EL FILL PRÒDIG

Totes les persones que han cregut que Jesús és el camí que porta al Pare reconeixen que son fills pròdigs que retornen a la casa del Pare perquè en un moment o altre ens hem sentit impulsats a  asseure’ns i reflexionar si les garrofes que el món ens dóna per menjar és l’aliment que realment necessiten les nostres ànimes. Si aquesta reflexió es fa amb sinceritat el més probable és que sigui no. El materialisme amb que ens nodrim no satisfà.

Hi ha fills pròdigs que són uns desconeguts i la seva conversió a Crist no té ressò mediàtic. D’altres, el fet que el seu abandonament de la casa del Pare els ha portat a escalar el cim de la popularitat i convertit en estrelles mediàtiques, el seu retorn a la casa del Pare indiscutiblement ocupen ampli espai en els mitjans de comunicació. Un dels astres de la música és el rocker Alice Cooper que en els moments estel·lars de la fama es va convertir per als cristians en una encarnació de Satanàs. Es va fer molt famós per la seva vestimenta, les seves caracteritzacions diabòliques i per les seves macabres  representacions en l’escenari, que incloïen simulacres de suïcidi i degollament de nines, entre altres pallassades.

A finals dels 1980 va tornar a les seves arrels cristianes. Ha refusat fer massa publicitat doncs diu: “És molt fàcil que Alice Cooper cridi l’atenció en detriment de Crist. Considero que encara em manca molt per  arribar a ser un cristià ben format. Així que no busquis resposta en mi”

En una entrevista publicada a YouTube se li va preguntar pel seu retorn al cristianisme basat en la Bíblia. Va respondre “a pesar de la fama i la riquesa que havia adquirit ben aviat hi havia un gran buit en la seva vida.  Quan no estàs amb Crist, cada cotxe, cada casa i quelcom més, comprens que això no és la resposta. Hi ha un gran no-res fora. Així que el materialisme no significa res. Moltes persones diuen que en el cor hi ha un gran buit de Déu, i que quan s’omple estàs totalment satisfet. Aquí és on ara jo em trobo”.

Cooper explica que el seu retorn a Crist es va produir quan va intentar i finalment aconseguir abandonar a mitjans dels 1980 l’alcohol i la seva addicció a la cocaïna: “Vaig deixar de beure i vaig tornar a l’església. Cada matí vomitava sang. Quan vaig deixar de beure i vaig tornar l‘església amb la meva esposa. Allí a Phoenix hi havia un pastor que era foc de d’infern”.  Allí hi havia 6000 persones però cada diumenge em parlava a mi. No ho feia, però em crucificava. Cada cap de setmana sortia d’allí esgotat. Quan sortia em deia: No hi tornaré. És com si em torturessin, però sempre hi tornava”.

Cooper diu que el pastor de l’església de Phoenix on anava és foc d’infern. Me l’imagino un Savonarola  del segle XXI.  L’esglésies d’avui no poden produir  fills pròdigs si no prediquen la doctrina bíblica de la condemna eterna i si els oïdors no es penedeixen dels seus pecats i rectifiquen dels seus camins. Com es poden penedir dels seus pecats si anuncien un Déu bonàs que al final perdona tothom?

“Al final vaig entendre que havia d’anar a un lloc o a un altre. Havia e prendre la decisió  perquè em sentia tan culpable. El Senyor m’havia culpabilitzat dient-me: mira ha arribat l’hora de prendre una decisió. Vaig dir: sí, i em vaig unir a una església anomenada Camelbak Bible que és on vaig. És una església que realment té una bona doctrina, una església amb una ensenyança de la Bíblia molt bona”.

Referint-se a com la seva vida ha canviat per a bé, Cooper diu. “Abans només penses en tu, sempre penses en tu. Tot és per a tu. Déu és el teu jo. I et fas déus fastigosos. Penso que els humans ens fem déus fastigosos.  Necessitem que déu sigui Déu i que nosaltres siguem el que som. Penso que això és el que canvia el focus a qui serveixes. No et serveixes a tu. Serveixes a Crist”.

La Bíblia parla de la santificació, el procés que s’inicia amb la conversió a Crist i  que durarà tot el temps que el creient viurà aquí a la terra i que té la finalitat d’anar-lo fent cada cop més semblant a Crist. És així com Cooper descriu la santificació: “Déu escorça la teva vida sempre intentant fer-te més semblant a Ell. Això és ser cristià, una persona a la que Déu modela  i dóna forma durant tota la teva vida. Penso que Déu espera que tu facis el millor en el seu Nom. Vaig haver de lluitar durant molt de temps amb el rock and roll. Vaig comprendre que realment no és la música. És el que es deia de la música. Així que penso que has de ser molt curós amb el que escrius, el que representes”.

Ser cristià no és bufar i fer ampolles. Referint-se a les temptacions que aquest món fa, Cooper es pregunta: “¿De què està fet el món? Està fet d’això: el món no ens pertany. Pertany a Satanàs. Vivim en aquest món. Se’ns bombardeja amb això cada dia”. Jesús no enganya els qui dubten en seguir-lo. No els diu que si es decideixen per Ell la vida serà una bassa d’oli. Els diu: “Sereu avorrits de tothom per causa del meu Nom, però el qui perseveri fins a la fi aquest serà salvat” (Mateu 10:22).

Octavi Pereña i Cortina

HONORAR ELS PARES

“Una investigació de la Conselleria d’Interior de la Generalitat ha posat de manifest   que el 2014 unes 10.500 persones de més de 65 anys han estat víctimes de maltractaments per part de les persones properes, els seus cuidadors i/o els seus familiars… És  evident que les societats modernes han relegat les persones grans, un sector de la població que creix pels avenços en la sanitat, a un paper secundari en menysprear-se els seus coneixements i experiència i ser vistos com a persones dependents i improductives. A més les necessitats econòmiques i de lleure,  l’individualisme creixent, la vida urbana en habitatges petits, les noves formes socials amb la pràctica desaparició de la família extensa i l’emergència de la monoparental o les dificultats de conciliació laboral i familiar són,  entre altres, les causes d’aquella relegació de la gent gran…Cal elogiar  la iniciativa presa per la Conselleria d’Interior  d’analitzar a fons la qüestió i posar els fonaments legals i pressupostaris perquè les persones grans visquin amb la dignitat que mereixen.  Però també cl que la societat prengui nota de l’enorme injustícia que suposa marginar les persones grans, quan el comportament cívic i ètic seria atorgar-los un paper més actiu i respectuós dins de la societat”.

Aquest extracte de l’escrit Gent gran maltractada posa de manifest un problema social molt més gran que les 10.500 persones de més de 65 anys que són víctimes de maltractaments segons la Conselleria d’Interior. La causa d’aquesta injustícia que és el maltractament físic i psicològic   de la gent ran va més enllà de les condicions socials que es donen en el segle XXI.

Fa uns 7.000 anys quan Israel pelegrinava pel desert fent camí vers la Terra Promesa, Déu, mitjançant Moisès li dóna aquesta ordre que no està limitada pel temps ni per l’escenari social: “T’aixecaràs davant els cabells blancs i honoraràs la cara del vell. I temeràs el teu déu. Jo sóc el Senyor” (Levític 19:32). La societat israelita de l’època  era molt  religiosa. Així i tot als israelites se’ls havia de recordar que tenien que honorar les persones grans en obediència al Déu que servien. Si una societat nominalment creient se li havia de recordar el deure d’honorar els cabells blancs, com no n’és de necessari que se’ns ho recordi a nosaltres que ni tan sols tenim el nom de Déu a la punta de la llengua si no és per blasfemar-lo?

Els segles passen i arriba l’era cristiana. Jesús el Fill de Déu encarnat predica la doctrina que de ser escoltada i practicada farà molt bé. La vellesa i els seus problemes també formen part del seu ideari educatiu. La societat jueva del seu temps també era molt religiosa, per no dir fanàtica. Li ha de recordar la responsabilitat que tenia   d’honorar els vells. Se li acosten a Jesús els escribes i els fariseus queixant-se que els seus deixebles transgredien la tradició  dels antics de purificar-se rentant-se les mans abans dels àpats. Jesús no té pèls a la llengua i parla clar i català. Els diu: “¿I vosaltres per què transgrediu el manament de Déu per causa de la vostra tradició?” (Mateu 15:3). Què mana Déu heu de fer amb els vostres pares? Els diu: “Honra el teu pare i la teva mare. I: Qui maldigui el pare o la mare, que se’l faci morir”.Aquí Jesús cita junts dos textos de l’Antic Testament : Èxode 20:12 i 21:17). Els recorda que no hi ha impunitat per l’infractor. Per Jesús és molt important l’honorar els pares.

Tot seguit Jesús passa a denunciar la tradició dels ancians que justificava que no s’honoressin els pares. Sovint les persones religioses fan vot de donar a Déu quelcom. Segons la tradició dels ancians en cas que els pares necessitessin ajut prevalia el vot a Déu que satisfer les necessitats dels pares. Jesús, als escribes i fariseus que ensenyaven aquesta barbaritat els diu: “Però vosaltres dieu: El qui digui al pare o a la mare: Faig ofrena sagrada de qualsevol cosa que de mi us pogués aprofitar, ja no cal que honori el pare o a la mare. I així invalideu el manament de Déu amb la vostra tradició. Hipòcrites!” (vv. 5-7).

Honorar el pare i a la mare està per damunt de qualsevol altra consideració. “L’individualisme creixent” que equival a egoisme és una causa dels maltractaments a les persones grans. Actualment preval l’actitud caïnita de dir a Déu que no sap on és el seu germà  Abel a qui acaba d’assassinar, dient: “Sóc jo potser guarda del meu germà?” (Gènesi 4:9). La manca d’amor de Caïn  envers el seu germà Abel no queda sense càstig. Déu dicta sentència: “I ara seràs maleït de la terra, que ha obert la seva boca per rebre de les teves mans la sang del teu germà” (v. 11). Déu és exigent: honrar el pare i la mare preval sobre qualsevol altra consideració. La sentència que dicta Déu a qui no ho faci és clara: “Qui maldigui el pare o la mare que se’l faci morir”. No hi ha excuses que valguin, ni les religioses, ni les de qualsevol altra índole. La sentència és inapel·lable a no ser que es canviï d’actitud i es doni als pares l’honor que se’ls deu.

Octavi Pereña i Cortina

L’ILLA PERDUDA

Nauru és l’illa més petita del món i la república més aïllada de només 21Km2. és un bocí de sorra i corall enmig del Pacífic a uns 4000 quilòmetres d’Austràlia i d’uns milers de quilòmetres  de l’illa més propera. Nauru generava tanta riquesa que causava l’enveja dels potentats del petroli. La prosperitat de l’illa lil·ilputenca la generava el guano, l’excrement de les aus que trobaven aixopluc en l’illa i que s’havia anat acumulant al llarg dels mil·lenis. La seva població era una de les més riques del món a causa de l’explotació del fosfat, el resultat de la fossilització del guano.

La sobre explotació del fosfat   ha creat un angoixós problema pels seus ciutadans i un cas d’estudi pels ecologistes i antropòlegs pel fàcil que és destruir un ecosistema i fer desaparèixer una cultura nativa. Centímetre a centímetre Nauru és la nació del món amb un ecosistema més malmès a causa de l’explotació minera a cel obert del fosfat acumulat en la seva superfície. El problema va començar a produir-se quan els colonitzadors alemanys i australians  van descobrir el fosfat que guardava l’illa i van començar a    extreure’l, extracció que es va seguir fent a partir de l’any 1968 quan es va independitzar d’Austràlia.

La conseqüència de l’explotació del fosfat ha estat que aquest s’ha introduït en el subsòl de corall convertint-lo en un paisatge lunar  totalment estèril i inútil pel conreu. L’únic sòl habitable és una estreta franja costera. El 75% de l’illa és inhabitable.

L’extracció del fosfat ha afectat inclús al clima. Les ones de calor que són el resultat de l’activitat minera han provocat una dràstica reducció de pluja que ha ocasionat una persistent sequera que ha obligat a reduir considerablement el subministrament d’aigua. Quan en el segle XVIII van arribar els primers mariners europeus que van veure l’illa la van anomenar Illa Fantàstica. Avui és un disbarat dir-ho, una broma de molt mal gust.

James Ainginea, de 84 anys, pastor de l’Església Congregacional de Nauru, expressa els seus sentiments: “Desitjaria que mai no s’hagués descobert el fosfat. Voldria que Nauru fos com era abans. Quan era un infant era tan bonica! Hi havia arbres. Tot era verd i podíem menjar cocos i de l’arbre del pa. Ara veig el que ha passat i tinc ganes de plorar”.

L’alt nivell de vida assolit pels ciutadans de Nauru ha fet que assoleixin un dels més alts nivell del món de d’obesitat, diabetis del tipus dos, tensió arterial a conseqüència d’una dieta d’importació rica en greixos, consum d’alcohol i tabac. Poques són les persones que sobrepassin els 60 anys. Una altra conseqüència desfavorable de l’opulència exagerada  ha estat que molts dels seus ciutadans han abandonat  els seus oficis i malgastat en gresques, festes luxoses, viatges i compra de cotxes de luxe. Aquest estil de vida d’estirar el braç més que la màniga els ha arruïnat. Un altre factor que ha contribuït a la desfeta de Nauru ha estat la mala  política d’inversions que el Govern ha efectuat. “La prosperitat dels necis els destrueix” (Proverbis 1:32).

Encara que nosaltres som gegants comparats amb Nauru el que ha portat a la ruïna a un dels països de renta per càpita més alta del món, les causes de la seva bancarrota  són aplicables a nosaltres. La contaminació i desertització del sòl i la sobre explotació pesquera fa que disminueixi la producció d’aliments  i que sigui obligat importar-ne que no són de la qualitat del productes de proximitat. Això contribueix a incrementar la presència de malalties que caracteritzen el món occidental opulent. L’estat del benestar que afavoreix la riquesa contribueix a que es perdin molts llocs de treball que es consideren indignes per a nosaltres. El benestar econòmic incita el consum sense moderació d’articles no essencials que porta a l’endeutament i a dependre dels creditors, dependència de conseqüències nefastes. Els governs inverteixen en obres faraòniques que no són rendibles que no generen benestar, tot el contrari empobreixen la població  perquè són diners llençats als abocadors. El cas Nauru hauria de  ser un motiu de reflexió per les societats opulentes occidentals.

L’ensenyança que se’n podria extreure de la fallida de Nauru és que ens hem de preocupar seriosament per mantenir sa l’ecosistema, que hem de ser sobris i no estirar el braç més que la màniga. La sobrietat en tots els aspectes és una bona medicina per guarir molts dels problemes socials que no sabem com solucionar. Els polítics en concret haurien de fer les polítiques que convenen als ciutadans i no per aconseguir vots que els perpetuïn en la poltrona. “Tu poses goig en el meu cor, més que en temps que abunden el gra i el most”.

Octavi Pereña i Cortina

PER QUÈ ELS INFANTS NECESITEN L’ESPIRITUALITAT?

La psicòloga Lisa Miller diu que els nens que han estat educats en una robusta i ben desenvolupada vida espiritual són més feliços, més optimistes, més flexibles i més ben capacitats per encarar-se a les dificultats normals i extraordinàries, que aquells que no ho han estat. Els adolescents que tenen un sentit de transcendència és menys possible que abusin de l’alcohol, de les drogues i del sexe. No existeix cap altre factor que protegeixi els adolescents com un sentit personal d’espiritualitat. En una cultura en que guanyar muntanyes de diners, fama sense contingut i cinisme s’han convertit en els valors tòxics dominants, els nostres nens necessiten pares que els donin suport trametent-los    valors espirituals ben fonamentats.

Recentment l’Associació de Veïns de la Bordeta ha iniciat una campanya de conscienciació amb el propòsits que els pares que no eviten comportaments incívics dels seus fills  corregeixen les seves maneres equivocades de comportar-se. La presidenta de l’Entitat Mari Carmen Guerrero  va dir: “És lamentable que hi hagi nens que destrossin i embrutin els parcs sense que se’ls digui res”. El problema que denuncia l’Associació de Veïns de la Bordeta no és exclusiu d’aquest barri lleidatà. Tots els parques de la ciutat pateixen el vandalisme infantil consentit per les seves mares. La senyora Guerrero denuncia que la plaça de l’Esplai recentment reformada “ja està destrossada, principalment les jardineres, d’on s’han arrencat les plantes”. La senyora Guerrero també informa que la plaça cada matí els serveis de neteja de l’Ajuntament la netegen però que per la tarda “està plena de brutícia, d’objectes que els infants llencen pel terra mentre les seves mares estan assegudes a les terrasses dels bars”.

Els pares no poden donar als seus fills el que no tenen. Si no són espirituals no els poden trametre l’espiritualitat que els converteixi en ciutadans exemplars. Comparteixo un exemple viscut personalment. Anava en autobús assegut al darrere. En una parada puja una dona acompanyada d’un nen. La criatura s’asseu en el seient que hi darrere el conductor. La seguia un home també amb un infant. Pels moviments dedueixo que l’home i la dona discuteixen. La dona agafa el nen i ve a asseure’s on jo hi sóc. Li pregunto, què ha passat? Em diu que l’home li exigia que el meu nét deixés el seient en que estava perquè el seu li agrada el lloc. Aquell home malcriava el seu nét i el convertia en un consentit, en un petit dictador que li portarà molts problemes en el futur. Amb una educació d’aquest tipus no ens ha d’estranyar que les mares estiguin assegudes en les terrasses dels bars  mentre els seus fills i néts facin entremaliadures que pertorben la pau ciutadana. “Els testos s’assemblen a les olles”, assegura la dita popular.

A finals del maig 2015 una notícia procedent de Mèxic fa posar la pell de gallina. Cinc nois i noies d’entre 11 i 15 anys van matar cruelment Christopher Raymundo de 6 anys jugant al “segrest”. Els “segrestadors” infantils van reproduir en el seu joc la violència que es respira cada dia efectuada per les màfies de narcotraficants i el crim organitzat. Elisabet Sabartés, corresponsal de La Vanguardia a Mèxic cita el fiscal que porta el cas: “Més que un problema de policia, aquest homicidi constitueix un factor de descomposició social, d’absència de valors”. 

Lisa Miller es refereix a “una robusta i ben desenvolupada vida espiritual”, Elisabet Sabartés a “l’absència de valors”, com factors que promouen  el vandalisme infantil i adolescent del que es queixa l’Associació de Veïns de la Bordeta fins l’extrema gravetat que denuncia Elisabet Sabartés al citar el fiscal en el seu escrit “Jugant a segrestos”. On trobar l’espiritualitat i els valors que es necessiten per tallar de soca arrel el vandalisme creixent que en fets puntuals acabin amb casos d’extrema crueltat com el que descriu Sabartés i que és el menú de cada en la societat adulta?

L’espiritualitat i els valors que li manquen a la societat actual  que són necessaris per fer-la més justa no són de fabricació humana. Els bons propòsits de les persones es degraden fins a situacions extremes com s’encarreguen de fer-ho saber els mitjans de comunicació.

El Déu que mitjançant l’obra de la creació ens diu: “Sóc aquí”, ens ha parlat de diverses maneres mitjançant els profetes de l’antigor  i en els darrers temps mitjançant el seu Fill Jesucrist. Ha deixat constància dels seus dits en la Bíblia: “Escolta poble meu, la meva llei: inclineu la vostra orella a les paraules de la meva boca. Obriré la meva boca amb una paràbola i faré coses amagades des d’antic, les quals heu escoltat i conegut, i els nostres pares ens han explicat, no les amagarem als nostres fills, sinó que les farem saber a la generació que ha de venir les lloances del Senyor, i la força de les seves obres prodigioses que Ell ha fet”  (Salm 78:1-4). Aquest text ens mostra la importància que tenen els pares a l’hora de transmetre l’espiritualitat i els valors que poden capgirar la tendència actual ver l’incivisme i el vandalisme infantil i adolescent. La neutralitat no té cabuda en el camp d’una sana educació.

Octavi Pereña i Cortina