SET DE JUSTICIA

El problema de la justícia preocupa molt els ciutadans perquè descobreixen moltes ambigüitats en el seu funcionament. L’article 14 de la vigent Constitució declara: “Els espanyols són davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Feta la Constitució feta la trampa perquè es violen fàcilment els seus principis.

El Govern central anuncia que inclourà en la condició d’aforats davant el Tribunal Suprem la reina i els prínceps d’Astúries. Això significa que en la llista d’aforats que com a mínim hi són diputats i ministres, s’allarga. L’aforament segons paraules del ministre Ruiz-Gallardón és un instrument per “augmentar la seguretat jurídica sobre persones que el legislador i la mateixa Constitució entenen que han de ser objecte d’una tutela per raó de les funcions que se’ls encomana”. El ministre diu que L’aforament no és un “privilegi”. Què és, sinó un privilegi el fet que determinades persones es beneficiïn d’una jurisdicció privilegiada que és el que significa aforament? ¿No és una contradicció que el rei en una al·locució de Cap d’Any digués que tots els espanyols són iguals davant la llei i ell “sigui inviolable i que no està subjecte a responsabilitat” segons l’article 56.3?

La lletra de la llei i la seva aplicació és injusta perquè els legisladors i els administradors són injustos. “No hi ha ningú just, ni un” (Romans 3:10). Això no significa que ens hàgim d’estar amb els braços plegats deixant que el mal campi a gust i vagi minant la democràcia fins convertir-la en paper mullat. S’ha de denunciar l’incompliment de la llei perquè sigui respectada i si hi ha textos injustos canviar-los el més aviat possible. La democràcia mal entesa deixa picar de peus i poc més. Molts que s’anomenen demòcrates són poc transparents i moltes decisions i accions es mantenen sota “secret de sumari”. Llavors els polítics  es queixen que la ciutadania és desentén del seu procedir  i que tot invitant-la a anar a votar, les urnes manifesten una participació baixa. Acabat el recompte i vist el fracàs, tot són promeses de corregir els errors, per deixar que tot segueixi igual.

Inclús els imputats en greus casos de corrupció poden eludir la justícia perquè aquesta és lenta i permet que prescriguin els casos, per defectes de forma o perquè els jutges sotmesos a pressions polítiques dictin sentencies que no s’ajusten a la gravetat dels delictes, o perquè el legislador dicta lleis que fan legal el delicte. Es diu que donada la condició humana un cert grau d’injustícia sempre hi serà. Hi estic d’acord. Però s’ha de procurar que tota injustícia sigui castigada segons la gravetat del delicte comès. La legislació ha de deixar ben clar què és punible perquè no es puguin fer tripijocs que dificultin la seva execució.

Hi ha evidències que els grans corruptors gaudeixen d’un estatus d’aforament perquè es dicten lleis  que redueixen els impostos que han de pagar les seves empreses fent un greuge comparatiu amb les petites que no gaudeixen d’aquests favors legals. Les gran fortunes en el passat es van fer amb el tràfic d’esclaus. Ara es fan instal·lant les fàbriques en països on no existeixen drets de cap mena afavoreixen els seus governs corruptes, pagant sous de fam a més d’utilitzar mà d’obra infantil que fa llargues jornades laborals. Els ciutadans de peu ens trobem indefensos davant els abusos que cometen els poderosos amb el vist i plau dels vots que se’ls han donat.

A pesar que la justícia que avui veiem aquí a la terra sovint només ho és de nom arribarà el dia que el Jutge suprem s’asseurà sobre el tron de la seva glòria. Reunirà tots els pobles i els dividirà en dos grups. Al que  posarà  a la seva esquerra els dirà: “Aparteu-vos de mi, maleïts, al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam i no em vau donar de menjar, vaig tenir set i no em vau donar de beure, era estranger i no em vau acollir, estava despullat i no em vau vestir, estava malalt i a la presó i no em vau visitar”. Els condemnats intentaran justificar-se al·legant que mai l’havien vist en aquestes circumstàncies de necessitat. Però el Senyor desfarà les seves al·legacions de manera contundent, dient-los: “En veritat us dic que en la mesura que ho van fer a un d’aquests més petits, tampoc a mi no ho van fer. I aquests aniran al càstig etern” (Mateu 25:31-46). La justícia que mai no s’ha vist aquí a la terra des de la caiguda en pecat d’Adam, serà implantada amb tot el seu esplendor en el regne etern de Déu on el pecat no hi existirà i Satanàs llençat a les profunditats de l’infern no podrà fer les seves malifetes. Els creients en Crist finalment veuran satisfets els anhels de justícia perquè el Jutge suprem donarà a cadascú el que es mereix. En l’Audiència celestial no existiran els aforats que tenen privilegis.

Octavi Pereña i Cortina

RACISME CULTURAL

El president Mariano Rajoy en la seva aferrissada defensa de la unitat d’Espanya afirma: “El PP,  i suposo altres forces polítiques, explicaran  que Espanya és la nació més antiga d’Europa i que hem fet moltes coses junts al llarg de la història”. Crec que el president Rajoy s’equivoca quan busca el suport d’altres forces polítiques perquè confirmin la seva il·luminada declaració que “Espanya és la nació més antiga d’Europa”. Si la bandera espanyola data del 1875 la pregunta que ens és lícit fer és,  on era Espanya abans d’aquesta data si no tenia bandera? Li agrairia al Sr. Rajoy que contestés aquesta pregunta. Els partits polítics, com és el cas del PP valencià, poden arribar a dir barbaritats com: “El valencià és una llengua prehistòrica, que data del segle VI abans de Crist i que ha autoevolucionat amb les aportacions de fenicis, grecs i llatins”. Els polítics que defensen una causa nacional sense conèixer la història i la filologia  actuen com filòlegs i historiadors poden arribar a dir els disbarats sortits dels llavis de Mariano Rajoy i del PP valencià. Recolzar-se en l’home és com fer-ho amb una canya que travessa la mà.

Però no acaben aquí les barrabassades de Mariano Rajoy. Me l’imagino a Brussel·les envoltat de la seva comparsa d’aduladors que l’aplaudeixen frenèticament quan defensant la unitat indissoluble d’Espanya, la suposada nació més antiga d’Europa, proclamava    amb la seva boca que destil·lava autoritat inqüestionable: “Compartim moltes coses. Són pobles, el català i la resta dels espanyols, que s’han barrejat, que tenen la mateixa sang” . Fent aquesta declaració no se n’adonava que estava menyspreant la resta de nacions que formen la Unió Europea ja que posava Espanya per sobre de totes elles, gallejant d’un nacionalisme anacrònic heretat de Felip V. Amb la seva declaració racista Mariano Rajoy creu que Espanya gaudeix d’una puresa de sang que no posseeixen la resta de les nacions europees. Si Mariano Rajoy estigués assessorat per un bon conseller espiritual hauria evitat caure en l’error en que ha caigut i que els seus oients se’n riguessin políticament de la ignorància que té de l’home. Déu “ que va fer d’una única sang tot el llinatge dels homes perquè habitessin sobre tota la faç de la terra, i va fixar els temps predeterminats i els límits que han d’habitar” (Fets 17:26). Aquest text ens transporta a l’origen de l’home que es troba registrat en el llibre de Gènesi. El relat diu que Déu va veure que no era bo que el baró estigues sol. Per evitar la soledat que no era bona pel seu benestar, crea Eva, la seva parella. Discutir si l’home té una costella menys que la dona perquè Déu va fer Eva d’una de les costelles que Déu li havia pres a Adam és perdre de vista el fet que Adam i Eva no són dues creacions independents, sinó que Eva procedeix d’Adam i la resta de la humanitat procedeix de la llavor d’Adam. El test de Gènesi desmunta la teoria que l’home va aparèixer simultàniament en diversos indrets. Mariano Rajoy s’equivoca de ple quan vol demostrar que Catalunya forma part de l’Espanya indissoluble perquè Gutiérrez, García, López…són cognoms molt abundants entre la ciutadania catalana. Els catalans tenim la mateixa sang que tenen els castellans, els andalusos, els bascos, els negres, els asiàtics, perquè Déu ens ha fet a tots “d’una única sang”, la mateixa que li va donar a Adam quan el va crear. Ni els reis poden reclamar privilegis especials per motiu de la sang ja que té el mateix color que la resta dels mortals.

Algú ha dit: “El racisme no és l’odi vers una altra raça, o que aquestes races se’ls consideri inferiors. El racisme no és violència gratuïta, és l’amor vers una pàtria, una cultura, una llengua, uns costums, i tot el que això implica al seu poble”. El racisme cultural que és el que avui reflexionem li acompanya un cert grau de violència, de separació, d’enemistat. No construeix. Destrueix. El racisme cultural es fonamenta sobre el prejudici i aquest neix d’un concepte de superioritat, de creure’s que un és més que   l’altre. Es complau destruint els símbols d’identitat de l’altre: cremant banderes, escrivint graffitis pejoratius, menyspreant la seva llengua, insultant…Aquest virus tòxic només es pot combatre amb l’amor de Déu. Déu que és amor el comparteix amb els qui creuen en Ell i quan el vessa en una persona aquesta comença a enderrocar els murs de separació que aixeca el concepte de superioritat. L’amor de Déu posa en un mateix pla la diversitat cultural fent que els trets diferenciadors deixin de ser enemics als que se’ls ha de combatre sense treva. 

Octavi Pereña i Cortina

 

ESPIRITUALITAT SUPERSTICIOSA

Des de fa  uns anys s’experimenta un auge de pràctiques  pseudo espirituals  importades d’Orient: meditació i ioga, teràpies naturals, esoterisme, neoxamanisme, cartes astrals…Segons un estudi realitzat pel departament d’Antropologia de  la Universitat Rovira Virgili es dedueix “que aquests substituts de la religió, la fe i també de la medicina convencional han arribat a ocupar una part d’un buit que multitud de persones tenen incapaces de trobar respostes a les seves inquietuds”. Aquest estudi destaca l’emergència del que s’anomena mercat de la insatisfacció.

Com s’arriba a un estat d’insatisfacció tan generalitzat com l’actual? Una característica de la societat d’avui és l’abandonament de Déu en el sentit real. Espontàniament i en situacions difícils els nostres llavis pronuncien: Déu meu! Sense saber el que es diu. Aquesta creença que podem considerar supersticiosa la Bíblia la denuncia en paraules del profeta Isaïes: “El senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (29:13). L’antic poble d’Israel practicava una religiositat que avui anomenem sociològica que consistia en una pràctica religiosa heretada dels seus avantpassats però mancada de l’espiritualitat amb l’Esperit Sant els enfortia. En realitat era una religió sense ànima.

Avui passa quelcom semblant: Diumenge de Rams, Setmana Santa, Nadal, Reis, són els pics de la manifestació de la fe cristiana. Si als practicants d’aquesta religiositat esporàdica i de gran notorietat, que malauradament se la considera revitalització de la fe, se’ls pregunta si saben el significat del que fan evidentment et contesten amb evasives que manifesten la seva ignorància. A aquests religiosos de les grans solemnitats bé se’ls poden aplicar les paraules que el profeta Isaïes diu a l’antic Israel: “Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi”. Aquests religiosos de grans celebracions tenen l’ànima buida i el buit que hi ha s’intenta omplir-lo, en el cas que comentem avui, amb l’espiritualitat buida de contingut que ens arriba d’Orient.

Jesús acaba el que s’anomena Sermó de la Muntanya amb aquestes paraules: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que va edificar la casa damunt la roca. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa: i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (Mateu 7:24,25). Obeir les paraules de Jesús és el mateix que obeir-lo a Ell, es dir, que es creu en la persona que les diu. Qui resisteix les riuades que amenacen destruir-ho tot ho és la persona que edifica la seva vida sobre la Roca que és Jesús. El mercat emergent de la insatisfacció s’engreixa pel fet que Jesús no és la Roca on edificar la vida.

El salmista que honorava Déu no solament amb els llavis  sinó que mantenia amb Ell una íntima relació personal va deixar escrit pel nostre encoratjament: “Només en Déu reposa en silenci la meva ànima: d’Ell em ve la meva salvació. Només Ell és la meva Roca, la meva fortalesa. No seré mogut” (Salm 62:12). Jesús, la Roca que dóna força al feble i sentit a la vida desorientada, diu: ”Perquè ha posat el seu amor en mi, jo l’alliberaré: el posaré a dalt, perquè coneix el meu Nom. Ell m’invocarà, i jo li respondré. Estaré amb ell en l’aflicció. Jo el rescataré i l’honoraré. Amb infinitat de dies el satisfaré, i contemplarà la meva salvació” (Salm 91:91:14-16

Octavi Pereña i Cortina

RENOVACIÓ ECLESIAL

No hi ha cap mena de dubte que la cristiandat en general està en crisi. Les esglésies estan buides. Els fidels que assisteixen als actes litúrgics són pocs i a més són persones grans. Poc ho és el jovent que hi és present. Els dirigents eclesiàstics rumien què poden fer per invertir el decreixement i aconseguir que els bancs es tornin a omplir de fidels, no tradicionalistes, sinó homes i dones, ancians i joves que desborden autèntica espiritualitat.

Quan l’apòstol Pere va acabar la seva primera predicació pública després que l’església reunida a Jerusalem rebés el do de l’Esperit Sant, prèdica, per cert centrada en la persona de Jesucrist, els oients “van ser compungits de cor i van dir a Pere i els altres apòstols: “Què hem de fer germans?” La resposta de Pere va ser clara i senzilla: “Penediu-vos i sigui bategat cadascú de vosaltres en el nom de Jesucrist pel perdó dels pecats i rebreu el do de l’Esperit Sant”. Els que van fer cas de l’ensenyança apostòlica es van unir a la incipient església a Jerusalem “i perseveraven en l’ensenyament dels apòstols i en la comunió fraternal i en el partiment del pa i en les pregàries”             (Fets 2:37,38,42). Una peculiaritat de les paraules de Pere és que la resposta a les persones que es van adreçar a ell demanant-li consell és que vagin a Jesús pel perdó dels seus pecats. El resultat de seguir aquest advertiment és que l’església feia impacte en la societat i creixia en nombre.

La solució que el papa Francesc I dóna per lluitat contra el buidament de les esglésies és recuperar la pràctica del sagrament de la penitència, i diu: “Déu perdona tot pecador penedit, personalment, però el cristià està unit a Crist, i Crist està unit a l’Església, i nosaltres, cristians, hi ha un regal més i un compromís més: passar humilment a través del ministeri eclesial”. L’arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach en el seu escrit: Som pecadors, diu: “Què ho fa que sempre, i avui encara més, ens costa tant d’acostar-nos al sagrament de la penitència per aconseguir la gràcia de Déu i reconciliar-nos amb Ell?” Ambdós jerarques de l’Església catòlica segueixen fidelment la doctrina proclamada en el Concili de Trento que ensenya que cal confessar-se amb un sacerdot perquè els pecats siguin perdonats. Qui no cregui aquesta doctrina sigui excomunicat.  

El Concili de Trento va ser el resultat de la reacció que es va produir davant la proclamació que Luter i els altres reformadors feien de la doctrina bíblica que ensenya que el just viurà per la fe. La conseqüència de creure aquesta doctrina és que el pecador confessa que Jesús és el Salvador: “Ell (Crist) és fidel i just per perdonar-nos els  pecats, i netejar-nos de tota injustícia” (1 Joan 1:9). Si no en tenim prou amb aquest declaració, aquí en tenim una altra del mateix apòstol: “La sang de Jesucrist, el seu Fill, ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7).

La doctrina bíblica de la salvació única i exclusivament per la fe en Jesucrist allibera el pecador de l’esclavatge de l’església com institució humana. L’ex-sacerdot Herman Hegger, afirma: “La meva segona funció important com sacerdot era administrar el sagrament de la confessió. La confessió ocupa un lloc molt important en l’estructura de poder de Roma. Per a Roma és una estratègia de la major importància. Emfasitza la subjecció del laic al clergue. En el confessionari, el sacerdot està assegut en el banc del jutge. El penitent confessa la seva feblesa. Divulga secrets que no revelaria a ningú. I depèn del sacerdot si el penitent ha de ser absolt dels seus pecats. El sacerdot decideix per ell entre el cel i l’infern”.

Segons el papa Francesc I “fins i tot el papa es confessa cada quinze dies, perquè el papa també és un pecador! El confessor escolta el que jo li dic, m’aconsella i em perdona perquè tots tenim necessitat d’aquest perdó”.

En nom del Senyor el profeta Jeremies escriu: “Això diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor. Perquè serà com un bandejat en el desert, i quan vindrà el bé no ho veurà, i habitarà en llocs secs de l’estepa, en una terra desolada i deshabitada” (17:5,6).

Ja en la vellesa l’apòstol Pere escrivint als estrangers de la diàspora  “aconsella : Atanseu-vos a Ell (Crist) pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida  i preciosa davant de Déu”. Llavors, edificant sobre Crist la pedra viva, els diu: “També vosaltres com pedres vives, sigueu edificats en una casa  espiritual…” (1 Pere 2:4-10). La vitalització de l’església no passa per la pràctica més assídua de la confessió a un sacerdot, sinó en edificar la vida sobre Crist la pedra escollida per Déu que dóna suport a les pedres vives que són els fidels que edifiquen les seves vides sobre la Roca eterna, de la qual beuen l’aigua viva. El resultat és que rius d’aigua viva brollen dels seus cors  que poden fer que les persones que els observen els preguntin: “Germans, què hem de fer per ser salvats?”

                                                                                                             Octavi Pereña i Cortina