EL GRAN MANAMENT

Nemrod Carrasco, professor de filosofia, en la entrevista que li fa Víctor-M. Amela, diu quelcom molt xocant per la manera de dir-ho, però molt interessant: “Filosofar és tocar els ous. Filosofar és empipar. Filosofar és preguntar-te, és qüestionar-te la realitat. Filosofar és distanciar-te de les teves pròpies creences: és descreure. De tot el que està establert i és inqüestionable. No respectar cap opinió. Dinamitar totes les opinions, atacar les opinions no és atacar les persones. Jo no sóc les meves opinions. No tinguem la pell tan fina i cap opinió hauria d’anar a missa. Ataquem-les totes!”

La filosofia no és quelcom que ha aparegut per generació espontània a la qual s’hi poden adherir  tots els éssers humans. Per ser els éssers humans de creació divina tenim la capacitat de raonar, de ser filòsofs, ser savis. Filosofia significa saviesa. Però no tota la filosofia és saviesa bona. N’hi ha de dolenta. L’apòstol Pau als qui es creien savis, filòsofs, els desperta dient-los: “Que ningú no s’enganyi. Si algú d’entre vosaltres es pensa que és savi en aquest món, que esdevingui neci a fi d’esdevenir savi. Perquè la saviesa d’aquest món és neciesa davant de Déu, perquè està escrit: Ell pren els savis en la seva astúcia. I encara: El Senyor coneix els raonaments dels savis, que són vans” (1 Corintis 3: 18-20). L’apòstol esmenta dos tipus de saviesa: la que és d’aquest món i la que no ho és. Ens ensenya a abandonar  la primera per deixar la neciesa i ser verament savis.

La Bíblia ens diu que abans de la creació de l’home van ser creats els àngels, alguns dels quals acabdillats per Llucifer es van rebel·lar contra el Creador, convertint-se el líder en Satanàs i els seus seguidors en dimonis. Alhora, Satanàs es converteix en el déu d’aquest món. La majoria dels habitants de la Terra tenen com a pare el diable  i com diu Jesús: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos dels vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). L’origen de la saviesa d’aquest món de la que ens parla l’apòstol Pau és diabòlica. Ara que es parla tant de la postveritat, per no esmentar el mot mentida, sabem que el comportament humà no és accidental sinó a causa de la paternitat satànica.

Filosofar,  segons Nemrod Carrasco és: “Tocar els ous, fer-se preguntes, qüestionar-te la realitat, distanciar-te de les teves pròpies creences, descreure”, és dir, ser crític amb el que passa. L’origen de la saviesa que permet veure  la causa de que el món no funcioni bé és: ”El temor del Senyor és el principi del coneixement”, però, “els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció” (Proverbis 1: 7). La saviesa divina que en són portadors els qui creuen en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist no agrada als poders polítics i econòmics d’aquest món que són  controlats pel seu pare espiritual que és Satanàs.

Els poders polítics esgrimeixen amb molta facilitat  l’expressió: “Incitació a l’odi”. Flemming Rose, escriu: “La legislació europea contra la incitació a l’odi està legitimada pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides, adoptat el 1966. No obstant això, poca gent sap que democràcies liberals com Suècia, Noruega i Regne Unit van votar en contra de l’article que instava a penalitzar la incitació a l’odi. L’article va ser una iniciativa del bloc soviètic. Eleonor Roosevelt que presidia la Comissió de Drets Humans de l’ONU va advertir que podria ser utilitzat per qualsevol dictador per tapar la boca  a les veus crítiques…Un problema crucial de les lleis contra la incitació a l’odi és que no existeix una definició clara de la mateixa. Això deixa un marge als poders a utilitzar la llei poder reprimir les opinions que no siguin del seu grat. El 2015 la comissària europea de  Vera Jourova va declarar: “Si la llibertat d’expressió és una de les pedres angulars d’una societat democràtica, la incitació a l’odi és una flagrant violació d’aquesta llibertat. S’ha de castigar severament”. Un enfocament perillós de la llibertat d’expressió sobre tot si no hi ha consens sobre el concepte d’incitació a l’odi. De fet, el dret a ofensa és part de la llibertat d’expressió. Ningú no té dret a no se ofès. La llibertat d’expressió inclou el dret a dir-li a la gent el que no li agrada com va dir una vegada George Orwell”.

Ens adonem que s’està degradant el concepte Democràcia. Que les diferències polítiques es dirimeixen en el Constitucional i en els tribunals. Les lleis són per ser obeïdes. D’acord, però quan les lleis no serveixen per conservar la pau i l’harmonia perquè la societat ha canviat des del moment  que van ser legislades, el seny diu que aquestes lleis que no serveixen, que han esdevingut un obstacle per la bona convivència, aquestes lleis s’han de canviar per unes altres que s’ajustin a les necessitats actuals. Ser sensible a la necessitat de canviar les lleis quan convingui, costa. Costa per una senzilla raó: es veu als afectats per les lleis vigents com a súbdits als que se’ls ha de restringeix la seva llibertat a ser diferents i que no es mereixen ser tractats com a persones a dotades de la identitat amb que  les ha creat el Creador. La justícia enalteix la nació: però el pecat és l’oprobi dels pobles”  (Proverbis 14:34). Quan hi ha tantes lleis injustes que ocasionen munió de danys als ciutadans, és una evidència que malgrat els legisladors i governants presumeixin de ser cristians, de fet desobeeixen el Gran Manament: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i el teu proïsme com a tu mateix” (Lluc 10: 27). Quan la grandesa d’un país es roba en el compliment estricte de les lleis humanes i s’utilitzen tots els poders de l’Estat per aplicar la llei de l’embut, s’ha de qüestionar la grandesa d’aquesta Nació. L’any 2017es va celebrar el Cinquè Centenari de la Reforma iniciada per Martí Luter. El lema de la Reforma és: “L’Església sempre reformant-se”. La base de la reforma perpètua de l’Església es troba en l’obediència a l’autoritat suprema de la Bíblia. L’Estat perfecte no existeix. Ensems l’Església, l’Estat s’ha de trobar en una situació de permanent reforma deixant-se guiar per l’autoritat de la Bíblia per tal que la justícia que el fa gran no sigui una paraula buida de contingut.

Octavi Pereña i Cortina

PERDÓ EFECTIU

La pederàstia eclesial s’assembla a la riuada desbordada que destrueix tot el que troba. El que fins ara es mantenia en un relatiu secret, ha deixat de ser-ho. En públic es parla amb tota normalitat el que fins ara es xiuxiuava a l’orella i a porta tancada. Ara és del domini públic perquè la por  s’ha esfumat.

Berna González Harbour en el seu escrit Quina sort tenen els delinqüents catòlics! Vincula la pederàstia catòlica amb la confessió auricular en escriure. “Els catòlics acostumen a sentir la tranquil·litat de pertànyer a l’única religió vertadera – creuen, llavors per a ells és així – i històricament han tingut l’avantatge de poder pecar sempre que després visiten el confessionari per passar la baieta. Allí, el confessor els espera amb un decidit Mister Proper disposat a traslladar el perdó diví que esborra el malson del seu historial. No resten antecedents penals després de resar varies avemaries…Tenen sort els delinqüents catòlics que es poden confessar i restar indemnes”. És molt trist que s’hagi de tractar la banalitat de la confessió auricular  relacionant-la amb quelcom tant greu com són els abusos sexuals a menors comesos per clergues que se suposa poden viure lliures de lascívia per la gracia que es diu reben en ser ordenats capellans. El greu problema de l’Església catòlica es troba en el que ha suplantat Déu i haver-se auto atorgat el poder diví   de perdonar pecats. El fidel catòlic no necessita Déu, en té prou amb qui es proclama intermediari entre Déu i ell. A canvi del perdó ha de fer la penitència de resar un parenostre i tres avemaries. Si la consciència no queda tranquil·la, cosa que no assoleix mai, llavors li queden les aportacions en metàl·lic que li escurcen la permanència en un suposat Purgatori on amb durs sofriments purga els pecats nom perdonats. Si qui ha de purgar els pecats té una cartera ben plena. l’autoritat papal el lliura   del Purgatori i se li fa creure que al seu decés se n’anirà  directament cel. El perdó eclesiàstic que és incapaç de purificar les persones que el reben no té el vist i plau de Déu. Simó, un jueu convertit al cristianisme en veure que per la imposició de mans dels apòstols es rebia l’Esperit Sant va oferir diners per aconseguir aquest poder. L’apòstol Pere li va dir: “Penedeix-te, doncs, d’aquesta maldat teva, i suplica Déu per si de cas et sigui perdonat el pensament del teu cor” (Fets 8: 22).

Sí, Déu perdona el pecador, però no amb la facilitat amb que ho fa l’Església catòlica. Perdona, sí, gratuïtament per la fe en Jesús al gran cost de morir en la creu per salvar el seu poble. Per al perdonat, el perdó li surt de franc, però Déu va haver de pagar el preu de la salvació lliurant el seu Fill a morir pels qui no mereixien ser estimats: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tots els quin creuen en Ell no es perdin, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3: 16).

Segons la Bíblia, la salvació és per gràcia, per fe que és un regal de Déu. El pecador no ha de fer res, només creure l’oferta de Déu de perdonar-lo en Crist. Aquest perdó que per al perdonat és tant fàcil, crea unes responsabilitats. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Roma, els diu: “Què direm, doncs? ¿Continuarem en el pecat perquè abundi la gràcia? (Romans 6:1) Es veu que a Roma hi havia cristians  que es deien: Ja que Déu ens ha perdonat per gràcia, continuem amb el nostre estil de vida que portàvem abans de convertir-nos a Crist, perquè s’incrementi la gracia divina. Quina va ser la resposta que els va donar l’apòstol? “De cap manera! Els qui vam morir al pecat, com viurem encara en ell?” (v.2). Els redimits per la sang de Jesús entren a formar del poble sant de Déu i no poden embrutar la santedat rebuda vivint en pecat.

El cristià vertader, que és un fill de Déu, malgrat que tots els seus pecats han estat netejats per la sang de Jesús, segueix sent un pecador que si no vigila pot arribar a cometre pecats infames. La Bíblia que és transparent, els denuncia. David el rei d’Israel en qui s’inicia la dinastia de la que vindrà Jesús el Rei d’Israel, va cometre adulteri i homicidi. Potser va seguir el costum de la seva època en que els reis s’havien auto atorgat el dret a cometre aquests pecats. Però a Déu no li va agradar el comportament del monarca que havia escollit. Li envia el profeta Natan a reprendre’l  per haver transgredit la seva Llei. David és un exemple del que diu el proverbi: “Dóna instrucció al savi i serà encara més savi, alliçona el just i augmentarà el seu saber” (Proverbis 9: 9). A resultes de l’amonestació del profeta, David escriu el salm 51, David és conscients que els pecats comesos abans que a l’home els ha fet a Déu. En el seu penediment no s’acosta a Natan que havia estat el portaveu de Déu, sinó que se’n va directament a Déu a qui havia ofès, en aquests termes: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia. d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè conec les meves transgressions , i el meu pecat sempre és davant meu. Contra tu, particularment he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que sigues trobat just quan parles, i pur quan jutgis” (vv1-4). En un altre salm David descriu els efectes del pecat en ell: “No tinc res de sa en la meva carn a causa de la meva indignació, no tinc pau en els meus ossos a causa del meu pecat. Perquè les meves iniquitats han passat sobre el meu cap com una carrega pesada, són massa pesades per a mi” (Sal 38: 3,4). Avui, amb tantes carregues emocionals a causa dels pecats no confessats a Déu i perdonats hem de seguir l’exemple de David de no anar a buscar el perdó en l’home sinó a Déu: “Senyor torna’m el goig de la teva salvació, i aferma’m amb un esperit noble” (Salm 51:12). Avui amb la secularització de la societat es va a buscar inútilment l’ajuda del psicòleg o del psiquiatre. Avui més que mai proliferen les malalties mentals causades pels pecats no confessats a Déu i perdonats. La càrrega del pecat és insuportable.

Octavi Pereña i Cortina

MATERIALISME INSENSAT

Una vinyeta d’El Roto il·lustra molt bé la societat actual: Una mare asseguda a la taula amb els seus dos fills. Un d’ells li pregunta: “Mama, què és el buit existencial?” La resposta que li dóna la mare és molt clarificadora per la seva senzillesa: “Doncs que tenim massa coses” Quina és la causa de desitjar massa coses? Les volem perquè ens donen satisfacció momentània i això ens produeix la sensació de felicitat que és de curta durada. ¿A quin preu? Aquest desig incontrolat de posseir algú l’ha denominat Llei Barbie: “Els accessoris que es consideren opcionals  es fan imprescindibles, creant necessitats que abans no les tenien” Les coses materials tenen data de caducitat. Per bones que siguin arriba el moment que s’espatllen i la decepció que ocasiona motiva a substituir-la per una altra que arribat el moment predeterminat pel fabricant també es fa malbé, mancança que desperta substituir-la per una altra joguina. Això produeix l’efecte hàmster: una rotació infinita que no porta enlloc. Es persegueix una satisfacció saludable i el que es troba és el buit existencial. Assaborim dolçor i tastem agror. Com més ben equipada estigui la nostra Barbie favorita, més decepció produeix quan es trenqui. Els béns materials no donen sentit a la vida. Les sensacions de felicitat que produeixen són de curta durada, provocant la necessitat de noves sensacions cada vegada més fortes per aconseguir el mateix plaer. Al final, com amb  qualsevol tipus de droga l’anima i el cos es marceixen i en lloc de troba el paradís un s’enfonsa en l’infern. Aquesta és la realitat del materialisme compulsiu

Algú ha dit que el materialisme explica l’espiritisme i tots els moviments espiritualistes que impulsen a buscar sentit a la vida per camins equivocats. Impulsen a voler omplir el buit existencial que maneres que acceleren la rotació  de la roda del hàmster: donar tombs i més tombs per no anar enlloc.

Joanie Yoder quan va escapar del materialisme va escriure: “Llavors, un dia, l’Esperit de Déu em va obrir els ulls amb una pertorbadora revelació: el materialisme no consisteix únicament amb tenir coses, també és desitjar-les. ¡Vaig ser culpables de materialisme! Déu em va fer veure el meu desencant per això: Un ídol en el meu cor! En aquell dia em vaig penedir d’aquest subtil pecat. Déu es va tornar a entronitzar en el meu cor com el seu tron correcte. No cal dir que li va seguir un goig que no es basava en coses sinó en Ell”.

Un dia un home sobresurt de la multitud demanant-li a Jesús que fes d’intermediari per partir l’herència amb el seu germà. Jesús que coneixia les intencions del seu cor, li va dir: “Vigileu i guardeu-vos de l’avarícia, perquè la vida d’un no està en l’abundància de les coses que posseeix” (Lluc 12: 15). Jesús que coneix els pensaments més íntims sabia el que hi havia en el cor d’aquell home que li demanava que fes de mitjancer amb el seu germà: l’avarícia, l’afany immesurable de posseir dominava la seva ànima.

Jesús dirigint-se a la multitud concentrada, especialment en aquells que tenien oïdes per oir els relata la paràbola del ric avariciós. Aquell home que enderrocava magatzems per fer-los més grans amb el propòsit de poder emmagatzemar encara més béns. El seu afany acaparador només tenia un motiu, poder dir-li a la seva ànima: “Anima, tens molt béns aplegats per a molts anys: reposa, menja, beu, passa-t’ho bé” (v.19), L’home de la paràbola com tots el materialistes de toltes les èpoques només pensen en gratificar el cos, complaure tots els seus desitjos. La paràbola acaba amb les paraules que Jesús dirigeix a aquell home que pensava que la vida era molt curta. Com dubtava que hi hagués un més enllà en el que seguís existent, es diu a si mateix: “menja, beu, delectat tant  com puguis, que la vida és molt curta. Demà moriré i quan arribi la mort m’hauré donat tots els capricis que he pogut. M’hauré donat la gran vida. Deixaré aquest món plenament satisfet. Però Jesús pel fet d’haver vingut a aquest món procedint de les mansions celestials sap el que ignoren els mortals. Dirigint-se a aquell home que estava equivocat del tot, li diu: “Insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ànima, i això que has acumulat. per a qui serà? Així passa amb tot el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (vv.20,21).

Paraules de Jesús: “No us feu tresors sobre la terra, on l’arna i el rovell fan malbé i on els lladres foraden i roben. Sinó feu-vos tresors en el cel on ni l’arna ni el rovell no fan malbé, i on  els lladres  no foraden ni roben. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí i haurà també el vostre cor” (Mateu 6: 19-21).

¿Té el lector orelles per escoltar les paraules de Jesús? Jesús pel fet d’haver vingut de les mansions celestials sap amb certesa la realitat del món que per a nosaltres, avui és invisible. N’ha prendre bona nota perquè pugui dir amb el salmista: “Perquè aquest Déu és el meu Déu  per empre i  eternament: Ell em guiarà més enllà de la mort” Salm 48: 14).

Octavi Pereña i Cortina

REFORMA ECLESIÀSTICA

El bisbe de Lleida Salvador Giménez comença així la glossa dominical del 23/09/2018: “El 20 del mes passat el papa Francesc va publicar una carta dirigida a tot el poble de Déu amb motiu dels escàndols d’índole sexual d’alguns clergues sobre fidels al seu càrrec, de forma especial sobre menors d’edat. Reconeixia el pecat i els delictes dels membres de l’Església, demanava perdó a les víctimes en nom de tots els catòlics, sentia vergonya i penediment pel dany causat, desitjava col·laborar i generar una cultura capaç d’evitar situacions similars i demanava conversió personal concretada en la penitència i la pregària de tots  envers tots”.

Em dóna la sensació que la consternació que avui manifesta la clerecia catòlica  davant l’escàndol dels abusos sexuals a menors no és sincera. Mentre es silenciaven els abusos i aquests no es feien públics de manera generalitzada, es tapaven i s’enviava els clergues responsables a altres parròquies que ignoraven les seves malifetes, aquí no ha passat res. Ara, amb la difusió que se’n fa dels abusos sexuals a menors per part de clergues i jerarques catòlics, l’escàndol s’ha fet massa gros i ja no es pot amagar. Paraules de Jesús: “No hi ha res encobert que no s’hagi de descobrir, ni res amagat que no s’hagi de saber” (Lluc 12:2). Quan el bisbe lleidatà escriu: “És cert que és petit el percentatge dels abusadors, comparat amb la totalitat, que moltes altres institucions han tingut problemes similars, que ningú acostuma a demanar perdó pels fets del passat i de responsabilitat individual, que en tots els sectors i organitzacions socials han  ocorregut els mateixos abusos, que els mitjans de comunicació  magnifiquen els fets que fan referència als catòlics, que és un atac frontal contra la nostra Església”, contraataca minimitzant la responsabilitat que té l’Església perquè el seu pecat impera també en altres àmbits. Penso que el bisbe no l’encerta quan escriu: “Els mitjans de comunicació magnifiquen els ets que fan referència als catòlics, que és un atac furibund contra la nostra Església”. Malgrat que aquests  atacs, en alguns casos, puguin ser interessats, el bisbe i tots els clergues que pensen com ell haurien de donar gràcies a Crist, el vertader Senyor de l’església perquè els mitjans de comunicació destapin la immundícia que circula per les clavegueres   de l’Església catòlica. Jesús ens adverteix que abans de treure la brossa de l’ull del veí hem de treure la biga que hi ha en el nostre. A més la clerecia catòlica s’ha proclamat adalit en defensa de la moral i que la seva responsabilitat és molt més gran que la dels grups esquerrans ateus.

La glossa dominical del bisbe de Lleida gira entorn  del que diu el papa, però que diu Jesús que és el Senyor de l’Església? El mal que es fa a una persona va més enllà del l’ésser perjudicat. Quan Jesús es va aparèixer a Saule de Tars que anava a Damasc per empresonar els cristians que residien en aquella ciutat, li va dir: “Saule, Saule, per què em persegueixes?…Jo sóc Jesús, del qui tu persegueixes” (Fets 9: 4,5). Fer el mal a una persona és el mateix que fer-lo a Jesús. El Senyor és molt sensible al dolor que es causa a un ésser humà. Referint-se a les nacions que van espoliar Israel el profeta escriu: “El qui us toca, toca la nineta del seu ull” (el de Déu) (Zacaries2: 8).

He llegit la carta del papa que esmenta el bisbe lleidatà. Reprodueixo la conclusió perquè reflecteix la doctrina catòlica: “Si un membre sofreix, tots sofreixen amb ell”, ens deia sant Pau. Per mitjà de l’actitud orant i penitencial podem entrar en sintonia personal i comunitària perquè creixi  entre nosaltres el do de la compassió, de la justícia, de la prevenció i reparació. Maria va saber estar al peu de la creu del seu Fill. No ho va fer de qualsevol manera, sinó va estar firmament dempeus i al seu costat. Amb aquesta postura manifesta la seva manera d’estar a la vida. Quan experimentem la desolació que ens produeix aquestes llagues eclesials, amb Maria ens farà bé “instar ´més en la pregària” (S. Ignasi de Loyola, Exercicis espirituals, 319)., buscant créixer més en l’amor i fidelitat a l’Església. Ella la primera deixebla, ens ensenya a tots els deixebles com hem de detenir-nos davant el sofriment de l’innocent, sense evasions ni  pusil·lanimitat. Mirar a Maria és aprendre a descobrir on i com ha d’estar el deixeble de Crist”. A Crist per Maria és la doctrina de l’Església catòlica per frenar els escàndols sexuals que es donen en el seu si. L’Església i això ho hauria de descobrir l’Església catòlica, som “familiars de Déu, edificats sobre el fonament dels apòstols i profetes, essent Jesucrist mateix la pedra angular. En Ell, tot l’edifici, coordinat harmoniosament, va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, en Ell també vosaltres hi sou juntament edificats per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 19-22).

Si al fonament que és Jesús se li afegeix algun element estrany com ho és Maria s’afebleix el fonament la qual cosa porta a l’enderrocament de l’Església perquè si ha introduït el germen de la corrupció. La corrupció iniciada s’estén com una taca d’oli en l’Església catòlica. És evident que els constructors han abandonat Crist, la pedra que és cap de cantonada. Ha arribat l’hora que els assetjadors sexuals de menors demanin perdó a Crist dels seus pecats perquè   sent Déu té el poder de perdonar-los. Si ho fan contribuiran que Crist la pedra rebutjada pels constructors torni a ocupar el lloc preeminent en el fonament de l’Església.  Amb el seu caminar en santedat  deixaran de danyar la nineta de l’ull del Senyor Jesús.

Octavi Pereña i Cortina