EDUCANT PER A SER BONS POLÍTICS

Les conseqüències de l’educació permissiva són ben evidents en el dia a dia malgrat que el afectats no les vulguin veure.

La periodista Eva Millet, autora de Hiperniños, fa aquesta reflexió: “Segons la meva opinió, si el nen talla flors, buida la paperera o embruta el paviment que és un bé públic. Cal dirigir-se a ell i dir-li malgrat els pares hi siguin. Perquè les flors que tallen o papereres que buiden a terra són de tots” Com reaccionaran molts pares en el moment que algú s’atreveixi a renyar els seus fills pel seu comportament incívic? Molt probablement de la mateixa manera quan una ciutadana va reprendre un nen que sacsejava violentament un arbre jove: “Com jo pago impostos aquest arbre és meu i el meu fill pot fer amb ell el que vulgui”. Ben segur que a aquesta mare no li deu agradar que els mestres el renyin per l’aire de superioritat que manifesta amb els seus companys i vagi a queixar-se a l’educador o al director de l’escola. Aquesta també consentirà el seu fill en altres situacions. El resultat serà que inexorablement es convertirà en un tirà ingovernable que es posarà en conjuntures cada cop més greus que el podran portar fins i tot a la presó.

Ara que s’ha posat de moda que alguns polítics presumeixin de màsters aconseguits de manera fraudulenta, ens hem de preguntar quina és la causa d’aquest narcisisme que els impulsa a sortir-se de l’anonimat de manera tan barroera? Ben segur que és la manca de disciplina en la seva infància i adolescència que per no sentir els seus crits i picament de peus els seus pares li consentien tot. Quan aquests fills arribin a adults i es fiquin en política, ¿on portaran el país? Les característiques dels polítics d’avui no han aparegut per accident, són la conseqüència d’uns pares que no s’han pres seriosament disciplinar els seus fills quan l’arbre era jove i flexible. Quan el tronc s’ha fet rígid no hi ha manera d’adreçar-lo. No és casual l’incivisme que costa tants milions d’euros a l’erari públic. La dilació en disciplinar té les seves conseqüències. La Bíblia dóna aquest toc d’atenció als pares: “Com la sentència no s’executa sobre l’acció dolenta promptament, per això el cor del fill d’Adam  s’omple del desig de fer el mal” (Eclesiastès 8:11).

Els fills com tots els humans són imperfectes. Ben segur cometran molts errors. Els pares, si són conscients de les seves responsabilitats no es posaran una bena als ulls  per no veure el seu comportament impropi ni giraran els ulls per fer-se el distret. Tot el contrari, conscients de les imperfeccions filials els ensenyaran a treure dels fracassos la clau de créixer com a persones i aconseguir els beneficis que comporta, dins dels límits de la condició humana, equipar-se per a ser persones honorables.

S’han publicat molts llibres que pretenen ensenyar els pares a ésser bons pares. La filosofia que imparteixen és errònia: Consideren bo l’ésser humà i que amb una bona educació s’aconseguirà que facin bones obres. Aquest concepte condueix al fracàs perquè l’ésser humà no és bo. Pretendre que es comporti com una persona bona va contra la seva naturalesa. Pot fer coses relativament bones. Jesús ensenya això quan diu: “Doncs  si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills” (Mateu 7: 11). Malgrat que els pares poden donar coses bones als fills pel fet de ser descendents d’Adam aquesta aparent bonesa porta amagat el germen del pecat. Costa entendre que les obres humanes que es consideren bones no se’ls hi pugui donar aquesta qualificació. El motiu es troba en que l’ésser humà per naturalesa és un arbre dolent que pot donar fruits aparentment bons però que el seu interior està corromput pels pecat. Quantes vegades a l’obrir una fruita externament perfecta  descobrir que el seu interior està podrit! Jesús ens ensenya a no fixar-nos en l’exterior de les coses sinó el seu interior. És en aquest sentit que s’equivoquen els que diuen que l’home és bo. S’ha de produir un canvi en l’ADN espiritual perquè l’arbre dolent que s’és per naixement es pugui convertir en un de bo que doni bons fruits.

Jesús conversant amb el savi jueu Nicodem li diu que a l’ésser humà li cal néixer de l’Esperit per convertir-se en arbre bo. Sorprès li pegunta a Jesús: “He de tornar a entrar en el ventre de la meva mare per tornar a néixer? Se sobreentén que Jesús li diu a Nicodem: “D’aquí a tres anys, per salvar el poble de Déu dels seus pecats em penjaran a una creu i la sang que vessaré, si tens la mirada de fe posada en mi t’esborrarà tots els teus pecats. No en quedarà ni un que t’acusi. Llavors serà una nova persona. Pel que sabem Nicodem va tenir aquesta mirada de fe (Joan 19:39). Els pares que els preocupa l’educació dels seus fills si imiten Nicodem i miren per fe la creu on Jesús va ser crucificat pels seus pecats es convertiran en noves criatures que tindran la mirada fixa en el Pare celestial i aprendran els secrets per convertir-se en bons mestres dels seus fills. És cert que no assoliran la perfecció absoluta. Cometran errors i el penediment que els acompanyarà perfeccionarà l’ofici de mestre dels seus fills.

La relació que es té amb  el Pare mitjançant Jesús converteix els pares en terrissaires que modelen el fang que són els fills per fer-los semblants al Pare i al Fill. En la tasca educadora cometran errors. Hauran de tornar a amassar el fang. Les tasques de mestre i alumne continuen intactes. Poc a poc en els  fills destaquen les característiques humanes que els capaciten per a ser bons ciutadans i si el propòsit de Déu és que assoleixin tasques de govern, la seva acció política no serà assenyalada per la corrupció.

Octavi Pereña i Cortina

PEDERÀSTIA ECLESIÀSTICA

Referint-se al viatge del papa Francesc a Irlanda envoltat d’un núvol espès d’acusacions de pederàstia contra l’Església, el periodista Rafael Ramos ha escrit: “El papa Francesc no ha dit literalment I am sorry, ni ha establert un tribunal per jutjar les jerarquies eclesiàstiques responsables dels abusos de menors i el posterior encobriment com demanen les víctimes”. Aquetes paraules penso que resumeixen els munts d’informació que s’han publicat al respecte. No hi ha un efecte sense una causa. Quina és la causa de la claveguera que s’amaga darrere de la manca de transparència que l’Església catòlica ha manifestat a llarg dels anys a l’hora de tractar l’escabrós tema dels abusos sexuals  a menors, de l’esclavatge al que han estat sotmeses  noies recollides en centres de beneficència tutelats per l’Església? La resposta  aquesta pregunta la contesto amb una altra pregunta: ¿És cristiana l’Església catòlica? Jo diria que no. A l’Església catòlica bé se li podrien aplicar les paraules que el Senyor li adreça mitjançant el profeta Isaïes destinades al poble d’Israel que en teoria havia de ser el poble de Déu: ”Perquè aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora amb els llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’havien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (29: 13).

Els preceptes d’homes que ensenyaven els falsos profetes de l’Antic Testament avui es poden resumir en una paraula: Tradició. Al llarg el temps els costums s’han convertit en lleis que es concentren en el mot Tradició que de fet se li atorga més autoritat que a la Paraula de Déu. Malgrat que l’Església catòlica avui no nega que la Bíblia és la Paraula de Déu i fa periòdiques declaracions de que s’ha de llegir, a l’hora de la veritat segueix sent un llibre segrestat per als fidels catòlics. De fet és la Tradició que regeix l’Església catòlica i en paraules d’Isaïes són preceptes d’homes els que tenen l’última paraula en l’Església. El fet que paraules d’homes siguin les que marquen les directrius de l’Església té les seves conseqüències pràctiques.

Les ensenyances d’homes que són el fonament  de tots els mals de l’Església catòlica es transformen en l’aigua baptismal, que segons l’Església és el sagrament que esborra el pecat original i converteix els batejats en fills de Déu. La Bíblia no ensenya aquesta doctrina. L’àngel que se li va aparèixer a Josep per dir-li què havia de fer, li va dir: “No tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, perquè Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 20,21).

Confiats en la regeneració baptismal multituds entren a formar part de l’Església catòlica sense haver estat purificats per la sang de Jesús que esborra tots els pecats (1 Joan 1: 7). Què passa?, doncs que els fidels catòlics no s’han convertir en temples de Déu perquè l’Esperit de Déu no habita en ells (1 Corintis 3:16). La conseqüència és que en no tenir Déu a qui invocar, necessiten déus de plata, d’or…als qui pregar en moments de necessitat. Això se’n diu idolatria i evocar falsos déus entre altres coses porta a la pederàstia tan en voga en l’Església catòlica.

Alguns diuen que si els clergues es cassessin la pederàstia disminuiria. Això no és veritat. En el món secular es donen molts casos de pederàstia. No. Com ensenya l’apòstol Pau, l’origen del pecat sexual es troba en l’ateisme. “Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els o ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables. Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies, sinó que van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis, i van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible…” (Romans 1: 19-23). L’apòstol detalla els efectes que la idolatria té en els qui la practiquen: “Per això Déu els va lliurar a passions deshonestes, ja que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en sí mateixos la paga per la seva perversió. I com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies” (vv.26-28). L’apòstol ens dóna l’explicació del per què l’existència del pecat sexual en les seves variants més aberrants.

Deixem el comportament sexual desordenat d’una part dels ateus i centrem-nos en l’Església: “Però la fornicació i cap mena d’impuresa o cobdícia, que no siguin ni anomenades entre vosaltres, tal com escau a sants, ni cap obscenitat, ni cap bajanada o vulgaritat, que són coses que no convenen, sinó més aviat accions de gràcies. Perquè ja ho sabeu, que cap fornicador o impur o cobdiciós, que és idòlatra, no té herència en el Regne de Crist i de Déu. Que ningú no us enganyi amb paraules buides, perquè per causa d’aquestes coses ve la ira de Déu sobre els fills de la desobediència. No sigueu, doncs, coparticipants. Perquè en altre temps éreu tenebra, però ara sou llum en el Senyor, camineu com fills de la llum” (Efesis 5: 3-8).

L’apòstol diu als cristians d’Efes que abans de convertir-se a Crist eren uns malfactors però que ara ja no ho eren. La proliferació de la corrupció en el clergat i feligresia catòlica és una evidència que l’aigua baptismal no ha esborrat el pecat original. Són els mateixos gossos amb un altre collar. Davant els fets comentats, ¿es pot considerar cristiana l’Església catòlica? Deixo que el lector doni la resposta.

Octavi Pereña i Cortina

EXORCISTES

L’anunci del vaticà que totes les diòcesis han de tenir un exorcista oficial ha fet que s’hagi escrit molt sobre el tema d’expulsar dimonis. Crec que Pere Espinet i Coll, d’Anglès, amb motiu de l’elecció de mossèn Puig com a exorcista de Girona, defineix força bé la filosofia catòlica sobre el tema. El redactor de la carta al director de La Vanguardia, exposa: “El mossèn exorcista és escollit pel bisbe de la diòcesi, quan aquest veu en ell un home de Déu, fort, d’esperit sa, d’una formació teològica i espiritual sòlida, i sobre tot que tingui ben present que el poder de treure el diable no ve d’ell, sinó que és un transmissor de l’Església catòlica”. Quan l’Església es fa GRAN Déu es fa petit. Segons Espinet, ja que l’exorcista ha de ser “un home de Déu”, només pot exercir l’ofici si és “un transmissor de l’Església catòlica . És dir, que el poder d’expulsar dimonis l’Església catòlica el concedeix a homes subjectes a la seva autoritat. Ens trobem amb el problema de sempre. L’Església catòlica ho vol tenir tot lligat i ben lligat. Els fidels abans de ser servents de Déu ho són de la Institució. Abans d’obeir Déu s’han de sotmetre a l’autoritat de l’Església. Ningú pot escapar-se dels seus tentacles. Fora de l’Església, segons ella, no hi ha salvació. Per això es fa propietària del poder de Déu de salvar i també el d’expulsar dimonis. Aquest poder creu que el dóna al seus fidels servidors.

Segons l’Església catòlica hi ha quatre símptomes que evidencien que ens troben davant un cas se possessió satànica: La blasfèmia i l’aversió als símbols religiosos, cosa bastant normal en els renegaires. La facultat de descobrir  a distància els secrets de les coses. Posseir una força física extraordinària inexplicable.  Parlar o entendre un idioma desconegut. La manera d’expulsar els dimonis d’aquestes persones que manifesten senyals de possessió és emprant relíquies de sants, crucifix, aspergint aigua beneïda, seguint les instruccions del manual.

Limitar la possessió satànica als aspectes externs indicats el que fa és limitar el nombre dels posseïts. Per engendrament natural els nous concebuts porten la marca del pecat original, que no s’esborra amb l’aigua baptismal que s’aplica al cap del nadó. El pecat només el pot esborrar la sang de Jesús (1 Joan 1:7). Per això és tant important que els cristians tinguin present l’ordre que Jesús ressuscitat va donar als seus deixebles abans d’ascendir als cels per asseure’s a la dreta del Pare des d’on intercedeix pel seu poble aquí a la Terra: “M’ha estat  donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: aneu doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí, jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi el temps. Amén” (Mateu 28. 18-20).

En la conversa que Jesús va tenir ama Nicodem, un dirigent dels jueus li va dir que per a ser un fill de Déu no n’hi ha prou amb ser un erudit en les Sagrades Escriptures. Jesús li diu: “Si un no neix de nou, no pot veure el Regne de Déu”                      (Joan 3:3). De moment el dirigent jueu no entén el significat de. “nàixer de nou”. Com puc tornar al ventre de la meva mare, es pregunta, per tornar a néixer? No home, no, li diu Jesús. Amb la paciència que el caracteritza, l’agafa de la mà i el transporta al passat, a l’episodi en que el pecat del poble d’Israel va fer que Déu enviés una plaga de serps verinoses que feia estralls entre el poble. Davant la terrorífica situació “el poble va anar a Moisès, i van dir: hem pecat contra el Senyor i contra tu, prega al Senyor que tregui les serps d’entre nosaltres. I Moisès va pregar a favor del poble” (Nombres 21:7). En resposta a la pregaria intercessora de Moisès, el Senyor li va dir: “Fes-te una serpent de bronze, i posa-la damunt d’un pal, i s’esdevindrà que tot aquell que sigui mossegat  i la miri, viurà” (v.8). Havent Nicodem refrescat la memòria amb aquest incident en el desert, Jesús li explica a l’erudit jueu el significat de la serp de bronze que guaria els efectes de les mossegades de les serps: “I així com Moisès va alçar la serp en el desert, així  cal que sigui alçat el Fill de l’Home, a fi que tot el qui cregui en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” (Joan 3: 14,15). Aquestes paraules condensen l’Evangeli. En això consisteix la Gran Comissió que Jesús  va encarregar als seus deixebles abans d’ascendir al cel perquè és el missatge que té poder d’expulsar dimonis de les persones posseïdes.

L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li fa aquesta reflexió: “Un servent el Senyor no s’ha de ficar en discussions, sinó que ha de ser amable amb tothom, apte per a ensenyar, sofert, que corregeixi amb mansuetud els qui s’hi oposen, per si Déu els dóna el penediment per al coneixement de la veritat, i tornar al bon seny, alliberats del parany el diable que els tenia captius per fer la seva voluntat” (2 Timoteu 2: 24-26). Qualsevol cristià que anunciï que Jesús és el Salvador es converteix en un exorcista en les mans de Déu que expulsa dimonis de les persones que creuen que Jesús és el Salvador i que allibera les persones dels paranys del diable. Per fer-ho no li cal esperar l’autorització de l’Església, l’ordre li ve donada directament pel Senyor de l’Església.

Octavi Pereña i Cortina

ATEISME

Martín Caparrós en el seu escrit “L’ateu específic” ataca totes les religions. No cal dir que l’Església catòlica no fuig de la fúria i amb ella el cristianisme en general. “O sigui que, al seu costat (l’Islam) el déu dels cristians serà un avi bo. Però al déu dels cristians se li cau la careta sempre. O potser no li agrada portar-la, pobre diable. En qualsevol cas fa tot el que pot – diran que és totpoderós -  per mostrar que segueix sent el rei. Per això contraataca amb els seus prelats, els seus polítics, publicitaris varis. I ho aconsegueix: En aquests últims dies argentins, per exemple, la campanya despietada de capellans i més capellans”

Penso que  l’escrit del senyor Caparrós consisteix en donar cops de puny a l’aire i si l’encerta l’endevina. El que sí és clar és que expressa una clara animadversió vers el cristianisme, no solament per la seva condició d’ateu declarat, també pel comportament de la jerarquia catòlica. L’anticristianisme del senyor Caparrós en part és a causa del comportament impropi d’una part de la clerecia catòlica. Fa una valoració incorrecta dels fets, doncs culpabilitza Déu d’us actes que els vertaders culpables ho són unes persones que es diuen ser representants de Déu a la Terra  i que monopolitzen la veritat de Déu sense posseir-la.

Jesús, sense embuts, considera hipòcrites aquells religiosos que ensenyen com si fossin manaments de Déu el que són preceptes humans. Dieu el Senyor que coneixerem el que són, no pel que diuen, sinó pels seus fets. L’arbre se’l coneix pel fruit que dóna. Un arbre dolent de cap de les maneres pot donar bons fruits. Si el senyor Caparrós i tots els que pensen com ell, en lloc de culpabilitzar Déu sense reflexionar i es preocupessin d’anar a la font del cristianisme que es troba en la Bíblia, que gràcies a Déu avui es pot trobar en qualsevol llibreria, i reflexionessin en la Paraula de Déu, sens dubte se n’adonarien  que les acusacions que presenten contra Déu són infundades. Descobririen que Déu no aprova el comportament reprovable d’aquells que parlen en Nom seu sense haver estat enviats.

L’ésser humà no es fa ateu, neix sent-ho per descendència d’Adam i persisteix en aquesta condició malgrat les evidències que la creació aporta de la seva existència. Com diu Einstein: “l’home troba Déu darrere de cada porta que la ciència aconsegueix obrir”. Malgrat que el llibre de la creació parla de l’existència de Déu els lectors d’aquest llibre extraordinari persisteixen en negar l’evidència del que llegeixen perquè la seva condició de persones caigudes en pecat, el diable els hi ha posat una bena als ulls que els impedeix veure la realitat tal com és. Aquesta bena els cau en el moment en que per la gràcia de Déu reben el regal de la fe que els permet creure que Jesús és el Salvador de món. Malgrat l’engany satànic l’ateisme és responsabilitat de la persona que nega l’existència del Creador. Al seu dia n’hauran de donar compte de la decisió presa.

Existeix un ateisme provocat per aquells religiosos que parlen en Nom de Déu sense haver estat enviats a parlar. Amb el seu garlar que no s’ajusta a l’ensenyança bíblica i amb el seu comportament indigne que no s’adiu  a la santedat de Déu interfereixen la recerca d’aquelles persones que volen saber qui són realment, per què són aquí a la terra i que estan inquietes per saber si hi ha quelcom més enllà de la mort. Heus aquí la reprensió que reben de Jesús els qui tenen el sen Nom als llavis però que els seus cors són lluny d’Ell: “Però el qui faci entrebancar un d’aquests petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin l coll una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar. Ai del món per causa dels entrebancs! Perquè cal que vinguin els entrebancs. Però ai per culpa del qual ve l’entrebanc” (Mateu 18: 6,7). 

A l’inici del seu ministeri públic Jesús va pronunciar aquest missatge que és un recordatori de les ensenyances profètiques i que va ser el nucli de la seva doctrina i la dels seus deixebles que l’han tramés a la seva posteritat fins els nostres dies: “Penediu-vos, perquè s’ha apropat el regne dels cels” (Mateu 4: 17). Joan el Baptista que aplanava el camí perquè el poble cregués en el Messies que venia darrere seu, també pronuncia un missatge de penediment: “I veient que molts fariseus i saduceus (religiosos del seu temps) venien al seu baptisme, els va dir: Cria d’escurçons! Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (Mateu 3: 7,8). Jesús “que no tenia necessitat que ningú li donés testimoni concernent l’home, perquè Ell sabia el que hi ha dins l’home” (Joan 2. 25), amb més autoritat que la del Baptista diu als religiosos d’avui que amb el seu comportament indigne posen entrebancs en el  camí d’aquells que busquen Déu “cria d’escurçons! Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment”.

En el moment que els mitjans de comunicació denuncien la pederàstia que inunda l’Església catòlica, la jerarquia es dóna manya per demanar perdó pels abusos comesos al llarg dels anys, però s’obliden que abans que res han de demanar perdó a Déu perquè les malifetes comeses als desvalguts primer les han comés a Ell. Fins avui no tinc constància que s’hagi fet cap declaració demanat a Déu perdó pels abusos comesos.

Octavi Pereña i Cortina