ÉS FIABLE L’ESGLÉSIA?

“L’Església avui i aquí no és valorada i fins i tot podríem dir que alguns proven d’arraconar-la i fer-la fora de les places públiques. El missatge de Jesucrist no interessa i, en tot cas es deixa per les sagristies o per a l’interior de la consciència individual. Sobre l’Església cau un allau de de crítiques que els mitjans de comunicació airegen amb molta efectivitat i amb tota mena de detalls. Aquests fets ens fan pensar en el misteri de Betlem, el misteri del Fill de Déu, per al qual no hi havia lloc a l’hostal a l’hora de venir al món i que quan va morir a la creu “fora de la ciutat” de Jerusalem rebutjat i escarnit” (Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona). La lectura d’aquest text de la glossa dominical del 25/12/2016, m’ha mogut a fer una reflexió. Em dóna la sensació que reflecteix una certa nostàlgia del passat nacionalcatolicisme  en que l’Església catòlica ocupava un lloc preferent en la societat espanyola, gaudint de la protecció del Govern i exigint una pràctica religiosa que violava les consciències dels espanyols. En aquella època no tant llunyana, els espanyols portaven posada la careta de la religiositat per evitar represàlies instigades per la mateixa Església. Avui, aquell poder sobre les consciències l’ha perdut, però es resisteix a abandonar la part del pastís que li correspon al Cèsar.

Casualitat! No crec en les casualitats. Els designis de Déu es troben arreu encara que no els sabem veure. El 25 de desembre en que es publica la glossa de l’arquebisbe de Barcelona, el mateix diari divulga l’entrevista que la periodista Nùria Escur fa a l’escriptora irlandesa Lisa Mcinerney, que potser l’arquebisbe considera que forma part de “l’allau de crítiques que els mitjans de comunicació airegen amb molta efectivitat i amb tota mena de detalls”, que no és un blasme anticatòlic, sinó el relat d’una realitat que hauria d’avergonyir  i no intentar tapar-la per no desprestigiar l’Església que s’autoanomena santa. No s’ha d’oblidar que “el Senyor mira des del cel, Ell veu tots els fills d’Adam, des del lloc on resideix observa tots els residents de la terra. Ell ha format igualment el cor d’ells i discerneix totes les seves obres” (Salm 33: 13-15).

En resposta a les peguntes que la periodista  fa, sobre els abusos sexuals que es cometien, l’escriptora irlandesa diu: ”Hi passaven coses horroroses: fills de mares solteres arrencats dels seus braços, adolescents que acabaven de donar llum i les posaven a treballar en les anomenades bugaderies com a veritables esclaves… Per això la gent ha començat a distanciar-se, per fi d’una cosa que durant molt anys ha fet molt de mal…Com hem de confiar en aquella institució després de l’escàndol que va explotar als anys vuitanta de milers d’abusos sexuals a nens? Això va minar  l’autoritat moral de l’Església. Com ens creurem res que vingui d’ella després del cas de les Magdalenes?”

Penso que l’arquebisbe Omella s’equivoca quan posa en el mateix sac que no hi hagués lloc en l’hostal a l’hora de venir Jesús al món i que quan va morir a la creu fos fora de Jerusalem rebutjat i escarnit, amb l’allau de crítiques que cauen sobre l’Església. El rebuig i escarni a Jesús tenia que veure amb la seva condició de Messies, el Just carregant el nostre pecat i morint per la salvació dels pecadors. Quan Jesús va comparèixer davant del Sanedrí i va ser bufetejat per un dels guardes, el Senyor li va dir: “ Si he parlat malament, dóna prova del mal, però si he parlat bé, per què em pegues?” (Joan 18:23).

 Anem al rebuig i persecució dels cristians. Jesús va dir: “Si a mi m’han perseguit, també us perseguiran a vosaltres” (Joan 15:20). El tracte que va rebre Jesús per ser el Just, serà semblant al que rebran els qui creguin en Ell perquè per la fe en el seu Nom han estat fets justos per Déu. Els impius no poden suportar les bones obres dels justos com no podien suportar les obres de Jesús que acreditaven que era Déu.

Al començament del seu ministeri públic Jesús va dir quelcom molt interessant respecte a les persecucions, cruentes o incruentes, que patiran els cristians. Paraules que no s’han d’oblidar a l’hora que els cristians siguin menystinguts o arraconats de les places públiques: “Feliços vosaltres quan us insultin i us persegueixin i diguin, mentint, tota mena de mal contra vosaltres , per causa meva” (Mateu 5: 11). Jesús està dient que per causa d’Ell els seus seguidors seran perseguits i maleïts, però, no seran feliços, benaurats, si la veritat de les acusacions és pel mig. Si les acusacions són certes, llavors “l’allau de crítiques que els mitjans de comunicació airegen amb molta efectivitat” és merescuda. Llavors no hi ha motiu de queixa sinó de penediment i l’abandonament del pecat que les provoca. Són molt dures les paraules que Jesús dirigeix als que pel seu mal comportament  impedeixen que els pecadors busquin el Senyor pel perdó dels seus pecats: “Però el qui faci entrebancar un d’aquests petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar” (Mateu 18:6). Si no es deixa de posar obstacles en el camí de la salvació dels pecadors significa que els qui els posen no han rebut el perdó de Déu”.

Octavi Pereña i Cortina

LA TRAMPA DEL SEXE

Encara que no són un problema de salut pública les infeccions de transmissió sexual creixen de manera alarmant. Segon una notícia un 130% durant el període 2010-2013. La possibilitat de contagi d’una infecció de transmissió sexual és com jugar a la ruleta russa, “no són necessaris gaires contactes. Amb un pot ser suficient. Les infeccions de transmissió sexual no són exemptes de problemes greus de salut general i de salut sexual en particular” (Antoni Mateu, secretari de Salut Pública).

Segons la notícia “Bona part dels afectats són joves, la qual cosa preocupa al col·lectiu sanitari perquè implica  que molts no utilitzen preservatius”. L’increment dels casos d’infeccions de transmissió sexual i dels embarassos no desitjats d’adolescents, acompanyats en molts casos d’avortaments, posa en evidència del fracàs de les campanyes d’educació sexual que s’han fet per tal de prevenir les funestes conseqüències de les relacions sexuals fora del matrimoni.

El lema: “Amb el meu cos puc fer el que vulgui”, no és una bona filosofia. Vist el resultat que acompanya la lascívia  potser seria interessant reflexionar seriosament sobre les relacions sexuals sense control, la cultura de  l’estima el teu cos per gratificar-lo sigui com sigui és el resultat de l’home carnal que no té valors espirituals que es mereixen aquest nom. L’home carnal que segons la Bíblia ho és aquella persona desvinculada del Déu etern perquè no creu en el seu Fill unigènit Jesucrist, té un cor del que li surten pensaments que el contaminen “perquè del cor surten els pensaments dolents…adulteris, fornicacions” (Mateu 15:19). L’apòstol Pau confirma el que diu Jesús quan escriu: “I és evident quines són les obres de la carn (les que no procedeixen d’un cor regenerat per la fe en Jesús) que són: adulteri, fornicació impuresa, lascívia…” (Gàlates 5:19). A la persona no convertida a Crist és lògic que l’atregui tot allò que estigui relacionat amb el sexe. Com sigui que la majoria de la població, a pesar que es considera cristiana, no creu verament en Crist , no ens ha d’estranyar que les activitats relacionades amb el sexe proliferin: prostíbuls, pornografia… Tampoc no ens ha d’estranyar que les persones que controlen la indústria del sexe siguin persones  sense consciència, que no tenen humanitat, que no els preocupa el més mínim el dolor que ocasionen a les esclaves del sexe i a les seves famílies  que amb engany se les introdueix en el cercle de la prostitució. Lleis permissives, els polítics i policies fent veure que no passa res junt amb la lascívia dels clients fa que aquest inhumà negoci del sexe generi milions d’euros de beneficis, a pesar de la crisi. El desig sexual és el més devastador dels desigs  ja que mai en té prou i com més se’l satisfaci, més en demana. Una societat que es construeix sobre el culte al sexe és una comunitat que viu en permanent frustració i en una desvalorització de l’altre a causa que se’l considera un objecte d’usar i llençar

Per poder canviar la tendència que té l’home carnal de complaure a qualsevol preu, les persones s’han de convertir en homes espirituals en les que el seu desig sexual  deixi de ser una necessitat imperiosa ja que en elles s’hi troba la necessitat de buscar les coses celestials que mitiga els desigs pecaminosos que els impulsen a fer mal ús del sexe.

Sentències bíbliques com: “L’home que estima la saviesa alegra el seu pare, però el qui va amb prostitutes dissipa el seu patrimoni” (Proverbis 29:3). De moment, aquestes paraules no li diuen  res a l’home carnal  però per la gràcia de Déu es poden  transformar en un raig de llum que li facin veure que ha caigut en una trampa i el portin a exclamar: “Senyor tingues pietat de mi que sóc un pecador”     Octavi Pereña i Cortina

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

El missatge gràfic d’El Roto: La imatge d’una rata fastigosa que es mou per la claveguera va acompanyada d’aquest text. “Les clavegueres són un bon lloc per conèixer gent important”, diu molt sobre la situació espanyola. Si no m’equivoco qui primer va utilitzar el molt claveguera va ser el president Felipe González que per justificar el terrorisme d’Estat en el cas Gal, va dir: “La Democràcia es guanya en les clavegueres”. Amb aquesta declaració donava per bo que tots els mitjans per aconseguir un fi són lícits. La raó d’Estat preval sobre la justícia. Felipe González i tots els qui l’han seguit en el governament d’Espanya ignoren que “la justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14.34). Es poden fer moltes proclames que Espanya va bé, que som el país amb més creixement econòmic. Tots aquesta anuncis no són res més que afirmacions narcisistes que posen de manifest la pobres moral i ètica de molts polítics. Aquestes declaracions pomposes ignoren la situació real d’Espanya, per tant s’oblida la precarietat de molts espanyols  i de la injustícia social existent.

Permetre que les clavegueres de l’Estat juguin un paper important en la governació és consentir que les decisions polítiques que es prenguin es facin amb l’assessorament de la foscor de les tenebres impedeixen que es prenguin resolucions  correctes ja que les conclusions  a que arriben  es fan mancades de discerniment.

Les clavegueres de l’Estat afavoreixen la corrupció de l’Administració pública. Per un costat s’hi troba la pròpia corrupció moral del corrupte que fa que cregui que valgui més aprofitar l’ocasió d’enriquir-se que conservar la seva integritat. Per l’altre, hi ha la presumpció que amb tota probabilitat el  delicte quedarà impune. La justícia amb tots els seus endarreriments s’encarrega que els delictes prescriguin, cosa que no hauria de ser així. És possible que en alguns casos la justícia no sigui justa i dicti sentències que són burles als ciutadans. Què passa amb els diners que s’han robat amb el frau i no es tornen? Les clavegueres de l’Estat tenen molts ramals. Això permet que als corruptes no els passi res. Gossos amb gossos no es mosseguen. Una pegunta que requereix una resposta clara: Com es financen els partits i les campanyes electorals? “Si et corromps no et passarà res, si no ho fas tu ets un idiota. Aquest és el principal mecanisme que opera en la ment del corrupte espanyol” (Anxo Lugilde). “Si a l’avarícia li afegeixes  un càrrec polític, tens la corrupció” (Enrique Urbizan).

La corrupció en tots els seus nivells, bàsicament no és una qüestió ètica o moral, és un problema de si es creu o no en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist. El salmista indica què s’ha de fer per frenar la corrupció: “Inclina el meu cor als teus testimonis i no pas al guany injust” (Salm 119: 36). En la vida es donen moltes oportunitats per untar-se els dits d’oli. Si Déu no existeix o si existeix es desentén dels afers humans, llavors una súplica com la el salmista no es pot produir. Llavors no hi ha una Llei superior a les lleis humanes a la que l’home s’hi ha de subjectar. On no es té en compte aquesta  Llei superior, el resultat el caos. Hi ha lleis, però no Llei. Els llavis mentiders canvien a conveniència les lleis, per això els grans corruptes només reben condemnes simbòliques i els diners robats s’esfumen en el secret dels paradisos fiscals. Però la Llei i el Legislador no se’ls pot manipular com si fossin titelles. Per això els corruptes no en volen saber res de Déu “perquè les seves obres són dolentes”. La Llei de Déu és llum que il·lumina les consciències. Els qui estan fora de Déu i de la seva Llei caminen per les clavegueres de l’Estat perquè en elles imperen les tenebres. “Allò que els ulls  no veuen el cor no se’n dol”, diu el refrany.

La saviesa popular en té molt de sàvia: “Riu bé qui riu darrer, qui riu primer plora darrer”. L’adagi popular il·lustra molt bé el que els passa als corruptes. Al final ploraran perquè el Legislador suprem no els considerarà innocents i cadascun d’ells haurà de pagar segons les seves obres. Aquí no hi ha suborn que valgui. L’espècie de l’amiguisme no existeix. Els corruptes farien molt bé d’abandonar el seu ateisme i reconèixer l’evidència que hi ha un Jutge suprem que no es deixa comprar.

La paràbola del ric i el captaire Llàtzer descriu molt bé la persona del corrupte. “El ric anava vestit de porpra i lli finíssim, i cada dia banquetejava esplèndidament” (Lluc 16:19). Llàtzer, el pidolaire “desitjava saciar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric” (v.21). ¿No il·lustra la paràbola del ric i Llàtzer el panorama actual? ¿No descriu les grans fortunes d’avui i els desnonats per les hipoteques? Què dels desocupats  que depenen de l’assistència pública i privada? ¿I dels obrers que contribueixen a crear les grans fortunes i que en compensació reben sous de misèria?

La mort arriba als dos personatges principals de la paràbola. El ric “va ser sepultat. (va obrir els ulls) “ a l’infern en mig de turments” (v.23). Va demanar compassió que li va ser denegada perquè en la condició que es viu en el moment de la mort així serà l’eternitat per ell. Els corruptes viuen avui en els plaers que poden comprar amb els diners, però l’eternitat serà “el plor i el cruixit de les dents” (Lluc 13:28). Aquí no valen ni les misses ni les pregàries pels difunts. La sentència de Déu és irrevocable”.

Octavi Pereña i cortina

PERDÓ FÀCIL

En el segle XIII el mallorquí Ramon Llull va escriure: “Jesucrist no conversa amb nosaltres en aquesta vida. Per això l’Esperit Sant ha ordenat que sigui concedit al prevere l’administració d’aquest sagrament de la penitència amb les seves mans i amb les seves paraules. Ell és l’instrument de Jesucrist que lliga amb justícia i perdona amb misericòrdia. Per això el prevere exigeix que el pecador tongui contrició i que faci confessió i satisfacció pels seus pecats”

El concili de Trento celebrat en el segle XVI va decretar tres coses respecte a la confessió auricular:

·         La confessió és una institució sagramental del Crist.

·         Els sacerdots reben de Déu la facultat de perdonar pecats

·         La confessió a l’oïda del sacerdot és necessària per a poder rebre el perdó diví.

Una declaració del papa Francesc: “Déu sempre ens perdona, Déu no es cansa de perdonar i nosaltres no hem de cansar-nos mai d’anar a demanar-li perdó. El perdó de Déu se’ns dóna a l’Església, se’ns transmet a través del ministeri d’un germà nostre, el sacerdot, que és un home que, com nosaltres, també té necessitat de misericòrdia. Per això els sacerdots han de confessar-se, i també els bisbes: tots som pecadors. Fins i tot el papa es confessa cada quinze dies, perquè el papa és un pecador. El confessor escolta el que li diu, m’aconsella i em perdona, perquè tots tenim necessitat d’aquest perdó”. Aquestes paraules papals semblen molt boniques, però són un pastís enverinat ja que fan dependre el perdó de Déu de la mediació de l’Església i el poder que aquesta s’autoatorga de concedir  als seus sacerdots el poder de perdonar pecats, poder que pertany exclusivament a Déu. Les paraules papals estan en línia amb les resolucions del concili de Trento. Encara que les paraules del salmista no es refereixen a la confessió auricular es poden aplicar perfectament a aquells que confien en homes perquè els perdonin els seus pecats: “No confieu en prínceps, en un fill d’Adam, en qui no hi ha salvació. El seu esperit se’n va, torna a la terra, en aquell mateix dia les seves intencions s’esvaeixen” (Salm 146: 3,4). Confiar en l’home perquè els seus pecats siguin perdonats rep la reprovació de Déu: “Així diu el Senyor:  Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la seva carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17:5).  La confessió auricular té la virtut de desviar la lleialtat a Déu i dipositar-la en una institució  i els seus ministres, per molt que sigui el seu renom: “Cap servent no pot servir dos senyors perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa (home)” (Lluc 16:13).

Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, pregunta: “Però què ho fa que sempre, i avui més, ens costa tant acostar-nos al sagrament de la penitència per aconseguir la gràcia de Déu i reconciliar-nos amb Ell? L’Església, en lloc de penedir-se per haver abandonat la Paraula de Déu per seguir tradicions i filosofies humanes, agreuja encara més el descarrilament quan per facilitar la confessió auricular aposta per la confessió digital.

Llúcia Ramis, en el seu escrit La redempció portàtil, és explícita: “El sentiment de culpa és tan insuportable que al final buides el pap, amb les conseqüències que comporta. Això té els dies comptats gràcies a una nova aplicació per la qual la santa Església et redimeix els teus pecats mitjançant un Tinder de la confessió…L’invent sembla fet a mida per a antics ministres de l’Interior. Imaginem que deixes anar una mentida de les grosses, i la feina te treu tant de temps que tens por de no trobar el moment d’agenollar-te davant del teu confessor de confiança, en aquest cas aniries directe a l’Infern. Ara, a través del mòbil, pots tenir una cita amb el capellà que et donarà el perdó. Tant se val si robes uns milions, o injuries, o comets perjuri, o ets infidel a la teva esposa o al teu marit. Ja no has de carregar amb el pes del pecat. In nomine iPhone Androidet spiritus Sancti”.

El perdó fàcil que ensenya Llúcia Ramis amb l’aprovació papal no és el perdó que ensenya la Bíblia. Penso que el Salm 51 que va escriure el rei David després d’haver estat amonestat pel profeta Natan a causa del seu adulteri i l’assassinat del marit de la seva amant, aclareix la manera com Déu perdona, dirigint-se a Déu sense mediació sacerdotal, escriu: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia i d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions, i el meu pecat és sempre davant meu. Contra tu, particularment contra tu he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que siguis trobat just quan parles, i pur quan jutges” (vv. 1.4).

Jesús que salva el poble de Déu dels seus pecats li diu a la dona que havia estat sorpresa en adulteri i els seus acusadors la volien apedregar: “Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n i no pequis més” (Joan 8:11). Jesús pot perdonar la dona pecadora perquè sent el Messies, i en compliment de les Escriptures va ser enlairat com la serpent de bronze en el desert. Com diu l’apòstol Pere: “Ell mateix va portar els nostres pecats  en el seu cos sobre la fusta (la creu), a fi que nosaltres, havent mort als pecats, visquem per a la justícia: per la seva ferida vam ser guarits” (1 Pere 2:24). En el perdó de Jesús no apareix per enlloc la mediació sacerdotal.

Octavi Pereña i Cortina

EL MISSATGE DELS MAGS

Qui són aquests misteriosos mags vinguts d’Orient que emprenen un llarg i fatigós viatge per adorar Jesús nascut en el pessebre d’una camperola casa de Betlem? Amb certesa no se sap. El que no poso en dubte és que no eren mags com els que festejaven els reis i que amb els seus encanteris els aconsellaven en els moments de prendre decisions d’estat. Al meu entendre eren astrònoms, persones que estudiaven l’univers, no astròlegs que creien que els astres exerceixen influència en el destí de les persones. Els mags ben bé podien ser persones erudites, posseïdores d’un ampli bagatge cultural, que no eren especialistes en una matèria determinada i ignorants en tot el que no fos la seva especialitat.

La deportació de savis jueus a Babilònia en temps de Nabucodonosor va implicar que les Escriptures jueves es divulguessin en els àmbits erudits en els quals s’hi podien trobar els nostres mags que no es conformaven únicament a estudiar l’univers i les filosofies de moda del seu temps. Ben segur que estaven interessats en tot allò que podés aportar llum a la confusió existent. És molt probables que estiguessin familiaritzats en les Escriptures jueves i coneguessin textos com: “Un estel sortirà de Jacob, i un ceptre s’alçarà d’Israel” (Nombres 24:17) i “Aixeca’t, brilla perquè la teva llum ha vingut, i la glòria del Senyor s’ha alçat sobre tu…I les nacions caminaran a la teva llum, i els reis, al resplendor del teu llevant” (Isaïes 60:1-3).

El resultat de la influència que les Escriptures van exercir en els mags queda reflectit en la pregunta que van fer en arribar a Jerusalem: “On és el que ha nascut Rei dels jueus? Perquè hem vist el seu estel en el llevant, i hem vingut a adorar-lo” (Mateu 2:2). Aquests mags coneixien el protocol que s’havia de seguir en presentar-se davant un rei encara que aquest fos un infant: “es van prostrar, el van adorar. I obrint els seus tresors, li van oferir dons: or, encens i mirra” (v.11).

Què hi ha en comú entre els mags i nosaltres? Nosaltres també som cridats a adorar el Rei dels jueus que és Rei d’un regne en el que hi caben persones de tota raça i llengua. No és un rei nacional sinó universal. El missatge que ens transmeten els mags és: Nosaltres sabem que ha nascut el rei dels jueus i hem fet un llarg viatge per adorar-lo. Us hem donat exemple: vosaltres heu de tenir consciència que si creieu que el Rei nascut a Betlem és el Salvador heu de fer el mateix: adorar-lo.

El profeta Isaïes ens assegura que el mateix Senyor donaria un senyal que identificaria el Messies: “Heus aquí la verge concebrà i infantarà un fill, i anomenaràs el seu Nom Emmanuel” (7:14). Mateu 1:22,23 relaciona el naixement de Jesús amb el compliment de la profecia d’Isaïes. Que el Jesús nascut no era un infant com qualsevol altre ho afirma Elisabet que en escoltar la salutació de Maria el nen que portava en el ventre va saltar i plena de l’Esperit Sant va dir: “¿I d’on em ve que la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Perquè heus aquí, així que ha arribat el so de la teva salutació a les meves orelles, el nen ha saltat de goig en el meu ventre. I feliç la que ha cregut, perquè les coses que li han estat dites de part del Senyor tindran el seu compliment” (Lluc 1:43-45)

Els mags van fer un llarg viatge per adorar  el Rei dels jueus que ha nascut. Prop de Betlem uns pastors  vetllant de nit guarden un ramat ovelles. De sobte “un àngel del Senyor va venir a ells, i la glòria del Senyor els va envoltar de llum, i van tenir molta por. I l’àngel els va dir: No tingueu por, perquè heus aquí us anuncio bones noves de gran goig, que ho seran per a tot el poble: perquè avui us ha nascut en la ciutat de David el Salvador, que és el Crist, el Senyor” (Lluc 2:10,11). Desapareguda l’host celestial els pastors se’n van anar a Betlem i van descobrir que el missatge angelical era cert. Van adorar el Bon Pastor que havia nascut.

“Feliços els pobre en l’esperit, perquè d’ells és el regne dels cels” (Mateu 5:3). El text no diu que el regne dels cels pertany als materialment pobres. Tampoc diu que els materialment rics no els pertoca ser ciutadans del regne de Déu. Explícitament diu “pobre en l’esperit”. Es refereix als “pobres en l’esperit”. Aquests espiritualment pobres poden pertànyer tant a les classes opulentes com a les desfavorides. La “pobresa en l’esperit” no depèn de circumstàncies externes sinó del sentiment que manifesta que s’està mancat  de quelcom infinitament millor: la perla única de gran valor que és Jesús el Salvador. Els pobres en l’esperit rebutgen la celebració pagana del Nadal encara que estigui recoberta de vernís cristià. El Rei que van adorar els mags vingut d’Orient i el Bon Pastor que van venerar els pastors de Betlem ha estat substituït per un Jesús despullat de la seva divinitat que només interessa perquè acarona la sensualitat.

Octavi Pereña i Cortina