HOMES DE RENOM

“El Roto” en una de les seves punyents vinyetes que toquen qüestions d’actualitat, mostra un home de posat distingit i decidit,  amb una maleta a la mà que camina per una claveguera en mig de les aigües emmerdades. El text que acompanya la imatge fa diana: “Als grans despatxos s’hi arriba abans per les clavegueres”. Quan es fa esment de les clavegueres  es refereix en el sentit  econòmic i polític, referint-se a les maneres gens netes de prosperar. Malgrat que vivim en una societat atea, encara queda una mica de brasa que ens recorda, es vulgui o no, que no som producte d’un atzar cec, sinó creació divina, fets a imatge i semblança del Creador. Malgrat l’ateisme regnant, malgrat es mantingui tapat per una capa de religiositat, la brasa viva que resta ens recorda que som creació de Déu, cosa que desperta en nosaltres consciència del bé i del mal. Aquesta capacitat de coneixement és el que ens fa entendre que les clavegueres politicoeconòmiques no són bones pel bé comú, malgrat que n’hi hagi alguns que en treguen profit.

Com que encara ens queda brasa activa que ens permet raonar, intentarem esbrinar d’on ens bé el plaer que ens proporciona caminar per les clavegueres politicoeconòmiques. Per força ens haurem d’apropar a l’origen de l’home, segons la Bíblia, i que a causa del pecat es desenvolupa en l’home la voluntat de voler-se fer un nom. Així és com es desenvolupa el plaer de caminar per les clavegueres  politicoeconòmiques.

El problema va començar a agreujar-se quan “els homes van començar a multiplicar-se sobre la superfície de la terra” (Gènesi 6: 1). A mesura que la població pecadora augmentava, la maldat es feia més evident. La situació va empitjorar quan “els fills de Déu”, la descendència de Set de la que procedeix el poble de Déu, “van veure que les filles dels homes ren boniques, i van prendre mullers per a ells de totes les que van escollir” (v. 2). El poble de Déu ha de ser la sal que preserva de la corrupció. Així és com va néixer el que s’anomena “matrimonis mixtes”, un creien amb una no creient o a l’inrevés. El resultat de la proliferació d’aquest tipus de matrimonis va fer que la sal va perdre el seu poder anticorrupció. Un exemple bíblic d’aquest procés el trobem en el rei Salomó que per haver-se casat amb dones paganes es va allunyar dels camins de Déu. A causa que la sal perd els seus poders anticorrupció la maldat s’estén sense fre. El resultat  de l’abundós mestissatge espiritual va ser que. “els fills de Déu van entrar (es van casar) amb les filles dels homes, i els van engendrar fills, aquests van ser els poderosos, els homes de fama de l’antiguitat”  (v.4).

Havent perdut la sal el seu poder anticorrupció espiritual, el pensament d’aquests homes famosos era: ¡No t’estiguis de res! La societat es va començar a dividir en dues categories: cabdills i plebs, reis i vassalls. El resultat va ser el naixement del primer gran imperi: l’assiri.  Així ha sigut al llarg de la història escrita pels poderosos, “els barons de fama de cada generació.

La denuncia que fa “El Roto” : “Als grans despatxos s’hi arriba abans per les clavegueres” es queda en una simple queixa. Aixeca la catifa que deixa veure la merda que s’hi amaga, sense capacitat de netejar-la. Perquè els homes de fama, de renom, en no tenir com a guia a Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, es deixen guiar per les intencions d’uns cors endurits, insensibles a les necessitats del proïsme. Segons Jesús aquesta és la característica dels barons de renom que es converteixen en autoritats públiques en els diversos nivell de l’administració de l’Estat:  Perquè de dins del cor dels homes provenen els pensaments dolents. Adulteris, fornicacions, homicidis, robatoris, cobejances, maldats, engany, lascívia, enveja, blasfèmia, orgull, neciesa. Tots aquests mals provenen de dins, i contaminen l’home” (Marc 7: 21-23).

Es vol intentar frenar la corrupció legislant lleis, sense aconseguir-ho. A més, els mateixos legisladors  les incompleixen perquè no s’ataca la font de la corrupció que és el pecat.

Després del Diluvi, Noé i els seus tres fills: Sem, Cam i Jafet i les seves respectives esposes, que eren descendents de Set, van ser els únics supervivents i a ells els va correspondre iniciar a repoblació de la Terra. Malgrat que eren poble de Déu no deixaven de ser pecadors. La Terra es va repoblar. Es repeteix la història. Al cap del temps “els fills de Déu van veure que les filles dels homes eren boniques, i van prendre mullers per a ells de totes les que van escollir…quan els fills de Déu es van casar amb les filles dels homes, i els van engendrar fills, aquests van se els poderosos, els homes de fama de l’antiguitat”. Així serà fins la fi del temps en que Jesús instaurarà el seu Regne etern on no hi entrarà ningú que els seus pecats no hagin estats rentats per la sang de Jesús. Es dir, només seran ciutadans d’aquest regne els veritables fills de Déu. L’estirp dels homes de renom haurà estat extirpada del Regne de Déu.

Octavi Pereña Cortina

 

BUSCANT POLÍTICS

Ha donat la volta al món infinitat de vegades la anècdota de Diògenes anant pel carrer a plena llum del sol amb  un llum d’oli encès. El rei Alexandre el Gran es troba amb el filòsof i li diu: “Diògenes: per què vas pel carrer amb un llum d’oli encès si el sol llueix amb tot el seu esplendor? La resposta del savi: “Busco un home”. Podríem aplicar la saviesa de Diògenes i aplicar-la als nostres dies i fer-li dir: “Busco un polític”

Fernando Trias de Bes en el seu escrit: “Delega-ho tot, menys la supervisió”. Dóna uns excel·lents consells perquè  els empresaris treguin el màxim profit dels seus empleats. La ciutadania amb el seu vot delega en un cert nombre de persones que facin per ella les tasques de govern. Delega, però no pot supervisar els polítics escollits amb el seu vot. Passat un cert temps comencen a sortir les corrupteles que indignen els votants. Això significa que la Democràcia de la que n’estem tan orgullosos no és tan bona com ens pensem. Potser és la doctrina política menys dolenta. Per ser imperfecta no es pot divinitzar-la. No cal recordar que estem immersos en una greu crisi política a causa de corrupció que empastifa els despatxos del qui governen gràcies als vots que els hem donat. Els polítics pel sol fet de ser descendents d’Adam som matèria primera dolenta. És en el camp espiritual que hem de treballar si és que es vol acabar amb l’escalada de la corrupció. S’ha d’aconseguir que l’arbre dolent es faci bo  i així en lloc de donar fruits de corrupció els doni d’honestedat.

Jacques Delors ha deixat escrit: “La crisi de la Democràcia també és una crisi moral i, en conseqüència, l’espiritualitat ha de revitalitzar la societat. La crisi moral de la democràcia en part es deguda a l’afebliment de l’espiritualitat”. Pel fet de ser Delors  catòlic m’imagino que quan es refereix a l’espiritualitat té present la catòlica que, pel fet de ser tan diversa, es fa molt difícil distingir quina és la veritablement cristiana. Quan es va coronar Carles VI com rei d’Anglaterra, se li van presentar tres espases que representen els tres regnes. El monarca va dir: “Encara manca una espasa”. Quan se li va preguntar que volia dir, va contestar: “La Santa Bíblia que és l’espasa de l’Esperit i que se l’ha de preferir primer que aquest senyals de reialesa”. L’espiritualitat que no coneixia Delors, Eduard VI rei d’Anglaterra la treu a la llum perquè tothom pugui saber com una persona dolenta es converteixi en bona.

La tendència actual és que els governs democràtics poc a poc es van convertint en dictatorials. Què encertades són les paraules d’Abraham Lincoln, que va ser president dels Estats Units d’Amèrica: “Hi ha moments en la vida dels polítics que el millor que podrien fer seria no obrir la boca”! El desencís de la ciutadania  vers els polítics creix. També creix entre els joves la tendència vers l’ultradreta. Davant l’increment dels extremismes no hem de caure en el nihilisme i, resinats davant la impotència dir rutinàriament: “Que sigui el que Déu vulgui”.

La situació caòtica actual no és casual. Té una raó de ser: L’ateisme que impera. En l’Antic Testament els profetes anunciaven al poble que deixessin de donar l’esquena a Déu: “Torneu fills rebels, diu el Senyor, perquè jo sóc el vostre espòs, i us prendré un d’una ciutat i dos d’una família, i us portaré a Sió: i us donaré pastors segons el meu propi cor, i ells us alimentaran de coneixement i de seny” (Jeremies 3: 14, 15). A la invitació del profeta van respondre: “No tornarem”. El resultat de la seva rebel·lia va ser la destrucció de Jerusalem i tot el que significava pera ells per les tropes babilòniques. L’any 70 de la nostra era els exèrcits romans comandats per Titus va arrasar per segona vegada Jerusalem. El que queda d’ella és el mur dels laments on els jueus pietosos s’hi apropen per queixar-se del seu destí.

Les senyals indiquen que s’acosta una nova catàstrofe de magnitud còsmica. La data és imprecisa. Dubto que la conversió en massa a Jesús sigui un realitat, Sí, poden salvar-se del foc tions individuals. Encara s’hi és a temps perquè algun desorientat que camini perdut en mig del desert pugui trobar Jesús que és el Camí que porta al Pare celestial  (Joan 14: 6). “Enganyós és  el cor més que totes les coses: qui el coneixerà? Jo, el Senyor, examino el cor, provo els ronyons, per donar a cadascú segons el seu camí, segons el fruit de les seves obres” (Jeremies 17: 9, 10).

Déu que mai dorm i té els ulls sempre oberts per veure què passa a la terra, què és el que veu? “Que la terra estava corrompuda, perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra. I Déu va dir a Noè: La fi de tota carn ha arribat davant meu, perquè la terra és plena de violència per culpa d’ells. Heus aquí, els destruiré  juntament amb la terra. Fes-te una arca de fusta de Gòfer” (Gènesi 6: 11-14). La construcció de l’arca va durar anys. La gent va tenir temps sobrat per penedir-se i escapolir-se de la destrucció anunciada. Quan “el Senyor va tancar la porta (de l’arca)”. (Gènesi 7: 16), es va acabar el temps de gràcia concedit. Ens trobem en una situació semblant a la que existia abans del Diluvi. El temps s’apropa. Respecte a aquest temps futur Jesús explica la paràbola de les Deu verges (Mateu 25: 1-13). L’ensenyança és que hem d’estar preparats per quan vingui el Senyor a buscar el seu poble. Quan Ell torni els que estan preparats entraran amb Ell a la sala de banquet. Es tancarà la porta de la sala. Els que es van quedar fora trucaran a la porta, dient. Senyor, Senyor obre’ns. Però Ell va respondre i va dir: En” veritat us dic, no us conec”. L’avís que el Senyor ens dóna: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora en que el Fill e l’Home ha de venir” (vv. 11-13).   

Octavi Pereña Cortina

 

 

CORRUPCIÓ ARRELADA

En un dels apunts del natural, JL. Martin mostra un polític pontificant des de l’estrada: “No tots els polítics són corruptes!” Des de la platea un home en representació de tots els assistents li diu: “La pregunta és: Per què els corruptes sempre acaben a la cúpula dels partís?” Bona pregunta aquesta, oi?

En “Les dues cares de la humanitat”, Albert Montagut, escriu: “La informació científica obtinguda a Xile i les conseqüències del conflicte de l’Orient Mitjà ens donen una idea del que som capaços de desenvolupar, però, alhora, despulla l’ésser humà i ens mostra les dues cares i que alguna cosa no funciona en la nostra civilització. Després de milers d’anys de desenvolupament el gen de la maldat continua latent en l’ADN de la humanitat. Fins i tot avui mateix, quan la intel·ligència artificial ens mostra que la creació del coneixement encara té un recorregut llarguíssim, som incapaços de controlar l’instint de la maldat”.

Mariano Guindal, en el seu escrit “Mig segle de corrupció política” aporta una dada que ben segur emprenyarà a molts: “La corrupció política té un cost de 2000€ per contribuent. Alguns judicis per corrupció encara estan pendents de resoldre 20 ó 30 anys després. Mariano Guindal acaba el seu escrit amb aquesta perla: “Tots els casos de corrupció estan interrelacionats i no és fàcil distingir si l’origen és en la política o en l’economia. El que queda clar és que és urgent regenerar la vida política i econòmica, recuperant ètica i valors, i superar la crisi de les institucions restaurant-ne la independència i el paper de contrapoder polític” . El que té clar Guindal és que “és urgent regenerar la vida política i econòmica, recuperant ètica i valors”. Guindal parteix d’una premissa falsa: considera que l’ésser humà és bo per naturalesa i només ensenyant-li ètica i valors canviarà la seva tendència a la corrupció. Què ens aconsella el salmista? “No t’exasperis a causa dels dolents, no envegis els qui fan injustícia: Perquè seran tallats com l’herba, i es marciran com l’herba tendra” (Salm 37: 1, 2).

Els mitjans de comunicació difonen les corrupteles dels polítics perquè saben que això ven. Molts lectors són masoquistes i es delecten informant-se de corrupcions. Es complauen amb les relliscades alienes perquè raonant malament, es diuen: Jo no sóc com aquests malparits que ens roben. Jo sóc una bona persona que busca la direcció de l’ètica i dels valors.

De bon matí Jesús assegut per instruir  els oients se li acosten uns escribes i fariseus, bellíssimes persones als seus propis ulls, per portar-li “una dona que ha estat sorpresa en l’acte mateix d’adulteri” (Joan 8: 4). Què volien aquests preservadors de la moral pública? Que Jesús condemnés la dona a ser lapidada segons ensenya la Llei de Moisès. I com ells insistien a preguntar-li , es va dreçar i els va dir: “El qui de vosaltres no tingui pecat, que sigui el primer en llençar  la pedra” (v. 7). Quin va ser el resultat d’aquesta resposta? “Però ells, havent escoltat això i acusats per la consciència, van anar sortint un a un, començant pels més vells fins als darrers” (v. 9). Quina lliçó se’n pot treure del judici a una dona enxampada en el mateix acte d’adulteri? Que els moralistes, que segons ells són estrictes complidors de la Llei de Déu, Jesús, sense acusar-los obertament els fa veure que ells també són tan pecador com la dona adúltera i que no s’han de comportar com justiciers. En el tema de la corrupció que tractem, Jesús ens pot dir: “Qui de vosaltres no estigui tacat per la corrupció, sigui el primer en llençar la pedra”. Els anticorrupció acusats per la consciència es retirarien de l’escenari cap cots. On anirien a queixar-se?

El rei David va cometre amb l’esposa d’un militar que es trobava en campanya militar. No hi va haver testimonis del adulteri. Déu que observa tot el que succeeix a la terra va contemplar la infidelitat comesa pel monarca. Va intervenir en l’assumpte  perquè ni li havia agradat el que havia vist. Va enviar el profeta Natan perquè li toqués el crostó al monarca adúlter. (2 Samuel 1-14).  Com a resultat de la visita que el profeta va fer al rei, David va escriure el Salm 51, un salm penitencial. El rei exposa els seus sentiments. Descriu la seva condició de pecador, escrivint: “Contra tu, particularment contra tu he pecat, he fet el mal als teus ulls, a fi que siguis trobat just quan parlis, i pur quan jutgis” (v. 4). Quan Déu perdona un pecador no comet cap injustícia, doncs, la sang que Jesús el seu Fill que va vessar a la creu neteja tots els pecats( 1 Joan 1:7).

No podem cloure aquest escrit sense  trobar-nos amb aquells escribes i fariseus que van abandonar l’escenari amb la cua entre les cames i la consciència que els acusava. Què passaria si Jesús a Aznar, Rajoy, Feijóo , Ayuso: El qui de vosaltres no sigui  corrupte que sigui el primer en llençar la pedra? Si és Jesús qui els ho diu, com és l’únic que pot entrar en la consciència i  culpar de pecat, si no són uns insensats que creuen que són rectes als seus propis ulls i escolten el consell de Jesús no abandonarien l’escenari avergonyits sinó com a savis i com a tals es posarien un cadenat als llavis per mantenir tancada la boca. Ja no es tornaria a sentir més la cançoneta: “Pedro Sánchez has de dimitir”. El silenci aportaria molta serenor a la política, que molta falta li fa.

Octavi Pereña Cortina

 

ÈTICA, ¿ON ENS PORTES?

L’ètica és una branca de la filosofia que estudia la moral i els principis que guien el comportament humà, enfocant el que és correcte o incorrecte, just i injust, i com hem d’actuar. L’ètica, malgrat sigui un humanisme és una mostra que l’ésser humà tot i que sigui algú que ha perdut la perfecció en que va ser creat, li queda una ombra de la imatge i semblança  de Déu inicial, la qual cosa, tot i que s’hagi convertit en ateu es vol endinsar en la profunditat dels misteris de Déu sense reconèixer-lo. Cal dir que pensadors de talla han arribat a assolir una saviesa gairebé sublim. Per això l’apòstol Pau ens pot fer aquesta recomanació: “Examineu totes les coses, reteniu el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21).

L’Ètica té semblances amb l’humanisme cristià i la lletra de la Llei de Déu. Els tres vetllen per la moral pública i els tres fracassen a l’hora d’aconseguir que l’arbre que s’ha fet dolent a causa d’haver menjat el fruit de l’arbre prohibit, es pot recuperar la bonesa perduda per la fe en Jesús. Si no es recupera la bonesa inicial és pèrdua de temps aconseguir  que doni fruits bons. És  demanar un impossible com  que l’olm doni peres.

En l’entrevista que el periodista li fa a la filòsofa Carolin Encke, entre altres coses diu: “La Democràcia exigeix la participació del poble. Aquesta sobirania popular, tot i això, no es pot exercir de manera optima perquè la ciutadania no té un accés fàcil a la veritat. En aquest camí, les amenaces i la violència surten al seu pas. I. tot i això continuem sense valorar la veritat com es mereix” ¿A quina veritat es refereix la filòsofa? M’hi imagino que la veritat que els mitjans de comunicació s’encarreguen de difondre. “Si ets ètic”, diu la filòsofa, “has de sorprendre’t davant la brutalitat que veus. Fer-ho  és assumir el final de la humanitat”.

Els ètics que han farcit la ment amb normes de conducta que assenyalen què és bo i que és dolent, s’obliden de quelcom molt important: la condició humana. Quan neix un nadó no ho fa sent bona persona. Neix infectat pel pecat i per tant, inclinat a fer el mal. Quan fa bretolades i xiscla per aconseguir alguna cosa, són indicis que assenyalen la seva condició dolenta. Es pot intentar tapar aquesta inclinació innata a fer el mal amb unes gotes de l’aigua baptismal. Si no ha nascut de nou per la fe en el Senyor Jesucrist, segueix sent un fill del diable que farà les obres que un pare tan maligne l’impulsarà a fer. (Joan 8:44). Si el lector llegeix  aquest text veurà concentrada la veritat que els mitjans de comunicació s’encarreguen d’esbombar a tort i a dret. Aquet coneixement no fa bones  les persones. Tot el contrari: ens crispen. Ens fan malviure amb el que fan els polítics. La violència social ens amoïna. Ens creiem ser tan bones persones que sense pudor ens atrevim  a dir: si jo manés, amb quatre dies acabaria amb tot això! La qüestió és que el declivi moral va de mal a pitjor.

Quan Carolin Encke confon la veritat absoluta amb veritats relatives, es comporta com Pilat, el governador romà que va preguntar a Jesús : “Què és la veritat?” (Joan 18: 38). Sense esperar resposta se’n va anar a parlar amb els jueus que acusaven a Jesús d’atemptar contra Roma. Preferim les veritats que transmeten el mitjans de comunicació que ens aclaparen abans de conèixer la Veritat que és Jesús que ens pot treure del fangar en el que hem caigut. El tràfec social ens distreu i ens roba el temps que necessitem per trobar la Veritat absoluta que és Jesús, no un llibre que tracti sobre ètica. Transcric un text de François de la Mothe Fénelon que trobo molt encertat pel tema que tractem: “la gent no es fa perfecta a força d’escoltar, o llegir sobre la perfecció. El més important no és escoltar-te a tu mateix, sinó en silenci escolta a Déu. Parla poc i fes molt, sense por de ser vist. Déu t’ensenyarà més que totes les persones més experimentades o més que els llibres espirituals poden fer. Tu ja coneixes molt més del que pots practicar. Ja no necessites adquirir nous coneixements. En tens prou amb posar en pràctica la meitat del que ja tens”.

Els qui practiquen el mindfulness ens diuen que vint minuts en començar el dia en tenen prou perquè la vida els vagi millor, els que transmeten aquesta ensenyança ignoren que la ment no se la pot deixar en un buit estèril, doncs, un esperit o esperits malignes s’afanen a ocupar el buit deixat pel mindfulness, i la condició d’aquesta persona empitjora.

Jesús que es retirava a llocs solitaris allunyat del mundanal soroll per trobar-se  sol amb el seu Pare, ens aconsella: “I quan preguis no siguis com els hipòcrites perquè els agrada pregar drets a les sinagogues, i a les cantonades de les places per fer-se veure dels homes. En veritat us dic: Ja tenen la seva recompensa. Tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra i tancada la porta,  prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic” (Mateu 6: 5, 6). Una llei espiritual d’inexorable compliment: “Tot el qui s’exalci serà humiliats, i tot el qui s’humiliarà serà exalçat” (Mateu 23: 12). Quelcom  tan senzill com és el secret per poder trobar la Veritat, Pilat amb les seves presses per complaure els jueus va perdre l’oportunitat de trobar-la: “Tot aquell de demana rep, i el qui cerca, troba, i a qui truca li serà obert” (Lluc 11: 10). Qui amb diligència busca la vida eterna, la troba.

Octavi Pereña Cortina