CORRUPCIÓ INCORREGIBLE

El periodista Josep Ramon Correal en el seu escrit “Legalitzar la corrupció”, transcriu una citació castissa a la que l’anonimat no li resta valor. El periodista escriu: “A vegades penso que no era cap bogeria establir una “democracia  aristrocrática” per la que únicament poden accedir al Senat “titulares de gracias nobiliares y sus parientes de primer grado”, aquest sistema “garantizaría la imposibilidad del robo del dinero público, por cuanto los elegides no precisan de la apropiación de fondos indebidos por poseerlos sobrados”.

La corrupció és una malura endèmica en la humanitat. El virus de la dolència es va inocular en el moment que Adam, pare de la humanitat, va menjar el fruit de l’arbre que el Creador li va prohibir ingerir. Aquesta desobediència porta el nom PECAR. De la mateixa manera que  el pop que té molts tentacles,  el pecat té molts variants. Un d’ells és la corrupció que ens teu de polleguera.

Els antivacunes no es vacunen perquè consideren que les vacunes són ineficaces per prevenir malalties. En el camp de l’esperit també hi ha moltes persones, massa, que no volen vacunar-se contra el virus del pecat perquè creuen que és una martingala això de la sang que Jesús va vessar a la creu per perdonar els pecats del poble de Déu, i així arrencar de soca-rel la corrupció que tants estralls produeix.

Creiem que els nounats  són angelets. ¡Són tan bufons! La idea que els nou-nats són angelets innocents és un error. No s’ajusta a la realitat: “Els malvats s’esgarrien des de la matriu, s’extravien des del si matern, parlen mentida” (Salm 58: 3). Això significa que els pares haurien de vacunar els fills contra el pecat  des del moment del seu engendrament. Pregant davant el Pare de nostre Senyor Jesucrist pel fill que ve de camí, que tingui cura d’ell i doni saviesa als pares per educar-lo com cal des del moment del seu naixement. No és un injectable que s’inocula en el cos del nounat sinó la Paraula de Déu tot esperant que si és la voluntat del Senyor l’Esperit Sant segelli el fill/a com a fill de Déu per adopció. Si és així la nova criatura ha estat vacunada contra el virus de la corrupció. Ara bé, si els pares no s’han vacunat contra el pecat perquè consideren que Jesús és un mite que no pot perdonar pecats, ¿qui ho farà? Una solució que no arriba al cor del tema que tractem  és l’ensenyament religiós en l’escola pública. Per aquesta via es dóna instrucció religiosa sense aprofundir en la matèria. No es vacuna els alumnes contra el virus de la corrupció que segueix viu malgrat la instrucció que reben.

En el món s’hi troben infinitats de déus, però un sol Déu creador del cel i de la Terra i tot el que hi ha en ella, sense excloure l’home. Aquest Déu únic s’ha donat a conèixer mitjançant els profetes inspirats per l’Esperit Sant. Arribat el compliment del temps ho fat mitjançant el seu Fill unigènit  que s’encarna en la persona de Jesús que es dóna a conèixer durant el seu ministeri públic que va durar uns tres anys. Acabat el temps es lliura voluntàriament per  ser crucificat. En la creu ocupa el lloc que ens pertoca a nosaltres. Mitjançant la seva mort vicària concedeix el perdó  de tots els pecats i la vida eterna a tots els qui creuen en Ell. Un cop la seva ànima el va deixar va ser enterrat per ressuscitar el tercer dia. Encarrega als seus deixebles que vagin arreu del món ensenyant el que Ell els va ensenyar. Començant per Jerusalem fins arribar a l’extrem de la Terra, els seus deixebles van compartir la bona noticia del perdó dels pecats per la fe en Ell. Malauradament en són molt poques les persones que creuen que Jesús sigui l’antídot contra el verí  de la corrupció. A causa de la minsa resposta que es dóna al missatge de la creu, el greu problema de la corrupció que ha motivat que prestigiosos periodistes i filòsofs escriguin sobre ella sense aportar solució al problema perquè denuncien les conseqüències sense tocar la causa que l’ocasiona. Sense la conversió a Crist que fa que l’home pecador es converteixi en una nova persona, que camina en novetat de vida, hem d’assumir que haurem de conviure amb la corrupció fins el final del temps. Picarem de peus. Ens manifestarem. Parlarem malament dels polítics i jutges. Continuarem caminat  carregant la pesada llosa de la corrupció.

Octavi Pereña Cortina

EVOLUCIONISME O CREACIONISME

El sense sentit de l’existència de l’home la il·lustra una anècdota de la vida de Thomas Henry Huxley, deixeble destacat de Darwin. Tenia pressa per anar a agafar el tren per anar a una altra ciutat on hi tenia que donar una conferència divulgadora de la filosofia evolucionista. A la recepció de l’hotel en que havia pernoctat va donar l’encàrrec que avisessin a  un taxista que en aquella època eren carruatges estirats per  cavalls. Va dir al recepcionista que era urgent i que tenia molta pressa. Surt al carrer i el taxi ja l’esperava a la porta de l’hotel. Puja al carruatge. El cotxer fustiga els cavalls que surten disparats. Al cap d’uns minuts el científic mira per la finestra i se n’adona que no es dirigeixen a l’estació del ferrocarril. Treu el cap per la finestra per preguntar-li al cotxer: On anem? La resposta va ser: “No ho sé senyor. Només condueixo a tota velocitat. Aquesta història que és verídica, no només es un incident en la vida de Huxley. Avui se la pot aplicar a aquells que fan molt soroll i poques nous. Molt atrafegats i suosos, traient un pam de llegua, sense saber cap a on van.

Royo Mai, psicòleg contemporani de Huxley, que coneixia el científic evolucionista i l’anècdota esmentada va dir: “És una antiga i irònica costum  dels éssers humans de córrer de pressa quan han perdut el camí”. “Els projectes del diligent porten sempre profit, però els de tot aquell que es precipita, només mancança” (Proverbis 21: 5).

La paràbola del fill pròdig (Lluc 15: 11-32), reflecteix la manera de viure dels nostres dies. El fill pròdig li demana al seu pare que li avanci l’herència. No ho hauria d’haver fet, Però ho fa. Quan el noi va tenir els diners a la butxaca no va demorar abandonar la casa del pare. “Va aplegar totes les coses, i se’n va anar a una terra llunyana, i allí va malversar el seu patrimoni vivint dissolutament” (v. 13). Quan se li van acabar els diners “va començar a passar necessitat” (v. 14). “Els projectes del diligent porten sempre profit, però els de tot aquell que es precipita, només mancança” (Proverbi 21: 5). ¡Quants no n’hi ha que per haver allargat el braç més que la màniga acaben depenent de la beneficència pública! ¡Ah! en alguns casos, els errors greus que ha comés els porten a reflexionar. Això és el que li va succeir al nostre pròdig: “Va tornar en si” (v. 17). Va recollir les poques pertinences que li quedaven per emprendre el regrés a la casa paterna. “Quan encara era lluny, el seu pare el va veure i en va tenir misericòrdia: I va córrer, i se li va llaçar al coll i el va besar” (v. 20).

Les paràboles son històries terrenals que tenen un sentit espiritual. Nosaltres som o hem sigut fills pròdigs que ens hem llançat a gaudir els plaers terrenals. Quan ens hem adonat que la vida mundana no satisfà decidim anar a Jesús que és el Camí que porta al Pare celestial que surt al nostre encontre, ens abraça, ens vesteix amb roba nova i celebra una gran festa en honor del fill perdut i recobrat.

Jesús arriba a Betània i s’hostatja a casa de Marta i Maria. Les dues germanes com no pot ser d’altra manera són de personalitat distinta.  “Marta estava atrafegada per la molta feina a servir” (Lluc 10: 40). Marta vol obsequiar a tan il·lustre hoste amb un excel·lent àpat. Creia que feia bé capficar-se a la cuina. Però com veurem no estava satisfeta amb el que feia. Furiosa abandona la cuina per dirigir-se a Jesús per queixar-se de l’actitud de la seva germana: ”Senyor, ¿no et a res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” Aquesta manifestació posa de manifest que cuinar per Jesús no ho feia de cor, sinó forçada  per la circumstància. ¡Quantes queixes no surten dels nostres llavis  a caua del treball que fem! Si Marta hagués fet de cor cuinar per Jesús s’hauria dirigit a Jesús d’una altra manera dient-li que necessitava que la seva germana l’ajudés. No podia veure amb bons ulls que la seva germana estigués  asseguda als peus de Jesús escoltant- lo (v. 39). Tota feina que no s faci de bon grat acaba fastiguejant. Jesús li diu a l’enfadada Marta: “Marta, t’afanyes i et neguiteges per moltes coses, però només una és necessària. I Maria ha escollit la bona part que no li serà presa” (vv. 41, 42).

Un remei per no caure en la frustració en que va caure Marta en el tràfec a la cuina ens el dóna l’apòstol Pau en la carta que envia als cristians de Coloses: “I tot el que feu, feu-ho de cor, com per al Senyor i no per als homes. Sabent que del Senyor en rebreu la recompensa de l’herència, perquè esteu servint Crist, el Senyor” (Colossencs 3: 23, 24).

¿Per què s’hi troba tanta fatiga, estrès, frustració, desengany …laboral? Senzillament perquè els empleats treballen per a un home a canvi d’un sou. La paga no satisfà. La recepta que l’apòstol Pau dóna als cristians de Coloses no es pot aplicar de manera generalitzada en l’àmbit laboral perquè, malgrat els treballadors es puguin considerar cristians per tradició, de fet són ateus i, com a tals són incapaços d’apartar els ulls del seus caps, per posar-los en  el Senyor de qui rebran la recompensa que sempre serà justa.

Octavi Pereña Cortina 

 

HOME TRENCAT

“Donem gràcies a les esquerdes perquè hi entri la llum”, ha dit Leonard Cohen, cantant i  poeta, referint-se a la seva estança en el monestir Mount Bodly Zen Center, on es va sotmetre a una duríssima disciplina que li va ajudar a sortir de l’esclavitud dels excessos d’alcohol i sexe. Núria Escur diu que ha recordat la frase de Cohen: “Perquè ara que no sabem d’on treure forces, cadascú en la seva cabana, amb el seu ofici a les espatlles i l’insomni de  com buscar sortida als nostres, consol als grans i un mínim futur als fills, ara podríem recórrer a això”. La periodista es refereix a la teràpia Zen.

Núria Escur fa esment  d’un “altre salvavides al qual agafar-se és el kintsugi, la centenària tècnica japonesa que t’ensenya que quan alguna cosa es trenca no has de llançar mai els trossos a les escombraries sinó reunir-los i crear una cosa més forta i duradora”, la periodista arriba a aquesta conclusió: “Cadascú es guareix com pot”.  Com a traca final al seu escrit Trencat per fora, sencer per dins, Núria Escur fa aquesta reflexió: “Recordin que quan tot s’esquerda al seu voltant els passos són els següents: caus, et trenques, t’inclines i reculls els teus propis trossos, mires les peces restants, respires fondo, agafes resina, les enganxes com pots i hi enllaces l’amor dels teus”. ¿Satisfà la solució que proposa la periodista? Jo crec que no. Una cosa que s’hagi trencat mai recupera el seu valor original per molt ben feta que s’hagi fet la restauració. El jou dels preceptes que imposen les filosofies orientals no afecta als cristians perquè “Aquestes coses tenen certament una aparença de saviesa en un culte auto elaborat i humiliació i duresa envers el cos, sense cap valor, per satisfer la carn” (l’ego). Colossencs 2. 23).

Les tècniques de meditació orientals tan de moda en els nostres dies serveixen per intentar reparar els estralls que el pecat ha ocasionat en l’ésser humà. La reparació que poden produir les tècniques de meditació orientals i les dràstiques disciplines corporals a les que se sotmeten  els qui les practiquen, poden, com en el cas de Leonard Cohen reparar superficialment la trencadissa manifestada en els excessos d’alcohol i sexe. Això no li retornarà a Cohen lo que era abans que es produís la trencadissa.  Segles abans quan encara es trobava en el llom d’Adam va pecar   desobeint el manament del seu Creador que no mengés el fruit de l’arbre prohibit. Perquè un hom pugui recuperar el seu valor original cal que sigui recreat. No que se l’apedaci, sinó que se’l transformi en una nova criatura. Aquesta transformació no la pot produir l’home. Únicament pot realitzar-la Déu i, ho va fer simbòlicament sacrificant uns animals, probablement uns anyells que representen a Jesús que és “l’Anyell de Déu que esborra els pecats dl món”. Amb les pells des animals sacrificats va tapar la nuesa en que es trobaven Adam i Eva. La sang dels animals sacrificat simbolitza la sang que Jesús va vessar en la creu que té poder d’esborrar tots els pecats (1 Joan 1: 7). Per emblanquir l’ànima no hi ha cap altre lleixiu que ho pugui fer.

Mitjançant una imatge artesanal Déu pretén que puguem entendre amb tota claredat el seu propòsit de restaurar l’home  a l’estat en que es trobava quan va ser creat. Ho fa mitjançant la imatge d’un terrissaire, l’artesà que treballa  el fang en el torn i el modela creant estris de diversa utilitat. Déu s’adreça al profeta Jeremies dient-li: “Aixeca’t, i baixa a la casa del terrisser, i allà et faré escoltar les meves paraules” (18:2). El profeta obeeix  l’ordre de Déu i se’n va cap el taller del terrissaire i explica el hi veu: “Heu aquí, feia un treball al torn. I l’atuell de fang que ell estava fent es va fer malbé a la mà del terrisser, i en va tornar a fer un altre, com va semblar millor als ulls del terrisser de fer-ho” (vv. 3,4). Ara Déu li explica al profeta el que vol ensenyar-li amb aquesta imatge artesanal: “¿No puc fer amb vosaltres, casa d’Israel com aquest terrisser?  Declaració del Senyor. Heus aquí com el fang a la mà el terrisser, així sou vosaltres en la meva mà, casa d’Israel” (v.6).

La imatge del terrisser modelant el fang en el torn ens transporta a la creació de l’home. El text ho descriu així: ”I el Senyor Déu va formar l’home de la pols del terreny, i va insuflar en els seus narius  l’alè de la vida i l’home va esdevenir una ànima vivent” (. 7).

Aquest relat dóna la impressió que el Creador vol transmetre que Ell com Terrisser, del pols de la terra va modelar la imatge de l’home i que insuflant a les narius l’alè de vida, la imatge inerta es va posar en moviment. “l’home creat a imatge i semblança de Déu” (1: 26) va aparèixer a la terra. El Creador li diu a Adam: si vols seguir sent tal com t’he creat t’imposo una condició: “De l’arbre del coneixement del bé i del mal no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (2: 17). Adam va desobeir i l’atuell  creat a imatge i semblança de Déu es va trencar. “¿No puc fer amb vosaltres casa d’Israel  com aquest terrisser? És clar que pot. Ho fa de manera que la seva justícia quedi intacta. De la mateixa manera que la trencadissa del valuós atuell  va ser a conseqüència d’una desobediència amb plena consciència del que es feia, la restauració es podrà produir si és el resultat d’una altra decisió voluntària: reconèixer la condició de pecador i acceptar que Jesús és l’Anyell de Déu que esborra el pecat del  món, que neteja amb la seva sang el pecat. Aquest acte de fe permet que Déu restauri l’home a una condició molt més excel·lent que la que tenia abans de pecar. En aquells dies conservar la imatge de Déu amb que havia estat creat depenia de l’obediència al manament de no menjar el fruit de l’arbre prohibit. Ara, en Jesús, la imatge de Déu recuperada es va formant fins arribar a la seva plenitud el dia de la resurrecció. Conservar-la ja no depèn de la voluntat humana, que és molt inestable,  sinó de la de Déu que ha decidit que sigui així. Res ni ningú podrà separar el creient de l’amor de Déu que és en Crist Jesús.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RELIGIÓ O CRIST

Jesús s’acomiada (de l’exendemoniat) “dient-li: Torna a casa teva  i conta tot el que Déu a fet per tu” (Lluc 8: 9). El text bíblic que encapçala aquest escrit hauria de moure a la reflexió a totes aquelles persones que per damunt de tot posen la religió com a pedra angular sobre la que edifiquen la seva vida espiritual. El context immediat del text esmentat té a veure amb l’endimoniat. Jesús i els seus deixebles desembarquen a la regió dels gadarens. Només desembarcar se’ls acosta l’endimoniat des de feia molt temps. L’home és molt violent, “estava lligat, guardat amb cadenes i grillons”(v. 29). A una persona d’aquestes característiques avui se la reclouria en un manicomi, i  se la immobilitzaria amb una camisa de força. Avui els grillons i les cadenes els substitueixen els sedants.

L’endimoniat gadaré no és un mite. Era un home de carn i ossos que “trencava els lligams, i el dimoni se l’emportava cap als deserts”  (v. 29). Jesús enlloc d’allunyar-se d’una persona tan perillosa se li acosta i li pregunta: “Com et dius? I li va dir: Legió. Perquè havien entrat en ell molts dimonis” (v. 30). Jesús amb el poder que tenia perquè era Déu va expulsar els dimonis “i es van ficar dins d’un ramat de porcs  que es a precipitar penya-segat avall cap al llac i es van ofegar” (v. 33). El fet va ser tan notori que la noticia es va escampar amb la velocitat del llampec per tota la regió. Com sempre ocorre amb els esdeveniments extraordinaris que deslliguen el morbo de les persones. Sense saber com, a l’instant, una multitud  es va concentrar en l’escenari del fet “i van trobar l’home de qui havien sortit els dimonis assegut als peus de Jesús, vestit i en el seu seny, i els va agafar por” (v. 35). No ens interessa saber la reacció de la gent perquè ni ha per a tots els gustos. El que realment ens importa és la relació que va néixer entre Jesús i l’exendimoniat. El text ens la descriu: “I l’home de qui havien sortit els dimonis li demana d’estar-se amb Ell” (v. 38). És la reacció normal d’una persona esclavitzada per una multitud de dimonis que vulgui estar-se al costat del seu Benefactor. En alguns casos de sanitat Jesús diu als beneficiats que guardin silenci o que compleixin amb els requisits de la Llei de Moisès. En aquest cas no va ser així. Jesús la va dir a l’agraït exedimoniat: “Però Jesús el va acomiadar dient-li: Torna a casa teva i conta tot el que Déu ha fet per tu. I se’n va anar per tota la ciutat proclamant tot el que  Jesús havia fet per ell” (vv. 38, 39).

Sorprenent! la paraula religió no surt enlloc, encara que sigui la judaica. Religió porti el nom que porti no és res més que un humanisme entre els molts que existeixin. És molt revelador que l’encàrrec que Jesús li va donar a aquell home a qui acabava d’alliberar de possessió diabòlica perquè desautoritza a les denominacions cristianes, siguin grans o petites, de fer propaganda dels seus èxits assolits, sovint agegantats, per captar clientela. Les paraules que Jesús dirigeix a l’exendimoniat a l’hora d’acomiadar-se d’ell són un toc d’atenció perquè tant jueus com cristians deixin de persistir en l’obstinació de no voler escoltar ni obeir el que Déu ensenya. Els profetes i apòstols que van transmetre el que Déu els deia ja no hi són. Però no som uns desvalguts. El Pare celestial mitjançant l’Esperit Sant s’ha encarregat de conservar en paper imprès tot que necessitem saber per la nostra salvació eterna. El valor incalculable que té la Bíblia com a Paraula de Déu s’encarrega l’apòstol Pau de mostrar-nos-el quan en una epístola adreçada  al seu deixeble Timoteu escriu: “ Tu, en canvi, persevera en totes les coses que vas aprendre, i et vas assegurar sabent de qui les has aprés, i que des de ben petit coneixes les Sagrades Escriptures, les quals  et poden fer savi per a la salvació per mitjà de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (2 Timoteu 3:14-17).

Des de Gènesi fins Apocalipsi travessa un fil sanguini que ens recorda l’omnipresència de Jesús al llar de la Història humana, a fi que cada fill de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra. La presència de Jesús al llarg de tota la Història humana ens recorda que Jesús està molt per sobre de la religió. La religió pot informar, però només Jesús pot salvar

Octavi Pereña Cortina