DESCOBRIR MARIA

Josep-Enric vives, arquebisbe d’Urgell, citant mossèn Cinto Verdaguer posa títol al seu escrit publicat a La Vanguardia (24/09/2017). “Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”. El titol de “Princesa” que se li atorga a Maria ja eixa entreveure el contingut del treball: enaltiment fora mida de la mare de Jesús. El text que cita l’arquebisbe l’ha estret dels Goigs del clergue de Folgueroles: “Per sa Reina vos corona, la que ho és del principat. Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”.

A l’antic Israel, a causa de la infidelitat dels israelites per haver-se relacionat estretament amb el paganisme que els envoltava  pels vincles  matrimonials, els seus déus van entrar a formar part del culte. D’entre les divinitats paganes destacava “Astoret, l’abominació dels sidonis” (2 Reis 23:13). El profeta Jeremies els ha de reptar: “heus aquí, confieu en paraules enganyoses, que no aprofiten” (Jeremies 7:8). Escoltar la mentida pel que fa a la religió té conseqüències molt greus. El profeta les descriu: “Robeu, assassineu, cometeu adulteri i jureu en fals, i feu pujar en fum encens a Baal, i aneu darrere d’altres déus que no coneixíeu” (v.9).

Conquerida Jerusalem i enderrocat el temple, símbol de la presència de Déu entre el seu poble, per Nabucodonosor rei de Babilònia, un grup de jueus fugen cap Egipte emportant-se presoners, entre ells el profeta Jeremies. Aquest els anuncia que la causa del seu destret es troba en el fet que no fan cas del que els diuen els profetes que parlen en Nom de Déu dient-los que abandonessin els seus pecats i la idolatria que el Senyor abomina. Com a  resposta a l’advertència de Jeremies, diuen: “La paraula que ens has parlat en Nom del Senyor, no te l’escoltarem, sinó que volem fer el que surti de la nostra boca, per fer pujar fum a la reina dels cels i per vessar-li libacions, tal com hem fet nosaltres i els nostres pares, els nostres reis i els nostres caps, a les ciutats de Judà  i als carrers de Jerusalem i llavors estàvem saciats de pa i estàvem bé, no veiem cap mal. Però d’ençà que hem deixat de fer pujar fum a la reina dels cels i de vessar-li libacions, ens ha mancat de tot i hem estat consumits per l’espasa i per la fam” (Jeremies 44: 16-18). I les dones deien: “Quan fèiem pujar fum a la reina dels cels …¿era potser sense els nostres marits que li fèiem pastissos amb la seva imatge, i li vessàvem libacions?” (v.19). Tota la família estava involucrada en l’adoració idòlatra a la reina dels cels. Heus aquí les paraules condemnatòries del profeta: “Perquè heu cremat encens, i perquè heu pecat contra el Senyor, i perquè no heu escoltat la veu del Senyor, i no heu caminat en la seva llei i en els seus estatuts i en els seus testimoniatges: per això aquest mal us ha arribat com en el dia d’avui” (v.23). Una semblança existeix entre la reina dels cels judeo pagana i la veneració mariana catòlica. Les paraules del profeta Jeremies que tenen una relació indefugible amb el tema de l’adoració mariana ens haurien de portar a recordar allò que avantpassats nostres han dit al respecte:

“La benaurada verge Maria, havent estat concebuda per la unió dels seus pares, ha contret el pecat original” (sant Tomàs d’Aquino).

“Santa és Maria, benaurada és Maria, però encara és millor l’Església que la verge Maria. Per què? Perquè Maia és una porció de l’Església, un membre sant,  membre excel·lent, un membre superimportantíssim, al cap i a la fi un membre de tot el cos, i és més el cos que el membre. El Cap és el Senyor  i tot el Crist és el cap i el cos. Què diré? Tenim un cap diví, tenim Déu per cap” (Agustí d’Hipona).

“No s’ha d’honorar més del que és just els sants, sinó que s’ha d’honorar el seu Senyor…Maria no és Déu i no ha rebut el seu cos del cel, sinó d’una concepció d’home i dona. Sant és el cos de Maria, però no és Déu, és verge i digna de molta honra, però no ens ha estat donada en adoració, ja que ella va adorar Aquell que va néixer de la seva carn. S’honora Maria, però s’adora el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Ningú adori Maria “ (Epifani, segle IX)

Al llarg dels segles, pel fet de no haver obeït les paraules profètiques, apostòliques i de Jesús, moltes coses s’han afegit a l’ensenyament que imparteix l’Església que són contràries al que ensenya la Bíblia. Per reparar el dany comés hem de recordar: “Tota la Paraula de Déu és pura: ella és un escut pels qui confien en ella. No afegeixis res a les seves paraules: No sigui que et reprengui, i sigues trobat un mentider” (Proverbis 30: 5,6).

Octavi Pereña i Cortina

 

DESCOBRIR MARIA

Josep-Enric vives, arquebisbe d’Urgell, citant mossèn Cinto Verdaguer posa títol al seu escrit publicat a La Vanguardia (24/09/2017). “Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”. El titol de “Princesa” que se li atorga a Maria ja eixa entreveure el contingut del treball: enaltiment fora mida de la mare de Jesús. El text que cita l’arquebisbe l’ha estret dels Goigs del clergue de Folgueroles: “Per sa Reina vos corona, la que ho és del principat. Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”.

A l’antic Israel, a causa de la infidelitat dels israelites per haver-se relacionat estretament amb el paganisme que els envoltava  pels vincles  matrimonials, els seus déus van entrar a formar part del culte. D’entre les divinitats paganes destacava “Astoret, l’abominació dels sidonis” (2 Reis 23:13). El profeta Jeremies els ha de reptar: “heus aquí, confieu en paraules enganyoses, que no aprofiten” (Jeremies 7:8). Escoltar la mentida pel que fa a la religió té conseqüències molt greus. El profeta les descriu: “Robeu, assassineu, cometeu adulteri i jureu en fals, i feu pujar en fum encens a Baal, i aneu darrere d’altres déus que no coneixíeu” (v.9).

Conquerida Jerusalem i enderrocat el temple, símbol de la presència de Déu entre el seu poble, per Nabucodonosor rei de Babilònia, un grup de jueus fugen cap Egipte emportant-se presoners, entre ells el profeta Jeremies. Aquest els anuncia que la causa del seu destret es troba en el fet que no fan cas del que els diuen els profetes que parlen en Nom de Déu dient-los que abandonessin els seus pecats i la idolatria que el Senyor abomina. Com a  resposta a l’advertència de Jeremies, diuen: “La paraula que ens has parlat en Nom del Senyor, no te l’escoltarem, sinó que volem fer el que surti de la nostra boca, per fer pujar fum a la reina dels cels i per vessar-li libacions, tal com hem fet nosaltres i els nostres pares, els nostres reis i els nostres caps, a les ciutats de Judà  i als carrers de Jerusalem i llavors estàvem saciats de pa i estàvem bé, no veiem cap mal. Però d’ençà que hem deixat de fer pujar fum a la reina dels cels i de vessar-li libacions, ens ha mancat de tot i hem estat consumits per l’espasa i per la fam” (Jeremies 44: 16-18). I les dones deien: “Quan fèiem pujar fum a la reina dels cels …¿era potser sense els nostres marits que li fèiem pastissos amb la seva imatge, i li vessàvem libacions?” (v.19). Tota la família estava involucrada en l’adoració idòlatra a la reina dels cels. Heus aquí les paraules condemnatòries del profeta: “Perquè heu cremat encens, i perquè heu pecat contra el Senyor, i perquè no heu escoltat la veu del Senyor, i no heu caminat en la seva llei i en els seus estatuts i en els seus testimoniatges: per això aquest mal us ha arribat com en el dia d’avui” (v.23). Una semblança existeix entre la reina dels cels judeo pagana i la veneració mariana catòlica. Les paraules del profeta Jeremies que tenen una relació indefugible amb el tema de l’adoració mariana ens haurien de portar a recordar allò que avantpassats nostres han dit al respecte:

“La benaurada verge Maria, havent estat concebuda per la unió dels seus pares, ha contret el pecat original” (sant Tomàs d’Aquino).

“Santa és Maria, benaurada és Maria, però encara és millor l’Església que la verge Maria. Per què? Perquè Maia és una porció de l’Església, un membre sant,  membre excel·lent, un membre superimportantíssim, al cap i a la fi un membre de tot el cos, i és més el cos que el membre. El Cap és el Senyor  i tot el Crist és el cap i el cos. Què diré? Tenim un cap diví, tenim Déu per cap” (Agustí d’Hipona).

“No s’ha d’honorar més del que és just els sants, sinó que s’ha d’honorar el seu Senyor…Maria no és Déu i no ha rebut el seu cos del cel, sinó d’una concepció d’home i dona. Sant és el cos de Maria, però no és Déu, és verge i digna de molta honra, però no ens ha estat donada en adoració, ja que ella va adorar Aquell que va néixer de la seva carn. S’honora Maria, però s’adora el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Ningú adori Maria “ (Epifani, segle IX)

Al llarg dels segles, pel fet de no haver obeït les paraules profètiques, apostòliques i de Jesús, moltes coses s’han afegit a l’ensenyament que imparteix l’Església que són contràries al que ensenya la Bíblia. Per reparar el dany comés hem de recordar: “Tota la Paraula de Déu és pura: ella és un escut pels qui confien en ella. No afegeixis res a les seves paraules: No sigui que et reprengui, i sigues trobat un mentider” (Proverbis 30: 5,6).

Octavi Pereña i Cortina

¿ON VAS UNIÓ EUROPEA?

El ministre espanyol d’Economia Luís de Guindos va ser clar en vincular directament la situació de Catalunya amb el futur de la Unió Europea: “Uns moviments que no són exclusius del nostre país, sinó que  hi ha d’una manera o altra en molts països  d’Europa i que si tiressin endavant, posarien en risc tot el projecte d’integració i solidaritat que tants èxits ha produït en les últimes dècades”. I va posar com un exemple d’aquells moviments rupturistes l’independentisme català que va qualificar “d’anacronisme al segle XXI, irracional des del punt de vista estrictament econòmic.

Per un altre costat Jean-Claude Juncker, president de la Comunitat Europea ha vomitat un rosari de perles antidemocràtiques que indiquen com vol que sigui l’Europa dels drets humans en referir-se a Catalunya i el seu moviment independentista: “Dic no a qualsevol forma de separatisme que afegeixi divisió…Li dic no a qualsevol forma de separatisme que fragilitzi Europa i afegeixi fractura i divisió a les estructures existents…No tenim dret a desfer a nivell nacional i regional un model de coexistència que hem de construir per al conjunt d’Europa. Si  ho fem entraríem a la deriva…L’amenaça dels nacionalismes i el seu verí sobre la Unió impedeixen que treballi Europa de manera conjunta per a influir a l’escala mundial…Sí a l’Europa de les nacions, sí a l’Europa de les regions, però dic no a la divisió de les categories nacionals i regionals que hem sobrepassat ja des de la Segona Guerra Mundial”. Juncker Profetitza: El populisme acabarà donant-se contra la paret i no pot avançar”. La Bíblia diu que si les paraules d’un profeta no es compleixen significa que Déu no l’ha enviat. ¿Es pot saber si Juncker és un autèntic profeta o no?

Tot just creats Adam i Eva “Déu els va beneir, i Déu els va dir: Sigueu fructífers i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la” (Gènesi 1. 28). Després del Diluvi la situació de la terra era: “I tota la terra era d’una sola llengua i d’uns mateixos mots” (Gènesi 11.1). Els homes d’aquell temps no tenien problemes de comunicació. Es posaven d’acord fàcilment. En lloc d’obeir l’ordre de Déu “d’omplir la terra i sotmetre-la” , es van dir: “Veniu, edifiquem-nos una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fem-nos un nom  a fi que no siguem dispersats sobre la superfície de tota la terra” (v.4).En veure Déu que els homes s’esgarriaven, va dir: Heus aquí, són un sol poble i tots tenen una sola llengua, i això és el que comencen a fer, i ara res els impedirà de fer el que s’han proposat. Veniu, baixem i confonguem allà la seva llegua, a fi que ningú entengui la llengua dels altres. I el Senyor els va dispersar d’allà per damunt la superfície de tota la terra, i van deixar d’edificar la ciutat” (vv. 6-8). Va fracassar la construcció del primer imperi. Però el desig no va desaparèixer.

L’home apartat de Déu es proclama déu a sí mateix i es diu: Si tu dius que hem d’anar per la dreta nosaltres decidim el nostre destí i anirem per l’esquerra. Així es va fundar el primer gran imperi: Assíria. A aquest li van seguir: Babilònia, Medo-Persa, el grec d’Alexandre, Roma. El profeta Daniel interpretant el somni de Nabucodonosor  li explica al rei que la gran estàtua que havia somniat representava una successió de quatre imperis que vindrien i desapareixerien. El profeta diu quelcom molt interessant: “I en els dies d’aquests reis , el Déu dels cels aixecarà un regne que no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble, esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (Daniel 2: r44). Així ha estat al llarg de la Història. Els imperis en els que mai no es ponia el sol han desaparegut del mapa. S’han fraccionat en multitud de nacions. Alhora, es va bastint el Regne de Déu etern d’entre els ciutadans que creuen en Jesús de tots els pobles de la terra i que assolirà el clímax en el dia de la resurrecció.

La Unió Europea té un fonament en part de ferro i en  part d’argila com els peus de l’estàtua que va somniar Nabucodonosor i que va ser esmicolada per “la pedra que no va ser tallada amb mans” (v.45)  que va colpir els peus de l’estàtua. La fragilitat de la Unió Europea Juncker ho reconeix quan afirma l’existència de “l’amenaça dels nacionalismes i el seu verí sobre la Unió Europea”. Jo no sóc profeta però és ben cert que en el dia assenyalat per Déu deixarà d’existir.  La Bíblia afirma que l’únic regne que restarà  és el Regne de Déu que va néixer en l’instant en que Déu va tapar la nuesa d’Adam i Eva amb les pells dels animals que el mateix Senyor va sacrificar. Els senyors Juncker i de Guindos no tinguin cap mena de dubte que en el dia establert per Déu la Unió Europea deixarà d’existir.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

 

GENERACIÓ Y

Athena,una adolescent de 13 anys, el nom és fictici, és una experta en desconnectar dels seus pares i conversar amb els seus amics principalment sobre missatges o “Snapchat”, va dir: “He estat amb el meu mòbil més del que he estat amb persones reals…El meu llit ha agafat la forma del meu cos”.

L’escrit “Han destruït els Smartphones una generació?” de Jean M. Twenge exposa amb molt detall els efectes perniciosos que aquests estris electrònics generen en la infància i adolescència actual. Es ven la utilització d’aquests estris de comunicació com mitjans per fer amics i per assolir la felicitat. Les persones que se’n fan addictes, els estudis que es fan al respecte indiquen tot el contrari. Els adolescents que són enganxats al món virtual són més solitaris, mes estressats i més donats al suïcidi.

Què és el que els porta a aquesta situació desastrosa? Faré servir la paràbola del fill pròdig per explicar-ho. (Lluc 15: 11-32). Comença el relat presentant l’escenari i els dos protagonistes principals: Un hisendat i els seus dos fills. Veig  aquest escenari com la situació idíl·lica d’Adam i Eva en el paradís. No els mancava res. Mantenien una relació conjugal  optima i amb l’entorn. Gaudien del privilegi de mantenir amb el Pare, el seu Creador, una relació de profunda intimitat que res la pertorbava. Però un perill planava  sobre ells sense saber-ho. L’àngel que es va rebel·lar contra Déu i que es va convertir en Satanàs no veia amb bons ulls la felicitat que gaudien els nostres primers pares. Amb astúcia maligna els va despertar la sensualitat perversa, es van fixar en el fruit de l’arbre que Déu els havia prohibit menjar-ne: “Era bo per menjar, i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa” (Gènesi 3: 6). Ja no en van tenir prou amb el que gaudien. Van voler conèixer el món prescindint de Déu. Van menjar el fruit prohibit  i “se’ls van obrir els ulls de tots dos i es van adonar que anaven nus” (v.7).

El fill més jove va arribar un dia que es va cansar d’estar a casa i li va dir al seu pare: “Pare dóna’m la part  que em toca del patrimoni” (Lluc 15:12). El pare va repartir els béns amb els fills. “I després de no gaires dies, el fill més jove va aplegar totes les coses i se’n va anar a una terra llunyana. I allí va malversar el seu patrimoni vivint dissolutament” (v.13). Viure en el món sense Déu no dóna el que promet. Ven felicitat però dóna espines i cards. “Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra” (Gènesi 3:19). La terra llunyana on va anar a parar el fill pròdig el va desilucionar: “desitjava omplir el seu ventre amb les garrofes que menjaven els porcs, i ningú no li donava” (Lluc 15:16). Els adolescents d’avui que no troben el que busquen en iniciar-se en els estris electrònics i deixar-se enganxar per ells, viure se’ls fa insuportable. En lloc de plaer, els cards creixen ufanosos al seu entorn provocant-los fiblades molt doloroses . Així no es pot viure, es diuen.

El jove de la paràbola fart de passar necessitats “va tornar en si i es va dir: Quants jornalers del meu pare tenen pa en abundància, mentre jo m’estic morint de fam! M’alçaré i aniré al meu pare, i li diré: he pecat contra el cel i contra tu, i ja no sóc digne de ser anomenat fill teu, tracta’m com un dels teus servents”  (vv. 17-19). El jove estava descontent amb el resultat d’haver marxat de casa del seu pare. Havia pres  una decisió equivocada que li cobrava un preu molt onerós. Se’n penedeix del seu error. El penediment  és la primera passa que s’ha de donar si es vol sortir del tràngol que li produeix l’haver marxat de casa del pare. El lector que es trobi en una situació semblant a la del fill pròdig podrà pensar: “Déu no pot rebre un malvat com jo”. Però Déu li xiuxiueja a la oïda: “Jo et manifesto misericòrdia per mitjà del meu Fill, aquest que va venir al món en la persona de Jesús i que va morir en la creu per liquidar el deute que tens amb mi, li diu: “No he vingut a cridar justos (persones bones), sinó pecadors al penediment” (Mateu 9:13). ¿Et reconeixes pecador?

Dit i fet. El jove es posa en camí cap a casa. El pare que des del dia que va marxar el fill observa el camí i en veure’l en la llunyania, mogut per l’amor va córrer i es va llençar sobre ell, el   va abraçar i el va besar. El fill penedit li va dir al seu pare: “He pecat contra el cel i contra tu, i ja no sóc digne de ser anomenat fill teu” (v. 21). Si el lector és un d’aquests adolescents com l’Athena que deixava empremta del seu cos al llit, la vida no t’agrada gens. Els estris tecnològics no et donen el que desitges. El pare de la paràbola representa el Pare celestial i el fill pròdig ets tu. El Pare, en lloc de recriminar el teu comportament t’abraça i et besa i als seus servents els diu: “Traieu la roba més bona i vestiu-lo, i poseu un anell en la seva mà i calçat als seus peus. I porteu el vedell gras i mateu-lo. Mengem i fem festa: perquè aquest fill era mort, i ha tornat a la vida, estava perdut i ha estat trobat. I van començar a fer festa” (vv. 22-24). Els vestits amb que vesteixen el jove representen les túniques de lli blanc que simbòlicament porten els redimits que han estat rentats els seus pecats per la sang de Jesús i que participen del banquet de noces que el Pare prepara per aquells que rep com a fills.

Octavi Pereña i Cortina

AVUI SERÀS EN EL PARADÍS

Hi ha una semblança entre la disciplina dels partits polítics i l’autoritat eclesiàstica. En ambdós casos es roba a les persones el sentit crític que els permet discernir entre el bé i el mal. En el cas dels partits polítics es prohibeix als càrrecs electes d’exercir lliurement l’ús de la raó il·luminada pel contrasts entre punts de vista diferents  i per la consciència que dicta que les coses no són de la mateixa manera com les veu la cúpula del parit. La disciplina de partit elimina la discrepància amb la qual cosa s’impedeix l’entrada de l’aire fresc que proporciona frescor als partits en decadència.

Pel que fa les esglésies cristianes, l’autoritat representada pel magisteri docent,  censura la discrepància amb el tallafocs: “doctors té l’església” que menyspreen els feligresos que pensen, de la mateixa manera que ho feien els fariseus amb aquelles persones que es posaven al costat de Jesús. Les esglésies cristianes que oficialment consideren la Bíblia com l’autoritat suprema, a la pràctica la desautoritzen sotmetent-la a l’autoritat  de la interpretació que en fan els magisteris docents. Aquesta actitud és contrària al que ensenya la Bíblia que anima a tots els creients a meditar diàriament en el seu contingut i interpretant-la a la llum  de la saviesa que atorga l’Esperit Sant. Les autoritats religioses jueves expulsaven de les sinagogues les persones que s’atrevien a qüestionar la seva autoritat. Quelcom semblant succeeix en les esglésies cristianes. El resultat és la seva decadència perquè es fan mundanes. En lloc d’il·luminar el món amb la llum de la Paraula de Déu que n’han de ser portadores, obren les finestres perquè les  doctrines errònies del món entrin en el seu interior. Així és com en lloc d’irradiar la llum de Déu desprenen la foscor de l’error.

Un problema  que afecta a molta gent és el de la mort. És un misteri per a molts. Segons la bíblia un misteri no és un tema indesxifrable sinó quelcom que es desvela. La llum de la Paraula de Déu l’il·lumina i el que és fosc es fa clar. Els dies previs a Tots Sants comentaris que fan bisbes entorn de la mort aporten més foscor que llum perquè el que afirmen no està basat en el que ensenya la Bíblia, sinó en tradicions procedents de religions paganes.

Una de les dites  que ensenyen “resar pels difunts” està fonamentada en els Apòcrifs, llibres que no estan inclosos en el Cànon de les Sagrades Escriptures. En aquestes no se troba ni el més mínim indici que autoritzi la seva pràctica. “Avui, si escolteu la seva veu (la de Déu), no enduriu els vostres cors” (Hebreus 3: 7,8), perquè l’avui és el temps de la misericòrdia divina. Un cop el decés, ja no hi ha possibilitat de canviar l’estat en que es produeix. Si es mor en la condemnació les pregàries pels difunts l’únic pel que serveixen és infondre una esperança vana als que viuen. És una esperança sense fonament. A més, resar pels difunts està vinculat a la pràctica pagana de consultar els morts, clarament prohibida en la Bíblia. Un cas ben evident de les conseqüències nefastes per no haver fet cas a la prohibició d’aquesta pràctica la tenim en la mort de Saúl, el primer rei d’Israel, que entre altres coses va consultar l’endevina d’Endor. Una pràctica molt comuna és pregar pels difunts implorant-los ajuda. “Suposo que us haurà passat com a mi quan escolteu d’algú una frase explicativa  de la mot d’un ésser estimat: “allà on siguis…mira’ns, acompanya les nostres vides, no t’oblidarem mai” (Salvador Giménez, bisbe de Lleida). El mateix  prelat cita el catecisme: “El que moren en la gràcia de Déu, però imperfectament purificats, tot i segurs de la seva salvació eterna, sofreixen una purificació després de la seva mort, a fi d’obtenir la santedat necessària  per entrar en el goig de Déu,” Això ho diu el catecisme. Què diu la Bíblia al respecte? A Romans 7:20-25 l’apòstol Pau afirma sense avergonyir-se  la seva in capacitat de fer el bé de manera absoluta:” Trobo, doncs, aquesta llei. Encara que vull fer el bé, el mal és en mi…Miserable home de mi! Qui m’alliberarà d’aquest cos de mort? Dono gràcies a Déu per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre!   Així doncs, amb la ment jo mateix serveixo la llei de Déu, però amb la carn la llei del pecat” (vv. 21,24,25). Segons el catecisme de l’Església catòlica l`apòstol Pau ha de sofrir “una purificació després de la seva mort”. Pels qui moren imperfectament purificats, què significa sofrir  “una purificació després de la mort”?

Segons la doctrina catòlica el Purgatori és el lloc on es troben els qui han mort imperfectament purificats, purgant les seves imperfeccions. L’arquebisbe de Barcelona  Joan Josep Omella diu que amb la pregària pels difunts “els confiem a la misericòrdia de Déu…D’altra banda podem ser d’ajut per als difunts que es troben en una fase de purificació”. Aquesta doctrina és contrària a l’ensenyança bíblica  que afirma que “ la sang de Jesucrist el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7). Un exemple bíblic de la perfecta purificació de qui mor creient en Jesús com el Salvador es troba en el lladre que mentre penjava en la creu, dirigint-se a Jesús li va dir: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne”. Què li contesta Jesús?: “En veritat et dic: Avui seràs amb mi en el paradís” (Lluc 23: 42,43). El lladre era un delinqüent. Potser tenia les mans tacades de sang: la fe en Jesús el va portar directament a la glòria de Déu. No va necessitar passar per una fase de purificació de llarga durada. Tot just exhalat el darrer alè va arribar a destí.

Abans hem dit que l’apòstol Pau malgrat que era sant perquè la sang de Jesús  li havia netejat tots els seus pecats, malgrat la imperfecció que confessa tenir  estant aquí a la terra, confessa: “Perquè, per ami el viure és Crist, i el morir un guany. Però si el viure en la carn  significa en benefici de l’obra, no sé que escollir, però em trobo pressionat pels dos cantons: d’una banda tinc l’anhel d’anar-me’n i ser amb Crist cosa molt millor, d’altra banda, però, romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres” (Filipencs 1: 21-24)

Octavi Pereña i Cortina