PREGUNTES TRAMPA

“Allà on s’acumula un poder absolut, aflora la violència i la part terrible de l’home, i tan se val que les dictadures siguin de dretes com d’esquerres. Totes surten del més profund de la tradició humana, aquella que porta el fort a aixafar el dèbil, el ric al pobre. Aquest arrelament és el que fa que siguin tan difícil d’eradicar, les dictadures. El que és una anomalia és la democràcia que va contra la naturalesa humana tendint a les afirmacions absolutes, a la imposició de la pròpia veritat, a la intolerància” (Mario Vargas Llosa).

Víctor – M. Amela diu: “Quin periodista tem José Ignacio Wert? Jordi Évole. No és que Wert temi Jordi Évole com a persona, no: li té por com a periodista. És a dir, té por del que pregunta. De les preguntes. Hi ha alguna cosa més temible per a un polític que una pregunta?” Per això el president del Govern Mariano Rajoy i el seu ministre d’Educació, Cultura i Esport defugen les rodes de premsa per no haver de contestar les preguntes impertinents que els fan els periodistes que volen saber la veritat del que està passant, per informar els seus lectors.

Mariano Rajoy s’amaga darrere d’una pantalla de televisió per evitar que els periodistes li facin preguntes impertinents o com diu el seu ministre Wert que no vol ser entrevistat per Jordi Évole perquè “fa preguntes trampa, sempre porta avantatge”. Qui no vol contestar les “preguntes trampa” que li fan els periodistes és que té alguna cosa que amagar. Per això li fa por la llum que pot aportar les “preguntes trampa” en l’exercici polític.

Convocar rodes de premsa a l’estil de les que fa Mariano Rajoy que no està en contacte directe amb els periodistes, sinó que s’amaga darrere d’una pantalla de televisió, per no haver de contestar les “preguntes trampa” que li puguin fer els reporters és un torpede dirigit a la línia de flotació de la Democràcia perquè aquesta se sosté quan l’acció política es fa amb llum i taquígrafs presents per tal d’evitar la foscor del secretisme que porta a situacions molt perjudicial pel desenvolupament dels pobles.

Sovint els polítics es rodegen d’un grapadet d’amiguets amb la finalitat que els lloïn les virtuts que els manquen i així van pel món exhibint uns talents desconeguts. L’amicícia política no busca el bé del poble sinó conservar les prebendes raspallant el senyor que els les conserva . “Sense un bon guiatge el poble cau” (Proverbis 11:14). L’estat agònic en que es troba el país és una evidència clara que els polítics que avui governen no tenen bons consellers que els ajudin a prendre decisions de govern a pesar del caríssims que són els informes que es demanen als experts.

Joana Benet diu amb molt d’encert: “La política sense ètica és una perversió que acaba esclatant en les mans dels prestidigitadors”. Aquesta declaració escau força bé a casa nostra on bombes de rellotgeria van esclatant una darrere l’altra posant al descobert l’alt grau de corrupció que embruta la política. Allí on no hi ha governants que es deixin aconsellar per persones honestes el fracàs és inevitable.

Crec que ha estat la consellera d’Educació de la Generalitat que ha dit “parlar amb Wert és com parlar amb una paret”. Aquesta actitud del ministre d’Educació evidencia posseir la veritat absoluta cosa que és impossible que l’assoleixi cap ésser humà. L’orgull que li fa pensar que ningú no li ha d’ensenyar res el a caure en el parany de no voler escoltar perquè ningú li pot ensenyar res. “Sense un bon guiatge el poble cau”. Quan Rajoy i Wert prenen la determinació d’eludir els periodistes com Jordi Évole perquè fan “preguntes trampa estan prescindint de consellers que els podrien aportar llum enmig de la crisi que ens afecta i així poder donar un cop de timó que portaria el vaixell a bon port. No n’hi ha prou amb promocionar la Marca España perquè es vengui el producte. Darrere de la marca ha d’haver-hi qualitat i aquesta no s’assoleix si els fabricants no volen dialogar per millorar el producte. Si els èxits esportius de la Roja signifiquen qualitat de la Marca Espanya és tenir un concepte molt pobre del que és la grandesa d’una Nació

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ALCOHOL I SOMNÍFERS

Sarah Harding, la cantant del conjunt “Girls Aloud” comenta la seva secreta addicció als somnífers combinada amb l’alcohol. Els seus problemes amb l’alcohol van començar poc després del primer èxit assolit per ·Girls Aloud” . Va descobrir que l’alcohol li donava confiança per caminar amb l’èxit, especialment quan havia de continuar mantenint sobre l’escenari el paper de “noia salvatge”. Va ser intentant conservar aquesta imatge que es va posar en aquest problema. L’any 2006 The Sun va publicar la famosa foto en que Sarah apareixia amorrada a una ampolla de whisky. Aviat va començar a beure una ampolla de vi al començar el dia. Va tenir dificultats per dormir. L’insomni la va portar a consumir Zopielone. No va poder aturar la caiguda en picat. “El meu beure estava fora de control”, va dir. “Era addicta als somnífers. Era una terrible combinació.

Quan va trencar la seva relació amb Tom Crane el seu beure va empitjorar: “Em trobava sola en la meva casa al camp. Em sentia aïllada i deprimida. Bevia per encarar-me a les meves emocions després de la ruptura”. A diferència de l’actor Heath Ledge  que se’l va trobar mort a casa seva per una sobredosi d’ansiolítics i antidepressius, Sarah “reconeix la necessitat que té d’ajuda”. Va ingressar en una clínica de rehabilitació de Citat del Cap, Sud-Àfrica. D’aquesta experiència va dir: “És depressiu trobar-se en una clínica de rehabilitació on hi ha moltes persones amb problemes. Vaig abandonar Zopielone. Feia quatre anys que el prenia, va ser terrible deixar-lo. Em va costar tres setmanes de rehabilitació per poder tornar a dormir amb normalitat”.

Quan no es tenen conviccions sòlides. Quan no es té un punt de referència que doni sentit a la vida, un problema porta a un altre. Si la rehabilitació li va permetre a Sarah Harding  encarar-se al problema de les píndoles i de l’alcohol, també va precipitar l’acabament de la desastrosa relació sentimental amb Theo De Vries que va acabar amb una baralla en l’habitació d’un hotel d’Insbruck , Austria, on hi passaven esquiant les vacances de Nadal. D’aquesta violenta ruptura Sarah diu: “Estic enfadada amb mi mateixa i amb Theo. Només sentir el seu nom em pertorba. Intento estar tranquil·la i sentir-me millor. Des de que va passar estic totalment alterada. Això m’ha trasbalsat de nou, torno a dormir molt malament. Torno a fumar molt.

Sarah ha pres la determinació de no tornar a recaure. Confia que pot posar la seva vida en el bon camí. ¿Ho aconseguirà? Els seus problemes amb l’alcohol li van venir quan va assaborir l’èxit. ¿Aconseguirà superar la temptació de tornar-hi? És possible fer-ho. Aquesta victòria és parcial perquè no afecta l’origen del problema de la seva addicció als somnífers i a l’alcohol.

El Dr. Willet fa aquest comentari: “Convé donar més importància al desequilibri mental que impulsa a beure que els greus accidents que provoquen els bevedors empedreïts”. Aquest facultatiu esmenta els trastorns de la personalitat que afecten, qui més qui menys, tothom. No hi ha cap persona que tingui les facultats mentals en perfecte equilibri. El psicoterapeuta Carlos Tobbia, assegura. “Un subjecte sa ho és aquell que és capaç de tolerar el dolor sense haver d’anar a alguna cosa que li faci més mal, com la droga”. Sarah Harding es va donar a la beguda perquè no podia resistir l’èxit. De la beguda als ansiolítics. Els fracassos sentimentals a recaure. Qui és immune al dolor psíquic? Les vendes en massa de ansiolítics, antidepressius per combatre el dolor de l’ànima posa en evidència que poques persones, si és que hi són, són immunes al dolor de l’ànima. Avui, amb la mateixa naturalitat amb que es diu que es va al metge, es diu que es té cita amb el psicòleg. Les persones són conscients que alguna cosa no funciona bé en la seva psique, ànima per ser més clars. Per què les persones prefereixen anar al psicòleg abans que a Crist? Ho fan així perquè consideren que la seva malura mental és orgànica, no espiritual. Aquesta és la causa de l’increment de les persones amb trastorns de la personalitat, sobre tot en moments de crisi com l’actual, que no troben solució als seus dolors psicològics que són d’origen espiritual.

Octavi Pereña i Cortina

PERSONES: NO NINOTS

“Els testos s’assemblen a les olles”, diu l’adagi. El que els pares són es transmet als fills. No cal ser psicòleg ni especialista en el comportament humà per adonar-nos que el jovent està hipersexualitzat. Un se n’adona del fet veien com vesteixen i en sentir converses que tenen en les que el sexe hi és excessivament  present. El que s’ensenya als infants és el que per regla general seran quan siguin adults. Per això és tan important que els pares siguin conscients del que ensenyen als fills.

En el món de l’espectacle hi ha una dona: Sarah Burge que és una contradicció educativa. Afirma que se sent preocupada perquè els infants britànics siguin sexualitzats.  Diu que és preocupant que les nenes d’aquest país tinguin els seus amics als 12 anys i que és molt lamentable. En defensa del seu model educatiu Sarah afirma:   “L’exercici sa a la barra (que utilitzen les stripteasers) no té res a veure amb dormir amb diversos nois i quedar embarassada abans d’acabar l’edat escolar. Mai no permetré que les meves filles es comportin d’aquesta manera”.

Cal conèixer la vida de Sarah per entendre la seva filosofia educativa, que no significa que se la consideri encertada. Als 7 anys es va fer una otoplastia per evitar les burles dels seus companys de classe. La seva passió per la cirurgia estètica va néixer després d’un greu accident del que va estar a punt de morir i que    se li van haver de fer diverses operacions de reconstrucció facial. Per la seva carrera en el món de l’espectacle i per haver estat conilleta Playboy estava molt preocupada pel seu aspecte físic. S’estima que s’ha gastat en cirurgia estètica 500.000 lliures esterlines. L’obsessió de Sarah Burge per conservar la bellesa de la seva joventut la transfereix a Poppy la seva filla de 7 anys que per Nadal li va regalar entre altres coses un taló de 7.000 lliures “perquè ho considero una inversió de cara el futur, és com estalviar per l’educació”. Aquestes 7.000 lliures van destinades a fer-se un implant mamari quan tingui l’edat de fer-se’l. Amb aquest concepte que la mare té de la bellesa  no ha de fer estrany que la filla “contínuament li demani cirurgia. Vol ser formosa i la liposucció és un d’aquests mitjans que sempre haurà de tenir a l’abast”.

La filosofia educativa de Sarah Burge ha provocat reaccions de desaprovació. Davant la disconformitat afirma: “La gent no pot suportar que les meves filles siguin formoses i intel·ligents i que jo als 50 anys tingui un cos fantàstic”. He vist una fotografia d’aquesta supermodel. La veritat a mi m’ha fet plorar. La filosofia educativa de Sarah Burge és un cas extrem que dóna peu a fer una reflexió sobre l’aparença física.

A primer cop d’ull ens fem una idea de les persones pel seu aspecte extern, la seva fisonomia, com vesteixen, la procedència social…No sempre la primera impressió és la que val. A vegades hem de corregir la impressió que ens ha causat una persona la primera vegada que la vàrem  veure. Sovint les primeres impressions són errònies. És per aquest motiu que hem de ser mesurats i no precipitar-nos a catalogar les persones  per la primera impressió que ens causen.

Sense desatendre el decor no hem d’invertir massa temps i diners en la nostra aparença física. A l’hora de la veritat el que val és “ser”. La història d’Israel il·lustra el que estem dient. Quan Saül es va presentar davant el poble que l’havia d’elegir rei, van veure que “era més alt que qualsevol del poble, des de la seva espatlla en amunt”. El profeta Samuel, el líder el líder espiritual va dir amb admiració   de qui havia de ser el primer monarca: “¿Heu vist el qui el Senyor ha escollit, que no n’hi ha cap altre com ell en tot el poble?” (1 Samuel 10:23,24). El regnat de Saül va ser tot un fracàs. Samuel s’ha d’encarregar per segona vegada d’ungir en secret el rei que hauria de succeir Saül a la seva mort. El Senyor envia el profeta a ca Isaí de Betlem per ungir rei un dels seus fills. Quan la descendència d’Isaí es va presentar davant Samuel, aquest es va fixar en Eliab i va dir: “Certament l’ungit del Senyor es davant d’Ell” El Senyor li va dir al profeta: “No miris el seu aspecte ni l’alçada de la seva estatura, perquè l’he rebutjat, perquè el Senyor no mira com l’home, perquè l’home mira el que té davant els ulls, però el Senyor mira el cor” (1 Samuel 16:6,7). Si Déu no l’hagués corregit Samuel hauria ensopegat dues vegades en la mateixa pedra a l’hora d’escollir rei.

L’ensenyança que se n’ha d’extreure d’aquests textos bíblics és que no hem de donar excessiva importància a l’aspecte físic dels fills, que el que és realment important és el que són com a persones. Aquesta és la responsabilitat dels pares: vetllar per fer dels seus fills persones que caminin amb dignitat mentre estiguin en aquest món. Aquest vetllar contribuirà a fer minvar la corrupció política tan estesa i que tants danys ocasiona a la societat.

Octavi Pereña i Cortina

MANCANÇA DE SOMRIURES

“Ningú és tan pobre que no pugui regalar un somriure”, ha deixat escrit la periodista Lucia Etxebarria. És cert que vivim una època de crisis econòmica que provoca molts danys a persones i familiars. La crisi econòmica no justifica que no es regalin somriures. Un somriure no costa diners, què el fa tan escàs? El que impedeix que les persones regalin somriures és la crisi espiritual que marceix i empobreix l’ànima.

La greu crisi econòmica provocada en bona part per la corrupció de l’élite política i bancària ha posat al descobert que “en són nombrosos els delinqüents econòmics protegits o indultats per les altres magistratures de l’Estat”, segons afirma Francesc Sanuy. El comportament gens ètic dels poderosos i el desig immoderat de diner dels pobres  posa al descobert que “l’amor al diner és una arrel de tota mena de mals” (1 Timoteu 6:10). No és estrany, doncs, que “els milionaris a prou feina somriuen” ( Andrew Carneige) i els pobres que es creuen rics en la seva pobresa tampoc ho facin.

La societat actual es caracteritza per l’amor al diner la qual cosa ens introdueix a la societat de consum immoderat, que posa en perill el creixement sostenible alhora que marceix l’ànima al  dopar-la i robar-li el goig que l’hauria de caracteritzar. A la vida hi ha coses més importants que els diners i els objectes que es poden adquirir amb ells. Fixem-nos en les dates nadalenques. Els contenidors de brossa i vidre són plens a rebentar i al seu entorn s’hi amunteguen bosses, ampolles, embalatges. Això indica un consum immoderat a pesar de la crisi. ¿El Nadal consumista fa felices les persones que es deixen guiar pel consum sense restriccions? L’evidència és no. Mentre es belluguem les bombolletes del xampany, perdó, cava, i les safates a taula són plenes de marisc i d’altres delicadeses, les rialles, la gresca escurcen les hores. L’endemà quan la sobrietat s’ha endut el petar-se de riure i la normalitat ha colgat el desenfrenament, on és el somriure que es regala al company de treball, al veí de l’escala, al desconegut que es té al costat mentre ens prenem un cafè al bar? L’amarguesa de l’ànima endureix el tracte social. No n’hi ha prou en dir que riure és medicina per l’ànima i que és un substitut dels cosmètics antiarrugues tan usats per conservar la joventut. Engegar-se a riure com es fa en les sessions de risoteràpia, és artificial. No neix del cor. L’ànima estan endurida i l’alegria no brolla del seu empedrament. És el somriure de pasta dentifrícia que es mostra en la publicitat. N’hi ha tants de somriures hipòcrites! N’hi ha tants que es donen a jugar aquest paper! En societat representem el paper de persones simpàtiques, però no som autèntics. El somriure artificial és la màscara que amaga la traïció.

Hem de recuperar la frescor de l’espontaneïtat , del ser natural. Abandonar la teatralitat del somriure forçat, obligat per les circumstàncies. Ser natural no s’aconsegueix per imposició aliena o pròpia. La religió pot exigir l’obligació de l’amabilitat. Aquesta obediència, però es manifesta en un somriure artificial, fred. No és aquest l’ideal. Un alt funcionari de Candace, la reina dels etíops va anar a Jerusalem a adorar Déu en el temple. De tornada a la seva terra, assegut en el carruatge que el transportava llegia sense entendre el profeta Isaïes. La religió tradicional no li havia aportat alegria. No comprenia la paraula de Déu que és la font del goig. L’evangelista Felip per inspiració divina rep l’encàrrec d’acostar-se al carruatge i li diu al passatger: “Entens el que estàs llegint?” La resposta és: no. A partir del text que llegia el funcionari, Felip li exposa l’evangeli de Jesús. El viatger va creure el missatge. El text ens diu que en separar-se l’alt funcionari “va continuar el seu camí ple de goig”. La fe en Jesús li va aportar felicitat. D’aquest alt funcionari de la reina Candace   no en sabem res més sinó que “va continuar el camí ple de goig”. “De l’abundància del cor la boca en parla” o “els ulls són el mirall de l’ànima”. El que hi ha en el cor no es pot amagar. Els ulls, la boca, el rostre reflecteixen el que hi ha dins. El somriure fresc, natural, espontani reflecteix el goig que hi ha en el cor.