AMOR PACIFICADOR

L’odi és un sentiment que darrerament s’ha banalitzat amb la implantació de lleis contra l’odi que serveixen per imposar les normes de determinats grups al conjunt de la societat. Si la llibertat d’expressió és un dels puntals d’una societat democràtica, les lleis mordassa són una flagrant violació d’aquest dret que s’han de combatre amb fermesa.

La filòsofa Carlota Casiraghi a la pregunta que li fa el periodista Eusebio Val: Quina passió negativa li inquieta més?, respon: “L’odi. El discurs de l’odi s’infiltra per tot arreu. Comença amb petites frases,  burles, estigmatitzacions. És el que m’inquieta més, excloure de la humanitat una part de les persones. Per què s’arriba a pensar que a elles no se’ls han d’aplicar els drets humans? A mi, això m’és insuportable. Hem viscut fets molt catastròfics de genocidis, i encara hi ha llocs d’extrema fragilitat on es pot desencadenar. Penso que no en som prou conscients”.

Amb l’arribada d’internet i la proliferació de les xarxes socials es facilita la propagació del discurs de l’odi: Un hater és una persona que difama, menysprea i desqualifica el contrari. Pot odiar per motius polítics, religiosos, de gènere o raça, o simplement per motius personals, tot i que el més habitual és que les víctimes siguin membres de col·lectius i minories. Sempre hi ha hagut persones amb ganes d’odiar. Però l’arribada d’internet i de les xarxes socials (que és on neix el terme hater, literalment que odia) ha donat a aquests individus més temps per perseguir les víctimes i obtenir informació sobre elles, si són dades personals molt millor…Per què odien tant Greta Thumberg? Perquè no suporten que digui la veritat” (Ramon Aymerich).

El diumenge 15 de desembre de 2019 es va suspendre el partit de futbol entre el Rayo Vallecano i l’Albacete perquè l’afició radical del Rayo Vallecano anomenada Bukaneros qualifiqués reiteradament de nazi el davanter de l’Albacete Roman Zozulin. En són diversos els jugadors que per origen  racial o per posicionaments polítics són insultats en els estadis. Amb la incorporació de la dona en l’esport, àrbitres dones i jugadores, “s’hagin hagut de sentir insults de meuca en amunt per ser dones”.

Daniel Fernández fa una descripció de l’odi que crec oportú compatir-la: “Fa ja un temps que hem aprés a ser prudents i esquius. I encara rai que l’afecte i el desig de celebració i  convivència que la majoria callem les nostres opinions i evitem imposar-les als altres. Però no sempre és possible, em temo. Perquè l’últim any podria ser casualitat, m’ha tocat viure més o menys de prop unes quantes explosions de les que no puc qualificar de cap altra forma més que d’odi. Rectifico, no han estat explosions, ira com a breu bogeria, com vol el clàssic, sinó més aviat el destil·lat amarg i verinós d’això mateix, un odi, un verí. Alguna cosa s’està podrint dins d’alguna gent, una cosa lletja, viscosa i en expansió, que els debilita moralment  i els incapacita racionalment. I no de forma transitòria, aquesta és la diferència, perquè aquest odi té unes arrels que no desapareixeran  quan disminueixi la febre i la inflamació i passa el moment del vòmit. És un dolor personal i secret que apareix a la superfície com rebenta la bombolla fètida del pantà exhalant una miasma que és en si mateix una malaltia. Odi, i no només ràbia o menyspreu…”. Del text destaco: “Alguna cosa s’està podrint dins d’alguna gent, una cosa lletja, viscosa i en expansió, que els debilita moralment  i els incapacita racionalment”. Què és aquesta cosa lletja, viscosa i en expansió? Té un nom: PECAT. A mesura que el pecat endureix l’ànima, aquesta s’insensibilitza i, instigada pel diable a qui Jesús el cataloga com “homicida des del principi”, impulsa a fer el mal no solament de paraula, físicament també. L’odi que és un variant del pecat només se’l pot combatre amb l’amor, no de la manera que insinua l’eslògan. “Fes l’amor i no la guerra”. L’antídot contra l’oi és l’amor de Déu que ens ensenya i ens capacita a buscar també el bé de les persones que ens són desagradables. Les lleis anti odi no aconseguiran dissoldre aquesta cosa lletja, viscosa i en expansió que és el pecat i que és capaç de fer tant de mal.

Octavi Pereña i Cortina

CIUTADANS DE MONEYLAND

Paraules que diuen molt: “Però els que volen fer-se rics cauen en la temptació i en un parany, i en moltes cobejances insensates i pernicioses que enfonsen els homes en niciesa i perdició. Perquè l’amor als diners és l’arrel de tota mena de mals, i alguns els han cobdíciat, i s’han extraviat  de la fe, i s’han torturat ells mateixos amb molts dolors” (1 Timoteu 6: 9,10).

KAP, en una de les seves vinyetes il·lustra  “l’amor als diners (que) és l’arrel de tota mena de mals” de manera molt entenedora. Assegut en una butaca un potentat fumant un havà i en nom de tots els seus camarades pensa: “Ens preocupa molt el canvi climàtic…per això anem reciclant tots els ex polítics en els consells  d’administració de les nostres empreses”.

Oliver Bullough, periodista i escriptor que analitza les conseqüències dels paradisos fiscals resumeix amb aquesta frase les troballes fruit de la seva investigació: “Existeix un paradís virtual que et permet evitar qualsevol llei”. La periodista Ima Sanchís que l’entrevista, fa aquest resum de les investigacions de Bullough: “Es va endinsar al món dels paradisos fiscals i va topar amb el país dels diners que va anomenar Moneyland, un sistema on els cleptòcrates (persones amb predisposició patològica a furtar) apàtrides campen al seu aire. Per què tants vaixells naveguen sota la bandera d’altres països? Moneyland els permet evitar les legislacions laborals. Els funcionaris russos prefereixen construir ponts que valen milions de dòlars abans que escoles i hospitals? Moneyland els permet robar el 10% dels costos de construcció i emmagatzemar-lo a l’estranger.   Per què els  bilionaris viuen a Londres? Moneyland els permet evitar impostos allà. Per què tants estrangers corruptes inverteixen a Nova York? Moneyland els protegeix els seus béns davant una possible confiscació”

És de domini públic que els lladres de coll blanc no en surten malparats de les sentències judicials, fets que fan enrabiar a la gent i sovint culpen  Déu per la seva permissivitat. Les persones es disgusten amb Ell perquè voldrien veure com aplica mà dura contra el lladregots que s’apropien impunement dels cabals públics. Les persones que recriminen Déu per no actuar d’immediat per castigar aquests pispes desconeixen que “el Senyor no retarda la promesa com alguns pensen que es retarda, sinó que és pacient amb nosaltres, perquè no vol que ningú no es perdi, sinó que tots arribin al penediment” (2 Pere 3:9). La paciència de Déu vers els malfactors significa que quan creuen la línia vermella de la seva paciència, vol dir que el penediment ja no és possible. Llavors és quan sobre els malvats cau amb tota la seva força la sentència que marca la Llei de Déu.

Fixi’s el lector de quina manera relata el salmista els ciutadans de Moneyland: “No tinguis por si un home es fa ric, quan s’engrandeix la glòria de casa seva, perquè quan mori no s’endurà res, la seva glòria no baixarà amb ell. Encara que durant la seva vida es beneïa a si mateix, i els homes el felicitaven, quan  et  beneficiaves a tu mateix, arribarà fins a la generació dels seus pares, mai no veuran la llum. L’home que viu en l’esplendor, però que no té enteniment, és semblant a les bèsties que desapareixen” (Salm 49: 16-20). Quina vergonya que després d’uns funerals molt rebuscats i esplendorosos, Déu considera que la mort dels ciutadans de Moneyland s’assembli a la de les bèsties que pereixen.

Jesús clou la seva ensenyança sobre les riqueses així: Cap servent no pot servir dos senyors: perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa” (Lluc  16:13). Amb aquest epitafi Jesús retrata els ciutadans de Moneyland que creient que per haver viscut retent homenatge a les sotanes vermelles i fet quantiosos donatius per guanyar-se el cel i acomiadats amb sumptuosos funerals, en obrir els ulls a l’eternitat descobreixin que només han viscut per emmagatzemar riqueses que no poden endur-se.

“I els fariseus que eren amants del diner, també escoltaven aquestes coses (que deia Jesús) i es burlaven d’Ell” (v. 14). Un toc d’atenció als clergues amants de les immatriculacions. Jesús relata la paràbola de Llàtzer i del ric que banquetejava esplèndidament i es desentenia del desvalgut Llàtzer que menjava les engrunes que queien de la taula de l’opulent. Ambos van morir i el ciutadà de Moneyland  en obrir els ulls a l’eternitat va descobrir que es trobava en l’infern (vv.19-31). Trist destí els qui viuen pensant només en omplir les sitges de riqueses que no es poden endur en el més enllà.

Octavi Pereña i Cortina

PRÍNCEP DE PAU

Una notícia porta aquest títol. “Uns ultres intenten boicotejar la pel·lícula d’Amenábar a Valencia. Segons la informació: “España 2000 va criticar la pel·lícula que conta la   història de manera esbiaixada i farcida d’errors històrics.”. No entro a valorar si els motius del boicot son correctes o no. Penso que hi ha altres maneres de dissentir de les opinions d’altri que no siguin de manera violenta. Aquesta manera de protestar no s’adiu   a un Estat democràtic. El que em mou a comentar la  notícia és que els qui van pertorbar l’orde existent en la sala on es projectava el film ho van fer cridant ¡Viva Cristo Rey! Aquesta proclama acompanyada amb violència em mou a haver de reflexionar sobre Crist Rei.

Els mags d’Orient impulsats per la visió de l’estel que anunciava el naixement de Jesús arriben a Jerusalem i pregunten: “On és el que ha nascut Rei dels jueus? Perquè hem vist el seu estel en el llevant i hem vingut a adorar-lo” (Mateu 2:2). Els mags volien veure el Rei dels jueus que havia nascut, no per instrumentar-lo als seus interessos personals, sinó per adorar-lo. Donar-li l’homenatge  que es mereix com a Déu encarnat. No únicament com a Rei dels jueus, sinó de tot el poble de Déu format per jueus i gentils. Aquest esdeveniment succeeix a l’inici de la vida terrena de l’etern Fill de Déu encarnat.

Quan s’acosta el moment cabdal del ministeri terrenal de Jesús que no és cap altre que morir a la creu per la salvació del poble de Déu, els dirigents religiosos jueus l’acusen de blasfem per considerar-se Fill de Déu. Aquesta declaració implicava reconèixer-se Déu. Se’n voler desfer d’Ell i com que no el poden condemnar a mort, el condueixen  a Pilat, el governador romà, perquè executi la sentència. Abans, però, l’han d’acusar. Els dirigents religiosos jueus es presenten davant Pilat amb aquesta acusació: “Hem trobat aquest pervertint la nació, i prohibint donar tributs al Cèsar, dient que Ell mateix és el Crist Rei” (Lluc 23:2). 

Sobre la reialesa de Jesús és molt aclaridora la conversa que manté amb Pilat, el governador romà: “llavors Pilat va tornar a entrar al pretori, i va cridar a Jesús i li va dir: ¿Tu ets el Rei dels jueus? Jesús li va respondre: ¿Dius això per tu mateix, o altres t’ho han dit de mi? Pilat va respondre: : Què potser sóc jo jueu? La teva nació i els principals sacerdots  t’han lliurat a mi. Què has fet? Jesús va respondre: El meu regne no és d’aquest món. Si el meu regne fos d’aquest món, els meus servents lluitarien perquè no fos lliurat als jueus. Ara però, el meu regne no és d’aquí. Llavors Pilat li va dir. Així doncs, tu ets rei? Jesús va respondre: Tu dius que jo sóc rei. Per això he nascut, i per això he vingut al món, per donar testimoni de la veritat. Tot el qui és de la veritat escolta la meva veu” (Joan 18: 33-37).

En la conversa amb Jesús Pilat li pregunta: “Què és la veritat?” (v.38). Feta la pregunta i sense esperar resposta, el governador romà abandona la sala. Pilat es va quedar sense saber què és la veritat. Nosaltres sí que podem saber-ho perquè el mateix Jesús ho esclareix: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida” (Joan 14: 6).

Els àngels que van anunciar als pastors el naixement de Jesús a Betlem ho fan amb aquestes paraules: “Glòria a Déu en les altures, i a la terra pau i bona voluntat envers els homes” (lluc 2:14).

El Rei del poble de Déu és un Rei de pau. Els qui criden viva Crist Rei haurien de seguir l’exemple d’aquell que va ensenyar els seus seguidors: “Heu escoltat que va ser dit: Ull per ull i dent per dent. Però jo us dic: No resistiu el dolent. Sinó al qui et pega  a la galta, para-li també l’altra. I al qui vulgui pledejar contra tu i prendre’t la túnica, deixa-li també el mantell. I al qui t’obligui a caminar una milla, vés amb ell dues. Dóna al qui et demana, i no esquivis al qui et vol manllevar” (Mateu 5: 38-42). Paraules molt dures per als qui en nom de Crist Rei són violents. Celebren el Nadal, sí, però desconeixen  qui és l’infant que va néixer d’una verge a Betlem.

Qui és l’infant nascut de manera sobrenatural? El profeta Isaïes ens ho desvela. “Perquè ens ha nascut un nen, un infant ens ha estat donat, i el poder sobirà és sobre la seva espatlla, i el seu Nom s’anomenarà: Meravellós, Conseller, Déu poderós, Pare etern, PRÍNCEP DE PAU” (9:6). L’autor d’Hebreus referint-se a Crist Rei escriu: “El teu tron, oh Déu, és pels segles dels segles, ceptre de rectitud és el ceptre del teu regne” (1:8).

Octavi Pereña i Cortina

IDOLATRIA VENÇUDA

Un breu comentari que porta per títol Mare de Déu alcaldessa em porta a transcriure aquesta citació del profeta Jeremies: “Així diu el Senyor: Quina iniquitat van trobar en mi els teus pares que es van allunyar de mi i se’n van anar darrere la vanitat i es van tornar vans? (2:5). Vanitat en el llenguatge bíblic significa idolatria. Israel, tot just alliberat de l’esclavatge egipci, el poble va dir que no sabien que se n’havia fet de Moisès, el guia humà que els conduïa per la travessia del desert, perquè tardava de baixar del mont Sinaí on s’hi havia retirat per obtenir instruccions del Senyor i rebre les taules de la Llei. El poble que no tenia ulls per veure l’Invisible, li va dir a Aarón: “Aixeca’t, i fes-nos déus que vagin davant nostre, perquè aquest Moisès ……Aaron els va dir: Despreneu-vos de les arracades d’or que hi ha a les orelles de les vostres dones, dels vostres fills i de les vostres filles, i porteu-me-les…I ell ho va rebre de les seves mans , i hi va donar forma amb un cisell, i en va fer un vedell de fossa,  i ells van dir: Aquests són els teus déus, Israel que t’han fet pujar de la terra d’Egipte” (Èxode 32: 1-4).

L’Escriptura  ensenya que el poble de Déu camina per fe, no per vista. En el moment que la fe desapareix es presenta la necessitat de fer-se imatges que pretenen representar la divinitat. El mateix li ha passat a l’Església. En el moment que els apòstols van deixar aquest món, seguint l’exemple d’Israel a la mort de Moisès, el virus de la idolatria es va anar escampant fins que l’emperador Constantí l’any 313 va promulgar l’edicte de Milà que va atorgar al cristianisme carta de religió oficial. Aquest edicte va facilitar l’entrada massiva a l’església de persones no cristianes carregades del bagatge pagà. D’aquesta manera es va introduir en l’església la vanitat de les divinitats paganes cristianitzades a les que se’ls ret culte. L’adoració abominable als ulls del Senyor ha perdurat fins els nostres dies. “No tindràs altres déus davant meu. No et faràs cap estàtua del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi dins les aigües sota la terra, ni et postraràs davant d’elles ni els serviràs, perquè jo Déu, sóc un Déu gelós que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien” (Èxode 20: 3-5).

La idolatria es comporta com un virus que s’escampa per tot el teixit social. No es limita a fer estralls en el si eclesial. Surt del seu interior i influeix els qui obertament es declaren no cristians. Per mimetisme fan actes de veneració a les imatges prohibides per Déu. Se’n surt de l’àmbit privat i s’introdueix en l’institucional. En tenim un exemple recent en el municipi de Sant Vicenç dels Horts que en el ple municipal celebrat el 21 de novembre de 2019 es va aprovar nomenar alcaldessa perpètua a la verge de la Soledat “per commemorar els 20 anys de la confraria local del Crist de la Salut i nostra Senyora de la Soledat, i reconèixer totes les accions que ha vingut fent  per engrandir la Setmana Santa del municipi” (El Nacional, 27/11/2019).

L’apòstol Pau adreçant-se als cristians de Roma, escriu: “Germans, certament el desig del meu cor i la meva pregària a Déu per Israel és per a salvació. Perquè dono testimoni que ells tenen zel de Déu, però no d’acord a l’enteniment” (Romans 10: 1,2). Pau referint-se al zel de Déu d’Israel ben segur que té en ment el seu passat fariseu, ultra conservador, zel que l’impulsava a perseguir els cristians per empresonar-los i matar-los, com va fer amb Esteve, el primer màrtir cristià.

L’apòstol segueix dient quelcom molt interessant que d’entendre’s aconseguiria que s’abandoni la idolatria sense que ningú hagi de dir que s’ha de fer. El pagà convertit en fill de déu per la fe en Jesús, només pensar en agenollar-se o fer genuflexió davant una imatge se li regiren les entranyes. Heus aquí les paraules de Pau: “Perquè ignorant la justícia de Déu han creat d’establir la seva pròpia justícia, i no s’han sotmès a la justícia de Déu” (v. 3). Traduït significa: L’idolatra, ignorant que Déu salva els pecadors exclusivament per la fe en Jesús mort i ressuscitat busca salvar-se pregant a cristos, verges, sants. El perdó de Jesús, que és total, esmicola la idolatria que s’amaga en la profunditat de l’ànima. Clareja una nova persona que busca sotmetre’s a l’autoritat divina.

Octavi Pereña i Cortina

QUI ÉS EL MEU PROÏSME?

Geraldine Schwarz, assagista francoalemanya, empra la paraula alemanya mitlaufer, un seguidor més. Penso que aquesta paraula és clau per entendre l’expansió el populisme de l’extrema dreta. El periodista Lluís Amiget li pregunta a Geraldine si el seu padrí es va fer nazi  només per diners. L’assagista respon: “I per comoditat i seguidisme, com milions d’alemanys. Van anar deixant que el nacionalisme excloent els afalagués primer i després els fets van  traspassar la línia vermella, des de la violència sistemàtica al genocidi fins a destruir el país que deien estimaven.”.

Com va aconseguir Hitler l’adhesió de milions d’alemanys? Així respon Geraldine: “Va repartir amb astúcia el botí expropiat als jueus i així va comprar les seves consciències i complicitats. També va afalagar els seus sentiments de superioritat amb grans desfilades i propaganda. Als mediocres els encanta l’èpica. Però sobre tot es van repartir un botí”.

Geraldine diu que es combat els nacionalismes excloents “amb cultura política”. Jane Addams, reformadora social i pacifista nord-americana, diu que el futur d’Amèrica el determina la llar i l’escola. El nen es converteix en el que se li ensenya. Per a bé o per a mal, vet aquí que hem de filar prim què ensenyem i com vivim”. La Jane l’endevina quan diu que s’ha de “filar prim què ensenyem i com vivim”. El problema rau en quina ensenyança s’ha d’impartir als nens i quin model moral i ètic han de rebre. Aquest és el gran dilema ja que no es troben models fiables que compartir amb els fills perquè quan siguin adults i assoleixin responsabilitats públiques les compleixin amb decòrum i no seguint el model nefast que donen els polítics actuals.

Si no existeix Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, que és la filosofia imperant avui, els pares no poden ensenyar l’ètica i la moral que il·lumini les consciències dels fills i puguin ser model de bon comportament per a ells. Moisès, dirigint-se al poble per instruir-lo en els camins del Senyor que els havia alliberat de l’esclavatge egipci, els diu: “Mira, us he ensenyat estatuts i judicis, tal com el Senyor el meu Déu, m’ha mostrat, perquè feu així en la terra on entreu per posseir-la. I els guardareu i els complireu, perquè aquesta és la vostra saviesa i el vostre seny als ulls dels pobles que escoltaran  tots aquests estatuts i diran: Certament aquesta gran nació és un poble sant i assenyat. Perquè, quina gran nació té Déu tan a prop d’ells com el Senyor, el vostre Déu, en tot allò que l’invoquem?  O quina gran nació té estatuts i judicis justos, com tota aquesta Llei que jo poso davant vostre? Només tingues compte de tu mateix  i guarda la teva ànima diligentment, no sigui que oblidis les coses que han  vist els teus ull, i s’allunyin del teu cor tots els dies de la teva vida, i les faràs conèixer als teus fill i als fills dels teus fills” (Deuteronomi 4: 5-9).

Jane Addams diu que el futur d’Amèrica es troba en la llar i l’escola i demana que s’ha de filar prim què ensenyem i com vivim. L’anhel de la pacifista nord-americana es troba en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist que és la Veritat. Els pares han d’inocular en els cors dels seus fills les ensenyances divines que no tenen data de caducitat i que si se les fan seves podran contribuir a que el seu país sigui admirat pels estranys i diguin: “Certament aquesta gran nació és un poble savi i assenyat”. Actualment no hi ha cap nació que es mereixi aquest qualificatiu.

La manca d’autèntics valors morals i ètics es deixa veure en el comportament dels ciutadans i governants. Aquesta mancança ens ha portat al caos generalitzat que porta desengany i frustració als ciutadans. El malestar general ocasionat per la incompetència dels partits polítics provoca l’auge dels partits d’extrema dreta que carreguen contra immigrants, dones, homosexuals, nacionalismes…Els partits d’extrema dreta son nacionalismes excloents que porten a la destrucció dels països que diuen estimar. Malgrat que els afiliats a partits d’extrema dreta s’han recobert d’un vernís cristià, amb els fets desmenteixen l’ensenyança de Jesús : “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, i amb tota la teva ànima, i amb tota la teva ment…Estimaràs el eu proïsme com a tu mateix” (Mateu 22: 37-40). Un doctor de la Llei “volent justificar-se  a si mateix va dir a Jesús: “¿I qui és el meu proïsme? (Lluc 10: 29). Jesús li dóna resposta narrant la paràbola que es coneix  com el Bon samarità. (Lluc 10: 30-37). Un home malferit per uns bandolers es troba estirat vora el camí. Dos religiosos que anaven pel camí veuen l’home estès a terra. Passen de llarg sense auxiliar-lo. Un samarità, persona mal vista pels jueus, també es troba amb el malferit. S’atura i auxilia a l’home estirat a terra. Acabada la narració de la paràbola Jesús es dirigeix al doctor de la Llei que volia saber qui era el seu proïsme, dient-li: “Quin d’aquests tres et sembla va ser el proïsme de qui havia caigut a mans  dels lladregots? El doctor de la Llei amb molt d’encert va dir: “El qui va fer misericòrdia envers ell”. Llavor Jesús li va dir: “Vés, i tu fes igual” ¿Amb quins ulls pot mirar Jesús als aris d’extrema dreta que manifesten tan poca misericòrdia pel seu proïsme?

Octavi Pereña i Cortina

LA MENTIDA TÉ RECOMPENSA

Una vinyeta d’El Roto mostra un  senyal de despreniment de pedres que s’instal·la en les carreteres. A l’interior del triangle una  boca oberta vomitant pedres.  El text diu: “Perill, proclames”. Les pedres que vomita la boca bé es poden transformar en gripaus i serps que es fan servir per descriure les paraulotes que sovint brollen de les nostres boques. El Roto amb la seva il·lustració ens alerta del perill de les proclames dels polítics  acompanyades de molta gesticulació teatral. Aquest garlar és una llengua afilada que fereix i que no serveix pel bé les persones que l’escolten. Vociferar amor a la Pàtria aconsegueix fe més ample l’esvoranc entre ciutadans  perquè l’odi que vomiten encén sentiments d’odi que fa que duraran molts anys, encara que s’aconsegueixi calmar-los. Aquesta xerrameca destructiva Jaume ens diu d’on procedeix: “La llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflamadora del curs de la vida, i és inflamada per l’infern” (Jaume 3: 6). Jesús retrata els autors dels guions de les proclames incendiàries que  proclamen els salvadors de la Pàtria per destruir aquells que segons ells volen desmantellar-la: “I vosaltres sou del vostre pare el diable, ell era homicida des de el principi, i no es va mantenir en la veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44).

Satanàs, a qui Jesús anomena “príncep d’aquest món”, té els dies comptats, doncs no se li deixaran fe eternament les seves malifetes (Joan 12:31). Ara continuarà inflamant les llengües dels homes i en particular les dels polítics, com ho estem veient. El llibre de Proverbis mostra abastament com el diable inflama les llengües de les persones.

La llengua aquest òrgan musculós que tenim situat en l’interior de la boca, entre altres coses serveix per articular paraules. El cor espiritual, centre de comandament, envia al cervell el missatge que ha de dir i l’èmfasi que si ha de posar. El cervell retransmet el missatge a la llengua i als llocs adients perquè la paraula vagi acompanyada de la gesticulació adequada a l’èmfasi que se li vol donar. Ja que el centre de comandament del llenguatge verbal i gestual és el cor, hem de saber el que Jesús diu al respecte: “L’home bo, del bon tresor del seu cor, treu allò que és bo, i l’home dolent, del mal tresor del seu cor, treu allò que és dolent, perquè de l’abundància del  cor parla la boca” (Lluc 6: 4,5). Per naixement natural totes les persones naixem sent dolentes i predisposades a fer el mal amb més o menys gravetat. “O feu l’arbre bo, i el seu fruit bo…perquè l’arbre es coneix pel fruit” (Mateu 12: 33). Mentre l’arbre dolen  no es faci bo és d’esperar que el fruit que doni sigui dolent.

Una manifestació de la llengua dirigida per un cor dolent: “Una llengua mentidera odia aquells que fereix i una boca llogatera produeix l’ensorrament” (Proverbis 26: 28). La mentida mai busca el bé de la persona que adula. Som  a l’edat de la post veritat. La mentida està tan estesa que quan es diu la veritat no se la creu ningú. La faula del pastoret i el llop és una bona il·lustració. El pastoret una i altra  vegada enganyava la gent cridant auxili perquè el llop amenaçava el ramat. Quan arribava la gent que havien d’ajudar-lo se’n reia d’ells. Al final torna a demanar socors i ningú no li fa cas. Ara el llop fa carnisseria de les ovelles. Moralitat: La mentida és un bumerang que es gira contra els qui en fan ús.

“Aquestes sis coses el senyor les odia: …la llengua falsa…el fals testimoni que buida mentides” (Proverbis 6: 16-19).

Als cristians d’Efes l’apòstol Pau els escriu per dir-los: Per tant deixant la mentida, parleu cadascú la veritat amb el vostre proïsme, perquè sou membres els uns dels altres” (Efesis 4: 25). Allò que l’apòstol Pau demana als cristians és un comportament que acredita que ho són. En són molts els qui diuen que són cristians, el polítics no cal dir-ho, ja que fan servir la mentida a tort i dret per destruir els qui no són del seu partit. A l’acabament d’Apocalipsi, Jesús li diu a l’apòstol Joan: “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi, el Primer i el Darrer, feliços els qui practiquen els seus manaments, perquè tinguin dret sobre l’arbre de la vida i entrin per les portes de la ciutat. Perquè restaran fora … tot aquell que estima i practica la falsedat” (22: 13-15). Serà un desencís la durada eterna per aquells que dient-se cristians i segurs d’entrar en el Regne de Déu, no se’ls obrirà la porta  que li dóna accés perquè en ell no hi té cabuda ningú que sigui impur. La condemna eterna és un preu molt alt que ha de pagar qui utilitza la mentida com a arma llancívola per destruir l’opositor polític.

Octavi Pereña i Cortina

LA DONA AVUI

Els cinc acusats de violar una adolescent de 14 anys a Manresa se’ls imputa el delicte d’abús sexual i no el d’agressió sexual perquè l’Audiència ha considerat que els acusats no van fer servir la violència ni la intimidació perquè no els va fer falta perquè la víctima era inconscient després d’haver begut alcohol i fumat porros.

Un problema greu que en lloc de resoldre’l, molts giren la mirada per fer veure que no el veuen i alguns jutges els casos de violència sexual contra la dona  els tracten amb esperit masclista banalitzant les agressions.  El periodista tractant el tema que ens concerneix, li pregunta a l’actriu Inma Cuenca:  L’educació és la solució a llarg termini, ¿I a curt? L’actriu respon: “Doncs malauradament s’hauran d’endurir les penes. Com en la majoria de les coses que no sembla que hi hagi manera d’eradicar és l’únic que funciona, on la conscienciació falli. És una pena perquè no ens matin o perquè algú no llenci brossa que posa en risc l’equilibri de la terra i s’hagi d’amenaçar i sancionar. No sé com  no és possible no entendre que hi hagi dones que conviuen amb els què seran els seus assassins. Miri, és molt difícil sortir al carrer de nit, i que tinguem que anar mirant al darrere tota l’estona pendent de si s’apropa algú que et pugui agredir o violar. Qualsevol dona des de l’adolescència ho fa, estem acostumades, tenim el radar connectat des de que sortim al carrer. Un home no, un home surt tranquil. És una gran diferència.…Fa unes setmanes cada dia hi havia una assassinada per violència masclista. Què està passant?  A vegades penso que això cada vegada més s’assembla a un manicomi. És una bogeria que només es pugui atallar des de l’educació, però com en això tampoc es posen d’acord els partits polítics entre ells”. El periodista li diu: Alguns partits neguen clarament que existeixi aquest tipus de violència específica. Inma Cuenca contesta: “I no els cau la  cara de vergonya. Inclús en dones hem vist dient això en les notícies. Tapar-ho és una aberració. A més d’una mentida, perquè els números parlen sols, però s’intenta tapar un problema terrible que s’ha de fer visible quan més millor. No sé a que ve aquesta fal·lera de negar l’evidència i deixar desprotegides les dones. Que ens estan matant. Que no hi hagi una altra manera de veure-ho ni de dir-ho”. És el pensament molt colpidor d’una dona que no sé si impactarà en molts homes.

La diversitat de manifestacions delictives tenen un origen comú: el pecat d’Adam. La violència contra la dona, si és  que es vulgui saber el seu origen s’ha d’anar a buscar en la sentència condemnatòria  que el Creador va pronunciar  contra Eva per haver-se deixat seduir per la serpent i per haver induït Adam a menjar també el fruit de l’arbre prohibit. La sentència que Déu va pronunciar contra Eva va ser: “i el teu desig serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (Gènesi 3: 12). Ja sé que a molts no els agradarà perquè Déu interfereix en  els afers humans. La pregunta que faig als qui no volen veure la intervenció de la justícia divina, ¿quina explicació donen a l’existència de la violència contra la dona i que no i hagi manera d’aturar-la? Es pretén eradicar-la amb concentracions que exigeixen que es posi fi a la violència contra la dona. Sembla ser que la resposta a aquestes exigències sigui l’augment de les violacions en “manada”, grups d’homes cada cop més joves, arribant inclús als menors d’edat. Els experts diuen que això és a causa del consum de pornografia que s’inicia en la infància gràcies a l’ús d’Internet. És possible que sigui així perquè la pornografia estimula la lascívia, i tenint com a model un comportament sexual que no és el correcte. El model que dona la pornografia és el d’un home dominador que per la força sotmet la dona sota el seu domini. A la dona no se la considera objecte de l’amor que busca el seu bé sinó que se la converteix en objecte de plaer sexual a qualsevol preu. El respecte a la víctima no compta. Així no anirem bé.

Cert que l’apòstol Pere es dirigeix a marits cristians quan escriu: ”Semblantment, vosaltres, marits, conviviu amb elles amb coneixement, donant honor a la dona com a un vas més fràgil” (1 Pere 3:7). No tots els marits maltracten físicament les seves esposes, però sí les tracten amb molta descortesia. En són molts pocs els qui “conviuen amb elles amb coneixement”. Els acudits picants que tant proliferen per whatsaap i per les xarxes demostra que el respecte a la dona té molt que desitjar. Només quan tots els homes es converteixin a Crist les dones podran sortir al carrer sense tenir que “anar mirant al darrere tota l’estona pendent de si se l’apropa algú que et vulgui agredir o violar”, com ho expressa l’actriu Inma Cuenca. Com això no s’ha produït i no es produirà en aquest món, les dones han d’extremar la precaució en les sortides nocturnes i en les concentracions que es produeixen en  les festes majors i festivals musicals.

Octavi Pereña i Cortina

RESPONSABILITAT HUMANA

El periodista Víctor-M. Amela entrevista Ferdinand von Schirach, advocat penalista i escriptor, sobre el tema de la responsabilitat dels seus actes que té l’ésser humà. L’entrevistat al tractar el tema de la responsabilitat penal dels autors de genocidis, posa com exemple a una persona molt propera seva, el seu padrí Baldur von Schirach que amb 25 anys va ser nomenat per Hitler cap de les Joventuts Hitlerianes i després governador de Viena fins al final de la guerra.

Penso que Ferdinand von Schirach es mereix un reconeixement per parlar de la manera com ho fa del seu padrí. L’ entrevistador li fa una pregunta directa que molts mirarien d’esquivar respondre-la: L’exculpa vostè? La resposta hauria de fer pensar tothom: “No, el meu avi va ser culpable. Podent triar un altre camí, va escollir Hitler i els seus crims”. El padrí de Ferdinand va ser jutjat a Nuremberg, on va declarar: “La joventut alemanya és innocent. És culpa meva haver educat la joventut en la fe en Hitler, l’home que vaig considerar irreprotxable i que va resultar ser un assassí de milions d’éssers humans”. El nét reprotxa el seu padrí no “haver defensat la dignitat humana individual”. Els dictadors grans o petits tenen molta xerrameca. Saben entabanar les persones. Es presenten amb una imatge falsa. Però la responsabilitat de deixar-se enganyar és de qui ho permet: “Podent haver triat un altre camí va escollir Hitler i els seus crims”. La veritat és que m’agrada la sinceritat amb que Ferdinand von Schirach parla del seu padrí. Podria defensar el seu honor  culpant Hitler i la maquinària publicitària dirigida per Goebbels. No ho fa i reconeix que el seu parí és responsable dels seus actes. Uns altres tirarien pilotes fora culpant Déu del que passa al món. ¿Per què permet el que passa? Ferdinand von Schirach, conscient o inconscient es posa al costat del que ensenya la Bíblia: “No us deixeu enganyar: de Déu ningú no se’n burla, perquè allò que sembra l’home, això mateix segarà” (Gàlates 6.7). Déu no ha creat zombi l’home. Li ha donat el do el lliure arbitri. Pot triar entre el bé i el mal. Encara que no sigui creient en Crist, el que els filòsofs anomenen llei natural, que no és res més que el ble vacil·lant que li queda a l’home d’haver estat creat a imatge  semblança de Déu, li assenyala el que està bé i el que no ho és. Malauradament escollim malament i les conseqüències de les nostres eleccions les tenim en aquest món en flames que és un anticipi de l’infern etern.

“El meu avi” diu Ferdinand von Schirach, “no va activar el ressort últim de la seva consciència per apartar-se del crim. Va triar l camí del delicte de manera conscient i sostinguda en el temps. Va ser culpable”. La declaració de la Bíblia és contundent: “No hi ha ningú just, ni un” (Romans 8: 10). Aquesta no té per que ser la condició de l’home. Jesús va venir no per condemnar l’home sinó per desfer amb la seva mort de creu i resurrecció el dany que Adam amb la seva desobediència va ocasionar a tota la seva descendència. Per descendència de dona tothom neix sent un fill del diable.

Els dirigents religiosos jueus presumien de ser descendents d’Abraham perquè creien que formaven part del poble de Déu. Jesús els treu la careta quan els diu: “Si fóssiu fills d’Abraham, faríeu les seves obres” (Joan 8: 39). Jesús desmunta el seu envaniment dient-los: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no  es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentida, diu del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (v. 44). Les característiques de ser fills d’un pare espiritual tan pervers com ho és el diable són: “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria,  bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries, i les coses semblants a aquestes” (Gàlates 5: 19-21). Aquestes són  les característiques de les persones que són fills del diable. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint els di: “Per tant si algú està en Crist, és una nova creació, les coses velles han passat, heus aquí tot ha estat fet nou” (2 Corintis 5: 17). Els creients en Crist s’han convertit en noves criatures. Han deixat de ser fills del diable per convertir-se per adopció en fills de Déu. Les característiques de la nova filiació són: “Amor,  goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança”         (vv. 22,23).

La societat intenta resoldre la diversitat de delictes que es produeixen diàriament  amb policia, jutges, presons i tots el mitjans dissuasius que hom es pugui imaginar. L’esforç és costós econòmicament i estèril en els resultats perquè s’ataquen les conseqüències però no l’arrel que és causa. Que hi a d’haver jutges, policies, advocats, presons, sens dubte, tots ells són necessaris per frenar d’alguna manera la delinqüència, però la causa dels mals socials que tant ens perjudiquen és espiritual. És aquest camp que s’ha de treballar. Aquesta és competència exclusiva de les esglésies cristianes que han d’anunciar amb claredat que Jesús és el Metge que guareix la malura espiritual, el pecat, que causa la variada manifestació delictiva  que creix exponencialment. Sense Jesús, i la sang vessada en el Gòlgota no hi ha solució a la delinqüència.

Octavi Pereña i Cortina

LLEI MORAL

Què és el que preocupa més a la gent? La resposta que ben segur donarà la majoria és: la corrupció política, la moral, la injustícia, la mentida , el més enllà, la felicitat, el sentit de la vida, l’estès laboral, la violència en general ……

El que és políticament correcte que no és res més que mirar cap a un altre costat és el que normalment es fa a l’hora d preguntar-nos sobre les qüestions que preocupen. ¿De quina  manera les hem d’abordar per intentar donar resposta quan els esdeveniments truquen a la porta recordant- nos que estaven aparcats, no desapareguts.

Sovint els abordem de manera visceral. El raciocini ha desaparegut. En el nostre interior s’encén un foc que desprèn fum espès i negre que no deixa enfrontar-nos a ells de manera adequada com correspon a homo sapiens sapiens com avui es diu que som. El cert és que d’ homo sapiens sapiens en tenim ben poc, doncs, la manera de reaccionar davant els temes que diem en interessen, no ho fem amb la saviesa amb que ho hauríem de fer d’acord a la nostra suposada condició d’homo sapiens sapiens.

El que fa que hi hagi tantes coses que ens interessen perquè afecten la nostra felicitat és l’absència de Déu en les nostres vides. Déu existeix i anhela relacionar-se amb nosaltres per beneir-nos. La visceralitat amb que afrontem els temes que ens preocupen impedeix que ho fem amb seny. L’homo sapiens sapiens no es deixa veure per la irracionalitat que domina a l’hora de buscar la solució als problemes que diem ens importen.

Si de veritat desitgen   trobar solució als problemes que ens importen, perquè afecten la nostra felicitat que anhelem, citats en la llista que he fet prèviament, he deixat en l’últim lloc Déu, no perquè sigui el menys important, tot el contrari perquè és el més necessari. Tots els problemes que ens afectem directament i que fan que la vida sigui desagradable que no valgui la pena viure-la i que  en alguns casos acaba en suïcidi, és a causa de l’absència de Déu.

Considerem que el fabricant d’un estri vagi acompanyat d’un manual d’instruccions perquè el fem funcionar correctament. D’això que considerem normal, no en volem saber res del manual d’instruccions que el Creador ha donat perquè l’ésser humà funcioni com sent algú creat a imatge i semblança seva.

Els filòsofs diuen que el que pot fer que l’home es comporti com  homo sapiens sapiens, és la llei moral. Els cristians diem que és la Llei de Déu, el Decàleg. La llei moral l’han pogut redactar els filòsofs perquè malgrat ser homes caiguts en pecat, resta en ells “la llàntia del Senyor és l’esperit humà recercant l’interior de les entranyes”  (Proverbis 20: 27). El pecat ha convertit la llàntia del Senyor en un ble vacil·lant que irradia una mica de llum. Aqueta llum tènue present el l’esperit de l’home caigut en pecat és la que ha fet possible que els filòsofs escrivissin la llei moral.

Els cristians tenim present la Llei de Déu que coincideix en bona part amb la llei moral dels filòsofs. Quelcom bàsic ens separa i és que la llei de Déu ens ha arribat per revelació: Jo sóc Déu qui et parla: “totes aquestes paraules” (Èxode 20:1). Les diu perquè els homes les compleixin. Els filòsofs gràcies al ble tremolós  que hi ha en ells redacten la seva llei moral perquè serveixi pe bé dels homes. L’evidència és que no es compleix. Per això les coses que ens interessen per aconseguir la felicitat, resten guardades a en el traster cobertes de teranyines.

La Llei de Déu també té el propòsit que els homes la compleixin. La condició de pecadors els impedeix fer-ho: “Però qualsevol que guardi tota la Llei però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2: 10). Per exemple: “No cometràs adulteri” (Èxode 20: 16). Molts diran que no han comés aquest pecat perquè asseguren que mai ha estat infidels a les seves parelles. Què diu Jesús al respecte: “Heu escoltat que va ser dit als antics: No cometràs adulteri. Però jo us dic: Tot aquell que mira una dona (o home) per cobejar-la, ja a comés adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5. 27,28). No hi ha ningú que pugui complir la Llei de Déu. La Llei de Déu té la finalitat de fer-nos veure que som pecadors: “De manera que la Llei és el nostre mentor per dur-nos a Crist, a fi que siguem justificats per la fe” (Gàlates 3: 24). Justificar significa perdonar per gràcia. El pecador no té que fer res per aconseguir la salvació. En té prou en creure en Jesús. La fe és regal de Deu. La salvació és totalment obra de Déu. El pecador perdonat deixa de ser un esclau del pecat i deixa de  fer perversitats més o menys grosses. Ha començat una nova manera de viure que avorreix tot allò que abans de la conversió a Crist anhelava. Heus aquí el que Jesús va dir quan va escoltar que els escribes i fariseus (els bons de la pel·lícula) es queixaven d’Ell dient als seus deixebles que menjava amb es cobradors d’impostos i els pecadors: “No tenen necessitat de metge els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar justos sinó pecadors a penediment” (Marc 2: 17).

Octavi Pereña i Cortina

SÍNDROME DEL TREBALLADOR CREMAT

Potser amb la intenció de que al lector no li passi desapercebut l’escrit, el títol es redacta amb lletres de gran format, en dues línies que abracen l’ample de la pàgina: “Augmenten el 30% els metges amb trastorns i addiccions”.

Patricia Martín escriu: “Els metges com qualsevol persona, pateixen problemes psicològics i tenen addiccions”. En el cas dels metges “aquests trastorns poden afectar la vida dels seus pacients. Per això els col·legis de metges van engegar el 1998 un programa únic a Espanya i referent mundial, que fa atenció als facultatius que tenen malalties mentals o addiccions, buscant que es rehabilitin com més aviat millor perquè puguin tornar a exercir”. Contrastant les xifres de facultatius amb trastorns mentals i addiccions amb els altres col·lectius, diu: “Aquestes xifres no suposen que aquest col·lectiu els problemes de salut mental siguin superiors a la resta, ja que la prevalença  és del 10% a Espanya, un percentatge similar a la previsió de professionals sanitaris que poden tenir aquest tipus de malalties en la seva vida professional”. Escriu Patricia Martín: “Malgrat tot, el creixement experimentat en els últims anys preocupa el sector, ja que pot ser degut al fet que el sobreesforç i la massificació en consultoris i hospitals provoquin el que es coneix com la síndrome del metge cremat”.

La metgessa de família Inma Nogués afirma que “l’OMS ens diu que el 2020 d’aquí nores, la segona causa de malaltia i baixa laboral serà la depressió i l’ansietat”. Aquesta mateixa metgessa escriu: Quan m’estava formant com a metgessa de família, veure tant dolor, malaltia i patiment em va portar a buscar més enllà del físic, de l’obvi. Tenia la sensació de que alguna cosa se’ns estava escapant, que les persones tenim un desconeixement molt deficient de nosaltres mateixos, i aquesta falta del coneixement del propòsit de la vida ens fa emmalaltir”. Moltes són les persones que han perdut el sentit de la vida.

Què coi fem aquí? ¿Té sentit el que fem? L’apòstol Joan escriu: “Feliços els morts que moren en el Senyor des d’ara. Sí, diu l’Esperit, que reposen dels seus treballs, ja que les seves obres els acompanyen” (Apocalipsi 14: 13). Totes les feines estan marcades per la rutina. Treballo perquè m’haig de guanyar la vida. Tinc una família que mantenir. Uns fills que educar. Vull donar-me capricis. Fer vacances. Viatjar. Els espectacles són cars. Les despeses són moltes. Per tant treballo per guanyar diners. Per res més. Treballar d’aquesta manera no dóna sentit a la vida.

La realitat és que l’ésser humà despullat de transcendència només pensa en possessions materials, quantes més millor. Aquest afanyar-se per complaure la seva sensualitat acaba cremant-lo. No només els facultatius. Banca, telecomunicacions. Tots els sectors laborals estan marcats per la incertesa, el malestar. El resultat és el treballador cremat. A resultes d’aquesta síndrome generalitzada es donen molts trastorns mentals. Les estadístiques ho confirmen. En alguns casos acaben en suïcidi a causa de l’insuportable que és la càrrega.

Desvetllem-nos i ens adonarem que no estem sols en aquest món. Hi ha Déu que espera amb els braços oberts  que deixem de ser uns insensats i acollim-nos sota la seva protecció. Jesús empra el símil de la lloca que eixampla les seves ales per protegir els pollets que corrent s’apropen a ella per refugiar-se del perill que els amenaça. Aquestes són les paraules que Jesús adreça a una humanitat que camina extraviada com ovelles sense pastor. “Us he dit aquestes coses a fi que en mi tingueu pau. En el món tindreu  tribulació, però tingueu confiança, jo he vençut el món” (Joan 16:33).

Jesús és la font de a pau. En un món maleït per Déu a causa del pecat d’Adam no podem evitar la presència de situacions conflictives. El món del treball no se n’escapa. La terra “et produirà espines i cards…Amb la suor del teu front menjaràs el pa fins que tornis a la terra” (Gènesi 3: 18,19). Per això hi ha tants treballadors cremats. Des de les direccions de les empreses fins el personal que s’encarrega de la neteja de les instal·lacions. Els inconvenients de la maledicció divina no han de ser frustrants per força. Jesús trenca la maledicció i diu als afectats per la síndrome del treballador cremat: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes” (Mateu 11: 28,29). Als afectats per la síndrome del treballador cremat els diu que creguin en Ell ja que la sang que va vessar en la creu els renta el seu pecat que crea un abisme que els separa de Déu, i aplana l’esvoranc que els permet presentar-se a la seva presència per demanar-li la pau que sobrepassa la comprensió humana.

Octavi Pereña i Cortina

MANUAL PELS POLÍTICS

El periodista Eusebio Val li pregunta al filòsof Robert Maggiori: Els líders polítics haurien de llegir més filosofia? O més poesia i més literatura?   La resposta que dóna no ens hauria d’estranyar ja que alguns d’ells tenen un nivell cultural molt baix. Aquesta és la resposta que dóna l’entrevistat: “Jo diria que haurien de llegir, simplement això llegir. No vull dir noms, però si veiem els líders actuals, no n’hi ha gaires que hagin llegit. La tradició del governant que s’alimenta de la filosofia és clàssica. Hi havia consellers del príncep. Penso que avui aquesta figura ha desaparegut”

El consell general de la Bíblia és. “Examineu totes les coses, reteniu el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21). La filosofia, la poesia, la literatura que esmenta el periodista, en totes aquestes especialitats del pensament s’hi troben coses bones i dolentes. Com destriar el gra de la palla? La consciencia no regenerada no és bona consellera perquè sovint no distingeix el blanc del negre. Cal un guiatge extern que dictamini allò que és blanc i el que és negre amb tota claredat perquè es puguin prendre decisions correctes. Penso que la Bíblia és aquest guia que ajuda l’home en general i al polític en concret a prendre decisions correctes per evitar els esculls que es presenten en el camí. En concret els polítics haurien de ser lectors obstinats si és que volen dignificar el seu ofici.

L’apòstol Pau escrivint a l’església de Roma sobre les autoritats civils, ho fa en aquests termes: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (13:1). L’apòstol segueix dient més coses sobre les autoritats que requereixen el discerniment espiritual que dóna l’Esperit Sant: “Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por a l’autoritat? Fes el bé i en tindràs lloança, perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (vv.3,4). Aquests versets són de mal pair si es té en compte el context polític en que van ser escrites. Els emperadors romans es caracteritzaven per la seva crueltat i, els cristians, malgrat ser bons ciutadans, patien en la seva pròpia carn els efectes de la seva perversitat. Aquest text consta en les pàgines de la Bíblia perquè ens faci reflexionar en els moments més foscos de la governació política. Els ciutadans, malgrat la crueltat dels governants ens hem de comportar així: “Pagueu a tots el que se’ls deu, a qui el tribut, el tribut; a qui l’impost, l’impost; a qui el respecte, el respecte, a qui l’honor, l’honor” (v. 7).

Els governants són posats per Déu en el lloc en que es troben amb el propòsit d’administrar amb justícia. Pel fer de ser pecadors poden equivocar-se a  l’hora d’administrar els afers públics. Poden decantar-se vers el nepotisme, el favoritisme, les corrupteles…Robert Maggiori no és prou clar quan diu que els polítics “han de llegir, simplement llegir” ¿Només filosofia, poesia, literatura en general, com proposa l’entrevistador?

El profeta Osees va escriure: “El meu poble s’ha destruït per manca de coneixement” (4:6). Quin és el coneixement que manca als pobles i que la seva presència aporta prosperitat?

El poble d’Israel ja portava quaranta anys vagant pel desert. S’acostava l’hora d’entrar a la Terra Promesa. Moisès, com a bon líder que era té visió de futur. Va escriure: “Quan entris en la terra que el Senyor el teu Déu et dóna, i la posseeixis i hi habitis, i diguis: Posaré un rei sobre meu, com totes les nacions que m’envolten” (Deuteronomi 17: 14). En la nostra cultura laica que ens fa prescindir totalment del guiatge de Déu ens farà pensar que és fora de lloc el que segueix: “Posaràs sobre tu el rei que el Senyor el teu Déu hagi elegit” (v.15). qui coneix les intencions de les persones? Nosaltres ens guiem per l’aspecte extern. Ja sabem com responen aquests elegits. Les seves promeses electorals queden  en paper mulla. Han perdut la memòria. No podem queixar-nos per les nostres decisions precipitades. No hem consultat al Senyor que coneix les intencions dels cors. Toquem les conseqüències.

El polític ideal és “aquell que quan s’assegui (en la butaca de l’autoritat), que escriurà per a ell en un llibre una còpia d’aquesta llei, segons l’exemplar que tenen al davant els sacerdots, els levites” (avui els polítics tenen al seu abast i a un preu raonable un exemplar de la Bíblia perquè el tinguin sempre a mà), “i el tindrà davant d’ell, i el llegirà tots els dies de la seva vida, perquè hi aprengui a témer el Senyor, el seu Déu, per complir totes les paraules d’aquesta llei i aquests estatuts per fer-los, a fi que el seu cor no s’exalci per sobre els seus germans, i no s’aparti del manament ni a dreta ni a esquerra” (vv.18-20). A la nostra societat li manquen polítics d’aquesta mena, que es facin seves el que escriu Josiah Holland: “Déu, dóna’ns homes,/Un temps com aquest demana,/ Ments fortes, cors grans,/ fe autèntica i mas disposades,/ Homes als qui la cobdícia del càrrec no els mati,/ Homes als qui el botí del càrrec no els compri, /Homes que pensin i tinguin voluntat,/ Homes d’honor, homes que no menteixin”.

Octavi Pereña i Cortina

INVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA

Els vinyataires acostumen a ser molt punyents a l’hora de criticar situacions d’actualitat. No ens ha d’estranyar que siguin  objecte de durs retrets de part dels qui es consideren objecte dels la comentaris humorístics.  El mateix passa amb les paràboles que pronunciava Jesús. Els seus enemics com es sentien al·ludits se’n volien desfer d’Ell. Al final, gràcies a la traïdoria nocturna de Judes van aconseguir fer-lo presoner, jutjat il·legalment de nit pels jerarques religiosos i de bon matí lliurat al governador romà perquè fos condemnat a mort malgrat que Pilat el considerava innocent. No tots els vinyataires o crítics humoristes acaben així. Alguns, però,  veuen com les seus de les seves redaccions són objectiu de la violència dels qui no volen ni sentir-ne parlar de la llibertat d’expressió. A d’altres se’ls acusa d’incitació a l’odi. La crítica que se li hauria de donar la benvinguda perquè ajuda a corregir els defectes dels criticats no se la rebi com cal. Això és conseqüència del pecat que no vol que les seves malifetes siguin conegudes.

J L Martín en una de les seves vinyetes ens mostra el seu personatge Quico Jubilata assegut en un banc d’un parc llegint el diari: “Puja l’extrema dreta”. En la següent seqüència segeix llegint: “Més escons pels populistes europeus”. En la que segueix pensa: “Els científics encara no han aconseguit viatjar al futur”. En la que introdueix el The End de la història segueix capficat en els seus pensaments: “En canvi a alguns polítics no els costa gens viatjar al passat”. Els pensaments que té Quico Jubilata són els mateixos  que tenen molts ciutadans, especialment els qui vam veure la mort de Franco i estat testimonis de la transició democràtica que es va produir amb l’aprovació de la Constitució del 1978. Els 41 anys de democràcia que portem ens han decebut. En lloc de portar-nos  un arrelament dels valors democràtics, som testimonis de la seva devaluació. Tal com pensa Quico Jubilata “a alguns polítics no els costa gens viatjar al passat”.

Quina és la causa de la involució democràtica? El primer símptoma és la degradació del cristianisme. No és que abans del 1978  no estigués degradat. És que l’esperança de renovació política no ha anat acompanyada d’una regeneració religiosa que apropés l’Església a la font del cristianisme. A partir de la legalització dels cristianisme per l’emperador Constantí amb la proclamació de l’Edicte de Milà l’any 313 de la nostra era, s’accentua la decadència del cristianisme  a causa de la ´seva relació adúltera amb ‘Imperi romà. El maridatge Església-Estat ha estat nefast al llarg dels segles perquè ha afeblit el vincle conjugal que l’uneix a Jesús. Deixant Jesús de ser l’únic Senyor de l’Església s’ha anat incrementant  la prostitució doctrinal i la dependència de l’Estat. Fruit d’això, en lloc de irradiar la llum de Déu difon tenebres satàniques. L’Església s’ha convertit en un cec que guia un altre cec. Ambdós cauen en el clot.

El segon símptoma de la involució  democràtica és conseqüència de que l’Església s’ha convertit en un far espatllat que no irradia la llum que l’home necessita per evitar el esculls que poden destruir-lo. L’home sense Jesús que és la llum del món s’extravia. Perd el nord. No sap on va. La ceguesa social és la manifestació de la ceguesa espiritual de l’ésser humà.

Darrerament la política s’ha convertit en un drama. Els protagonistes de l’espectacle no saben el que fan. S’assemblen a cecs que en territori desconegut ensopeguen amb els obstacles que es posen davant seu. Parlen molt de regeneració democràtica ignorant el què significa democràcia. El cert és que són la causa del seu desgavell. Tant els d’un partit com els de l’altre  es proclamen defensors de la Pàtria. S’embolcallen amb la seva bandera. S’agafen a les tradicions patriòtiques del passat que valdria més oblidar. El nus se’ls va estrenyent al coll. L’asfixia és imminent.

La involució democràtica no és només una qüestió de partits polítics. D’on surten els que es dediquen a la política? Dels ciutadans que caminen en la tenebra que segons les regles democràtiques són escollits i col·locats  en els diversos llocs de poder. La regeneració política no s’assolirà si primer no s’aconsegueix la regeneració espiritual dels ciutadans. Què és primer l’ou o la gallina’ l’Església que hauria de ser depositària dels oracles de Déu ha deixat de ser-ho perquè no ha emprés el retorn a la font del cristianisme que és la Bíblia, per això no deixa les tradicions humanes que per ser-ho són tenebra. Déu per la ploma del profeta ens descobreix el secret de la regeneració política: “Si tornes, Israel, declaració del Senyor, torna a mi, i si apartes les teves abominacions de davant del meu rostre, llavors no aniràs d’aquí cap allà”                            (Jeremies 4: 1).

Octavi Pereña i Cortina

NI FRED NI CALENT

L’apòstol Joan a l’Apocalipsi escriu set cartes a set esglésies de l’Àsia (actual Turquia). A la de Laodicea li diu: “Conec les teves obres que no ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent. Així perquè ets tebi, i no ets fred ni calent estic a punt de vomitar-te de la meva boca” (Apocalipsi 3: 15,16). És una acusació a la indiferència. Denuncia que els cristians de l’església de Laodicea eren tebis. Tot els estava bé. No volien complicar-se la vida. Això no és assumpte meu. És el pastor qui s’ha d’encarregar de posar ordre a l’església. Els problemes de la congregació a mi no m’afecten. Diguin el que vulguin, a mi ja m’està bé. La causa de la tebior o passotisme dels fidels de l’església de Laodicea, la denuncia el Senyor que els diu: “Perquè dius: Perquè sóc ric i m’he enriquit, i no tinc necessitat de res. Però no saps que tu ets el miserable i digne de compassió i pobre i cec i nu” (v.17). Creure que un ho té tot i no li manca res és ignorar la realitat d’un mateix, que mereix la repulsa del Senyor de l’església. Es una reprimenda molt dura que haurà de moure a la reflexió, no tan sols dels cristians, també als ciutadans del segle XXI.

Hauríem d’aprendre del Maligne. No descansa els caps de setmana i desconeix què és fer pont. No s’adorm. Sempre vetlla. Sempre actiu. No es casa de sembrar jull en aquells que trobant-se en zona de confort no són fred ni calent. Són tebis. Així és com es cau en la indolència. Mancats de sentit crític adoben les seves ànimes perquè a través d’ells pugui fer les malifetes que maquina.

El Maligne disposa d’una eina molt poderosa per mantenir-nos en estat acrític: la publicitat. Treballa per fer-nos sentir rics i ho aconsegueix. Som una societat opulenta. Inclús alguns que depenen de l’ajuda social es poden donar el gust de llençar al contenidor queviures que no els fan el pes. La publicitat ens fa sentir la necessitat de ser encara més rics. És una realitat el que diu el tango: Quien tiene un peso quiere tener dos  y el que tiene dos quiere tenir cuatro… Mai se’n té prou. Som rics com els cristians de l’església de Laodicea que ignoraven que eren uns miserables dignes de compassió i pobres, i cecs i nus. No som ni carn ni peix.

Aquesta situació ens porta a la denuncia que fa Géraldine Schwarz, escriptora franco-alemanya que afirma que la tebior pot portar a que es cometin crims contra la humanitat o genocidis. A la pregunta que li fa el periodista Marc Bassets: ¿La seva àvia va ser una víctima de la història?, l’escriptora li contesta: “No. Crec que no som víctimes de la història, sinó que hem de tenir un paper en la història. Perquè una democràcia funcioni és indispensable que les persones se n’adonin que tenen responsabilitats i comprometre’s, participar en la societat civil i també demostrar capacitat de discerniment. La història pot ajudar-nos a identificar els mètodes dels demagogs com Salvini i Orbàn, que s’assemblen als de fa un segle: difondre la por, inventat enemics o bocs expiatoris, fer-os perdre els punts de referència  difuminant la frontera entre el que és vertader i el que és fals, difonent teories de la conspiració. L’objectiu és que el poble deixi de creure en res per manipular-lo i invertir els valors”.

On es pot trobar una ciutadania que no sigui indiferent a la política i a la religió, adormida per fer una anàlisi de la realitat, que no estigi entretinguda amb el consumisme i l’espectacle permanent? On és la resposta? Només en conec una: la Bíblia i el Personatge central que és Jesús el Fill de Déu encarnat. Jesús és la llum que il·lumina el cor i fa desaparèixer la foscor que ens extravia i ens porta a l’abisme. Fora d’Ell no hi ha punts de referència que ens marquin el camí en les diferents cruïlles de la vida. Pel fet de viure en una societat que s’auto proclama cristiana hem sentit a parlar de Jesús. Però no sabem qui és. És el gran Desconegut. Per això la societat és un caos i no trobem solució als eternes problemes socials perquè es permet que el Maligne es mogui lliurement utilitzant les persones que es troben en zona de confort per realitzar els seus propòsits criminals. Mentre vulguem quedar-nos a la vorera o amagats darrere el refugi (burladero en taromàquia), no ens pensem que ens deslliurarem de les nostres responsabilitats. El Senyor de l’univers coneixedor de tot el que fem i del que deixem de fer, un dia ens haurem de presentar davant la seva presència per retre-li compte de la nostra vida. Com ens podrem exculpar d’haver sigut tebis quan hauríem d’haver sigut ardents en el comportament social?

Octavi Pereña i Cortina

LA DOCTRINA DE LA MORT

“El nivell més alt de la cultura moral és aquell en que les persones que formen una nació reconeixen i protegeixen la inviolabilitat de la vida humana innocent… Les grans nacions desapareixen quan deixen de viure segons els grans principis que els han donat la visió i la força per superar la tirania  i la degradació humana…No hi ha nació que pugui seguir sent lliure i exercir liderat moral després d’haver adoptat la doctrina de la mort” ( Fragment que forma part del discurs que el senador nord-americà Jesse Helms va pronunciar al Senat l’1/01/1977).

Quan entra en vigor la doctrina de la mort? En el moment que l’ésser humà se’l despulla de la seva condició de criatura creada a imatge i semblança de Déu se li roba el dret a la vida. És molt possible que quan el senador nord-americà diu: “El nivell més alt de la cultura moral és aquell en que les persones que formen una nació reconeixen i protegeixen la inviolabilitat de la vida innocent” es refereixi a l’avortament que tantes víctimes innocents mata no solament al Estats Units sinó arreu del món. Aquesta crueltat només és possible  quan el fetus que és un ésser humà en procés de desenvolupament se’l despulla de la seva condició de persona creada a imatge i semblança de Déu. Aquest robatori no només afecta l’embrió, també repercuteix en totes les situacions en que l’ésser humà se’l redueix a la condició d’objecte, com no sent posseïdor d’ànima, la qual cosa autoritza al qui roba la condició de persona a algú i el redueix a objecte a fer amb ella el que es cregui més convenient, generalment a no fer-li el bé,  sinó maltractar-la i matar-la.

Són nombroses les situacions en que l’odi converteix la persona en un objecte al qui se’l  podia sotmetre a qualsevol malvestat. És de rabiosa actualitat el que està passant amb els emigrants. Armengol en una vinyeta dedicada a l’Open Arms, el vaixell de salvament marítim, presenta una parella asseguda a l’extrem d’un embarcador mirant el mar. Diuen. “Ja no cal construir camps d’extermini, tenen el Mediterrani”. Afegim-hi la guerra per aconseguir la pau, amb el que es justifica l’enriquiment amb la fabricació i venda d’armament i els “danys col·laterals” per evitar dir: Morts.

La violència masclista que considera la dona propietat del mascle que si no és meva no és de ningú. Que ningú fugi d’estudi. Jesús considera l’odi com una forma d’homicidi. L’odi és veritat que no sempre acaba amb vessament de sang. Jesús el considera un assassinat espiritual: “Heu escoltat que va ser dit als antics: No mataràs, i el qui mati serà sotmès al judici. Però jo us dic: Tot aquell que tingui odi sense causa contra el seu germà serà sotmès al judici, i el qui digui al seu germà: Estúpid, serà sotmès al sanedrí, i el qui li digui: Idiota, serà sotmès a l’infern de foc” (Mateu 5: 21,22). Vist des de la perspectiva de Jesús, la mort no natural té una dimensió estratosfèrica.

Tornant a l’Open Arms. Una vinyeta publicada a “eldiario.es”  mostra el vaixell que es dedica al salvament d’emigrants navegant de nit. Del cel cau una pluja d’estels. Des de la coberta de la nau una mare i el seu fill tenen aquesta conversa: “Mami em vas dir que les estrelles de la Unió Europea simbolitzaven valors com la pau i la solidaritat, ¿oi?” La mare el contesta amb un concís: “Sí”. El nen fa aquesta reflexió: “Llavors no m’estranya gens que se’ls estiguin caient”. A la Unió Europea se li poden aplicar les paraules del senador nord-americà Jesse Helms: “No hi ha nació que pugui seguir sent lliure i exercir liderat moral després d’haver adoptat la doctrina de la mort”

Amb el creixement espectacular de l’extrema dreta i amb l’apropiació pels partits que es consideren centristes la seva ideologia xenòfoba per no perdre protagonisme, la situació perillosa que s’està produint ens alerta d’un futur molt insegur no massa llunyà. Cal que ens parem a reflexionar en aquestes paraules de l’apòstol Joan: “Però qui odia el seu germà és en la tenebra, i camina en la tenebra, i no sap on va, perquè la tenebra li ha encegat els ulls” (1 Joan 2: 11). L’odi és l’oposat a l’amor de Déu. Això significa que el qui odia, malgrat es manifesti cristià, no hi té res a veure amb Jesús que és la llum del món i vessa el seu amor en el cor dels qui creuen en Ell. L’apòstol Joan no pot ser més clar: “qui odia el seu germà és en la tenebra, i camina en la tenebra, i no sap on va, perquè la tenebra li ha encegat els ulls”. Ceguesa i tenebra són sinònims. Per això li escau a les democràcies occidentals aquesta paràbola que va citar Jesús: “¿És que un cec pot guiar un cec? ¿No cauran tots dos en un clot?” (Lluc 6: 39). Amb la doctrina de la mort com a guia de les nacions, no ens ha de fer estrany que les democràcies occidentals semblants a un vaixell sota comandament inexpert, naveguin per aigües embravides esquitxades d’esculls, vagin directament al xoc frontal. Jesús que és la llum del món és l’únic que pot treure del laberint sense sortida la Unió Europea mal guiada per la doctrina de la mort.

Octavi Pereña i Cortina

DIVERSITAT PROTEGIDA

Un títol de premsa esgarrifós: “La solitud porta més adolescents a plantejar-se llevar-se la vida”. Celeste López  comenta així el seu escrit: “És la punta de l’iceberg.  Perquè darrere d’aquestes 621trucades d’adolescents rebudes en tot just nou mesos per part de la Fundació Anar parlant d’autolesions i de suïcidis com a solució als seus problemes, n ‘hi ha molts més. Perquè els que truquen (el 74% dones) solen ser els més extravertits, els  que busquen ajuda, els que reconeixen el problema…Però n’hi ha molts altres que no saben on acudir, que no exposen els seus sentiments, que es tanquen en si mateixos, amb el perill que aquestes idees autodestructives poden portar-los. D’aquests 621 adolescents que han trucat durant el que va d’any, 15 s’han autolessionat i havien planificat el final de la seva curta vida”. Realment un drama per les famílies afectades directament i un motiu de preocupació   per les persones interessades en el benestar dels adolescents.

El psiquiatre José Giner referint-se a la tragèdia que viuen els adolescents afectats per la solitud, escriu: “Els joves estan molt sols, aïllats en una habitació, relacionant-se amb altres a través d’Internet, que és un amic fictici. Parlen a través d’un núvol amb persones que són a Xina, davant de les quals no es poden posar a plorar ni quedar per anar al cinema.  Les xarxes socials fomenten l’estrès i l’aïllament social”.

La psicòloga Diana Díaz que atén el telèfon de la Fundació Anar veu l’anomalia de la solitud com un “fenomen en expansió que té molt a veure amb les xarxes socials”. Es pot aplicar a Internet els efectes que produeixen determinades lectures. Els amics de Nathan Austin, un adolescent que va suïcidar-se, van dir: “Els llibre que llegim a l’institut   són foscor. Sembla que cada llibre que llegim ens digui que la vida no tingui sentit i que el final no importa. Aquests llibres contribueixen a fer que la vida no tingui sentit”. Paul Austin, el pare de Nathan “creu que llegint aquests llibres tenebrosos era com omplir les butxaques de pedres abans de nedar en l’oceà. A Nathan se li va encomanar llegir durant l’estiu “La mort d’un viatjant” en que detalla la manera com Willie Loman, el protagonista que es va suïcidar.  Nathan va fer servir una variant d’aquest mètode per posar fi a la seva vida”. El sentit de la vida s’ha convertit en una absurditat en un ample sector de la societat que opta per suïcidar-se, sense excloure’n l’adolescència.

Els adolescents, que es diu es troben en la flor de la vida sembla que haurien de viure, les evidències mostren tot el contrari: són desesperadament infeliços. Diversos factors contribueixen a aquesta infelicitat: pressions escolars, descurança paternal, assetjaments…El resultat és que un cert nombre d’adolescents visquin turmentats en la més estricta solitud. Una adolescent de 17 anys va dir a BBC radio4’s Today Pfrograme que va ser assetjada a l’escola, va dir: “Em sento sola i aïllada . No sóc feliç perquè l’assetjament em persegueix  arreu i realment no tinc escapatòria. Pensava, què importa viure  si no agrado a ningú, Creia: Per què sóc aquí, si de totes maneres tothom ha de morir, què importa si ho faig ara?” Els alumnes de tercer d’ESO de l’Institut Ronda de Lleida ajuden els de primer a integrar-se. En lloc de bretolades contribueixen a resoldre problemes als nous vinguts i els faciliten adaptar-se al centre. Vulgui el Senyor que aquest comportament s’escampi per tots els centres escolars sense excloure’n les universitats.

Els infants i adolescents com que no estan exempts  de pecat tenen unes inclinacions perverses sobre el que és diferent.  S’abraonen sobre l’orientació sexual, color de la pell, grassor, raça, procedència social, religió, tendències polítiques, afeccions esportives…la qual cosa en alguns provoca una extrema solitud que porta a autolesionar-se o pensar en el suïcidi per posar fi a la situació en que es viu.

El manament diu: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”. Un doctor de la llei li va preguntar a Jesús amb intenció d’evadir la seva responsabilitat d’estimar el seu proïsme: “Qui és el meu proïsme? Nosaltres, semblantment a ell ens fem la mateixa pegunta i amb la mateixa intenció. Jesús respon la pegunta amb la paràbola del Bon Samarità. El samarità era una persona odiada pels jueus per la seva raça i religió. En el camí hi havia  una persona, possiblement un jueu, estesa a terra malferida per haver estat assaltada per uns bandolers. Un sacerdot i un levita que transitaven pel camí   en veure l’home estés a terra  van passar de llarg. El samarità es va aturar i va atendre el ferit. Com a corol·lari de la paràbola Jesús diu al doctor de la llei: “Quin d’aquests tres et sembla que va ser el proïsme d’aquell que havia caigut entre els lladres? I va dir: el qui va fer misericòrdia envers ell. Llavors Jesús li diu: Vés, i tu fes igual” (Lluc 10: 36,37). Davant la diversitat social no ens podem quedar amb les mans plegades davant un atac físic o verbal contra la integritat d’una persona perquè és diferent, obligant-la a un aïllament social que pot portar-la al suïcidi.

Octavi Pereña i Cortina

PRINCIPIS ÈTICS  EN POLÍTICA

l’autoritat moral que ha de guiar el destí dels pobles, on es troba?. Segons Josep Borrell: “El judici moral d’abast comunitari, que és el que preval en tot pacte social de convivència  i el que fonamenta les lleis i les normes que se’n deriven, les imposa el poder. Ras i curt, ara i sempre”. Per a Josep Borrell l’autoritat màxima “l’ostenta el poder econòmic del qual deriven tots els altres poders”. Aquesta és la realitat incontestable que avui impera. Els poders econòmics i polítics que fan i desfan lleis a mida dels seus interessos particulars creuen que se’n sortiran dictant lleis de curta durada per sortir al pas de situacions inesperades. Aquestes lleis que es canvien segon d’on bufa el vent no serveixen per establir estabilitat duradora i per tant que permeti bastir una societat en que imperi la justícia. Aquesta és la causa que les democràcies occidentals trontollin i es vagin esquinçant en mil bocins a causa d’aquestes lleis de curta durada. Construïm una casa sobre fonament de sorra. L’edifici que es basteix sobre fonament tan feble no pot resistir les envestides turbulentes de les aigües impetuoses ni les bufades dels vents huracanats. L’edifici s’esfondra. Les democràcies occidentals fan aigua per la inconsistència de les seves lleis.

El símil del fonament de sorra i de la casa que s’esfondra perquè no resisteix l’embranzida de l’aigua i del vent l’he extret de les paraules que Jesús cita a la cloenda de l’anomenat Sermó de la Muntanya. Dóna aquesta explic acció: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquela casa i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (Mateu 7: 24,25). Jesús ens està dient  que l’home assenyat que escolta les seves paraules i les fa basteix casa seva damunt la roca. Es dir, edifica sobre el fonament que és Jesús.

Tota la Bíblia gira entorn de Jesús. És el protagonista principal. No pot jugar papers secundaris. Fora d’Ell només foscor. Els legisladors es creuen ser molt savis perquè han estudiat dret i han fet màsters que els han permès eixamplar els coneixements legals. Tot aquest bagatge acadèmic no serveix per legislar lleis justes que aportin justícia social. Sovint són tan complicades que ni els millors juristes es posen d’acord a l’hora d’interpretar-les.

Tota l’ensenyança ètica de la Bíblia  es condensa en els Deu Manaments (Èxode 20: 1-17). No n’hi ha prou amb conèixer la recopilació de la Llei de Déu perquè els governants l’apliquin i els legisladors legislin lleis que no contradiguin les ensenyances que es desprenen d’ells. Cal que es produeixi un miracle. Sí. Un miracle que consisteix en que Déu posa les seves lleis en els nostres cors i les inscriu en les nostres ments (Hebreus 10: 16). Mentre els preceptes divins que han estat donats per portar justícia als pobles restin escrits en el paper amb que s’imprimeix la Bíblia, aquestes instruccions són paper mullat. Poc a poc es van llençant a la paperera. Si t’he vist no me’n recordo. Amb el temps les lleis que haurien de servir per portar felicitat i prosperitat als pobles es converteixen en instruments legals per oprimir les nacions i que uns pocs acaparin el 90% de la riquesa mundial.

D’aquests ultratge n’és responsable amb bona part l’església cristiana en la seva diversitat confessional. No ensenya que Jesús és el centre del missatge cristià i que sense Ell la doctrina cristiana es converteix en una ideologia més que no contribueix a portar solució als mols problemes socials que destrossen les democràcies occidentals. Les esglésies han de tenir ben present que no hi ha cap altre Nom en que els homes es puguin salvar que el Nom de Jesús (Fets 4: 12).

La regeneració social comença per la regeneració individual. Mentre les esglésies no assumeixin que Jesús ha de ser el centre de la seva predicació i que s’han de desfer de tot l’oripell cerimonial que distreu els feligresos de posar en Jesús la seva mirada de fe. La religiositat buida de contingut no serveix per regenerar la cristiandat. Sense aquesta regeneració els futurs dirigents polítics, econòmics i religiosos seguiran considerant paper mullat els principis ètics que ensenya la Bíblia. Les democràcies occidentals aniran de mal a pitjor.

Octavi Pereña i Cortina

LA LLUM DEL MÓN

Daniel Verdú entrevista Gianni Vattimo, filòsof, considerat com “el darrer gran pensador italià”, el periodista li diu: ¿La idea de morir li permet trobar-se amb els companys de la seva vida? Resposta: “Ho espero moderadament. Morir en sap malament pel gat i per algun amic. Però no tinc una gran imatge de la mort. Trobaré a Kant…I espero no acabar a l’infern. Això seria un gran problema: imagini’s a un pare etern divertint-se en veure’m cremar en les flames”. ¿S’ha parat Vattimo a pensar en aquest text bíblic: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”? (Joan 3: 16). Pel que diu Vattimo referent a l’infern i a Déu, en temo que no. Ateu, ateu no sé si ho és. Incrèdul, sí. Malgrat tot, li té por a l’infern del que en parla la Bíblia. En el fons,  la seva consciència no el deixa viure  tranquil pensant en la possibilitat de la seva existència.  Crec, diu, “seria un gran problema: imagini’s a un pare etern divertint-se en veure’m cremar en les flames” . Si Gianni Vattimo ha llegit algun cop el text bíblic esmentat, no l’ha entès i per tant no sap què significa que Déu hagi lliurat el seu Fill unigènit a morir pels pecadors, entre els quals s’hi troba el “darrer gran pensador italià”. Com podria Déu divertir-se veient-lo cremar en les flames? Potser el filòsof italià sap sobre Déu. No me l’imagino sense coneixements bíblics com si fos un ignorant supí respecte Déu.

El Pare etern no s’alegra veient com els homes es consumeixen sense destruir-se en les flames de l‘avern, doncs, no va enviar “el seu Fill al món per condemnar el món, sinó a fi que el món sigui salvat per mitjà d’Ell” (v.17). La pregunta que ens veiem obligats a fer és: ¿Volen les persones que el Fill de Déu les salvi de la condemna eterna? Joan 3: 16 ens diu que tota persona que creu en el Fill de Déu no es condemni ans tingui vida eterna. Jesús no va venir a morir a la creu per fer desaparèixer la condemna eterna  i que ningú cremi en les flames infernals, sino per impedir que les persones es consumeixin en el foc etern que no destrueix, si creuen en Ell.

Agrada a moltes persones acusar Déu de ser un malfactor perquè no impedeix que els homes realitzin les perversitats que tants danys causen i que els fan mereixedors del just judici de Déu. On queda la responsabilitat humana? Culpant Déu de les nostres malifetes creiem que quedem exempts de responsabilitat. La cosa no és així. “El qui creu en Ell no és condemnat, però qui no hi creu, ja ha estat condemnat, perquè no ha cregut en el Nom de l’unigènit Fill de Déu” (v.18). La mort de Jesús en la creu potencialment pot salvar de la condemna tots els homes. De fet no és així. Per què? L’apòstol Joan ho explica: “I aquesta és la condemnació, que la llum ha vingut al món (Jesús és la llum del món), i els homes es van estimar més la tenebra que la llum, perquè les seves obres eren dolentes” (v.19). Que Déu catalogui com a dolentes les obres dels homes no significa que totes arribin al límit de la perversitat. No. En són moltes les persones que actuen amb certa correcció ètica. Em ve a la ment la capitana del vaixell d’una ONG que es dedica al salvament d‘emigrants que malgrat la prohibició del govern italià de desembarcar-los a Itàlia sota l’amenaça de presó i d’una forta multa,.malgrat tot, va desobeir la prohibició. Comportaments exemplars que són ventijol d’aire fresc enmig de les escabroses notícies que es publiquen diàriament. Això no és suficient perquè Déu les consideri mereixedores d’aportar salvació als seus autors. Les bones obres que els homes fan fora de la fe en Crist, Déu no les pot considerar bones perquè estan tacades de pecat. El cor dels descendents d’Adam és dolent i pervers i tot allò que fan  que no passi pel filtre de la sang  de Jesús morint a la creu  i les netegi de les impureses que les acompanyen, Déu no les pot considerar bones.

El fet que els autors de bones obres no vulguin creure que Jesús és “la llum del món”, és l’evidència que en l’íntim se n’adonen que no tenen la bonesa  que declaren tenir amb els llavis: “Perquè tot aquell que practica el mal odia la llum,  i no va a la llum per tal que no siguin reprovades les seves obres” (v.20). Si Déu no fos misericordiós el criminal que es va convertir a Jesús penjant en la creu al seu costat, el penediment i el perdó no s’haurien produït. La llum de Déu va envair el cor del malfactor fent-li veure la perversitat que s’hi amagava. La maldat que va veure tenia que veure amb Ell. Les maldats que practiquem tenen que veure amb el proïsme. No ens adonem que el primer ofès no és l’ésser humà que hem perjudicat, és Déu. Per això no es vol que la llum reprovi les obres. En el moment que l’Esperit Sant il·lumina el cor, tots sense excepció se n‘adonen que han ofès a Déu i a corre-cuita s’adrecen a Ell demanant-li perdó. El cas del lladregot que penjava en la creu és un cas extrem. En els darrers minuts de la seva existència temporal es va penedir de tot el que havia fet de cruel i va ser salvat. Tot seguit va accedir al paradís etern. La fe en el Salvador va fer el miracle.

En la majoria de les persones la il·luminació de l’Esperit que precedeix la conversió a Crist es produeix un nombre determinat d’anys abans del decés. En això hi té que veure la misericòrdia del Senyor que converteix els conversos en propagadors del missatge de salvació, l’Evangeli, que es concentra en aquesta declaració: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”? (Joan 3: 16).

Gianni Vattimo fa aquesta declaració: “L’únic que espero és morir abans que rebenti tot”. Sense Crist no hi ha esperança. El nihilisme impera. Els cristians sabem amb certesa que abans que  “rebenti tot” Jesús ens dirà: “Avui seràs amb mi al paradís”.

Octavi Pereña i Cortina