ES BUSQUEN POLÍTICS

És evident que la política que és la ciència de governar, de conduir els afers públics en bona direcció en benefici de la ciutadania ha caigut en el descrèdit popular a causa de que com diu George Brnard Shaw “la política és el paradís dels xerraires”.

Hugo Grotius,  jurista i erudit holandès del segle XVI va escriure: “No pot governar un regne qui no sàpiga dirigir una província, no pot dirigir una província  qui no sàpiga ordenar una ciutat, no pot administrar una ciutat qui no sàpiga conduir una vila, tampoc una vila quim no sàpiga guiar una família, aquest home tampoc pot governar bé una família si no sap governar-se a sí mateix, tampoc ningú pot governar-se a sí mateix  si no és que la seva raó sigui senyor, la seva voluntat i els seus desigs els dels seus vassalls, ningú no pot governar la raó si no el governa Déu, i li és obedient”. Grotius ens està carregant amb la gran responsabilitat, perquè estem en una democràcia, d’escollir amb molta escrupolositat les persones que hagin d’administrar els afers públics a tots els nivells. Si els polítics són immorals, la culpa en bona part recau sobre els electors que amb els seus vots els han elegit.

Els westerns ens han familiaritzat  amb el cartell on s’hi llegeix: wanted, es busca i es dóna una recompensa monetària a qui lliuri el bandit viu o mort. Aquest es busca també és molt apropiat en el món de la política. Ens hem d’afanyar en trobar un polític perquè la recompensa és molt més valuosa que uns pocs dòlars: Una bona administració que és una benedicció per a tots els ciutadans. Segons l’estrany comportament de Diògenes que anava amb una llàntia encesa a plena llum del sol buscant un home, nosaltres hem de trobar un polític que no sigui xerraire, que sigui una persona que la governi Déu, que no s’hagi posat en la política pel lucre personal.

Desesperadament busquem persones a les que se les hi pugui confiar l’administració pública. Jim Collins, professor de la universitat  nord-americana d’Stanford exposa la diferència existent entre líder i lideratge: “Si et poso una pistola al cap, et puc fer fer coses que no desitjaries realitzar, però no he exercit lideratge: he practicat poder. El vertader lideratge existeix si les persones segueixen quan tenen llibertat de no fer-ho. Si les persones et segueixen perquè no tenen elecció, llavors no les guies”. Avui a casa nostra no ens posen una pistola al cap per obligar-nos afer el que no volem realitzar, però sí que ens constrenyen a fer el que no volem efectuar mitjançant l’ús de les estructures d’Estat que ens amenacen amb la por de plagues apocalíptiques si no obeïm els seus dictats.

En els discursos propagandístics els polítics tenen el defecte de lloar el que han fet i menyspreen les obres dels altres, i es posen a jeure satisfets un cop assolida la butaca que els dóna el poder. La grandesa d’un polític no es troba en el que ha fet, sinó en el que està fent. En el moment que es compara amb Cristiano Ronaldo i es considera el millor polític del món, s’inicia el procés de decadència que el porta a la mediocritat.

La ciutadania reclama en silenci un canvi radical en la manera de fer política. El bon govern no depèn tant de les lleis com de les qualitats personals dels governants. La maquinària de l’Estat sempre està subordinada a la voluntat dels qui la mouen. El bon o mal ús que es faci de la maquinària depèn de  la qualitat moral dels maquinistes. Per aquest motiu és tan important que els electors sàpiguen el que fan quan dipositen la papereta en les urnes.

Les persones no podem evitar a vegades comportar-nos com bocamolls. Qui xerra paga. Escoltant els polítics quan parlen informalment, especialment si ho fan amb el micròfon apagat, es descobreix molt de la seva personalitat i ens donen pistes de si són mereixedors o no del nostre vot.

És molt fàcil fer lleis, però això no és governar. Les lleis són com corretges lligades a un collar que cada cop que una persona es mou en desacord del governant de torn s’estira la corretja i es posa el desobedient en el seu lloc. Les lleis són per sr obeïdes, sí, però han de ser justes, és així com els ciutadans les obeiran sense necessitat de ser coaccionats. Cada vegada que un nou polític accedeix al càrrec promet complir la llei. El president Mariano Rajoy sempre té a la boca una frase que de tant oïda avorreix: s’ha de complir la llei i emfasitza que la farà complir. Però no té present que perquè una llei tingui vigència ha de ser acceptada per la majoria de les persones a les que va dirigida. Els bons polítics saben que l’única manera d’evitar el deteriorament de les lleis és anticipar-se i anar-les  modificant perquè puguin interpretar les realitats de cada moment.

És evident que la democràcia està en crisi perquè hi ha una greu crisi moral. Jacques Delors aque va ser president de la Comissió Europea els anys 1985-1995 ja va explicar la causa de la decadència de la democràcia quan va dir: “l’espiritualitat ha de revitalitzar la societat. La crisi moral de la democràcia en part és a causa de l’afebliment de l’espiritualitat”. Penso que l’espiritualitat que segons Delors ha de revitalitzarla democràcia li manca concreció. En el món s’hi troben moltes espiritualitats. Quina és la que té poder de fer-ho. Espiritualitat ve d’Esperit. Les persones  que són guiades per l’Esperit Sant són verament espirituals. És l’Esperit Sant qui les dóna la fe per creure en Jesús. El creient en crist és qui comença a caminar en la justícia. aquesta és la fe que revitalitza els individus i si són molts els qui caminen amb Jesús es revitalitza la societat que regenera la democràcia.

Octavi Pereña i Cortina

 

EL MAL: UN MISTERI

Josep Maria Espinàs en el seu escrit “No entenc la creació del mal”, planteja un problema que és en la boca de molts. Per què Déu ha permès l’existència del mal?  Si volem ser sincers és un misteri que desxifrar-lo, de moment és fora de la comprensió humana. Així i tot, la Bíblia ens dóna alguns detalls que aporten llum a aquest misteri que no ens deixa totalment a les fosques. Si Déu ho va fer tot bé, com és que existeix el mals?, ens preguntem.

En la seva columna Espinàs escriu: “Diversos analistes han estudiat el mal – oposat al bé – des de molts punts de vista. Em mereixen molt respecte, Però hi ha quelcom que no entenc. Si Déu va crear el món també va crear la possibilitat del mal. Per què no va crear només el bé? No podia obligar-lo ningú, era el màxim i únic poder, el dissenyador absolut de la creació. Perdonin la ignorància: si va crear l’home, per què no va decidir crear només homes bons?

La ment de Déu és inabastable a l’home, ara. L’abisme que separa l’home de Déu l’expressa el profeta Isaïes quan escriu: “Perquè els meus pensaments no són els vostres pensaments,  i els vostres camins no són els meus camins, declaració del Senyor. Perquè com els cels són per damunt de la terra, així són els meus camins per damunt dels vostres camins, i els meus pensaments per damunt dels vostres pensaments” (55:8,9). A l’hora d’emprendre la tasca d’esbrinar l’espinós tema de l’origen del mal ho hauríem de fer tapant-nos la boca com indica l’apòstol Pau: “Oh home, qui ets tu que repliques contra Déu? ¿Dirà potser la terrissa al qui l’ha format: Per què m’has fet així? ¿O és que el terrisser no té potestat sobre el fang, per fer de la mateixa massa de fang un vas per a honra i un altre per a deshonra?” (Romans 9:20,21). El tema de l’origen del mal és difícil d’esbrinar però si ens hi endinsem amb l’esperit que assenyalen els texts d’Isaïes i Romans en podrem extreure conclusions que ens beneficiaran.

Acabada la creació “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo”. Com ha estat possible que el mal s’hi introduís en ella? Hi ha dos textos que ens ajudaran a entendre-ho: “Tu eres el segell de la mesura, ple de saviesa i perfecte en bellesa…Eres a l’Edèn el jardí de Déu…Tu eres un querubí ungit…Tu eres perfecte en els teus camins, des del dia que vas ser creat, fins que la iniquitat va ser trobada en tu”  (Ezequiel 28:12-15). “Com has caigut dels cels, Llucifer, fill de l’alba! Has estat tallat a terra, afeblidor de les nacions. I tu deies en el teu cor: Pujaré als cels, elevaré el meu tron sobre els estels de Déu, i seuré a la muntanya de la reunió, als costats del nord, pujaré sobre les altures del núvol espès, m’assemblaré a l’Altíssim. Però fins l’infern has estat abaixat, a les profunditats de la fossa” (Isaïes 14:12-15). Com es va produir la rebel·lió angèlica, com en una creació santa éssers creats amb la capacitat de decidir es trobés iniquitat en ells? Ignorem com el pecat de l’orgull s’hi va introduir en ells. No podem especular. Recordem lo del vas i el terrisser. Hem d’acceptar el que va passar fa milers d’anys. Fer-ho no canvia la realitat i ens fa mal. Els textos citats ens informen de la conversió de Llucifer en Satanàs, el príncep dels dimonis, que a l’inici de la història de l’home es presenta a l’Edèn terrenal  posseint la serpent.

Jesús fa aquesta descripció de la naturalesa del diable: “Era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Llucifer, el querubí perfecte en els seus camins, es converteix en un àngel monstruós. Però no es conforma en ser-ho ell i els àngels que el van seguir en la seva revolta contra el Creador, també vol que l’acompanyi l’home en la seva rebel·lia. Per aconseguir-ho es possessiona de la serpent i fent ús de la seva paternitat de la mentida  de manera com qui no ha trencat mai un plat es dirigeix a Eva qüestionant-li l’autoritat que Déu tenia sobre ella i la bonesa de la prohibició de menjar de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”. L’orgull de Llucifer de voler ser com Déu el va fer caure “a les profunditats de la fossa”. Vist el resultat desastrós de la seva desobediència, no en té prou amb el seu sofriment etern. Vol que l’home creat a imatge i semblança de Déu l’acompanyi en la seva misèria. L’orgull que va portar Llucifer a la desgràcia és l’argument que empra per persuadir  Eva i a través d’aquesta Adam per apartar-los del Creador. Podeu menjar , els diu, de l’arbre que hi ha al mig del jardí: “No morireu pas! Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 4:5). Van desobeir. Els van ser oberts els ulls i van conèixer per experiència què és el mal. Déu va crear l’home amb el do del lliure albir i el va fer servir malament. Aquest és l’origen del mal que sovint culpem a Déu com el seu autor. Davant el misteri parcialment revelat, la desobediència d’Adam i Eva no va agafar per sorpresa al Creador ja que per treure’ns dels fangar en el que cauríem ens rescataria “amb la sang preciosa  de Crist, com d’un anyell irreprensible i sense taca, preordinat abans de la fundació del món, però manifestat en els darrers temps per causa de vosaltres” (1 Pere 1:19,20). Coneixent l’origen del mal estem en condicions d’aplicar el remei que Déu ha receptat per eradicar-lo. El trist del cas és que es rebutja a Crist que és la medicina receptada per Déu. Així que seguim discutint sobre el mal i aquest segueix fent les seves entremaliadures i ens destrueix. El fangar en que hem caigut és una evidència del rebuig que fem de la medicina receptada.

Octavi Pereña i Cortina

RELACIONS INESTABLES

En l’acudit gràfic que Jordi Labanda titula: “Si t’he vist no me’n recordo”, en la foscor de la nit una parella jove està asseguda a una taula saludant-se amb el clinc d’unes ampolles. En la foscor nocturna destaca un cor rosa travessat per una fletxa blanca. Labanda transmet un missatge molt punyent: la fragilitat de les relacions de parella.

Què fa que les relacions de parella siguin tan trencadisses? Penso que la banalitat de l’ésser humà hi té molt a veure. Davant l’evidència d’aquest fet, què es poden dir un noi i una noia a més d’una suposada declaració d’amor inspirada per l’estímul hormonal provocat per la proximitat de dos cossos?   A dos éssers banals joves llevat l’interès físic poques coses més els preocupen. Un cop dites les ardents declaracions d’amor, què els queda en el pap?  Quins interessos comuns poden estimular un diàleg que els sigui profitós? No hi ha res interessant per dir-se. Una ànima buida, la llengua només pot expressar vacuïtat. Si passen la major part del temps en silenci perquè no tenen res que dir-se, quan obren la boca, ¿sobre què dialogaran? ¿Xafardejar sobre les celebrities de l’espectacle i del esport traient-los els draps bruts? Si parlen de política si és que en parlen es limitaran a parlar de la corrupció. Si la conversa gira sobre la feina diran lo feixuga que és, de pencar poc i de voler guanyar molts diners…Això sí el tema estrella és el sexe i passar de puntetes tractar amb rigor les causes dels mals que els afecten. A causa de la banalitat de l’ésser humà seguint el model que donen els protagonistes de les pel·lícules  tot just acabats de conèixer-se i havent-se pres unes cerveses o beguda més forta anar-se’n al llit o grapejar-se   en un racó fosc. Què hi ha en aquestes  escenes sexuals? ¿Amor? No. Només passió carnal que acaba en un “si t’he vist no me’n recordo”. Com ha estat un trobada casual en la foscor d’una disco no me’n recordo qui era l’altre.

L’ésser humà per naixement natural posseeix una naturalesa banal que li fa perseguir el vent sense poder-lo atrapar. Això fa que les relacions de parella siguin inestables, fràgils, sens fonament. L’enamorament a primera vista s’esvaneix com la rosada al sortir el sol. L’interés per l’altre es perd ràpidament. Les diferències existents pròpies dels individus aixequen murs de separació que dificulten la relació fins que es trenquen en mil bocins. Passa en les relacions prematrimonials. Questa és la causa que els joves canviïn tan sovint de parella. Voletegen de flor en flor buscant el company ideal. El fracàs no es troba en l’altre. El problema és un mateix perquè s’és banal i la banalitat de l’altre no li complau.

En el matrimoni passa quelcom semblant. Si no existeix un vincle profund que mantingui units dos éssers banals, els cònjuges no convergeixen, es dispersen. Poden suportar-se, però no existeix intimitat. Encara que en la cerimònia  nupcial l’oficiant digui: “El que Déu ha unit no ho separi l’home, realment Déu no els ha unit perquè si ho hagués fet llavors sí que l’home no separa el que Déu ha unit. Sigui el matrimoni civil o religiós, si els contraents no són res més que persones banals, la benedicció cerimonial no aconsegueix que dues persones distintes tinguin un sentir comú. Les relacions de parella són com l’oli i l’aigua. Si els elements es mesclen batent-los sembla que els dos elements forment una unitat. Tan aviat es deixa reposar l’emulsió els dos components es separen. Per conveniència la parella pot conviure junta, en el fons estan separats. La imatge d’una parella dormint en el mateix llit amb un esvoranc entre ells il·lustra la separació existent entre dues ànimes banals. Com és possible que X i Y s’hagin separat si semblaven tant feliços? La separació o el divorci és la culminació  d’un seguit de petits greuges que van pujant de to fins que la convivència es converteix en un infern.

La inestabilitat de les parelles és a causa de que desconeixen què significa AMOR. La frase: “Fes l’amor i no la guerra”, és errònia. En aquest cas AMOR significa SEXE, erotisme. El sexe no porta la pau. Quanta violència sexual no hi ha en el matrimoni i for d’ell! Tot el que sigui conrear la  sensualitat allunya la bona convivència perquè no edifica l’home interior.

Torna a estar en la palestra el tema RELIGIÓ sí o no en l’escola. Aquest debat no aconseguirà que es resolgui el problema de les relacions de parella inestables perquè no es pot resoldre aquesta epidèmia només amb coneixements acadèmics ja que l’únic que es pot aconseguir és afilar-se a una religió.

AMOR no és sinònim de SEXE. Déu és amor que dóna el seu Fill Jesucrist per tal de redimir l’home del seu pecat de banalitat. En les relacions de parella l’amor solament és vertader quan cadascun dels cònjuges sigui capaç de sacrificar-se per l’altre, Sols quan això passa s’obliden de si mateixos pel bé de l’altre. Només aquest tipus d’amor pot anomenar-se verament AMOR. L’amor que es sacrifica per l’altre és el fonament d’un matrimoni estable.

Déu és AMOR AGAPE, l’amor que sacrifica el Fill pel bé de l’home. Aquest AMOR per excel·lència  l’Esperit Sant l’inocula en l cor humà fent que les relacions de parella resisteixin victoriosament les tempestes que sovint les sacsegen no surtin malparades. L’home i la dona que permeten que crist governi les seves vides  edifiquen el seu matrimoni sobre la Roca que fa possible que el vot matrimonial que amb tanta il·lusió es va donar en la cerimònia nupcial  de mantenir-se units en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia fins que la mort no els separi, es faci realitat perquè les seves ànimes estan unides per l’AMOR indissoluble de Déu.

Octavi Pereña i Cortina

 

BELLESA ARTIFICIAL

Un 6% de joves lleidatanes d’entre 15 a 29 anys – unes 2000 – tenen trastorns de la conducta alimentària com l’anorèxia  o la bulímia, diu l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia. Cristina Carretero, presidenta de l’Associació assegura: “Hem detectat  un augment de persones  amb alteracions alimentàries que se salten àpats i només ingereixen aigua, es provoquen el vòmit o es prenen laxants”. L’anorèxia i la bulímia s’han convertit en la tercera malaltia crònica entre els adolescents femenins. A Catalunya es calcula que hi ha 26.000 noies que tenen aquests tipus de trastorns.

Les autoritats sanitàries estan preocupades per l’auge que experimenten els trastorns alimentaris que van associats a altres símptomes negatius com la depressió, l’ansietat o els trastorns de la personalitat. Per tal de cridar l’atenció dels joves i conscienciejar-los del  perill que comporta no ingerir aliments, el Departament de Benestar Social ha llençat una campanya per lluitar contra l’anorèxia i la bulímia sota el lema: Una ampolla d’aigua és tot el teu dinar? Quan no menges RES deixes de SER TU. Per tal de cridar l’atenció dels joves es repartiran ampolles d’aigua buides en els centres escolars.

La psicoanalista Araceli Fuentes ens dóna una pista que ens ajuda a descobrir perquè algunes adolescents cauen en l’anorèxia: “Hi ha persones que creuen que se les estima per la imatge que transmeten i per això s’esforcen a donar una determinada imatge. Moltes d’aquestes persones no s’agraden i volent semblar diferents de com es veuen a elles mateixes”.

La model australiana Rolyn Lawley en unes declaracions que fa exposa els motius pels que algunes adolescents es converteixen en anorèxiques. En el seu testimoniatge utilitza vàries vegades l’expressió anglesa thigh gap que no té traducció al català, significa que les cuixes d’una dona quan està dempeus  i tocant-se els peus, estan separades, no es toquen. Assolir aquest model de bellesa antinatural només es pot aconseguir saltant-se àpats i sols ingerir aigua, provocant-se el vòmit o prenent laxants, diu Cristina Carretero. Heus aquí el relat que fa la model: “La veritat és que el que menys m’importa és la necessitat d’un suposat thigh gap. Només és una altra eina de manipulació que altres persones intenten fer servir perquè no m’agradi el meu cos. Per què hauria de dejunar i debilitar la mida natural del meu cos? No estic dient que les dones que el tinguin natural siguin poc atractives. ¿Hauria de canviar tota la meva estructura només per aconseguir quelcom tan trivial? Vull que les meves cuixes siguin més grosses i més fortes. M’agrada córrer i nedar. Suposo que només volem coses diferents, però les dones ja tenim prou pressió sense afegir la càrrega d’aconseguir thigh gap. L’última cosa que desitjo per la meva futura filla és que passi fam perquè pensés que thigh gap fos necessari perquè se la considerés atractiva”

Ángeles Caso fa un interessant comentari sobre la menaria d’aparentar ser el que no s’és : “Fa tan sols unes setmanes, contemplant els actors i actrius que apareixen en el lliurament dels Oscar, vaig comprendre que la cosa realment és greu. Trobar una cara – i un cos – natural enmig de la catifa roja és ja un sorprenent alè d’aire fresc. La majoria d’aquests homes i dones – amb especial intensitat en elles – estan estirats, empostissats, inflats i apedaçats. A prou feines hi ha pòmuls sense no sé quin farciment que fa impacte, llavis que no estiguin ridículament inflats, fronts que no llueixin la planxa del bòtox o parpelles que no s’hagin tallat deixant una estranya mirada d’espant. Per no parlar de cossos esculpits. De tant en tant, enmig d’aquesta exhibició d’artificialitat anima que surti alguna dona que no intenta patèticament dissimular la seva edat, algun home tal com l’ha deixat la vida. Potser que no siguin tan perfectes com els zombis que desfilen al seu costat, però a mi em semblen més bells”.

La bellesa greco-romana artificialment aconseguida a més de ser de curta durada perquè sovint s’ha de passar per la ITV quirúrgica, no és gratificant. La persona que ha passat pel calvari del dejuni bevent únicament aigua o la que s’ha estirat al quiròfan per aconseguir una figura artificial dissenyada per la moda i la pornografia, quan es mira al mirall, ¿se n’adona del llautó que contempla? No enganya els altres. Tampoc no s’enganya a ella mateixa, encara que vol fer veure que no se n’adona. ¿El fet que passi sovint l’ITV quirúrgica no és un reconeixement de l’espantall en que s’ha convertit?

La bellesa que fa de bon veure, encara que sigui natural,  és de curta durada. Les arrugues que acompanyen els anys poden reflectir la bellesa de la salut espiritual de qui ha nodrit amb bona menja la seva ànima.

Octavi Pereña i Cortina