CRITICISME ALLIBERADOR

José A. Pérez Ledo en l’escrit ¿Convindria una assignatura de pensament crític?, diu que va ser invitat per un amic seu al col·legi on treballa perquè expliqués a un grup de nois i noies de 16 a 18 anys com es fa una programa de televisió. La cosa es va animar quan vaig deixar caure que els mitjans de comunicació rarament diuen la “veritat”. Després de la xerrada vaig ser invitat a anar a dinar amb uns quants professors. “Allí em van confirmar el que ja havia quedat meridianament clar: que (per dir-ho suaument) el pensament crític és una de les competències més descurades en l’educació formal. Els nois i les noies senzillament creuen el que escolten  a casa i en el col·legi, no diguem el que llegeixen en les xarxes socials, sense qüestionar la veracitat d’aquests plantejament. Bé, per què hauria de ser d’una altra manera? Tota la seva formació s’ha basat precisament en creure, en acceptar sense posar en dubte, en repetir les paraules d’un llibre de la manera més semblant possible…La qüestió és que també per això vivim en un temps i en un lloc poc propici. Qui aniria a impulsar tal cosa? (el pensament crític). ¿El mateix govern que s’ha esgargamellat en sepultar l’assignatura de filosofia sota la coartada que no serveix per a res (traducció: no serveix per a guanyar diners)? ¿El mateix Estat que persegueix pensaments dissidents i criminalitza el mal gust? No sembla molt probable que el poder no vagi a apostar pel llibre pensament, que és, al cap i a la fi, el seu principal enemic. Només per això calia abordar aquest debat en tots els fronts possibles. Excepte, és clar, que ens agradi la idea d’un futur tant fosc com aquest present nostre”.

La idea que preval avui és fer com tothom. En un balcó de Lleida hi penja un drap molt deteriorat pel pas del temps on s’hi pot llegir. “Si tothom pensa el mateix és que ningú pensa”. Què o qui ens pot ajudar a pensar diferent? En temps del nacionalcatolicisme en que la classe de religió era obligatòria i puntuava, els alumnes evangèlics eludien el pensament únic imposat per l’Estat amb la col·laboració de l’Església catòlica. Quan els alumnes evangèlics havien de respondre alguna pregunta que tractés d’alguna qüestió de fe utilitzaven aquest sofisma: L’Església catòlica diu”. Avui en dia en són moltes les persones que accepten sense qüestionar les doctrines catòliques i les defensen aferrissadament sense voler anar a la Bíblia  per descobrir si les coses són així. Si en quelcom tant essencial com és la salvació un no s’involucra en voler saber la veritat, ¿com voldrà desenvolupar el sentit crític en les qüestions temporals?

L’exhortació que ens dóna la Bíblia: “Examineu totes les coses, retingueu el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21). “Examineu totes les coses”. ¿També la Bíblia? Al llarg de la història i concretament durant l’hegemonia de la Inquisició la Bíblia va ser un llibre sistemàticament perseguit. Amb ella es van encendre moltes fogueres  i per posseir-ne un exemplar en llengua vernacla n’hi havia prou per a ésser titllat d’heretge, empresonat, expropiats els bens i condemnat a la foguera. Si no se’l podia cremar perquè ja era mort i enterrat, se’l descolgava i les restes cremades. Si no es coneixia el seu parador se’l cremava en efígie.  Malgrat l’imperi del pensament únic implantat per l’Església catòlica allí on dominava que era tot Europa amb les autoritat civils subjectes al seu control, l’espurna de la revolta es va encendre quan la Bíblia va ser traduïda a les llengües vernacles, sense notes a peu de pàgina que dirigissin els lectors a interpretar-la segons els designis dels controladors de l’opinió pública. Amb la Bíblia predicada en les esglésies i llegida en les llars, va despertar el sentit crític de les masses analfabetes de la Paraula de Déu que va fer perdre la por als anatemes eclesials. La Veritat de Déu va alliberar la població subjecta a la tirania política i eclesiàstica.

Allí on es té la Bíblia  oberta, se la llegeix  i es permet que l’Esperit Sant,  que és el seu Autor que ajuda a entendre-la,  s’obté l’autèntica llibertat perquè l’ésser humà és alliberat de l’esclavatge de Satanàs i de l’home. “Per tant, si el Fill (Crist) us allibera, sereu veritablement lliures” (Joan 8:36).

A causa de la revolució religiosa iniciada en el segle XVI amb la recuperació de la Bíblia i propagada la seva ensenyança pels predicadors, van néixer les democràcies occidentals. La Bíblia no és l’opi del poble com alguns diuen. L’opi el poble ho són les religions, encara que es diguin cristianes, que arrabassen de les mans del poble la Paraula de Déu. Ens adonem que la Democràcia es dilueix. Que les llibertats individuals es limiten. En el moment d’escriure l’esborrany d’aquest article, el 7 d’abril de 2018, està anunciada per les set de la tarda una concentració davant la Paeria reclamant la llibertat d’expressió atacada per la llei mordassa. La pobresa va substituint la prosperitat. Això i molt més té una causa. Amb la desaparició de la Bíblia, se’n poden tenir de luxe que engalanen les lleixes, però si no es llegeixen i es reflexiona en el seu contingut s’extingeix el pensament crític alliberador. Les manifestacions reclamant llibertat no porten llibertat. Si Crist no allibera no hi ha llibertat perquè l’home segueix sent esclau de les seves passions malèfiques. El deteriorament de la Democràcia posa de manifest aquesta realitat.

Octavi Pereña i Cortina

VÈNCER LA POR

El periodista Fernando Garcia li fa a l’actriu madrilenya Belén Rueda algunes preguntes sobre la por. Una d’elles és: El temor de no poder-se guanyar les garrofes pot ser pitjor que el que provoquen les seves pel·lícules? La resposta que arriba. “La idea de perdre la feina és terrorífica: Pensar que no arribes a final de mes i no pots pagar les factures…No és tant diferent del que veiem en aquestes pel·lícules, no. La diferència és que els films donen un ensurt que passa, mentre que la por laboral és contínua: et lleves al matí amb la preocupació, no dorms…”

Una altra pregunta que l’entrevistador li fa a l’actriu: Vivim una època de por? Resposta: “La por en una societat no s perd mai. A causa d’una horrible tradició els governants ens escatimen informació perquè hi hagi incertesa i, doncs, por. Perquè governar és molt més fàcil amb por que amb claror. El resultat final seria molt millor amb transparència. Així tots seríem partícips dels resultats bons o dolents. Però d’aquesta manera s’asseguren millor el control. La frase “La informació és poder” és molt certa. Com menys informació dones més por provoques”. Referint-se als polítics l’entrevistador li pregunta: Vol dir que els polítics atemoreixen? Resposta: “Moltes vegades, sí, en uns casos de manera explícita i en altres a través de la inseguretat laboral, la inseguretat sanitària, educacional…”.

L’actriu afirma: “El que m’agrada són els guions que exploren la ment humana, que és complexa i aplega moltes pors. Les repressions, els cops de la vida i les preocupacions quotidianes que no aconseguim exterioritzar en el moment es converteixen després en una cosa més fosca. Aquestes pel·lícules van d’això. D’altra banda, si em pregunten si sóc poruga responc que la por ve quan no saps que hi h darrere la porta, una vegada que l’obres i comparteixes els temors, la por se’n va”.

H. P.Lowecraft, escriptor de novel·les de terror, diu: “La por és l’emoció més antiga i més forta de la humanitat”. S’ha d’anar als orígens de la raça humana per descobrir el moment que va aparèixer la por. L’home no va ser creat amb la por al cos. És un sentiment que s’adquireix a causa de la desobediència d’Adam. Mentre no havia tastat el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, la por li era un sentiment desconegut perquè Adam i Eva caminaven amb Déu. Mantenien amb el Creador una relació íntima, sense cap destorb amb el Creador. Amb la ingestió del fruit prohibit el panorama canvia: “I van escoltar la  veu de Déu que caminava pel jardí a la fresca del dia. I l’home i la seva dona es van amagar de la presència del Senyor entre els arbres del jardí. I el Senyor Déu va cridar l’home, i li va dir: On ets? Hi ell va dir: He escoltat la teva veu al jardí, i he tingut por  perquè jo vaig nu, i m’he amagat” (Gènesi 3: 8-10). La por és la conseqüència directa d’haver-se trencat la relació amb el Creador. Déu podria haver deixat els nostres primers pares abandonats a la seva sort. Però no ho va fer. Els va revelar la manera de poder tornar a caminar amb Déu. Tots els simbolismes i profecies apunten a Jesús que és el camí, la veritat i la vida que porta al Pare” (Joan 14:6).

En concret, el llibre dels Salms és un antídot contra la por. Són les pregàries que homes de fe adrecen al Senyor, especialment en moments d’angoixa. Troben la pau de l’ànima perquè el Senyor és el seu Ajudador. Troben aixopluc segur sota les seves ales. Per a molts, dels salms només n’han sentit parlar.  Desconeixen el poder curatiu per vèncer la por. Posen de manifest de manera clara que els seus autors caminaven amb  Déu. Hi ha un salm que no és un desconegut perquè sovint es llegeix al funerals. Es publica en els recordatoris.   En els westerns, quan hi ha algun mort se’l recita en els enterraments. El Salm 23 se’l coneix com “El Senyor  és el meu Pastor”. Malauradament se’l cita donant-li un sentit equivocat. Els difunts no necessiten el Salm 23 per la senzilla raó que quan un hom mort el seu destí etern ja està segellat i és inalterable. Els justos gaudeixen de la presència de Déu i els injustos la condemna eterna. Ara no ens interessen els morts .El que ens preocupa són els vius amb les seves pors.

El Salm 23 l’escriu David, un home de fe que va ser rei d’Israel. En la seva adolescència pastor d’ovelles. Gendre del rei Saúl, el primer monarca israelita. Per gelosia el seu gendre el va perseguir a mort. És molt possible que fugint del seu sogre i trobant-se en llocs deserts i inhòspits, la seva experiència com a pastor d’ovelles li servís per descriure la seva relació amb Jesús el Bon Pastor que va donar l seva vida per les seves ovelles, com el perseguit l’exposava defensant les ovelles del seu pare dels atacs de lleons i altres animals salvatges.

David manifesta la qualitat de la seva fe dirigint-se al Senyor com “el Senyor és el meu Pastor, no em manca res”. Perseguit i trobant-se en un indret mancat d’aigua i de queviures, pot escriure que no li manca res perquè Jesús és el seu Pastor que vetlla per ell en els moments més difícils. “Em fa reposar en pastures d’herba tendra, em mena vora aigües de repòs…Encara que camini en la vall de l’ombra de la mort, no tinc por de cap mal perquè tu ets amb mi:  la teva vara i el teu bastó em conforten”. Com David passem sovint per situacions semblants a “valls de l’ombra de la mort”, però la fe en el Totpoderós ens alliberarà de la por. Que Jesús no ens hagi de dir el que li va dir a l’apòstol Pere quan va evitar que s’enfonsés en les aigües turbulents: “Home de poca fe, per què has dubtat?” (Mateu 14:31).

Octavi Pereña i Cortina

CRISI DEMOCRÀTICA

Aurora Marco en la seva poesia “La ley es la ley, és una critica als governants obsessionats per la llei, entre altres coses diu: “Es proclamen guardes de la llei del poble/ però vet aquí que el Mestre ens va ensenyar/ que la llei fou feta pel gaudi de l’home/que no ha de ser l’home pas el seu esclau”

Aquesta estrofa és una referència clara a la lluita que Jesús va mantenir amb els fariseus i els doctors de la llei, que eren defensors acèrrims de la Llei de Moisès i presumien d’ésser-ne estrictes complidors. Jesús si que la complia amorosida amb misericòrdia. Mateu era un cobrador d’impostos al servei de Roma que era molt odiat pels jerarques jueus. Quan Jesús el va cridar a seguir-lo trobant-se en el lloc on recaptava els impostos, Mateu “es va aixecar i el va seguir” (Mateu 9: 9). En agraïment, Mateu invita Jesús i els seus deixebles a casa seva a dinar. “I es va esdevenir que mentre Ell era a taula, heus aquí que molts cobradors d’impostos  i pecadors es van asseure a taula amb Jesús i els seus deixebles” (v.10). Ara surten a escena els legalistes empedreïts queixant-se als deixebles: “Com és que el vostre Mestre menja amb els cobradors d’impostos i els pecadors?” (v.11). Sentint-ho Jesús es dirigeix als estrictes complidors de la Llei, dient-los: “Els qui estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts. Aneu, doncs, i apreneu que vol dir: Misericòrdia vull, i no sacrifici. Perquè no he vingut a cridar justos, sinó pecadors al penediment” (vv. 12,13). Aquell Jesús que era acusat pels legalistes d’infringir la llei del dissabte, “les multitud  s’admiraven del seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes” (Mateu 7: 28, 29). Si la Llei de Déu “fins que passi el cel i la terra, ni una iota ni una titlla no passaran  de la Llei fins que tot s’hagi esdevingut” (Mateu 5: 18) s’ha d’aplicar amb misericòrdia, amb més motiu les lleis humanes que pel fet de ser-ho són transitòries i revisables, la misericòrdia les ha d’acompanyar en la seva aplicació. Les lleis sense misericòrdia són tirania.

És evident que ens trobem enmig d’una greu crisi democràtica que és conseqüència de la profunda crisi moral que ens fa perdre els valors ètics. La pèrdua de l’ètica cristiana ens col·loca en una situació de feblesa perquè la força que Crist dóna a l’ànima humana ha desaparegut. La feblesa se la vol compensar amb la duresa de la llei. L’imperi de la llei sense misericòrdia, tornem-ho a recordar, és tirania. És una mala llei la que no admet cap modificació. L’orgull dels governats els impedeix veure els errors de les lleis que han legislat.

Maimònides, filòsof cordovès d’origen jueu (1135-1204) va escriure sobre la vigència de les lleis: “Per un altre costat si una llei és vigent des de fa molt de temps, i amb el transcórrer dels anys resulta anacrònica  s’ha automàticament de derogar-se. En termes jurídics la qüestió es resol així: Es va sancionar una llei a Israel i va estar vigent durant molts anys, i en cert moment va sortir un nou tribunal, i es va comprovar que aquesta llei no satisfeia les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar-la encara que el nou tribunal sigui inferior en saviesa i autoritat que el tribunal original”.

La Constitució del 1978 és morta. No serveix per resoldre els problemes que Espanya té sobre la taula. Els partits polítics diuen que cal revisar-la, però a l’hora de la veritat fan el longuis. Tot per interessos partidistes. No persegueixen el bé comú. De patriotes res de res. D’aprofitats, sí. El desgavell s’ha fet crònic per un motiu molt clar: La manca de fe en Crist  distorsiona el sentit del bé i del mal, del que és just del que no ho és. Quan les persones en general i els polítics en particular es mouen en la incertesa, es decanten pel que és més fàcil. El mal i la injustícia. Com el mal i la injustícia no són ben vistos se’ls intenta tapar amb la hipocresia. Com Déu examina les intencions del cor, més aviat o més tard treu els draps bruts al sol i dóna a cadascú segons es mereixen els seus fets.

José A. Pérez Ledo  escriu: “Convindria una assignatura de pensament crític?” És clar que sí. El text per estudiar-la ja el tenim a mà: la Bíblia que actua com una plomada que  descobreix a l’instant si ens desviem del bé i de la justícia i ens decantem cap el mal i la injustícia És per això perquè el cristianisme actual, que és de pandereta, incapaç de parlar en Nom de Déu,  que la Democràcia és un desastre que ens aboca a la destrucció. Sense Bíblia no hi ha pensament crític saludable.

Octavi Pereña i Cortina

BANDERES A MITJA ASTA

La ministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal ha anunciat que a totes les instal·lacions militars onegin a mitja asta les banderes des de les 14h hores del dijous sant fins a les 00,0q1 hores del diumenge de resurrecció en senyal de dol per la mort de Jesús. Aquesta  decisió és una barbaritat, no solament perquè en un estat aconfessional questa decisió confon una cosa per una altra. També és una qüestió teològica que s’ha de tenir en compte.

Les banderes a mitja asta en el context de Setmana Santa impliquen que Jesús és mort. Malgrat que Jesús havia indicat prèviament que havia de morir i ressuscitar d’entre els morts al tercer dia, els seus seguidors tenien les ments ofuscades per entendre-ho. Les dones que van anar al sepulcre amb les espècies aromàtiques per preparar el cos de Jesús van quedar perplexes quan van veure el sepulcre buit. Els àngels que se’ls van aparèixer els van dir: “Per què cerqueu entre els morts el qui viu?” (Lluc 24:5).

Malgrat que el credo ensenya que Jesús va morir i ressuscitar, l’Església catòlica passa d’esquitllada la seva resurrecció malgrat que l’Escriptura ensenya que si Jesús no ha ressuscitat els cristians som els més miserables dels humans. El plat fort de la seva doctrina és la seva mort. L’èmfasi en aquest aspecte de la vida de Jesús li ha permès atreure multituds que es delecten amb les imatges que volen descriure el dolor del via crucis  original. Quan es van iniciar les processons de setmana Santa potser la intenció va ser bona per ensenyar les masses analfabetes incapaces de llegir els Evangelis, però equivocada. La manera d’ensenyar el camí de la salvació és la predicació. Això requereix persones verament convertides a Crist i que no s’apartin de la veritat bíblica.

Els iniciadors de les processons de Setmana santa, si és que les intencions van ser bones,  es van oblidar del manament: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós, que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien, i faig misericòrdia als qui m’estimen i els qui guarden els meus manaments” (Èxode 20: 4-6). La cosa se li ha escapat de les mans a l’Església catòlica i una riuada de corrupció corre per les seves entranyes. Jesús Bastante, escrivint sobre una reunió de més de 300 nois i noies d’arreu del món han tingut amb del papa Francesc, diu que “els joves catòlics es planten i exigeixen canvis, transparència i credibilitat en l’Església”. Aquests joves volen reformar l’Església catòlica atacant al corrupció però no la causa que la provoca. Fa cinc cents anys que Martí Luter ja ho va intentar i va fracassar, El profeta Osees, davant la situació desastrosa en que es trobava Israel per la seva infidelitat a Déu, va escriure: “Qui és savi per entendre aquetes coses? Qui és prudent per comprendre-les?  Perquè els camins del Senyor són rectes, i els justos hi caminaran, però els rebels hi ensopegaran” (14: 9).

La mort del Senyor s’ha de recordar i tenir-la ben present perquè és el preu que es va haver de pagar pel perdó dels pecats. Fins a la mort de Jesús a la creu el seu sacrifici es feia simbòlicament amb els sacrificis dels anyells la sang dels quals no rentava els pecats. Per això calia repetir-los diàriament. Jesús, “en canvi, havent ofert un sol sacrifici pels pecats per sempre…perquè amb una única ofrena  ha fet perfectes per sempre als que són santificats” (Hebreus 10: 12,14). Aquesta única ofrena s’ha de recordar, ¿com? Si la sang dels anyells sacrificats significava una ofrena futura, com s’ha de recordar un sacrifici que és cosa del passat? Amb sang no, ¿com, doncs?

Transportant-nos l’apòstol Pau al cenacle on Jesús amb els seus deixebles va celebrar el seu darrer sopar pasqual, on el Senyor simbòlicament identifica el pa amb el seu cos que ha de donar en sacrifici pel perdó dels pecats i la seva sang que renta totes les ofenses amb vi. L’apòstol transmetent les instruccions rebudes del Senyor, diu: cada cop que l’església es reuneix per menjar el pa “això és el meu cos que és partit per vosaltres, feu això en memòria de mi”. “De la mateixa manera també amb la copa, després de sopar dient: Aquesta copa és el meu pacte en la meva sang, feu això cada vegada que en beveu en memòria de mi. Perquè cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que vingui”. Participa en el Sant Sopar recorda al creient que Jesús vindrà en la seva glòria a instaurar el Regne de Déu etern.

Els participants en el recordatori de la mort del Senyor instituït pel mateix Jesús ho han de fer d’una manera molt concreta: “de manera que, el qui mengi d’aquest pa o begui la copa del Senyor indignament serà culpable del cos i de la sang del Senyor. Que cadascú es provi a si mateix, i així mengi del pa i begui de la copa, perquè qui en menja o en beu indignament, menja i beu judici per a si mateix, no discernint el cos del Senyor” (1 Corintis 11: 23-34).

Els participants a les processons de Setmana Santa, ¿ho fan amb  la cura que l’apòstol Pau demana en Nom de Jesús ho facin els que es reuneixen per menjar el pa i beure el vi que simbolitzen el cos i la sang que Jesús va donar per salvar els seus pecats el poble de de Déu?

Octavi Pereña i Cortina

L’EMIGRACIÓ: PROBLEMA D’EUROPA

El fet que el vaixell d’Open Arms estigui immobilitzat cautelarment en el port sicilià de Pozallo a causa d’una investigació oberta contra ell per la Fiscalia de Catània, té que veure amb la recollida al mar de 218 emigrants, que té que veure amb la pobresa que es dóna en els seus països d’origen.

“Finalment un fiscal italià frena el tràfic d’éssers humans”, va dir el líder de la Lliga, Matteo Salvin. El senador de Forza Itàlia, Maurizio Gasparri va aplaudir la Fiscalia de Catània per “segrestar” el vaixell de l’oenagé “que ha alimentat una nova onada de tràfic de clandestins”. El president de la comissió del Senat pels drets humans Lugi Manconi criticava que el dret internacional  i els valors universals fossin un “delicte”. L’alcalde de Pozallo Roberto Ammatuna  va demanar que la investigació acabi com més aviat millor perquè el vaixell pugui, si s’evidencia que no hi ha delicte, continuï salvant vides.

Oscar Camps, fundador de l’oenagé Open Arms va dir que Marc Reig, comandant del vaixell; Anabel Montes, cap de la missió i Gerard Canals, coordinador de les missions des de Barcelona, els tres tripulants retinguts a Itàlia, s’enfronten a entre quatre i set anys de presó en el cas que finalment fossin condemnats per promoure la immigració.

Terra endins, a Monginevro a 1.900 metres d’altura, el guia alpí francès Benoit Ducos ha estat acusat d’afavorir la immigració clandestina i s’enfronta fins a cinc anys de presó per socórrer el 10 de març de 2018 una família d’emigrants nigerians amb dos nens petits i la mare embarassada de vuit mesos, mentre travessaven la frontera per anar a França. Ducos els va portar en el seu cotxe fins el centre mèdic de Briançon on a la dona se li va practicar una cesària d’urgència. Malgrat tot, el guia va dir: “Si tornés a passar, ho tornaria a fer”.

On vas Europa que per salvaguardar una prosperitat que se t’escapa de les mans vens la teva ànima al diable! No oblidis que és la justícia el que fa grans les nacions.

Desconec si a la Constitució d’Europa hi consta “les arrels cristianes d’Europa”, tal com ho va proposar el Vaticà. Hi sigui o no aquesta proposta, el que no es pot negar és que el cristianisme  hi ha jugat el seu paper al llarg de la història europea en competició amb altres filosofies oposades a les ensenyances de la Bíblia. Això passa també avui quan en la solució dels problemes que es plantegen tant a l’abast europeu com a nivell local dels estats membres, no es tenen en compte els principis bíblics, sinó els del paganisme que hi són ben arrelats.

Malgrat que es digui que la Bíblia segueixi sent el llibre més venut i que en moltes biblioteques privades sobresurtin edicions de luxe de les Escriptures cristianes, el que és ben cert és que és el llibre menys llegit. Per tant, en la solució dels problemes que omplen de neguit els ciutadans europeus, els principis bíblics no es tenen en compte. És una mala decisió, però és el que hi ha. Les conseqüències no es poden amagar.

Un doctor de la Llei per provar Jesús i veure si el podia atrapar en alguna contradicció li va preguntar: ”Mestre, què he de fer per heretar la vida eterna?” Jesús li va respondre: “Què hi ha escrit en la Llei?  Què hi llegeixes? El doctor de la Llei va respondre: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i al proïsme com a tu mateix”. Jesús li va dir: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”. Al doctor de la Llei no li va agradar la responsabilitat que Jesús li traspassava. Volent-se espolsar les mosques, li va dir: “Qui és el meu proïsme?” Llavors és quan Jesús narra la paràbola coneguda com “el bon samarità”. Els samaritans eren mal vistos pels jueus. En descriure Jesús el bon comportament del samarità vers l’home malferit a terra, posa en evidència el sacerdot i el levita, representants de la religió oficial, que havien passat de llarg sense atendre l’home ferit. (Lluc  10: 25-35). Acacabada la narració Jesús li va preguntar al doctor de la Llei que volia saber qui era el seu proïsme: “Quin d’aquests tres et sembla que va ser el proïsme d’aquell que havia caigut en les mans dels lladres? La cosa era tan clara que no va poder evitar haver de dir: “El qui va fer misericòrdia envers ell”. Llavors Jesús li va dir: “Vés, i tu fes igual” (vv. 36,37). Quins són els bons samaritans de l’Europa del segle XXI? Entre altres, persones com Benoit Ducos i els membres de la tripulació de l’Open Arms  que malgrat les lleis europees que són contràries a la Llei de Déu ajuden els necessitats.

Octavi Pereña i Cortina