LLIBERTAT ESPIRITUAL O SENSUAL

Penso que és una necessitat parar-nos a reflexionar en aquestes paraules que formen part de l’entrevista que Ima Sanchís li va fer al pensador i assagista Amador Fernández-Sabater: “Sí, hi ha una disputa per la nostra atenció. Avui per l’economia i la política la nostra atenció és el bé principal…La llibertat és anar més enllà de les opcions que i ha i ser capaços de conquerir alguna cosa que no hi és…En primer lloc és rebutjar el que hi ha, no conformar-se amb el que en ve donat, sino transcendir-ho a la recerca d’una cosa que encara no existeix. La llibertat no és possessiva. No és una cosa que ja hi és i que jo vulgui, és l’esforç de rebutjar el que hi ha per assolir una altra cosa. La llibertat és transformació…Caldria veure si aquesta llibertat d’escollir entre centenars d’opcions de sèries i informacions és tan còmoda com  es presenta, perquè després tots els estudis ens revelen que l’ansiolític és el fàrmac més consumit”.

La pregunta que ens hem de fer i que requereix que se li doni resposta és: Què és llibertat? Amador Fernández-Sabater tracta el tema es del punt de vista estrictament consumista, sensual. Considerar que llibertat és anar més enllà de les coses que ja es posseeixen per buscar-ne unes altres que no es tenen ens fa caure en el consumisme ferotge que ens fa creure que escollim coses noves que ens faran més feliços. Sense adonar-nos-en caiem a les mans de consumisme més desmesurat que ens porta a “l’ansiolític, el fàrmac més consumit”. La llibertat de poder escollir entre mil i una novetat desitjable ens porta a l’esclavatge de la compra compulsiva que ens condueix als ansiolítics i d’altres fàrmacs afins que ens destrossen emocionalment perquè no ens donen la felicitat que venen. La vertadera felicitat no consisteix en poder escollir entre un objecte i un altre. Entre un viatge a Mèxic o  Canadà. Aquesta llibertat que gaudim només ens permet escollir entre maneres de complaure la sensualitat. Com aquestes eleccions no satisfan ens veiem obligats a buscar sensacions cada vegada més fortes que ens col·lapsen emocionalment. És com encalçar el vent: Quan es tanca el puny no en queda ni rastre. És un esforç insatisfactori nodrir la sensualitat. Tot això és vanitat i aflicció d’esperit. En lloc de ser persones que sabem governar-nos a nosaltres mateixos descobrim que són uns altres els qui ho fan per nosaltres. Descobrim que som titelles mogudes per persones desconegudes.

La nostra condició actual ens ha dissenyat per interessar-nos exclusivament per tot allò que serveix per gratificar la sensualitat. L’ànima que forma part de la nostra persona no en tenim cura d’ella perquè en no veure-la  amb els ulls diem que no existeix. Error que no ens permet sortir del carreró sense sortida en que ens trobem.

Nicodem, un fariseu estricte complidor de la Llei de Moisès havia convertit la pràctica religiosa en una manera de satisfer la seva sensualitat no estava satisfet amb el que li aportava el seu extremisme religiós. Atret vers Jesús perquè les seves ensenyances tenien més autoritat que les dels escribes (Mateu 7: 29) i perquè les seves senyals ningú no les podia fer de no ser que Déu estigués amb Ell (Joan 3:2).   Aquest il·lustre jueu per no ser vist va anar de nit a trobar-se amb Jesús. El Mestre li va dir: “Si no neixes de nou no pots veure el regne de Déu” (Joan 3: 8). Jesús li ve a dir: La teva pràctica religiosa tan extremista no és res més que una gratificació sensual disfressada de pietat. Mentre estigues obsessionat per la pràctica religiosa legalista no pots veure el que no veus: l’espiritualitat genuïna. Per això Jesús intentant obrir-li els ulls perquè veiés el que no veia li diu al fariseu que s’interessava per Ell: “En veritat, en veritat et dic, si un no neix de l’aigua i de l’Esperit, no pot entrar en el regne de Déu. Allò que ha nascut de la carn és carn, i  allò que ha nascut de l’Esperit és esperit” (vv. 5, 6)

Durant a conversa Jesús transporta Nicodem al desert quan els israelites que havien abandonat Egipte amb l’ajut del braç poderós de Déu pelegrinaven vers la Terra Promesa. Com era el seu costum sempre es queixaven de com Déu els beneïa. Es creien ser més savis que Ell. No entenien que els camins i pensaments del Senyor són més alts  que els seus (Isaïes 55: 8, 9).  En aquest cas la resposta a les queixes del poble va ser una plaga de serps verinoses que causaven estralls entre ells. (Nombres 21: 4, 9). El càstig infligit mou el poble al penediment  i li demanen a Moisès que intercedeixi per ells davant Déu. Dit i fet. La resposta que li arriba a Moisès és: “Fes-te una serp de bronze i posa-la a l’extrem d’un pal, i s’esdevindrà que tot aquell que  sigui mossegat i la miri viurà”.

Jesús interpreta a Nicodem el significat de la serp de bronze: “Així cal que sigui alçat el Fill de l’Home: A fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” (Joan 3: 14b, 15). El nou naixement que obre els ulls a una espiritualitat genuïna és el resultat de la fe en Jesús que va morir a la creu per salvar el poble de Déu dels seus pecats. (Mateu 1: 21). Que el missatge de Jesús va penetrar en el cor de Nicodem es posa de manifest a l’hora de donar sepultura al Crucificat: “I hi va anar també Nicodem, el qui primerament havia vingut a Jesús de nit, i va portar una mescla de mirra i àloe, com unes cent lliures. Van prendre, doncs el cos de Jesús. i el van embolcallar amb benes juntament amb les espècies aromàtiques , segons és costum de sepultar entre els jueus” (Joan 19: 39,40). La fe li va obrir els ulls a Nicodem per veure el que la sensualitat no li permetia veure.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

DEPREDADORS SEXUALS

La reincidència de Tomás Pardo Caro de segrestar una dona de 52 anys, agredir-la sexualment i abandonar-la i deixar-la mig morta, ressuscita el paper que juga la justícia en aquests casos.

L’editorial de La Vanguardia “Violadors reincidents” (2/11/2016), diu: “La finalitat dels centres penitenciaris no pot ser cap altra que la rehabilitació dels interns i la seva posterior reinserció social. Per tant, sembla convenient que aprofitin les estades entre reixes per participar en programes de recuperació que els allunyi del delicte. En alguns casos, seran programes efectius…Però en altres casos, malauradament, no obtindran bons resultats. En aquests últims casos, fracassats els protocols de recuperació, els condemnats no han de sortir de presó, almenys no abans de complir amb les penes que els han estat imposades. I una vegada les hagin complert, han d’estar sotmesos a mecanismes de control que permetin tenir-los localitzats a tot hora, i, en la mesura que sigui possible, prevenir la comissió de nous delictes”.

La Vanguardia es fa seva la filosofia d’Institucions Penitenciaries que pot rehabilitar els delinqüents al seu càrrec. Això és una utopia perquè l’home no pot rehabilitar-ne un altre. Jesús l’encerta quan diu: “¿És que un cec pot guiar un cec? ¿No cauran tots dos en un clot?” (Lluc 6:39). En el moment que Institucions Penitenciaries assumeix la responsabilitat de rehabilitar delinqüents juga el paper de cec que vol guiar un altre cec. La caiguda d’ambdós en el clot és inevitable.

Quin paper ha de jugar el Govern i en concret la Conselleria de Justícia i el Departament d’Institucions Penitenciaries? La seva responsabilitat es limita en allò que l’apòstol Pau diu sobre el paper que juguen les autoritats. Assegura que “no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les establertes que hi ha, han estat establertes per Déu. De manera que el qui s’oposa contra l’autoritat, es resisteix a l’ordre de Déu, i els que es resisteixen rebran el seu càstig” (Romans 13. 1-3). El concepte “sobirania popular” és una fal·làcia. És el resultat d’una revolta contra Déu amb del propòsit de desterrar-lo de l’àmbit públic. Tots els intents fets per l’home de convertir l’arbre dolent en un de bo han fracassat i fracassaran en el futur. Mentre els fracassos es repeteixen, Déu assegut en el seu tron se’n riu de la vanitat humana.

Déu delega part de la seva autoritat suprema en les autoritats delegades perquè administrin els afers temporals d’acord amb els seus principis. Les autoritats romanes del temps de Pau no eren pas un model de justícia a seguir. Així i tot existien per delegació de Déu. Com les nostres. A pesar de les seves imperfeccions, l’apòstol afirma que “és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el que fa mal” (v.4). A aquesta autoritat delegada apel·la l’apòstol Pau quan el Sanedrí jueu demanava la seva mort per la seva fe en Crist.

L’autoritat humana “és un servidor de Déu per al teu bé”. Ha de defendre els ciutadans dels depredadors, siguin sexuals o econòmics. Avui ens interessa els depredadors sexuals. S’ha de distingir entre el qui toca el cul d’una dona en una aglomeració, del que li diu a una dona una floreta (piropo) grollera, del  que amb premeditació pensa fer-li mal.

La reincidència de Tomás Pardo Caro posa de manifest el que Josh Brown, el jugador de rugbi dels Giants té la valentia de confessar. “He pres decisions per usar i abusar de les dones des dels 7 anys. He objectivat les dones i mai m’he preocupat pel mal i el dolor que les he ocasionat. La meva capacitat de connectar amb l’altra gent era zero. Els meus nivells d’empatia eren zero…Em vaig convertir en un assetjador. Física i mentalment vaig fer mal a Molly (la seva ex). Em veia com si fos Déu i ella la meva esclava. Era portador d’un esclafant sentiment de propietat i posava el diner per sobre de Déu i l’utilitzava com un instrument de poder”. A l’hora de dictar sentència s’ha de fer distinció entre la gravetat dels fets.

Les autoritats tenen dues feines a fer: la protecció integral dels ciutadans i castigar els qui l’amenacen. Hi ha delictes que poden seguir el protocol establert a l’hora e concedir permisos i d’escurçar la pena per bon comportament. Penso que els delictes com el de Tomás Pardo Caro s’han de pagar amb la pena màxima que marca la llei sense eximents. És una utopia creure que la perversitat d’un cor com el que comentem es pugui canviar amb plans de reinserció social. És una feina que s’ha de fer ben feta i l’únic que pot garantir-la és si el depredador sexual passa per la porta estreta de la fe en Crist. Així i tot, depredadors sexuals que s’han convertit a Crist, no a una religió, en els Estats Units on existeix pena de mort, a pesar del perdó diví, reconeixen la gravetat dels fets i accepten la sentència. Reben el perdó de Déu, però han de pagar les conseqüències del mal fet aquí a la terra. Les autoritats no poden perdre mai de vista la doble responsabilitat de protegir els ciutadans, en aquest cas a les dones que són víctimes dels depredadors sexuals, i castigar els malfactors. Sovint dóna la impressió que la justícia protegeix el delinqüent i deixa indefens el ciutadà normal.

Octavi Pereña i Cortina

 

AFRONTAR L’INCIVISME

Albert Gimeno en nom de molts ciutadans que es queixen de les diverses mostres d’incivisme que es veuen arreu: ciutats  pobles, espais naturals. allí on posa els peus l’home les mostres d’incivisme no tarden a manifestar-se. Amb l’enviament d’artefactes a l’espai, la presència de deixalles contamina l’entorn, escriu: “D’una banda, l’Ajuntament” (es refereix a Barcelona però perfectament es pot aplicar a qualsevol altre indret), “haurà de vigilar que el compliment que la  caríssima contracta de neteja sigui real i eficient. I, d’altra banda, caldria posar el cascavell al gat per controlar més els comportaments incívics i castigar-los amb la fermesa necessària, no com passa actualment. Per posar un exemple, si orinar al carrer o abandonar escombraries sense control és observat per un agent (difícil) i posa una multa, aconseguir el cobrament d’aquesta infracció és una missió més difícil d’aconseguir que veure Carles Puigdemont cridant visques a Espanya. Cal obtenir que hi hagi més multes i que siguin de cobrament obligatori. Als nacionals i als estrangers. Cal idear un sistema perquè l’infractor no se’n surti de franc, perquè no aturar aquests tipus de comportaments només converteix l’excés en hàbit, i per tant, en l’extensió d’una forma de conducta que enlletgeix la ciutat i la fa insofrible per als que paguem els impostos”. La denuncia que l’Albert Gimeno fa de l’incivisme penso que la subscriu la majoria dels ciutadans. La pegunta que em faig és: ¿És creïble que les autoritats democràticament elegides, diguin, al menys de paraula, que volen servir a la ciutadania? Les promeses d’eficiència, com molt sovint passa, són paraules que el vent s’enduu. Si l’incivisme fos cosa de quatre gats seria possible eradicar-lo però és un problema  de cadascun dels ciutadans ja que tothom, qui més qui menys, tots tenim una tendència incívica.

Vull transcriure un text bíblic que aparentment no té res a veure amb l’incivisme. Si l’analitzem atentament i sense prejudicis penso que tots ens el farem nostre: “Tindràs un lloc fora del campament per fer-hi les teves necessitats, i sortirà allí a fora- Entre els teus estris tindràs un aixolet, i s’esdevindrà quan t’hagis d’ajupir a fora, que amb ell faràs un clot, i et giraràs i cobriràs els teus excrements, perquè el Senyor Déu, va pel mig del teu campament, per alliberar-te, i per lliurar els teus enemics davant teu, i el teu campament serà sant, a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu” (Deuteronomi 23: 12-14).

Israel era un poble molt nombrós que travessava el desert en el seu viatge cap a la Terra Promesa. Ens podem imaginar les tones d’excrements que es feien diàriament. Déu que és el seu Rei els dóna instruccions concretes al respecte. A fi que el campaments no es convertís en una enorme latrina infecta a causa de la infinitat de cagarades escampades sobre el terra, “tindràs un aixolet, i s’esdevindrà quan t’hagis d’ajupir a fora, que amb ell faràs un clot, i et giraràs i cobriràs els teus excrements”. És clar que va ser una mesura sanitària per impedir que es propaguessin les malalties. Però el motiu principal de la mesura n’era un altre. La prioritat va ser que “el teu campament serà sant, a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu”. El lloc on es trobaven era un lloc sant per la presència de Déu. La neteja serviria per conservar sant l’espai que ocupaven.

Avui s’ha convertit en un problema conservar nets els nuclis habitats. S’intenta però no s’aconsegueix. Les cartes als directors reflecteixen moltes queixes denunciant la brutícia d’arreu. Alhora els ajuntaments esbomben proclames anunciant augmentar les multes sancionadores en els qui no respectin les ordenances municipals. Ara bé, si la majoria de les multes no es cobren, de què serveix posar-les? ¿No seria potser més profitós castigar els incívics a netejar el que han embrutat amb la seva incivilitat? Malgrat tot, no crec que el problema de la brutícia es pugui resoldre satisfactòriament ja que la ciutadania no té un motiu suficient valuós per no embrutar. La incredulitat imperant impedeix reconèixer com a sant per la presència de Déu l’espai on posem els peus. Amb mesures sancionadores ben imposades es podrà mitigar temporalment el problema de la incivilitat. Amb el temps es relaxaran les bones intencions per tornar a la situació actual o pitjor.

És urgent recuperar el concepte de Déu tres cops sant, Pare de nostre Senyor Jesucrist que per l’Esperit Sant habita en el creient. Deixarà de ser una imposició externa que exigeixi mantenir net l’espai urbà. Per cert se l’eludeix fàcilment perquè no sempre tenim ulls que vigilin el nostre comportament. La presència de l’Esperit de Crist en  el creient fa imperiosa la necessitat de conservar net el sòl que es trepitja. Les autoritats compleixen amb el seu deure de castigar els infractors. Per això Déu els ha posat en el càrrec. La responsabilitat  dels cristians consisteix en anunciar la bona notícia que per la fe en Jesús l’arbre dolent dóna que fruits dolents es converteixi en arbre bo que en lloc d’escampar brutícia sembra netedat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

MALALTIES DEGENERATIVES

No puc parlar per experiència però sí esmentar la de l’actriu Carme Elies: “El més terrible és que veig els passos que va fent la malaltia. L’Alzheimer és com un ratolí que cada dia es menja un trosset del teu cervell. De moment només per sopar, però aviat vol sopar, dinar i esmorzar fins que hagi acabat el meu cervell”. No ens ha de fer estranys que algunes persones que es troben en aquestes circumstàncies, desitgin com es diu “morir dignament”. “Però l’home no perdura gaire en la honra, s’assembla a les bèsties que desapareixen” (Salm 49: 12). El salmista es refereix als savis d’aquest món i als necis que moren sense tenir Déu en les seves vides: “Com ovelles han estat assenyalats per al sepulcre, la mort serà el seu pastor” (v. 14). Per als vers creients en el Pare de nostre Senyor Jesucrist, “preciosa és als ulls del Senyor, la mort dels seus sants” (Salm 116: 15).

Des de la perspectiva de la fe en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, intentaré tractar el tema de la mort digna des de la perspectiva bíblica: “No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa, ara que decau el meu vigor, no m’abandonis, perquè els enemics que m’assetgen per matar-me, diuen parlant de mi, perseguim-lo, Déu l’ha abandonat, agafem-lo que ningú no el defensa” (Salm 71: 9, 10). Els enemics de les persones que pateixen malalties degeneratives no són persones de carn i ossos, són ratolins com els que rosseguen poc a poc el cervell de Carme Elies fins que no en resta res. El salmista com tots els vers creients en Crist és fill de Déu. Res ni ningú l’apartarà de l’amor de Déu que és en Crist Jesús. Malgrat que els ratolins segueixin rossegant el cervell, l’afectat pot trobar suport i coratge en el Senyor Jesús que li dóna força. El suport dels homes serveix de ben poc perquè les persones que li’n donen alhora necessiten ajut. El suport que atorga Jesús guareix el dolor del cor que és el que realment fa mal viure a les persones que pateixen una malaltia degenerativa.

Una dona li va preguntar a J. Robertson McQuilkin: “Per què permet Déu que ens fem vells i febles?” La resposta que va rebre va ser. “Crec que Déu ha planificat que la fortalesa i bellesa de la joventut sigui física. Però la força i fermesa de la vellesa és espiritual. Poc a poc perdem la força i la bellesa que és temporal, així assegurem concentrar-nos en la força i la bellesa que duren per sempre. Així desitjarem abandonar la part temporal de nosaltres que es fa malbé i sentir autèntica nostàlgia de la nostra cosa eterna. Si fóssim sempre joves , forts i guapos, no voldríem marxar mai”.

Morir dignament no significa llevar-se la vida. Consisteix en permetre que la decrepitud física que acompanya la vellesa faci el seu camí fins el dia que sigui Déu qui apagui l’espelma. Hem de llençar per la borda que ser vell és un destorb. En la vellesa, amb les xacres que l’acompanyen, se segueix sent una persona creada a imatge i semblança de Déu que s’acosta a l’eternitat.

Malgrat que res té a veure amb les malalties degeneratives, l’experiència de l’apòstol Pau es pot aplicar perfectament al tema que ens ocupa: “Perquè per a mi el viure és Crist i el morir un guany. Però si viure en la carn significa per a mi fruit de l’obra, no sé que escollir, perquè em trobo pressionat pels dos cantons: Per una banda tinc l’anhel d’anar-me’n i ser amb Crist, cosa molt millor, d’altra banda però, romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres” (Filipencs 1: 21-24). L’apòstol ja és un home carregat d’anys. Des de la seva conversió a Jesús a tenir una vida molt dura. La descriu així: “En treballs molt més; en assots, sense mesura; en presons, molt més; en perills de mort ben sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus quaranta assots menys un. Vaig ser bastonejat tres vegades, vaig ser apedregat una vegada, tres vegades vaig naufragar, he passat una nit i un dia dins la mar…  En treballs i fatigues, en vetlles freqüents, en fam i set, en dejunis freqüents, en fred i nuesa. A més de les altres coses, el meu neguit de cada dia: la preocupació per totes les esglésies. Qui s’afebleix que jo no m’afligeixi? Qui s’entrebanca, que jo no m’abrusi?” (2 Corintis 11: 23-29).

L’apòstol prou hauria pogut ser un candidat a llevar-se la vida per “morir dignament”. Escrivint als cristians a Filips els exposa la disjuntiva en què es troba: anar-se’n amb Crist és el millor que li podia passar. On seria millor? “però romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres”. L’actitud de l’apòstol Pau davant les dures situacions per les que va haver de passar durant la seva vida com a cristià és un bon exemple per els qui pateixen malalties degeneratives, si és que són creients en Crist, perquè el dolor santificat per la fe en el Salvador a més de mitigar el dolor aporta esperança. Els que ignoren què és l’esperança cristiana és trist que la seva mor s’assembli a la de les bèsties. A l’acabament de la vida el creient en Crist s’identifica amb el salmista. “I ara que sóc vell amb cabells blancs, no m’abandonis, Déu meu” (Salm 71: 18).

Octavi Pereña i Cortina