COCAÏNA ELECTRÓNICA

Un informe que preocupa que ha vist la llum pública a principis de 2013 diu: el 21,3% dels adolescents espanyols està en risc de desenvolupar una conducta addictiva a internet  a causa de l’ús abusiu de les xarxes socials.

La periodista Núria Escur entrevista Simona Levi, activista per la llibertat a internet. Quan l’entrevistadora li diu: - …O l’esclavitza, la resposta que li dóna Simona és: “Internet no és perillós, ho som els homes o les dones. Amb la roda s’han fet avenços i abusos, i la impremta va permetre Mein Kampf”. Segons Simona Levi el problema de l’addicció a internet es troba en la persona, no en la tecnologia. Per evitar caure en l’addicció a internet cal que la vida off line sigui estimulant. Si hi ha defectes de personalitat aquests poden ser la porta que doni accés a l’addicció. Uns senyals de personalitat defectuosa és si hi ha tendència a la impulsivitat, que s’estigui sempre a la recerca de noves sensacions, baixa estima i poca confiança en un mateix per saber-se gestionar davant d’una dificultat.

La nostra és una societat que està psicològicament malalta La gravetat de la malaltia ho confirma el consum desmesurat de fàrmacs per tractar un ample espectre de trastorns psicològics. No ens ha d’estranyar, doncs, que especialistes en salut mental afirmin que “l’ordinador ve a ser cocaïna electrònica” (Peter Whybrow) o “hi ha quelcom en aquest mitjà que resulta additiu” (Elias Aboujaoude). “Un de cada deu usuaris se sentia addicte al seu iPhone” (estudi de la Universitat d’Stanford).

La Dra. Susana Jiménez de la Unitat de Joc Patològic de l’hospital de Bellvitge, diu: “Tens un problema quan el dia no pot començar sense engegar l’ordinador per mirar missatges o consultar correus, el compte de Facebook, els tuits. Quan aquesta connexió és la primera activitat del teu dia i probablement l’última, quan la vida on line passa per davant de totes les altres coses i arribes a abandonar la resta de la teva vida off, la de menjar, dormir, tenir cura dels nens, acompanyar-los en els deures o xerrar amb els companys durant els àpats, tens una addició, estàs enganxat”. Per no caure atrapat en la vida on line la vida off line ha de ser estimulant .

La Dra. Susana Jiménez cita el testimoniatge d’una pacient que il·lustra la feblesa de personalitat que facilita l’addicció a internet: “La meva addicció crec que té relació en ser una compradora compulsiva. Per allunyar-me de la despesa absurda em vaig refugiar en l’ordinador. Primer només mirava el correu i feia solitaris, i un dia em van convidar a Facebook i vaig començar a jugar. Però crec que també hi va influir el moment que vivia. Els meus fills ja no em necessitaven, m’avorreixen els esports que tant agraden al meu marit. Ell tenia la seva passió, jo no”. Per a aquesta addicta la vida off line no li era estimulant.

Per a molts la vida off line, és dir, la vida normal, és pura monotonia, sense sentit. És com un encalçar el vent. Aquesta situació és tediosa i l’ensopiment porta a buscar sensacions cada cop més fortes i excitants que condueixen entre altres coses a l’addicció a internet, addicció que en alguns països ja la cataloguen de “crisi sanitària”.

El remei contra l’addicció a internet com a qualsevol altra addició és trobar sentit a la vida.  Que el que es fa tingui un per què. Com més valuós sigui el per què faig el que estic fent més excitant és la vida. En una societat materialista com la nostra en la que el conreu de l’ànima no es té en compte, no es troben motius expectants que omplin. Per aquest motiu fem com les abelles que van de flor en flor buscant nèctar  i  nosaltres en lloc de trobar dolçor hi trobem amargor.

El que dóna excel·lència al que es fa i que impedeix fer el que es fa per rutina, perquè no hi ha més remei que haver-ho de fer és quan realitzem les coses com veient l’Invisible, el Déu etern, el Pare de nostre Senyor Jesucrist. En aquest cas les coses més simples com anar a comprar, anar a la feina, fer una passejada, jugar una partida d’escacs o a la botifarra, estudiar, tenen un altre color. Es fan dins d’un context d’eternitat. Aquestes petiteses no van revestides de religiositat però que es fan per la glòria de Déu, tenen un profund sentit. Aquests fets que poden semblar irreverents pels que tenen un concepte molt estret del que és ser espiritual,  el Déu Etern ho recompensa amb goig sobreabundant a qui les fa.

Octavi Pereña i Cortina

 

EDUCACIÓ COIXA

Nuccio Ordine, professor de literatura diu: “Giordano Bruno, gran filòsof que va ser cremat per la Inquisició a Roma, deia que si la filosofia, la literatura i el saber no es tradueixen en una manera de viure, són totalment inútils. El que jo penso, el que jo crec, ha d’operar en mi una metamorfosi perquè coincideixi amb les meves accions. Si el saber és una manera de viure som en la via correcta”.

L’educació ha d’experimentar un canvi radical. Ha de deixar d’ensenyar l’utilitarisme com a propòsit principal i imbuir en els alumnes que han de ser millors persones., més sàvies, més ètiques. Que la formació que reben no serveix solament per obtenir un títol   que els permeti guanyar un bon sou que faci que puguin viure folgadament, sinó per utilitzar els coneixements adquirits per millorar les condicions de vida de tots els ciutadans. La finalitat de tot el procés educatiu, des del parvulari fins a la universitat, hauria de servir per crear persones amb tot l’ample sentit que té ser persona. En aquest aspecte el sistema educatiu actual ha fracassat estrepitosament quan veiem el resultat que dóna en l’esfera pública: polítics corruptes, banquers lladres, empresaris egoistes, metges que en lloc de salvar vides maten a persones que s’estan formant en el si matern. En l’esfera privada: violència masclista, assetjament sexual, pornografia infantil. En lloc de persones crea vampirs que aprofitant-se de la posició social assolida gràcies a la formació rebuda la fan servir per xuclar la sang dels ciutadans, convertint la seva existència en un infern.

Maimònides ens fa una reflexió sobre l’educació prou interessant com per tenir-la en compte: “Mentre l’home llegeix i estudia – se’l considera instruït -, però no es relaciona amb els seus semblants de bon grat, què opinen les persones d’ell? Ai de d’en tal que ha estudiat…Mireu que roí és el seu procedir i que impies les seves accions!”

El sistema educatiu actual falla en el propòsit de formar  persones que pensin en el benestar dels altres perquè ha foragitat del seu si Déu, no perquè hagi eliminat de les aules els símbols religiosos, sinó perquè l’ha fet fora del seu temari, substituint-lo per la filosofia atea de l’evolució que s’ha convertit en la nova religió en els darrers dos segles. El rebuig de Déu en l’educació crea els monstres que exposen els mitjans de comunicació. Mostren el resultat d’una educació fracassada sense diagnosticar la causa del desgavell. Ens queixem de les reformes educatives gestades  en els ministeris d’educació de torn que les promulguen, oblidant-nos que els seus pares són el producte d’una educació atea que promou l’utilitarisme a expenses  del bé comú. Ens planyem del baix nivell intel·lectual i ètic dels polítics i de l’elit econòmica i ens oblidem que són els fills d’una educació que margina Déu de les aules.

Algú ha dit: “No tinguis por per la manca de coneixements, tinguis por del coneixement fals. Tota la dolenteria que hi ha en aquest món és filla del coneixement fals”. Una part del coneixement fals que s’ha propagat durant les passades dècades és la doctrina que ensenya que als infants se’ls ha de deixar fer sense restriccions. Així és preserva la seva llibertat. Aquesta filosofia és la causant de la fabricació de petits nerons que fan insuportable la vida dels seus pares i que quan són adults i ocupen llocs de responsabilitat pública cremin tot el que toquin les seves mans.

Un altre coneixement fals que té molta acceptació és el que ensenya que els infants són angelets i que si aprenen a fer el mal és degut a les influències externes que els ensenyen a fer-lo. Si donem com a bona aquesta doctrina, llavors quan són adults  es converteixen en monstres i vampirs que no són responsables dels seus actes i quan es destapen les seves malifetes es limiten a dir: “tranquil, que no passa res”. Quan es descobreixen els seus tripijocs, com que no són responsables del que han fet, no ens ha de fer estrany que no pensin en dimitir perquè el resultat dels seus actes no són responsabilitat seva ja que són la conseqüència d’influències externes.

Un punt de vista totalment distint del que considera que l’infant és un angelet, un full verge, és el bíblic que en paraules del salmista fa aquesta descripció: “Els malvats s’esgarrien des de la matriu: s’extravien des del si matern, parlen mentida” (Salm 58:3). Des del fetus en desenvolupament, abans de veure la llum del sol, la nova persona està afectada pel pecat, cosa que desmenteix que els infants siguin angelets i que les manifestacions perverses que es veuen tot just néixer no es deuen a factors externs, són l’expressió de la naturalesa pecaminosa heretada d’Adam.

Donar carta blanca als infants. No imposar-los restriccions. No educar-los en el temor de Déu i no ensenyar-los els límits que no poden traspassar de la llei de Déu és la pitjor educació que se’ls pot impartir ja que se’ls encamina a la infelicitat temporal i el que encara és més greu: se’ls aboca directament a la condemna eterna perquè al no ser-los esborrats els seus pecats per la sang de Jesucrist no tenen accés després de morts a la glòria celestial.

Octavi Pereña i Cortina

ELS PARES: RESPONSABLES?

Paris Jackson, de 15 anys, filla de l’extravagant Michael Jackson ha ingressat a l’hospital on la van tractar d’un intent de suïcidi. Es va fer diversos talls al braç i va ingerir una nombre considerable de píndoles d’abuprofen. Abans d’això havia escrit en un tuit: “Ahir tots els meus problemes semblaven estar lluny…i ara sembla que tornen per quedar-se per sempre”.

Josep Sandoval diu: “Paris Jackson no ha tingut una infància fàcil i l’adolescència li està passat factura…Anotem: l’avi patern fustigava els fills perquè fossin estrelles, encara que només un ho va aconseguir; el pare excèntric era addicte a la cirurgia plàstica fins a extrems de bogeria, la mare amb prou feines coneguda, l’avia  dominant, que ara té els fills al seu càrrec, i les tietes entre l’èxit que se’ls resisteix, l’estètica, el luxe i l’escàndol…Encara que amb uns progenitors així sobra qualsevol comentari, sembla que Paris va recórrer a la mare després de la mort del pare amb el resultat que podem veure, o sigui nul”.

Aquesta introducció té el propòsit d’obrir-nos els ulls per adonar-nos que de famílies desestructurades no es pot esperar cosa bona. Els fills paguen pels pecats dels pares.  A més, Paris havia estat assetjada en línia. Amb tot això en contra no ens ha d’estranyar que estigués psicològicament desfeta. Guardant les distàncies, el resultat de la família Jackson  es pot aplicar també a les famílies que no tenen el privilegi de sortir a les portades de les revistes del cor.

Una frase que algú ha dit i que cal recordar: “La mort per excés de plaers és una manera de suïcidar-se ja sigui pels excessos de vi, diversions i dones o per excés de treball”. Anant als excessos, el Govern espanyol estudia multar els pares que no posin fre als abusos alcohòlics dels seus fills. ¿Són els pares responsables de les borratxeres dels seus fills? ¿Fan el suec? El propòsit del Govern de multar els pares pels excessos dels fills ha donat parers per a tots els gustos. ”Aquesta ocurrència política ja ha estat degudament desarticulada per la justícia, que ha recordat l’existència de mecanismes per castigar severament els pares que abandonen les seves funcions vers els fills” (Enric Sierra). La llei existeix però no s’aplica. La impunitat agreuja l’incivisme. La justícia ha d’actuar i  posar fre a les borratxeres que en algunes zones turístiques afecten escandalosament les vides dels qui perden l’oremus a causa de l’alcohol. Ara que ens trobem en una època de retallades pressupostàries que afecten a tots els serveis públics i que per evitar la desfeta sanitària s’ha implantat el copagament en els fàrmacs, no seria cap bestiesa que els serveis  sanitaris no bàsics  com els ingressos a urgències per excessos etílics els paguin els qui volen gaudir de la vida destruint-la. Però aquesta no és la solució de la intemperància.

El problema de la immoderació de cap de setmana (drogues, alcohol, sexe…)té un fonament educatiu. Els pares són el primer model educatiu que tenen els fills. Abans que aquests puguin raonar ja els impregna la manera de ser dels progenitors. El seu comportament l’absorbeixen els fills. El reprodueixen. Per això si es vol posar fre a l’extralimitació infantil i adolescent s’ha de començar per educar els pares.

Educar no significa exclusivament impartir coneixements culturals. Persones amb títols universitaris estan atrapades per la corrupció que s’escampa per tots els nivells de l’Administració i no cal dir, per tota la societat. Pares que es comporten com autèntics estúpids en els estadis, quan tenen les mans en el volant d’un cotxe, quan pensen que els seus fills no són ben tractats en l’escola, o quan sota els efectes de la droga o de l’alcohol peguen i escridassen la dona i els fills. Un model educatiu nefast es parlar considerant la dona com una persona de categoria inferior i considerant-la objecte sexual, degradant-la. Un model de pèssima educació és considerar les races com pre- humanes mereixedores de totes les humiliacions que se’ls pugui infligir. Tota aquesta manera d’actuar  esculpeix els fills i la reprodueixen quan tenen ús de raó.

Es diu fins la sacietat que la societat actual està mancada de valors positius que la facin millor. Quins valors aporta l’educació acadèmica? Potser ensenya a convertir els educats en lladres de guant blanc. L’expansió de la corrupció per les altes esferes socials, ¿ no és una evidència que l’educació acadèmica no és suficient per aportar valors ètics que frenin  que s’escampi el virus de la maldat que hi ha en els cors de les persones.

Déu, que és el Pare de nostre Senyor Jesucrist aporta al creient els valors ètics i morals que són d’estricte compliment. Garanteix que el creient els complirà perquè Déu que és el Pare que és en el cel, estima els  seus fills i els disciplinarà d’acord la gravetat de la transgressió de la seva Llei. La disciplina sovint no és ben rebuda pels fills. El pare que l’aplica en el fill díscol pot fer-ho de manera exagerada, però si l’estima l’aplicarà pel seu bé. El Pare celestial també disciplina els seus fills sense caure en l’exageració: “Us heu oblidat de l’exhortació que us és adreçada com a fills: Fill meu, no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina el qui estima, i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina…Ells (els pares) certament, ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per al que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui ha estat exercitats” (Hebreus12: 5-11). Les persones necessiten la disciplina del Senyor per posar fre a la maldat que tants estralls ocasiona.

Octavi Pereña i Cortina