DISCIPLINA INDESITJADA

“Mentre eduquem els nostres fills hem de recordar que som guardians del futur. Quan millorem la seva educació, millorem el futur de la humanitat, el futur d’aquest món” (Immanuel Kant). “Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). Si només existís un camí no hi hauria cap dificultat per instruir els nois pel bon camí. Jesús assegura que hi ha dos camins: el que porta a la perdició i en són molts els que el transiten i, l’angost que porta a la vida eterna i en són pocs els qui el transiten (Mateu 7:13, 14). Per què dos camins que dificulten l’educació?

Inicialment només hi havia un camí: el de la vida. La irreflexió d’Eva en creure la mentida de Satanàs que serien com Déu si ella i Adam mengessin el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal que Déu els havia prohibit fer-ho. Eva va creure l’engany: “I va veure que l’arbre era bo per a menjar i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa” (Gènesi 3: 6). En van menjar i va aparèixer el camí de la mort. A partir d’aquell instant existeixen dos camins la qual cosa ha motivat la necessitat d’aplicar disciplina en l’educació dels fills. “Perquè el manament és llàntia, i l’ensenyament és llum, i les correccions de la disciplina són camí de vida” (Proverbis 6: 23).

Al llarg de tota la Bíblia s’exposa l’antagonisme entre els transeünts d’ambdós camins que mútuament busquen influenciar-se. Proverbis tracta el tema de la saviesa i de la ignorància, la veritat i la mentida. Emfasitza la responsabilitat d’educar els fills en el camí de la vida. Aquí entra en joc la importància de la disciplina en l’educació dels fills. Ho fa des de la perspectiva dels pares que són vertaders creients en Crist. Es dir, de persones que s’han passat del camí de la mort al de la vida. A partir de la desobediència d’Adam que és el primer infractor de la Llei de Déu, tots els humans per naixement natural naixem en el camí de la mort. De la mateixa manera que Déu va tapar la nuesa d’Adam i Eva amb les pells d’uns anyells sacrificats que simbolitzaven Jesús que en el compliment del temps hauria de morir   en la creu per la salvació del poble de Déu dels seus pecats per la fe en el seu Nom. Els pares que per la fe en “l’Anyell de Déu que esborra el pecat de món” (Joan 1. 29) són els directament responsables d’instruir els seus fills en el camí de la vida. Aquí és on entra en joc la disciplina que és el conjunt de regles que serveixen per mantenir l’ordre entre els homes. Per conserva la bonesa en la que va ser creat Adam l’exercici de la disciplina és indispensable. Els pares són els responsables de fer-ho perquè en l’ordre social són la primera autoritat establerta (Èxode 20: 12).

La realitat és que els pares que transiten pel camí de la mort són incapaços de disciplinar els seus fills perquè siguin bons ciutadans en els regnes d’aquest món. Parlant amb un docent de primària em deia que bastants pares es queixen que els mestres posin deures als seus fills perquè els facin a casa. En lloc de col·laborar en l’educació de la prole hi posen inconvenients. Daniel Arias Aranda, catedràtic d’Organització d’Empresa en la universitat de Granada, es lamenta. “L’engany sorgeix quan a un alumne el fas creure està més ben preparat del que realment està. Les últimes lleis educatives han anat orientades a  empènyer els alumnes cap endavant amb independència que es compleixin les  competències que se suposa han de tenir dels 14 als 17 anys…A segon de carrera ha de tenir un cartell que diu: “Sis plau, no enganxin xiclets ni pinteu sobre les taules”. També he d’encreuar els braços esperant que callin per començar la classe. I ha zero debat, zero participació. Els treballs i les presentacions estan copiats del “Ricón del Vago” i són infectes. I la majoria dels alumnes són a la classe només de cos present”. La manca de disciplina en la llar afecta negativament el procés educatiu i el futur dels fills en la societat.

L’exercici de la disciplina en la llar malgrat que el text bíblic que transcric bàsicament és de caràcter espiritual, se’l pot aplicar perfectament en l’àmbit familiar i educatiu: “I us heu oblidat de l’exhortació que us és adreçada com a fills: Fill meu no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina al qui estima i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’han esdevinguts participants, llavors sou bastards, i no fills. A més, tenim els nostres pares segons la carn, que ens disciplinaven, i els respectàvem. ¿No ens sotmetrem molt més al Pare dels esperits, i viurem. I ells, certament ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per al que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui han estat exercitats” (Hebreus 12: 5-11).

Avui moltes llars s’han convertit en centres tutelars on els pares es comporten com a funcionaris als qui els importa un rave el benestar físic, intel·lectual i moral dels nois i noies que tutelen. Així és com molts nens i adolescents es converteixen en problemes familiars i socials que són tan difícils de resoldre.

Octavi Pereña Cortina

 

 

SOCIETAT ACCELERADA

“L’excés d’activitat afecta de manera negativa la vida privada i  la familiar. A més a més, les noves tecnologies de la comunicació ens mantenen comunicats permanentment a totes hores i durant tots els dies de la setmana. Sempre accessibles  i disponibles. Sense descans. Necessitem agendes i calendaris per no oblidar res. Sens dubte és necessari que ens aturem i ens preguntem quan i com ens podem destinar temps a nosaltres mateixos. El creixement personal i la maduració reclama aquesta dedicació” (Jaume Triginé). La manera de viure vertiginosa que ens imposem ha fet que Michael Quoist escrivís: “Senyor, et deus haver equivocat en els càlculs. Hi ha un error general. Les hores són  massa curtes. Els dies són massa curts. La vida és massa curta”. Tan curta és la vida que fa impossible que puguem fundar una colònia en algun lloc de l’espai. Com volem abraçar tant perquè ens creiem ser persones molt importants, anem per la vida esbufegant i traient un pam de llengua. Com aquest comportament és generalitzat formem part d’una societat cansada que genera persones fatigades, frustrades, deprimides, que necessiten consumir begudes revitalitzants, que no fan efecte perquè el cansament crònic d’aquesta comunitat agressivament activa no és físic sinó espiritual. És per això que a aquests esgotats crònics Jesús els diu: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28-30).

El temps se’ns escapa de les mans. Tenim tantes coses a fer i el temps s’escola tan ràpid! Els dies, les setmanes, els mesos, els anys, són tan efímers! Volem abraçar molt i no fem res que tingui sentit. Quan Jesús diu als “cansats i afeixugats” perquè els vol donar repòs a les seves ànimes exhaustes, ens transporta als Déu Manaments. En concret als quatre primers que tenen a veure amb Déu que busca el nostre bé. És taxatiu: “No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3). Jo sóc el Déu etern. Sóc l’únic Déu. Allò que vosaltres anomeneu déus són enganys de Satanàs que vol que seguiu atrapats en la seva xarxa perquè no us allibereu de les cadenes que us esclavitzen. Com Jo sóc l’Invisible i mai cap ésser humà ha vist la meva faç, no us deixeu entabanar pel Maligne: “no et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha a baix a la terra ni del que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs…” (vv. 4-7).

Una divisió dels temps és la setmana. El diccionari la defineix així: “Període de set dies naturals que comença en diumenge i acaba en dissabte o que comença en dilluns i acaba en diumenge, segons es consideri”. La manera de curar el cansament crònic que és  el resultat de la hiperactivitat que caracteritza la nostra època ens la proporciona el quart manament que diu: “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo (separar-lo). Sis dies treballaràs i faràs el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu…” (vv. 8-11). Si es té en compte el descans setmanal que en el cas dels cristians, a causa de l’exemple dels apòstols, és el diumenge, es posa ordre al desgavell espiritual que ens porta a la hiperactivitat que tan funestes conseqüències té per la salut emocional

El diumenge, si es guarda com Déu mana ens recorda que el Déu etern, Pare del Senyor Jesucrist existeix i regula l’ansietat de posseir més perquè mai se’n té prou amb el que es té. En tenir   el Senyor en el cor dóna goig total  perquè satisfà les necessitats bàsiques de l’ànima. Posseint Jesús per la fe no es necessita res més per gaudir la vida. Malauradament s’ha prostituït el diumenge. En lloc per reservar-lo exclusivament per al Pare de nostre Senyor Jesucrist, congregar-se amb altres cristians per escoltar la predicació de la Paraula de Déu  proclamada per vers servents de Déu, que tranquil·litza l’ànima afeixugada, se’l destina a conrear la sensualitat. En lloc de trobar la pau que es busca, a l’ànima se li afegeix més frenesí perquè nodrir la sensualitat no és allò que l’ànima necessita.

Santificar el diumenge, es dir, dedicar-lo al Senyor, és com una pregària que el pare, la mare i els fills aixequen en agraïment a les moltes benediccions que es reben d’Ell. La força que es rep d’Ell serveix perquè els dies feiners que comencen dilluns, sigui en la feina, en les tasques domèstiques, en l’escola, no siguin aclaparadors. El diumenge que és símbol del Dia del Senyor etern,  és l’antídot a l’acceleració que es viu avui.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CONSCIÈNCIA RECUPERADA

¿S’ha preguntat el lector per què el respecte dels fills vers els pares desapareix; la violència s’escampa com una taca d’oli; la violència sexual infantil és escruixidora; la pederàstia, especialment la religiosa, és horripilant; els robatoris i les estafes es multipliquen; l’opressió dels poderosos sobre el febles no té fronteres; la injustícia de la justícia és escandalosa? Havent abandonat Déu, “els ha passat allò que diu amb veritat el proverbi: El gos ha tornat al seu propi vòmit, i la verra rentada al rebolcador de la brutícia” (2 Pere 2. 22).

L’advocat Philippe Sands ens fa un retrat de la condició humana: “Els homes estan bojos, tenen un ego desmesurat, estan fora de control. Són vulnerables, insegurs, narcisistes, i contínuament necessiten l’aprovació dels altres, són patètics”.

Déu després d’escoltar que els hebreus, el seu poble, que estaven disposats a escoltar les seves lleis, els diu: “Tant de bo que ells tinguessin un cor així dins seu per témer-me i per guardar tots els meus manaments tots els dies, perquè els anés bé, a ells i els seus fills, per sempre” (Deuteronomi 5: 29). Els mitjans no es cansen de farcir-nos de males notícies que de tan repetitives acaben per deixar-nos indiferents. Com aturar aquest tsunami que amenaça amb destruir-ho tot? S’empren cataplasmes per guarir la corrupció social però el resultat és estèril perquè només es pot curar amb el remei que Déu ha receptat. El Senyor que coneix la interioritat de la nostra ànima sap que no acceptarem el remei que ens recepta. Malgrat tot ordena als seus fills que facin publicitat del medicament perquè d’entre els molts s’hi troba algú que escolta amb atenció i creu el missatge guaridor. L’excusa que es dóna per rebutjar el missatge de Déu és: “Si Déu existeix per què permet que passi tot el que passa? És una excusa de mal pagador. L’enginyer Michael Yves Bollaré afirma. “És impossible científicament afirmar que Déu no existeix”. Ens agradi o no, Déu existeix. El que la ciència no diu quin tipus de Déu és el que hi ha.

Avui amb la intel·ligència artificial (IA) tan en voga  se’l podria considerar una macro intel·ligència impersonal, sense ànima que no afectaria per a res a les persones. El Déu Creador que informa la Bíblia és un Déu personal que sap copsar la bellesa i la bonesa de la creació que va crear amb el poder de la seva paraula. Amb el propòsit de poder conservar la bellesa i la bonesa de la creació que incloïa també l’home, a aquest el va crear com a ésser moral que ha de guardar la Llei moral de Déu que reflecteix la santedat divina. A imatge de Déu va ser creat l’home. La conservació de l’esmentada imatge estava supeditada a l’obediència del manament: “De l’arbre del coneixement del bé  de mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 17). Adam en va menjar i a l’instant un cataclisme de conseqüències inabastables que arriben fins avui, es va produir. Perduraran fins a la fi del temps.

Una de les seqüeles de la desobediència d’Adam va ser que ell i tota la seva descendència van perdre de vista el significat que té la majestuositat i bellesa  de la creació que contemplen els ulls. L’apòstol Pau descriu les conseqüències d’aquesta pèrdua. Segons l’enginyer Michael Yves Bollaré la ciència certifica l’existència de Déu però no aclareix qui o què és aquest Déu. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Roma, els diu: “La ira de Déu es revela des del  cel contra la impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb la injustícia” 81: 18). ¿És un caprici de Déu que manifesti ira contra els homes que va crear a la seva imatge i semblança? Té un motiu per fer-ho: “Allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho manifestat” (v. 19). Com es dóna a conèixer Déu? “Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades a fi que siguin inexcusables” (v. 20).

La creació revela l’existència del Deu Totpoderós, però no el Pare que en el seu Fill jesús salva les persones que creuen en Ell com a Senyor i Salvador. Perquè aquesta possibilitat es pugui fer efectiva, Jesús després de ressuscitar d’entre els morts i abans d’ascendir al cel des d’on intercedeix pel seu poble aquí a la Terra ordena als seus deixebles i despès d’ells els deixebles dels seus deixebles: “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28: 19, 20).

No n’hi ha prou en creure en un déu desconegut com feien els antics atenesos per no ofendre els déus per si se n’oblidaven de venerar-los. S’ha d’adorar el Déu Creador que des de l’albada del temps ens remet al seu Fill perquè els morts, per ser descendència d’Adam, puguin rebre la vida eterna per la fe en el seu Nom.

Octavi Pereña Cortina

 

 

BON DESIG

Nadal és una època ideal pels bons desitjos. El rei com tots els ciutadans és ple d’eufòria. En el tradicional missatge nadalenc, crec que pensant més en la classe política que en la ciutadania, demana que s’eviti que s’instal·li el “germen de la discòrdia”. La manca de concòrdia està ben arrelada en totes les classes socials. Per la rellevància pública sobresurten els polítics.

El bon desig del monarca m’ha fet reflexionar. D’entrada el bon desig fracassarà com la majoria dels desitjos. Per un altre costat, el bon desig del monarca em temo que el fa des de la posició de superioritat. És com si digués: “Nois, això no pot continuar, o canvieu o això se’n va en orris. És com si el monarca no tingués res a veure amb la dramàtica situació política espanyola. Esteu farcits de discòrdia. Jo com n’estic lliure us recomano que l’envieu a les golfes i que allí descansi coberta de pols i embolcallada de teranyines. Això no val majestat. Vostè com a descendent d’Adam és un pecador com la resta dels mortals. Temporalment gaudeix d’uns privilegis que no són a l’abast dels ciutadans. Però  vostè no està lliure de pecat. Davant el Pare de nostre Senyor Jesucrist tots ens trobem en el mateix nivell: Només hi ha una classe social: la dels pecadors.

Quan vostè, majestat, es dirigeix a la classe política demanant-li que eviti que s’instal·li el “germen de la discòrdia”, no puc evitar pensar que vostè se n’exclou. Que no està infectat per aquest germen. No oblidi el que diu la Bíblia. “Tothom és pecador”.  Vostè, la classe política, la ciutadania, som pecadors i necessitem que la sang de Jesús vessada en la creu del Gòlgota deixi els nostres cors nets com una patena.

Com a coresponsable, en la part que li pertoqui, de la greu crisis que pateix Espanya per donar-li l’esquena a Déu, tots ens hem de considerar pecadors. El nom Jesús que tant en va es pronuncia durant l’època nadalenca se l’ha de considerar el Fill de Déu encarnat. El Nom Jesús significa: “Salvarà el seu poble dels seus pecats”. Si sa majestat considera Jesús com el mostra la Bíblia, no tornarà a demanar a la ciutadania ni a la classe política: HEU d’evitar que s’instal·li el germen de la discòrdia, sinó. HEM d’evitar que s’instal·li el germen de la discòrdia. Llavors es donarà una passa molt important en la solució dels problemes que pateix Espanya que estan enquistats

Octavi Pereña  Cortina