VIDA PRIVADA

L’afer extra conjugal de François Hollande torna a posar sobre la taula el controvertit tema de si les persones públiques tenen dret o no a la vida privada. La cultura occidental amb la seva filosofia que dóna gran valor a la llibertat individual ultrapassa els límits de l’esmentada llibertat en trencar el fre ètic. En donar aquesta passa la persona que la doni se’n va directe a saltar del penya-segat.

Quan es parla del dret a la vida privada em refereixo a que l’ésser humà no ha de retre comptes a ningú del seu comportament. Aquesta és una postura que es pot adoptar, la qual cosa no significa que els principis ètics i morals que Déu ha donat pel bé de l’home perquè funcioni sense entrebancs s’hagin esfumat. Tots els éssers humans sense distinció de raça, cultura, religió estan subjectes al compliment de la Llei divina i a les conseqüències  que la desobediència comporta. Podrem no estar-hi d’acord, però la Llei divina segueix sent vigent i el Jutge que jutja segons aquesta Llei segueix jutjant.

Entre els animals i l’home els separa in abisme infranquejable. A les bèsties les governen els instints que de manera inexorable estableix el seu comportament. L’home, en canvi, ha estat creat a imatge de Déu, cosa que el diferencia del tot del món animal i, a més està dotat del lliure arbitri, és dir, la capacitat de prendre decisions que li marquen el destí: “I el Senyor va manar a l’home dient: pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en menjaràs, perquè el dia que en mengis certament moriràs”  (Gènesi 2:16,17). Disposava del lliure arbitri incontaminat. Fent ús d’aquesta facultat va decidir menjar el fruit prohibit. El resultat d’aquesta desobediència va ser la sembra del virus de la mort física, cosa que veiem cada dia. A més es va perdre la íntima comunió amb Déu que significa que els homes estan “morts en les seves ofenses i pecats” (Efesis 2:1). Si l’ésser humà gaudint de la perfecta comunió amb Déu  va se incapaç de guardar la Llei de Déu ara que el separa un abisme infranquejable, l’obediència li és impossible. Però l’home no està abandonat a la seva sort. Amb les pells d’animals, que pel context bíblic havien de ser anyells, tapa la nuesa d’Adam i Eva, implica vessament de sang, símbol del perdó dels pecats. Alhora és el primer anunci profètic de Jesús, l’Anyell de Déu, morint en la creu del Gòlgota pels pecats de l’home. La misericòrdia de Déu entra en funcionament. L’home no està desemparat. Malauradament els éssers humans no en fan cas i la maldat s’escampa. El resultat és el Diluvi Universal, la primera manifestació global de la justícia divina. No és cert, doncs, que l’home pot fer tot el que li sembli bé sense rebre’n les conseqüències dels seus fets.

Tornem al mal anomenat dret a la vida privada. Se’l pot invocar com un guany democràtic. N’estic d’acord. Cap persona està autoritzada a endinsar-se en la intimitat aliena. L’ànima és un recinte en la porta del qual hi penja un rètol que diu: “Prohibida l’entrada”.

Amés, el Creador ha donat un manual d’instruccions perquè l’home, obra de les seves mans funcioni bé. Aquest manual es pot resumir en els anomenats Déu Manaments. El setè diu explícitament: “No cometràs adulteri”. (Èxode 20:14). Encara que alguns informes que se’ls vesteix de cientificitat comparen el comportament humà amb el dels homínids, Déu no va crear l’home polígam, el va fer monògam. Com dèiem abans, l’ésser humà, diferenciant-se dels   animals estàs dotat de voluntat per decidir. Les decisions que fa les pren sota la direcció de la seva naturalesa contaminada pel pecat que li ha pertorbat la consciència, cosa que li fa dir que el que és dolent és bo i a l’inrevés. Degut a que el cor, la font d’on neixen els pensaments està contaminat, també n’estan els raonaments que fa. Per això  s’arriba a la conclusió que la vida privada li pertany exclusivament a ell i pot fer amb ella el que vulgui.

Se’m podrà dir que en són molts els qui no han comès adulteri tangible acompanyat de imatges que ho acreditin. És cert. Jesús va més enllà de l’acte carnal en dir: “Tot aquell que mira una dona per cobejar-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5:28). Qui pot afirmar que no hagi comès adulteri de cor? Es pot minimitzar aquest adulteri perquè és intangible, però avui encara està més escampat ara que gràcies a internet la pornografia estimulant entra en la intimitat de la cambra on es posa de manifest la vida privada, lluny de testimonis enutjosos. Quines conseqüències té aquest pecat que es considera una bagatel·la? Aquest és l’abast de l’adulteri carnal o mental que es fa en privat, lluny d’ulls acusadors: “Perquè qualsevol que guarda tota la Llei , però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2:10).

Si es fa una breu incidència en els Deu Manaments descobrirem les greus conseqüències que té el pecat d’adulteri que es pretén considerar un dret a la vida privada. Obre la porta a la idolatria, és dir, a multitud de déus que no són Déu. Fomenta transgredir el descans setmanal ja que el que més importa és acumular quants més diners millor. Incuba la rebel·lia dels fills ja que arrabassa l’autoritat dels pares. A la mort violenta se la considera un dany col·lateral, un accident. Els robatoris s’escampen per totes les classes socials . La mentida és l’essència de la nostra societat. La cobejança dels béns aliens facilita la realització dels pecats que denuncia la Llei de Déu. El que es considera una fotesa, un dret a la privacitat, té el poder d’encendre un gran foc. Sent així, es pot seguir afirmant que en la vida privada ni el mateix Déu hi pot posar el nas?

Octavi Pereña i Cortina

 

REFORMA POLÍTICA

Les esperances que s’havien dipositat en la Constitució de 1978 de que Espanya sortiria de l’obscurantisme de la Dictadura i que portaria salut política, han desaparegut. Avui, poques persones consideren que la Constitució sigui una eina útil per aportar la regeneració política tan necessària. Els que la defensen a capa i espasa ho fan per defendre els seus interessos egoistes més que pel bé de l’Espanya que tan diuen estimar. Avui en són molts els que demanen la seva reforma sense donar-li llargues.

Quan l’any 1982 els socialistes van guanyar les eleccions, una de les primeres coses que Alfonso Guerra va dir als lacais va ser: “Qui es mogui no surt a la foto”. Dit d’una altra manera: disciplina fèrria de partit i submissió incondicional a les directrius de la seva cúpula. Era un reconeixement públic, velat, que els partits s’organitzaven de manera piramidal de manera semblant a com ho fan les sectes. Pere Navarro ha après força bé la lliçó impartida pel seu mestre andalús. El primer secretari dels socialistes catalans amenaça al mal anomenat sector crític, en realitat coherent amb el programa electoral del 2012 en que els socialistes catalans assumien : “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret  a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”, a expulsar-los del partit  si en el ple del Parlament que es celebrarà el 16 de gener de 2014 votin sí o s’abstinguin  a que es delegui en la Generalitat “la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, a partir dels termes que s’acordin amb el Govern de l’Estat”.

La famosa frase d’Alfonso Guerra “qui es mogui no surt a la foto” és una manera molt política de dir que cap militant que tingui un càrrec en el partit pugui tenir pensament i criteri propi, que no pot dissentir de les consignes que emanin de la cúpula, encara que siguin  bajanades. La implantació de la veu única en els partits polítics no és la millor manera d’assolir la regeneració que els és tan necessària. Prohibir que els diputats i els qui tinguin càrrecs dins del partit tinguin veu pròpia i puguin expressar públicament els seus punts de vista no és la millor manera de lluitar per frenar la corrupció que tants danys ocasiona a la democràcia. Ja que a més de fomentar l’estupidesa en no deixar que el pensament es renovi,  s’estimula l’adulació als seus líders i incrementa el seu narcisisme fent-los creure que són el número 1.

La infal·libilitat, es dir, la possessió de la veritat  absoluta no és a l’abast de cap persona. Per això és tan clarificador aquest pensament: “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau, però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11:14). Ah, els consellers no s’han d’escollir a la babalà. Els que va escollir el rei Roboam, fill de Salomó, van portar la desgràcia al regne. Qui estimi de veritat el seu país, n’hi ha molts que diuen que ho fan, però els seus fets ho desmenteixen.  Els consells els han d’anar a buscar en aquells que els facin plorar perquè aquests són els que de veritat estimen el seu país  i volen que funcioni bé. Els polítics que estan disposats a plorar són oberts a corregir els seus errors, fet que saneja l’activitat política.

Tal com avui estan estructurats els partits, de forma piramidal i amb llistes tancades confeccionades per les cúpules que es mantenen permanentment en el poder, és impossible corregir el desgavell polític perquè no hi ha lloc a la discrepància saludable. “Si et mous no surts a la foto”, encara que no es repeteixi verbalment, en la pràctica és així.Com el nostre sistema electoral està basat en les llistes tancades que confeccionen les cúpules dels partits, els qui es troben en elles no s’atreveixen a dissentir de les consignes que reben dels seus superiors perquè fer-ho implica perdre el càrrec  el sou i les gratificacions extres que l’acompanya. Així que: silenci i a comportar-se com un titella mogut per les “cèl·lules grises” que treballen a l’ombra és el resultat d’una activitat política tan poc democràtica. La meva felicitació als tres diputats del PSC que s’han atrevit a desafiar la tirania del partit i votar d’acord amb les seves consciències.

La partitcràcia no és la formula per aconseguir la regeneració política. ¿Aconseguirà la pressió popular que els ciutadans tinguem participació directa en l’elecció dels nostres representants  polítics perquè siguin responsables davant de la ciutadania de la seva gestió pública i siguin els electors els competents per decidir si un càrrec electe pot continuar o ser substituït?

Octavi Pereña i Cortina

 

 

MESTRES ESTRANYS

El cantautor Javier Krahe ha estat absolt pel jutjat de lo penal de Madrid de l’atemptat contra la llibertat religiosa que destil·la la pel·lícula “Como cocinar a un Cristo para dos personas”. No exposo els detalls de la recepta perquè els considero de molt mal gust. Si el propòsit de Krahe era criticar la idolatria tan estesa en el món catòlic es mereix un excel·lent.

L’escriptora Lucía Etxebarria li diu a Krahe: “A veure si t’atreveixes a cuinar Mahoma”. La periodista diu que seria molt difícil, per no dir impossible, cuinar Mahoma “perquè mai no he vist una estatueta de Mahoma perquè la majoria dels musulmans consideren les imatges visuals dels profetes haram, prohibides, perquè l’islam creu que l’ús de les imatges  fomenta la idolatria al convertir-se la imatge en més important que el concepte que representa”

La periodista afirma que “l’Alcorà  no prohibeix explícitament les imatges de Mahoma” . El fet que aquesta prohibició no aparegui explícitament formulada en el seu llibre sagrat hauria de ser un motiu d’avergonyiment pels catòlics i d’altres esglésies afins ja que en la Bíblia, Antic i Nou Testament, es prohibeix amb tota claredat fabricar-se imatges que vulguin representar Déu. En els Deu Manaments tal com estan escrits en la Bíblia es llegeix: “No tindràs altres déus davant meu. No els faràs cap estàtua ni cap imatge…no et prostraràs davant d’ells ni els serviràs…” (Èxode 20: 3-5). A Deuteronomi, quan Moisès  refresca la memòria als israelites que eren a punt d’entrar en la Terra Promesa, recordant-los els Deu Manaments els diu: ”Guardeu, doncs, les vostre ànimes diligentment, ja que no vau veure cap forma en aquell dia que el Senyor us va parlar a l’Horeb d’enmig del foc, no fos que us corrompéssiu, i us féssiu una estàtua, la imatge de qualsevol figura, la forma d’un mascle  o d’una femella”              (4. 15,16). De Moisès diu l’autor d’Hebreus. “Per la fe, va deixar Egipte, no tement la ira del rei, perquè es va mantenir ferm com veient l’Invisible” (11: 27). Abans de rebre els Deu Manaments per la fe va abandonar Egipte enfortint-se amb la mirada posada en l’Invisible.

L’ensenyança de la Bíblia sobre la idolatria és prou clara, però l’Església catòlica la declara legal en el Concili de Trento, al declarar. “Cal retre honor i veneracions dignes a les imatges,  no perquè en elles hi hagi alguna divinitat o virtut que calgui honorar o invocar, sinó solament perquè venerem per elles el que representen. I quan ens llevem el barret o ens agenollem davant seu, adorem el Crist que representa”

Per ordre de Déu el profeta Samuel li diu al rei Saül: “Heus aquí, obeir és millor que no pas el sacrifici, i atendre que no pas el greix dels moltons. Perquè la rebel·lió és com el pecat d’endevinació, i la tossuderia, com la iniquitat i la idolatria. Com que tu has rebutjat la paraula del Senyor, Ell també t’ha rebutjat com a rei”                              (1 Samuel, 15:22,23). 

Lucía Etxebarria segueix dient: “Però és molt difícil entendre l’Alcorà  sense un professor que et guiï a través del dens  cripticisme  del seu llenguatge, de manera que molts memoritzen sures sense comprendre en realitat el seu significat “. No és aquest el cas de la Bíblia referent a la idolatria. “No et faràs  cap estàtua ni cap imatge…ja que no vau veure cap forma en aquell dia que el Senyor us va parlar a l’Horeb d’enmig del foc”. És una vergonya que els que no són cristians ensenyin al cristians a  no ser idòlatres! Al meu entendre la força expansiva  de l’Islam es troba en el fet que els seus seguidors es prenen al peu de la lletra no fer-se imatges de Mahoma encara que l’Alcorà no ho prohibeixi explícitament.

Octavi Pereña i Cortina

 

PERDÓ SENSE REGUST

Anne Perry, novel·lista que ha venut 25 milions d’exemplars de novel·la negra, quan tenia 13 anys amb una amiga va matar la mare de la seva companya colpejant-li el cap 45 vegades amb un maó. El crim va ser motivat perquè les dues nenes volien estar sempre juntes i la víctima n’era un obstacle. Van estar cinc anys detingudes.

Fent referència a aquest fet el periodista Víctor-M. Amela li pregunta a Anne Perry, pseudònim de Juliet Hulme per esborrar el passat: - Com va superar aquella experiència? La resposta que dóna Perry és: “Vaig reconèixer el mal que havia fet, me’n vaig penedir, vaig pagar el preu que havia de pagar…Si creus en el perdó…accepta-ho! I sobreviuràs. Perquè viure amb la culpa és com viure esguerrat, mutilat. Viure amb culpa no ajuda ningú, és poc intel·ligent”

Pot el pseudònim Anne Perry esborrar del tot l’acte infantil que va cometre com Juliet Hulme? Llegint l’entrevista, quan el periodista li diu: “Vostè es deia Juliet Hulme”. La resposta que dóna la novel·lista: “Això va ser en una vida molt remota…Fa mig segle, és passat, deixem-ho”. Sembla ser que el temps no ho esborra tot, que li queda en un raconet de la seva ànima un mal record que els cinc anys de presó no li han esborrat del tot el sentiment de culpa i del qual no en vol parlar. La reclusió li va perdonar la responsabilitat davant la societat, però el pecat que va cometre contra Déu matant la mare de la seva amiga que no ha estat perdonat li segueix rossegant l’ànima després de mig segle.

Deixem Juliet Hulme que vol esborrar el seu passat amb el pseudònim de Anne Perry i endinsem-nos en la Bíblia què ens diu Déu del perdó. Quan el rei David va cometre adulteri va voler amagar el seu pecat fent matar el marit de la dona ultratjada. No va servir de res. Déu que veu les coses més amagades en la profunditat de l’ànima va enviar-li el profeta Natán per denunciar-li el mal que havia fet. El rei se’n va penedir del seu pecat i Déu el va perdonar. En el salm 51 descriu l’experiència del perdó diví: “D’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat”. No es fueteja l’esquena. No es posa un cilici que li estripés la carn. No fa peregrinacions ni dejunis que posessin en perill la seva salut. Es limita a adreçar-se a Déu a qui havia ofès amb el seu pecat i amb sinceritat i penediment autèntic li demana: “Renta’m completament la meva iniquitat”.

El doble pecat David reconeix en primer lloc que els havia comès contra Déu: “Contra tu, particularment contra tu he pecat”. Déu per mitjà del profeta Jeremies diu: “Però encara que et rentis amb lleixiu, i multipliquis el sabó sobre tu, la teva iniquitat està davant meu” (2:22). David admet que no pot esborrar la seva iniquitat amb els seus esforços es dirigeix al Déu ofès dient-li: “Purifica’m amb hisop, i seré net, renta’m i esdevindré més blanc que la neu…Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats”

Al lector no familiaritzat amb la Bíblia li diré que purificar amb hisop significava aspergir amb aquesta planta la sang del sacrificis amb la qual cosa el pecador quedava ritualment pur. David no vol una purificació externa, ritual, que no esborra els seus pecats. Vol ser verament purificat. Per això no demana que sigui un sacerdot humà que li aspergeixi sang animal procedent del ritual que no esborra el seu pecat. Vol que sigui Jesucrist el Summe Sacerdot que aspergeixi sobre seu la sang que té poder de perdonar els pecats. Per això és que per fe mira cap el Gòlgota on Jesús vessa la sang que verament lleva els pecats. “La sang de Jesucrist, el Fill de Déu, ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7).

En el salm 32  David expressa el que li passava quan intentava amagar els seus pecats i no busca el perdó de Déu: “Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia, Perquè dia i nit la teva mà pesava damunt meu. La meva vitalitat es tornava en secades d’estiu” (vv. 3,4).Sent conscient del perdó rebut, diu: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, cobert el seu pecat. Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat, i en el seu esperit no hi ha falsedat” (vv.1,2).

En els salm David exposa les seves experiències espirituals i ens mostra que els seus pecats són perdonats exclusivament per la fe en Déu. No li cal fer cap obra que li aporti mèrits davant el Senyor perquè sap que això no li portarà cap benedicció. Per això pot dir amb alegria: “Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat”. El perdó de Déu no deixa regust.

Octavi Pereña i Cortina

 

EDUCACIÓN PRECOZ

<b>La crisis económica ha recortado fondos para la educación. Ello no debe ser un motivo para que los padres abandonen la responsabilidad que tienen de educar a sus hijos para que sean hombres y mujeres de pro</b>

Un joven mayor de edad escribe a Ramiro Lacalle para pedirle consejo para saber qué debe hacer con su hermano más pequeño, de 18 años, que le preocupa mucho. Dice. “El problema está en la inmunidad que tiene ante nuestros padres (es el más pequeño de los hermanos). Incluso a veces levanta su voz sin posibilidad de que te puedas defender. No tiene un comportamiento propio de su edad, a veces actúa como si tuviese 5 ó 6 años menos, con afirmaciones como: “Soy el mejor, siempre tengo razón, lo justo es lo que yo diga”. Nuestros padre siempre le dan la  razón a él y sin es necesario levantar la voz o castigar a alguien castigan a los otros hermanos entre los cuales me incluyo”.

La exposición que hace este joven dolorido por el comportamiento de su hermano que actúa como un tirano es la consecuencia de la mala educación recibida de sus padres. No es una expresión de amor, consentirlo, darle todo lo que quiera en perjuicio de sus hermanos. Se ha convertido en un perdonavidas, que va de chulo por la vida , lo cual le ocasionará más de un problema porque no se puede conseguir todo lo que se quiere, por imposición.

Los padres de este joven se han olvidado debido a un concepto equivocado de lo que es amor, utilizar la palabra <b>NO</b>. Decir <b>NO</b> cuando sea necesario es la mejor manera poner límites en las relaciones sociales. Los límites son elementos muy importantes que influyen en las relaciones sociales. Marcar los límites que no se deben traspasar desde la más tierna infancia es la mejor manera de expresar el amor, los  padres. Y, la enseñanza que les hará el mayor bien a lo largo de la vida.

Leí acerca de un niño que fue al circo con su padre. Finalizada la actuación el domador ata una de las patas del elefante a una pequeña estaca clavada en el suelo. El niño sorprendido dice: “Papá, ¿cómo puede ser que el elefante no se escape? El padre le responde: “Porque está adiestrado”. “Si está adiestrado”, insistió el pequeño, ¿por qué lo encadenan? El padre no supo que responder. Un abuelo que había escuchado la conversación le dio al niño la respuesta que buscaba: “El elefante no se escapa porque ha sido atado a una estaca parecida a esta desde que nació. Posiblemente en un principio intentó escaparse, estirando con todas sus fuerzas. Como era un elefante pequeño la estaca era demasiado resistente para él. Así continuó hasta que se cansó y finalmente se resignó a su suerte.. Por esto, ahora que es un elefante poderoso, continúa prisionero de sus cadenas. Está convencido de que no se puede liberar. Esta historieta ilustra el poder del condicionamiento en la doma de animales.

A los niños no se les debe condicionar. Se les debe enseñar  a hacer decisiones y comportamientos correctos. Como en el caso del elefante la educación debe comenzar en la más tierna infancia.. Esta es la enseñanza que imparte la Biblia: “Instruye al niño en su camino, y aún cuando sea viejo no se apartará de él” (Proverbios 22:6).Hacer ciudadanos útiles, que no sean una carga para la sociedad, todo lo contrario, que contribuyan a su prosperidad, que no sean unos mentecatos, no es cualquier cosa. Debería ser la prioridad de los padres o, al menos intentarlo. Moisés antes de dejar este mundo dio unas últimas instrucciones muy claras que tienen que ver con la educación de los hijos. Después de decir a los israelitas que debían amar a Dios de todo corazón , con toda su alma y con todas las fuerzas, añadió: “Y estas palabras que yo te mando hoy, estarán sobre tu corazón, y las repetirás a tus hijos, y hablarás de ellas estando en tu casa, y andando por el camino, y al acostarte, y cuando te levantes. Y las atarás como una señal en tu mano, y estarán como frontales entre tus ojos, y las escribirás en los postes de tu casa, y en tus puertas” (Deuteronomio 6:6-9). Moisés nos viene a decir que para educar a los hijos para que sean temerosos de Dios  y respetuosos con las personas, convirtiéndose en buenos ciudadanos, no es tarea fácil. Requiere todas las fuerzas de los padres y de la que Dios otorga a quienes se la piden. Los padres deben implicarse directamente en la educación de sus hijos si no quieren que sus vástagos se asemejen al joven mal criado que,  que en su desespero, su hermano afligido busca consejo  que le enseñe cómo debe  tratar a una persona de tan mal carácter.

Octavi Pereña i Cortina

 

OSEAS 6:4

“¿Qué   haré a ti, Efraín? ¿Qué haré a ti, oh Judá? La piedad vuestra es como nube de la mañana, y como el rocío de la madrugada, que se desvanece”

Empezamos el año 2014 sumergidos en una profunda crisis social, económica, política y, para no ser menos, religiosa. No  hallamos nada que está sano. Las instituciones más preclaras, la monarquía es una de ellas, están afectadas por la corrupción. Los dirigentes hablan de paz y los conflictos fluyen por doquier o se enquistan por el inmovilismo. Es este estado de desintegración aparece Dios en escena y nos dice: “Venid y volvamos al Señor, porque Él arrebató y nos curará, hirió y nos vendará” ( Oseas 6:1). Es una invitación al arrepentimiento. Por el pecado de Judá y de Israel y, por nuestro pecado, Dios arrebata e hiere, pero está dispuesto a curar y a vendar. Pero debe haber un volverse  a Él en sincero arrepentimiento. No puede haber bendición de Dios si previamente no se produce un genuino arrepentimiento que se manifiesta en el abandono de nuestros caminos de desobediencia al Señor y del pecado.

Si nos volvemos al Señor la consecuencia normal de dicha actitud será: “Y conoceremos y proseguiremos en conocer al Señor, como el alba está dispuesta su salida, y ayudará a nosotros como la lluvia,, como la lluvia tardía y temprana a la tierra”  (v.3). La lluvia tardía y temprana produce fertilidad en la tierra que se manifiesta en cosechas abundantes lo cual hace que la felicidad se refleje en los rostros de los hombres, es el simbolismo que Dios emplea para darnos a conocer la bendición que aguarda a los hombres si nos volvemos a Él.

Los dirigentes religiosos se frotan las manos de alegría porque los recintos dedicados al culto se llenan. El aumento en la participación cúltica no es una buena medida que sirva para indicar la autenticidad de la fe de los asistentes.¿Qué nos dice el profeta Oseas respecto a la participación religiosa?: “¿Qué haré a ti Efraín? ¿Qué haré a ti Judá? La piedad vuestra es como nube de la mañana y como el rocío de la madrugada, que se desvanece”. La piedad que se manifiesta en las celebraciones religiosas, en los teatros que representan  la Pasión,  no engañan a Dios que ve lo que realmente hay en los corazones. Si no se da un auténtico arrepentimiento tampoco no se abre la mano la mano del Señor , para bendecir. La alegría que se manifestó en la despedida del año viejo para saludar la entrada del nuevo, no es auténtica felicidad. El miedo, la amargura, la soledad, siguen existiendo en los corazones porque la impiedad recubierta de piedad impide que la mano de Dios se abra para bendecir.

LUCAS 5:12,13

“Sucedió que estando Él en una de las ciudades, se presentó un hombre lleno de lepra , el cual viendo a Jesús, se postró con el rostro en tierra, y le rogó diciendo: Señor, si quieres, puedes limpiarme. Entonces, extendiendo Él la mano, le tocó, diciendo: Quiero, sé limpio. Y al instante la lepra se fue de él”

Jesús tiene poder para limpiar la lepra. El hombre lleno de lepara recibió la curación de su enfermedad cuando acercándose a Jesús, le dijo: “Señor, si quieres puedes limpiarme”. ¿Es este leproso Simón el leproso en la casa del cual se hospedó Jesús? No lo sabemos. Lo cierto es que Simón les mostró su agradecimiento recibiéndole en su casa. ¿Era éste el leproso samaritano que al ver que Jesús le había curado su lepra “volvió glorificando a Dios a gran voz, y se postró rostro en tierra a sus pies, dándoles gracias? Los relatos de curación de leprosos que nos dan los evangelios muestra el agradecimiento que dichos hombres expresaron a Jesús por la curación recibida.

La lepra es mucho más que una enfermedad física. Es un símbolo del pecado. Los leprosos curados que dieron gracias a Jesús por su curación también les fueron perdonados sus pecados.

El leproso que da motivo a este comentario “se postró (ante Jesús) con el rostro en tierra y le rogó diciendo: Señor, si quieres puedes limpiarme”. El hombre es consciente de su enfermedad y también de que Jesús puede curarle. Se acerca a Él con la esperanza de que el Señor escuchará su petición. Pero no va a Él con exigencias, como si el Señor tuviese la obligación de curarle. No: “Si quieres puedes limpiarme”. El leproso se acerca humildemente a Jesús implorándole su curación.

La lepra es un símbolo del pecado. Todos los hombres somos leprosos espirituales porque todos hemos pecado si excepción. Todos necesitamos ser curados y solo podemos serlo acudiendo a Él porque únicamente Jesús tiene poder para perdonar los pecados. Lucas nos presenta el leproso en cuestión describiéndolo como “un hombre lleno de lepra”. Nos lo podemos imaginar con su rostro y su cuerpo desfigurados por la enfermedad. La pregunta que debemos hacernos es: ¿Cómo nos vemos nosotros? Nos conceptuamos: ¿pequeños o grandes pecadores? Si nos consideramos pequeños pecadores somos como aquellos nueve leprosos que habiendo sido curados no volvieron a Jesús para darles las gracias. Sólo el samaritano lo hizo. Eran unos pecadores que al no reconocer a Jesús la curación obtenida se marcharon por el camino del olvido que conduce al lugar del llorar y crujir de dientes eterno.

Si el concepto que tenemos de nosotros mismos es el de que somos grandes pecadores, que el pecado lo tenemos tan extendido que ha desfigurado a nuestra alma, entonces y sólo entonces nos volveremos a Jesús para que perdone nuestro pecado. Si lo hacemos no nos despachará de mala manera. Nos perdonará y nos dirá: ”Tu fe te ha salvado. Vé en paz”. Seguiremos el camino con corazones rebosantes de gozo.