PRESÓ PERMANENT REVISABLE

“L’assassinat de Laura Lucimo a mans de Bernardo Montoya, un delinqüent que 23 anys abans havia matat una anciana que vivia sola, ha ressuscitat el debat sobre la necessitat o no d’endurir el càstig a aquests delinqüents en el Codi Penal” (J. M. R.)

El mateix J. M. R. en l’escrit “Els experts plantegen millorar els controls  sobre els presos perillosos” redacta: “Quan l’arribada de la democràcia va portar l’eliminació de la pena de mort, llevat en temps de guerra, ningú va reflexionar  què fer amb el delinqüent terrible”, diu el magistrat Arturo Beltrán. “Es va pensar que la democràcia portaria la sanitat, ens faria millors, i això és un error. Llavors teníem un fenomen terrorista que es va agreujar…la democràcia no porta absència de crims. Llavors es va legislar per impulsos. Primer es va eliminar la redempció de penes en la presó, amb el que es garantia el compliment íntegre i màxim de 30 anys. Després s va augmentar a 40. Més tard el 2010 es va reformar el Codi Penal per introduir la llibertat vigilada, una pena després de la pena”.

J. M. R. Segueix escrivint: “El PP va utilitzar aquest crim (el de Bernardo Montoya) per exigir en el Congrés una ampliació de la presó permanent revisable, aprovada només feia tres anys y aplicada a cinc assassins. Els juristes consultats sostenen que aquestes mesures no tenen l’eficàcia que es proclama ni redueixen els assassinats. Però coincideixen que en alguns crims comesos per reincidents han de fer reflexionar els polítics sobre possibles millores legislatives en el sistema punitiu”.

J. Ricou escriu: “Rehabilitar un assassí, un  violador, un maltractador o un delinqüent extremadament violent costa a més de molt esforç dels professionals, diners. Les presons haurien de complir aquesta tasca, però casos com el de Laura Luelmo fan evident que aquets programes que busquen la reinserció tenen errors”. Citant Ricou a Rafael Torrubia, professor del departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura: “Caldria demanar-se quan passa això, si els professionals que han treballat amb aquests presos han tingut tots els recursos necessaris per fer la seva feina”.

La presó permanent revisable té els seus errors la qual cosa implica que no pot garantir que els violadors, els assassins, quan surten de la presó ho faran com a persones honestes i fiables. El delicte de violació, acompanyat en alguns casos d’assassinat, crec que és el que més preocupa la societat actual. La Bíblia en parla i ho fa amb aquests termes :”Quan una noia , una verge, és esposada amb un home, i un altre home la troba en la ciutat, i jeu amb ella, llavors els traureu tots dos al portal d’aquella ciutat i els apedregaran i moriran: la noia per no haver cridat auxili a la ciutat, i l’home per haver humiliat la muller del seu proïsme, i traurà el mal d’enmig teu. Però si l’home ha trobat al camp la noia esposada, i l’home la viola, i jeu amb ella, llavors només serà fet morir l’home que ha jagut amb ella, i a la noia no li faràs res, no hi ha en la noia pecat que mereixi la mot, perquè és igual com quan algú es llença contra el seu proïsme i el mata, aquest cas és el mateix. Perquè l’ha rtobat en el camp, la noia esposada ha cridat auxili, però no hi ha hagut qui la salvés” (Deuteronomi 22: 23-27).

La violació, dintre altres, és un delicte que segons la bíblia mereix pena de mort. La gravetat del crim així ho requereix. Si ens deixéssim guiar per la Bíblia no caldria revisar per impulsos el Codi Penal per endurir les penes quan es fa evident que els programes de reinserció fracassen i els tets psicològics no són fiables.

Amb la democràcia per contrarestar els judicis sumaríssims del franquisme es va abolir la pena de mort. Molts hi són contraris a causa de les deficiències de la justícia que condemnen a pena de mort persones que més tard es demostra que eren innocents. Els legisladors són els qui han de decidir l’enduriment de les penes en el Codi penal per tal d’evitar que els violadors, els assassins, els pederastes, els segrestadors no puguin tornar a cometre els crims que els han portat a la presó quan complida la sentència imposada recuperen la llibertat. He pensat molt en aquest tema i he arribat a la conclusió que si no es restableix la pena de mort s’hauria d’instaurar la pena de presó de per vida, sense la possibilitat de rebre un indult per cap motiu. La gravetat del delicte de violació té un preu. No és qüestió d’humanitat perquè es suavitzi la pena, és de justícia que el violador pagui el preu pel crim comés.

Octavi Pereña i Cortina

MISSA O CULTE

Pilar Rahola en el seu escrit Una història (La Vanguardia, 28/11/2018) relata la història d’una família armènia que porta nou anys residint a Holanda a la que el govern li nega concedir asil polític. La família Tamrazyan va trobar protecció en l’església Bethel. El pastor Theo Hettema va tenir una idea que va compartir amb la congregació: “Cap església no hauria de tenir que escollir entre el respecte a la llei i el respecte a la dignitat humana”. Segons Rahola “la policia holandesa no pot entrar en un lloc de culte mentre es celebrin els oficis”.

Per a no infringir la llei i amb el propòsit de protegir la família Tamrazyan, el 26 d’octubre de 2018 més de 300 pastors van convenir de fer torns amb el propòsit de celebrar cultes ininterromputs i així impedir que la policia pugui entrar en el recinte religiós per a detenir la família armènia. Rahola finalitza el seu escrit amb aquestes paraules: “Goethe deia que els pecats escriuen la història, però que la bondat és silenciosa. Afortunadament aquest cop ha fet soroll”. Preguem al Senyor perquè la bondat faci soroll més sovint per a neutralitzar l’escàndol de la maldat. Davant el desori que representa el drama humà de la migració i la ineficàcia europea de donar-li solució,és gratificant conèixer històries de com la població se les pensa per a protegir emigrants del perill de ser deportats   per no tenir els papers en regla. Cito el relat que Pilar Rahola que fa de la família Tamrazyan perquè la coneguda periodista confon el culte evangèlic amb la missa catòlica. Cada cop que cita l’ofici evangèlic que els cristians evangèlics anomenem culte el substitueix per missa. Fa uns anys que el Defensor del Lector de La Vanguardia va tractar aquesta qüestió. Penso que periodistes que desconeixen les peculiaritats evangèliques poden cometre l’error de confondre culte per missa. Costa molt pair que aquesta confusió la tingui una bregada periodista que ha estudiat el cristianisme. Si en l’escrit que esmento, Rahola hagués utilitzat la paraula missa un sol cop en referir-se al culte evangèlic, ho hauria pogut considerar un lapsus. Que ho faci cinc vegades és un error inexplicable en una periodista de la categoria de la Rahola. M’agafo a l’error colossal que ha comés la prestigiosa periodista per intentar fer un breu esbós de la diferència existent entre la missa catòlica i culte evangèlic.

El Concilio de Trento declara que la missa es la Santa Cena instituïda por Jesús, la repetició del sacrifici de Jesús en la creu, un vertader sacrifici propiciatori pels vius i pels morts. Es dir, la missa per un poder auto atorgat  per la clerecia catòlica, el capellà que celebra la missa, en la consagració del pa i del vi els dos elements es converteixen en la vertadera carn i sang de Jesús que aquest va oferir en la creu per la salvació del poble de Déu. Això és el que significa el nom Jesús: Salvador “perquè salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 21). En la missa el protagonista és el sacerdot. Només homes ordenats poden celebrar-la.

La centralitat del culte evangèlic és la predicació. En les capelles evangèliques no s’hi troba altar en el que oferir sacrificis encara que siguin incruents. El pastor quan puja al púlpit no ho fa com si fos un superhome dotat de poders especials, sinó com un pecador que ha estat redimit per la sang de Jesús que es limita a predicar l’Evangeli sense posar o treure res del seu contingut, segons la capacitat que li concedeix l’Esperit Sant. La centralitat del culte evangèlic no recau en la suposada repetició del sacrifici de Jesús, sinó en l’anunci de Jesús mort i ressuscitat per a salvar els pecadors. Quan una església evangèlica celebra el Sant Sopar, el pastor que presideix l’acte ho fa com a delegat de l’església que l’ha escollit per ser-ho, recordant-los “cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que vingui” (1 Corintis 11: 26). La celebració del sant sopar es fa amb les dues espècies: pa i vi tal com indiquen Jesús i l’apòstol Pau i són a disposició de tots els assistents a la celebració amb dret a participar-hi.

¿De què serveix als feligresos catòlics participar maquinalment del suposat sacrifici incruent de Jesús en que creuen, si no tenen l’esperança que en el dia de la resurrecció Jesús vindrà a buscar els seus per passar tota l’eternitat amb Ell en el lloc que ara està preparant per a ells ?

Octavi Pereña i Cortina

POLÍTICS SENSE ÈTICA

¿És possible la bona política sense ètica? Rotundament no. La bona política està fonamentada sobre valors. Si aquests no existeixen la política s’ensorra..

Jesús Parra Montero, catedràtic de filosofia fa aquesta reflexió: “Quan un hom veu els líders dels partits, de tots els colors, gallejar envoltats dels seus “cortesans”, aquests que enyoren les engrunes del poder que el líder reparteix, em ve a la memòria aquest refrany de que “els arbres no deixen veure el bosc”, el bosc és la realitat i els arbres aquells cortesans que, sense objectivitat i crítica alguna, adulen i amaguen al líder la veritat dels errors que fa. S’hi identifica com “síndrome de La Moncloa o del poder”. El més intel·ligent per a un polític d’ètica democràtica és identificar els arbres que no li deixen veure el bosc (la realitat) i acomiadar-los: a ell li anirà millor i als ciutadans també”. Jesús Parra fa ressaltar la importància que tenen els consellers en el governant. “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau: però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11: 14). “Sense consell els projectes fracassen”. “Però en la multitud de consellers  s’afermen” (Proverbis 15: 22).

Roboam fill de Salomó quan va pujar al tron d’Israel va demanar el parer als consellers que havia tingut el seu pare. No va fer cas del bon consell que li van donar i que hauria servit per la prosperitat del regne. Va anar a buscar el parer dels seus companys de gresca que el van aconsellar malament. El resultat va ser que 10 de les 12 tribus es van independitzar formant el nou Israel. Els consellers són molt importants. És essencial que els governants tinguin sensibilitat per fer-se seus els consells que porten prosperitat a la nació i rebutjar els que porten a la seva ruïna. Els governants són responsables de les decisions que prenen, siguin encertades o equivocades. Han de ser sensibles a la bona ètica. Aristòtil  amb molt bon criteri va escriure: “No s’ensenya ètica per saber què és la virtut sino per  a ser virtuosos”. Hi ha una distància abismal entre saber què és la virtut  i ser virtuós. En són molts els qui es delecten llegint els savis consells que donen els filòsofs clàssics i moderns. ¿On es veu la virtut?

Algú ha escrit: “Vivim en una època de disciplina, cultura i civilització, però no en una època de moralitat. L’estat actual de les coses es pot dir que augmenta la felicitat de les persones, però també la seva infelicitat. ¿Com pot ser feliç la gent, si no està educada per assolir una moral elevada? La seva saviesa no augmenta”.

La moral elevada, la virtut dels clàssics no s’assoleix mitjançant la raó sinó mitjançant la fe en el Pare celestial i el seu Fill Jesús, que no és de fabricació humana sinó regal de Déu. Toni Batllori en una vinyeta mostra un periodista amb el micròfon a la mà preguntant-li a un candidat a la presidència: “Tot s’hi val Sr. Candidat? El candidat anònim respon: “Tot no, es clar, per exemple: la veritat, la coherència, i l’honestedat, no valen. Només val el que serveix per guanyar vots”. Aquesta és l’ètica amb la que molts polítics volen governar.  Com a Catalunya no hi ha un bon guiatge la política es troba en la situació caòtica en que es troba. Els polítics estan mancats de bona ètica. On trobar l’ètica que enalteix la nació?

El fonament de l’ètica es troba en Déu que al llarg dels segles s’ha donat a conèixer mitjançant l’instrumental dels profetes i en el compliment del temps encarnant-se en la persona Jesús que un cop ressuscitat i abans d’ascendir l cels va deixar l’encàrrec als seus deixebles d’anar a “tots els pobles…ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28:19,20). La banalitat de la política de manera generalitzada és senyal que ens trobem en l’etapa post cristiana. En això hi té molta culpa l’Església en la seva expressió multiconfessional que en lloc de predicar l’Evangeli anuncia un altre evangeli que no té res que veure amb l’autèntic. L’Evangeli és bones notícies de salvació per a tots aquells que conscients o no són com ovelles que no tenen pastor que caminen esgarriades per aquest món que s’ha convertit en un desert insalubre assetjats per bèsties ferotges que poc a poc acaben amb nosaltres. Si l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist no és integralment predica,t l’anunci de l’evangeli adulterat no ens ha de fer estrany que a causa d’aquesta adulteració la virtut desaparegui i que la política siguin un escàndol. En línies generals l’Església “defuig d’anunciar tot el designi de Déu” (Fets 20: 27). Per manca del coneixement “de tot el designi de Déu” la mala política del nostre temps n’és la conseqüència.

En aquest temps de tanta confusió política l’Església sense excuses s’hauria de fer seva l’exhortació de l’apòstol Pau. “Perquè tot aquell que invoqui el Nom del Senyor serà salvat. Però, com invocaran en aquell que no han cregut? ¿I com creuran en aquell de qui no han sentit parlar? ¿I com en sentiran parlar sense algú que prediqui? ¿I com predicaran si no han estat enviats? Tal com està escrit: Que preciosos són els peus dels qui anuncien l’Evangeli de la pau dels qui anuncien bones noves!” (Romans 10: 13-15). Una Església temorosa de Déu és que la política necessita per la seva regeneració.

Octavi Pereña i Cortina

CIUTATS INTEL·LIGENTS

Sobre les taules dels despatxos dels departaments tècnics  dels ajuntaments de les grans ciutats s’amunteguen projectes per construir les “Smart Cities”, Ciutats intel·ligents que confiant en les noves tecnologies diuen que humanitzaran les grans ciutats. Barcelona, durant el mes de novembre del 2018 ha acollit una nova edició de la Cimera Internacional de Metròpolis Intel·ligents. Uns eslògans que s’han repetit durant la Cimera: “Solucions “Smart” per a més ciutats més habitables”. “Una necessitat del segle XXI: Crear comunitat”. “Les grans ciutats aposten incorporar solucions tecnològiques que facilitin el dia a dia i fomentin la participació i l’intercanvi entre els ciutadans”. ¿S’assoliran aquestes aspiracions?

Per a dissenyar les ciutats intel·ligents cal situar sensors en diversos indrets. La informació que envien es recull en un centre de control des d’on es dóna resposta intel·ligent coordinada segons les necessites del moment.

Des del punt de vista social una bona aplicació de les noves tecnologies podrà fer que les ciutats siguin més còmodes. La varietat d’electrodomèstics ha fet més còmodes les llars. ¿Ha aconseguit que les famílies siguin més felices? Quanta violència no es trama en les llars! Relacions conjugals molt dolentes. Abisme generacional. Fills patint assetjament inclús trobant-se al llit gràcies a  les noves tecnologies. I molt més inconvenients que els electrodomèstics no aconsegueixen portar felicitat a les llars. La comoditat que indiscutiblement proporcionen els electrodomèstics no impedeix que el malestar més o menys greu existeixi entre els membres de les famílies.

La lenta introducció de les noves tecnologies en les ciutats farà possible que sigui més fàcil desplaçar-se. ¿Les farà més habitables? La incivilitat ciutadana es manifesta de diverses maneres: cagarades de gos que dificulten transitar. Pintades a les parets dels edificis… Vandalisme que malmet mobiliari públic. Estirades de bosses que posen en perill la integritat física principalment de persones d’edat avançada. Conducció imprudent que no respecta semàfors ni passos de vianants. No ens hem d’oblidar les bicicletes i els patinets elèctrics que envaeixen les voreres.  Donada la condició humana la incivilitat  diversa no desapareixerà.

Malgrat tot, benvingut sigui el progrés tecnològic que fa la vida més còmoda. Prioritzant el benestar físic ens oblidem que l’ésser humà s’ha convertit en un depredador de la pròpia espècie. S’ha transformat en un ésser insaciable que no li preocupa gens ni mica la salut del planeta Terra. Per a satisfer el seu ego es converteix en cabdill del malbaratament. Abans l’ésser humà s’ha d’humanitzar si és que de veritat vol que les seves llars i ciutats es converteixin en llocs habitables on es respiri benestar i felicitat. Els tècnics que treballen per a fer més intel·ligents les ciutats  mesurant els nivells d comoditat, ¿s’han preguntat perquè l’home es comporta de la maner com ho habitualment posant en perill la bona convivència? És urgent donar resposta a aquesta pregunta.

A pesar que el fet va ocórrer fa sis o set mil anys, les conseqüències perduren. Adam com a representació de tota la humanitat va pecar i el resultat va ser que Déu per causa d’ell va maleir la terra en aquests termes: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre, del qual t’havia manat, dient: No en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vi da, et produirà espines i cards, i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis al terra, perquè d’ella has estat tret, perquè ets pols, i a la pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19). Aquest breu text descriu tot el que passa i seguirà passant fins que no s’instaurin “els cels nous i la terra nova” (Apocalipsi 21: 1) que succeirà a la vinguda gloriosa de Jesús a la fi del temps, el dia de la resurrecció.

Mentre no arribi quest dia, la lluita per l’existència serà molt difícil. Per més que l’home s’afanyi, les espines i els cards seguiran creixent ufanosos i la suor de la cara seguirà fent enutjosa tota l’activitat humana. El Roto, en una de les seves vinyetes mostra un home ajupit cap el terra amb una aixada en la mà conreant el camp. La il·lustració va acompanyada d’aquest text: “Herbicides, insecticides, pesticides, nitrats, plàstics, transgènics…Treballo en un camp de mines”. El Roto descriu la conseqüència de la maledicció sense aportar solució. Tampoc l’ofereix l’Evangeli a curt termini. Però l’Evangeli porta esperança als qui creuen en Jesús prometent-los vida eterna i que en la ciutat celestial on hi viuran eternament “no hi haurà més maledicció” (Apocalipsi 22:3). Quan la promesa s’hagi complert el cel nou i la terra nova serà l’escenari on Déu ”eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà. I tampoc no hi haurà dol, ni clam, ni dolor, perquè les primeres coses han  passat” (v.4). El dret a viure en la Nova Jerusalem és exclusiu dels qui vivint avui en una terra maleïda creuen que Jesús és el Salvador anunciat a l’inici de la Historia (Gènesi 3:15).

Octavi Pereña i Cortina

CORRUPCIÓ AMENAÇADORA

Cristina Torrent comença així el seu escrit democràcies: “Les democràcies, el govern del poble –o més concretament de la seva majoria- estan parint monstres. L’extrema dreta, el popularisme, l’autoritarisme es van estenent, com una epidèmia per tot arreu. Un mal que no para de créixer i que es va filtrant per les escletxes de les democràcies occidentals. Gegants amb peus de fang. D’on han sortit sinó els Trump, Putin, Conte o Bolsamoro? De les urnes. Per tant ningú pot qüestionar el seu poder legítim, atorgat pels electors. Oi? No podem ignorar que un nacional-socialista anomenat Hitler va arribat al poder per la via de les urnes. No estem als anys trenta però l’amenaça és real. La democràcia del segle XXI, segueix parint i nodrint monstres”

Penso que el que escriu Cristina Torrent  no es pot dir amb més claredat. ¿Perquè les democràcies occidentals del segle XXI, malgrat el nivell cultural que han assolit segueixen parint i nodrint monstres? Ningú li sap donar resposta  a aquesta pregunta si no és que es busqui en la Bíblia.

El Roto, en una de les seves vinyetes que descriuen amb molta claredat l’actualitat, mostra la cara horroritzada d’un home. Al barret que porta hi ha escrit amb lletres roges: SPY. Sobre el seu cap li cau un munt de merda. Sembla com si El Roto estigués anunciant el que passaria en algunes viles de Catalunya que en fer-se de dia  van aparèixer amb munts de fem abocats davant les portes dels seus jutjats. La vinyeta d’El Roto porta aquesta petició: “Les clavegueres del sistema estan esclatant! Deixeu de cagar!” Com es pot deixar de cagar si la condició humana que descriu a la perfecció el profeta Isaïes ho fa d’aquesta manera: “Escolteu cels, i para l’orella terra, perquè el Senyor parla: He criat fills i els he fet pujar, però ells s’han rebel·lat contra mi. El bou coneix el seu propietari, i l’ase la menjadora del seu amo, però Israel no coneix, el meu poble no entén. Ai nació pecadora, poble carregat d’iniquitat, sement de malfactors, fills corromputs! Han abandonat el Senyor, han menyspreat el Sant d’Israel, se n’han tornat enrere…Des de la planta del peu fins al cap, no hi ha res de sa: ferida i  blaus, i nafra viva: no han estat curades, ni embenades, ni untades amb oli” (Isaïes 1: 2-6). El profeta descriu la corrupció moral del poble d’Israel, és una descripció intemporal, per haver abandonat Déu. ¿No descriuen Cristina Torrent i El Roto les conseqüències de que el món occidental hagi abandonat Déu? Ambdós descriuen els efectes, però no la causa de la corrupció, avisen de la malura moral de l’home. No li apliquen el remei perquè el desconeixen.

Juan José Millás acaba el seu escrit: Clavegueres, així: “Aquí només hi som Mariano i jo, i Mariano ara no hi és. ”Se’n  parla molt de les clavegueres de l’Estat quan a la vista del que anem coneixent, hauríem de parlar de l’Estat de les clavegueres”. La metàstasi corruptiva ens hauria de fer reflexionar: “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34)

El mateix Isaïes que descriu Israel com una nació que “des de la planta dels peus fins al cap, no hi ha res de sa”, li mostra que si accepta l’avís de Déu canviarà radicalment la marxa del país: “Cerqueu el Senyor, mentre pot ser trobat i crideu-lo mentre és a prop. Que el malvat abandoni el se camí, i l’home inic els seus pensaments: i que torni al Senyor, perquè Ell li tindrà misericòrdia, i al nostre Déu, perquè Ell perdonarà abundantment” (55: 6,7). La invitació del profeta no va dirigida a la elit política i religiosa del país, la fa extensiva a tota la població doncs tota ella és culpable de la manca de justícia que es donaven en els tribunals i en les relacions interpersonals: “Així diu el Senyor: guardeu el judici, i feu justícia, perquè la meva salvació és apunt d’arribar, i la meva justícia és a punt de ser revelada” (56: 1).

La manca de la justícia és la ruïna dels pobles. Sabent-ho és de savis rectificar. La salvació de la corrupció que és a punt d’arribar-nos al nas i asfixiar-nos no aconseguirà el seu propòsit si col·lectivament demanem perdó a Déu pel nostre pecat i canviem el rumb del nostre viatge terrenal. És una decisió que s’ha d prendre individualment i que ningú podrà fer-ho en nom nostre. Els polítics ens voldran ensarronar amb les seves promeses de regeneració política. Les seves ofertes no són creïbles perquè no tenen poder de canviar la seva condició humana corrupta, ni menys la els altres. L’home nou amb un tarannà totalment diferent només el pot fer Jesús que canvia els cors avesats a fer el mal i els inclina a fer el bé. Qualsevol intent de regeneració política que no passi per la conversió a Jesús està abocada al fracàs perquè l’home no pot canviar la naturalesa corrupta de la seva ànima.

Octavi Pereña i Cortina