CRIONITZACIÓ O RESURRECCIÓ

“La paga del pecat és la mort” (Romans 6:23), però en l’ésser humà  existeix un sentit de transcendència que li fa difícil acceptar que la mort física sigui el seu destí definitiu. Per tal de vèncer la mort que és el final de trajecte de tots  els humans s’ha inventat la crionització que consisteix a sotmetre a un cadàver a una situació de fred intens amb el propòsit de conservar el cadàver en unes condicions per a ser reanimat en el futur quan els progressos mèdics trobin solució a la malaltia causant del decés.

Anders Sandberg, investigador de l’Institut del Futur de la Humanitat d’Oxford diu que cada mes paga 20 € perquè el crionitzin. Amb aquesta finalitat porta la medalla de la crionització amb instruccions  per congelar el seu cos: “fins la resurrecció transhumana”. El desig de preservar els cadàvers de la corrupció ja ve de l’antigor amb la momificació. La ciència moderna amb la tècnica de la congelació ha millorat la conservació de cadàvers. El desig de preservar cadàvers prové de l’ensenyança errònia que imparteixen les religions en considerar la salvació com quelcom que afecta exclusivament l’ànima, considerant el cos com quelcom que destorba i la necessitat de deslliurar-se d’ell per obtenir l’ànima la llibertat que no té mentre el cos l’embolcalli. D’aquí neix l’ascetisme que sotmet el cos a cruels mortificacions amb el propòsit que l’ànima no estigui subjecta al domini corporal.

La salvació cristiana és integral, és dir, afecta a tota la seva persona: ànima i cos. Una evidència que la salvació cristiana és integral es troba en el fet que Jesús el Fill de Déu quan va venir aquí a la terra per salvar el poble de Déu dels seus pecats no ho va fer en esperit exclusivament, es va encarnar en el ventre de la verge Maria fent-se home de carn i ossos com ho som nosaltres.

La mort i resurrecció de Jesús indica clarament que al Pare li interessa la salvació integral del seu poble, salvació que té dues fases separades en el temps. La primera té lloc en el moment que el pecador creu que Jesús és el seu Salvador. En  aquest precís instant rep la vida eterna que Jesús atorga a tots els qui creuen en Ell. L’ànima és purificada dels seus pecats per la sang de Jesús. A partir d’ara l’ànima té accés directe a la presència de Déu: La lectura de la Bíblia i la pregària induïdes per l’Esperit Sant demostra que l’ànima pot mantenir contacte amb Déu. Amb la mort, l’ànima abandona el cos que era el seu habitacle i accedeix directament a la presència de Déu i gaudeix de la seva glòria. El cos sense l’anima dorm en el sepulcre tot esperant que sigui desvetllat el dia de la resurrecció.

Resurrecció és una paraula tabú que per a molts segueix despertant burles de la mateixa manera que ho van fer el racionalistes atenesos quan van sentir parlar de la resurrecció dels morts per boca de l’apòstol Pau Als partidaris de la momificació (avui encara n’hi ha) i de la crionització, el salmista els planteja una pregunta: “Quin home pot viure sense veure la mort? ¿Alliberarà ell la seva pròpia ànima de la mà del sepulcre?” (Salm 89:48). (En aquest cas ànima és sinònim de cos). Des d’Adam fins avui tots els homes moren. No en tenim cap dubte. La momificació no ha servit per fer reviure els antic faraons egipcis a pesar dels avenços mèdics, ni la crionització ha demostrat poder ressuscitar un cadàver autèntic. Si ho hagué fet hauria estat una notícia que hauria ocupat grans titulars en els mitjans. La resposta és silenci. Els qui com Anders Sandberg paguen a terminis la seva futura crionització per poder tornar a la vida quan la medicina trobi remei a la malaltia causant del seu decés s’emportaran un gran desengany  perquè ressuscitar els morts no és a l’abast de l’home: “Així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9:27). És la llei del pecat que afecta tothom. 

La segona etapa de la salvació, la que afecta el cos s’anomena resurrecció. Què ensenya la Bíblia sobre aquest assumpte? La resurrecció estàs basada sobre el fet històric de la resurrecció de Jesús. Si Jesús no va morir ni va ressuscitar com alguns ensenyen, impossible és que hi hagi resurrecció. Jesús realment va morir. Pilat va deixar baixar el seu cos de la creu després d’oir l’informe del centurió que certificava el seu decés. Va ser enterrat i el tercer dia va ressuscitar conforme les Escriptures. D’això existeixen testimonis oculars que ho certifiquen: “I va ser vist per Quefes, i després pels dotze, , després va ser vist per més de cinc cents  germans alhora, la majoria dels quals encara viuen i d’altres ja s’han adormit…” (1 Corintis 15:5-8).

Alguns es pregunten: “Com ressuscitaran els morts? ¿I amb quin cos venen?” (v.35). Per ajudar a entendre aquest misteri l’apòstol Pau empra l’analogia d’una llavor que perquè pugui brollar una planta primer s’ha de destruir. Així ho explica la Bíblia: “Allò que sembres no dóna vida si no mor abans” (v.36). “Així és també la resurrecció dels morts: és sembrat en corrupció, és ressuscitat incorruptible; és sembrat en deshonor, és ressuscitat en glòria,; és sembrat en feblesa, és ressuscitat en poder; és sembrat un cos animal, és ressuscitat un cos espiritual; …” (vv.42.44). “I afirmo això, germans, la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat” (v.50). “I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en victòria” (v.54). “Però gràcies a Déu perquè Ell dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist!” (v.57).

L’home no pot deslliurar la seva vida del poder del sepulcre. L’Escriptura segueix dient: “Però és totalment cert que Crist ha estat ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit. Perquè, així com per un home (Adam) va venir la mort, també per un home (Crist) ve la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en el Crist tots seran vivificats” (vv.20-22). Hem començat aquest escrit amb: “La paga del pecat és la mort”. La resta del verset diu: “Però el regal de Déu és la vida eterna en Jesucrist, Senyor nostre” (Romans 6:23).

Octavi Pereña i Cortina

JUSTICIA SOCIAL

 

Màrius Carol, periodista i director de La Vanguardia, en el seu escrit Sense paspartú, cita el llibre La pintura como pasatiempo de sir Winston Churchill que va ser primer ministre del govern britànic en els moments difícils de la II Guerra Mundial, on recomana als  polítics que es dediquin a altres disciplines per compensar l’excés de tensió mental  i l’allau de preocupacions que acompanyen l’exercici de la política, escrivint: “Així doncs, per a l’home públic conrear una afició i nous camps d’interès ha de ser una qüestió de vital importància. Tot i que no és una cosa que es pugui emprendre un dia, ràpidament o improvisadament, obeint un mandat de la voluntat”. El polític britànic recomana als seus companys d’ofici que per vèncer la tensió mental que genera les funcions públiques diversifiquin les seves activitats, que d’alguna manera posin les preocupacions momentàniament sota el coixí i les deixin reposar, desviant el pensament vers altres activitat que destesin la tensió mental que els aclapara. Winston Churchill alleugeria la tensió mental que l’afeixugava pintant. Cada persona ha de descobrir l’activitat que s’adigui al seu tarannà.

 

El polític no solament ha de tenir la ment destesa per poder encarar-se als problemes que l’assetgen amb lucidesa, també ha de ser just per donar solucions correctes a les dificultats que afeixuguen els ciutadans que depenen de les seves decisions. Lucidesa mental i justícia són dues característiques   que han d’anar juntes en la persona que es dedica als afers públics. Si en manca una d’elles l’acció política és defectuosa. No n’hi ha prou amb la lucidesa mental que proporciona   una distracció com la pintura que destesa la ment que permet que els pensaments brollin amb fluïdesa. Un parlar eloqüent i convincent no és suficient per governar amb la justícia que aixeca un poble. En són molts els polítics que parlen amb eloqüència  i el seu actuar és nefast per la Nació. Quan exposen el seu pensament les persones que escolten les seves promeses afirmen: què bé parla!, però el seu actuar és nefast per la Nació. Una persona pot ser brillant en el seu parlar però un poca-solta en la gestió. En política sobren persones simpàtiques amb verbositat impactant i en manquen de justes que facin prosperar la Nació. La justícia no és qüestió de maneres extravertides i discursos grandiloqüents, és una manera de ser.

 

És justa la persona que té la ment de Déu Pare de nostre Senyor Jesucrist, característica que s’adquireix no per l’esforç, sinó per la conversió, cosa que requereix  el reconeixement que no s’és just. La conversió a Crist atorga una nova naturalesa que fa que es busqui i agradi fer allò que és agradable als ulls de Déu que és el Just. Persones que tinguin el sentiment de Déu en són molt poques. Persones religioses abunden. No es pot prendre una cosa per l’altra. Religiositat i justícia no són sinònims.

 

Màrius Carol acaba el seu escrit així: “A Catalunya, si un dels nostres dirigents es dediqués a pintar els dissabtes, no el portaríem a una galeria d’art, sinó a un sanatori mental. I així van, estressats, inquiets i sense un paspartú que emmarqui el seu futur” . Ara es parla de d’instal·lar guarderies a les esglésies per afavorir l’assistència al culte. Això indica que la majoria de les persones, polítics inclosos, el importa un rave Déu i la seva Llei. El dia de descans setmanal instituït pel Creador pel bé de l’home  perquè reposi del seu treball i busqui en Ell la pau mental, carregui les piles, cosa que evita l’aparició d’estrès i altres malures mentals afines. Guardar el diumenge en esperit revesteix el creient de la justícia divina, cosa que contribueix a que en concret el polític a més de protegir la seva salut mental contribueix a prendre decisions assenyades que enriqueixen la Nació. “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14:34).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

DEPRESSIÓ: MALALTIA DEL COR

Si ens diuen: “L’estrès és una resposta exagerada de l’organisme (físicament i psicològicament) davant una sèrie d’estímuls que en un moment determinat sobrepassen la capacitat de la persona…unes assimilen els records i els modifiquen de manera important i beneficiosa respecte a tot el que passa realment, però per contra els que pateixen l’estrès el record no ha variat i el tenen contínuament present  amb la mateixa vivesa i sensació de realitat”, segons ho exposa un autor anònim. Tot això que és veritat poca cosa diu en l’aflicció perquè és una descripció del dolor molt acadèmica. En canvi si ens fixem en el relat que Dennis Stevenson fa de la depressió l’entendrem perquè és l’explicació que fa de la malaltia una persona que l’ha patit: “Un dia em vaig trencar la cama per deu punts. Em van portar a l’hospital. Algú va agafar la meva cama amb la porta quan la va tancar. Et pots imaginar el dolor!  Però et puc dir que el dolor de la depressió és molt pitjor: és agudíssim”.

Richard Layard i David M. Clark, autors del llibre: On és el problema, diuen: “El dolor mental és tan real com el físic. S’experimenta en les mateixes àrees cerebrals que el físic, però incapacita més. Aquests dos tipus de dolor no se’ls tracta de la mateixa manera. Gairebé tots els que pateixen físicament se’ls atén, dos de cada tres que són malalts mentals, no reben tractament. Si t’has trencat un os se t‘intervé  d’immediat, però si és el teu esperit que se t’ha trencat, no el reps”.

Els autors del llibre diuen que millorar la qualitat de vida: “Ingressos, educació, salut física, habitatge, no ha estat suficient per fer-nos més feliços o vides més ordenades. Ens hem deixat fora la persona interior”. El que es veu amb els ulls té preferència per sobre el que no es veu encara que sigui tan real com l’altre. Els autors del llibre esmenten l’home interior en la lluita contra  la depressió i les altres malalties mentals tan escampades avui en la societat occidental. Com a cristià que sóc em referiré a l’home interior des de la perspectiva bíblica.

Algú ha dit: “No és el que menges el que et produeix nafres,…és el que se’t menja a tu”. El que és difícil fer per no dir impossible és evitar els pensaments negatius que se’ns mengen. És aquí, els pensaments negatius que no sabem com eliminar per recuperar la salut mental, la Bíblia ens ensenya a fer-ho. L’arrel dels pensaments negatius l’hem d’anar a buscar en el pecat que significa “no fer diana”. No fer diana bàsic consisteix en no tenir en compte Déu. Quan no fem diana en el que és essencial no fem diana en el que és secundari, amb més o menys intensitat.

Penso que un text bàsic per aprendre a eliminar els pensaments negatius que afavoreixen la presencia de depressions i malalties mentals relacionades   és el salm 32. El poema comença així: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, cobert el seu pecat. Feliç l’home a qui el Senyor no li compta la iniquitat, i en el seu esperit no hi ha falsedat” . El rei David que és l’autor del poema considera feliç la persona a qui Déu li ha perdonat el pecat. El pecat és, doncs, el causant de la infelicitat. “Quan pequin contra tu, perquè no hi ha  cap home que no pequi…i es penedeixin de tot cor…llavors escoltaràs des dels cels, el lloc on tu resideixes, la seva pregària i la seva súplica, i els faràs justícia” (1 Reis 8: 46-49). En el llenguatge bíblic fer justícia significa que Déu perdona els pecats. El temps que David es va guardar el pecat en el pap, sense confessar-lo, el descriu així: “Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia (v.3). En el salm 51 es diu que el resultat de penedir-se a Déu “s’alegren els ossos que vas trencar”(v.8), amb la qual cosa reconeix que el malestar psíquic que afecta la salut física que patim és la conseqüència del pecat no confessat  i que no ha estat perdonat. Per aquest motiu decideix confessar al Senyor les seves transgressions perquè li siguin perdonades. Fruit del perdó diví pot escriure: “Feliç el qui té perdonada la transgressió, cobert el seu pecat”. El perdó de Déu guareix aquelles dolences psíquiques que són conseqüència del pecat. Els ossos  del salmista havien recuperat la flexibilitat que el pecat li havien endurit.

No hi ha cap persona que no pequi ja que no n’hi ha cap que sigui justa. Qualsevol pecador que cregui que Jesús és el camí vers Déu recupera el goig del Senyor, goig que expulsa els pensaments negatius que causen les depressions i malalties mentals relacionades. La vida del deprimit s’esllangueix degut a l’aflicció, però recupera el desig de viure quan el seu pecat li és perdonat per Jesús,  l’única persona que pot fer-ho perquè és Déu.

Octavi Pereña i Cortina