ALIMENT PER L’ÀNIMA

El Roto té vinyetes molt interessants i fan diana en qüestions crucials de la nostra societat. Un home ben vestit, assegut en un esglaó d’una luxosa escala en postura meditativa, pensa: “El meu currículum és autèntic, el que és falsa és la meva vida”. Aquesta reflexió arriba a fins el moll de l’os de la situació política actual en que s’ha posat de moda la fal·lera de la “titolitis” . L’home de la nostra vinyeta assegura que el seu “currículum és autèntic”. Amb sinceritat meridiana assegura que “el que és falsa és la meva vida”. Si questa afirmació la diu una persona acadèmicament il·lustrada, què haurien de pensar de sí mateixos els qui falsegen màsters per donar prestigi a les seves vides professionals o polítiques?

El boom dels màsters falsejats atorgats desprestigia les universitats que els concedeixen, a més col·laboren a fomentar la hipocresia. Per natural les persones tendim a voler aparentar el que no som. Busquem el beneplàcit dels altres sense pensar en el cost. La hipocresia és un engany i com tot frau té els seus perills. En el diccionari hi trobem el mot sinceritat. És molt interessant conèixer la seva procedència. Ve de sense cera. En l’antigor clàssica, en la terrisseria s’acostumava a tapar amb cera els defectes o esquerdes d’un objecte de ceràmica. Els compradors deien al venedor: “¿Sense cera?” El mal comerciant responia: “Sense cera”. Però quan l’objecte “sense cera” es posava al sol o en contacte  amb una font de calor la cera es fonia i deixava al descobert els defectes que amagava. Doncs bé, la cera s’ha convertit en un màster fals que pretén amagar la imperfecció d’una vida. Més aviat o més tard l’engany es posa en contacte amb una font de calor: una investigació periodística que posarà al descobert que darrere d’una aparent erudició s’hi amagava la lletjor d’una ànima mentidera. El ridícul i la vergonya són inimaginables.

En el temps que vivim es té cura del cos en tots els aspectes possibles per intentar conservar la joventut i retardar l’envelliment. En aquest sentit es gasten molts diners en cosmètics, operacions quirúrgiques i gimnasos. Però a l’ànima se la margina i no es pensa en alimentar-la. No se l’atén perquè es creu que no existeix. Per què aquest comportament? Perquè la nostra condició de pecadors ens confon i ens fa pensar exclusivament en l’aspecte físic en detriment de la salut de l’ànima. D’aquí ve l’interès   exclusiu del cos en detriment de l’ànima que ha estat creada a semblança de Déu el nostre Creador. Si descurem l’ànima es produeix un desequilibri en les nostres persones que és el causant   dels comportaments indesitjables dels que en som testimonis diàriament i que no sabem com resoldre’ls.

És hora de despertar del malson que vivim i començar a pensar en alimentar l’ànima.

He començat a redactar l’esborrany d’aquest escrit el dia de Sant Jordi, el dia del llibre. Els gremis de llibreters avaluen el resultat de la diada segons els milers d’euros guanyats i el nombre de llibres venuts. Dies abans, la maquinària publicitària es posa en marxa presentant les   novetats literàries perquè la gent comenci a rumiar en els llibres que compraran. Aquests llibres són com la rosa d’un dia no serveixen per nodrir l’ànima. Distreuen, diverteixen. Momentàniament ajuden a oblidar les cabòries, però l’ànima segueix assedegada i famolenca. Mancada de vigor per desnodrida. La persona que pensa de la manera com h descriu El Roto, reconeix que la seva vida és una falsedat. No s’agrada. En moments de lucidesa es mira a sí mateixa i arriba a la conclusió que la seva vida és un desastre. Que el benestar material no li ha aportat felicitat. Fa un bon judici. Però la seva vida segueix en una falsedat i un desastre. He escrit  abans que és hora de despertar del malson que vivim i comencem a alimentar l’ànima. Posem mà a l’obra.

L’aliment espiritual que necessita l’ànima entra pels ulls. Ja que parlem de la diada del llibre n’hem de buscar un que a més de distreure transformi la falsedat de la nostra ànima en autenticitat. Despertant la necessitat de treure la cera amb que intentem inútilment amagar la lletjor de l’ànima. Al món existeix un llibre que reuneix aquestes característiques: La Bíblia. Déu que coneix les nostres necessitats ha inspirat uns homes a escriure-la amb el propòsit que serveixi d’aigua viva i pa de vida que transformi la falsedat de l’ànima en autenticitat. La Bíblia té aquesta propietat perquè ens descobreix el Pare etern que en la persona del seu Fill únic s’encarna en la persona de Jesús per tal que els homes i dones insatisfets d’ells mateixos puguin trobar el sentit de la seva existència. En Jesús la falsedat de l’ànima troba autenticitat. Ara l’ànima té vertadera fam i set de Déu. És aquí on la Bíblia hi juga un paper cabdal. No és un llibre que es marceix com la rosa que s’ha tallat del roser. Conserva la seva frescor inalterable. Per això és un llibre que ha resistit les fogueres de la Inquisició i els atacs dels censors de torn. És el llibre de Déu. Avui com sempre les ànimes assedegades i famolenques de Déu hi troben en la lectura i meditació diària de la Bíblia l’aigua viva i el pa de vida que l’ànima necessita per mantenir-se sana i ufana.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

 

CONFLICTES DESTRUCTIUS

Tan aviat que Adam va pecar, la pau original se’n va anar en orris. Desapareix el pensament únic. Apareixen les divergències quan brollen els pensaments diversos. Gènesi recull el primer cas de conflicte destructiu que té que veure amb el concepte que es té de Déu. Abans de la desobediència les relacions entre Adam i Eva no eren destructives. La pau de Déu era total. Tan aviat com es va presentar el pecat en aquella minúscula societat de sobte va aparèixer la discrepància. Adam acusa Eva del que ha passat. Eva es vol treure de sobre les puces i culpa a Satanàs d’allò que havia fet. De moment es pot dir que els conflictes no eren destructius. Només hi havia retrets. Els conflictes destructius que eren latents surten a la llum quan Caín i Abel són adolescents. Diferien pel que fa a Déu, de com se l’havia d’adorar. La manera de fer-ho la van aprendre dels seus pares. Déu va cosir uns davantals amb les pells d’uns anyells que havia sacrificat per tapar la nuesa dels seus progenitors. Aquests  sacrificis significaven  una molt important doctrina espiritual. Representaven que sense el vessament  de la sang de Jesús que es realitzaria en el compliment del temps, no existeix el perdó dels pecats.

Caín sabia com havia d’adorar Déu. En lloc de fer-ho segons la manera que el Creador els havia mostrat als seus pares va decidir fer-ho  a la seva manera. Portant el fruit de la terra (Gènesi 4: 3). això és una mostra que l’ésser humà  creu que es pot presentar davant Déu oferint-li una ofrena que li ha costat esforç i suor.  En canvi Abel havia entès que sense vessament de sang  innocent un hom no es pot presentar davant de Déu. Li va oferir d’allò més gras de les ovelles. “I el Senyor va mirar amb aprovació Abel i el seu present, però no va mirar amb acceptació Caín i la seva ofrena” (v. 5). Caín enutjat perquè no havia rebut l’aprovació de Déu “es va aixecar contra el seu germà i el  va matar” (v. 8). Ara ja sabem l’origen dels conflictes destructius que esquitxen tan fort.

“La gestió de conflictes és una disciplina desenvolupada, estudiada i per a la qual hi ha professionals  dedicats, especialistes, formadors i fins i tot catedràtics” (anònim). La resolució de conflictes mitjançant  disciplines dissenyades i desenvolupades pels homes no aconsegueixen que “la mona malgrat que es vesteixi de seda, mona es quedi”. Algú ha escrit: “Els conflictes destructius arrasen les cultures corporatives i desbaraten l’harmonia dins de les organitzacions. És un càncer organitzatiu que no admet quimioteràpia, sinó l’eliminació directa del tumor”, aquest càncer té un nom: PECAT i la quimio que el pot extirpar del tot és la sang de Jesús ja anunciada a albada de la Història amb els sacrifici dels anyells fets per Déu per tapar la nuesa d’Adam i Eva. El pecat contamina tan en l’aspecte individual com corporatiu. Comença amb el que ens és més proper: La família. Els esposos no s’entenen i es divorcien. Les relacions entre pares i fills són tòxiques. Si deixem la llar i ens endinsem al carrer descobrim que és un abocador: contenidors cremats, brutícia a dojo, cagades de gos que ens fastiguegen, pisos ocupats i espoliats, xocs al carrer amb l’ús d’armes blanques i de foc, assetjaments sexuals i violacions grupals …Si del carrer ens endinsem en les institucions, què hi trobem? burocràcia excessiva,  corrupció, irresponsabilitat…Si de les institucions saltem a les relacions internacionals, què descobrim a més del que hi ha en les institucions?  Temeritat a l’hora de resoldre conflictes violents que poden passar  de guerres locals, que n’hi moltes i de les no se’n parla, i que ens pot portar a una guerra mundial que pot ser molt catastròfica. Amb Putin i el seu imperialisme aconsegueix que a Europa comencin a sonar els tambors cridant a sometent. En resum, no hi ha un pam  de net.

Davant tantes relacions tòxiques busquem respostes i solucions que no es troben. Ens refugiem en els  valors que ens proporciona la Filosofia i la Religió, però no les trobem. A l’inici d’aquest escrit m’he referit al fet històric de la caiguda d’Adam en pecat amb unes conseqüències còsmiques que duren fins avui i que perduraran fins a la fi el temps. Adam per mediació d’Eva i aquesta induïa per Satanàs va menjar el fruit de l’arbre prohibit. Una de les conseqüències de la Caiguda és el sentiment generalitzat d’odi contra Déu a qui se l’acusa d’haver-nos abandonat.  Si alguna reminiscència queda de Satanàs són les colles de diables que amenitzen les festes populars.

L’autèntic Satanàs es disfressa d’àngel de llum per amagar el seu rostre ferotge en els seus incondicionals esclaus que l’obeeixen servilment difonent mentides sobre Déu entre els éssers humans. Malgrat l’engany a que ens sotmet som corresponsables de l’enganyifa que hem cregut. El lliure arbitri amb que ens ha dotat el Creador, ens permet saber escollir entre el bé i el mal, la veritat i la mentida. Malauradament el lliure arbitri tacat pel pecat ens impulsa a escollir el mal i no el bé, la mentida i no la veritat. Malgrat la situació desesperada en que ens trobem, el desesper es pot transformar en esperança. Com Déu ho va fer amb Adam ens ve a trobar en el cau on ens amaguem i ens diu: Per què t’amagues? Deixa que et vesteixi amb la túnica de lli finíssim, resplendent, que representa que el teu pecat ha estat perdonat i has estat declarat fill de Déu. Digues-li: Tinguis pietat de mi que sóc pecador i això es farà realitat. D’ara endavant deixaràs de ser creador de conflictes destructius.

Octavi Pereña Cortina

 

 

DRET A AVORTAR

L’escrit “Santedat de la vida no nascuda” diu: “La vida d’un ésser humà no pot ser destruïda injustament sense incórrer en la ira del Déu sagrat, que veu la destrucció de la seva imatge com un afront a si mateix”. Assenyala: “Fins i tot abans de néixer, tots els éssers humans som la imatge de Déu i les seves vides no poden ser destruïdes sense esborrar la seva glòria” Francesc Peiron, autor de l’article “Els embrions congelats són nens” assegura que els textos entre cometes no formen part de la meditació d’un pastor d’una d’aquestes esglésies del nacionalisme cristià de l’ultra dreta nord-americana que n’han fet de l’avortament un argument de combat polític. No. les frases entre cometes les firma el jutge Tom Parker, president del Tribunal Suprem d’Alabama”.

El problema que presenten els Pro Vida respecte als avortaments és que creuen que  exercint violència van a canviar a les avortistes. Es consideren tan moralistes que amb els seus excessos destrossen els principis de la moral. Amb els seus principis cristians farisaics destrossen el principi de l’amor: “Déu és amor”. Jesús ens diu: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres, com us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres. En això coneixeran que sou deixebles meus, si teniu amor entre vosaltres” (Joan 13: 34, 35). Si els Pro Vida creuen que l’amor al que es refereix Jesús es limita als de la seva classe els traurà de dubtes l’ordre taxativa de Jesús: “Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics, beneïu els que us maleeixen, feu bé als qui us odien i pregueu pels qui us ultratgen i us persegueixen” (Mateu 5: 44). Els Pro Vida han d’entendre que si Déu els ha estimat de tal manera que ha donat el seu Fill únic per la seva salvació (Joan 3: 16), els envia a un món farcit d’odi perquè broti d’un munt de fem la bellíssima flor de l’amor de Déu.

L’apòstol Pau dirigint-se no sols als Pro Vida sinó als cristians en general, ens diu: “Us exhorto, doncs, germans, per les misericòrdies de Déu, a oferir els vostres cossos com a sacrifici vivent, sant, agradable a Déu, que és el vostre culte racional, i no us emmotlleu a aquest món, sinó transformeu-vos per la renovació de la vostra ment, a fi que discerniu quina és la voluntat de Déu, bona, agradable i perfecta” (Romans 12: 1, 2). A un repte molt alt ens exhorta l’apòstol Pau. Ser cristià és molt fàcil exhibir-lo entre les quatre parets de les parròquies. On es manifesta el veritable esperit cristià és en la palestra pública on ens encarem amb els fills el diable que com el seu pare busquen el nostre mal. “Si a mi m’han perseguit”, diu Jesús, “a vosaltres també us perseguiran” (Joan 15: 20). Jesús que va resistir els assetjaments satànics ens dóna l’exemple que hem de seguir”(Joan 13: 15).

L’apòstol Joan ens diu que els qui creuen en Jesús “no han estat engendrats de sang, ni de la voluntat de la carn, ni de la voluntat de l’home, sinó de Déu” (Joan 1. 13). El text afirma que els cristians no neixen sent cristians. Malgrat que els pares puguin ser cristians practicants, per més que s’hi esforcin  no aconseguiran que la seva prole siguin vers fills de Déu. El màxim que poden aconseguir és que els seus fills practiquin la religió cristiana. La conversió d’un fill del diable a fill de Déu és obra exclusiva del Senyor. Això vol dir que els vers cristians sorgeixen del paganisme encara que se l’hagi batejat amb el nom d’humanisme cristià.

La fal·làcia de l’Església Catòlica consisteix en ensenyar que l’aigua baptismal té el poder d’esborrar el pecat original i convertir el batejat en fill de Déu. L’apòstol Joan ens ha recordat que l’únic que té potestat de fer aquest miracle és Déu. La mona encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda. Els Pro Vida i la resta de cristians que no se’ls nota la santificació de l’Esperit  són pagans cristianitzats. Segons la Bíblia són persones carnals que fan obres carnals: “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries, i coses semblants a aquestes” (Gàlates 5: 19-21).

La voluntat de Déu és la santificació de l’Esperit que no significa que els creients en Crist siguin perfectes. Es un procés impulsat per l’Esperit Sant pel qual el creient en Crist va abandonant les obres carnals esmentades per anar-les substituint per les que són obra de l’Esperit Sant: “Amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 22, 23). Aquesta obra de l’Esperit no es deixa veure en els Pro Vida que exigeixen dures penes a les dones que consideren que defensen el seu dret a avortar.

Els Pro Vida creuen  que comportant-se de la manera com ho fan defensen la vida de l’embrió i del fetus. Ho fan sense ciència. L’apòstol Pau  ens mostra com s’han de comportar els servents  de Déu a l’hora de defendre l’Evangeli entre els incrèduls: “Un servent del Senyor no s`ha de posar en discussions, sinó que ha de ser amable amb tothom, apte per a ensenyar, sofert, que corregeixi amb mansuetud els qui s’oposen, per si Déu els dóna el penediment per al coneixement de la veritat, i tornin al bon seny, alliberat del parany del diable que els tenia captius per fer la seva voluntat” (2 Timoteu 2: 24-26). Els Pro Vida s’han de limitar a proclamar l’Evangeli i deixar que sigui el Pare que per mitjà del seu Fill i la participació de l’Esperit sigui qui obri els ulls de les dones avortistes.

Octavi Pereña Cortina

 

DOS POBLES

Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona en el seu escrit: “Llavors de solidaritat” (La Vanguardia 11/02/2024), escriu: “Déu ens crida a no perdre l’esperança, ens insisteix que és possible un món nou. La fe ens dóna forces que ens interpel·la, transforma la nostra vida i ens ajuda a veure que tots els éssers humans de la terra formen una sola família amb un mateix Pare. Estem cridats a ser una família unida per llaços de respecte i amor. Recordem també l’exemple de Jesús”.

L’arquebisbe de Barcelona en escriure el text que he citat no posa la cura que va posar l’evangelista Lluc a l’hora d’investigar els fets de la vida de Jesús des dels seus orígens, a fi que el seu amic el molt honorable Teòfil “reconegués la certesa de les coses en que has estat intruït” (Lluc 1: 1-4). Quina base bíblica té el text que he transcrit? Cap ni una. És fruit de la Tradició inestable que ha anat variant al llarg dels segles segons la direcció amb que bufa el vent. La inestabilitat de la fe catòlica la posa de manifest una parròquia de Lleida que va celebrar una votació per decidir si la imatge de Jesús clavat a la creu s’havia de treure  o no. El mossèn acceptaria la decisió de la majoria. Això em fa preguntar: Quina base doctrinal té el mossèn d’aquesta parròquia que és incapaç de fer prevaldre la seva autoritat com a pastor? En el seminari se’l va intruir en l’humanisme cristià que no es distingeix en res de la resta d’humanismes existents llevat que se l’ha batejat de cristià. La clau del desgavell que existeix en l’Església Catòlica es troba en el fet que l’ensenyança que imparteix no es contrasta amb la plomada que és la Bíblia, la paraula de Déu revelada. Sense l’ús de la plomada el magisteri catòlic no s’adona si els murs de l’església pugen drets o inclinats com la torre de Pisa que se l’ha d’apuntalar per evitar que s’ensorri.

El profeta Jeremies, serven del Altíssim li va dir a Hannanià profeta herètic: “Escolta ara, oh  Hannanià, el Senyor no t’ha enviat, i tu has fet que aquest poble confiés en la falsedat” (Jeremies 28: 15). L’apòstol Joan ens fa aquest advertiment: “Fills és la darrere hora. I com vam escoltar que l’anticrist bé, així ara han sortit molts anticrists. Per això sabem que és la darrere hora. Van sortir d’entre nosaltres, però no eren dels nostres, si haguessin estat dels nostres, haurien restat amb nosaltres. Però han sortit perquè es manifesti que no tots són dels nostres” (1 Joan 2: 18, 19).

Analitzem les paraules del prelat:

“l’esperança, ens insisteix que és possible un món nou”. Si no m’equivoco el purpurat ens està dient que avui és possible aconseguir crear un nou paradís amb tot el batibull de doctrines que en separen. La Terra que Déu va crear  i que va dir que era bona, el Creador la va maleir a causa del pecat d’Adam: “Espines i cards et produirà i amb dolor menjaràs tots els dies de la teva vida” (Gènesi 3: 17, 18). Quina és la fe que ens interpel·la i que transforma la nostra vida? Tothom té fe en algú o en alguna cosa. No totes les religions porten a Déu. Només hi ha una fe que transforma la vida. La que és do de Déu que permet creure que Jesús és l’únic Nom “sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 12). La transformació de la nostra vida només s’assoleix si l’Esperit Sant ens guia pel camí de la santedat, en la  novetat de vida perquè hem nascut de nou. “Així com Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminem en vida nova” (Romans 6: 4).

La fe imprecisa de la que ens parla el purpurat “ens ajuda a veure que tots els éssers humans de la terra formen una sola família amb un mateix Pare” , la qüestiona Jesús quan envoltat de gent un dels presents li va dir que la seva mare i els seus germans volien parlar amb Ell. Estenent la mà vers els assistents Jesús va dir: “Heus aquí la meva mare i els meus germans. Perquè el qui faci la voluntat del meu Pare que és en els cels aquest és el meu germà i germana i mare” (Mateu 12: 46-50). La doctrina papal és clara: Totes les religions porten a Déu. Jesús no dóna el seu vist i plau a aquesta doctrina perquè el Pare el va enviar a la Terra per salvar els escollits dels seus pecats (Mateu 1: 22). Al llarg de la Història i en el moment que Adam i Eva tenen fills, en Caín i Abel es posa de manifest l’existència de dos pobles enfrontats: el de Déu i el de Satanàs. Aquesta dicotomia l’acredita Jesús quan els fariseus, la secta judaica més estricta que presumia ser descendència d’Abraham, segons la carn, si, però no segons la promesa feta en el seu fill Isaac. Jesús desmenteix que els fariseus eren vers fills d’Abraham quan els diu: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentira, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44).

El text de Joan afirma que en el si de les esglésies s’hi troben ciutadans dels dos pobles diametralment oposats. Jesús confirma que la cosa és així quan cita la paràbola del blat i el jull. Ambdues plantes creixen juntes en el si de les esglésies “fins a la sega, i en el temps de la sega diré als segadors: colliu primer el jull i lligueu-lo en feixos per cremar-lo, però el blat aplegueu-lo en el meu graner” (Mateu 13: 24-30).

Octavi Pereña Cortina

 

 

 

QUÈ SIGNIFICA BATEIG?

El que diu Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, en el seu escrit: “La llum del món (La Vanguardia 28/01/2024): “Tots els batejats són cridats al seguiment de Crist. Pel baptisme rebem el regal de ser fills de Déu, germans de Jesucrist i temples vius de l’Esperit Sant”. Aquesta declaració necessita que s’expliqui. A l’Antic Testament no apareix el mot baptisme. La Llei de Moisès reglamentava al detall els rentaments que simbolitzaven purificacions. En el Nou Testament surt per primera vegada vinculada amb els batejos que practicava Joan Baptista als qui es penedien dels seus pecats perquè el regne de Déu era prop (Mateu 3: 2). Després de la resurrecció de Jesús la paraula bateig adquireix una dimensió més profunda: “¿O ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Crist Jesús, hem estat batejats en la seva mort? Hem estat sepultats, doncs, amb Ell en el baptisme per la mort, a fi que així com Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria de Déu Pare, així també nosaltres caminem en vida nova. Perquè si hem estat identificats amb Ell en la semblança de la seva mort, també ho serem en la resurrecció” (Romans 6: 3-5)

La paraula grega que s’ha traduït: baptisme, significa submergir. En l’antiguitat s’aplicava en el tenyit de teles. La roba que s’havia de tenyir se la batejava submergint-la en un recipient amb l’aigua calorejada amb el tint. El fet que Joan Baptista bategés els qui havien cregut el seu missatge de penediment significava que els submergia en l’aigua del riu Jordà. El bateig per immersió va ser la pràctica normal durant l’època apostòlica. A mesura que l’església s’anava corrompent es va començar a aplicar el bateig per ruixament. Aquesta pràctica la va legalitzar l’any 1311 el Concili de Ràvena. Això significava que la salvació exclusivament per la fe en el Nom de Jesús mort i ressuscitat per la redempció del poble de Déu s’anava substituint per les ensenyances eclesiàstiques que eren doctrines d’homes.

Minuts abans d’ascendir Jesús al cel, com si fos el seu testament, es va acomiadar dels seus deixebles amb aquestes paraules: ”M’ha estat donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: Aneu, doncs, instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar  totes les coses que us he manat” (Mateu 28: 18-20). Les paraules que he transcrit de l’arquebisbe de Barcelona l’acusen d’haver transgredit la darrera voluntat de Jesús. Les paraules profètiques i apostòliques inspirades per l’Esperit Sant i que han quedat registrades en les pagines de la Bíblia són la plomada que verifica si l’església del Senyor s’edifica verticalment sobre la Roca que és Jesús o en un terreny inconsistent com la torre de Pisa que s’inclina perillosament.

“Pel bateig”, escriu l’arquebisbe, “rebem el regal de ser fills de Déu”. Què ens diu la plomada? En el sermó que l’apòstol Pere va pronunciar en la Pentecosta, diu: “Penediu-vos i sigueu batejats cadascú de vosaltres en el Nom de Jesucrist per la remissió dels pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant…Llavors aquells que van rebre amb alegria la seva paraula van ser batejats” (Fets 2; 38-41). l’evangelista Felip interpreta la lectura que feia l’eunuc alt funcionari de Candaca, la reina dels etíops. Acabada la interpretació l’alt funcionari li diu a Felip: “Què impedeix que sigui batejat? L’evangelista li diu: “Si creus de tot cor és correcte”. La confessió del suplicant. “Crec que Jesucrist és el Fill de Déu”. havent arribat a un lloc on hi havia aigua ambdós van baixar a l’aigua “i el va batejar” (Fets 8: 34-38). Ambdós textos citats ens confirmen que els candidats a ser batejats van creure que Jesús és el Fill de Déu. El bateig és el senyal extern del miracle del nou naixement que és la conseqüència de la fe, que és do de Déu, dipositada en Jesucrist el Salvador (Efesis 2: 8).

És de gran importància saber com un fill del diable es converteix en fill de Déu. L’apòstol Pau aporta llum al respecte: Quan va arribar la plenitud del temps Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la Llei, perquè redimís els qui eren sota la Llei, a fi que rebessin l’adopció de fills. I perquè són fills, Déu va enviar als vostres cors l’Esperit del seu Fill. a fi que rebéssiu l’adopció de fills” (Gàlates4: 4-6).

Els cristians de Berea ens donen exemple que hem d’imitar quan ens trobem davant en una cruïlla i no sabem quin camí agafar. A Tessalònica l’apòstol Pau va ser molt mal rebut i va haver de marxar a Berea que “eren més nobles que el de tessalonicencs perquè van rebre la paraula amb molta atenció, examinant cada dia les Escriptures per  veure si aquestes coses eren així” (Fets 17: 11). La plomada que és la Bíblia examinada amb cura escampa els dubtes.

Octavi Pereña Cortina