NADAL FRAUDULENT

El Nadal que s’ha creat amb la tradició és una mentida i el més greu és que des del bressol s’acostumen els infants a viure en una farsa. Hem embolcallat els infants de coto fluix amb un intent frustrant de mantenir-los en la innocència que no tenen perquè per fecundació són engendrats pecadors que necessiten saber la Veritat per poder-se desfer del pecat que els fa infeliços. Mantenir-los en la farsa del Nadal tradicional no els aportarà la felicitat que els pares desitgen pels seus fills.

El Nadal mentida il·lusiona els infants amb l’alegria caduca que proporcionen els regals. Aquests exciten els sentits que és la conseqüència d’haver-se activat la glàndula de la felicitat que segrega l’hormona que produeix la sensació de goig

El Nadal tradicional és una mitja veritat que es transforma en una gran mentida. Per això necessita la fanfàrria que l’acompanya. La pura veritat no necessita embellidors externs. La Veritat posseeix llum pròpia i no li cal el glamur extern amb que s’embolcalla la gran mentida ja que desvia el propòsit d’anunciar l’encarnació del Fill de Déu que en la persona de Jesús  té el propòsit de morir en la creu pel perdó dels pecats.

El Nadal tradicional que és una celebració pagana recoberta d’un vernís de cristianisme realment una celebració religiosa pagana buida de contingut, sent una exaltació de la sensualitat que no dels valors del cristianisme. Invita a grans i menuts al consumisme voraç, la plaga de la cultura occidental. Aquest Nadal sensual i consumista és una invitació a agreujar la situació de les persones grans que s’ho passen malament per la solitud en que es troben i per la penúria econòmica que pateixen al no poder participar del xuclador del malbaratament. El Nadal de la celebració multitudinària és contraria a l’esperit evangèlic de donar sense esperar res a canvi. Els regals nadalencs tenen contraprestació. Jo et regalo. Tu em regales. Incita al narcisisme perquè activa l’orgull de veure qui fa el regal més esplèndid.

El Nadal que celebrem embolcallat de llumetes que espurnegen, de concentracions que donen la benvinguda al Reis d’Orient carregats de regals per a repartir, no és cristià. Satanàs que és el pare de la mentida i es disfressa d’àngel de llum per enganyar els incauts es preocupa que el Fill de Déu que a Betlem es va encarnar en la persona de Jesús  no sigui conegut íntegrament. Es victoreja el nom Jesús, però s’ignora el seu significat. Una veritat a mitges  és pitjor que una mentida.

El Nadal de fa 2000 anys no té res a veure amb el Nadal d’avui. Algú n’és el responsable de la seva degradació. La documentació històrica s’encarrega de demostrar que el Nadal que avui tenim és una cristianització de les Saturnals paganes que es va produir en el moment que el cristianisme es va convertir en religió oficial de Roma. La millor manera d’atreure a l’església les masses paganes era acceptar les seves divinitats i batejar-les amb noms cristians. Aquesta mentida es cobra un fort peatge al convertir el Jesús històric en un Jesús mitològic, un ésser mitològic més la mitologia pagana.

L’església cristiana actual perd influència en a societat pagana actual perquè s’ha desproveït de la Veritat de la que n’hauria de ser transportadora. Els mites, les faules no satisfan perquè són enganyosos. L’església amb la seva tolerància, sense denunciar amb veu alta el paganisme que acull  en el seu si, el seu testimoniatge és decebedor. El seu testimoniatge no és l’apropiat per despertar el homes del son de la mort.

Penso que Daniel Arosa arriba fins al moll del os de la degradació a que ha arribat l’església catòlica en concret, que es pot aplicar a les esglésies en general, encara que potser no en sigui conscient quan escriu: “Avui es desconfia, se sent rebuig a tot aquell que parla en nom d’una autoritat externa. Incloent-hi qui parla de Déu. Per això a l’Església li costa portar el missatge a la societat. El testimoni dóna més credibilitat que la doctrina. És important, per això, el gir en les formes que ha fet Francesc, encara que la doctrina bàsica no canvií   ni ho pugui fer. De la Cierva opina que la gent no es fixa en la bellesa de la doctrina salvadora, sino que comprova si qui la porta mereix ser escoltat”.

Indiscutiblement el portador de l’Evangeli ha de ser una persona de bona reputació entre els incrèduls, però ha d’anunciar una doctrina sana. La confusió que l’església aporta a la societat actual  és a causa de predicar moralisme, no el missatge salvador que només en Jesús hi ha salvació, no en cap altre nom. Jesús és l’únic Salvador perquè és l’única persona que va morir per perdonar els pectats del poble de Déu.

Daniel Arosa veu amb bons ulls que les maneres del papat hagin  canviat en la persona de Francesc “encara que la doctrina bàsica no canviï ni ho pugui fer”. Aquí s’hi troba la causa que l’Església catòlica perdi credibilitat en el món. La seva doctrina és una barreja d’Evangeli i humanisme. El resultat és un missatge que no salva. Si algun poder té el missatge catòlic és que converteix els homes a una religió, però no a Crist el Salvador.

He dit que el Nadal és una gran mentida. Ho he dit perquè la veritat de l’Evangeli no es troba en la seva celebració, La renovació de l’Església no es troba en persones mediàtiques que no són portadores de la puresa de l’Evangeli. S’aconsegueix quan a l’Església hi hagi persones convertides a la semblança de Jesús per haver-se convertit a Ell. Només persones d’aquesta mena poden restaurar la credibilitat que l’Església ha perdut al transitar pel camí ample del sincretisme religiós. Torneu-vos a mi, diu el Senyor, i jo em tornaré a vosaltres.

Octavi Pereña i Cortina

FER AMICS

Quina mena de persona truca? li pregunta Víctor-M. Amela a Maria Rosa Buxarrais, presidenta del Telèfon de l’Esperança. La resposta que dóna és: “De més de 45 anys (un 80%) i homes i dones (elles, el 70%), truquen pel mateix: la desesperació per la solitud, l’atur, una separació o desamor, conflictes amb la parella, els fills, els pares, els caps…”

Per què truquen?, pregunta Amela. La resposta que dóna la Maria Rosa és breu i emfàtica: “Per parlar”, De què, pegunta el periodista. La resposta que rep és molt aclaridora: “Del que sigui. La desesperació per no tenir ningú que t’escolti és molt anguniosa…I molta gent la sent…”. El que reprodueixo és l’extracte d l’entrevista. N’hi ha prou per posar de manifest la necessitat que tenen les persones de parlar. De buidar el pap. ¿Amb qui? Aquest és el problema. Qui està disposat a escoltar el nostre drama? La veritat és que molt poques persones presten les seves orelles per escoltar els desenganys d’altri. Davant aquesta evidència, el que fan persones que com la Maria Rosa prenen la decisió de posar les seves orelles per escoltar aquells que no tenen ningú amb qui parlar, és molt encomiable.

La solitud traumàtica és molt estesa. La pregunta que ens hem de fer al respecte és: Per què es dóna en una societat que disposa de tants enginys electrònics que en pocs segons ens permeten comunicar amb algú que es troba a l’altra punta del món? El problema es troba en el fet que a causa del pecat s’ha tallat la comunicació, en primer lloc amb Déu, i com a conseqüència amb el proïsme. No es pot recuperar la comunicació dintre els humans si no es restableix en primer lloc la comunicació amb el Creador. El pecat, no solament l’inconscient que tothom fa pel fet de ser pecador, també el voluntari que es fa amb plena consciència de que s’està fent malament tapa les orelles del Senyor que no li permet escoltar-nos. El tallament de la línia, és, doncs, responsabilitat nostra.

Moltes vegades Déu li va dir a l’antic Israel: He intentat parlar amb vosaltres però no heu volgut escoltar. Per això les coses no us van bé, perquè no us puc donar la meva benedicció. No puc resoldre els vostres problemes que no sabeu solucionar perquè no voleu que jo intervingui en les vostres vides pel vostre bé. Quan deixareu de ser rebecs i permetreu que us ajudi!

La comunicació és bidireccional. La comunicació unidireccional és monòleg, un parlar amb un mateix. L’altre no existeix. Per què parlar amb Déu si aquest no existeix? Amb aquesta filosofia no ens ha de fer estrany que la solitud existencial sigui tan acusada i que no hi hagi manera de curar-la.

La societat actual està abocada al materialisme. Tot gira entorn dels béns materials. Quants més millor. La filosofia d’aquesta societat estimula a desfer-se d’objectes que serveixen per substituir-los per l’últim model que dóna més prestacions que no es faran servir. El materialisme crea una insatisfacció que mai serà satisfeta. Com que som cecs a les coses de l’esperit no ens adonem que el materialisme no és l’estil de vida que necessitem. Inclús festivitats que tenen un caràcter tradicionalment religiós, malgrat que la seva essència l’ha malbaratat la tradició que no contrasta els costums amb l’original, els solitaris de solemnitat prefereixen anar a esquiar, viatjar, distraure’s, però no fan cap moviment per intentar esbrinar d’on procedeixen els costums tradicionals sense preguntar-nos si són correctes, Mentre busquem envoltar-nos de persones per no estar sols, la realitat és que ens sentim com mussols. Es fracassa quan s’intenta vèncer la solitud en la multitud.

Per vèncer  la solitud que ens destrueix ens hem d’imposar la solitud voluntària. No una solitud malaltissa per fugir de les persones  i ens tanquem en la cambra per mantenir relacions virtuals que fereixen. Aquesta no és la solitud recomanable. L’eremitisme cristià va fracassar quan les persones es retiraven del món sorollós per recloure’s en llocs desèrtics per restar a soles amb Déu. Aquest comportament que pot semblar sa, és pur egoisme, és contrari al principi evangèlic d’estimar el proïsme com a un mateix.

La solitud volguda que aporta salut emocional l’ensenya Jesús quan diu: “Tu, en canvi, entra dins la teva cambra, i tancada la  porta prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic” (Mateu 6: 6). Jesús dóna exemple del que diu quan es retirava en llocs apartats per pregar al seu Pare. Quan s’acabava el temps de solitud voluntària sortia al carrer a anunciar les bones notícies de la salvació de Déu i ajudar les persones en les seves necessitats. Potser les paraules del salmista: “Déu fa habitar el solitari en una llar” (Salm 68:6), tenen que veure amb les pregàries que el creient dirigeix al Pare de nostre Senyor Jesucrist, que surt de la cambra omplert de l’amor de Déu disposat a compartir-lo amb les persones del seu entorn.

Octavi Pereña i Cortina

L’EPIDÈMIA DE LA DESESPERACIÓ

“L’epidèmia de la desesperació. La mortalitat de blancs sense estudis als Estats Units es dispara pel consum de medicaments amb opiacis, drogues i alcohol i a això s’ha de sumar l’augment dels suïcidis” (Andy Robinson). El somni americà ha portat a la mort de l’esperança. El sentit de la vida s’ha convertit en un absurd per a un creixent sector de la població que no aconsegueix que els medicaments que pren guareixin el dolor de l’ànima, opta per suïcidar-se. La paradoxa que es dóna  és que els països considerats més feliços pel benestar que proporciona la prosperitat econòmica és on hi ha més suïcidis. La llum roja s’encén avisant-nos que la primera causa de mort entre joves d’entre  15 a 29 anys és el suïcidi i duplica el nombre de morts per accident de trànsit des de fa anys.

La societat gira a l’entorn del benestar material. L’esperit Scrooge, el vell avar i cobdiciós que només vivia per acabar el dia per comptar el calaix fet, que descriu Charles Dickens  en “Conte de Nadal”, perviu en els nostres dies. Tot gira l’entorn da “la puta pela”. Guanyar diners sigui com sigui: amb corrupció política. Els treballadors cisant  les empreses. Els fills robant els pares. Tothom mirant de treure algunes monedes d’on sigui. S’ha d‘estar a l’alçada social. Què dirà la gent si no faig vacances? Quina vergonya si sempre porto el mateix vestit! Quedarem molt malament si els nostres fills no van al viatges extra escolars! El cotxe té tres anys i l’he de canviar. He de substituir l’Samrtphone o l’iPhone o la tauleta perquè no tenen les prestacions que tenen les novetats. Es fan crèdits personals, hipotecant el sou per pagar les vacances que el casament de la filla sigui impactant. L’aparença pesa molt. Quan es viu pensant en el que la gent pot dir de nosaltres, sense adonar-nos-en ens fem esclaus d’ella. No som lliures d’anar al nostre aire. Les cadenes del què diran fan molt de mal. L’orgull, l’esperit narcisista, pot més que la satisfacció pròpia. La cosa sembla que funciona bé mentre el ingressos segueixin engreixant el compte bancari. La crisi econòmica ens afecta. La situació laboral és precària. Els ingressos disminueixen. El crèdit personal signat per portar un estil de vida que no pertoca, no es pot tornar. El desastre cau amb força sobre la família endeutada que no pot seguir amb el tren de vida de cara l galeria. La medicació de l’estrès, de l’angoixa, de l’insomni es poden neutralitzar fins a un cert punt amb píndoles multicolorades. Què s’ha de fer amb el dolor de l’ànima que no mitiga?

Mentre s’ha estat vivint pensant en el que diran els altres ens hem oblidat de nosaltres mateixos. Quan arriba l’hora de les vaques flaques, ¿on són totes aquestes persones que reien les teves gràcies, que presumien de ser els teus amics? Et quedes més sol que un mussol. No tens ningú que t’escolti. Els que es deien amics teus fugen de tu com si fossis un esperitat. Durant tots els anys de vaques grasses has viscut com si Déu no existís. Has caminat sense tenir-lo en compte, pensant que podries viure sense Ell. Ara que la crisi econòmica permesa per Déu per no seguir les seves instruccions, que ho controla tot. La crisi no l’ha agafat per sorpresa perquè ha anunciat des de sempre  les conseqüències de viure no tenint en compte la seva Llei  donada per al bé de les persones. ¿On busques aixopluc? ¿On t’arronses per buscar caliu? Et trobes sol enmig d’un desert.

Malgrat que has viscut durant tota la vida donant l’esquena a Déu, potser burlant-te d’Ell i mofant-te del seu Nom amb el teu parlar groller i vivint en una falsa opulència. Ara que no tens ningú que t’allargui la mà per ajudar-te, tens la mà estesa de Déu per fer-ho. El problema és en tu. ¿La vols? Malgrat el refús que puguis donar pe resposta, el Pare celestial segueix esperant que tornis en si i deixis de donar-li l’esquena. El profeta Isaïes escrivint en Nom de Déu per alertar els homes, redacta: Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües, el qui no té diners,  veniu, compreu i mengeu: sí, veniu, compreu sense diners i sense preu, vi i llet. Per què peseu el diner per allò que no és pa, i malgasteu el vostre treball en allò que no satisfà? Escolteu-me atentament, i mengeu el que és bo, i la vostra ànima s’alegrarà en l’abundància. Inclineu la vostra orella, i veniu a mi: escolteu, i la vostra ànima viurà” (Isaïes 55: 1.3). Però Déu  no en té prou en parlar-te mitjançant el profeta. Arribat el compliment del temps, mitjançant el seu Fill que es va encarnar en la persona de Jesús que morint en la creu liquida el deute que tens amb el Pare celestial, et diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar” (Mateu 11: 28). Si al lector li afecta l’epidèmia de la desesperació, Jesús és el remei a la malura de la teva ànima.

Octavi Pereña i Cortina

EL MOTÍ DEL BOUNTY

Josep Espinàs en el seu escrit La violència que s’instal·la a casa, que tracta de la violència masclista contra la dona, escriu: “Terrible. Què està passant? Després de l’atac, un d’aquests homes es va llençar pel balcó de la casa. És difícil d’entendre aquests fets, així  com la reacció dels agressors. Els psicòlegs o els psiquiatres ens ho haurien d’explicar. Perquè ja no es tracta d’algun fet ocasional. És una barbaritat que va creixent”

El periodista ens transporta als psicòlegs i psiquiatres perquè ens expliquin aquests fets que són difícils d’entendre. Els especialistes en salut mental poden analitzar la violència humana en general i la que es perpetra conta la dona en concret. En el moment que arriben a  fer el diagnòstic del seu origen, es queden muts. No saben que dir. Estudien la problemàtica des de la visió que donen eminents doctors que a l’hora de donar solució al misteri de la violència contra la dona també es queden sense saber què dir.

Penso que gairebé tothom estarà d’acord amb el que diu l’Espinàs: “Violència domèstica, en diuen. Els gossos i els gats  són qualificats d’animals domèstics, però és evident  que hi ha animals humans que no són adequadament domesticats. Hi ha un salvatgisme masculí i familiar que a  vegades esclata. Com la violència d’una tempesta de vent”. L’escriptor amb poques paraules descriu molt bé el que està passant. Es queda en una brillant descripció. Tampoc aporta solució.

Un relat històric que desvela el misteri de la violència contra la dona. El 1887 el capità Bligh, comandant del vaixell Bounty salpa d’Haití per tornar a Anglaterra. Durant la travessia la tripulació s’amotina  al comandament de Fletcher  Christian. Després d’abandonar el capità Bligh, oficialitat i alguns membres de la tripulació que s’havien sumat al motí en un bot, el Bounty torna a Haití on la tripulació convenç algunes dones que els acompanyessin. Van salpar amb rumb incert. Després de molts dies de navegació van arribar a la desconeguda illa Pitcairn que no constava en la cartografia marina de l’època. L’illa  semblava un paradís terrenal. Es van lliurar a totes les passions. A causa del pecaminós cor humà el paradís terrenal es va convertir en un infern. Van començar a destil·lar alcohol. Les borratxeres van començar a fer acte de presència. Aviat es van començar a produir baralles acompanyades d’assassinats. Al final només van quedar dos dels amotinats: Edward Young i Alexander Smith. Tipes de ser maltractades les dones es van apoderar de les armes i es van atrinxerar en un indret de l’illa. No en volien saber res d’aquells dropos.

Entre les pertinences desembarcades del Bounty hi havia una Bíblia. Young la troba i la llegeix i ensenya a fer-ho a Smith. Young mor. Smith es queda sol però segueix llegint la Bíblia. Explica “M’havia estat esforçant com un talp durant anys, i de sobte va ser com si s’obrissin les portes de bat a bat. Vaig trobar Déu i la càrrega del meu pecat em va abandonar i vaig trobar una nova vida”. De la lectura privada va passar a llegir-la als nens i a les dones. L’any  1823 un vaixell va arribar a Pitcairn on els nouvinguts van trobar una comunitat de persones pietoses on existia una pau i un amor  que enlloc havien vist. Quan el vaixell va salpar, en arribar a Boston el capità va informar que en tots els seus viatges mai no s’havia trobat amb persones tant bones i generoses.

Smith, un home  bregós i embriac feia que les dones fugissin d’ell. La transformació es va fer visible i posava de manifest la foscor del pecat vivint en la llum del Senyor. Començant pels, nens les dones també se li van apropar. Els testimoniatge d’una vida canviada i la lectura de la Bíblia va fer possible que la petita població de Pitcairn estigués formada per una congregació de persones redimides per la sang de Jesús.

Les proclames, les manifestacions, els escrits que es redacten  un cop l’any quan es celebra la diada contra la violència masclista, no fan res més que denunciar un fet: la dona és  maltractada  i convertida en objecte sexual des de molt jove i també assetjada per adolescents cada cop més joves. El problema que es denúncia seguirà existint, és més, s’agreujarà més perquè la condició humana no ha canviat. Les relacions home dona no poden ser les de amo a esclava, de poderós a feble. L’home ha de veure a la dona com “un ajut adient” (Gènesi 2: 20). Aquesta visió no es farà possible mentre tota  la Bíblia no es converteixi en un llibre de lectura diària i el seu contingut gravat en el cor.

Octavi Pereña i Cortina