MISERICÒRDIA DIVINA

Fa un any el papa Francesc va concedir que els capellans durant l’Any de la Misericòrdia poguessin perdonar el pecat d’avortar. Al final de l’Any torna a parlar per prorrogar a perpetuïtat el poder de perdonar aquest pecat que fins ara havia estat potestat  d’una autoritat superior al sacerdot. La pregunta que ens hem de fer és: ¿D’on ha sortit la idea que el clergat s’autoatorgui el poder de perdonar pecats? Només hi ha dos textos on poder-se agafar per defendre aquesta idea. L’un són les paraules que Jesús va dir als seus deixebles el mateix dia de la seva resurrecció: “Als qui perdoneu els pecats, els són perdonats;  als qui els retingueu els són retinguts” (Joan 20.28). L’altre, amb un abast més ample Jesús va dir als seus oients: “En veritat us dic: tot el que lligueu sobre la terra, serà lligat en el cel; i tot el que deslligueu a la terra, serà deslligat en el cel” (Mateu 18:18). Els apòstols mai van pretendre posseir el poder de perdonar pecats de la manera com ensenya l’Església catòlica. El poder de perdonar pecats que tenien era indirecte i era la conseqüència de la predicació de l’Evangeli. Els qui creien en Jesús se’ls perdonaven els pecats. La misericòrdia divina es manifesta en aquells que creuen en Jesús que “salva el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1:21). Quin paper hi juga Jesús si els homes s’atorguen el poder de perdonar pecats? Els apòstols i els seus deixebles i per extensió tos els deixebles dels apòstols al llarg de la història han estat i són vehicles de la transmissió de la misericòrdia de Déu mitjançant la predicació de l’Evangeli. “Per tant, la fe ve de l’escoltar, i l’escoltar la paraula de Déu” (Romans 10:17).

Felip, un dels set escollits per ajudar els apòstol, un àngel li va dir que anés al camí que va Jerusalem a Gaza. Es posa en camí i es troba amb un home que assegut en el seu carro anava llegint el profeta Isaïes sense entendre el que llegia. Felip se li acosta i li diu que el text que no entenia es referia a la mort de Jesús per expiar els pecats de les persones. L’evangelista li parla de Jesús i l’home va creure que Jesús és el Fill de Déu, el Salvador. En separar-se, l’eunuc etíop “va continuar el seu camí ple de goig”        (Fets 8: 26-39).

L’evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules de Jesús: “m’ha estat donada tota potestat en el cel  i sobre la terra. Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps”  (Mateu 28: 18-20). Quina ocasió perduda per dir-los als seus deixebles que els donava el poder de perdonar pecats!

El salmista fa aquest clam: “respon-me quan crido, oh Déu justícia meva”                     (Salm 4:9). David, el salmista no creu que sigui sense pecat quan considera Déu la seva justícia En el Salm 51 descriu perfectament el sentit que té que Déu sigui la seva justícia: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia: d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions , i el meu pecat és sempre davant meu” (Salm 51: 1-3). Amb el que la Bíblia ens diu de David no se’l pot considerar un home bo. Ens diu que va ser un adúlter i que va fer matar l’espòs de la seva amant. Havent estat perdonat per la fe en el Messies que havia de venir, suplica: “Purifica’m amb hisop i seré net: renta’m i esdevindré més blanc que la neu” (v. 7). El llenguatge de David és simbòlic i es refereix a la sang que es vessava en els sacrificis. La sang dels animals immolats representava la sang de l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món. El que la sang dels anyells no aconseguia perquè era simbòlica “la sang de Jesucrist (vessada un sol cop), el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7). “Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà del nostre Senyor Jesucrist”  (Romans 5:1). Per la fe en Jesucrist Déu declara just el pecador perquè Jesús en la creu carrega amb el pecat del pecador i paga el deute que tenia amb Déu. Hem estat comprats per a Déu al preu de la sang de Jesús el seu Fill. Això fa possible que els pecadors verament penedits es puguin veure “més blancs que la neu”. El pecador, sense intervenció de l’home, es fa seva la misericòrdia de Déu invocant el Nom de Jesús que salva els pecadors. No fa falta la intervenció humana. Quan això passa, en lloc  de gaudir la misericòrdia divina un s’embolcalla de confusió espiritual i n pot continuar el camí ple de goig. Li manca la certesa d’haver-se reconciliat amb Déu.

Octavi Pereña i Cortina

LUDOPATIA

“Un país amb 700.000 apostants en actiu” és el títol de l’escrit es que Antònia Laborde tracta el tema de la ludopatia, addicció que engendra molts problemes personals i familiars pels endeutaments que origina. Enganxar-se al joc pot ser de manera accidental com li va passar a Francisco José Andrés que fent temps en un bar va inserir una moneda a la màquina escurabutxaques i va guanyar  10.000 pessetes.      Aquest guany inesperat va ser l’inici d’una cursa que el va portar a l`addicció. Diu:  “L’inserir una moneda m’agafa una bombolla i no veig més. M’evadia per complet”

També pot portar a l’inici de la ludopatia escoltar la publicitat que et posa el parany de guanyar diner fàcil amb l’eslògan: “No tenim somnis barats”: Un cotxe de gama alta, una segona residència luxosa…però els somnis es converteixen en malsons. És llastimós que els malsons es converteixin en maldecaps que comencen cada cop més en edats més primerenques. Segons José Jiménez, president de l’Associació Sevillana de Jugadors d’Atzar en Rehabilitació, “resulta molt alarmant la quantitat de joves que s’inicien en edats cada cop més primerenques en aquests tipus de jocs”.

Preocupant és que els governs amb l’excusa  que tots hi guanyem si juguem, afavoreixin els jocs d’atzar dient que els guanys que proporcionen el govern  els inverteix en benestar social. Siguin els governs amb la seva promoció, siguin els ciutadans que volen el diner fàcil, el cert és que el diner s’hi troba al mig. “Perquè l’amor als diners és una arrel de tota mena de mals” (1 Timoteu 6.10). És una sentència bíblica que la realitat li dóna la raó. Per un costat l’addicció de manera conscient o inconscient crea molts danys socials i familiars. Per l’altre l’amor al diner és el causant de la macro corrupció política que creient: si Déu existeix, no  veu el que passa en la terra. Però sí, Déu ho veu tot per més amagat que es faci i en el moment oportú passarà comptes de tot el que s’hagi fet i de cap de les maneres no es podrà justificar els danys que s’hagin comés.

Deixem que la Bíblia ens parli al cor perquè si això passa posarem seny. L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu, li diu: “Tanmateix la pietat amb contentament és un gran negoci” (1timoteu 6:6). La pietat a la que es refereix l’apòstol no és la religiositat de pandereta. La pietat que esmenta és la que neix de la fe en Jesucrist i que fa que el creient estigui content, sigui poc o molt el que el Senyor  li doni i que es guanya per part e l’home amb el seu esforç. Per què tanta cobdícia si el que s’ha emmagatzemat oprimint el pobre, avui venen a buscar la teva ànima i el que has emmagatzemat, ¿de qui serà? Què n’és de necessari entendre. “Perquè res vam portar al món, i és evident que tampoc no ens podem endur res” (v.7). Això ho sabem però ens manca el coneixement del que hi ha a l’altra riba de la mort. Evidentment els cossos reposen en el sepulcre o les cendres escampades serveixen de nutrients per les plantes. Demà, en el dia de la resurrecció, perquè hi ha resurrecció dels morts, dos destinacions  clarament diferenciades, esperen. Salvació o condemna eterna. Si se sap això no es farà com el ric de la paràbola que per guardar els seus béns que exponencialment havia guanyat havia d’engrandir els magatzems. Tanta cobdícia, per a què? ¿Per la perdició de l’ànima? La cobdícia li havia estat una mala inversió.

Una bona filosofia que evitarà caure en el parany de la ludopatia, de convertir-se en un addicte al treball o evitar apropiar-se dels diners públics, és: “tenint, doncs, menjar i abric, estarem satisfets amb això. Però els qui volen fer-se rics cauen en la temptació i en un parany, i en moltes cobejances insensates i pernicioses que enfonsen els homes en ruïna i perdició” (vv. 8,9). No el diner, sino la cobejança del diner és una trampa que destrueix al que hi cauen. Per què amassar fortunes a costa dels sofriments dels treballadors sense els qual no les podrien aconseguir? Per què explotar  les dones i els infants  que treballen en fàbriques tèxtils o dels miners que perden la vida i la salut en les mines si al final no es poden endur res  d’aquest món i la seva ànima anirà cap a la ruïna i condemna eterna? Els  especuladors no han aprés a fer inversions segures. Jesús els indica on s’han equivocat: “No us feu tresors sobre la terra, on l’arna i el rovell fan malbé, i on els lladres foraden i roben. Sinó feu-vos tresors en el cel, on ni l’arna ni el rovell fa malbé, i on els lladres no foraden ni roben. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor” (Mateu 6:19-21).

Octavi Pereña i Cortina

OBJECTIVAR LA DONA

“L’Argentina es mobilitza arran de la brutal violació i assassinat d’una jove”, diu el títol de l’escrit de Robert Mur. L’assassinat de Lucia va aixecar protestes a Buenos Aires i una simbòlica protesta de dones conta la violència. La fiscal Maria Isabel Sánchez que porta la investigació del cas va qualificar el crim d’ “agressió sexual inhumana” i el descriu molt cruament. Va ser “violada via vaginal i anal, no només amb el penis de l’home que ho va fer, sinó també utilitzant un objecte rom, com pot haver estat un pal”. La societat intenta lluitar contra la violència contra la dona amb mobilitzacions de protesta. Les manifestacions , però, no serveixen per trencar la cadena que s’allarga de dones que moren violentament a mans de depredadors sexuals.

Susana Quadrado, tenint en ment l’assassinat de  Vanessa Ferrer de Xella, País Valencià, escriu: “El cas és que avui tot són xifres que ningú no s’explica. Hipersexsualització en l’ambient, en l’adolescència. Programes de televisió nauseabunds. Entronització de tipus (i arquetips) indesitjables a les xarxes. La mala educació en algunes llars. La tendència envers determinades actituds a l’institut…Què està passant? Buscant la resposta exacta tornarem a la Vanessa”. Mentre es va a buscar resposta al que està passant, la violència sexual a més d’augmentar es produeix cada cop en edats més joves. La violència contra la dona és una lacra que ens afecta a tots i té prou abast com diu la psicòloga Rosa Porras: “considerar-la un problema de salut física”. No podem restar indiferents davant el  gran problema que tenim davant pensant que a nosaltres no ens tocarà sofrir una situació d’agressió sexual a una dona de la nostra família.

La Maria (nom fictici), mare d’una noia de 16 anys maltractada per un noi de 21, escriu: “no ens havem imaginat mai que això ens podria passar a nosaltres. Som una família de classe mitjana, en que tant ell com jo creiem tenim una relació molt igualitària, i això ho transmetem a la nostra filla. L’eduquen en el respecte en la igualtat d’oportunitats, en la independència…Però sembla que res de tot això li deixi empremta. Als 16 anys va començar a canviar. Va començar a sortir amb un noi de 21 anys, i aviat va deixar de parlar-nos…Fins que un dia vaig entrar al lavabo . Li vaig veure uns blaus. La maltractava” (Celeste López).

No podem evitar que tant infants com adolescents es vegin sotmesos a “grans impactes agressius, misògins, sobresexualitat i imatges violentes en pornografia, pel·lícules, jocs d’ordinador i publicitat, contínuament veient com els nivells de violència sexual contra les dones i nens continuaran sense disminuir avui. O pitjor” (Alison Grundi, psicòloga clínica).

Josh Brown, jugador de rugbi dels Giants, acusat de violència domèstica per la seva ex Molly, fa unes declaracions que aporten llum al que passa en l’ànima dels assetjadors sexuals: “Durant la major part de la meva vida he estat un mentider. He fet decisions egoistes per utilitzar i abusar dones des dels set anys per satisfer aquest buit. He objectivat les dones i mai no m’ha importat l dolor i el dany que les ocasionava. La meva capacitat de connectar emocionalment amb altres persones era zero. I el meu nivell d’empatia era zero…Em vaig convertir en un assetjador i vaig danyar Molly físicament, emocionalment i verbalment. Em veia com si fos Déu i ella era la meva esclava. Portava un aclaparador sentiment de poder perquè posava el diner per davant de Déu i el feia servir com un instrument de poder”. Aquesta declaració ajuda a entendre perquè Tomás Pardo Caro després de 16 anys de complir condemna per violació i intent d’assassinat de Luci, en sortir de permís torna a repetir el mateix fet amb una dona de 52 anys. A pesar de l’aparent bona conducta  penitenciària els brutals sentiments li segueixen corroint l’ànima.

El comportament de Tomás Pardo Caro ens transporta a les paraules que el apòstol Pau escriu als cristians a Roma. Referint-se als qui malgrat que la creació revela l’etern poder de Déu es decanten per l’ateisme, aquest fet que té unes conseqüències morals que es tradueix en un comportament indigne: “Per això Déu els va lliurar en la impuresa en els desigs dels seus cors, per deshonrar els seus cossos entre ells mateixos…I com no van aprovar reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada a fer coses impròpies: Estan plens de tota injustícia,  fornicació, malícia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany…sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1:26-31).

El mateix apòstol escrivint als cristians a Colosses contrasta  el que eren abans de creure en Crist  amb el que són ara que esperen la manifestació gloriosa de Jesús al final del temps. Els diu: “Per tant feu morir els vostres membres que són de a terra: fornicació, impuresa, passió, mal desig i la cobdícia que és idolatria, per aquestes coses ve la ira de Déu  sobre els fills de la desobediència, entre els quals vosaltres també vau caminar abans, quan vivíeu en elles” (Colossencs 3: 5-7).

Abans de conèixer Crist es podia ser un objectivador de la dona com Josh Brown. Ara que es creu en el Senyor l’home veu la dona com el vas més fràgil que cal respectar i protegir.

Octavi Pereña i Cortina

EUTANÀSIA

Ja fa anys vaig veure una pel·lícula, el nom de la qual no recordo. Hi havia una escena que em va impactar molt. Una llarga cua de persones es forma davant un edifici molt modern en el que es practica l’eutanàsia lliure, sense restriccions legals. Els qui volien morir ho podien fer de la manera que els semblés millor. És possible que la nova llei que Holanda prepara sigui un pas més vers l’eutanàsia que pronosticava la pel·lícula que esmento.

Holanda planteja portar més lluny la llei del 2002 i permetre que les persones que “ja hagin completat la seva vida”, puguin assistir al suïcidin assistit. La idea del Govern és que la gent gran amb un fort desig de morir, encara que no estigui sotmesa a un patiment físic o psicològic insuportable, pugui rebre ajuda professional per fer-ho d’una manera digna”.

La proposta de la llei holandesa “es refereix a les persones grans que ja no tenen ganes de seguir endavant amb les seves vides, que tenen dificultat d’acceptar el final de la seva autonomia personal o la mobilitat reduïda o que se senten soles per la pèrdua d’un ésser estimat”. La proposició de llei no concreta l’edat a que ; de poder accedir  a l’ajuda per morir però indica que s’hauria de dur a terme “sota estrictes condicions”.

“La frase l’han dit molts familiars de persones grans: “Fa temps que està així, tant de bo Déu se l’endugui aviat”. Algunes d’aquelles persones la vida de les quals ja no val la pena ni pels que més se les estimen, aconsegueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un “escolti, doctor, ja està”. “No és que vulguin que els matin, que els treguin la vida, però sí que expliquen que, per la seva part ja han acabat”, diu el Dr. Germán Diestre, metge responsable de psicogeriatria al centre sociosanitari Albada, a l’hospital Pare Taulí de Sabadell. 

És interessant el que diu el Dr. Germán Diestre: “L’extensió del debat als qui no estan malalts però volen acabar la seva vida perquè els resulta insuportable per altres raons, com el deteriorament, la seva dependència o la seva soledat, serà més difícil de resoldre jurídicament. Però és un desig real que no necessàriament se soluciona tractant-lo com una depressió”.

El problema de viure o morir és una qüestió de fe. Es pot donar el cas que algun creient de fe feble vulgui que se li apliqui l’eutanàsia o suïcidi assistit. Qui té una fe viva en Jesús, capaç de dir: “Jo sé en qui he cregut” rebutjarà treure’s la vida encara que sigui de manera legal. Per què no ho farà? Perquè la seva fe en Déu li dóna el suport que necessita en els moments d’extrema feblesa. La fe en Crist atorga una esperança que no es marceix perquè la vida eterna que li garanteix no es desfà com un bolado. La certesa de la vida eterna no treu que durant l’estança en aquest món de pecat el creient en Crist pugui passar situacions d’intens dolor.

David Roper esperava amb candeletes la seva jubilació per poder-se dedicar als seus hobbys. “Bé”, diu, “el dia va arribar i una combinació de factors adversos i una neuropatia em va posar a empènyer un caminador. No puc fer senderisme, no puc anar a pescar, no puc fer moltes de les coses que em produïen plaer…No tinc idea del que Déu té preparat per a tu i per a mi. No hauria de preocupar-nos. El nostre deure és acceptar les coses tal com són, sabent que en l’amor, saviesa i providència de Déu aquesta situació és tan bona com ho pugui ser una altra”.

El salm 102 és la “pregària de l’afligit que defalleix, i vessa el seu plany davant el Senyor”. Indiscutiblement per treure’n profit de les ensenyances que aporta aquest poema cal creure en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, doncs, si no es creu en Ell, com podrà anar a implorar-li socors en temps d’aflicció?

“Senyor escolta la meva pregària! Que el  meu crit d’auxili arribi a Tu. No amaguis el teu rostre el dia de la meva angoixa. Inclina la teva orella a mi el dia que t’invoco i respon-me aviat” (vv.1,2). Una de les causes de l’eutanàsia és la solitud. Un pot trobar-se envoltat de persones i morir-se d’avorriment perquè no té ningú amb qui parlar. Encara que es doni el cas de tenir algú amb qui fer-ho l’interlocutor  no pot arribar a les profunditats de l’ànima que és on està arrelada l’aflicció que el marceix i que li fa dir: “vull morir”. “No puc més”. “El meu cor” afegeix el salmista, “ha estat colpit, i es marceix com l’herba, fins oblido menjar el meu pa” (v.4). El poeta reconeix que l’aflicció no és quelcom extern, físic. És el seu cor que està trasbalsat i aquesta aflicció de l’ànima el porta a “oblidar menjar el pa”. ¿No és cer que davant l’angoixa en són moltes les persones que perden la gana?

El salmista no és dels qui creuen en Déu de llavis i el cor el tenen atrapat en les coses materials. És per això que pot escriure: “Perquè Ell mira avall des de l’altura del seu santuari, des dels cels, el Senyor mira sobre la terra, per escoltar el gemec del presoner, per alliberar els fills de la mort” (vv. 19,20). El sofriment, en la seva diversitat de tonalitats és impossible extirpar-lo. El pecat d’Adam és el causant de la seva presència i nosaltres, els seus descendents, en som hereus. Per què uns sofreixen molt i altres poc, no és al nostre abast donar-li resposta. El que sí sabem del cert és que en el moment oportú rebrem el seu socors. El que és cert és que els creients en Crist, hagin sofert molt o poc aquí en el temps gaudirem plenament de la presència de Déu en el cel, lloc on no hi haurà sofriment, ni mort, ni cap mena d’injustícia. El paradís perdut en l’Edèn serà recuperat en la gloria celestial.

Pel qui ara sofreix, el dolor és una realitat, però, en la foscor de l’adversitat  hi pot trobar el conhort al saber que Jesús per l’Esperit Sant que habita en ell, si és creient, no el deixa orfe. Està dins seu recordant-li que a la creu va ser abandonat pel seu Pare a fi que nosaltres en el nostre sofriment tinguem el conhort que necessitem.

Octavi Pereña i Cortina