MIRADA ALS ESTELS

“Déu va crear l’home a la seva imatge, el va crear a la imatge de Déu i els va crear mascle i femella. I Déu els va beneir, i Déu els va dir: Sigueu fructífers i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la, i domineu sobre els peixos del mar, i sobre els ocells dels cels, i sobre totes les bèsties que es mouen sobre la terra”                              (Gènesi 1: 27,28).

Segons el relat de la creació que descriu Gènesi tot el que existeix va ser format per la paraula de Déu. Déu va parlar i cada dia van anar apareixent coses no del no-res, perquè del no-res no en pot sortir res.  Previ al no-res ja existia Déu i d’Ell procedeix tot el creat. Una característica d’aquest relat és que la creació no va ser l’efecte d’un Big Bang sinó d’una curosa formació que va durar sis dies. Quan l’hàbitat va estar a punt, Déu, el dia sisè va ordenar “que la terra produís éssers vivents segons la seva espècie. I Déu va veure que era bo” (Gènesi 1: 24,25). Entre la creació dels éssers vivents i la de l’home creat a imatge de Déu hi ha un marge de temps, potser ínfim, doncs especifica que la creació de l’home va ser independent de la resta dels éssers vivents: “I Déu va crear l’home a la seva imatge, el va crear a la imatge de Déu. Els va crear mascle i femella” (v.2).Per  Gènesi 3: 19 sabem que l’home va ser creat a partir del pols de la terra perquè a conseqüència del pecat i amb l’aparició de la mort “amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis al terra, perquè d’ell has estat fet i perquè tu ets pols, i a la pols tornaràs” .

També sabem que la creació d’Adam i Eva no va ser simultània. El text sagrat té cura de precisar la procedència d’Eva: “I el Senyor Déu va dir: No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda adient…I el Senyor Déu va causar un son profund en Adam, i es va adormir. I va prendre una de les seves costelles. I va cloure la carn al seu lloc. I el Senyor Déu va formar de la costella que havia pres d’Adam la dona, i la va dur a Adam. I Adam va dir: Ara sí, aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn, ella serà anomenada dona perquè ella ha estat treta de l’home” (2: 18,21-23).

La creació detallada d’Adam i Eva posa de manifest que l’ésser humà és molt preuat als ulls de Déu i el va fer responsable de tenir cura de l’hàbitat que prèviament li havia preparat. ¿Tenia Déu en ment que l’home s’interessés pels viatges siderals? Penso que no.  Crec que el text sagrat deixa prou clar que l’espai que ha d’explorar l’home és la Terra. Penso que hauria estat així si no s’hagués produït un esdeveniment que trastornés les relacions de l’home amb el seu Creador.

 Adam i Eva vivien feliços en el jardí que conreaven sense que els caigués una gota de suor dels seus fronts i gaudint del privilegi de passejar i xerrar amb el seu Creador a la fresca del dia (3: 8).

A l’escenari s’hi presenta la serp. Restes arqueològiques la presenten com un animal que caminava dret. El fet que fos condemnada per Déu a “arrossegar-te sobre el teu ventre i menjaràs pols tots els dies de la teva vida” (3:14), confirma el que les restes arqueològiques afirmen. Ben segur que a Adam i Eva que ja l’havien vist i la seva presència no els espantava. L’aparença de l’animal de bell aspecte no havia canviat quan va ser posseït pel diable, el pare de la mentida. No sabent el que li havia passat a l’animal, Eva l’escolta. No va resistir al diable i no va fugir. El missatge del dubte la va atrapar. Va desconfiar de Déu i va voler ser com Déu. Van menjar el fruit de l’arbre prohibit i van perdre la virginitat espiritual. A partir d’aquí la descendència d’Adam vol ser com Déu. Volent fer-se grans empetiteixen Déu fent-lo desaparèixer de les seves vides.

A Babel volen fer-se un nom (Gènesi 11: 4). A l’home sempre li ha captivat les nits estelades. Li atreuen les estrelles com l’imant el ferro. Quina millor manera de fer-se un nom que arribar a tocar-les amb la mà. Emprant la tecnologia de l’època construeixen “una torre amb el seu cim tocant els cels” (v.4). L’intent va fracassar perquè Déu el va aturar provocant la dispersió de llengües i també perquè el projecte era inviable. La tecnologia de l’època no era l’adequada. Les centúries passen i la tecnologia progressa. Al segle XX l’home arriba a la lluna i comença la competició de les grans potències per fer-se un nom. Milions i milions e dòlars es gasten per construir eines per a ser enviades a les profunditats de l’espai. Aquí hi ha una contradicció. En lloc de conrear i guardar el jardí on Déu l’ha posat, que es la Terra, es capfica per enviar persones per explorar els llunyans planetes. Per proveir les necessites  dels astronautes ja s’han fet intents de fer germinar llavors de plantes a la lluna.

S’ha avançat molt tecnològicament però molt poc en civilització. Mentre s’intenta crear horts a la lluna aquí a la terra hi ha molta fam. Hi ha diners per explorar l’espai i no n’hi ha per atendre les necessitats bàsiques de la humanitat. Què passa? Succeeix que volent fer-se un nom l’home perd la seva humanitat donant l’esquena a Déu  el seu Creador. L’orgull és la força creativa que porta a la destrucció. Si la Bíblia s’escrivís avui s’hi tornaria a escriure aquest text: “I Déu va mirar la terra i, heus aquí, estava corrompuda, perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra” (Gènesi 6: 12). El resultat va ser que la Terra, el jardí que Déu havia preparat per a l’home va ser sepultat sota les aigües del Diluvi Universal. De tota la humanitat només vuit persones es van salvar: Noè i la seva família. No hem d’oblidar que Déu segueix mirant  des dels cels el que passa a la terra.

Octavi Pereña i Cortina

LLENGÜES I BANDERES

“L’abanderat, sobre tot si és un polític en campanya, hauria de portar un codi de barres. És fonamental saber què s’embolca quan un hom es cobreix amb una bandera. Pot embolicar un farcell d’odi o l’orgull solidari de ser un país d’asil i acollida. Pot amagar desconfiança vers l’estranger o la mà estesa a qui escull viure en un vell país que es buida. En una bandera s’hi pot embolicar el dany d’un retrocés masclista o el desig de gaudir d’un país que sigui avantguarda en igualtat. Ja no ens podem equivocar en saber el que amaga una bandera: ¿un lloc de por i intimidació per a la dona o un hàbitat de llibertat? En la bandera s’hi pot embolicar la llibertat d’expressió com un bé màxim a respectar o el propòsit de silenciar la paraula contraria. Una bandera pot embolicar la clau d’una biblioteca o el martell d’heretges. Pot embolicar memòria fèrtil o amnèsia retrògrada, pluralitat o monocultiu. Pot embolicar, en fi, un Estat de benestar o una maquinària de fer mal” (Manuel Rivas, en el seu escrit: “Què es pot embolicar en una bandera?”). la bandera, com internet, com un invent, és innòcua. El problema es troba en la persona que la fa servir. L’ésser humà és la peça clau, segons sigui aquest la bandera portarà destrucció o benestar.

Joana Benet en el seu escrit “Voxers de l’odi”, redacta: ”Ser civilitzat no té res a veure amb tenir estudis superiors o amb tenir un alt quocient”. Citant Teodor Todorov diu: “Ser civilitzat significa ser capaç de reconèixer plenament la humanitat dels altres, encara que tinguin rostres i hàbits  diferents dels nostres, saber-se posar al seu lloc i mirar-nos a nosaltres mateixos des de fora”.

En el món en que vivim s’està produint una regressió moral, una perillosa pedagogia que involuciona valors i contextos que semblaven superats. L’ésser humà com a ésser racional que és pensa i idea ideologies per crear un món feliç, però és incapaç de crear-ne cap. En el moment que l’ésser humà es deífica i es creu capaç de crear un paradís en els límits del seu poder, crea un nacionalisme excloent que esborra sigui com sigui  tot el que se li oposa. No dubta utilitzar les clavegueres de l’Estat per eliminar tota dissidència que s’oposi al seu messianisme. De Messies només n’hi ha hagut un. Els qui volen usurpar les funcions messiàniques que no els corresponen no són guiats per Déu que és amor, sinó pel diable que és el pare de la mentida i homicida des del principi. Vet aquí perquè els messianismes polítics, els religiosos també, tots sense excepció es caracteritzen per l’odi, la violència, la injustícia i tots els mals que un es pugui imaginar, que no contribueixen al benestar dels pobles sinó a la seva ruïna. Els nacionalismes excloents que limiten les llibertats ciutadanes es caracteritzen per l’elevat grau de corrupció perquè eliminen de l’esfera pública els mecanismes de control que poden limitar la seva expansió.

Aquest tipus de nacionalisme excloent divinitza la pàtria i la bandera i persegueix a tot aquell que no jura fidelitat a aquests dos símbols nacionals. Una mirada a la història  i ens adonarem que aquests nacionalisme no han sobreviscut el pas del temps. Déu que ha fixat els temps i els límits, quan la corrupció fa vessar el got Déu intervé i traspassa el poder a un altre. No hi ha regne o república etern. Tots s’ensorren per la mateixa causa: CORRUPCIÓ.

Els cristians tenim un avantatge sobre els qui no ho són. Atès que som ciutadans de països concrets, la nostra vertadera ciutadania es troba en el Regne de Déu etern. El que siguem ciutadans del Regne de Déu no ens treu la responsabilitat de treballar pel bé de la nació en que ens ha posat Déu.

Els nacionalistes excloents encara que tinguin el nom de Crist a la boca no  són vers cristians perquè Jesús el Pacifista per excel·lència  no aprova la coerció, la violència que s’exerceix sobre la ciutadania per imposar els seus punts de vista, ni la depuració de funcionaris públics pel fet de tenir una ideologia diferent. Es pot ser religiós però això no significa que es sigui un vertader cristià. A aquest comportament anticristià al que se li posa una capa de vernís cristià, especialment el dels clergues que es consideren representants de Crist aquí a la terra, té unes conseqüències molt nefastes perquè aquest comportament no cristià fa que molts cataloguin Déu el Pare i Déu el Fill per la manera de ser d’aquests falsos apòstols

Els nacionalismes neixen de la confusió  de l’única llengua que es parlava quan els homes en el seu deliri de grandesa es van dir: “Veniu, edifiquem-nos una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fem-nos un nom a fi que no siguem dispersats per sobre la superfície de la terra” (Gènesi 14: 4). L’ordre de Déu era que l’home s’havia d’escampar per tota la terra. Desobeint Déu es van voler aplegar en una gran ciutat i  van voler convertir-se en déus construint una torre que arribés fins el cel. Déu mirant des de l’altura el que feien els homes se’n va riure de la seva niciesa i va dir: “Venim, baixem i confonguem allà la seva llengua, a fi que ningú entengui la llengua dels altres. I el Senyor els va dispersar d’allí per damunt la superfície de tota la terra, i van deixar d’edificar a ciutat” (vv. 7,8). El primer imperi que va néixer es va enfonsar i així ha estat amb tots els que l’han segui fins ara. Ningú pot divinitzar-se. Les llengües són el resultat del pecat però també seran senyal d’unitat en la diversitat quan en el Regne de Déu els redimits per Crist “canten un càntic nou dient:” Digne ets de prendre el llibre i d’obrir els seus segells, perquè vas ser immolat,  amb la teva sang ens vas comprar per a Déu, de tolta tribu i llengua i poble i nació” (Apocalipsi 5: 9). En el Regne de Déu etern on no hi ha pecat s’han acabat les disputes per la supervivència de les llengües. La diversitat lingüística i nacional servirà per adorar Déu  sense confrontar-se els uns amb els altres com es fa ara.

Octavi Pereña i Cortina

NADAL ANTIC

En la vesprada de la diada de reis del passat dia 5  de gener de 2019, sa majestat el rei Baltasar, a la localitat d’Andoáin, Guipúscoa, va cometre l’error imperdonable  de dir des del balcó de l’ajuntament de manera inesperada: “Que sàpiguen que els pares són els reis! Val nens? Au, fins a un altre dia!”. A causa del rebombori que les paraules del rei Baltasar van causar, el monarca es va haver de disculpar dient: “La meva intenció no era fer mal. Volia dir que els pares són els reis de la casa, que són els qui manen a casa”. A la localitat  granadina de Santa Fe, el ei Gaspar va sorprendre els assistents  quan al final de la seva intervenció va dir: “Tots sabem qui eren els reis d’orient. Els reis d’orient eren tres, però els qui ens donaven els regals eren dos, una mare i un pare”.

Si ens deixem guiar per l’evangeli de Mateu que és el que hauria de ser els nostre guia per posar ordre en el desori que s’ha creat per no fer cas al que diu i per deixar-nos guiar per les tradicions, ens adonarem que no eren uns reis sinó uns mags els qui van anar a Betlem a adorar Jesús, nom que significa Salvador “perquè salvarà el seu poble (el de Déu) dels seus pecats” (Mateu 1: 21). El text bíblic posa en evidència que les tradicions nadalenques no s’ajusten  a la realitat.

Una profecia pronunciada per Balaam, un vident llogat per Balac rei de Moab perquè maleís Israel diu: “Un estel sortirà de Jacob, i un ceptre s’alçarà d’Israel” (Nombres 24: 17). El text de Mateu ens diu: “Heus aquí, que van arribar a Jerusalem uns mags arribat d’orient “ (2:1). Els personatges vinguts d’orient per adorar el Messies nascut  el text bíblic no els anomena reis sinó mags. Aquests personatges misteriosos no se’ls ha de confondre amb els mags que el faraó del temps de Moisès tenia al seu costat o els que assessoraven Nabucodonosor rei de Babilònia. No, els mags als que es refereix Mateu no eren personatges d’aquesta mena. Se suposa que eren persones proveïdes d’un vast bagatge cultural que a més de conèixer astronomia eren versats en filosofia i religió. La vasta cultura que posseïen ens fa pensar que coneixien la profecia pronunciada per Balaam  segles abans. Indiscutiblement per inspiració de l’Esperit Sant i els seus coneixements astronòmics van interpretar que “el Rei dels jueus ha nascut perquè hem vist el seu estel en el llevant, i hem vingut a adorar-lo (v.2).

Els pastors que van anar a Betlem a adorar el Fill primogènit de Maria embolcallat i reclinat en la menjadora” (Lluc 2: 7) i la dels mags no va ser al mateix dia. Hi va haver un lapse de dos anys, interval que l’indica el fet que quan el rei Herodes es va informar dels mags “exactament de l’aparició de l’estel” (v.7) i en veure’s burlat perquè van tornar al seu país per un altre camí, “es va enfurir molt i va enviar a matar tots els nens que hi havia a Betlem i a tota la rodalia, de dos anys en avall, segons els temps que havia calculat pels mags” (v. 16). No és correcte representar l’adoració dels mags presentant a Jesús com un nadó embolcallat i ajagut en un pessebre. Segons el text bíblic tenia dos anys i com a tal ja començava a ser conscient del que passava en el seu entorn.

El text de Mateu diu quelcom més que no es té en compte en les celebracions nadalenques dels nostres dies: “I entrant a la casa (els mags), van veure el nen amb Maria, la seva mare, i prostrant-se, el van adorar, i obrint els seus tresors, li van oferir or, encens i mirra” (v.11). els mags no van tenir en compte Maria ni a Josep. Es van dirigir al Nen reconeixent-lo com el Rei d’Israel, el Messies anunciat des de l’albada del temps,  i “el van adorar”. El text no diu “els van oferir”. Com si no hi hagués ningú més a la casa, sinó li van oferir a Jesús els tresors.

En les celebracions nadalenques paganitzades d’avui Jesús s’ha convertit en un “Jesuset”, una peça decorativa de l’espectacle. A la Festa dels Reis es dóna rellevància als infants. La Festa gira entorn d’ells. Quan l’ésser humà es fa gran, Déu es fa petit. Considerant la suposada innocència dels infants i emparant-se en el mite dels “Reis Mags”, se’ls afalaga més del que pertoca. Se’ls considera els reis de la llar.  Ja se sap quin és el resultat de convertir els fills en els reis de la llar. Se’ls transforma en petits dictadors que a mesura que van creixent fan molt desgraciats els pares i es converteixen en un perill social perquè  s’han transformat en reietons que exigeixen que tothom complagui els seus capricis, voluntàriament o per la força.

L’educació hedonista que es dóna als nens des de la infància i en concret la que se’ls imparteix en el Dia de Reis s’ha de substituir per la que ensenyen els mags d’orient que van prescindir de Maria i Josep per adorar Jesús el Rei d’Israel, el Salvador del poble de Déu com el Nom indica. Si s’ensenya els infants a creure en Jesús i a no estimular l’egoisme es tallarà l’arrel del narcisisme. Farà que la convivència amb els pares sigui més agradable i en l’entorn social en que es moguin. Fent aquest canvi educatiu s’aconseguirà que minvi la incivilitat que tants euros costa  l’erari públic.

Octavi Pereña i Cortina

IMATGE CORPORAL

Maimònides, el filòsof jueu nascut a Còrdova l’any 1135 va escriure quelcom que avui és actualitat: “No sacrifiqueu les vostres ànimes ni els vostres pensaments  al cos ni als diners, doncs, i és així, què us queda? La nostra reflexió anirà adreçada al cos.

Segons la Fundació Imatge i Autoestima ja hi ha un 65% d’adolescents espanyols que es declaren insatisfets amb el seu cos. Avui la tendència consisteix en enaltir el cos en detriment de l’esperit que, per cert també  forma part de la persona. A causa de la influència que la imatge exerceix en els infants i adolescents fa que aquests estiguin excessivament preocupats pel seu cos, preocupació que té efectes negatius en la seva salut. Cada cop més el món visual posa més pressió en els adolescents. Els infants estan envoltats d’imatges que els és difícil ignorar. La paraula escrita perd posicions davant la pressió que exerceixen les imatges que es difonen  pels mitjans de comunicació. Imatges que són irreals perquè han estat retocades per Photoshop.

“L’any 2006 a Espanya es va plantejar el debat de les desfilades de la passarel·la Cibeles i, al cap d’un any es va aconseguir que les models tinguessin un pes saludable. Després d’aquella polèmica i la discussió sobre talles i patronatge, el debat a fons ha tornat a caure en l’oblit”, diu Cristina Sen. Només cal veure les imatges actuals de models de cos cadavèric i semblant zombi, que no presenten aspecte saludable a pesar que les seves cares estiguin cobertes de maquillatge.

El Dr. Adam Carey, nutricionista especialitzat en la moda de la primor, fa aquest diagnòstic: “Quan segueixes un règim molt estricte comences a perdre massa muscular  en lloc de greix. Aquest és el motor del teu cos que crema combustible, sense ell comences a tenir aspecte demacrat. També alenteix el teu metabolisme, així que, menjant el mateix fa que guanyis pes i has de menjar menys i menys així que passa el temps. També redueix els nivells de salut, no importa l’exercici que facis. Potser és més perillós, una subalimentació crònica ocasiona la pèrdua el múscul del cor, la qual cosa et posa en un gran risc d’un atac de cor”

“No  es tracta” diu Cristina Sen, “ni de bon tros de menysprear la recerca de la bellesa, el gaudi estètic, ni de criticar els que es cuiden i porten una vida saludable, sinó de considerar que aquest cos perfecte és l’únic sinònim de felicitat i èxit. Que no sigui una finalitat en si mateix fruit de la pressió mediàtica.  Pressió que continua sent més forta sobre les dones però que arrela entre els homes, encara que no ho diguin”. “Avui”, diu Pilar Pasamontes “molts cuiden més la imatge que les dones i la frase de moda és: “me’n vaig córrer, me’n vaig al gimnàs. Correcte si no és fruit d’aquesta insatisfacció permanent creada pel bombardeig d’imatges”.  El bombardeig d’imatges de dones i homes inexistents contribueix a crear un ideal estètic artificial i inabastable que obre la porta a greus trastorns d’alimentació.

El món occidental es caracteritza pel sedentarisme  i per l’escassetat d’exercici. Dins dels seus límits els metges recomanen l’exercici per conservar la salut. D’aquí l’ampla oferta de maneres de fer exercici, això sí, pagant. Entès això, és de gran utilitat el consell que l’apòstol Pau dóna al seu deixeble Timoteu: “Perquè l’exercici corporal és útil per a poca cosa, mentre que la pietat és útil per a tot, tenint la promesa de la vida, tant de la present com de la futura” (1 Timoteu 4:8). Fixi’s el lector que diu: “la pietat és útil per a tot, tenint la promesa de la vida, tant de la present com de la futura”. S’ha de tenir present que l’Evangeli no només es preocupa pel demà, per l’eternitat, també s’interessa pel present de les persones. La pietat que segueix a la fe posa en contacte la persona amb Jesucrist i, a l’enfortir l’ànima capacita per resistir les dificultats del món present que són moltes. Ensenya a viure de manera calmada i tranquil·la que preserva de moltes malures psicosomàtiques pròpies del món occidental parcialment desenvolupat perquè només s’ha preocupat per millorar el nivell de vida material desentenent-se d’assolir un bon nivell d’autèntica espiritualitat. Aquesta mancança li impedeix gaudir de la vida perquè li manca la salut espiritual que li pot aportar la felicitat que enyora i que  no li  proporciona l’obsessió per la bellesa física que pereix.

Octavi Pereña i cortina