LÍMITS A LA MALDAT

Gaël Faye, escriptor i raper de Burundi, en resposta a la periodista Ima Sanchís, diu:” Sóc un pessimista que creu en el futur. Entenc la pau com un interval entre guerres, perquè és molt més fàcil deixar anar els baixos instints que perseverar en el diàleg, la recerca de l’empatia i el compromís. L’espiritualitat té aquesta força, però sovint s’aplica malament…El genocidi és el crim dels crims. Només els éssers humans tenen l’estúpida idea d’esborrar de la terra uns altres de la seva mateixa espècie. Ho hem traït tot: Déu, els nostres valors, la cultura He viscut amb questa vergonya…I he conegut persones justes. Ells són la nostra llum. No podré explicar-me mai com entre persones d’una mateixa família n’hi ha que deixen matar els seus veïns i d’altres tenen la força moral de dir que no arriscant la seva vida…Jo em recolzo en aquelles persones per construir el meu propi optimisme. Em dic que aquesta és la humanitat i la resta un fracàs de la humanitat, l’estupidesa. Això és el que el genocidi m’ha ensenyat: la part de llum”. Aquestes reflexions de Goël Faye exposen les contradiccions que es veuen en el comportament humà. ´Son un clar-obscur que reflecteix que no totes les persones arriben a l’extrem de la corrupció moral de cometre genocidis: camps d’extermini nazis o de qualsevol altra ideologia, gulags siberians, camps de concentració infames, guerres destructives per afany de poder, i altres malifetes que escandalitzen les persones sensibles. Si es donen en l’home graus de perversitat i d’entre el femer de la dolenteria brolla un clavell roig que desperti esperança en l’home, no és a causa de la seva bondat innata sinó de la voluntat divina que en la seva misericòrdia dóna a uns més que a uns altres. La declaració divina no deixa lloc al dubte: “De just no n’hi ha ni un”. Tots som pecadors i com a tals tots estem condemnats a la mort eterna de no ser que la misericòrdia divina atorgui als qui Ell vol la fe en el seu Fill Jesús que dóna la vida eterna als qui Ell escull.

A mesura que el temps avança i s’acosta la fi del món tal com avui el coneixem, la maldat humana anirà creixent en perversitat. Les malvestats que avui es cometen diàriament, unes poques ocupen amplis espais en els mitjans de comunicació, unes altres es publiquen en un raconet i unes altres resten en l’anonimat. El ateus culpen Déu de ser el responsable de tots els mals que ens afecten. Als qui critiquen Déu per la seva suposada indolència davant els esdeveniments que ens afecten, els prego que llegeixin la Bíblia. Si no ho fan, els transcric un bocinet  perquè se n’adonin que el Senyor no és indiferent al que passa en la terra: “Així parla el Senyor: atureu-vos sobre els camins  i mireu, i pregunteu per les senderes antigues, quin és el bon camí i camineu-hi! I trobareu repòs per a les vostres ànimes. Però han dit: No hi caminarem. I he posat sentinelles sobre vosaltres. Estigueu atents al so del corn. I vau dir: No estarem atents. Per tant, escolteu nacions, i sapigueu, congregació, el que els vindrà. Escolta terra: Heus aquí, porto el mal sobre aquest poble, el fruit dels seus pensaments, perquè no van parar atenció a les meves paraules, i també van rebutjar la meva Llei. Què és per a mi això, l’encens vingut de Sabà i la fusta olorosa d’una terra llunyana? No accepto els vostres holocaustos, els vostres sacrificis no em són agradables. Per tant, així diu el Senyor: Heus aquí poso ensopecs a aquest poble, i hi ensopegaran pares i fills conjuntament, el veí i el seu amic seran destruïts” (Jeremies 6: 16-21).

El lector podrà pensar que això és injust. Quin concepte de justícia s’ha de tenir: el nostre o el de Déu?

El Senyor li diu al profeta Jeremies: “Aixeca’t i baixa a la casa del terrisser, i allà et faré escoltar les meves paraules. I vaig baixar a la casa del terrisser i, heus aquí feia un treball al torn. I l’atuell de fang que ell estava fent es va ver malbé a la mà del terrisser, i en va tornar a fer un altre atuell, com va semblar millor als ulls del terrisser de fer-lo. I la paraula el Senyor es va adreçar a mi, dient: ¿No puc fer amb vosaltres, casa d’Israel com aquest terrisser? Heus aquí com el fang a .la mà del terrisser, així sou vosaltres en la meva mà, casa d’Israel” (Jeremies 18: 2-6). Déu sent el nostre Creador ha fet les coses com li ha semblat millor, això sí, sempre des dels límits de la seva justícia perfecta.

En la paràbola dels obrers contractats a treballar a la vinya per un diari al dia i que a l’hora de cobrar van rebre el mateix salari tant els qui havien començat a fer-ho a la sortida del sol com els ho havien començat a fer gairebé en pondre’s el sol, davant les queixes d’un que va considerar injust l’actuació del vinyater, Jesús acaba així la paràbola: “¿No m’és permès fer el que vull amb les meves coses? ¿O és que el teu ull és maliciós perquè jo sóc bo? (Mateu 20: 15).

Déu ha parlat al llarg dels segles mitjançant els profetes que no van ser escoltats i, “en aquests darrers dies ens ha parlat en el Fill” (Hebreus 1:2) que, com també com els profetes, a més de ser rebutjat va ser sentenciat a mort per blasfem. Malgrat el rebuig de l’Enviat, Déu el Pare deixa constància de l’amor  que sent per l’home que no vol saber res d’Ell: “Perquè Déu v a estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna. Perquè Déu no va enviar el eu Fill al món per condemnar el món, sinó a fi que el món sigui salvat per mitjà d’Ell” (Joan 3: 16,17). Fins el dia final Déu seguirà enviant els seus   servents perquè anunciïn el seu amor infinit vers una humanitat rebel, Si els oients creuen el missatge. que impedirà que la perversitat humana es pugui manifestar en la seva a màxima crueltat, indiscutiblement la maldat minvarà.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

 

AUTORITAT ECLESIAL

L’ordenació de Josep Lluís Serrano Pentinat, el dissabte 21 de setembre a la catedral de La Seu d’Urgell, l’arquebisbe  d’Urgell tracta el tema de les ordenacions en el seu escrit “Acollim el bisbe coadjutor d’Urgell”. Tractaré el tema des de la perspectiva bíblica, no des de el punt de vista de l’humanisme cristià com ho fa el clergue.

La pregunta bàsica que ens hem de fer abans de continuar és: ¿D’on procedeix l’autoritat? Per creació, de Déu, que la delega en Adam que és el primer humà creat. En els Déu Manaments la delega en els pares: “Honra el teu pare i la teva mare…” (Èxode 20: 12). Ens serà molt útil explorar la relació mascle/femella. Amb un feminisme extremadament virulent és molt difícil tractar aquest tema sense que es desprenguin espurnes, però s’ha de tractar si és que realment se la vol entendre. “Perquè l’home no prové de la dona, sinó la dona de l’home. I perquè l’home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l’home. Per això la dona ha de portar un senyal d’autoritat sobre el seu cap per causa dels àngels” (1 Corintis 11: 8-10). “I vull que sapigueu que el cap de tot home és Crist, i el cap de la dona és l’home, i el cap de Crist és Déu” (1 Corintis 11: 3). Tots subjectes a Déu el Pare. L’apòstol Pau finalitza la relació del marit com el cap de l’esposa, escrivint: “Aquest misteri és gran, i ho dic referent a Crist i l’església. Però que cadascú de vosaltres  també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit” (Efesis 5: 32, 33). La carnalitat ens impulsa a rebel·lar-nos contra l’autoritat suprema de Déu: “I Déu va veure el que havia fet, i heu aquí que era molt bo” (Gènesi 1: 31). El pecat d’Adam ha malmès l’harmonia de les relacions home-dona. Davant la toxicitat que crea aquesta relació, crec oportú aplicar en el tema que comentem aplicar el que el senyor de la vinya va dir als assalariats que es queixaven de que els obrers contractats al capvespre cobraven un denari igual que ells: “¿No m’és permès fer el que vulgui amb el que és meu?” (Mateu 20: 13).

Havent-nos vacunat contra el masclisme i feminisme radicals passem a examinar com s’han de governar les esglésies de les quals Crist és el Cap. Per descomptat el pensament de Crist al respecte només el podem trobar en la Bíblia. Malgrat que el Llibre el van escriure  homes, els qui el van escriure ho van fer sent inspirats per l’Esperit Sant (2 Timoteu 3: 16) que és el mateix que dir que ha estat escrit pel dit de Déu. Per mitjà de la Bíblia Déu ens parla i ens diu allò que necessitem escoltar, no allò que volem oir.

De la lectura del llibre dels Fets que és la història de l’església apostòlica descobrim que   l’església no és un ens gegantesc, una multinacional religiosa coneguda com Església Catòlica, sinó una multitud de petites esglésies locals que espiritualment els seus membres formen el cos espiritual de Crist. En l’aspecte local cada església s’autogoverna seguint les instruccions que li dóna l’Esperit Sant mitjançant la instrumentalitzat de la Bíblia. Crist és el Cap. Escullen els pastors. Administren disciplina als membres que la necessiten. Prediquen la Bíblia sense afegir ni retallar res, perquè tota l’Escriptura és inspirada per Déu. La Bíblia és la llum  que li il·lumina el camí. Amb ment oberta i esperit lliure de prejudicis. Amb la humilitat necessària els cristians demanem al Cap de l’església la saviesa que necessitem “que dóna a tots generosament …i li serà donada” (Jaume 1: 5). Preparats per rebre la saviesa que Crist vol compartir generosament amb els seus germans, anem a I Timoteu 3: 1-7 on se’ns donen les instruccions que s’han de seguir pel bon govern de les esglésies.

El text comença dient: ”Aquesta paraula és fidel: Si algú  aspira a ser pastor d’una església, desitja una obra bona” (v.1). Ser pastor que guia les ovelles que neixen en Crist fins a ser adultes en la fe, és aspirar a exercir l’ofici més noble d’entre els més nobles.

Tot seguit el text descriu les qualitats que ha de reunir l’home que aspiri a ser pastor d’ànimes. La seva lectura hauria de desanimar a molts que aspiren a ser pastors  perquè són molts els cridats però pocs els escollits. Si no són escollits pel Cap de l’església no estaran disposat a pagar l’elevat cost d’exercir-lo. ”Cal, doncs, que el pastor sigui irreprensible marit d’una sola muller, sobri, discret, honorable, hospitalari, apte per a ensenyar, no donat al vi, no violent, no cobdiciós de malguanys, sinó amable, pacífic, no amant dels diners, que governi bé la seva pròpia casa, tenint els fills en submissió  amb tota dignitat” (vv. 2-4). Això significa que el pastor ha de ser un home que doni el fruit de l’Esperit Sant que descriu Gàlates 5: 22-26). Els membres de l’església on el pastor exerceix el ministeri són els responsables de disciplinar-lo si no manifesta les característiques que la Bíblia ensenya que s’han d manifestar. Ésser membre d’una església cristiana  exigeix una gran responsabilitat davant els homes i. el que és més important, davant de Crist el seu Cap.

El membre perfecte d’una església cristiana en  el temps present no existeix. Exigeix el penediment, el reconeixement de pecar molt sovint. Així és com es manté enganxat al Cep que és Crist d’on rep la saba que el manté viu i productor de bones obres que il·luminen als que viuen en la foscor.

No m’he referit a tot el que el text diu sobre la personalitat del pastor perquè l’espai no dóna per més. Faig un salt i acabo amb: “També cal que tingui un bon testimoni de part els de fora, a fi que no caigui en descrèdit ni en parany del diable” (v. 7). L’home perfecte llevat de Jesús, no existeix. En gran part el descrèdit que es carrega l’Església sobre les seves espatlles és a causa que no dóna un bon testimoni als de fora. Són paraules de Jesús: “Però el qui faci entrebancar un d’aquests més petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin al coll una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar” (Mateu 18: 6).

Octavi Pereña  Cortina

 

 

LLUM EN LA FOSCOR

“L’esperança és la possibilitat de mantenir-se ferms enmig de les adversitats, de no desanimar-se en temps de tribulacions o davant la barbàrie humana” (papa Francesc). l’arquebisbe de Tarragona Joan Planelles exposa com ens podem afrontar a la barbàrie humana, en escriure: “Hi ha d’haver lloc per a la reflexió que ve del substrat espiritual de la societat que recull segles i segles de saviesa i d’experiència. Per això com recull el mateix Papa, és la fe cristiana, juntament amb les altres religions, les que estan cridades fins i tot a liderar –per molt estranya que sembli la proposta- aquesta renovació social. perquè entre les religions es possible un camí de Pau i el punt de partença ha de ser sempre la mirada de Déu”. Aquetes paraules de l’arquebisbe tarragoní mostren que l’ecumenisme, no sols entre les denominacions cristianes l’amplia a les altres religions. Això és possible amb “la mirada de Déu” ¿Quin Déu? Existeixen infinitat de déus que no són Déu. ¿És possible que aquesta infinitat de divinitats portin la humanitat pel camí de la pau? On queden les paraules de Jesús: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida: Ningú ve al Pare sinó per mi?” (Joan 14: 6).  Jesús és l’únic qui ens pot donar la pau: “La meva pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dona” (Joan 14: 27). ¡I creiem que podem aconseguir caminant junts amb els qui ignoren qui és el camí de la pau! ¡Què en som de necis! No és qüestió de discriminar a ningú, sinó d’escoltar la Paraula de Déu i obeir-la. Com a ciutadans d’un món en flames on la barbàrea humana es mostra sense fre, els cristians hem de treballar colze amb colze amb els qui legítimament colen aconseguir-la, sense perdre la nostra identitat cristiana: ¡”Ai d’aquells que diuen del mal bé i del bé mal, que posen la tenebra per llum i la llum per tenebra, que posen l’amarg per dolç i el dolç per amarg” (Isaïes 5: 20).

Per contribuir a combatre la barbàrie humana, què hem de fer els cristians? Donar exemple de bon comportament perquè els practicants de les altres religions desitgin imitar-nos: “Vosaltres sou la sal de la terra. Però si la sal es torna insípida, ¿amb què la salaran? Ja no serveix per a res, sinó per llançar-la fora i ser trepitjada pels homes. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia i es posa sota la mesura, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 13-16).

Malauradament els incrèduls que poden ser molt religiosos en veure “la llum vertadera” que és Jesús que va venir al món, el món el va rebutjar. Quin va ser el resultat d’aquest rebuig? Es van omplir d’odi i no van parar fins aconseguir que fos clavat a la creu. Així que van creure que s’havien alliberat de qui els molestava tant. Jesús que va il·luminar els cors dels qui havien cregut en Ell, els diu: “Recordeu la paraula que us he dit: Un servent no és més que el seu amo. Si a mi m’han perseguit també us perseguiran a vosaltres” (Joan 15: 20).

L’arquebisbe Planellas “s’atreveix a oferir sis propostes que, en gran part es converteixen en compromisos ineludibles”, que resulten ser pur humanisme cristià que és ni més ni menys que filosofia humana enganyosa. És una llàstima  que l’Església Catòlica no se n’adoni que la llum que pensa que irradia només sigui tenebra. Si de veritat desitja contribuir a eliminar la barbàrie que es manifesta en el món, li convindria treure del fons del calaix on fa becaines el text amb que Jesús clou el que es coneix com el Sermó de la Muntanya: “I tot aquell que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que edificar la casa damunt la roca. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa, i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca. I tot aquell que escolta aquestes les meves paraules i no les fa, s’assembla a un home desassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa i es va ensorrar i va ser gran l’ensorrament” (Mateu 7: 24-27).

Una església que s’edifica sobre el fonament de sorra que es la Tradició, l’humanisme cristià i altres filosofies s’ensorra estrepitosament perquè no pot resistir les envestides de les forces infernals. Es troba embolcallada de tenebres que li impedeixen veure el camí per guiar els desorientats.

Octavi Pereña Cortina

 

JOVENTUT INSATISFETA

“Acostumem a vincular la joventut amb l’alegria i les ganes de viure” (Lola Garcia, periodista). La realitat desmenteix aquest aforisme. El context social fosc i retorçut no facilita que els infants i els adolescents siguin feliços. Tampoc no ho permet l’entorn familiar tan tòxic en molts casos. En conjunt es respira un aire tan contaminat, ajudat per l’addicció als ansiolítics i els antidepressius fa que l’escalada de la insatisfacció repunti. Ela nens i adolescents es troben immersos en un medi de confusió generalitzada on no hi ha cap porta de sortida d’emergència que doni accés a un espai on es respiri aire pur. La insatisfacció ha vingut per quedar-se. ¿Estan obligats els infants i adolescent condemnats a viure en un medi tan enverinat? Tot depèn de la decisió que prenguin.

La Dra. Teresa Vilà diu quelcom incorrecte segons la Sanitat oficial: “L’ansietat acostuma a somatitzar-se amb dolor d’esquena, mal de cap o molèsties físiques. I en moltes ocasions aquesta malaltia no es soluciona amb una pastilla, sinó buscant l’origen que l’ocasiona i actuant sobre aquest”. El que no es pot aconseguir col·lectivament sí que es pot obtenir individualment. Normalment es busca la solució horitzontalment amb la medicació. Si Sanitat no pot solucionar el problema, per què no s’intenta corregir-lo per la via vertical que ens proposa el salmista? “Alçaré els meus ulls a les muntanyes, ¿d’on ens vindrà l’auxili? El meu auxili ve del Senyor, que ha fet els cels i la terra. Ell no deixarà relliscar els teus peus, no s’adormirà el qui et guarda: Heus aquí, el qui guarda Israel, no s’endormisca ni s’adorm. El Senyor és qui et guarda, el Senyor és la teva ombra, a la teva mà dreta, el sol no et ferirà de dia, ni la lluna de nit. El Senyor et guardarà de tot mal, Ell guarda la teva ànima.  El Senyor guarda la teva sortida i la teva entrada, des d’ara i per sempre” (Salm 121: 1-8).

Les relacions pares/fills sovint són tòxiques. Els vincles del Pare celestial amb els seus fills sempre són d’amor incondicional. Fixi’s el lector com es manifesta l’amor del Pare celestial vers els seus fills: “I us heu oblidat de l’exhortació que (Déu) us adreça com a fills: Fill meu no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina els qui estima, i assota el fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, quin fill hi ha que el seu pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’hem esdevingut participants, llavors sou bastards i no fills” (Hebreus 12: 5-8). El Pare celestial s’assembla al pare de la paràbola del fill pròdig. El fill abandona la casa paterna “per anar-se’n a una terra llunyana, i allí va malbaratar el seu patrimoni vivint dissolutament…i va tornar en si i es va dir: M’alçaré i me n’aniré al meu pare…ja no sóc digne de ser anomenat fill teu. I es va alçar i se’n va anar cap el seu pare. I quan encara era lluny, el seu pare el va veure, i en va tenir misericòrdia, i va córrer, i se li va llençar al coll i el va besar” (Lluc 15: 11-32).

Un text de Proverbis que encaixa perfectament amb el fill pròdig. El Pare celestial s’encarna en un pare que instrueix el seu fill. Ho fa així: “Escolta, fill meu, la instrucció del teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare, perquè seran una diadema de gracia per al teu cap, i collars al voltant del coll” (1: 8, 9). L’autor d’aquest proverbi presenta el Pare celestial instruint el seu fill (¿pròdig?). Realment tots som fills pròdigs des de que en Adam vam abandonar la casa del Pare celestial  “per anar-nos-en a una terra llunyana, i allí vam malbaratar el nostre patrimoni vivint dissolutament”. L’adolescència acostuma a ser díscola. És una etapa de formació i creixement, que el fill creu que ho sap tot i que pot prescindir de la instrucció paterna. Aquesta deformació racional és la conseqüència de l’engany de Satanàs que va confondre la ment d’Eva  en dir-li: “Déu sap que el dia que en mengeu (el fruit de l’arbre prohibit), els vostres ulls seran oberts, i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal" (Gènesi 3: 5). Heus aquí la font d’on neix que els fills. creguin que ho saben tot i que ningú els ha d’ensenyar res. ¡Greu error! que porta moltes complicacions als pares i a ells mateixos.

Els pares: “ens corregien per una certa durada i segons els semblava, Ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com Ell” (Hebreus 12: 10). Sovint la disciplina dels pares és forassenyada. Això és un handicap perquè crea un abisme generacional.  La joventut creix insatisfeta a causa dels prejudicis fomentats per Satanàs el pare de la mentira, que la vida cristiana és avorrida. Segons el verset esmentat de Proverbis la instrucció del Pare celestial és una “diadema de gracia per al teu cap, i collars al voltant del coll”. Escoltar el consell de Déu d’avorrit no en té res. Ens ensenya : “Sobre tota cosa guardada, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida” (Proverbis 4: 23).

Octavi Pereña Cortina