HIGIENE SOCIAL

Francesc Peiron, corresponsal de La Vanguardia a Nova york, comença el seu escrit “La jutgessa Cheryl Matthews ha fet història des de l’estrada”. La magistrada del comtat d’Oakland, Michigan, va imposar de 10 a 15 anys de presó a James i Jennifer Crumbley, els pares d’Ethan, que el 30 de novembre de 2021 va matar a trets quatre companys de l’institut de la ciutat d’Oxford. Feia una setmana que els seus progenitors li havien comprat la pistola, regal anticipat de Nadal…Els experts van remarcar que els fiscals de tot el país prenen nota d’aquest cas com un precedent per aplicar perquè els pares tinguin present que la seva conducta importa”. Ja era hora que els jutges coresponsabilitzin els pares dels delictes dels seus fills si no han fet tot el que calgui per frenar les seves tendències malvades i més quan els centres educatius els alerten del perill que representen per la societat, com en el cas d’Ethon.

El principi educatiu que hauria de ser present és: “I vosaltres els pares, no exaspereu els vostres fills, sino crieu-los en la disciplina i amonestació del Senyor”  (Efesis 6: 4). Malauradament aquest principi educatiu no s’aplica de manera generalitzada perquè els pares no creuen en Jesús. Des de la més tendra edat els infants ja donen mostres de rebequeria i d’indisciplina. En lloc de corregir-los d’acord a l’edat els afalaguen amb moixaines. Si no se’ls dóna el que demanen ploriquegen i piquen de peus. Criden per atreure l’atenció. Per no sentir-los se’ls concedeix el que demanen malgrat que el que exigeixen no sigui el que més els convé. S’ha establert un precedent i els fills saben com trencar  les defenses. En la muralla defensiva s’hi ha obert un esvoranc per on hi entren per aconseguí el que volen. En aquesta actitud filial ¿hi té alguna cosa a veure que els pares de l’Ethon li compressin la pistola amb que va matar els  seus quatre companys de l’institut?

La Bíblia cita el suposat cas d’uns pares que tenien un fill obtús i rebec que no escoltava raons. El propòsit del relat és ensenyar  als pares el què cal fer quan es trobin en una situació semblant: “Quan un home té un fill tossut i rebel, que no vol obeir la veu del seu pare i la veu de la seva mare, i l’han castigat i no els obeeix, llavors el seu pare i la seva mare el prendran, i el portaran als ancians de la seva ciutat, i al portal del seu lloc, i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre és tossut i rebel, no obeeix la nostra veu, és un golut i un embriac. Llavors tots els homes de la ciutat, l’apedregaran, i trauràs el mal d’enmig teu, i tot Israel ho escoltarà i tindrà por” (Deuteronomi 21: 18-21). Els segles han transcorregut i els costums han canviat, però l’ensenyança d’aquest text resta vigent. La tossuderia i la rebel·lia del noi havien de ser molt extremes perquè les autoritats de la ciutat el condemnessin a mort. Avui el principi de l’autoritat gairebé ha desaparegut de la societat. Avui no toca exercir justícia perquè no és políticament correcte. Cada il·legalitat ha de tenir la corresponent punició. Endavant les atxes!

La incivilitat que se la considera una falta lleu no se la castiga com caldria. Les autoritats que són responsables davant Déu de posar odre giren el cap per ver veure que no veuen res. Així és com la brutícia que envaeix els carrers i que fa fàstic envaeix els carrers. Els furts sovintegen i com no se’ls frena, els delinqüents s’embraveixen i es fan més violents.

Sovint passo per un carrer on hi ha uns contenidors envoltats de brutícia. Alguna vegada em trobo amb l’escombriaire que cobreix la zona. Comentem la brutícia. Em va sorprendre que em digués que tenia identificats els responsables de la  brutícia. Les autoritats ¿ho ignoren? ¿És que prefereixen que la situació segueixi sent com és per evitar-se problemes? ¿Les promeses electorals on queden? Ara que s’apropen unes noves eleccions, les partits confeccionen les llistes amb els noms dels candidats. A l’elector només li cal escollir una de les paperetes que presenten i posar-la a la urna. Això  ens fa creure que som un poble democràtic perquè emprem les urnes. Ingènuament creiem en la sobirania popular. És un error perquè darrere de l’acció humana s’hi troba la sobirania divina que impulsa la creació de les llistes i qui decideix el resultat electoral. Deixa exercir el lliure arbitri perquè decidim el que Ell vol. “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (Romans 13: 1). Les eleccions que es fan democràticament no significa que els elegits puguin fer i desfer al seu arbitri. Són servidors de Déu per al nostre bé. Però si fan el mal, tingueu por, que no és en va que porta l’espasa: perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal (v. 4). Si les autoritats no fan el bé als ciutadans i no castiguen als infractors de la llei hauran de retre comptes de la seva negligència quan hauran de presentar-se davant el tribunal de Crist a donar compte de la seva majordomia.

Octavi Pereña Cortina

 

CÈLIBES O CASATS

Per què un bisbe com Xavier Novell que segons la premsa és un home intel·ligent i possible candidat al cardenalat no es pot casar? El celibat clerical no té fonament bíblic. Es va instituir en el segle XI sent papa Gregori VII i reformat sota el pontificat de Pau VI en el Concili Vaticà II, en el capítol 2, punt 16 on el llegeix: “Mitjançant la virginitat o el celibat observat per causa del regne dels cels, els sacerdots són consagrats a Crist d’una manera especial i distingida”. Què té prioritat la llei humana o la divina? Indiscutiblement la que ha de prevaldre és la divina. Què diu la Llei de Déu? “Però l’Esperit diu clarament que en els darrers temps alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis, dels qui parlen falsament amb hipocresia, que tenen cauteritzada la pròpia consciència que prohibeixen casar-se” (1 Timoteu 4: 1-3a ).

Sembla ser que en plena activitat apostòlica i possiblement influenciats pel paganisme del que procedien, alguna cristians fossin partidaris del celibat clerical. Els profetes eren casats i desconeixien què era el celibat profètic. L’apòstol Pau escrivint a l’església de Corint, redacta: “¿No tenim dret de portar amb nosaltres una germana esposa com els altres apòstols, i els germans del Senyor i Quefes (Pere)? (1 Corintis 9: 5). La qüestió del celibat no es plantejava a l’hora d’escollir els pastors que havien de pasturar les esglésies.

Escrivint al seu deixeble Timoteu l’apòstol Pau li diu: “Aquesta paraula és fidel: si algú aspira a pasturar, desitja una bona obra. Cal, doncs, que el pastor sigui irreprensible marit d’una sola muller” (1 Timoteu 3: 1, 2). Jesús diu: “Hi ha eunucs que han nascut així del ventre de la mare” (Mateu 19: 12). Aquesta excepció de la regla no els exclou del ministeri pastoral si són cridats a aquest càrrec. El principi general és: “Que el pastor sigui irreprensiblement marit d’una sola muller”

Octavi Pereña Cortina

 

 

PER QUÈ FRACASSEN ELS POLÍTICS?

Fernando Ónega acaba el seu escrit “Una petita proposta”, així: ”Em limito a fer una modestíssima proposta: Seria molt demanar de l’Executiu de qui depèn la solvència de les decisions oficials que es sotmetin a una prova d’idoneïtat? No es farà perquè no interessa als compromisos  d’aquesta màquina de col·locació que són els partits. Però  no tinc cap dubte: si es fes, es tornaria la confiança a la societat” El mateix Ónega escriu: “La guerra entre partits que diu molt de la seva ànsia de poder i molt poca de la voluntat desinteressada de servir. I qui parla de la frivolitat del  nomenament dels càrrecs públics”. La Dana valenciana s’ha encarregat de posar al descobert la incompetència de càrrecs públics.

Per què fracassen  els polítics escollits democràticament?

Els israelites van anar al profeta Samuel a demanar-li que volien un rei com tenien les nacions veïnes. La proposta va molestar el profeta. Déu li va dir al seu disgustat servent: “No t’han rebutjat a tu, sinó a mi m’han rebutjat, perquè no regni sobre ells” (1 Samuel 8: 7). El Senyor ordena a Samuel que ungeixi com a rei Saúl, “un jove ben plantat, i no hi havia cap home entre els fils d’Israel més ben plantat que ell i d’espatlla en amunt era més alt que qualsevol del poble” 1 Samuel 9: 2).

En un principi semblava que el monarca escollit democràticament complia les expectatives que s’esperaven d’ell. Ai! “L’Esperit del Senyor es va apartar d’ell”         (1 Samuel: 16: 14). El Senyor Jesús explica la paràbola de l’esperit immund que torna a casa. l’esperit immund pel que sigui surt de l’home. Passat un temps decideix tornar a la casa que havia abandonat i la troba desocupada, endreçada i adornada. surt a busca set esperits pitjors que ell i entren a prendre’n possessió. El darrer estat d’aquell home es fa pitjor que el primer (Mateu 12: 43-45). Això és el que li va passar a Saúl “L’Esperit del Senyor es va apartar de Saúl, i el turmentava i un esperit de mal de part del Senyor el turmentava” (1 Samuel 16: 14).  Per haver-se apartat del Senyor Samuel amonesta a Saúl: “Avui el Senyor ha esquinçat de tu el regne d’Israel, i l’ha donat a un altre que és millor que tu” (I Samuel 15: 28). Per haver perdut el favor del Senyor Saúl va d’error a error. No té conseller en qui pugui aconsellar-se. S’apropa un enfrontament amb els filisteus. En la seva desesperació diu als seus servents: ”Busqueu-me  una dona amb poders nigromàntics i aniré a consultar-la” (I Samuel 28: 7). Dit i fet consulta la nigromàntica  i se’n torna a reunir amb les seves tropes. L’aniquilació de l’exèrcit d’Israel va ser total. I Saúl es va suïcidar deixant-se caure sobre la seva espasa. L’epitafi és revelador; “I Saúl va morir per la seva infidelitat que va cometre contra el Senyor referent a la paraula del Senyor que no havia guardat, i també per preguntar una nigromàntica per consultar-la. No va consultar el Senyor, per això el va matar, i va transferir el regne d’Israel a David, fill de Jessè” (2 Cròniques 10: 13, 14).

Tornem enrere: “I el Senyor va dir a Samuel: ¿Fins quan et doldràs per Saúl quan jo l’he rebutjat perquè no regni sobre Israel. Omple el teu corn amb oli, i ves, jo t’envio a Jessè de Betlem, perquè m’he proveït d’un rei entre es seus fills” (I Samuel 16: 1). Sense pensar-s’ho dues vegades Samuel omple la banya d’oli i surt disparat cap a Betlem per complir l’encàrrec del Senyor d’ungir a un dels fills de Jessè. A quin d’ells? Quin senyal veurà que li  permeti identificar el jove que haurà d’ungir com a rei d’Israel l’escollit pel Senyor? “I va esdevenir que en veure Eliab va dir: Certament l’ungit del Senyor és davant meu” (1 Samuel 16: 6). El Senyor li va parar els peus en dir-li: No miris el seu aspecte, ni l’alçada de la seva estatura, perquè l’he rebutjat perquè el Senyor no mira com l’home, perquè l’home mira el que té davant dels ulls, però el Senyor mira el cor” (v. 7). Quan finalment es va presentar David, el fill petit de Jessè “el va ungir enmig dels seus germans, i l’Esperit del Senyor va venir sobre David des de aquell dia endavant” (v. 13). Malgrat que David va ser un home escollit per Déu per ser un home segons el seu propi cor, i que el Senyor li hagués manat que fos príncep sobre el seu poble (I Samuel 13: 14). No va deixar de ser un pecador. En les pàgines de la Bíblia han quedat registrats molts dels seus pecats, que li eren perdonats quan els confessava a Ell. Deu treballa mitjançant vasos de fang que són molt fràgils i no deixa de fer-ho mentre siguin conscients de la seva fragilitat.

El Senyor li va dir a l’apòstol Pau: “Et basta la meva gràcia, perquè el meu poder es perfecciona en la feblesa. De molt bon grat, doncs, em gloriaré en la meva feblesa, a fi que estigui sobre mi el poder de Crist” (2 Corintis 12: 9).

Saúl va fracassar com a rei perquè no va resistir el diable i va permetre que un esperit maligne de part del Senyor el turmentés” (I Samuel 16: 14). I no es va penedir de la seva desobediència. La trajectòria religiosa del rei David queda reflectida en aquest text del Salm 51: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia, d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta-m completament de a meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions, i el meu pecat és sempre davant meu· (vv. 1-3).

Saúl, rei incrèdul que guiat per un esperit maligne va esfondrar  el regne i va morir suïcidant-se. David, home humil davant Déu va deixar un regne gloriós. L’epitafi diu: “I va morir en bona vellesa, ple de dies, de riquesa i d’honor” (I Cròniques 29: 28).

Octavi Pereña Cortina

 

CATÀSTROFES SOBTADES

La Dana valenciana ha provocat nombrosos danys materials i abundància de morts., i consternació entre familiars i amics dels desaparegut en ignorar el seu parador. Jesús es refereix a dos fets catastròfics que sobrepassen amb escreix als que La Dana ha produït en el País Valencià. Un és el Diluvi Universal. Com el nom indica, un cataclisme que fa afectar tota la Terra. L’altre és la destrucció de Sodoma i Gomorra. En ambdós casos, abans que es produís el col·lapse, les persones “menjaven, bevien, es casaven i es donaven en casament, compraven, venien, plantaven, construïen” (Lluc 17: 27, 28). Ningú sospitava les catàstrofes que els havien de caure al damunt de manera sobtada.

Jesús també es refereix a dos fets luctuosos que no són de la magnitud dels esmentats que també es van produir en un obrir i cloure els ulls, sobtadament. L’un es refereix al “cas dels galileus, la sang dels quals Pilat havia barrejat amb els sacrificis”. Jesús va dir als seus oients: “¿Penseu que aquests galileus van ser més pecadors que tots els altres galileus perquè van patir aquestes coses?” (Lluc 13: 1,2). L’altre cas es refereix “a aquells divuit sobre els quals va caure la torre  de Siloé, i els va matar. ¿Penseu que eren més culpables que tots els altres homes que vivien a Jerusalem?”      (v. 4). En ambdós casos Jesús acaba amb el mateix afegitó: “Si no us penediu, tots us perdreu igual” (vv. 3, 5). “No,  us dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual”     (vv. 3, 5).

A vegades creiem que la mort és una cosa que els passa als altres sense pensar que un dia trucarà a la nostra porta. Els mitjans s’encarreguen una i altra  vegada de recordar-nos la tragèdia de La Dana valenciana. Mirant-la des de lluny no ens treu ni el son ni la gana. És una noticia més de les que els mitjans difonen. Escoltar una i una altra vegada noticies violentes, ens han immunitzat. Les paraules de Jesús haurien de sacsejar les nostres consciències   perquè la mort més aviat o més tard ens arribarà i llavors ens haurem d’enfrontar a la realitat de l’eternitat: “No,  us dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual”. Què significa en quest text, perdre? En la Bíblia hi trobem dos significats: Mort espiritual que es produeix en el mateix instant que l’òvul és fecundat pel semen. El resultat és la insensibilitat total a la vertadera espiritualitat L’altre és la mort del cos que es produirà en un moment o altre de la nostra història . Quan Jesús diu al seu auditori: “No,  us dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual” ens recorda que hem heretat el pecat d’Adam del qual som corresponsables i del que ens hem de penedir: “Per quan tots han pecat, i estan destituïts de la gloria de Déu” (Romans 3: 23).

Si no ens penedim, el picar de peus en senyal de protesta no impedirà que arribat el dia que hàgim de comparèixer davant el tribunal de Crist, el Jutge suprem dicti la sentència de condemna eterna. No la aniquilació, com alguns defensen per escapolir-se del judici diví. Amb la mort no ens convertim amb pols còsmic impersonal. L’apòstol Pau amb molta brevetat descriu l’existència eterna  després de la mort del cos dels cadàvers espirituals: “Amb flama de foc, per donar el càstig als qui no coneixen Déu i els qui no obeeixen l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist, els quals seran castigats amb l’eterna ruïna, fora de la presència del Senyor, i de la gloria del seu poder”                     (1 Tessalonicencs 1: 8, 9).

Sigui per un decés sobtat o sigui per una malaltia de llarga durada, pel sol fet de ser pecadors, tots morirem. El lector que llegeix aquest escrit té l’oportunitat, si encara no ho  ha fet escollir on vol passar l’eternitat. Quan exhali el darrer alè segellarà el seu destí per sempre. Ja no tindrà una segona oportunitat de penedir-se i escapolir-se de la condemna eterna.

Octavi Pereña Cortina

 

JUVENTUD INSATISFECHA

Explicar el sentido y propósito de la visa tendría que ser la base de toda educación

“Acostumbramos a relacionar a la juventud con la alegría y el deseo de vivir” (Lola García, periodista).  La realidad desmiente este aforismo. El contexto social es tan oscuro y retorcido que no facilita que los niños y adolescentes sean felices. Tampoco lo proporciona el entorno familiar tan tóxico en muchos casos. En conjunto se respira un aire tan contaminado que contribuye al incremento de los problemas de salud mental deteriorada por la adicción a los fármacos antidepresivos y ansiolíticos. Los niños y adolescentes se encuentran inmersos en un ambiente de confusión generalizada que no permite encontrar la puerta de salida de emergencia que da acceso a una zona libre de contaminación. La insatisfacción se acentúa. ¿Están los niños y adolescentes condenados a vivir en un ambiente social tan enmarañado y que tantos daños sicológicos produce? Ello depende de la decisión que los afectados tomen.

La Dra. Teresa Vilà dice algo incorrecto según la Sanidad oficial: “La ansiedad se acostumbra a somatizarla con dolor de espalda, mal de cabeza o malestar físico. Y en muchas ocasiones esta dolencia no se soluciona con una pastilla, sino buscando el origen que lo ocasiona y actuando sobre éste”. Si no se actúa directamente sobre sobre la causa que somatiza la ansiedad los trastornos mentales que provoca no desparecerán. Lo que colectivamente no puede conseguirse sí se puede alcanzar individualmente. Normalmente se busca  horizontalmente la solución. Si Sanidad no puede solucionar el problema, ¿por qué no se busca corregirlo verticalmente como propone el salmista? “Alzaré mis ojos a los montes, ¿de dónde vendrá mi socorro? Mi socorro viene del Señor, que hizo los cielos y la tierra. No dará tu pie al resbaladero, ni dormirá el que te guarda: He aquí no se adormecerá ni dormirá el que guarda Israel. El Señor es tu guardador, el Señor es tu sombra a tu mano derecha. El sol no te fatigará de día, ni la luna de noche. El Señor te guardará de todo mal, Él guardará tu alma. El Señor guardará tu salida y tu entrada desde ahora y para siempre” (Salmo 121: 1-8).

Las relaciones padres/hijos a menudo son tóxicas. Los vínculos del Padre celestial con sus hijos siempre se caracterizan por un amor incondicional. Fíjese el lector la manera como el amor del Padre celestial se manifiesta en la relación con sus hijos: “Y habéis ya olvidado la exhortación que como a hijos os dirige diciendo: Hijo mío, no menosprecies la disciplina del Señor, ni desmayes cuando eres reprendido por Él, porque el Señor al que ama disciplina, y azota a todo el que recibe por hijo, y si soportáis la disciplina, Dios os trata como a hijos, porque, ¿qué hijo es aquel a quien el padre no disciplina? Pero si os deja sin disciplina, de la cual todos habéis sido participantes, entonces sois bastardos, y no hijos” (Hebreos 12: 5-8).

Describe al Padre celestial la parábola del hijo pródigo. El hijo abandona la casa paterna para “irse a vivir a una tierra lejana y allí desperdició sus bienes viviendo perdidamente…Y  volviendo en sí dijo: Ya no soy digno de ser llamado hijo, hazme como a uno de tus jornaleros. Y levantándose vino  su padre…Y cuando estaba lejos, lo vio su padre, y fue movido a misericordia, y corrió, y se echó sobre su cuello, y le besó” (Lucas 15: 11-32).

Un texto de Proverbios que encaja perfectamente con la parábola del hijo pródigo: “Oye, hijo mío, la instrucción de tu padre, y no desprecies la dirección de tu madre, porque adorno de gracia serán a tu cabeza, y collares  a tu cuello2 (1: 8, 9). El autor de este proverbio presenta al Padre celestial instruyendo a su hijo (¿pródigo?). Realmente todos somos hijos pródigos que en Adán  hemos abandonado la casa del Padre celestial para “irnos a una tierra lejana para desperdiciar los bienes para vivir perdidamente”. La adolescencia acostumbra a ser díscola. Es una etapa de crecimiento y de formación en que el hijo cree que lo sabe todo y que puede prescindir de la instrucción paterna. Esta deformación racional se debe al engaño de Satanás que perturbó la mente de Eva: “Sabe Dios que el día que comas (el fruto del árbol prohibido) serán abiertos vuestros ojos, y seréis como Dios, sabiendo el bien y el mal” (Génesis 3: 5). Eva comió y la semilla de la insatisfacción se sembro en los corazones de todos los humanos. He aquí la fuente de donde nace la rebeldía de los hijos hacia los padres. Piensan que lo saben todo: el  bien y el mal. No necesitan que nadie les enseñe. ¡Craso error!

Los padres “ciertamente por unos pocos días nos disciplinaban como a ellos les parecía, pero Éste (el Padre celestial) para lo que nos es provechoso, para que participemos de su santidad” (Hebreos 12: 10). La finalidad de la instrucción que recibimos del Padre  es para hacernos semejantes a Él.

“A menudo la disciplina que dan los padres está fuera de lugar lo cual levanta un muro de separación entre padres e hijos lo cual impide que los hijos acudan a los padres en busca de consejo. Este abismo generacional lo aprovecha Satanás, el padre de la mentira para hacerles creer que la vida cristiana es muy aburrida. Según Proverbios 1: 9 la instrucción del Padre celestial es “adorno de gracia será a tu cabeza, y collar a tu cuello”. La voz de Dios lo es todo menos aburrimiento. Nos enseña: “Sobre toda cosa guardada, guarda tu corazón, porque de él mana la vida” (Proverbios 4: 23). Vivir insatisfecho  o con gozo permanente depende de un decisión que sólo tú poder hacer. Solo existen dos “influencers” que pueden hace que tu vida sea gozosa o insatisfecha. Jesús que te proporciona gozo permanente.  Satanás te mantiene en la insatisfacción. Escoge sabiamente.

Octavi Pereña Cortina