L’ÈTICA DEL DINER

El periodista pregunta si el problema actual de la humanitat  és perquè s’ha deshumanitzat. Joan Antoni Melé, pare de la banca ètica a Espanya diu que sí “perquè el problema de les persones que ens han sumit en les diferents crisis de les últimes dècades o de l’últim segle, no és que tinguessin un baix nivell de matemàtiques, ciències o gramàtica (saber necessari, sens dubte), el seu problema és la manca d’ètica i de valors humans. Per mi educar és ajudar a desenvolupar la individualitat però també ajudar a pensar en els altres.…La transformació social només serà possible des de la transformació personal”. El problema és saber com es produeix la transformació personal perquè la col·lectivitat també l’experimenti. Es coneix la solució però no se sap com aplicar-la.

L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li diu: “Tenint doncs, menjar i abric, estarem satisfets en això. Perquè els qui volen fer-se rics cauen en la temptació i en un parany, i en moltes cobejances insensates i pernicioses que enfonsen els homes en ruïna i perdició. Perquè l’amor als diners és l’arrel de tota mena de mals, i alguns els han cobdíciat  i s’han extraviat de la fe, i s’han torturat ells mateixos amb molts dolors” (1 Timoteu 6: 8-10).

Aquesta recomanació que Pau li fa al seu deixeble no li dóna amb el propòsit que se la guardi per a ell, sinó que, sent pastor  la traspassi als seus feligresos perquè l’ètica del diner es pugui estendre per la societat. La fe en Crist canvia l’ordre de les prioritats ja que inocula en el creient el coneixement que ell com a persona no solament és cos, també és esperit que cal nodrir-lo. Vetllar per la salut de l’ànima no significa que s’hagin de desentendre les necessitats bàsiques del cos com alguns ensenyen. Aquesta no és l’ensenyança de la Bíblia. L’apòstol Pau escriu: “Perquè quan érem amb vosaltres ja us anunciàvem això: Si algú no vol treballar, que tampoc no mengi. Perquè escoltem que alguns estan caminant entre vosaltres amb peresa, sense treballar en res, sinó enredant per tot arreu. Als tals els manem i els exhortem en el nostre Senyor Jesucrist que treballin amb quietud i mengin el seu propi pa” (2 Tessalonicencs 3. 10-12). Paraules de Jesús que trameten confiança als qui creuen en Ell: “Mireu els ocells del cel que no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu vosaltres molt més que ells?” (Mateu 6: 26).

Joan Antoni Melé afirma: “Guanyar diners és una necessitat, però guanyar-se la vida és una altra cosa, és donar-li sentit. Al Japó es donen 70 suïcidis diaris i es guanyen la vida. La gran tragèdia no és que només que 3.000 milions de persones passen gana, sinó que hi ha 7.500 milions que viuen una vida sense sentit, lluitant els uns contra els altres perquè hi ha molta competència, acumulant, enverinant el planeta.

El periodista que entrevista Joan Antoni Melé li pregunta: Què ens passa? El banquer ètic respon: “Hem desconnectat de la nostra essència humana. Si només vivim en la lluita per la supervivència, en la por, ens convertim en marionetes fàcilment manipulables”.

L’entrevistat assegura que la causa dels mals socials que ens aclaparen és a causa de que “hem desconnectat de la nostra essència humana”. ¿En què consisteix aquesta desconnexió´? Joan Antoni Melé ens parla de la banca ètica. Els filòsofs es refereixen a l’ètica en general. Malgrat haver-nos desconnectat de Déu a causa del pecat d’Adam, la imatge i semblança d’Ell ha quedat desdibuixada, no totalment esborrada. Ho deixa entreveure l’apòstol Pau quan escriu: “Perquè quan els gentils (no convertits a Crist) que no tenen llei fan per naturalesa les coses de la llei, aquests sense tenir llei, són llei per si mateixos, ells mostren les obres de la llei escrites en els seus cors, donant-los testimoni la seva consciència, i acusant-los i també defensant-los els seus pensaments entre ells mateixos, en el dia quan Déu judicarà les consciències dels homes per Jesucrist, segons el meu evangeli” (Romans 2: 14-16). El tènue raig de llum divina que entra en les consciències dels no convertit a Crist és el que els capacita per reflexionar sobre com han de ser les coses, però no els habilita per viure plenament conforme allí on els porten els seus raonaments. La incapacitat de complir els principis que són llei per a si mateixos posa de manifest la seva condició de pecadors de la mateixa manera que la Llei té la finalitat de portar els homes a Crist perquè rebin el perdó dels seus pecats. En Crist es recupera l’essència humana que dóna sentit a l’existència. En Crist emergeix un home nou que mirant més enllà de les coses que es veuen per la fe contemplen les que no es veuen. És així com l’existència té sentit. L’ètica deixa de ser un tema filosòfic i de controvèrsia per convertir-se en una manera de viure que glorifica Déu nostre Senyor.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

MORT SILENCIADA

“Mort silenciada” s’anomena el suïcidi. Sovint ni familiars ni amics tenen consciència del que passava en l’anima del familiar o amic abans que es llevés la vida.

El Dr. José Besora, diu: “S’està medicalitzant el sofriment. La tolerància a l’angoixa és mínima si es soluciona amb una píndola”. L’atenció personalitzada de la persona que sofreix és cara i la sanitat pública, i més si està insuficientment finançada, opta per la medicalització del pacient fins a convertir-lo en un zombi. Aparentment, qui pateix es tranquil·litza gràcies als fàrmacs, però el dolor de l’ànima no desapareix. Tot el contrari, s’agreuja i busca en el suïcidi sortir de la situació insuportable.

Els especialistes en trastorns mentals diuen que a causa del Covid-19 i el confinament de la població té efectes psicològics: Estrès, ansietat, depressió, insomni, por a sortir al carrer…No s’ha d’oblidar el personal sanitari que li ha tocat treballar sota una forta pressió psicològica a causa de les llargues jornades laborals i sense comptar amb la mínima protecció necessària per evitar el contagi. També han sofert danys psicològics que han hagut de suportar un dol complicat pel fet de perdre un ésser estimat a causa de la pandèmia i no poder-lo acomiadar en companyia de familiars i amics. El coronavirus deixa moltes seqüeles indesitjables.

Una noticia recent: “A Barcelona el suïcidi és la primera causa de la mortalitat dels homes que tenen entre 15 i 44 anys i la segona causa entre les dones després del càncer de mama. Es calcula que cada any vora 2.000 persones intenten llevar-se la vida a la ciutat. I es tem que ara hi pugui haver un increment a caua de les conseqüències socioeconòmiques  negatives de la pandèmia i també perquè s’ha acabat el confinament (hi deixa d’haver entorns controlats  i és més fàcil accedir a substàncies letals). Per això, entre altres elements l’Ajuntament ha decidit posar en marxa un telèfon de prevenció del suïcidi que va presentar ahir” (Raúl Montilla).

La pandèmia del Covid-19 ha posat de manifest la fragilitat humana i la poca confiança que donen els avenços tecnològics i sanitaris per protegir les persones. La tramoia que s’ha muntat per portar benestar social s’ha bastit sobre un fonament de sorra. El castell del que estàvem tan ufanosos, durant la normalitat, per haver-lo aixecat s’ha bastit sobre una base inestable i tot se’n va en orris. La desfeta ens aclapara i no saben on anar a buscar suport fiable.

Una cosa bona que en principi ha portat el coronavirus és que ens impulsa a canviar la nostra manera de pensar. ¿Realment és així? Recordem que en moments puntuals dèiem: “he de canviar”. Quan allò que ens ha impulsat a dir. “he de canviar” s’ha esfumat, ja no recordem el bon propòsit. Així una i altra vegada, sense que es produeixi el canvi en la manera de pensar. Deixem de fer promeses de canviar allò que en el fons ens agrada. Per abandonar allò que en els fons ens agrada s’ha de prendre consciència que el Déu desconegut que fins el present no ens preocupava i ignoràvem, s’ha fet present i proper en la Persona de nostre Senyor Jesucrist. En el moment que un hom es troba amb el Fill de Déu i decideix edificar la seva vida sobre la Roca que és Ell, s’està en condicions de fer-se pròpia l’experiència del salmista que no era una qüestió filosòfica per debatre en tertúlies públiques o privades, sinó de fe, de creença. Per això pot afirmar: “En la meva angoixa vaig invocar el Senyor, i Ell em va respondre” (Salm 120: 1). Si el salmista visqués avui no aniria a busca consol en les píndoles que el convertirien en addicte. Tampoc buscaria alleujament del dolor en el professional de salut mental que no té capacitat per arribar al fons de l’ànima. Sense dubtar-ho tornaria a fer el mateix que va fer quan va escriure el salm: “Invocaria el Senyor en la seva angoixa perquè el respondria”.

David que va ser rei d’Israel per a qui Déu va ser un Ésser real, escriu en el salm 27: “El Senyor és la meva llum i la meva salvació, ¿de qui he de tenir por? El senyor és el baluard de la meva vida, ¿de qui m’he d’espantar?…M’hauria desesperat si no hagués cregut que he de veure la bondat del Senyor en la terra dels vivents. Espera en el Senyor, Ell enfortirà el teu cor, sí, espera en el Senyor (vv.1,13,14).

Octavi Pereña i Cortina

 

UNITAT POLÍTICA: UN MITE

Una capçalera de premsa resumeix la situació política actual: Sánchez crida a la “unitat” i a eliminar el partidisme en la lluita contra el coronavirus. Sánchez no explica com pensa portar la fragmentació política a la “unitat” per afrontar junts el munt de problemes que afecten a la societat actual a més del coronavirus. És una situació que sobrepassa la capacitat humana per resoldre-la.

Claire Marin, filòsofa, veu amb més claredat el problema que els polítics quan afirma: “No hem interioritzat la idea que som vulnerables, i s’acosta més a la solució quan es diu: “No hem pres consciència del que és el cos social, això és un paradigma que hem perdut. Crec que és quelcom molt lligat a la lògica individualista del capitalisme. No vull caure en caricatures, però hem tingut aquesta espècie d’elogi de l’individu que decideix per si mateix i que finalment té poca consciència de les implicacions de les seves accions. Llevat en l’esport, no se’n parla del que és col·lectiu, no és una prioritat”.

La unitat que demana el president Sánchez als partits és una quimera si no es comença per la humilitat. No s’avançarà en assolir aquesta fita mentre siguem arrogants  i orgullosos. Per moltes crides que es facin a la “unitat” per anar plegats per combatre el monstre en que s’ha convertit el caos social del que som conscients, si no hi ha humilitat en les relacions entre polítics i la societat en general, la situació s’assembla a un exercici de força en que dues persones agafen cadascuna d’elles l’extrem d’una corda  estirant amb força per aconseguir que l’altra traspassi la línia que hi ha entre ells.

El problema de la “unitat” que planteja el president Sánchez i també els empresaris, per superar la crisi econòmica i sanitària és d’indole espiritual. És en aquest camp on s’ha d’anar a buscar la solució. En l’església que era a Corint es va plantejar un problema de lideratge. L’apòstol Pau escrivint a aquesta comunitat, els diu: “Us exhorto germans, pel Nom de nostre Senyor Jesucrist, que digueu tots el mateix i que no hi hagi desavinences entre vosaltres, sinó que estigueu unit en la mateixa manera de pensar”    (1 Corintis 1: 10). Per què els fa aquesta exhortació? Perquè en Crist, sense perdre la individualitat formen part del cos místic de Jesús i assoleixen la unitat en la diversitat.

Jesús, poc abans de morir a la creu va dir als seus deixebles: “I jo no estic més en el món, sinó que ells estan en el món, jo vinc a tu Pare sant, guarda’ls en el teu Nom els qui m’has donat a fi que siguin u com nosaltres…A fi que tots siguin u, com tu amb mi Pare, i jo en tu, que també ells siguin u con nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat” (Joan 14: 11,21). El salmista exclama: “Mireu que bo i que plaent és que els germans visquin junts en unitat” (Salm 133: 1). La bona política i l’economia equitativa no es poden separar de la vera espiritualitat.

L’apòstol Pau corregeix els cristians de Corint així: “Perquè encara sou carnals” (us comporteu com persones no convertides a Crist), “perquè havent entre vosaltres enveja, baralles i divisions, ¿no sou carnals i camineu com a homes” (no convertits al Senyor) (I Corintis 3: 3). El comportament carnal de la societat, ¿no posa de manifest la carnalitat de les persones malgrat es vulguin amagar sota la capa de la religiositat, l’anomenada pietat popular?

Com descriu l’apòstol la unitat que hi ha d’haver entre els homes? Ho fa amb l’analogia  del cos humà en aquests termes: “Perquè de la mateixa manera que el cos és un de sol i té molts membres, però tots els membres d’aquest cos, malgrat que són molts, són un únic cos, així també el Crist” (1 Corintis 12. 12). El cos místic de crist té molts membres (v.14) que es necessiten mútuament (vv. 14-23). La relació entre els membres Pau la resumeix en aquestes paraules: “I si un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell, o si un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell” (v. 26).

Si els cristians regenerats, justificats per la fe en Jesús, transformats en arbres bons, perdonats tots els seus pecats sense deixar-ne cap ni un de passar per la tintoreria, necessiten que l’apòstol els recordi com s’han de comportar com membres del cos místic de Jesús, com no s’hauria d’abandonar la utopia que els membres d’una societat incrèdula puguin  reunir les característiques que té el cos místic de Jesús i que els seus membres per l’acció de l’Esperit Sant els fa veure quan no es comporten com ho haurien de fer, cosa que els porta al penediment i rectificar? No hi ha comparança entre l’església, el cos místic de Jesús i la societat civil que es caracteritza per la incredulitat, Jesús descriu les seves característiques :“Perquè de dins del cos dels homes provenen els pensaments dolents, adulteris, fornicacions, homicidis, robatoris, cobejances, maldats, enganys, lascívia, enveja, blasfèmies, orgull, niciesa” (Marc 7: 21-23). Vist que els polítics i la societat en general reflecteixen aquest comportament que denuncia Jesús gairebé sense limitacions, ¿algú es pot creure que aniran tots alhora a l’hora  de resoldre la problemàtica social que roba la felicitat a les persones?

 Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

BELLESA DE L’ÀNIMA

Joan-Enric Vives, arquebisbe de Barcelona, en el seu escrit Catalonia Sacra. “Tot és aquí” fa un clam perquè es visiti el patrimoni cultural que posseeix l’Església Catòlica “amb el convenciment que la bellesa “és camí vers la veritat, vers el bé, vers Déu”. Amb aquesta invitació que el purpurat fa perquè ens interessem pel patrimoni artístic i cultural que posseeix l’Església Catòlica perquè considera que la bellesa contemplada porta a Déu. Podríem dir: A Déu per la cultura. La citació que fa el clergue ens ve a dir que sobra la Bíblia. Si l’ésser humà que és pecador, injust es pot convertir en una persona justa que pot presentar-se davant Déu pel sol fet de contemplar la bellesa creada per l’home, sobra Jesús que és el Camí que porta al Pare (Joan 14: 6).

El temple a Jerusalem va ser una meravella per la seva bellesa arquitectònica i per allò que representava per al poble jueu: Allotjava l’arca del pacte en el lloc santíssim que simbolitzava la presència de Déu entre el seu poble. La bellesa arquitectònica acompanyada del simbolisme espiritual no va ver bones persones els sacerdots que diàriament oferien sacrificis d’ovelles que apuntaven ver l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món, ni als fidels que hi assistien. No es convertien en bones persones pels sol fet d’assistir a les celebracions.

Jesús en compliment de les Escriptures es va presentar al temple i va expulsar  els que venien els animals destinats al sacrifici i va tombar les taules dels canvistes  que canviaven les monedes estrangeres per la moneda que s’utilitzava en el temple. Indignat pel que va veure, va dir: “Està escrit: La meva casa serà anomenada casa de pregària, però vosaltres l’heu convertit en una cova de lladres” (Mateu 21: 13). A causa de les denuncies que Jesús feia del comportament sacerdotal i dels que feien negocis en el temple en nom de Déu, l’odiaven a mort. No van parar fins aconseguir que Pilat ordenés crucificar aquest home que “no mereix viure”

L’art no fa bones les persones. La bellesa cultural no canvia els cors dels homes. Sovint els converteix en assassins. Allò que els religiosos van fer amb Jesús mostra que l’aparença de bellesa amaga una lletjot terrorífica.

Joan el Baptista, el precursor del Messies, que batejava a la riba del Jordà, deia a aquells que venien a ell a batejar-se: “Penediu-vos que és a prop el regne dels cels” (Mateu 3: 2). Joan, “veient que molts fariseus  i saduceus venien al seu baptisme els va dir: “Cria d’escurçons! ¿Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (Mateu 3: 7,8). Jesús va començar el seu ministeri públic amb aquest advertiment: “Penediu-vos, perquè s’ha apropat el regne dels cels”                     (Mateu 4: 17). A Jesús no li enlluernava la bellesa externa “ja que no he vingut a buscar justos (persones bones), sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 13). A Jesús li encanta la lletjor espiritual perquè d’ella en vol extreure la bellesa de l’ànima que glorifica el Pare celestial.

L’ésser humà a causa del pecat d’Adam ha malmès la bellesa original amb que ser creat i intenta tapar-la amb afaits i enfarfecs . En les cerimònies religioses els oficiants es vesteixen molt vistosament amb els que intenten tapar la lletjor de l’ànima. No són les persones que Jesús ha vingut a buscar per restituir-los la bellesa original perduda en el paradís. Sigui com sigui es vol amagar la condició de pecador  perquè ens avergonyeix ser-ho. Aquesta és la gran equivocació que van cometre els fariseus. Jesús. per fer-los-hi veure el seu error cita la paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos. El propòsit de la paràbola és denunciar la pretensió dels fariseus de ser justos, es dir, ser persones d’esperit bell i que menyspreaven les altres que consideraven monstruoses al considerar-les pecadors, amb menyspreu.

Dos homes pugen al temple a pregar, l’un fariseu, l’altre cobrador d’impostos. El primer pertanyia a la secta dels fariseus que es caracteritzaven per creure que eren estrictes complidors  de la Llei divina. Consideraven que per ser tan exigents en sotmetre els seus cossos a una estricta disciplina rebrien el favor de Déu i així deixarien de ser persones espiritualment lletges. Doncs bé, aquest personatge tan religiós, dempeus perquè els assistents se n’adonessin de la seva pietat,  s’adreça a Déu en aquests termes: “Oh Déu et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo. La pregària mostra superioritat moral sobre la resta dels mortals. Presumeix d’una bellesa moral que no té.

“I el cobrador d’impostos de lluny estant”, per tal de passar desapercebut, “no gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es copejava el pit, dient. Oh Déu, sigues propici a mi un pecador”. Aquest home reconeixent davant Déu la lletjor de la seva ànima busca el perdó de Déu perquè el converteixi en un hom espiritualment bell.

El fariseu i el cobrador d’impostos invoquen el mateix Déu. L’important es saber com s’ho pren el Senyor. Referint-se Jesús al cobrador d’impostos, diu. “us dic que aquest va baixar justificat a casa seva”. És dir, la lletjor de la seva ànima es va convertir en bellesa espiritual perquè pel perdó dels seus pecats per la fe en Jesús el va convertir en portador de l’Esperit de Jesús, iniciant-se el procés de formació de Jesús en ell. La bellesa de Jesús deixa empremta en la seva ànima, bellesa que es reflecteix en la seva faç. “Qui s’humilia a si mateix serà exalçat” va dir Jesús referint-se al cobrador d’impostos.

Pel que fa el fariseu tan ufanós de la seva religiositat de cara la galeria, Jesús va dir d’ell: “Tot aquell que s’exalça serà humiliat”. Dir-li a un hom fariseu es anomenar-lo hipòcrita. El fariseu de la paràbola va pujar al temple per exhibir la seva religiositat davant els assistents perquè lloessin la seva pietat. Però el Senyor que coneix les interioritats del cor no se li dóna gat per llebre. Va sortir del temple amb la lletjor del cor multiplicada perquè va pretendre enganyar Déu (Lluc 18: 9-14).

Octavi Pereña i Cortina