QUÉ ÉS LA MORT

 

La biologia diu que un ésser humà ha mort quan es presenta el que es diu mort cerebral que consisteix en un cessament irreversible de les activitats cerebrals. Davant d'aquest destí comú a tothom, que es considera el més just dels esdeveniments perquè no se n'escapa ningú d'haver-se de transformar en corrupció. En el món dels morts s'hi troben diferències perquè les despulles d'alguns es dipositen en llocs emblemàtics: panteons, capelles sepulcrals, mausoleus...La majoria, en nínxols adossats superposats, lletjos com els blocs d'habitatges construïts per les administracions per a una munió de families obreres, en poc espai edificable. Aquesta diferenciació post mortem és evident externament. Per als difunts no hi ha distincions. A tots ells domina la corrupció corporal, la fetor i els cucs. Quan un es mor és inconscient del lloc on jeu. Són els vius els qui presumeixen de la qualitat dels sepulcres on dipositen els seus difunts. Són els rics els qui s'envaneixen de la majestuositat dels sepulcres i marquen diferencies. Els morts són indiferents a les vanaglòries dels vius.

El salmista transmet un missatge a tothom: "Escolteu això, tots els pobles, escolteu atentament, tots els qui habiteu el món, tant plebeus com nobles, tots alhora rics i pobres" (49:1,2). El salmista té interès en que els lectors del seu poema reflexionin sobre la mort. "Perquè veu que els savis moren, l'insensat i el desassenyat pareixen igual, i deixen la seva riquesa als altres" (v.10). Penseu una mica insensats, per què us afanyeu tant creant fundacions que porten el vostre nom? Per què voleu deixar rastre del vostre pas per aquest món construint majestuosos mausoleus perquè la posteritat us recordí? Fixeu-vos que diu la saviesa divina: "En el seu interior s'imaginen que les seves cases duraran per sempre, les seves residències continuaran de generació en generació: anomenen les terres amb els seus noms. Però l'home no perdura gaire en l'honor, s'assembla a les besties que desapareixen" (vv.11,12).Quin insignificant valor dóna Déu als homes que presumeixen de la grandesa dels seus noms! En vida els poderosos poden distingir-se de la resta dels mortals, però en la mort s'assemblen a les "besties que desapareixen. Per què afanyar-se tant en crear riquesa, sovint amb injustícia sembrant sofriment a les mans que la produeixen si al final s'acaben semblant a les "besties que desapareixen"? El salmista segueix escrivint perquè reflexionem en un tema tan transcendent que se'l vol reduir "al terme de la vida, la incapacitat de l'organisme de sostenir l’homeòstasi, una mera extinció del procés homeostàtic": "Com ovelles han estat assenyalats per al sepulcre, la mort serà el seu pastor, i els justos tindran domini sobre ells al mati, i la seva ostentació es desfarà en el sepulcre, lluny de la seva mansió" (vv. 14,15).

 El món en que vivim és ple d'enveges. Els pobres no saben on caure morts i més en aquesta època de crisi que ha minvat exponencialment els ingressos, miren amb cobdícia el benestar luxós dels poderosos. El salmista ens diu: "No tinguis por si un home es fa ric, quan s'engrandeix la glòria de casa seva, perquè quan mori no s'endurà res, la seva glòria no baixarà amb ell. Encara que durant la seva vida es beneïa a si mateix - i els homes et felicitaven quan et beneficiaves a tu mateix arribarà fins a la generació dels seus pares: mai més no veuran la llum. L'home que viu en l'esplendor, perà no té enteniment, es semblant a les besties que desapareixen (vv. 16-20).

 No son moltes les persones que consideren la mort com "la incapacitat de l'organisme de sostenir l’homeòstasi" perquè instintivament posseeixen un sentit de transcendència, que l’existència no s'acaba en " el cessament irreversible de les activitats cerebrals". intueixen que hi ha quelcom més enllà de la mort, però no saben què la Bíblia també en el terna de la mort ajuda l'home a sortir de dubtes. Li recomano  al lector que llegeixi 1 Corintis 15 que l’apòstol Pau dedica exclusivament a tractar aquest tema. Transcric aquest text. "Perquè cal que això corruptible sigui vestit d'incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d'immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mor és engolida en la victòria. On és, oh sepulcre, la teva victòria? E1 fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè E11 ens dóna la Victoria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist.

 La Biblia esmenta dues resurreccions: la de vida i la de mort. Pau es limita a esmentar la resurrecció de vida. Per la importància que té la resurrecció de mort és molt convenient que pensem en ella perquè la resurrecció en la condemna és per tota 1 eternitat.

Octavi Pereña i Cortina

 

DIA DE LA REFORMA

La reforma religiosa que va iniciar el monjo Martí Luter no va ser un fet aïllat d’un visionari embogit. Abans de Luter, a Florència va sorgir el monjo Girolamo Savoranola que va morir cremat. El seu pecat va ser predicar contra la corrupció papal i dels Medeci.  A Anglaterra va sorgir Wycliffee i a Bohèmia, Huss, ambdós jutjats per heretges i condemnats a mort. Existia un brou de cultiu que reclamava a crits la reforma de l’Església.

L’any 1506 el papa Juli II va fer enderrocar la deteriorada basílica de Sant Pere de Roma per erigir una majestuós edifici. Va promulgar una indulgència per recaptar fons per construir-lo. El papa Lleó X, el 31 de març de 1515 va estendre una butlla que permetia la predicació de la indulgència en diversos indrets d’Alemanya per destinar els ingressos a la construcció de la nova basílica de Sant Pere.

L’any 1510 Martí Luter és enviat a Roma per tractar assumptes de l’ordre. Luter es va escandalitzar en veure la corrupció que hi havia en llocs considerats sants. Va pujar de genolls l’escala santa(que es deia va ser transportada per àngels de Jerusalem a Roma), dient un Parenostre en cada esglaó. De sobte va recordar la declaració del profeta Habacuc que diu: “El just viurà per la seva fe”  (2:4).Es va adonar que totes aquelles penitències i pregàries no valien res. El 1512 va rebre el títol de Doctor en Sagrada Escriptura que li va atorgar la universitat d’Erfurt. Poc després va acceptar ensenyar Teologia en la recent fundada universitat de Wittemberg. Ben aviat es va adonar que era impossible reconciliar els principis doctrinals de la teologia antiga amb el descobriment alliberador que “el just viurà per la seva fe”. Així van passar cinc anys de forts conflictes interns.

L’any 1517 arriba a les rodalies de Wittemberg el monjo Joan Tetzel predicant la indulgència estesa per Lleó X, afirmant que quan sonava el clinc d’una moneda en caure a la caixa, una ànima era alliberada del Purgatori. Això va ser la gota que va fer vessar el got. Luter no va poder seguir mantenint en secret la fe que havia rebut de la lectura de la Sagrada Escriptura . El 31 d’octubre va clavar en la porta de l’església de Wittemberg les 95 tesis. Eren temes de discussió per portar la renovació de l’Església corrupta. Aquesta data se la coneix com el “Dia de la Reforma”.

La consolidació de la  nova fe no va ser fàcil. Van esclatar guerres que van produir molts desastres i sofrences. La interpretació errònia de la Bíblia va fer explotar la revolta dels camperols contra els seus senyors. És cert  que la conseqüència lògica de la llibertat que l’ésser humà troba en Crist allunya la por a l’home. Encara que els opressors segueixin subjugant els oprimits, aquests no es poden prendre la justícia en les seves mans Els cristians es refugien en el Senyor que els dóna la força per no defallir davant els tirants. La llavor de l’Evangeli s’escampa i en el moment oportú dóna el fruit, al trenta, al seixanta o al cent.

L’expansió de l’Evangeli per Europa no va ser gens fàcil. Roma no volia perdre el domini que exercia sobre la població. Els evangèlics o luterans com se’ls denominava en aquella època van decidir fugir d’Europa i buscar la llibertat religiosa en les colònies que Anglaterra tenia a Amèrica. L’arribada dels emigrants anglesos, anomenats pelegrins a bord del Mayflower a terres americanes l’any 1620  al que avui se’n diu Massachusetts està ben documentada. Aquests pelegrins van constituir l’embrió del que serien les tretze colònies que van ser el fonament  del que avui és Estats Units. Els pares de la Constitució americana eren fervents cristians que posaven a Déu i a la seva Paraula per damunt de tot. 

La democràcia americana amb el temps s’ha devaluat perquè l’esperit cristià dels fundadors s’ha diluït en les filosofies anticristianes que abunden. Semblantment els antics israelites que barrejaven la fe en el Déu que els havia alliberat de l’esclavatge egipci adoptant com a propis els déus dels pobles amb els que no s’havien de barrejar, mescla que  feia que perdessin el favor de Déu, caient en la tirania dels pobles veïns. Estats Units a perdut el favor de Déu deixant de ser la democràcia que enaltia Tocqueville.

. Les esglésies evangèliques recorden el 31 d’octubre com el Dia de la Reforma. Aquesta celebració ens hauria de recordar que la llibertat política va associada a l’obediència a Déu i la seva paraula. Si Catalunya vol construir-se sobre la base de la justícia i de la llibertat que són imprescindibles per la prosperitat, només es podrà fer-ho si els seus ciutadans són justos i lliures. La justícia i la llibertat és un regal de Déu que s’obté gràcies a l’obediència a Déu i la seva Llei. Cal recuperar el lema: “el just viurà per la seva fe” que l’Església amb l’instrument de la Santa Inquisició es va encarregar de fer-lo desaparèixer del sòl hispà perquè no volia que els seus ciutadans s’unissin als europeus per assolir la llibertat que Crist atorga als que confien en Ell.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

SANTEDAT

Terry Fewtrell, que es considera catòlic actiu de Canberra, Austràlia, redacta un escrit que porta per títol: “No canonitzeu Joan Pau II, no era sant”. El motiu pel que li nega el qualificatiu de sant es basa en la protecció que el papa va atorgar a Maciel Marcel, fundador de Legionaris de Crist, involucrat en pederàstia amb els seminaristes de les seves institucions docents. “Durant molts anys”, diu Fewtrell, “Joan Pau II es va negar a escoltar o acceptar com a mereixedores d’investigació les repetides acusacions contra Maciel que assetjava els joves en els seus seminaris. Joan Pau II no solament va donar l’esquena a aquestes acusacions, sinó que va fer de Maciel una persona honorada en el Vaticà. Era una mena d’espècia protegida, un intocable…En el context d’avui Joan Pau II en aquest assumpte va ser vil i desgraciat, difícilment mereixedor de santedat”.

En certa ocasió Jesús va dir a un paralític: “Tingues confiança, fill, et són perdonats els teus pecats” (Mateu 9:2). Aquesta declaració va ofendre a alguns dels escribes que hi eren presents, que pensaven: “Aquest blasfema”. Llavors Jesús els diu quelcom molt interessant respecte al tema del perdó dels pecats. “Què és més fàcil, doncs? Dir et són perdonats els pecats o dir: Alça’t i camina? Doncs, a fi que sapigueu que el Fill de l’Home té potestat sobre la terra per perdonar pecats, llavors diu al paralític: Alça’t, pren la teva llitera, i vés-te’n a casa teva” (vv.5,6).

Els escribes que pensaven “aquest blasfema” referint-se a Jesús que s’apropia la prerrogativa de perdonar pecats manifestarien seny si Jesús només fos un home com qualsevol altre, però estaven totalment equivocats perquè no volien reconèixer que aquell Jesús de qui coneixien la seva mare, els seus germans i germanes, era més que un home, era el Fill unigènit de Déu fet home “perquè salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1:21), com l’àngel li va dir a Josep quan pensava repudiar Maria en secret pensant que li havia estat infidel . La blasfèmia que els escribes li atribuïen a Jesús és la que avui cometen els papes que són homes de carn i ossos i peribles com la resta dels mortals que s’autoatorguen la potestat de perdonar els pecats convertint en sants a persones pecadores i que deleguen aquest poder als sacerdots que en els confessionaris absolen dels seus pecats a les persones que els confessen.

Dirigint-se  a uns  destinataris desconeguts l’apòstol Pere escriu: “Sabent que no és pas amb coses corruptibles, amb plata o amb or, que heu estat redimits de la vostra buida manera de viure heretada dels vostres pares, sinó amb la sang preciosa de Crist, com d’un anyell irreprensible i sense taca, preordinat abans de la fundació del món, però manifestat en els darrers temps per causa de vosaltres…” ( 1 Pere 1:18-21). Aquest text posa de manifest que el pecat d’Adam, fent que tota la seva posteritat nasqués tacada pel pecat, no va agafar per sorpresa a Déu, veient se obligat a solucionar a corre-cuita la situació produïda. Quan només existia Déu aquest va preordinar la mort del seu Fill que en el compliment del temps  es va encarnar en la persona de Jesús que com “un anyell irreprensible i sense taca” va ser sacrificat en el Gòlgota pel perdó dels pecats del poble de Déu.

“La sang de Jesucrist, el seu Fill (de Déu), ens renta de tot pecat”  (1 Joan 1:7). Per la fe en el Nom de Jesús el pecador es converteix en sant, sent l’inici d’un procés de santificació que culminarà en el dia de la resurrecció en que l’obra redemptora de Crist s’haurà realitzat del tot. Llavors el creient en Crist serà “sense taca ni arruga ni res de semblant” (Efesis 5:27).  Aquest serà el moment que podrà veure Déu cara a cara .

La sang de Crist  garanteix el perdó dels pecats. Cap pecat per groller que sigui pot impedir que efectuï la seva neteja total. Els purificats per la sang de Jesús són ovelles que escolten la veu del seu Pastor, el Pastor els coneix i les ovelles el segueixen. Declaració de Jesús que omple de confiança a les ovelles: “I jo els dono la vida eterna, i mai no es perdran, i ningú no les arrabassarà de la meva mà” (Joan 10:28). La santedat que pretén atorgar l’home no satisfà. Deixa els perdonats en el confessionari amb el dubte de si són salvats o no i amb el temor de si hauran de passar milers d’anys en el Purgatori purgant els pecats a pesar d’haver-los confessat a un sacerdot. La diferència del perdó humà del perdó diví l’assenyala l’apòstol Pau, escrivint: “Perquè per a mi el viure és Crist, i el morir, un guany” (Efesis 5:27).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EDUCACIÓ PRE

TRANSPARÈNCIA DEMOCRÀTICA

La Via catalana que va unir Catalunya de nord a sud amb una cadena humana va ser un èxit d’organització i de participació. La pregunta que ara molts es fan és: I ara què? Els mitjans de comunicació estan farcits, per una banda pel dret a decidir, per l’altra consulta res de res. Mentre es dirimeix consulta sí i consulta no, ¿no s’ha de fer quelcom més? Crec que s’ha de començar a reformar l’Administració Pública de cap a peus. Tal com està muntada és molt cara. D’això no se’n parla. És més fàcil obligar els ciutadans a estrènye’s  el cinturó que arremangar-se les mànigues per posar-se a netejar l’Administració pública que falta li fa. Per sortir de la crisi a més de crear llocs de treball que aportaran ingressos a l’erari públic s’ha de simplificar l’Administració. ¿És de bona organització que a Catalunya hi hagi Delegació del Govern Central i Subdelegacions provincials, Generalitat i subdelegacions provincials, Diputacions, Ajuntaments i Consells Comarcals? Oi que es podria simplificar l’Administració per abaratir-la i fer-la més eficient?

Daniel Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres en una entrevista que li va fer Lluís Amiguet  a La Contra de La Vanguardia va dir coses molt sucoses de les que no se’n parlen i que són vitals: “El que no funciona i ens ha portat el 26% d’atur és la despesa política que no s’ha de confondre amb la despesa pública tan beneficiosa si s’administra bé”. El reporter li pregunta a Lacalle que defineixi despesa política. La resposta que dóna Lacalle no sorprèn perquè s’intueix. El que admira és la claredat amb que ho diu: “El malbaratament dels nostres diner pel polític a fi d’augmentar el seu poder i el del partit : la subvenció clientelar, l’obra pública inútil construïda per fer la foto d’inauguració i la comissió, les duplicitats en l’Administració per col·locar amics i familiars…Però és més fàcil apujar els impostos  (a la classe mitjana)que reformar l’Administració i retallar la despesa política”.

Amiguet li diu a Lacalle: ¿No creu que per molt que es retalli en polítics, tot plegat és la xocolatada del lloro? La resposta que arriba: “És el que diuen ells, però és tota una xocolatada. Hi deixem un dineral. Per exemple, en els últims cinc anys abans de la crisi  la despesa sanitària es va duplicar. Però, ¿es va duplicar també l’assistencial? És clar que no, però en molts hospitals hi havia i hi ha més càrrecs directius que metges. I passa el mateix en altres centres de l’Administració i empreses públiques”.

Les declaracions de Daniel Lacalle posen el dit en la nafra però cal fer quelcom més de cara a la regeneració política sense la qual es fomenta la corrupció que arruïna. Cal democratitzar els partits per dins i això implica que siguin transparents. Mentre els partits estiguin organitzats de forma piramidal, del vèrtex a la base, la seva democratització és impossible. Tal com funcionen ara els partits els polítics tenen clar que deuen els seus llocs a les cúpules que els posen en les llistes. Aquesta és la causa que sigui tan difícil trobar una veu mínimament crítica. Aquesta situació és la que ens ajuda a entendre com davant de declaracions que fan plorar la claca es posi dempeus aplaudint les gracietes de qui depenen els seus sous. Les llistes tancades clamen a Déu per la pobresa intel·lectual dels polítics que es limiten a repetir com lloros les consignes rebudes des de les cúpules. La monotonia informativa posa en evidència que els portaveus es limiten a transmetre sense  variar gens ni mica les consignes rebudes i la manca de llibertat en els partits polítics que presumeixen de democràtics.

La política ha de deixar de ser cosa de professionals que viuen d’ella perquè és una font de corrupció. Quan els polítics es cremen se’ls retira de primera línia per col·locar-los en una empres pública i a viure a cos de  rei. L’activitat política ha de ser una activitat temporal limitada a un termini establert. Un cop acabada la gestió han de tornar a l’ocupació que tenien abans d’entrar a l’activitat pública per gaudir dels mateixos privilegis i  obligacions que la resta dels ciutadans.

Acabi com acabi la incertesa actual s’ha de posar fi a la corrupció política. No es pot retardar fer-ho. La Democràcia comença i acaba amb la transparència política. No pot esperar més que la classe política deixi de ser un col·lectiu que es regeixi per lleis especials que els proporcionen uns privilegis diferents de la resta dels ciutadans. ¿És cert que tots els ciutadans són iguals davant la llei? Si es donen diferències davant la llei llavors estem  en una dictadura més o menys velada que només dóna dret a picar de peus als ciutadans.

Octavi Pereña i Cortina