L’IMPERI DEL MAL

Amnistia Internacional alerta que la democràcia desapareix a causa de la pèrdua de drets humans que és el seu fonament. Aquesta pèrdua es va produint a velocitat supersònica així que la influència cristiana va perdent pes en la societat. Quan el cristianisme exercia una forta influència social  la corrupció estava controlada. Per naixement natural tolts naixem sent fills del diable, això vol dir amb la inclinació a fer el mal. La causa d’aquesta inclinació maligna es troba en que quan Adam va pecar estàvem en els seus lloms, per tant, hereus amb la tendència a pecar, es a dir, a fer el mal. Mentre el cristianisme és viu es comporta com la sal que preserva la carn de corrompre’s. Quan el cristianisme es converteix en un humanisme més, com passa avui, la sal perd el seu poder anticorrupció. Jesús ens diu què es fa amb la sal que s’ha tornat insípida: “Ja no serveix per a res, sinó ser llançada fora i ser trepitjada pels homes” (Mateu 5: 13).

En les èpoques esplendoroses del cristianisme la seva presència es feia notar en la societat. Es comportava com a purificador social. En aquells moments d’efervescència “l’esperit impur sortia de l’home, vagava per llocs àrids, cercant repòs, i no en trobava” (Mateu 12: 43). Quan el cristianisme era puixant Satanàs abandonava la societat amb la cua entre les cames. Però no havia estat vençut. Era una retirada estratègica, esperant, per tornar a recuperar la posició que ocupava. L’hora de la revenja arriba  quan el cristianisme es torna  en sal insípida. En els nostres dies quan el cristianisme perd influència a causa de les corrupcions que el desacrediten i per haver canviat la veritat de Déu per la mentida. Ha arribat la meva hora es diu Satanàs: “Tornaré a casa meva d’on he sortit. I quan arriba, la troba desocupada, escombrada i endreçada. Aleshores va i agafa amb ell set esperits pitjors que ell, i hi entren i hi habiten. La condició darrera d’aquell home esdevé pitjor que la primera. Així serà també amb aquesta generació dolenta” (vv. 44, 45). Fixi’s el lector que l’esperit maligne diu que tornarà a la casa que havia abandonat acompanyat de set esperits pitjor que ell.  El número 7 significa multitud. Si un esperit maligne ja pot fer molt mal, quan més si en són 7? Com era el seu fer Jesús recorria la terra proclamant les bones notícies del Pare. En un dels seus recorreguts arriba a la regió dels gadarens on es troba amb un endimoniat al qui li pregunta: “Quin és el teu nom? El posés li contesta: “Legió és el meu nom, perquè som molts” (Mar 5: 9). El comportament d’aquest endimoniat ens ajudarà a comprendre què significa que l’esperit maligne torni a la casa que havia abandonat acompanyat d set esperits pitjors que ell: “Immediatament va venir a Ell, des dels sepulcres, un home posseït per un esperit impur que vivia en els sepulcres, i ni amb cadenes ningú no el podia subjectar. Perquè moltes vegades l’havien lligat amb grillons i cadenes i havia trenat les cadenes i trossejat els grillons, i ningú no el podia dominar. I sempre de nit i dia, anava cridant per les muntanyes  i pels sepulcres i es feia talls amb pedres” (vv3-5). Deixo que sigui el lector qui interpreti el comportament d’aquest endimoniat. Si és tan horrible, ¿què serà quan l’anticrist vingui per dominar en la terra?

Els cristians esperem la vinguda gloriosa de nostre Senyor Jesucrist a instaurar el regne de Déu etern perquè amb ella s’acabaran les insatisfaccions que hem de suportar en el temps present. Abans que aquest esdeveniment gloriós es produeixi: “Que ningú no us enganyi de cap manera, perquè no serà sense que primer hagi vingut l’apostasia i  es mostri l’home de pecat, el fill de perdició, que s’oposa i s’exalça contra tot el que s’anomena Déu o és objecte d’adoració, fins asseure’s ell, com si fos Déu,  en el santuari de Déu, per proclamar-se ell mateix com Déu” (2 Tessalonicencs 2: 3, 4).

Aquesta situació futura que l’apòstol Pau anomena “el misteri de la iniquitat” que si no fos per revelació divina ningú podria vaticinar la seva existència, “ja està actuant, només que ara i ha aquell qui l’està refrenant, fins que es retiri del mig” (v. 7). Aquesta lluita espiritual que es viva en les esferes celestials és invisible pels ulls de la cara es fa visible als ulls de la fe.

Des de que Adam va pecar ha hagut de lluitar “contra les potestats còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12), és l’Esperi Sant qui de moment impedeix que es puguin manifestar amb tota la seva virulència. S’apropa l’hora que l’Esperit Sant es retiri de l’escenari perquè Satanàs es pugui manifestar tal com és, sense disfresses: “I llavors es manifestarà l’inic, que el Senyor consumirà amb l’alè de la seva boca i anul·larà amb l’esplendor de la seva vinguda” (2 Tessalonicencs 2: 8). Els dies de l’imperi del mal “però, per causa dels elegits, aquells dies seran escurçats” (Mateu 24: 22). finalitzat l’imperi del mal, de l’inic, s’instaurarà el regne de Déu etern.

La ciència a la que se li dóna tanta importància per acabar amb els problemes humans ha fracassat estrepitosament a l’hora de resoldre ‘els. Qui els causa és Satanàs. La fe en Jesús, que és do de Déu, és la que ens obre els ulls per veure qui és l’”influencer” que ens indueix a actuar de la manera malvada com ho fem. Encara s’és a temps per creure en Jesús que, si no col·lectivament, sí individualment ens traurà de l’embolic en que ens trobem.

Octavi Pereña Cortina

 

MES DE MARIA

La verge Maria és una de les peces clau en el projecte de Déu dissenyat abans de la creació del món per salvar el seu poble dels seus pecats. A Gènesi s’esmenta “la llavor de la dona”, referint-se a una sola que serà qui xafi el cap de la serpent. La llavor es refereix a Jesús crucificat i ressuscitat que esclafarà per sempre el poder del Maligne. (Gènesi 3: 15). El profeta Isaïes especifica qui serà la “llavor de la dona”: “Heus aquí, la verge concebrà i infantarà un fill i s’anomenarà el seu nom Emmanuel” –que significa “Déu amb nosaltres-(Isaïes 7: 14). Sabem que Emmanuel  serà descendent del rei David i la dona que ha d’engendrar la llavor profetitzada, l’àngel Gabriel la redueix a una sola “al presentar-se davant d’una verge desposada amb un baró que s’anomenava Josep de la casa de David” (Lluc 1: 27).  Entrant l’àngel on ella estava, li va dir: “Et saludo, molt afavorida, el Senyor és amb tu. Beneïda ets tu entre les dones!” (v. 28). L’àngel li anuncia a Maria: Heus aquí concebràs en el teu si i tindràs un fill, i li posaràs per nom Jesús. Ell serà gran i serà anomenat Fill de l’Altíssim, i el Senyor Déu li donarà el tron  de David el seu pare. I regnarà eternament sobre la casa de Jacob, i el seu regne no tindrà fi” (Lluc 1: 31, 33).

 Maria accepta l’encàrrec que Déu li fa arribar mitjançant l’àngel Gabriel: “Llavors Maria va dir: Heus aquí la serventa del Senyor, es faci conforme la teva voluntat” (v. 38).

La descripció que l’evangelista Lluc fa de Maria no dóna peu a l’extravagant interpretació que l’Església catòlica fa. Joan Omella arquebisbe de Barcelona en el seu escrit “Santa Maria, testimoni de fe” fa un elogi desmesurat de Maria  que no encaixa amb allò que el text diu d’ella. Si el purpurat es limités a reflectir allò que el text sagrat, inspirat per l’Esperit Sant, no escriuria les bajanades que inclou en l’escrit. Es deixa guiar per la Tradició que no és paraula de Déu sinó dels homes.

La salutació que l’àngel li fa a Maria “Et saludo molt afavorida, el Senyor és amb tu. Beneïda ets tu entre les dones” (v. 28), no l’autoritzen a elogiar-la de la manera com ho fa i més quan la mateixa Maria diu d’ella mateixa: “La meva ànima exalta la grandesa del Senyor, i el meu esperit s’alegra en Déu el meu Salvador. Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Heus aquí, des d’ara em diran feliç totes les generacions, perquè el Poderós ha fet en mi grans coses, i el seu Nom és sant” (vv. 46-49).

Malgrat que la versió catòlica de la Bíblia digui “plena de gràcia”, el context immediat no li permet interpretar-lo com si la verge “estigués exempta de tot pecat”, ni “assumpta  al cel en cos i ànima al final de la seva vida aquí en la terra”. Ni quan Jesús penjat a la creu, dirigint-e a la seva mare li digués. “dona, aquí tens el teu fill” i dirigint-se a l’apòstol Joan li digués: “Heus aquí la teva mare” (Joan 19: 26, 27). D’aquest diàleg no se’n pot treure la conclusió que Maria és la mare espiritual de tots els creients. A mesura que el pendent es fa més inclinat, els disbarats es fan més visibles. L’arquebisbe escriu: “Per això és necessari que dirigim la nostra mirada, i la nostra plegaria a Maria. demanant-li que ens acompanyi en el nostre “pelegrinatge per la vida camí vers el cel” amb la fe ferma i serena, enmig de les dificultats”.

El purpurat troba, m’imagino amb l’ajut d’un llum d’oli, en el seu pelegrinatge vers el cel troba una perla valuosa, quan escriu: “Els cristians, de manera especial són destinats a conèixer  i estimar Maria, com la primera i més gran deixebla de Jesús, i la principal intercessora davant Déu”. Jesús diu, no Maria: “Veniu a  mi tots els que esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar. Preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostre ànimes. Perquè el meu jou é suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28-30). Jesús va dir, no Maria. “Jo sóc el camí i la veritat i la vida: Ningú no ve al Pare  si no és per mi” (Joan 14: 6). La dita: “A Jesús per Maria” és una heretgia.

L’apòstol Pere, que per als catòlics va ser el primer papa, els seus seguidors que s’asseuen en la seva cadira no tenen en compte l’ensenyança que el deixeble de Jesús va compartir quan els sacerdots li volien prohibir que es dirigia al poble en el Nom de Jesús. Heus ací l’ensenyança magistral que l’apòstol va impartir davant del Sanedrí; “Ell és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre  no hi ha la salvació: Perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 11-12).

Octavi Pereña Cortina

 

 

ES BUSQUEN LÍDERS

Reprodueixo el títol que Albert Gimeno li dóna al seu escrit que comença així: ”Un dels grans problemes que tenim a Catalunya –jo hi afegeixo: Espanya, Europa i el món sencer- és el del lideratge. Falten líders de debò de les modalitats que a vostès se’ls ocorrin: polítics, empresaris, el món dels esports, en la societat en general”. Si els líders   que avui exerceixen lideratge, com és que són tan incompetents? Molts d’ells han passat pels més prestigiosos centres de formació. Com és que no han aprés a liderar amb eficàcia? La causa es troba en que aquests centres d’ensenyament superior només ensenyen com s’han de fer les coses, però no ensenyen als alumnes a ser persones de moral contrastada. Parodiant la frase que se li atribueix al filòsof grec Diògenes  li va dir a Alexandre el Gran quan li va preguntar quan anava pel carrer amb un llum d’oli encès quan lluïa un sol esplèndid. El savi li va respondre: “Busco un home”. Abans de buscar bons líders el que s’ha de fer és buscar persones de moral irreductible. Si aquestes persones no existeixen, els polítics són el que són: persones que desprestigien la política.

¿Existeix alguna escola que ensenyi als alumnes a ser persones de moral a prova de bomba? Sí que existeix. Potser el lector pensarà que em refereixo a un centre tutelat per religiosos. En part té raó perquè pot impartir principis morals. La vertadera escola, el Mestre de la qual és el mateix Déu, és el carrer. El requisit imprescindible per matricular-se en aquesta escola tan peculiar no consisteix en que l’interessat presenti un certificat de baptisme. El que l’acredita per poder ser alumne d’aquesta escola és que l’Esperit Sant l’hagi segellat com fill de Déu. Tan aviat com l’Esperit Sant segella una persona com sent fill o filla de Déu comença l’aprenentatge que porta a que algunes persones arribin a ser líders polítics de moral contrastada.

Josep, fill de Jacob, és el model bíblic que ens ensenya com funciona l’escola de Déu per la formació de persones íntegres. Anem a Josep i seguirem el seu procés formatiu. Als 17 anys comença la seva història pública. Té dos somnis que signifiquen que tan els seus pares com el seus germans s’inclinaran davant d’ell en senyal de submissió. L’adolescent mogut per l’orgull fa públic els seus somnis. Els comparteix amb els implicats i fa que els seus germans l’odiïn. Als 17 anys Josep és un “nen en la fe” que encara no s’havia rentat de l’orgull que el feia creure que era superior als seus pares i germans.

Als seus germans se’ls presenta l’oportunitat de desfer-se d’ell quan un dia el pare de Josep envia el seu fill a veure com estan els seus germans que pasturen el bestiar. En veure que s’acosta tramen el maquiavèl·lic pla de vendre’l com esclau a uns mercader ismaelites que es dirigien a Egipte. Per no despertar sospites taquen la túnica de Josep amb la sang d’una ovella sacrificada, fent creure al seu pare que una fera salvatge havia esquarterat el seu fill.

Els mercaders arriben a Egipte i venen Josep a Potifar un funcionari del Faraó. En el dolor “el Senyor estava amb Josep” (Gènesi 32: 2). La dona de Potifar es fixa amb Josep i intenta seduir-lo. Josep la rebutja i la dona sentint-se menyspreada acusa al seu marit que l’esclau ha intentat violar-la. Josep se’n va anar directament a la presó. “Però el Senyor era en ell” (v. 41).

Dos funcionaris del Faraó són engarjolats. Ambdós somnien quelcom que els pertorba. Al matí Josep els veu capficats i els pregunta la causa del seu neguit. Li conten els somnis. Josep els interpreta i es compleixen les prediccions. Al coper se li perdona la vida i se’l restitueix a les seves funcions a la casa del Faraó. Se n’oblida de Josep.

Transcorren dos anys i el Faraó té dos somnis que el pertorben. Consulta amb els mags que no saben interpretar-los. Llavors és quan el coper se’n recorda de Josep i li explica al Faraó la seva experiència tinguda a la presó. A corre-cuita treuen Josep de la presó i el porten a la presència de Faraó que li explica els somnis que signifiquen que vindran set anys d’una gran abundor seguis de set de fam canina. El Faraó veu en això un greu problema d’Estat. “I el Faraó va dir als seus servents: ¿Trobarem un home com aquest, en qui hi hagi l’esperit de Déu? I el Faraó va dir a Josep: Com que Déu t’ha fet saber tot això no hi ha ningú tan assenyat i savi com tu, tu estaràs sobre la meva casa, i tot el meu poble obeirà la teva boca, només en el tron jo seré més gran que tu” (Gènesi 41: 38-40). Per la gràcia de Déu Josep des de la garjola es converteix en visir d’Egipte.

Les desgràcies per les que passa Josep els incrèduls les consideraran coses de l’atzar. No ho és perquè tot està subjecte al control sobirà de Déu. El salmista interpreta les calamitats per les que va passar Josep així: “I (Déu) va cridar la fam  sobre la terra, va trencar el proveïment de pa, va enviar un home davant d’ells: Josep que va ser venut com esclau, van afligir els seus peus amb grillons, en el ferro  va entrar la seva ànima, fins que es va complir la seva predicció: La paraula del Senyor el va REFINAR” (Salm 105: 16-19).

Màrius Carol davant la proliferació del llibre digital, escriu: “La tecnologia ha canviat profundament la nostra manera de llegir i de pensar, però ens queda el llibre perquè arrelin uns valors que són el suport de la democràcia”. Només hi ha un llibre que pot aconseguir aquest propòsit: la Bíblia que ens pot convertir en persones noves que estimen la justícia que enalteix la nació.

Octavi Pereña Cortina

 

 

JUSTÍCIA DESQUALIFICADA

Ermengol, en una de les seves il·lustracions, sense text, només amb una imatge que parla per si mateixa, exposa una gran veritat. Malgrat els polítics no en vulguin parlar obertament, la imatge mostra la justícia asseguda damunt d’un pedestal llençant fora un jutge. La pregunta que ens hem de fer és: Què és la justícia? És l’acció de Déu que és el Jutge per excel·lència. Aquest Jutge delega en unes persones el dret d’administrar justícia a la Terra: “Per mi…els magistrats promulguen justícia” (Proverbis 8: 16). Ermengol denuncia els jutges injustos llençant-los  fora de les Audiències per incompetents. “¿Fins quan jutjareu injustament” (Salm 82: 2), es pregunta el salmista. L’apòstol Pau exposa amb claredat meridiana quina és la funció dels jutges: “¿Vols no tenir por del jutge? Fes el bé i en tindràs lloança, perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no en va porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 3, 4)-

Molts jutges pel fet d’haver estat enlairats a una posició d’honor es creuen que poden fer i desfer a caprici. Han de recordar que són servidors de Déu i que a Ell  hauran de retre-li comptes quan compareguin avant del tribunal de Crist. Com l’administració de justícia l’exerceixen persones pecadores, és molt fàcil que es confonguin. La justícia no és ni de dretes ni d’esquerres. Només n’hi ha una: la de Déu. Com pot saber el legislador que la llei que promulga és justa? El jutge que ha d’aplicar la llei, com pot saber si les sentències que aplica s’ajusten a la Llei de Déu? Déu no parla directament, ni als legisladors ni als jutges. Ha inspirat mitjançant l’Esperit Sant a uns homes concrets a escriure quin ha de ser el comportament dels humans. Aquesta voluntat divina ha quedat registrada en el llibre que s’anomena Bíblia, que és la plomada que dictamina si les lleis que es promulguen i les sentències que es dicten s’ajusten al pensar de Déu. Com la Bíblia no se la fa servir de plomada, no ens ha d’estranyar que l’administració de justícia s’hagi convertit en un abocador de corruppció. És normal doncs, que per manca de la justícia que engrandeix la nació, el pecat la destrueixi (Proverbis 14: 34).

Octavi Pereña Cortina