LLEI MORAL

Què és el que preocupa més a la gent? La resposta que ben segur donarà la majoria és: la corrupció política, la moral, la injustícia, la mentida , el més enllà, la felicitat, el sentit de la vida, l’estès laboral, la violència en general ……

El que és políticament correcte que no és res més que mirar cap a un altre costat és el que normalment es fa a l’hora d preguntar-nos sobre les qüestions que preocupen. ¿De quina  manera les hem d’abordar per intentar donar resposta quan els esdeveniments truquen a la porta recordant- nos que estaven aparcats, no desapareguts.

Sovint els abordem de manera visceral. El raciocini ha desaparegut. En el nostre interior s’encén un foc que desprèn fum espès i negre que no deixa enfrontar-nos a ells de manera adequada com correspon a homo sapiens sapiens com avui es diu que som. El cert és que d’ homo sapiens sapiens en tenim ben poc, doncs, la manera de reaccionar davant els temes que diem en interessen, no ho fem amb la saviesa amb que ho hauríem de fer d’acord a la nostra suposada condició d’homo sapiens sapiens.

El que fa que hi hagi tantes coses que ens interessen perquè afecten la nostra felicitat és l’absència de Déu en les nostres vides. Déu existeix i anhela relacionar-se amb nosaltres per beneir-nos. La visceralitat amb que afrontem els temes que ens preocupen impedeix que ho fem amb seny. L’homo sapiens sapiens no es deixa veure per la irracionalitat que domina a l’hora de buscar la solució als problemes que diem ens importen.

Si de veritat desitgen   trobar solució als problemes que ens importen, perquè afecten la nostra felicitat que anhelem, citats en la llista que he fet prèviament, he deixat en l’últim lloc Déu, no perquè sigui el menys important, tot el contrari perquè és el més necessari. Tots els problemes que ens afectem directament i que fan que la vida sigui desagradable que no valgui la pena viure-la i que  en alguns casos acaba en suïcidi, és a causa de l’absència de Déu.

Considerem que el fabricant d’un estri vagi acompanyat d’un manual d’instruccions perquè el fem funcionar correctament. D’això que considerem normal, no en volem saber res del manual d’instruccions que el Creador ha donat perquè l’ésser humà funcioni com sent algú creat a imatge i semblança seva.

Els filòsofs diuen que el que pot fer que l’home es comporti com  homo sapiens sapiens, és la llei moral. Els cristians diem que és la Llei de Déu, el Decàleg. La llei moral l’han pogut redactar els filòsofs perquè malgrat ser homes caiguts en pecat, resta en ells “la llàntia del Senyor és l’esperit humà recercant l’interior de les entranyes”  (Proverbis 20: 27). El pecat ha convertit la llàntia del Senyor en un ble vacil·lant que irradia una mica de llum. Aqueta llum tènue present el l’esperit de l’home caigut en pecat és la que ha fet possible que els filòsofs escrivissin la llei moral.

Els cristians tenim present la Llei de Déu que coincideix en bona part amb la llei moral dels filòsofs. Quelcom bàsic ens separa i és que la llei de Déu ens ha arribat per revelació: Jo sóc Déu qui et parla: “totes aquestes paraules” (Èxode 20:1). Les diu perquè els homes les compleixin. Els filòsofs gràcies al ble tremolós  que hi ha en ells redacten la seva llei moral perquè serveixi pe bé dels homes. L’evidència és que no es compleix. Per això les coses que ens interessen per aconseguir la felicitat, resten guardades a en el traster cobertes de teranyines.

La Llei de Déu també té el propòsit que els homes la compleixin. La condició de pecadors els impedeix fer-ho: “Però qualsevol que guardi tota la Llei però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2: 10). Per exemple: “No cometràs adulteri” (Èxode 20: 16). Molts diran que no han comés aquest pecat perquè asseguren que mai ha estat infidels a les seves parelles. Què diu Jesús al respecte: “Heu escoltat que va ser dit als antics: No cometràs adulteri. Però jo us dic: Tot aquell que mira una dona (o home) per cobejar-la, ja a comés adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5. 27,28). No hi ha ningú que pugui complir la Llei de Déu. La Llei de Déu té la finalitat de fer-nos veure que som pecadors: “De manera que la Llei és el nostre mentor per dur-nos a Crist, a fi que siguem justificats per la fe” (Gàlates 3: 24). Justificar significa perdonar per gràcia. El pecador no té que fer res per aconseguir la salvació. En té prou en creure en Jesús. La fe és regal de Deu. La salvació és totalment obra de Déu. El pecador perdonat deixa de ser un esclau del pecat i deixa de  fer perversitats més o menys grosses. Ha començat una nova manera de viure que avorreix tot allò que abans de la conversió a Crist anhelava. Heus aquí el que Jesús va dir quan va escoltar que els escribes i fariseus (els bons de la pel·lícula) es queixaven d’Ell dient als seus deixebles que menjava amb es cobradors d’impostos i els pecadors: “No tenen necessitat de metge els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar justos sinó pecadors a penediment” (Marc 2: 17).

Octavi Pereña i Cortina

SÍNDROME DEL TREBALLADOR CREMAT

Potser amb la intenció de que al lector no li passi desapercebut l’escrit, el títol es redacta amb lletres de gran format, en dues línies que abracen l’ample de la pàgina: “Augmenten el 30% els metges amb trastorns i addiccions”.

Patricia Martín escriu: “Els metges com qualsevol persona, pateixen problemes psicològics i tenen addiccions”. En el cas dels metges “aquests trastorns poden afectar la vida dels seus pacients. Per això els col·legis de metges van engegar el 1998 un programa únic a Espanya i referent mundial, que fa atenció als facultatius que tenen malalties mentals o addiccions, buscant que es rehabilitin com més aviat millor perquè puguin tornar a exercir”. Contrastant les xifres de facultatius amb trastorns mentals i addiccions amb els altres col·lectius, diu: “Aquestes xifres no suposen que aquest col·lectiu els problemes de salut mental siguin superiors a la resta, ja que la prevalença  és del 10% a Espanya, un percentatge similar a la previsió de professionals sanitaris que poden tenir aquest tipus de malalties en la seva vida professional”. Escriu Patricia Martín: “Malgrat tot, el creixement experimentat en els últims anys preocupa el sector, ja que pot ser degut al fet que el sobreesforç i la massificació en consultoris i hospitals provoquin el que es coneix com la síndrome del metge cremat”.

La metgessa de família Inma Nogués afirma que “l’OMS ens diu que el 2020 d’aquí nores, la segona causa de malaltia i baixa laboral serà la depressió i l’ansietat”. Aquesta mateixa metgessa escriu: Quan m’estava formant com a metgessa de família, veure tant dolor, malaltia i patiment em va portar a buscar més enllà del físic, de l’obvi. Tenia la sensació de que alguna cosa se’ns estava escapant, que les persones tenim un desconeixement molt deficient de nosaltres mateixos, i aquesta falta del coneixement del propòsit de la vida ens fa emmalaltir”. Moltes són les persones que han perdut el sentit de la vida.

Què coi fem aquí? ¿Té sentit el que fem? L’apòstol Joan escriu: “Feliços els morts que moren en el Senyor des d’ara. Sí, diu l’Esperit, que reposen dels seus treballs, ja que les seves obres els acompanyen” (Apocalipsi 14: 13). Totes les feines estan marcades per la rutina. Treballo perquè m’haig de guanyar la vida. Tinc una família que mantenir. Uns fills que educar. Vull donar-me capricis. Fer vacances. Viatjar. Els espectacles són cars. Les despeses són moltes. Per tant treballo per guanyar diners. Per res més. Treballar d’aquesta manera no dóna sentit a la vida.

La realitat és que l’ésser humà despullat de transcendència només pensa en possessions materials, quantes més millor. Aquest afanyar-se per complaure la seva sensualitat acaba cremant-lo. No només els facultatius. Banca, telecomunicacions. Tots els sectors laborals estan marcats per la incertesa, el malestar. El resultat és el treballador cremat. A resultes d’aquesta síndrome generalitzada es donen molts trastorns mentals. Les estadístiques ho confirmen. En alguns casos acaben en suïcidi a causa de l’insuportable que és la càrrega.

Desvetllem-nos i ens adonarem que no estem sols en aquest món. Hi ha Déu que espera amb els braços oberts  que deixem de ser uns insensats i acollim-nos sota la seva protecció. Jesús empra el símil de la lloca que eixampla les seves ales per protegir els pollets que corrent s’apropen a ella per refugiar-se del perill que els amenaça. Aquestes són les paraules que Jesús adreça a una humanitat que camina extraviada com ovelles sense pastor. “Us he dit aquestes coses a fi que en mi tingueu pau. En el món tindreu  tribulació, però tingueu confiança, jo he vençut el món” (Joan 16:33).

Jesús és la font de a pau. En un món maleït per Déu a causa del pecat d’Adam no podem evitar la presència de situacions conflictives. El món del treball no se n’escapa. La terra “et produirà espines i cards…Amb la suor del teu front menjaràs el pa fins que tornis a la terra” (Gènesi 3: 18,19). Per això hi ha tants treballadors cremats. Des de les direccions de les empreses fins el personal que s’encarrega de la neteja de les instal·lacions. Els inconvenients de la maledicció divina no han de ser frustrants per força. Jesús trenca la maledicció i diu als afectats per la síndrome del treballador cremat: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes” (Mateu 11: 28,29). Als afectats per la síndrome del treballador cremat els diu que creguin en Ell ja que la sang que va vessar en la creu els renta el seu pecat que crea un abisme que els separa de Déu, i aplana l’esvoranc que els permet presentar-se a la seva presència per demanar-li la pau que sobrepassa la comprensió humana.

Octavi Pereña i Cortina

MANUAL PELS POLÍTICS

El periodista Eusebio Val li pregunta al filòsof Robert Maggiori: Els líders polítics haurien de llegir més filosofia? O més poesia i més literatura?   La resposta que dóna no ens hauria d’estranyar ja que alguns d’ells tenen un nivell cultural molt baix. Aquesta és la resposta que dóna l’entrevistat: “Jo diria que haurien de llegir, simplement això llegir. No vull dir noms, però si veiem els líders actuals, no n’hi ha gaires que hagin llegit. La tradició del governant que s’alimenta de la filosofia és clàssica. Hi havia consellers del príncep. Penso que avui aquesta figura ha desaparegut”

El consell general de la Bíblia és. “Examineu totes les coses, reteniu el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21). La filosofia, la poesia, la literatura que esmenta el periodista, en totes aquestes especialitats del pensament s’hi troben coses bones i dolentes. Com destriar el gra de la palla? La consciencia no regenerada no és bona consellera perquè sovint no distingeix el blanc del negre. Cal un guiatge extern que dictamini allò que és blanc i el que és negre amb tota claredat perquè es puguin prendre decisions correctes. Penso que la Bíblia és aquest guia que ajuda l’home en general i al polític en concret a prendre decisions correctes per evitar els esculls que es presenten en el camí. En concret els polítics haurien de ser lectors obstinats si és que volen dignificar el seu ofici.

L’apòstol Pau escrivint a l’església de Roma sobre les autoritats civils, ho fa en aquests termes: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (13:1). L’apòstol segueix dient més coses sobre les autoritats que requereixen el discerniment espiritual que dóna l’Esperit Sant: “Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por a l’autoritat? Fes el bé i en tindràs lloança, perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (vv.3,4). Aquests versets són de mal pair si es té en compte el context polític en que van ser escrites. Els emperadors romans es caracteritzaven per la seva crueltat i, els cristians, malgrat ser bons ciutadans, patien en la seva pròpia carn els efectes de la seva perversitat. Aquest text consta en les pàgines de la Bíblia perquè ens faci reflexionar en els moments més foscos de la governació política. Els ciutadans, malgrat la crueltat dels governants ens hem de comportar així: “Pagueu a tots el que se’ls deu, a qui el tribut, el tribut; a qui l’impost, l’impost; a qui el respecte, el respecte, a qui l’honor, l’honor” (v. 7).

Els governants són posats per Déu en el lloc en que es troben amb el propòsit d’administrar amb justícia. Pel fer de ser pecadors poden equivocar-se a  l’hora d’administrar els afers públics. Poden decantar-se vers el nepotisme, el favoritisme, les corrupteles…Robert Maggiori no és prou clar quan diu que els polítics “han de llegir, simplement llegir” ¿Només filosofia, poesia, literatura en general, com proposa l’entrevistador?

El profeta Osees va escriure: “El meu poble s’ha destruït per manca de coneixement” (4:6). Quin és el coneixement que manca als pobles i que la seva presència aporta prosperitat?

El poble d’Israel ja portava quaranta anys vagant pel desert. S’acostava l’hora d’entrar a la Terra Promesa. Moisès, com a bon líder que era té visió de futur. Va escriure: “Quan entris en la terra que el Senyor el teu Déu et dóna, i la posseeixis i hi habitis, i diguis: Posaré un rei sobre meu, com totes les nacions que m’envolten” (Deuteronomi 17: 14). En la nostra cultura laica que ens fa prescindir totalment del guiatge de Déu ens farà pensar que és fora de lloc el que segueix: “Posaràs sobre tu el rei que el Senyor el teu Déu hagi elegit” (v.15). qui coneix les intencions de les persones? Nosaltres ens guiem per l’aspecte extern. Ja sabem com responen aquests elegits. Les seves promeses electorals queden  en paper mulla. Han perdut la memòria. No podem queixar-nos per les nostres decisions precipitades. No hem consultat al Senyor que coneix les intencions dels cors. Toquem les conseqüències.

El polític ideal és “aquell que quan s’assegui (en la butaca de l’autoritat), que escriurà per a ell en un llibre una còpia d’aquesta llei, segons l’exemplar que tenen al davant els sacerdots, els levites” (avui els polítics tenen al seu abast i a un preu raonable un exemplar de la Bíblia perquè el tinguin sempre a mà), “i el tindrà davant d’ell, i el llegirà tots els dies de la seva vida, perquè hi aprengui a témer el Senyor, el seu Déu, per complir totes les paraules d’aquesta llei i aquests estatuts per fer-los, a fi que el seu cor no s’exalci per sobre els seus germans, i no s’aparti del manament ni a dreta ni a esquerra” (vv.18-20). A la nostra societat li manquen polítics d’aquesta mena, que es facin seves el que escriu Josiah Holland: “Déu, dóna’ns homes,/Un temps com aquest demana,/ Ments fortes, cors grans,/ fe autèntica i mas disposades,/ Homes als qui la cobdícia del càrrec no els mati,/ Homes als qui el botí del càrrec no els compri, /Homes que pensin i tinguin voluntat,/ Homes d’honor, homes que no menteixin”.

Octavi Pereña i Cortina