FETIXISME

Penso que en el moment d’escriure l’esborrany d’aquest comentari, l’últim i sonat acte de fetitxisme que mou muntanyes d’euros, és la venda d’una suposada dent de John Lemnon, valorada en més d’onze mil euros. Què fa que hi hagi persones que es gastin fortunes per adquirir objectes que han pertangut als ídols de l’esport, música, cine… Prefereix aquests ídols que venera col·leccionant suposats objectes personals, dic suposats perquè, quina garantia acompanya l’autenticitat dels objectes? En el camp de la religió s’ha arribat a especular amb una gota de la llet que va caure quan Jesús xuclava el pit de Maria. Hi ha una semblança entre els col·leccionistes d’objectes dels ídols d’avui amb l’existent  en els col·leccionistes de relíquies de sants i del mateix Jesús. En ambdós casos el col·leccionista gaudeix de sobre excitació en veure o tocar  objectes que va pertànyer a les persones idolatrades.

Els col·leccionistes d’objectes personals, siguin laics o religiosos,  tenen en comú que d’alguna manera volen materialitzar la seva fe. Són tan pobres d’esperit, es dir, que la seva fe és tan volàtil que la volen dipositar en objectes. Aquestes coses que van pertànyer als famosos quan es converteixen en necessitats es converteixen en ídols. Als ídols la Bíblia els anomena “vanitats”. Es dir, la fe que aquestes persones tenen la dipositen en un engany. És mal negoci confiar en la “vanitat” perquè no serveix per donar equilibri emocional  i confiança en la vida a qui n’està mancat. Una base inestable no és un lloc adient per a construir-hi, més aviat o més tard tindrà conseqüències desastroses. Les persones que diuen que no són religioses en el fons ho són. L’ànima els demana adorar el Creador, al negar-lo, la seva adoració l’han de dipositar en un substitut: vestits, roba interior, pertinences, dents, cabells…Allà on és el tresor també hi ha el cor. Es dir, el cor dels col·leccionistes està posat en objectes que el temps desintegra, es dir en la “vanitat” i el “no -  res”.

Els col·leccionistes moderns d’objectes de famosos n’han fet déus d’aquests, però no ho són. Amb la seva dèria manifesten ser profundament religiosos, més ben dit, supersticiosos.  Busquen satisfer l’anhel inconscient d’adorar el Creador fent-se les seves pròpies deïtats. Prefereixen més aquests ídols representats per objectes personals que adorar l’únic Déu vertader  manifestat en Jesús perquè són divinitats que no es posen amb el comportament morals dels seus adoradors. De Ferran Requejo és aquesta citació: “Sembla clar que el cervell humà sigui procliu a acceptar com a reals les idees que ell mateix es crea”.

Pel que fa els col·leccionistes d’objectes personals dels ídols mort s’hi troba una excel·lent planificació de la mort que pot generar grans fortunes amb la venda d’objectes personals que van pertànyer als difunts. El negoci no es troba en els ídols morts, en cal cercar de vius perquè el negoci no desaparegui. En això l’esport, especialment el futbol, penso que ocupa la primera posició. La venda de samarretes i altres objectes mou mils de milions d’euros. La “vanitat” i el “no – res” té ben enxampades les persones.

El salmista ens mostra el camí perquè els que s’adonen que estan atrapats en el culte a la “vanitat” i el “no – res” puguin sortir de la trampa que els té enxampats: “Allunya el meu cor de mirar la vanitat , fes-me  veure el teu camí” (119:37). El salmista implora el favor del Déu viu d’on li ve el socors que necessita per no deixar-se atrapar pel no – res que són els objectes personals dels ídols d’avui.

Octavi Pereña i Cortina

SENSE NORMES: EL CAOS

Per la bona convivència es redacten instruccions per conviure en societat. Per evitar el caos circulatori s’ha de circular per la dreta, respectar els llums dels semàfors, en una cruïlla donar preferència al vehicle que ve per la dreta…Existeixen ordenances municipals que serveixen perquè els ciutadans convisquin sense dificultats. Les institucions han aprovat unes normes de règim intern amb la finalitat que no es produeixin incidents entre els seus associats. No es pot viure sense normes. Amb el pas del temps s’han de canviar. Unes desapareixen i se’n posen de noves.  Però hi ha normes. Agradin o no s’han de complir perquè faciliten la bona convivència amb el resultat que tothom en surt guanyant. Sense normes d’obligat compliment la vida social es converteix en un caos. La desobediència a les normes legislades li acompanya una sanció establerta perquè l’administració de justícia sigui coherent. És fàcil saltar-se les normes perquè en l’ésser humà hi ha una predisposició a fer-ho. N’hi ha prou amb la prohibició per mirar d’infringir-la. Heus aquí el caos que es genera quan les normes que són pel bé de les persones s’incompleixen: A les rotondes es produeixen situacions de perill quan no es circula pel carril adequat i pel desús de l’intermitent, està prohibit aturar el vehicle enmig del pas de vianants i els conductors ho fan dificultant que els transeünts puguin creuar el carrer. Les relacions familiars es desintegren perquè no es té en compte la llei de l’amor. La política es converteix en un desori perquè no es respecta el principi de servei als ciutadans i els polítics es deixen guiar per l’ambició…

L’existència de normes implica l’actuació d’autoritats acreditades per dictar-les i fer-les complir. Creiem en la seva  conveniència encara que no sempre ens agrada la seva actuació. L’existència d’autoritats capacitades per a legislar i fer complir la llei posa de manifest que hi ha una Autoritat suprema que les ha delegat perquè legislin i administrin justícia segons els principis morals i ètics que emanen de la Suprema autoritat. La desobediència a l’Autoritat suprema va seguida del descrèdit de les lleis proclamades per les autoritat delegades perquè en no tenir un punt de referència immutable la llei es degrada i en lloc de servir pel bé dels ciutadans produeix malsons. La situació conflictiva dels nostres dies és el resultat que no es té en compte l’Autoritat suprema a l’hora de legislar i governar, cosa que desacredita la Democràcia de la que n’estem tan ufanosos.

La Història es repeteix en escenaris i actors diferents. Es considera normal que es presentin èpoques de prosperitat seguides d’altres de penúria. El que no es diu perquè no se sap o perquè no es vol saber és que la Bíblia dona resposta al per què de la monotonia d’aquests cicles. Ja sé que per a molts parlar de Déu és retrocedir a una etapa ja superada de l’evolució de l’home. Quina solució es dóna a la degradació de la democràcia si Déu se l’elimina de l’escenari social?

Si partim del principi que l’home és creació de Déu i que Adam i Eva no van ser el resultat d’un milionari procés evolutiu hi trobem resposta als monòtons cicles de prosperitat i decadència. Adam i Eva segons la Bíblia van ser posats en un jardí gaudint de la vida ,com diem nosaltres, amb una condició, la primera norma que registra la història: “Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del be i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2:16,17). Les conseqüències de la desobediència a la llei de Déu va ser ésser expulsats del jardí, la presència de desavinences conjugals, fratricidi. Així ha succeït al llarg de la Història: En el temps de Noè la Bíblia descriu la condició de l’home: “I la terra s’havia corromput davant de Déu, i la terra era plena de violència. I Deu va mirar la terra, i heus aquí, estava corrompuda, perquè tota carn havia pervertit el seu camí sobre la terra” (Gènesi 6:11,12). El Diluvi i a tornar a començar. En el moment en que l’home prescindeix de la normativa divina les coses no li funcionen bé. La Bíblia ensenya que els afers dels pobles marxen bé quan es té en compte la normativa divina. En el moment que s’arracona Déu i es prescindeix de la seva llei els pobles es degeneren ètica i moralment.

Una de les èpoques més fosques de la història d’Israel se la coneix com la dels jutges, pel nom del llibre que la descriu. El caos de l’època el text que cito el resumeix amb poques paraules: “En aquells dies no hi havia rei a Israel, cadascú feia el que li semblava recte als seus propis ulls” (21.25). Sense la llei divina no hi ha autoritat humana que sigui justa. La degradació és un constant Sense les dues autoritats: la de Déu i la delegada no hi ha llei justa perquè es troba en una situació de persistent contaminació. Fer cadascú el que li sembla recte als propis ulls porta el caos. ¿No ens endinsem a las foscor característica d’una de les etapes més negres de la història d’Israel, la dels Jutges?

Octavi Pereña i Cortina

 

 

octaviperenya4.blogspot.com

PROTECCIÓ CONSTITUCIONAL

La dimissió de Martín Rodríguez Sol, fiscal superior de Catalunya per dir que “al poble cal donar-li la possibilitat d’expressar el que vol, en general qualsevol poble”, per evitar ser destituït, planteja un interrogant: quin és el límit del dret de la llibertat d’opinió? Fernando Ónega comentant aquest fet diu: “La seva comprensió cap a la consulta es va entendre com l’arribada de la marea sobiranista a l’àmbit de la justícia. Crec que és per això que el van forçar a dimitir, no pel que va explicar Ruiz-Gallardón” 

Des de que bufen vents democràtics inclús els feixistes pugen al carro de la Democràcia, però els tics dictatorials descobreixen que són antidemòcrates. Fixem-nos en el que es denomina ‘disciplina de vot”. Els diputats han de votar les consignes que dicta el partit encara que d’una hora lluny es vegi que són errònies. Si algú s’atreveix a desobeir-les deixa de sortir a la foto i de la tal persona no se’n sent a parlar mai més. Els capitostos consideren el partit no com un col·lectiu de persones lliures que busquen conjuntament assolir uns determinats propòsits, sinó com un feu propietat seva. La disciplina de vot no és la manera més adient de fomentar la Democràcia perquè talla d’arrel la llengua dels sectors crítics que contribueixen a la regeneració política del partit tan necessària per no perdre vitalitat si s’encarcara per manca de regeneració.

La degradació democràtica que s’accentua de manera alarmant concedeix llibertat d’opinió els qui donen suport incondicional al govern, els qui adulen vilment els dirigents del partit. Això no és llibertat. Llibertat és que qui pensa diferent pugui dir la seva, encara que no agradi. Un dictàment de l’Audiència provincial de Madrid diu amb molt d’encert: “El dret de la llibertat d’expressió comporta la crítica de la conducta de l’altre, encara que la mateixa disgusti i pugui molestar o desagradar a qui es dirigeix, doncs així ho requereix el pluralisme i la tolerància i l’esperit d’obertura, sense els qual no existeix una societat democràtica”.

La llibertat d’expressió és com un terreny rodejat d’una tanca. Els antidemòcrates saben que dins d’aquest espai no hi poden entrar  a cara descoberta. Llavors intenten guanyar pam a pam el territori de la llibertat sense fer massa soroll, disfressant de democràtics els seus sentiments antidemocràtics. Què és sinó un sorneguer atac frontal a la Democràcia les paraules d’Alberto Ruiz-Gallardón que els jutges i fiscals tenen més limitacions que la resta dels ciutadans? Al ministre de Justícia que vol limitar als jutges i fiscals que expressin els seus sentiments respecte a problemes que afecten a un bon nombre de ciutadans, cal recordar-li que a l’article 20 de la sacrosanta Constitució vigent no diu res que els jutges i fiscals tinguin limitat l’ús de la llibertat d’expressió. L’article 20.2 diu explícitament: “l’exercici d’aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia” . Si hi ha d’haver un límit el punt 4 de l’article esmentat ho especifica ben clar: “Aquestes llibertats tenen el límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupen, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància”. No crec que s’ajusti a aquesta limitació constitucional la pretensió del ministre de Justícia de limitar el dret d’expressió als jutges i fiscals. També vulnera l’article 20 les acusacions que un mitjà de comunicació sense fonament reconegut va difondre acusant d’evasió de capital a Suïssa de polítics catalans. També vulneren la Constitució les paraules de Rodríguez Ibarra assemblant el president de la Generalitat Artur Mas a Hitler.

Hitler i altres dictadors han pujat al poder de manera democràtica. La Democràcia no garanteix la Democràcia. Són els demòcrates els que hem de defendre-la i impedir que els dictadors camuflats de demòcrates emmordassin la llibertat d’opinió que garanteix la Constitució de 1978. El pagès ha de combatre contínuament les males herbes que volen envair el seu camp. Els demòcrates hem d’estar en un permanent estat d’alerta per extirpar els brots  antidemocràtics que brollen espontàniament en els cors tacats pel pecat. “La protecció més estricta de la llibertat d’expressió no pot protegir un home que falsament crida foc en un teatre i causa pànic” (Oliver Wendell Holmes, Jr)

Octavi Pereña i Cortina

ESPORT I DOPATGE

“L’esport no seriós no té res a veure amb el joc net. Està estretament lligat a l’odi, a l’enveja, a la gelosia, la jactància, el menyspreu de les regles, i el plaer sòrdid de presenciar la violència. En unes altres paraules, és una autèntica guerra però sense trets”. Així descriu breument George Orwell l’esport d’elit que atreu tantes persones.

Penso que Paulino Castells ens dóna un motiu de reflexió per descobrir la importància que té l’esport d’elit en la societat actual, quan escriu: “Sumant factors negatius, la societat no proporciona ni projectes d’identificació ciutadana ni punts de referència coherents. La joventut té com alternativa l’individualisme ferotge o la integració en bandes i tribus urbanes”. Aquestes bandes i tribus urbanes podent ser aquestes multituds que havent perdut l’individualisme es confonen en una massa impersonal que vocifera i agita banderes amb un insà fervor patriòtic. A aquestes multituds famolenques d’espectacle esportiu se’ls hi ha de donar la carnassa per atipar-les. Aquí hi entra triomfant l’esport d’elit acompanyat del dopatge, es dir, l’utilització de productes prohibits per augmentar el rendiment esportiu i així mantenir excitada la plebs que no té punts de referència coherents ni projectes d’identificació ciutadana.

En el judici sobre l’operació Port, les declaracions que va fer l’exciclista Jesús Manzano són molt colpidores i reveladores del que passa en el món de l’esport d’elit. Diu l’esportista que es va veure obligat a dopar-se ja que de no acceptar-ho se’l donava de baixa de l’equip. L’exciclista va acusar directament el Dr. Eufemiano Fuentes  d’haver-li administrat EPO i autotransfusions, entre altres tècniques i productes per trucar el motor. Els detalls que va exposar Jesús Manzano “van interessar especialment la sala”, diu el periodista José Maria Brunet  perquè el que es jutja “la possibilitat que s’hagi comès un delicte contra la salut pública”.

“Les autoritats saben que els seus atletes es dopen. Això és ben clar en el cas de l’escàndol de Lance Armstrong com de qualsevol altre: les 38 mostres que se li van fer al ciclista el 2009 mostren irregularitats en la sang. La USADA (Agència antidopatge) ho sabia, però només es va fer públic quan l’opinió pública es va girar en contra de qui va ser el “noi d’or”. Per què es va mantenir en secret aquesta informació durant tant de temps?” es pregunta Marck Doyle, terapeuta nutricionista.

L’Autoritat Mundial Antidopatge (WADA en anglès) podria millorar si volgués les seves maneres de fer els anàlisis…Aquí està el gran problema. La història mostra que realment no vol enxampar atletes, especialment l’elit que atreu les masses. Ocasionalment enxampa un atleta poc conegut d’un petit país, és una gran cosa, però l’elit resta sense ser tocada. Estigues a l’aguait de la infame citació donada de manera confidencial per un membre de WADA: “Si féssim bé la nostra feina, ens quedaríem sense feina”. (Marck Doyle).

Segons el que he llegit el governs estan assabentats del dopatge a que estan sotmesos els seus esportistes d’elit per tal que aconsegueixin més medalles i assoleixin nous rècords que donin prestigi als seus països d’origen. La pregunta que em faig és: La propaganda oficial que repeteix fins l’avorriment les gestes dels seus esportistes que han estat dopats i el calentament que es fa a les masses que no tenen projectes d’identificació ciutadana ni punts de referència coherents perquè surtin al carrer agitant banderes i cridant fins enronquir, ¿donen realment prestigi al país que els ha guanyat? L’eufòria de les medalles i de les copes guanyades és efímera. Quan l’efervescència de la victòria s’ha esvaït, què queda? La misèria dels seus països arruïnats per la cobdícia dels seus dirigents que es preocupen de tapar-se mútuament les seves vergonyes  per tal de continuar xuclant la mamella de l’erari públic. No. La  grandesa d’un país no rau en les medalles que guanya en les competicions esportives d’elit  falsejades pel dopatge. La Bíblia és ben explícita en aquest sentit: “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi del pobles” (Proverbis 14:34).

L’antiga dita ”ment sana en un cos sa”  està passada de moda. L’esport actual busca resultats, espectacle, a costa de la salut dels esportistes. Dopar-se es converteix en un problema quan guanyar és l’únic motiu de fer esport. Per a molts esportistes anònims, només és una part de les raons per participar en competicions. No volen ser sobrehumans, només homes i dones que practiquen l’esport perquè els agrada  i se senten ben pagats practicant-lo com a complement, no com l’objectiu de la vida.

Octavi Pereña i Cortina