EL PETIT GABRIEL

L’assassinat de Gabriel, el nen de vuit anys ha fet que Cayetano González en el seu escrit El mal existeix, s’hagi fet aquestes preguntes: “Què passa per la ment d’un ésser humà per acabar o ajudar a acabar amb la vida d’una criatura de vuit anys que a més és fill de la seva actual parella? Com ha pogut estar vivint aquests dies aquesta dona en l’esquizofrènia absoluta d’aparèixer en les diverses concentracions  de suport a Gabriel i als seus pares naturals, sabent que el nen era mort? ¿No ha tingut en tot aquest temps transcorregut des de  la desaparició del nen cap moment de defalliment, de feblesa, de dubte, de commiseració amb el que estaven passant els pares de Gabriel?” Afegeix l’autor d’aquestes preguntes: “Aquestes preguntes i moltes altres que es podrien plantejar no tenen una resposta fàcil. Per descomptat,  no la tenen de de la lògica i la raó humana. Per això, en un intent d’aproximació per buscar alguna explicació, s’haurà d’admetre que l’existència del mal és quelcom real”. El mal no és una qüestió metafísica que es pugui explicar en discussions filosòfiques. Demostrar l’existència del mal s’escapa al discerniment humà. Per força s’ha de descansar en la fe. No en qualsevol fe. Solament aporta llum a aquest problema la fe que és do de l’Esperit Sant que es rep per la creença en Crist.

Quan apareix el mal? En el moment que Llucifer i els àngels que el seguien es rebel·len contra Déu. Com va ser possible que en un temps que no existia el mal aquest es presenta sobtadament, pot ser motiu de grans debats que a l’hora de la veritat no aporten solució perquè és un misteri que només el pot desxifrar la Paraula de Déu. Aquesta és la realitat que s’ha d’acceptar. El mal existeix. No és lluny. El portem dins cadascú de nosaltres. En cas contrari ens donarem cops de cap contra la paret que ens faran més mal que bé.

A l’inici de la història humana, quan els nostres primers pares sojornaven en el paradís, el diable posseint una serpent enganya Eva perquè aquesta mengi el fruit prohibit. Aquesta camel·la Adam perquè l’acompanyi en la desobediència. Aquí comença el drama humà que ha durat fins avui i que es perllongarà fins a la fi del temps. L’home passa de ser pur a pecador, amb la tendència a fer el mal, amb l’agreujant que, el diable, pare de mentira i homicida des del principi, incita a fer el mal.

El diable és un ésser espiritual molt poderós. Damunt d’ell hi ha el Totpoderós que limita la llibertat d’acció al seu vassall díscol. Aquesta relació queda clarament especificada en Job 1:6-12; 2:1-6. El diable pot fer malifetes sempre restringides a la voluntat del Creador. L’home per naixement natural naix sent un fill el diable que manté la tendència a fer el mal i més sent incitat pel maligne a fer-lo. Aquí neix una pregunta: ¿És l’home responsable dels seus actes dolents si una voluntat aliena a ell el mou a fer el mal? A aquesta pregunta la Bíblia li dóna resposta clara en la persona de Judes, el deixeble que va trair Jesús lliurant-lo per 30 monedes de plata al Sanedrí que buscava desfer-se d’Ell.

Judes era el tresorer del grup i cisava de la bossa. Aquesta actitud demostrava que era un pecador i un fill del diable. Però en el cas de Jesús la possessió satànica pren una altra dimensió: “Satanàs va entrar en Judes, l’anomenat Iscariot, que era del nombre dels dotze” (Lluc 22:3). Aquesta entrada  de Satanàs en Judes va intensificar la seva perversitat: “I se’n va anar a parlar amb els principals sacerdots i amb els oficials de la guàrdia sobre la manera de lliurar-los-el” (v.4). Poc després Jesús i els seus deixebles, entre els quals s’hi trobava Judes van anar a celebrar la cena pasqual. Excepte Jesús, cap dels assistents a l’àpat sospitava del traïdor. No s’ha d’oblidar que Satanàs que és “el pare de la mentira” és molt astut a l’hora de deixar entreveure el que és. Que li preguntin a Eva que la va ensarronar amb els seus afalacs. ¿Va ser culpable Judes per haver lliurat Jesús a les mans dels qui el volien veure mort? Segons Jesús, sí: “Certament el Fill de l’Home se’n va, tal com està escrit d’Ell, però ai d’aquell home per qui el Fill de l’Home és lliurat! Li hauria estat millor de no haver nascut a aquell home” (Mateu 26: 24).

Un text que aporta més llum al tema de la possessió satànica: “I després de ressuscitar (Jesús) a l’alba del primer dia de la setmana, es va aparèixer primer a Maria Magdalena, de la qual havia expulsat set dimonis” (Marc 16:9). Per als jueus el nombre 7 implicava plenitud. De la vida privada de Maria Magdalena, llevat aquest text, els evangelis no en diuen res. Sempre se l’esmenta en companyia d’altres dones. En algun moment de la seva vida es va trobar amb Jesús, va dipositar la fe en Ell i va ser alliberada de l’opressió satànica. El cas de Maria Magdalena és un motiu d’esperança per a tots els pecadors i especialment dels grans pecadors que cometen crims esgarrifosos. L’esperança del perdó de Déu i de rebre el do de la vida tern és a l’abast de tothom. Qui clama a Jesús que el perdoni pot tenir la certesa d’oir en la profunditat de la seva ànima com Jesús li diu: “Vés-te’n en pau la teva fe t’ha salvat”.

Octavi Pereña i Cortina

EL SENTIT DE LA VIDA

La periodista Ima Sanchís li pregunta a Rob Riemen, teòleg i assagista: Què és la vida? La resposta que dóna: “Complexitat, però vivim en una època en que es pretén que la vida sigui fàcil, diversa, sexi i formidable. Hem oblidat que la vida és una recerca de sentit” (El destacat és meu). Mentre no s’hagi trobat l’autèntic sentit de la vida l’existència és un desgavell. Viure es converteix en un fer paregut al de les abelles que van de flor en flor buscant el vigoritzant nèctar. Per a les abelles és saludable el seu comportament perquè han estat creades per comportar-se de la manera com ho fan, però no per a l’home. L’home ha estat creat per gaudir la pau emocional. La nostra manera de ser tastaolletes fomenta la presència de la inestabilitat. Volem aconseguir quelcom que sigui durador i, quan sembla que ho hem aconseguit se’ns escapa de les mans com l’aigua. A  començar una nova recerca que tindrà la mateixa fi. Així indefinidament. Mentre naveguem per aquesta etapa de cercar estabilitat en les coses inestables el que fem es crear més inestabilitat. La inestabilitat té matisos que reflecteixen la caducitat del que fem. Les institucions trontollen. El matrimoni fa aigües. La fidelitat que els contraents s’han jurat de per vida, a la més mínima brisa es trenca perquè un altre amor s’ha presentat en l’escenari. El respecte que els fills deuen als pares  a caua d’un concepte erroni de llibertat es converteix en odi. L’Estat que hauria de ser la salvaguarda del benestar dels ciutadans es converteix en el seu opressor. L’Església que hauria de ser la primera en manifestar estabilitat perquè hauria de tenir a Crist que és la Roca sobre la que s’hauria d’edificar, s’enfonsa i manifesta un popurri de tendències que no ajuda gens ni mica a l’estabilitat dels seus fidels. La societat actual s’aguanta a base de pegats. La situació no pot durar sempre. Arribarà un dia que petarà en mil bocins.

Si creiem que “la vida és una recerca de sentit” significa que no es té el que es busca. Abans de tot s’ha de saber què és el sentit de la vida perquè si no se sap, la recerca es f· a les palpentes i s’ensopega aquí i allà. Alguns diuen que el cultiu de l’ànima porta a descobrir el sentit de la vida. Què significa cultivar l’ànima? Es diu que se la cultiva escoltant bona música. ¿Tenia Goebeels, ministre per la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich una ànima cultivada pel fet d’escoltar bona música clàssica mentre a la cambra contigua s’estaven torturant persones?¿Havien trobat el sentit de la vida els filòsofs grecs i romans que es considera que poden donar solució als problemes que avui tenim plantejats a causa de la manca d’ètica, tant del governants com dels governats? Es recomana la lectura. Amb llegir no n’hi ha prou. Molts llibres són escombraries. De llibres bons que puguin enaltir l’ànim n’hi ha pocs i aquests pocs tampoc no donen sentit a la vida. Poden despertar bells sentiments que estimulin a ser millors persones, però no donen sentit a la vida. A l’hora de la veritat els bells sentiments es rendeixen davant el pragmatisme de la vida. Les bones lectures ens diuen com hem de ser però no ens proporcionen les forces per convertir els ideals en fets concrets.

Penso que per poder deixar de cercar el sentit de la vida per haver-lo trobat, primer cal caure en un estat de desesper, donar-se per vençut, perquè quan s’arriba a una situació de total impotència, de l’ànima pot brollar  un desesperat clam d’ajuda: Sentit de la vida, on ets? Et busco en la feina eficient i no et robo. Et cerco en els plaers sensual que em fan gaudir d’una bona  vida, i aquí no hi ets. M’endinso en els filòsofs clàssics i moderns, devoro informació, però fuges de mi. Si et plau, manifestat a mi perquè el desassossec que pateixo em tortura. És com si la meva ànima assedegada es trobés davant una font d’aigua fresca separada per una reixa, per més que estiro el braç per tocar-la i refrescar els llavis, no puc aconseguir-ho. Sense posseir el vertader sentit de la vida l’existència és un mer vegetar. Els valents l’assoleixen perquè son persistents. Els covards es rendeixen a la més mínima dificultat  i deixen de cercar. Es converteixen en conformistes de la situació. En lloc de lluitar prefereixen el tedi d’una vida sense sentit.

“Demaneu, i us serà donat; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us serà obert. Perquè tot aquell que demana, rep, i el qui cerca, troba; i a qui truca, se li obrirà” (Mateu 7: 7,8). Jesús per tal de donar fe del que diu presenta aquest exemple: “Quin home hi ha entre vosaltres que si el seu fill li demana pa, li donarà potser una pedra? I si li demana un peix, li donarà potser una serp? Llavors Jesús presenta el contrast existent entre l’home i Déu, en dir: “Doncs si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, com més el vostre Pare que és en els cels donarà coses bons als qui li demanin” (Mateu 7: 9-11).

Si el lector ha arribat fins aquí que el prejudici no li faci fer marxa enrere. La súplica ardent es veurà recompensada. El Pare celestial li donarà el do de la fe que li permetrà creure que Jesús és l’aigua viva que fa que qui la beu “del seu interior brollin rius d’aigua viva” (Juan 7:38). Quan es rep el sentit de la vida que és Jesús, la boira que no deixava veure la llunyania desapareix i es fa present Jesús la “llum del món” que   guia amb certesa cap a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina