COLOR DE LA PELL

En una societat de majoria blanca les minories ètniques poden ser temptades a “desracialar-se” per tal d’atenuar la diferencia de color. La model i actriu australiana Dominique Maber de mare de Sri Lanka i pare britànic diu que quan era adolescent se la molestava pel color de la seva pell. Va créixer entre Sri Lanka i la petita ciutat australiana de Queensland.  El color de la pell la va marcar en ambdós llocs. Als ulls dels de Sri Lanka, la seva pell era més clara i se la tractava com una princesa. Quan tornava a Austràlia   se sentia deprimida i assetjada. Als 12 anys va començar a usar els perillosos tractaments per emblanquir la pell en un intent de descolorir-la per sentir-se acceptada. Ara que té 20 anys va interrompre el tractament abans que li provoqués danys irreparables. A Sri Lanka els tractaments se’ls considera innocus i tan perillosos com els dentifricis per blanquejar les dents. Ara la model afirma que voldria fer marxa enrere en el temps i dir-li a aquella nena que no sigui tan beneita. Això no pot fer-ho però sempre que té una oportunitat avisa a qualsevol persona que vulgui cometre l’error que ella va cometre, dels perills que comporten els tractaments blanquejadors de la pell.

Anna Choy, actriu i presentadora australiana d’origen xinès se n’adona de la tendència creixent de la cirurgia cosmètica per alterar els trets racials arreu del món. Aquests tractaments cosmètics agressius no estan exempts de risc perquè no són operacions senzilles. En la investigació que fa descobreix que hi ha persones disposades a passar pel quiròfan a pesar dels perills que acompanyen el bisturí. Després d’investigar el concepte que les dones australianes tenen de la bellesa, Anna Choy va viatjar  a Seül, capital mundial de la cirurgia estètica on hi va trobar que una de cada cinc dones passa pel quiròfan. En el districte de Gangnam hi va trobar 500 clíniques on es practica la cirurgia estètica, una àrea coneguda com cinturó de la bellesa, on les persones es transformen de cap a peus.

Quan Anna Choy torna a Austràlia es troba amb tres adolescents d’origen asiàtic que es volen fer cirurgia estètica. Una d’elles, Katti, de 16 anys li va dir que la decisió de fer-se la cara per transformar-la en més occidental no la va prendre ella sinó els seus pares. Aquest descobriment li va fer pensar: Com pot ser que uns pares vulguin que la seva filla canviï de cara per fer-li perdre la seva identitat?  El viatge que Anna Choy  va fer a Seül li va despertar el seu sentit d’identitat i fer-se la pregunta: “què significa l’aparença i el sentiment de sentir-se australiana?” Com a mare està preocupada per la seva filla mulata: “Quin futur li espera?” “Què significa això en una futura Austràlia multicultural?”

Què és el que motiva que les persones de color vulguin aclarir la seva pell? A pesar que els productes que blanquegen el cutis són molt tòxics, atreuen moltes dones de color que volen ser ben vistes pels blancs. El somni de la blancor cutània és una herència de l’època colonial. La psiquiatre Marie-Rose Moro afirma que les més joves que coneixen els efectes secundaris d’aquests productes, diuen: “Em vull semblar als qui governen”. L’afegitó “perquè tu t’ho vals” que acompanya la publicitat de  productes  cosmètics s’ha d’analitzar amb molta cautela i sentit crític. ¿És que el valor d’una persona es troba en el to blanquinós de la pell? La vàlua d’una persona es troba en el fet que és un ésser humà creat a imatge i semblança de Déu i que se l’ha de respectar i protegir sigui quin sigui el color de l’epidermis, condició social, sexe, nacionalitat, idioma i qualsevol altra característica diferenciadora.

Déu no mira l’aparença externa de les persones, es fixa en el seu interior on s’hi troba la seva autèntica humanitat. El color de la pell del proïsme no s’ha de convertir en un boc expiatori dels nostres mals ni dels nostres sentiments d’impotència ni de les nostres frustracions. La vida aquí a la terra és difícil tant pels blancs com per les persones de color. Ambdós grups han de conrear  la seva humanitat fixant-se en el model d’home que és Jesús que amb la seva mort i resurrecció enderroca el mur del racisme, sembrant en el cor la llavor de l’amor que enderroca la muralla de la segregació racial.

Octavi Pereña i Cortina

MATERIA DOLENTA

Un tal Gonzalo, advocat de 35 anys i en l’atur des de en fa tres descriu d’aquesta manera la seva situació: “La meva vida ha caigut en un pou, tant és així que he tornat a casa la mare. Prenc un antidepressiu i vaig al psicòleg des de fa molt de temps, però no trobo el meu lloc en el món. Deixaré el psicòleg perquè no m’ajuda i em cobra una quantitat exagerada. Sento que estic de dol per mi mateix i sento que part de mi s’ha anat morint en aquests últims anys”. El retrat que Gonzalo fa de si mateix es deu reproduir en moltes altres persones durant aquesta llarga temporada de crisi i de moment no es veuen indicis tangibles que retrocedeixi. La crisi aguanta encara que el president Rajoy digui que s’albira una millora en l’horitzó del 2015. L’atur es manté. La crisi econòmica persisteix i els trastorns mentals segueixen fent la seva feina destructiva. Com Gonzalo moltes persones segueixen tenint necessitat d’ajut.

Un psiquiatre li va dir a William Barclay,  pastor evangèlic i comentarista bíblic: “Tot el bé que un psiquiatre pot fer és despullar una persona fins arribar al que és essencial de l’home i, si el que és essencial és matèria dolenta , no hi res afer. Aquí és on tu hi entres”. El psiquiatre té raó. Analitzant en la consulta els problemes dels seus pacients arriba a la conclusió que el que és essencial en l’home “és matèria dolenta”. Aquest descobriment no és una troballa de la psiquiatria moderna. Des de fa gairebé 5.000 anys que la Bíblia que és paraula de Déu ve dient que el que és essencial en l’home “és matèria dolenta” i ho resumeix en un sol mot: pecat. Aquest mot és tabú i no se’l té en consideració. L’ésser humà prefereix afirmar que és “matèria dolenta”  que es pot guarir amb píndoles i teràpies de grup abans que reconèixer que és pecador, que és una persona que transgredeix la Llei de Déu i que Déu pot regenerar la matèria dolenta i transformar-la en una de bona. Mentre es segueixi considerant que la “matèria dolenta”  sigui una qüestió clínica que té solució en el sofà del psiquiatre no tindrà cap  inconvenient en seguir pagant quantitats exagerades per parlar de les neures que el pertorben. En el moment que s’entén que el problema bàsic de l’home no és clínic sinó espiritual arriba l’hora en que el psiquiatre és a punt de perdre un client ja que s’obre la porta que condueix a investigar en la Bíblia per absorbir el missatge guaridor que es troba en les seves pàgines.

És cert que la consulta del psiquiatre pot momentàniament alleugerir les penes. Es diu: com que les persones ja no van al confessionari a compartir les afliccions amb el mossèn, aquesta pèrdua s’ha substituït pel científic sofà del psiquiatre. És en la pregària al Pare de nostre Senyor Jesucrist on les pesades càrregues emocionals canvien d’espatlla i deixen de ser un fardatge de mal pair.

“El missatge de la Bíblia”, diu Jeff Munroe, “pel que fa la fe és clar. No té sentit preocupar-se per tot allò que no podem controlar. El que sí podem controlar és com donem resposta al desafiaments i on posem la nostra confiança. No podem controlar la vida però sí podem controlar la resposta que li donem”. Donar-se cops de cap contra els impossibles, si porta a algun lloc és agreujar  l’estat emocional de qui se’ls dóna. És per això que durant aquesta crisi de llarga durada s’ha incrementat el nombre de consultes psiquiàtriques i el consum exponencial de fàrmacs contra l’estrès i ansiolítics.

David, que havia de ser rei d’Israel es trobava en una situació molt complicada. Degut a la persecució a que estava sotmès de part del rei Saül, David es va veure obligat a buscar refugi en territori del filisteu Aquix, rei de Gat. El príncep filisteu li va donar la ciutat de Siclag com a lloc de residència. Es reprenen  les hostilitats entre filisteus i israelites i David ha d’anar a lluitar contra els seus germans israelites al costat d’Aquix. Els altres prínceps filisteus no accepten la participació de David en la batalla per por que durant el combat es posés al costat de Saül per tal de recuperar el seu favor. Torna a Siclag i la troba cremada i les seves dones, fills, bestiar i altres béns desapareguts. Davant la desolació que contemplen els seus ulls “David estava molt angoixat, perquè el poble havia parlat d’apedregar-lo. Perquè l’ànima de tot el poble estava amargada, cadascú pels fills i per les seves filles”. David, en lloc de deixar-se guiar per la frustració general i els laments que no porten enlloc “es va enfortir en el Senyor el seu Déu” (1 Samuel 30:6). Per a David el Senyor era el seu Castell de refugi, la Roca que impedia que la inundació l’arrossegués al desastre. La situació era molt dolenta i en lloc de deixar-se portar per les queixes i acusacions contra Déu fent-lo culpable de la seva dissort, “va consultar el Senyor” (v.8).La història subsegüent deixa ben clar que val la pena enfortir-se en el Senyor i buscar el seu guiatge. Si en lloc de deixar-se guiar per Déu hagués permès que la “matèria dolenta” hagués pres la direcció de la seva vida mai no hauria aconseguit la glòria que va tenir.

Octavi Pereña i Cortina

SHAKESPEARE I CORRUPCIÓ

Un comentari sobre Hamlet  m’ha recordat l’origen de monaquisme. Comparteixo el comentari sobre el personatge que Josep Maria Ruiz Simon cita en el seu el seu escrit La corrupció de Hamlet: “Andrew Fitzmaurice va argumentar molt persuasivament que, als ulls dels contemporanis del dramaturg anglès, Hamlet no era un subjecte morbosament incapaç d’actuar, sinó un home que havia decidit retirar-se d’una vida cortesana podrida per la corrupció. Per una corrupció que, com havia assenyalat anys abans La Boéti, teixia piramidalment xarxes d’interessos que atrapaven en la servitud voluntària aquells que s’hi acostaven i garantia així la supervivència del tirà. Continuar fent-se el boig per poder viure tranquil·lament retirat en la vida contemplativa o comprometre’s políticament exposant-se a lluitar contra un règim tirànic que per interès els cortesans feien veure que consideraven legítim”.

La corrupció, especialment la política està fermament arrelada en el nostre país, com revelen les informacions periodístiques que el consistori de València al complet, hi manca l’alcaldessa per estar aforada, està imputat per corrupció. Xarxes mafioses interconnecten les institucions de manera que quan es comença a estirar la corda no se sap fins on portarà la investigació judicial.

Com a cristians no ens hem de deixar atrapar en la xarxa d’interessos clientelistes que garanteixen la supervivència dels cacics i, per tant, de la corrupció. He dit que el comentari  de Josep Maria Ruiz Simon fa de Hamlet  m’ha fet pensar en el monaquisme. El monaquisme cristià va néixer en el segle IV a Egipte i va ser fruit d’un gravíssim error. Els cristians creien que podrien evitar que la corrupció social corrompés les seves persones si es retiraven al desert i fundessin comunitats governades per un ascetisme extrem. No cal portar ulleres  per adonar-se’n que la corrupció també es va instal·lar en aquestes comunitats, doncs, l’home, a causa del pecat de que és portador fa aflorar la corrupció allí on es troba. La història del monaquisme està farcida de malifetes tan o més grosses que les que es donaven en el camp polític i social. Els cristians no ens hem de retirar en indrets  aïllats per por que la corrupció ambiental ens contamini. No és aquest el propòsit de Jesús al cridar-nos al seu servei: “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia i es posa sota la mesura, sinó que es posa sobre el portallànties  i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant dels homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16).

El cristià no il·lumina amb llum pròpia. Jesús ho deixa clar quan diu: “Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida (Joan 8:12). D’alguna manera el cristià es comporta com la llum del Sol de Justícia que és Crist, quan reflecteix la llum de qui és la llum del món.

Jesús diu que els cristians són la llum del món. Què s’ha de fer amb aquesta llum que som? Jesús ens compara amb una llàntia que s posa en un lloc enlairat que il·lumina la cambra i els presents no es troben en la foscor. Una persona, quan es converteix a Crist encara que segueix estant en aquest món ja no és d’aquest món. Jesús no se l’emporta a un lloc aïllat. La deixa en el mateix lloc on es trobava quan es va convertir perquè il·lumini aquest indret i totes les persones que hi són puguin veure la llum que irradia el nou convers i així tinguin la possibilitat de convertir-se i transformar-se en llànties que il·luminin nous indrets.

La corrupció no s’arrenca de soca-rel amb lleis que la prohibeixen. Muhammad Yunus pioner del microcrèdit i fundador de Grameen Bank i Nobel de la Pau, va dir: “Tothom em demanava que fes un pas endavant i provés de servir el meu país en política. Vaig començar a fer passos tímids primer i després ja més decidits, però quan anava a anuncia-ho oficialment, vaig desistir, perquè vaig veure que s’omplia de corruptes. Els polítics deshonestos m’havien envoltat tot buscant  que la meva proximitat els rehabilités davant la gent. Així que vaig renunciar a fundar un partit i vaig continuar dedicant-me al que millor sé fer: generar oportunitats pels ciutadans”.

Dir que es lluitarà contra la corrupció ven. Els partits regeneracionistes que volen expulsar la corrupció de les institucions fracassaran en el propòsit perquè la corrupció és inherent a l’ésser humà no convertit a Crist que fa de l’home vell donat a la injustícia en un de nou que persegueix la justícia. La persona que es guiada per Satanàs que és el pare de la mentida, en Crist és una persona que té a Déu per Pare. Tenir a Satanàs com a pare o a Déu com a Pare la conducta humana és totalment distinta. Vista la situació actual els cristians encara tenim molta feina a fer com a llànties que irradien la llum de Crist.

Octavi Pereña i Cofrtina

  

¿EXISTEIX EL DIMONI?

Les sessions d’exorcisme a que es va sotmetre l’adolescent de Burgos del que se n’han fet ressò els mitjans de comunicació ha impulsat Josep Maria Espinàs a escriure sobre la qüestió en la seva columna titulada El perill de creure en el dimoni. La conclusió a que arriba el conegut escriptor és: “Deixem els àngels i el dimonis tranquils en els seus llunyans domicilis”. Això és precisament el que vol el dimoni,  que no es cregui en ell com realment és. Accepta amb fruïció que se’l representi amb banyes, cua i un trident a la mà com es fa en les representacions dels pastorets nadalencs o, en les colles de diables que en les cercaviles de les festes populars fan graciositats escampant foc i fum. Aquest és el diable que l’autèntic dimoni vol que ens imaginem és.

El diable real no es pot vèncer amb els exorcismes que entre altres religions practica l’Església catòlica, més que por provoca rialles i, com diu Espinàs “deixem els dimonis tranquils en els seus llunyans domicilis” . El vertader diable no es troba amagat en un racó allunyat de l’univers, es mou entre nosaltres fent les malifetes que li són pròpies a la seva naturalesa maligna. Jesús que amb el seu comportament públic no se’l pot considerar un religiós llunàtic, fa una descripció concisa que retrata molt bé  la naturalesa moral d’aquest malèfic personatge que per mala informació es vol que s’estigui en els seus llunyans domicilis. Diu així Jesús: “ Vosaltres”, els religiosos del seu temps, “sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Aquestes paraules, Jesús no les adreça  a la plebs, un auditori de persones ignorants en qüestions teològiques, les dirigeix a l’elit religiosa  que es creia tenir Abraham per pare i els diu sense embuts que el seu pare era el diable i que volen fer les obres del maligne. Jesús exposa dues característiques del diable: mentider i homicida. Aquestes dues peculiaritats es troben en  el menú del dia de la societat actual. Des de la infància  la mentida surt del llavis negant fets evident, carregant les culpes de les accions comeses sobre l’altri. No cal ensenyar a mentir els infants, ho fan espontàniament. Tothom menteix de la manera més descarada. És tan normal mentir que ja no ens avergonyeix fer-ho. Pel que fa l’homicidi, la nostra és la cultura de  la mort . Justifiquem la mort de milions d’embrions i fetus. Defensem la guerra i la fabricació d’armament en nom de la pau i els crims que es cometen se’ls treu importància catalogant-los de danys col·laterals. Això posa de manifest que segons Jesús moltes persones que són normals perquè no es comporten amb estridors, són persones endimoniades perquè el seu pare és el diable i els desigs del seu pare volen fer. 

¿És realment un perill creure en el dimoni? Si es creu en el diable bíblic, no. Si es creu en el diable folklòric, sí, perquè es deixa treballar  gust el real sembrant en els cors humans les llavors de la mentida i de l’homicidi. Per això que aquestes actituds tan nefastes no es poden fer desaparèixer. És per aquest motiu que la Bíblia ens aconsella: “Sotmeteu-vos, doncs, a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4:7). Jaume ens proporciona l’ABC  de la lluita contra el diable. Com que aquest ésser malvat és molt poderós no podem lluitar contra ell amb les nostres minses forces. Primer ens hem de sotmetre a Déu. Hem de confiar en Ell. Ens hem de deixar guiar per la seva saviesa. Fent-ho així li podrem plantar cara i el resultat de la resistència serà que el maligne  fugirà de nosaltres amb la cua entre les cames.

L’apòstol Pau aporta més detalls que ens ajudaran a lluitar contra el diable i ens deixi en pau, momentàniament. Més tard tornarà a la càrrega, però no ens podrà dominar i obligar-nos afer les seves maleses. Desitja als lectors de la seva carta: “Sigueu enfortits en el Senyor i en el poder de la seva força”. Els éssers humans necessitem el poder de Déu perquè la lluita que emprenem “no és contra sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials”. L’enemic de l’home no és un altre home. Estem en guerra a mata-degolla contra éssers espirituals de maldat, per tant, si es volem sortir victoriosos d’aquest singular combat ens hem de proveir dels pertrets adients a la lluita. Per això aconsella als qui vulguin combatre contra Satanàs i els seus àngels que es “vesteixin tota l’armadura de Déu, a fi que puguin estar ferms contra els estratagemes del diable”. Utilitzant l’analogia de l’equip d’un soldat romà ens diu el que necessitem: Cuirassa, calçat, escut, casc, espasa. Sent un combat tant desigual l’home no es pot enfrontar al seu enemic amb una sabata i una espardenya. Equipat d’aquesta manera tant rudimentària la desfeta està garantida. Per això cal “vestir tota l’armadura de Déu, a fi que pugui estar ferm contra els estratagemes del diable“ (Efesis 6:10-18).

Octavi Pereña i Cortina