SANTEDAT TERRITORIAL

Siqui Sánchez, fotògraf de vàters m’ha aportat una idea que ha desplaçat el meu pensament d’un lloc tan poc atractiu, a pesar dels guarniments amb que se’l pugui embellir fins a portar-lo a un aspecte pràctic de la vida social. “Retratar un vàter”, diu Sánchez, “es una manera eloqüent de captar l’esperit d’un lloc. Em parla del grau de civilització del lloc”. Sánchez assegura: “Els qui viatgem, quan tornem sempre parlem d’on hem menjat: ningú dels llocs on ha desmenjat! Per què? Crec que es deu a que no ens agrada la brutícia. Els llocs embrutats ens desagraden. A pesar d’aquest rebuig instintiu el cert és que la brutícia que fa mal a la vista prolifera arreu. Els carrers, els parcs, la muntanya: plens de papers, plàstics, envasos i altres deixalles més voluminoses capten l’esperit d’un lloc, més bé l’esperit de les persones que els han embrutat”

El filòsof de vàters diu: “Ningú no parla dels llocs on ha desmenjat”. Aquest ningú no és absolut. Hi ha algú que sí s’interessa pels vàters on desmengem. Llegim un text bíblic que aporta llum al tema de la brutícia que afecta no solament als vàters d’alguns establiments públics: “I tindràs un lloc fora del campament per fer-hi les teves necessitats, i sortiràs allí a fora. Entre els teus estris tindràs un aixolet, i s’esdevindrà, quan t’hagis d’ajupir a fora, que amb ell faràs un clot, i et giraràs i cobriràs els teus excrements, perquè el Senyor el teu Déu, va pel mig del teu campament, per alliberar-te, i per lliurar els teus enemics davant teu, i el teu campament serà sant, a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu” (Deuteronomi 23:12-14).

Les ordenances municipals regulen el comportament ciutadà en llocs públics. Ens diuen que no s’han de fer pintades que embruten les façanes dels edificis. Es posen papereres perquè s’hi llancin papers, paquets de tabac, ampolles de plàstic, etc. Tot i així es llencen papers, paquets de tabac, ampolles de plàstic a terra i amb massa freqüència a pocs metres d’una paperera. Les caques dels gossos empastifen les voreres i zones enjardinades. Solars no edificats es converteixen en abocadors  on s’hi troba de tot, fins i tot rates que pul·lulen amb tota llibertat. Anem a la muntanya i en els llocs més inversemblants les deixalles indiquen que per aquell indret hi ha passat algun exemplar de l’espècie homo sapiens. Els cartells indicadors de coses que no s’han de fer per mantenir nets els espais públics es moren de fàstic perquè ningú se’ls llegeix.

No hi ha res a fer. Ningú fa cas de les ordenances municipals. Potser en el moment de veure un guarda ens abstenim de llençar la deixalla a terra. Tan aviat l’uniforme ha desaparegut de la vista la restricció ja no serveix.

Anem al text transcrit de Deuteronomi per descobrir la causa que ens impulsa a embrutar sense sentit. Abans de tot hem de saber fer una distinció entre una societat nòmada com ho era la israelita en temps de Moisès i la societat actual, dotada de moltes comoditats, inclòs vàters. Per tant, avui no hem de portar un aixolet en la motxilla per fer un clot a les soques dels arbres per desmenjar.  Però el text bíblic conté un principi que ens ajudarà a mantenir net l’entorn pel que ens movem que és vàlid per a tots els temps: “i el teu campament serà sant a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu”. Es pot intentar mantenir net l’entorn per motius higiènics. Tots els avenços fets per canalitzar les aigües fecals han estat promoguts per la higiene a fi d’evitar l’aparició i difusió de malalties. Per un costat es progressa en la neteja, per l’altre una regressió. Per mantenir neta Lleida costa milions d’euros l’any. I afirmem que és una ciutat bruta. No n’hi ha prou amb la higiene per a perseguir la netedat màxima. Segons el text de Deuteronomi el lloc on posem els peus ha de ser un lloc sant, es dir, apartat per a Déu. La neteja és l’aspecte extern de la santedat de l’ànima. Una ànima purificada per la sang de Jesucrist li repel·leix la brutícia. Una ànima bruta pel pecat s’identifica amb la porqueria. La lluentor interior ocasionada per la fe en Crist és la causa de la neteja de l’entorn. La fe en Crist és el secret per conservar nets els espais públics.

Una carta al director acabava així: “Però vivim en un món malalt de somnis teològics i anacrònics. Ves per on”. L’autor d’aquesta carta és una molècula de la gran massa de persones que consideren Déu com un invent humà per mantenir disciplinades les multituds. Però Déu és sant i desitja pel bé de l’home que aquest consideri sant l’espai que trepitgen els seus peus 

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RENOVAR-SE O DESFETA

José Antonio Marina en el seu escrit “Sin Sigma”, “funcionar al màxim nivell de rendiment”, tracta la dramàtica situació política marcada per la corrupció que ni les urnes que haurien de transmetre transparència no aconsegueixen guarir la malaltia que converteix a un bon nombre de polítics en ineptes i corruptes.

Marina elogia la intel·ligència humana que ha aconseguit que de manera sistemàtica l’aviació hagi assolit funcionar al màxim nivell de rendiment. Referint-se a la política l’escriptor diu: “Quan la intel·ligència humana s’entesta a fer les coses bé, les fa. Per això m’escandalitza que en l’extrem oposat es troba la política, com a exemple d’una activitat que no ha aconseguit establir criteris de qualitat, ni formar els seus protagonistes, ni elaborar maneres de prendre els riscos. No som conscients de la gravetat d’aquest assumpte”.

Deixem l’aviació en la que “la formació dels pilots és duríssima i continua, es sotmet als protocols de revisió dels aparells, minuciosos i rigorosament reglats”. Medicina, per exemple, a més dels 6 anys de carrera s’hi ha d’afegir el Mir i els anys de pràctiques que en total sumen un mínim d’11 anys. La pregunta que molts ens fem és: Si per obtenir plaça en l’Administració pública als candidats se’ls exigeix un mínim de formació, per què als polítics no se’ls requereix un certificat que qualifiqui la seva idoneïtat per a fer ben feta la seva tasca pública? Si a un metge que comet un error se li exigeixen responsabilitats, per què al polític no se li imposa la mateixa exigència d’acord amb el compromís adquirit? Sembla ser que la classe política forma part d’una altra galàxia que invalida la dita :tots els ciutadans són iguals davant la llei. De fet, però, hi ha ciutadans de primera i altres de classes inferiors. Això no és transparència democràtica. És un greuge  que requereix immediata reparació.

¿Necessiten los polítics formar-se para estar a la alçada de les seves  responsabilitats?  Evidentment sí. He buscat en Google el tema: Cursos de formació de polítics. En surten una munió. Tots tenen que veure amb el perfeccionament tècnic però no en surt ni un que tracti el perfeccionament dels polítics com a persones. S’estimula la  formació permanent per tal de mantenir-se al dia per tal de no quedar-se desfasats davant la meteòrica innovació en totes les matèries. En canvi no es diu res de la necessitat que tenen de renovar-se interiorment de manera continuada ja que és la clau per saber posar els coneixements tècnics adquirits a disposició de la ciutadania a la que diuen serveixen. El bon govern no depèn tan de les lleis com de les qualitats morals i ètiques.

De Leon Toltstoi és aquesta declaració: “És més fàcil fer lleis que governar”. Segon els experts Espanya està saturada de lleis que moren de fàstic desades en la foscor dels arxivadors. Les poques que s’utilitzen, la Constitució n’és una, se les fa servir com armes llancívoles que  produeixen esclerosi política perquè no serveixen pel benestar de la ciutadania sinó en profit dels qui les utilitzen. El resultat és que les lleis que haurien de ser útils fan pudor com les aigües estancades que no es renoven.  La bona qualitat moral del governant impedeix que les lleis es converteixin en sogues que asfixien i impedeixin la renovació de pensament que ha de caracteritzar el bon polític.

Déu parla i es dirigeix, en aquest cas als polítics, per dir-los: Escolteu fills, la instrucció del pare, i estigueu atents per conèixer el discerniment. Perquè us dono bona doctrina: no abandoneu el meu ensenyament…i ell m’ensenyava, i em deia: Que el teu cor retingui les meves paraules, guarda els meus manaments i viu. Adquireix la saviesa, adquireix l’enteniment: no t’oblidis i no t’apartis dels raonaments de la meva boca, no l’abandonis i ella et guardarà: saviesa, i amb tota la teva adquisició, adquireix l’enteniment. Valora-la, i t’enaltirà: t’honrarà quan l’abracis” (Proverbis 4:1-7). La saviesa que el pare recomana ha d’adquirir el fill (el polític) és conèixer Déu. Aquest és un procés  que no té límit perquè és un aixecar-se vers l’Infinit fent servir la Bíblia, l’eina que Déu posa a la seva disposició per adquirir la saviesa que donarà la tendresa de cor  que li permetrà empatitzar amb el ciutadà. Alhora impedirà que les lleis es converteixin en xucladores de vitalitat en evitar que es converteixin en forns que endureixen el pensament i converteixen la política en una activitat desprestigiada que arruïna el país. Si els polítics no renoven el seu pensament buscant diàriament la saviesa divina no poden convertir-se en homes en l’ample sentit que té ser home.

Europa crida a sometent per lluitar contra la corrupció que amenaça el seu futur. No sap com fer-ho. Surten munió de petits partits que prenen terreny als grans. Així i tot no es resol el problema de la corrupció que neix del fet que tan els governants com els governats no hem après a cercar seriosament el Déu que es fa conèixer en la Bíblia, llibre que per cert és molt conegut  però gens familiar. Aquest error ens impedeix lluitar contra la corrupció que s’amaga en l’interior de totes les persones. No hi ha renovació política i la corrupció espera l’oportunitat de poder-se manifestar-se amb tota la seva virulència.

Octavi Pereña i Cortina 

 

 

LA TERRA DELS VIVENTS

Una pregunta que crec es fa molta gent és la que Ima Sanchís li fa a Julio Iglesias: - Hi haurà una altra vida? La resposta que li dóna el cantant: “Tant de bo! A mi el que em fa molta pena és que sigui tan curta, així que miro d’allargar-la”. El propòsit d’allargar com més millor l’estança en aquest món el té tothom i més quan no es té la certesa que més enllà de la mort hi ha el cel o regne de Déu que promet la Bíblia als seguidors de Jesús. La curiositat de la periodista i per què no dir també la nostra és interessar-se com s’ho fa Julio Iglesias per allargar-la en el temps. La resposta que dóna a: - I com ho fa? És: “A còpia de disciplina. Em cuido”.

Més tard, en l’entrevista, Julio Iglesias ens diu en què consisteix la disciplina que li ha permès arribar als setanta anys: “Com que no puc comprar temps el que faig és guanyar-ne amb reflexions més intenses, amb mirades més generoses, sense jutjar mai més, dient més sis que nos, sacsejant-me antics radicalismes, entenent més els altres i comunicant més amb menys”. En definitiva, el que Julio Iglesias pretén amb la seva disciplina és retardar l’arribada de la mort que inevitablement fa acte de presència en el moment més inoportú. Li fa por la mort i procura no pensar-hi amb moltes activitats humanistes..

Deixem Julio Iglesias i la seva por a morir i mirem-nos al mirall que reflecteix l’aspecte que va agafant la nostra faç amb el pas del temps i que els tractaments antienvelliment no poden amagar. Se’ns ensenya a tenir com més millor. N’hi ha prou amb uns exemples: Els Rato, els Millet, els Matas, els Barcenas i una inacabable llista de persones s’han corromput pel desig incontrolat de béns materials. Com no han incorporat en la seva existència terrenal el camp de l’esperit molta por els fa la mort. La persona que per la fe en Jesús posseeix una genuïna espiritualitat no tem la mort perquè sap amb certesa el que li espera el dia que aclucarà els ulls per tornar-los a obrir el dia de la resurrecció. Per fe viu el just, diu la Bíblia.

Pel sol fet d’haver nascut tothom es troba reclòs en una cel·la del corredor de la mort esperant que s’executi la sentència. No se sap quan serà   però verament es complirà. No queda ningú de les generacions que ens han precedit. És un absurd que davant aquesta realitat només pensem en adquirir béns materials que no ens els podrem endur en el més enllà. “Insensat”, diu Déu, “aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ànima, i això que has acumulat de qui serà? Així passa amb el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (Lluc 12:20,21). Nus venim a aquest món i amb les mans buides marxem cap l’altre, si no tenim el tresor que ningú ens pot prendre.

Deia Blaise Pascal: “Una de les qüestions clau a les que ens hem d’encarar és si les nostres vides acaben amb la mort. Per tant, és essencial determinar què hi ha de mortal en nosaltres, què hi ha d’etern, i que atresorem la part eterna. La majoria de les persones fa precisament el contrari”. No ens ha d’estranyar que les persones que viuen pensant només en les coses que caduquen visquin vides sense sentit i que no trobin en les coses materials que persegueixen com embogides el sentit que esperen trobar-hi.

El papa cèsar Borgia va dir: “En tota circumstància de la meva vida he estat previsor i sempre he fet totes les previsions necessàries. I vet aquí que ara he de morir sense estar-hi preparat”. Avui hi ha moviments que ensenyen a morir. Les ensenyances que imparteixen són de caràcter psicològic que no arriben a l’origen de la por de morir. Semblantment Cèsar Borgia es fan les previsions necessàries per a prosperar materialment , però no es fan les previsions oportunes per morir sense por a l’eternitat que ens espera. Si es dóna el cas que fem previsions per l’hora de morir les fem erròniament. Planegem penedir-nos a les 11 quan la mort arriba a 2/4 d’11, ha dit algú.

Alice Mathews fa una reflexió molt adient: “Els qui hem cregut en Jesucrist sabem que quan morim no sortim de la terra dels vivents, sinó que entrem a la terra  dels vivents. Seguim el camí de la vida. Això és el que significa néixer de nou. Això és el que significa tenir la vida eterna. Això és el que significa creure en Jesucrist”.

Octavi Pereña i Cortina