SOCIETAT MALALTA

Una frase concisa de Miguel Llorente, metge forense: “La societat està malalta”. En són moltes les manifestacions d’aquesta malaltia social. Avui, la que interessa examinar per receptar-li la medicina que pot curar-la és: Violència contra la dona. Penso que per poder fer una anàlisi acurada del problema cal anar al principi de la creació del baró. Quan el relat de Gènesi descriu la creació de l’home diu: “I el Senyor Déu va dir: No és bo que l’home estigui sol. Li faré un ajut adient” (Gènesi 2:18). “I el Senyor Déu va causar un son profund en Adam, i es va adormir. I va prendre una de les seves costelles, i va cloure la carn al seu lloc. I el Senyor  va formar de la costella que havia pres d’Adam la dona, i l va donar a Adam” (vv. 21,22). Fins aquest moment Adam només s’havia relacionat amb el animals que a causa de les idíl·liques condicions del moment no tenien por de la seva presència. Pel que se’ns diu després no en tenia prou amb la companyonia dels animals per sentir-se complet. Necessitava quelcom més. Déu ho sabia i no va deixar a mitges la creació de l’home. Quan Adam es va despertar del son induït i va veure la dona ajaguda al seu costat, admirat, va exclamar gojós: “Ara sí, aquesta és os dels meus ossos, i carn de la meva carn” (v.23). És molt interessant descobrir que Eva no és una creació independent d’Adam. Aquest fet posa de manifest que la dona no és fruit de l’evolució d’alguna espècie de primats sinó que la crea a partir del cos d’Adam, per això en el matrimoni dos “són una sola carn”, l’home i la dona. No són antagonistes que es rebutgen, que cadascú d’ells vulgui anteposar-se a l’altre.. Estan fets l’un per l’altre per ajudar-se mútuament. Aquesta relació perfecta sembla que va ser de curta durada. Encara no tenien fills quan per la intervenció de la serpent Adam va pecar i la bona convivència entre Adam i Eva va desaparèixer. A parir d’aquí neix la lluita entre gèneres. “La dona com a vas més fràgil” (1 Pere 3:7) s’enduu la pitjor part en la contesa. Sempre té les de perdre. Com diu Montse Gatell, presidenta de l’Institut Català de la Dona: “La violència masclista és un fenomen universal en que el principal factor de risc  és el de ser dona, sense distincions per classes socials, ètnies, cultures ni edats”.

“A Catalunya hi ha un 24,3% d’adolescents que declaren que el noi amb el que sortien o amb qui volien sortir els han intentat controlar, decidint per elles fins el més petit detall. Fins a un 23,5% diuen que la seva parella els ha intentat aïllar de les seves amistats, mentre que un 18%  asseguren que les han insultat i ridiculitzat”, assegura Montse Gatell.

Relats d’esclaves sexuals descriuen que el seu malson va començar quan van conèixer un noi que era diferent als altres pel tracte delicat que els donaven. Quan se’n van adonar ja estaven atrapades a la xarxa de la prostitució ja que el “bon noi” va resultar ser un proxeneta.

Linda sap perquè va aguantar. Pensava que canviarien les coses, que el podria canviar. Creia que no podria viure sense ell. És com la granota en l’aigua que bull. Si la posen en aigua freda i la calentes  poc a poc s’hi estarà fins que l’aigua és massa calenta. Llavors és massa tard. “Em va aïllar poc a poc dels meus amics i família. És quelcom semblant  estar a una secta. Crec que és la pel·lícula Tempesta en el llac que descriu magistralment la mutació del bon xicot que un cop casats es treu la careta i mostra el seu masclisme basant-se en que la seva esposa és propietat seva pel matrimoni i que té dret a fer amb ella el que vulgui.

La Universitat d’Aberyswyth retirarà de les seves dependències les Bíblies perquè més de la meitat dels seus estudiants consideren que la seva presència és inacceptable i molesta. ¿És a causa que denuncia el comportament sexual dels estudiants? “Només ara”, diu Martha C. Nussbanan, “comencem a descobrir que hi ha hagut un greu i silenciat problema d’agressions sexuals en campus al llarg i ample del país. La sortida a la llum de nombrosos casos ha revelat que el problema ve de lluny i que no es va denunciar per tal de preservar la reputació dels centres”

Ens preguntem com es pot desmantellar la xarxa de violència contra la dona. Les enquestes, les investigacions judicials i de la policia, les notícies, posen de manifest el flagell que s’escampa, però no tenen la vacuna que hi posi remei.

El salmista es planteja una pregunta a la qual li dóna resposta, on s’hi troba el secret per aturar la violència contra la dona en els seus diversos àmbits: “Com netejarà un jove el seu camí? Observant la teva paraula” (Salm 119:4). El pecat de maltractar la dona el vas més fràgil neix en el cor de l’home on brollen els pensaments que es converteixen en fets violents contra la dona. La decisió que van prendre la majoria dels estudiants de la Universitat d’Aberyswyth de fer enretirar les Bíblies de les seves dependències indica que no es vol que la Paraula de Déu que neteja el camí del jove i li ensenya a tractar “les joves com a germanes, amb tota puresa” (1 Timoteu 5:2), l’il·lumini per no ensopegar.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

SOLITUD IMPOSADA

Segons Javier Senent, president de la Creu Roja Espanyola: “Hi ha una fractura social important, amb índexs d’atur tremends. Amb els col·lectius que treballem hi ha una incidència que multiplica per dos i per tres els pitjors índexs generals. Una de les nostres preocupacions màximes és el problema de la fractura digital. Sembla que donem per fet que tothom te connectivitat i equips informàtics i no és així. Amb els col·lectius que treballem és un percentatge molt petit, amb gairebé un 64% sense ordinador i un 50% sense internet a la llar. La fractura digital afecta l’aïllament, i a molts països s’hi estan creant ministeris per atendre aquest aïllament que afecta a moltes persones grans. Tot el tema de la digitalització  que s’ha accelerat afegeix dificultats que accentuen la solitud i l’aïllament”.

Segons els psicòlegs hi ha dos tipus de solitud: la imposada i la buscada. la primera un hom se la troba sense necessitat d’haver-la d’anar a buscar. Ningú desitja enviudar i més si ocorre  en edats avançades quan la companyonia és més necessària que mai. Són situacions en les que un hom no hi pot fer res. Se les ha d’acceptar tal com són i no se’n treu res donar-se cops de cap contra la paret. És la millor decisió que es pot prendre. Aquesta solitud  no desitjada se l’ha d’acceptar amb tranquil·litat. Sovint s’opta per la drecera, buscant omplir sigui com sigui el temps de companyonia. Això ens porta a allò que un mestre hindú va dir. “Mil persones caminant per un camí, mil solitaris caminant junts”. El desig de buscar fora d’un mateix el que no es té dins ens porta a un trafegar constant buscant la companyonia que creiem que curarà la solitud. D’aquí l’ús desaforat de les tecnologies digitals. Ara que s’ha aixecat la veda al confinament causada per la Covid-19 s’omplen les terrasses de les cafeteries. l’oci nocturn bull. Els turistes assalten els aeroports sense importar-los els trastorns que acompanyen els viatges. L’ecologia se la guarda en el calaix. A gaudir la vida que només es viu un cop! Un cop silenciat el soroll del tragí,  la solitud amagada torna a sorgir amb més virulència demanant experiències més intenses. És com la roda dels hàmster que mai para de donar tombs. És un moviment continu de fam/satisfacció que condueix a la mediocritat de l’existència. Sense ser-ne conscients, el comportament indica l’ànima té  set de Déu. El  que és greu és que es busca saciar-la de maneres equivocades. “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela la meva ànima, Déu meu! La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent. quan vindré i em presentaré davant de Déu?” (Sal 42: 1, 2).

“La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent”, afirma el salmista. Els succedanis no serveixen. Alguns ens volen portar a la pràctica religiosa. Es pot ser molt religiós. La religió com a principi es comporta com l’aigua salada, com més se’n beu més ardent es torna la boca. La religió no és el Déu vivent.

El Nou Testament exposa amb molta claredat aquest error que si no es corregeix a temps porta a la mort eterna. Els representants més destacat d’aquesta filosofia van ser els fariseus als qui Jesús desemmascara quan els diu: ”Aquest  poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor és lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrines els manaments dels homes” (Mateu 15: 8, 9).

l’Antic Testament mira vers el futur, vers el Messies que havia de venir. El Nou ens presenta Jesús com el Messies que ja ha vingut, l’aigua viva que sacia definitivament la set de l’ànima. Diversos textos ens el mostren així. N’hi ha un de molt rellevant que ens mostra Jesús apagant la set de l’ànima d’una dona. Jesús cansat de la caminada s’asseu al costat del pou de Jacob. S’apropa una dona portant un càntir a poar aigua. Jesús trencant els tabús de l’època es dirigeix a la dona dient-li: “Dóna’m de beure” (Joan 4: 7). En resposta, la dona treu a relluir l’hostilitat existent entre jueus i samaritans i entre classes socials. La dona era una marginada per dos motius: per ser dona i per ser samaritana. Jesús que va venir a ensorrar els murs de separació que s’encarreguen d’aixecar els homes, li diu: “Si coneguessis el do de Déu, i qui és el qui et diu: dóna’m de beure, tu li hauries demanat, i Ell t’hauria donat aigua viva” (v. 10). Trencada la prevenció i ensorrat el mur de separació, entre Jesús i la dona s’estableix una animada conversa sobre l’aigua. Dona, tu vens al pou a buscar aigua. Demà hauràs de tornar a venir al pou a buscar-ne més perquè l’aigua que t’endús amb el càntir no satisfà per sempre la teva set. L’aigua que jo et donaré, que sóc jo, si creus en mi,  “mai més no tindràs set sinó l’aigua que et donaré serà dins teu una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (v. 14).

Aquesta dona sexualment alliberada perquè havia tingut cinc marits i el que ara tenia no era el seu espòs, no estava satisfeta amb la seva vida. Va deixar el càntir al costat del pou i va sortir corrent vers el poble per anunciar amb molta alegria als seus conciutadans: “Veniu, veieu, un home que m’ha dit tot el que he fet, potser aquest és el Crist” (v. 29). Una dona condemnada a una solitud no desitjada gràcies als prejudicis socials “Déu fa habitar els solitaris en una llar” (Salm 68: 6). l’amistat amb Jesús fa desaparèixer totes les solituds imposades. La fe en Ell omple el buit existencial ja que omple l’ànima de Déu amb la presència de l’Esperit Sant. Un hom, malgrat la fe en Jesús pot seguir trobant-se en una solitud imposada. Amb la presència de l’Esperit Sant el solitari es converteix en temple del Déu vivent. Rius d’aigua viva brollen del seu cor.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

POR AL DEMÀ

Ima Sanchís resumeix amb aquestes paraules l’entrevista que li va fer a Laurent de Sutter, assagista que analitza l’ús de la química per funcionar en la vida. “A l’últim (assaig) reflexiona sobre el com i el perquè ens hem convertit en una societat que no pot funcionar sense l’ajuda de substàncies químiques: Somnífers, analgèsics, antidepressius, marihuana i cocaïna són el nostre pa de cada dia i no ho abordem com el símptoma de societat malalta que posa en evidència perquè a aquesta societat capitalista ja li està bé”.

La periodista li pegunta a l’assagista: “Ja no podem funcionar sense l’ajuda de substàncies químiques?” La resposta: “Això sembla, les nostres vides són com farmàcies. Prenem pastilles per posar-nos en marxa, per dormir, per tranquil·litzar-nos, per estar contents, per sortir de festa”. La entrevistadora li diu: “Una societat narcotitzada?”. “Absolutament”, respon de Sutter, “som una societat apàtica i dopada dissenyada per produir a un ritme alt i obeir l’ordre establert”. “Com hem arribat aquí?”, pegunta la Ima. “Al darrere d’aquestes drogues”, diu l’assagista, “s’afirma una visió del món”. “Expliqui-m’ho”,  li diu la periodista. “Quan ingerim antidepressius o somnífers”, diu de Sutter, “ho fem per funcionar millor, ja que hi ha una pressió perquè funcionem millor i que es basa en allò que considerem que ha de ser l’ésser humà dins la concepció del capitalisme contemporani”. “Quan esnifes cocaïna”, diu Laurent, “parles molt, estàs nerviós, molt segur de tu mateix, inaguantable…però no passa res, és un viatge narcisista que no impedeix de tornar a la teva feina l’endemà fresc com una rosa. No és per casualitat que hagi estat la droga preferida pels brokers de Wall Street els anys vuitanta, és la droga de l’eficàcia”. Laurent de Sutter diu que “un individu alienat compleix amb els objectius d’eficàcia, de rendibilitat, i d’ordre perquè les nostres vides siguin om més productives millor”.

Penso que l’analista que analitza l’ús d la química per funcionar en la vida perd de vista la condició humana. Cert que els alts comandaments militars dopen els soldats perquè puguin passar dies i dies sense dormir ni sentir cansament. Discrepo de l’assagista que culpa el capitalisme d’haver-nos portat a “l’era de l’anestèsia”. L’ésser humà sense Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist està carregat de pors. La por no existia abans de la Caiguda. Va aparèixer després que Adam hagués menjat el fruit de l’arbre prohibit. Es va presentar de sobte. No de manera lenta. Després d’haver menjat el fruit de l’arbre prohibit, Adam i Eva s’amagaven darrere dels arbres del jardí quan sentien   les passes de Déu que s’acostaven perquè volia parlar amb ells (Gènesi 3: 8). Com molt bé diu H. P. Lavecraft, escriptor de novel·les de terror: “La por és l’emoció més antiga i més forta de la humanitat”. La por és la veritable culpable de que s’hagi instaurat “l’era de l’anestesia”. Pretenem fugir de la por sedant-nos. Això ens porta a voler fugir de les flames per caure sobre les brases. Les drogues, siguin il·legals o legals han creat un greu problema sanitari en atacar les conseqüències però no la causa de la por.

Si la por es va presentar quan l’home va abandonar Déu, és lògic que si es vol que desaparegui s’hagi de tornar a Ell. Això és el que ens ensenya el salmista: “He cercat el Senyor, i Ell m’ha respost, i m’ha alliberat de les meves pors. Vam mirar a Ell, i vam esdevenir radiants i els seus rostres no seran avergonyits. Aquest pobre va demanar auxili, i el Senyor el va escoltar, i el va salvar de totes les seves angoixes. l’Àngel del Senyor acampa al voltant dels qui el temen, i els protegeix. Tasteu i vegeu que el Senyor és bo. Feliç l’home que es refugia en Ell” (Salm 34: 4-8).

Aquestes paraules que Jesús dirigeix als jerosolimitans perfectament es poden aplicar a nosaltres. “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui li han estat enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, i no heu volgut!” (Mateu 23: 37). Jesús amb dolça tendresa suplica als seus enemics que tornin a Ell per poder aixoplugar-los sota les seves ales com la lloca ho fa amb els seus pollets. La resposta a l’amor de Jesús és: No volem. Jesús no actua com ho ha fet l’Església Catòlica al llarg dels segles quan tenia en les seves mans el poder temporal i perseguia als qui considerava heretges  i als pagans per mitjà de la Inquisició i el poder secular, als primers per fer-los tornar a la pleta i als segons per forçar la seva conversió. La resposta que Jesús dóna als jerosolimitans que no van voler tornar a Ell va ser: “Heus aquí, la vostra casa us és deixada deserta” (v. 38).

Jesús amb la mateixa tendresa que utilitza per invitar els seu poble que torni a Ell, ho fa amb nosaltres. Si la nostra resposta és: “No volem venir a tu”, la por no ens abandonarà i malgrat els avisos que fan les autoritats sanitàries que ens alerten dels perills de la sedació col·lectiva, la gent continuarà ingerint les drogues que agreugen els seu malestar.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

GELOSIA MORTÍFERA

“La gelosia és un dimoni, un drac, un veritable malson, però no només pel gelós, sinó també per la persona que la rep, que acaba veient-se examinada, oprimida, acorralada i finalment ferida. La persona gelosa  és com un gos coniller que tot el dia busca evidències i mai no arriba a sentir-se realment relaxada. Algú molt gelós arriba a creure que l’altra persona és de la seva propietat. No és amor veritable, sinó aferrament, obsessió i obstinació. Darrere hi ha la inseguretat, la por i la manca de  confiança en un mateix, i en els seus propis potencials o recursos i, per tant una baixa autovaloració” (Ramiro Calle).

Les relacions tòxiques es fonamenten en la gelosia malaltissa que s’inicia amb una exaltació de l’ego que limita la privacitat de l’altre i pretén aconseguir que l’altre accepti ser allò que el gelós vol que sigui. Si no hi ha dues gotes d’aigua que siguin iguals tampoc no es trobaran dues persones idèntiques. El Creador ens ha fet distints i perquè les relacions siguin positives s’ha de respectar la identitat de cadascuna d’elles.

La gelosia és un problema espiritual. La justícia pot atacar els efectes destructius de la gelosia però no hi pot fer res amb el cor que fabrica els pensaments tòxics que pertorben les relacions i, en el  cas que comentem en aquest escrit, les conjugals.

Inicialment les relacions home-dona s’assemblaven a una bassa d’oli. No hi havia res que pertorbés la pau. En no existir el pecat, la relació entre Adam i Eva era d’amor pur. La situació va canviar tan aviat com el primer matrimoni va menjar el fruit de l’arbre prohibit. El Senyor es dirigeix a Eva per dir-li: “El teu desig serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (Gènesi 3: 16). Calví, comentant aquest text, escriu. “Així que la dona amb perversitat ha sobrepassat els seus límits, es veu forçada a tornar als seus límits. Prèviament havia estat sotmesa al seu marit, però aquesta era una submissió liberal i amable. Ara, en canvi, s’ha convertit en servitud” . La dona es vol alliberar pel seu compte de les conseqüències del seu pecat i s’inventa l’eslògan: “Fes l’amor i no la guerra”. L’amor al que es refereix l’eslògan és “l’amor lliure”. Sense limitacions ni restriccions. Defensa amb energia que amb el seu cos fa el que li doni la gana. L’”amor lliure” en lloc d’alliberar fa que el jou sigui més feixuc. Arriben els embarassos no desitjats i amb el propòsit de desfer-se del fruit del seu pecat esperen trobar la solució en l’avortament. La bola de neu es fa més grossa.

El pecat ha canviat les regles del joc. Abans de la desobediència d’Adam i Eva les relacions es caracteritzaven per ajustar-se sense esforç  a la Llei de Déu. Eva es subjectava voluntàriament i sense feinada a l’autoritat natural del seu cap que era Adam. Adam estimava la seva esposa com a si mateix. Ara, la situació ha canviat. La relació entre espòs i esposa s’ha fet tòxica. És per això que el Fill de Déu es va encarnar, va morir a la creu i va ressuscitar per a fer possible la restauració de la maledicció divina de la creació a causa del pecat de l’home i, en concret, de la toxicitat de les relacions conjugals.

Davant d’un feminisme tan combatiu que es defensa aferrissadament del patriarcat i s’obstina en voler fer amb el seu cos el que li doni la gana, tractar el tema bíblic de que l’home és el cap de la muller, és molt sensible. Si es vol resoldre d’una vegada per totes el conflictiu problema de la relació home-dona,  que no el resolen les reivindicacions feministes, junts, homes i dones, sense prejudicis, hem d’anar al que diu la Bíblia. A la vegada que resol el  problema del masclisme que no el soluciona l’enfrontament permanent, tot el contrari, fa que l’abisme es faci més infranquejable.

El principi de l’autoritat es troba en Déu perquè és el creador de tot. Primer va fer Adam i d’aquest, Eva. Això estableix el principi de l’autoritat entre els humans. Per creació Adam és cap d’Eva. Aquesta relació cap/subordinada s’estableix en el matrimoni que és la primera societat que existeix. Si s’imposa la filosofia de tants caps tants barrets s’implanta l’anarquia. Es dir, el desordre. Què és sinó el desordre el que es veu arreu!

l’apòstol Pau tracta amb molta delicadesa el tema de l’autoritat en el matrimoni. Ens transporta a l’Edèn d’abans del pecat, dient: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5: 21). Malauradament, avui a prou feines es troben indicis del temor de Déu ja que per a molts Déu no existeix. Malgrat que en el relat de la creació bíblic no es troba un text que explícitament digui que la dona s’ha de sotmetre a l’home, implícitament sí que ho diu. A partir del relat de Gènesi l’apòstol escriu: “Esposes, sotmeteu-vos als vostres marits com al Senyor” (v. 22). No diu que la muller s’hagi de sotmetre a qualsevol home. Aquest text desmunta el masclisme i la diversitat de greuges que es cometen contra la dona. El cap de la dona és l’espòs que ha d’exercir l’autoritat seguint el model amb que Crist l’exerceix en l’església. “Marits estimeu les vostres pròpies mullers, així com el Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella” (v. 25).

Les esposes que són estimades pels seus marits amb l’amor amb que Crist estima i protegeix la seva església, mai desitjaran emancipar-se d’uns marits que les estimen amb un amor tan indescriptible. Aquesta relació ideal es comença a fer-se realitat quan els esposos són realment cristians. Fora d’aquí és impossible que l’arbre dolent pugui donar bons fruits.

Octavi Pereña i Cortina

 

CULTURA ARMAMENTISTA

Per intentar comprendre el problema que representen les armes en els Estats Units i per extensió la violència infantil i adolescent i,  no descuidem les guerres que provoquen els adults,  hauríem de fixar-nos en les paraules que va pronunciar la mare del jove que va provocar la mortalitat en el col·legi d’Uvalde: “No el jutgem, el meu fill tenia les seves raons”. Un desacord no és motiu per matar i menys amb la brutalitat emprada pel jove assassí. Tot apunta a la mare que hauria d’haver corregit el seu fill a la més petita mostra que no anava pel bon camí. Per estalviar-se les rabietes del nen per aconseguir els seus desitjos la mare consent i li dóna el que li demana. Amb el temps el fill li demanarà un rifle que l’utilitzarà per assaltar una escola provocant una mortalitat.

Per les paraules de la mare es dedueix que no lamenta la crueltat el seu fill. És més, sembla que aprova l’acte.  Si ho hagués lamentat hauria estat  massa tard. El mal ja està fet. No donar l’atenció deguda a l’educació dels fills des de la tendra infantesa té les seves conseqüències. Indirectament la mare és responsable del crim comés pel seu fill.

Un antiarmes davant el tiroteig a l’escola d’Uvalde va dir: “Que es facin simulacres de tirotejos significa que el país  està malalt, i que s’ha de començar a reconèixer que és una malaltia”. Quan encara perduren els efectes del tiroteig a l’escola d’Uvalde, a Houston, a pocs kilòmetres d’Uvalde es va celebrar la fira de les armes S’ha de tenir present que més d’un milió d’armes d’ús militar es troben a les mans de civils nord-americans. Un exèrcit que és una amenaça per  la pau social. En una fotografia, un nen d’uns sis o set anys se’l mostra apuntant amb una pistola. Les armes per elles mateixes són inofensives. El problema rau en les persones que les empunyen. Si les esgrimeixen persones que han estat educades per mares com la del assassí d’Uvalde, es converteixen en bombes programades per esclatar en qualsevol moment. Si el lobby de les armes nord-americà prengués model del que passa al Canadà s’hi guanyaria molt.

Davant la cronicitat de la violència en la seva diversitat de manifestacions ens hem de preguntar què ensenyen els pares als fills. Se sent a dir que la societat actual no té valors. Aquesta declaració és molt ambigua. Els pares que ensenyen els seus fills a disparar, tenen valors. Els polítics que justifiquen la violència de l’Estat tenen valors i també els tenen els que empren la mentida per aconseguir fins electorals. Aquests valors no ens convenen perquè ja sap em el resultat de propagar-los.

Si anem a l’inici de la història per apropar-nos a Caín i Abel. Aquests germans, no hi ha cap mena de dubte van ser educats pels seus pares en els camins del Senyor, valors que fan honorables les persones que els segueixen. Què va passar perquè dos germans que van rebre la mateixa instrucció religiosa dels seus pares  seguissin camins tant distints fins el punt que Caín matés el seu germà Abel? Penso que la resposta a aquesta pregunta que es fan molts pares davant la diversitat de conductes que es manifesten en els seus fills, ens ajudarà a entendreu la paràbola del sembrador que Jesús va contar. Ens quedarem amb el gra que va escampar el sembrador i que va caure vora el camí. El gra representa la Paraula de Déu i el camí les persones que l’escolten. Jesús explica el significat: “I  mentre sembrava  part de la llavor va caure vora el camí, i van venir els ocells i se la van menjar…Quan algú escolta la paraula del regne i no l’entén, ve el maligne i arrabassa allò que va ser sembrat en el seu cor. Aquest és el que va ser sembrat vora el camí” (Mateu 13: 4, 19). Caín no va entendre les ensenyances que li havien donat els seus pares. El Maligne que havia causat la ruïna dels seus progenitors va sembrar el jull de l’odi en el seu cor que el va portar a assassinar el seu germà.

Arreu de la Terra s’hi troben sembradors de la Paraula de Déu que desconeixen en quin tipus de terra cau la Paraula. El resultat el deixen a les mans del Senyor. Segueixen sembrant confiant en que una part de la llavor caurà en bona terra, convertint els pecadors en ciutadans del regne de Déu. La sembra de la Paraula de Déu té una altra faceta. La sembra de la Paraula de Déu va acompanyada dels principis ètics-morals que converteixen en bons ciutadans dels regnes d’aquest món els qui els accepten. El contingut  ètic-moral de la Paraula de Déu se’l coneix com Filosofia. Existeixen infinitat de filosofies, però la Paraula de Déu és la Reina de les filosofies, es dir, és la plomada que verifica la bondat que hi ha en cadascuna d’elles. Per això se’ns aconsella a examinar-ho tot i quedar-nos amb el que és bo.

Els pares per intentar evitar que els seus fills arribin a comportaments violents que sovint són notícia en els mitjans de comunicació s’han de prendre seriosament l’ensenyança de la Bíblia ja que en ells s’hi troba el sentit de la vida. No deixar l’ensenyament de la Religió en les mans matusseres dels mestres de religió subvencionats per l’Estat. Els mestres de religió que han de tenir els fills són els pares ja que són els guardians de la seva prole. Si els pares no abandonen la responsabilitat d’instruir els seus fills en la filosofia ètica-moral de la Bíblia contribuiran a fer un present millor i un futur esperançador.

Els filòsofs diuen que en molts casos al costat d’un fill delinqüent s’hi troben pares permissius. La Bíblia ensenya: “Corregeix el teu fill mentre hi hagi esperança” (Proverbis 19: 18).

Octavi Pereña i Cortina