SOFRIMENT

Lluís Amiguet que entrevista la doctora Marion Muller-Colard, teòloga, inicia l’entrevista preguntant-li: “Té algun sentit que un nen pateixi dolors terribles per un càncer in curable? La doctora li respon: “Vaig veure que aquest patiment, de vegades horrorós, sempre ens sorprèn quan ens toca, perquè ens considerem bones persones i, per tant, protegides per la nostra bondat i el pacte amb el Déu d’aquest dolor. I ens causa tal sorpresa ser les seves víctimes que ens preguntem sense resposta: “Per què jo?” “Per què el meu fill?” Davant aquests interrogants que sí tenen resposta si se’ls busca en el lloc adequat, la Marion diu: “Ens aferrem a qualsevol explicació per poder treure el cap de l’aigua”.

A la pregunta del periodista: “¿No és la religió aquest consol?, la doctora li contesta: “Hi un consol mil·lenari, però fals en un sistema religiós anomenat “retributiu” que suposa un Déu que reparteix desgracia i felicitat. I de vegades incomprensiblement, però que hem d’acceptar com a creients”. Em dóna la sensació que la doctora accepta amb resignació el dolor, com si no hi hagués més remei que suportar-lo. Ja que té la idea del Déu “retributiu” que escampa la desgràcia a caprici, aquest concepte li impedeix trobar el sentit purificador que té el dolor. Si es té la idea del Déu justicier que fa sofrir les persones per plaer, mai es deixarà de fer explotar queixosos: Per què a mi?

Per un costat el dolor en alerta que som pols i al pols tornem. A aquest destí ens recorda que ens hi apropem cada dia una mica més. Per això en lloc de considerar-lo un enemic seria millor que el consideréssim  l’amic que diàriament ens dóna una lliçó magistral sobre la VIDA. La Marion Muller-Colard diu que va estudiar teologia protestant i que és una fan del llibre de Job que tracta amplament del dolor. Una cosa és conèixer la lletra del text i una altra conèixer el Déu que ha inspirat l’autor humà a escriure’l.

Mentre es consideri Déu una entelèquia, una persona imaginària que no té realitat objectiva no es podrà entendre l’essència del dolor. Si no es té en compte Déu creador perquè ens hem enemistat d’Ell per pròpia voluntat,  malgrat això, no ens ha deixat d’estimar  fins el punt d’enviar el seu propi Fill a morir per nosaltres per rescatar-nos de les conseqüències de l’absurda desobediència que vam cometre estant en Adan. Fa poc hem celebrat Nadal que malauradament s’ha convertir en una festa pagana com ho proclamen els a nuncis comercials i moltes de les nadales que es canten. Davant aquest desviament nadalenc no ens ha de fer estrany que quan el sofriment truca a les portes de les nostres llars reaccionem amb picar de peus en senyal de protesta. Les nostres rebel·lions no ajuden a asserenar-nos. Tot el contrari, contribueixen a que el dolor emocional es faci més intens. Sense la presencia de Déu que és pau, la nostra existència terrenal es converteix en l’avantsala de l’infern. La cosa no hauria de ser així.

Davant el sofriment, aquesta és la resposta que ens dóna la Bíblia: “Beneït sigui el Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdia i Déu de tota consolació, que ens consola en tota la nostra aflicció, a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres mateixos som consolats per Déu. Perquè així com els sofriments de Crist abunden a favor nostre, així també per Crist abunda la nostra consolació. I si som afligits és per la vostra consolació i salvació, que és eficaç en suportar amb paciència els mateixos sofriments que patim també nosaltres, i si som consolats és per a la vostra consolació i salvació. I la nostra esperança respecte de vosaltres és segura, perquè sabem que així com som participants en els sofriments, ho som també en la consolació” (2 Corintis 1: 3-7).

El sofriment, evidentment és la conseqüència de la mort física i espiritual d’Adam a causa de la desobediència que va cometre. El que inicialment va ser un càstig per la desobediència a la Llei divina que li prohibia menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal (Gènesi 2: 17), la misericòrdia de Déu en Crist Jesús, la converteix en una font de benedicció ja que ens ajuda a fer-nos la vida més suportable durant el nostre pelegrinatge cap a les mansions celestials on Jesús està preparant un lloc on passar l’eternitat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

HOMOFÒBIA

Un dia sí i un altre també les pàgines dels diaris es veuen esquitxades per una noticia homòfoba. Els homòfobs es caracteritzen per posseir la veritat que la sexualitat  és heterosexual i que aquesta veritat intenten implantar-la a garrotades. Jo també ho crec però demano a Déu que m’impedeixi implantar-la a cops de puny i puntades de peu.

Déu va crear l’home mascle i femella perquè és l’única manera de ser fructífers i multiplicar-se per omplir la terra i sotmetre-la (Gènesi 1: 27, 28). Finalitzada l’obra de la creació “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí que era molt bo” (v. 31). Una incidència va pertorbar l’ordre inicial de la sexualitat per passar a la diversitat d’opcions sexuals que no poden rebre el beneplàcit diví al no poder catalogar-les coma bones.

Els homòfobs tenen raó en sentir aversió vers l’homosexualitat i variants. Però no la tenen quan pretenen eradicar-la amb violència. La violència s’oposa  a l’amor que ensenya Jesús que sent Déu d’amor proclama que s’ha d’estimar els pecadors entre els quals s’hi troben els homosexuals i també els enemics. De tal manera ha estimat Déu als pecadors que ha donat el seu Fill unigènit a morir pels seus enemics. Quan s’empra la violència, pel motiu que sigui, per corregir imperfeccions, indica que quelcom no funciona bé en els qui l’utilitzen. Jesús assenyala el punt feble dels homòfobs.

Jesús toca el moll de l’os  quan diu: “Guardeu-vos dels falsos profetes”. En el cas que comentem podem substituir falsos profetes per moralistes, “que venen a vosaltres amb vestits d’ovelles però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels esbarzers o figues dels cards? Així tot arbre bo fa bons fruits, però un arbre dolent fa fruits dolents. Un arbre bo no pot fer fruits dolents, ni un arbre dolent fer fruits bons. Tot arbre que no dóna bons fruits se’l talla i se’l llença al foc. Així doncs, pels seus fruits els coneixereu” (Mateu 7: 15-20). L’arbre bo no produeix cap mena de violència. Jesús ensenya a estimar no només els bons, també els dolents. Aquesta ha de ser la  característica dels que es consideren cristians.

Els homòfobs violents tenen una certa semblança amb els perfeccionistes fariseus que es consideraven estrictes complidors de la Llei de Déu. Aquest perfeccionisme inexistent els permetia criticar Jesús perquè menjava amb els cobradors d’impostos que se’ls considerava col·laboracionistes amb Roma i amb els pecadors, especialment amb les dones pecadores. Els fariseus no podien tenir cap tracte amb els impurs perquè això implicava contaminar-se espiritualment.

Als homòfobs extremistes perfectament se’ls pot aplicar l’ensenyança que es  desprèn del relat de la dona atrapada fraganti cometent  adulteri. Uns fariseus la porten a Jesús que es trobava en el temple ensenyant amb el propòsit d’enxampar-lo en alguna contradicció amb la intenció de desprestigiar-lo. Li diuen: “Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en l’acte mateix d’adulteri. I Moisès en la Llei ens va manar apedregar aquesta mena de dones. Tu, doncs, que hi dius” (Joan 8: 3-5). Jesús guardant un silenci sepulcral  “es va ajupir i escrivia a terra amb el dit sense atendre’ls” (v. 6). Què escrivia? Com el text no ho diu no faré especulacions. “I com ells insistien a preguntar-li, es va adreçar i els va dir: El qui de vosaltres no tingui pecat que sigui el primer en llençar-li la pedra” (v. 7). Si Jesús es trobés avui amb un grup d’homòfobs amb la intenció d’agredir a una persona amb inclinació sexual no ortodoxa, ¿no els diria qui de vosaltres estigui sense pecat sigui el primer a donar-li cops de punys i cops de peu? Si escoltessin aquesta recriminació dels llavis de Jesús ben segur que reaccionarien de la mateixa manera que els fariseus: “Però ells, havent escoltat això i acusats per la seva consciència, van anar sortint un a un, començant pels més vells fins els darrers” (v. 9). Avergonyits però no penedits els acusadors van abandonar el lloc deixant sols “Jesús i la dona dreta al mig”,

“I Jesús es va adreçar i, no veient ningú més llevat de la dona, li va dir: Dona, on són els qui t’acusaven? Ningú no t’ha condemnat? I ella va dir: Ningú, Senyor. I Jesús li va dir: Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i no pequis més” (vv. 10,11). El text no deixa clar si la dona es va penedir o no del seu pecat. El que sí ensenya el text és que als pecadors no se’ls ha de tractar amb violència per corregir-los. El rebuig al pecat, sigui quin sigui, no ha de convertir en justicier a qui el repudi. Jesús tractant amb misericòrdia a la dona ens dóna l’exemple que hem de seguir. Si el comportament de Jesús no ens mou al penediment i fent-nos sentir misericòrdia vers els pecadors vol dir que continuem sent arbres dolents que no donen el fruit de l’amor de Déu i que se’ls ha de tallar per  llençar-los  al foc.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ALGORITMES

Jorge Carrión en el seu escrit Menys negacionisme  i més museus es refereix al genocidi serbi. Aquesta realitat malgrat que l’alcalde d’Srebrenica ho negui, es pot aplicar a tots els genocidis haguts i per haver. L’autor de l’escrit esmentat segueix redactant: “El segle XX va acabar amb la construcció arreu del món de memorials i museus per recordar unes atrocitats que no s’haurien de repetir. El problema és que els pilars que sostenen el segle XXI no són físics, sinó digitals. Entre el 1998 quan es funda Google i el 2005 que es funda Facebook, es crea l’arquitectura virtual que sosté la nostra realitat. Aquesta estructura afavoreix els negacionismes més antics com els nous (el coronavirus o, fins i tot, el clítoris). Els algoritmes afavoreixen la propagació dels baixos instints i, amb aquests darrers, de la ultra dreta. Jair Balsonaro, Donald Trump, Santiago Abascal o José Antonio Kast no haurien arribat on han arribat sense aquest perillosíssim biaix”.

Darrerament s’empra molt el mot algoritme. Què és un algoritme? De Wikipedia extrec: “Molts autors assenyalen els algoritmes com una llista d’instruccions per a resoldre un càlcul o un problema abstracte, és dir, que un número finit converteix les dades d’un problema (entrada) en solució (sortida)”.

La Vanguardia del 6/12/2021 publica el reportatge: “Un algoritme imprecís condiciona la llibertat dels presos”, escrit conjuntament per Laura Aragó i Gemma Saura. Aquest és el paràgraf inicial del reportatge: “Una màquina pot decidir sobre la llibertat d’una persona? Es diu Riscanvi i funciona a les presons i tribunals de Catalunya des del 2009. És un algoritme. Amb el càlcul fred d’un ordinador, mesura els risc de reincidència dels presos per ajudar els humans que formen el sistema penitenciari i judicial davant d’una de les disjuntives més àrdues: dilucidar si un intern està a punt de sortir de la presó o si cal mantenir-lo tancat perquè encara suposa un perill”.

La intel·ligència artificial no és un bon àrbitre per mesurar i prevenir el comportament humà. Malgrat que no es pot determinar qui arribarà a ser un assassí en sèrie, ni quins polítics es convertiran en Balsonaros,Trumps, Abascals o Kats. Ni preveure quins es convertiran en depredadors sexuals com Jeffrey Epstein i Ghislaine Naxwell, ni estafadors d’ancians com Artur Segura, Francisco Comitre i Enrique Peña. Sense el propòsit d’escandalitzar a ningú en particular perquè cap dels noms esmenats portaven gravat en els seus fronts allò que arribarien a ser. Ningú podia sospitar la maldat que s’amagava en les seves ànimes. Com diu Yehiel Dinur: “Eichmann és en tots nosaltres”

Si en el naixement de la raça humana no hi hagués hagut Adam que va menjar el fruit de l’arbre prohibit, el pecat no s’hauria introduït en l’espècie humana. Sense aquest pervers esdeveniment no sabríem què és la maldat. Com la cosa és així i no es pot fer marxa enrere, la maldat persistirà fins al final del temps.

L’apòstol Pau escrivint als cristians residents a Roma aclareix el cel de núvols perquè en les seves ments no hi resti ni el més mínim dubte. Descriu els sentiments de Déu que li provoquen en veure el que passa a la Terra: “Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra la impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb injustícia” (Romans 1: 18). Avui hi ha molts negacionistes. En una època tan dramàtica com la que ens toca viure proliferen els negacionistes de les vacunes contra la Covid-19 que no se n’adonen del seu error fins que no es troben ingressats a la UCI veient com les seves vides aguanten d’un fil. Proliferen els negacionistes del pecat malgrat que la seva evidència es mostra un dia sí i l’altre també. No cal dir que també proliferen els negacionistes de Déu malgrat que “allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (vv. 19, 20).

La ceguesa humana és tan intensa  que “tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies, sinó que van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis, es van tornar necis” (vv. 21, 22). La conseqüència d’aquest negacionisme obtús Déu “els va lliurar a la impuresa en els desitjos dels seus cors” (v. 24).

La conseqüència d’aquest negacionisme estúpid: “Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: estan plens de tota injustícia, fornicació, malícia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (vv. 28-31).

Neguem les conseqüències del pecat que hem hereta d’Adam per no haver de penedir-nos davant Déu i així poder caminar en novetat de vida que el negacionisme ens roba.

Octavi Pereña i Cortina

 

FELICITAT FELINA

La periodista Ima Sanchís li pregunta a John Gray, filòsof, expert en “filosofia felina”: “Els gats estan més ben dotats per a la felicitat que els humans?” La resposta que li dóna el filòsof és: “Sí. Els gats tenen una tendència natural a la felicitat i a estar plàcids. L’ésser humà té com a base l’ansietat, per la por de la mort, perquè el seu projecte és la felicitat”. Crec que no es pot contrastar el concepte felicitat dels humans amb el comportament dels gats i de  la resta d’animals irracionals perquè no tenen els mateixos paràmetres. Els felins com la resta d’animals irracionals neixen, viuen i amb la mort s’acaba tot.

Jesús referint-se a les aus del cel diu: “Mireu els ocells del cel, que no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu vosaltres molt més que elles?” (Mateu 6: 26). Amb aquestes paraules Jesús fa una clara diferenciació entre les aus i els humans malgrat que físicament ambdós són pols i a la pols tornen. Jesús censura el desfici dels humans pel seu cos: com l’alimentaran, com el vestiran  (v. 25). Els animals guiats per l’instint instintivament depenen de la providència divina. Els humans amb el raciocini semblant al del Creador que ens ha creat ens fa superiors als animals irracionals. Malauradament la semblança inicial amb Déu el pecat l’ha distorsionat, fet que ha trencat la intima relació que tenia amb Ell. Aquesta ruptura ens fa sentir desemparats. Aquest trencament ens crea ansietat.

John Gray diu: “L’ésser humà té com a base l’ansietat per la por de la mort i perquè el seu projecte és la felicitat”. Segons el filòsof la por a la mort crea ansietat. És cert. Aquesta por és un afegit que s’ha agregat a causa del pecat i que pertorba l’ordre de la creació. El pecat és el causant de la presència de la mort. Aquesta nova situació ens deixa desvalguts davant les circumstàncies de la vida.

La solució que John Gray planteja davant el problema de la mort que ens provoca ansietat asfixiant, és: “Així que vam prendre consciència de la nostra mortalitat, terroritzats, vam inventar religions i filosofies per donar sentit a la vida”. Greu error és aquest de voler trobar sentit a la vida amb l’invent de les religions i les filosofies. Si com diu el profeta Isaïes els pensaments de Déu són per sobre els nostres i els camins del Senyor no són els nostres, per què no ens prenem la molèstia d’investigar quin és el pensament de Déu pel que fa la mort? Crec que la negativa a voler saber què pensa  Déu respecte la mort és que ens fa por saber-ho. En la nostra inconsciència ens agafem als avenços mèdics que creiem que acabaran extirpant la mort, cras error, perquè “així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9: 27). La suposada transmigració de les ànimes que ens porta a la purificació i després de milers de transmigracions ens unim amb l’absolut, és un invent satànic  per enganyar-nos com ho va fer amb Eva. Ens promet felicitat però no ens deslliura de l’ansietat per la por a la mort.

Inicialment l’home no tenia necessitat de buscar sentit a la vida perquè gaudia d’una perfecta comunió amb el Creador. A causa de la desobediència d’Adam, el germen de la mort es va introduir d’immediat en l’ésser humà. Sense perdre temps Déu s’apropa a l’home per dir-li com podria recuperar la vida perduda. Déu és l’inventor de la religió vertadera perquè sap com fer tornar l’home a l’estat original en que va ser creat. No s’ha d’oblidar l’existència del personatge maligne que va induir Eva a menjar el fruit prohibit i aquesta seduir Adam a que imités el seu mal exemple. Satanàs que va aconseguir amb facilitat que els nostres primers pares abandonessin Déu, no veu amb bons ulls que  Déu vulgui que recuperin el paradís perdut.

La base de la religió vertadera és que sense vessament de sang no hi ha perdó dels pecats. Aquesta ensenyança Déu la tramet simbòlicament sacrificant uns animals (xais?)  amb les pells dels quals Déu tapa la nuesa que avergonyia els nostres primers pares. Per evitar qualsevol dubte que la sang del animals sacrificats no esborrava els pecats Déu es dirigeix a la serp per dir-li: El Senyor Déu maleeix la serp a arrossegar-se i afegeix: “i posaré enemistat  entre tu i la dona, i entre el teu llinatge i el seu llinatge. Ell et ferirà al cap i tu li feriràs el taló” (Gènesi 3: 14, 15). Aquesta és la primera profecia que anunciava el Messies que donaria la seva sang per netejar tots els pecats. Al llarg del temps es va perfilant la figura del Messies anunciat fins que es compleix en la Persona de Jesús crucificat.

Satanàs com a pare de mentida no perd el temps en pervertir la religió establerta per Déu. En el món cristià molta gent té nocions dels germans Caín i Abel  els primers fills d’Adam i Eva. Ambdós eren religiosos que adoraven Déu. Caín ho fa a la seva manera, però Déu ”no va mirar amb aprovació Caín i el seu present”. En canvi, “el Senyor va mirar amb aprovació Abel i el seu present” (Gènesi 4: 4, 5). Així ha estat al llarg de tota la història. Vet aquí  la multitud de religions que totes elles diuen que són la vertadera. Tots els camins porten a Roma i així totes les religions porten a Déu. Això no és veritat perquè només Jesús és el camí que porta a Déu (Joan 14: 6).

El filòsof li pregunta a la periodista que l’entrevista: “Pensi-ho, com és la vida interior dels humans?” La periodista li contesta: “Caòtica?” John Grey li diu: “Cal viure amb alegria intrèpida, com els gats”. No crec que els gats ens puguin donar exemple de felicitat. Tampoc crec que els felins ens puguin donar lliçons de vida. Si volem que Déu aprovi la nostra adoració com ho va fer amb Abel ho hem de fer amb la mateixa fe que ell ho va fer amb el Messies que havia de venir. Nosaltres hem de mirar cap el passat, al Gòlgota on va morir el Messies. Així es va complir la profecia.

Molts de nosaltres no prioritzem assemblar-nos a Crist en mig dels nostres problemes. Donem importància a ser feliços però no ho serem si busquem directament la felicitat. La felicitat és la conseqüència d’estar en pau en Déu per la fe en Crist. La Fira de les Vanitats ens proporciona moments fugaços de felicitat. El que perdura és el goig que proporciona Jesús que mai no es perd malgrat les circumstàncies difícils que ens trobarem.

Octavi Pereña i Cortina

 

AUTORITAT, ON ETS?

Coincidint amb un acte institucional dels Mossos d’Esquadra amb una manifestació conjunta de mossos i policies locals reclamant respecte, Josep Lluís Trapero, cap de la policia catalana va demanar “respecte per la policia. Ni submissió, ni les pors ja superades. Respecte”. Trapero va dir què són els Mossos, dient: “La policia de Catalunya. Policia i de Catalunya, una policia d’una societat determinada,  de la qual formem part, ni més bona ni més dolenta. Senzillament aquesta. La nostra. Que vol protegir el lliure exercici dels drets i llibertats, que els nostres conciutadans puguin desenvolupar la seva vida amb llibertat i sense obstacles”. Trapero es va referir a comportaments “preocupants” d’intolerància manifestats en els últims botellots, no generalitzats, però sí rellevants, “comportaments grupals violents que expressen una preocupants intolerància”.

Deixant momentàniament el carrer, és molt preocupant l’odi que transmeten les paraules de determinats polítics contra aquells que no combreguen amb la seva ideologia. Aquest llenguatge inflamatori va acompanyat dels víctors  de la multitud enardida que crida amb vehemència les proclames dels seus ídols polítics. Si sembres vents colliràs tempestes, diu la dita. Aquesta mena de llenguatge,  la Bíblia el condemna explícitament: “Així també la llengua és un membre petit, però es glorieja de grans coses. Mireu, un foc petit encén un bosc tan gran! I la llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflamadora del curs de la vida, i és inflamada per l’infern”                           (Jaume 3. 5, 6). Les paraules d’alguns polítics, ¿no són les responsables de la presència de comportaments grupals que expressen una preocupant intolerància y que s’encarreguen  d’introduir-se en las manifestacions pacífiques de protesta per allò que no es fa bé, amb el propòsit de desprestigiar els autèntics manifestants.

Anem a tractar la violència i què és el que la motiva. En principi és un atemptat a l’autoritat en general. L’anarquia té una raó de ser. L’autoritat suprema li pertany a Déu per ser el Creador de tot el que existeix, com a tal ha donat unes lleis que regulen el bon funcionament de l’univers amb precisió mil·limètrica. El món material obeeix el cent per cent les lleis que regulen el seu funcionament. Amb l’ésser humà la cosa és distinta ja que havent estat creat posseint raciocini i voluntat està capacitat de decidir: “El Senyor Déu va manar a l’home, dient: pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, n e menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). Amb aquestes paraules el Creador dóna a entendre que l’home que ha creat no és un autòmat com els animals irracionals que es mouen per l’instint, sinó un ésser que inclús pot dissentir de la voluntat dels seu Creador. Adam va desobeir i tota la seva descendència en paga les conseqüències. La llei que garantia el bon funcionament de la humanitat es va trencar i el desastre s’hi va  introduir en la raça humana. Vet aquí que l’obediència que se li ha de donar a Déu com autoritat suprema s’ha substituït per l’obediència a un igual. Heus aquí que les relacions humanes grinyolin perquè a la maquinaria li manca l’oli que la fa funcionar suaument.

Déu hauria pogut decidir deixar que l’ésser humà s’arrossegués per terra, dient-li: “ja t’ho faràs”. “Jo em rento les mans”. Aquest pensament no li va passar pel cap. Tot just Adam i Eva van pecar Déu se’ls va apropar per anunciar-los la vinguda del Salvador, Jesús, que per la fe en el seu Nom es convertirien en noves criatures amb la predisposició a obeir-lo i així deixar de donar-li l’esquena.

El Decàleg, que és un resum de la Llei de Déu, el fet d’haver estat escrit pel dit de Déu en dues taules de pedra suggereix on es troba l’origen de l’autoritat. La primera taula té que veure amb l’autoritat suprema  de Déu. En la segona delega autoritat en els pares, fent-los responsables de fer despertar en ells el temor de Déu i d’ensenyar-los els principis ètics que serveixen perquè la societat funcioni correctament.

Així com va creixent el nombre de persones l’home s’organitza en societats diferenciades i estableix cabdills que les dirigeixin. Déu delega en aquests cabdills l’autoritat perquè en el seu Nom governin les societats que es van formant. Malauradament aquestes autoritats son enemigues de Déu i en lloc de governar pel bé dels súbdits ho fan per enfilar-se per damunt del poble. Així ha estat fins els nostres dies i seguirà sent-ho d’ara en davant fins a la fi del temps.

En el Nou Testament és l’apòstol Pau qui esbossa amb més claredat el principi de l’autoritat que regula el bon funcionament dels sistemes polítics que es formen. Prenguin el model que prenguin el cert és que Déu no ha perdut l’autoritat sobre la creació i la delega en els homes: “Per mi regnen els reis i els magistrats promulguen justícia. Per mi governen els prínceps i els nobles, tots els jutges de la terra” (Proverbis 8: 15, 16). Però Romans 13: 1-7 és el vademècum que ensenya com s’han de comportar les autoritats i la ciutadania. D’aquest text destaco, el governant “és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, perquè no en va que porta l’espasa, perquè és un servent de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal. Per això, cal sotmetre’s no sols per causa del càstig, sinó també per motiu de consciencia”  (vv. 4, 5).

Pel que fa que els mossos es converteixin  en el sac dels cops de part d’alguns manifestants, indica que el principi d’autoritat grinyola. Vol dir que es margina Déu. Aquest abandonament ens porta a l’anarquia, el caos.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ZEL EVANGELITZADOR

Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona en el seu discurs inaugural com a president de la Conferència Episcopal Espanyola va dir coses molt dures sobre la jerarquia catòlica sense arribar al fons de la qüestió. Va demanar perdó per les divisions, incoherències i “inconsistències internes” i la corrupció “dins de l’Església” i dels seus pastors que hi contribueixen “no sense escàndol” i “manca de confiança en la jerarquia” de la Institució. Per això “demano perdó”. És necessari va dir, afrontar qüestions com la manca de fe  i la “corrupció” dins de l’Església que ens dol molt de veritat, i demanem perdó a Déu, a les víctimes i a la societat, alhora que treballem per la seva eradicació i prevenció”. També va denunciar la “la falta de testimoni i incoherències”, així com “les divisions i la falta de passió evangelitzadora” d’alguns membres de l’Església. l’arquebisbe esmenta mancances en el si de l’Església Catòlica però no aporta solucions concretes. Quan demana perdó a Déu de manera tan esquitllada no crec que serveixi perquè als bisbes se’ls desperti el zel evangelitzador. Segons l’article que va publicar La Vanguardia el 16/11/2021no s’anomena per a res el Nom de Crist que hauria de ser el Cap suprem  de l’Església Catòlica i la Roca sobre la que s’edifica l’Església. Amb la Bíblia oberta sabem que la decadència del pobles de Déu i en concret la de l’Església Catòlica es deu a la desobediència que es fa a la Paraula de Déu que és la Bíblia i que és d’obligat compliment.

L’arquebisbe Omella esmenta la manca de zel evangelitzador. La pregunta que em faig és: ¿la té ell? Penso que no. Conec el seu pensament religiós perquè llegeixo les seves gloses dominicals que escriu a La Vanguardia. Per l’èmfasi  idolàtric que fa a Maria la mare de Jesús puc assegurar que desconeix el sentit espiritual dels evangelis perquè li manca la direcció de l’Esperit Sant a l’hora  d’interpretar-los.

El zel evangelitzador es desperta en el moment que s’accepta el concepte bíblic de l’home que “és mort en els seus delictes i pecats”. En l’home natural no hi ha res que el pugui impulsar a donar glòria a Déu. Mentre es cregui que el baptisme i la resta de sagraments tenen poder per donar vida als morts, l’esperit evangelitzador no aixecarà el cap.

Joan el Baptista, el precursor del Messies, atreia molt gent que venia a ell per a ser batejats “en el Jordà confessant els seus pecats, I veient que molts fariseus” (que es consideraven justos) “i saduceus que venien al seu baptisme. els va dir: Cria d’escurçons! ¿Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (Mateo 3: 6-8).

Jesús a l’inici del seu ministeri públic “va començar a predicar i a dir. Penediu-vos, perquè s’ha apropat el regne dels cels” (Mateu 4: 17). El penediment és l’essència del missatge cristià ja que el missatge va dirigit a persones mortes espiritualment. Jesús fa aquest advertiment: “No he vingut a buscar justos sinó pecadors al penediment”  (Mateu 9: 13). En el context immediat d’aquesta declaració s’hi troba la hipocresia dels fariseus que es consideraven ser persones justes, més clar, bones persones que complien tots els requisits de la Llei de Déu. Jesús denuncia la seva presumpció d’innocència, dient-los: “Els que estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts. Aneu, doncs, que vol dir misericòrdia: Misericòrdia vull, i no sacrifici, perquè no he vingut a cridar justos, sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 12, 13).

El concepte catòlic de la salvació que no es basa en el penediment i el perdó dels pecats per la fe en el Nom de Jesús, sinó en el suposat poder que s’atribueix l’Església Catòlica de perdonar els pecats mitjançant el baptisme i la pertinença a l’Església en atribuir-se el poder de Crist de salvar afirmant que fora d’ella, no hi ha salvació possible. Als moribunds els consolen que aniran al cel amb l’extremunció. En els funerals aplanen el camí cap a la glòria esquitxant  amb aigua beneïda el taüt que conté les restes del qui prèviament han enaltit com posseïdors d’excel·lents qualitats, encara que hagin estat ateus empedreïts i pecadors manifestos. Això no és Evangeli.  No ens ha de fer estrany si entre la clerecia catòlica hi manqui zel evangelitzador. I seguirà passant mentre la clerecia catòlica no cregui que Jesús “és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha salvació, perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4. 11, 12). El zel evangelitzador es desperta quan es creu fermament que la salvació ho és exclusivament per la fe en el Nom de Jesús. Si no s’és conscient de la gravetat del pecat i  si el pecador no ha passat de mort a vida és impossible entendre la importància que tenen les paraules de Jesús: “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en  el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. (Mateu 28: 19, 20).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ENFORTIMENT ÈTIC

“Avui no estem d’humor, demà tampoc” Aquesta frase pot resumir l’estat emocional en que es troben moltes persones agreujat per la presència del Covid-19 que ja dura massa. Aquest perllongat mal humor  es manifesta clarament en les relacions personals i que a més d’un futur incert ha canviat dràsticament el nostre estil de vida. La pandèmia té la virtut d’agrir-nos encara més el caràcter que ja era prou defectuós. No són grans coses les que ens impulsen a enfilar-nos per les parets. Són foteses les que ens fan pujar l’adrenalina al màxim. L’agressivitat es manifesta en el dia a dia. Uns jubilats juguen a la botifarra o al dominó o al billar. La parella comet un error i tot seguit esclata la ira i la boca vomita paraulotes i blasfèmies com si haguessin menjat peix en mal estat. S’està parlant amigablement mentre els tertulians estiguin d’acord. Si un d‘ells dissenteix del que s’està dient s’arma un sagramental, Un avançament improcedent, qui és que no l’hagi fet mai?, els insults surten per les finestres del vehicle i el clàxon ensordidor no cessa de sonar. A tot   això s’hi poden afegir la infinitat de  petiteses que ens fan malbé el dia. Per què som tan sensibles a tot allò que no ens agrada? La causa és que ens creiem tan especials que res ni ningú hauria de qüestionar la nostra integritat i lo valuós que un hom creu que és. En el fons la irritabilitat que tan de pressa es manifesta no és un problema educatiu com molta gent pensa que és, Sens dubte és un problema espiritual. No té res que veure amb la filosofia ni amb la religió. L’essència del mal caràcter que esclata impulsivament és un problema relacional. Què representa Jesús per a nosaltres? Acabo de llegir “La reina oculta”. L’autor presenta un Crist mitològic que no té res que veure amb el Jesús dels evangelis. Un Jesús a qui es pot manipular a conveniència. Aquest Jesús  folklòric no és el Fill de Déu que fa noves les persones que creuen en Ell com a Senyor i Salvador. Aquest Jesús imaginari deixa les persones tal com són: volcans que vomiten serpents i gripaus. L’embolic ideat per l’autor de “La reina oculta” distreu però no canvia el caràcter del lector. Aquest Jesús convertit en personatge literari no és el Jesús que les persones necessiten per alliberar-se del mal humor que les persegueix com llebrer famolenc.

La conversió de l’apòstol Pau va ser molt dramàtica. Dirigint-se a Damasc amb el propòsit de detenir els cristians que vivien en aquella ciutat per endur-se’ls a Jerusalem per a ser jutjats i condemnats per les autoritats religioses jueves. Un sobtat resplendor celestial el va encegar i el va fer caure del cavall. Un cop allotjat a la ciutat Jesús li va enviar Ananies perquè entre altres coses li digués: “Jo li mostraré quantes coses li caldrà patir pel meu Nom” (Fets 9: 16). Tot just convertit a Crist els fanàtics jueus van començar a perseguir-lo amb el propòsit de matar-lo. “Però els deixebles el van agafar de nit i el van baixar per la muralla despenjant-lo dins d’una cistella” (Fets 9: 23).

A 2 Corintis 11: 23-28 l’apòstol Pau descriu una sèrie d’incidents molt dolorosos a causa del seu zel evangelitzador. Si el lector s’asseu i s’agafa un minut per llegir el text,  ben segur que un calfred li baixarà de dalt a baix de la columna vertebral. La forma de reaccionar de l’apòstol  davant els aflictius sofriments  a causa de la seva fe en Crist no tenen punt de comparança amb els suaus dolors que patim i que ens roben el benestar emocional que, per deslliurar-nos d’ells ens veiem obligats al consum de fàrmacs per intentar deslliurar-nos del malestar, més que físic, mental. El remei que va ajudar a l’apòstol a sortir victoriós de les situacions adverses per les que va haver de passar i que no van perjudicar la seva salut mental ens el recepta quan escriu: “No ho dic a causa de la meva necessitat, perquè he aprés a estar content en qualsevol circumstància en que estigui. Sé viure humilment, i sé viure en l’abundància, en tot i en cada circumstància estic preparat per estar saciat i a patir fam, per viure en l’abundància i per viure en necessitat”. L’apòstol no ens ensenya a mantenir-nos tranquils i esforçar-nos a superar les adversitats de la manera que ho ensenya la filosofia del pensament positiu, sense aconseguir-ho. ens ensenya a obtenir-ho sense afectar la salut mental quan al final del text llegit fa aquesta contundent declaració de fe: “Tot ho puc en Crist que m’enforteix” (Filipencs 4: 11-13). El secret que li va permetre a l’apòstol Pau viure en pau en qualsevol circumstància ho aconsegueix amb el Crist que li dóna força. El Crist de Pau no té res a veure amb el Crist que descriu l’autor de La eina oculta. És el Crist que no es troba immobilitzat entre les pàgines de la Bíblia, sinó el Crist que viu i que per l’Esperit Sant habita en els qui creuen en Ell. Vèncer el mal humor que a causa del Covid-19 s’ha accentuat, només hi ha una manera d’aconseguir-ho: Que sigui Crist qui ens doni la força.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ADDICCIÓ AL JOC

Maribel Verdú que actua com advocada brillant en la sèrie “Ana Tramel. El juego, el periodista que la entrevista li pregunta: “Què ha aprés vostè del món el joc amb aquesta sèrie?” la resposta que dóna l’actriu és: “Que el joc porta a la ruïna moral i econòmica i que destrossa famílies senceres. Al primer capítol estem mirant amb un dels meus companys una  sala d’apostes i hi ha un rètol que diu: “tots portem un jugador a dins. I el meu personatge li diu: “Imagina’t que en un anunci de whisky o rom hi posés: Tots portem un alcohòlic a dins” a ningú no se li acudiria fer una publicitat d’aquesta. En aquest tema hi ha molta impunitat. Avui dia el que mou la industria del  joc només a Espanya són més de 40 mil milions d’euros a l’any”.

Ana Travel la protagonista de la sèrie “s’haurà d’enfrontar a una enorme corporació de la indústria del joc i serà com una lluita de David amb Goliat. Al final ella se n’adonarà que no es tracta d’una lluita contra el joc sinó contra un sistema que no funciona. No és el sistema que no funciona. Son les persones que estimen excessivament els diners les que han pervertit el sistema.

Per pressió popular la publicitat de loteries i apostes s’ha de fer en hores que no la vegin els infants. Malgrat que els anuncis vagin precedits d’un cínic advertiment: “Juga responsablement si ets major d’edat”, sense remordiment de consciència, sabent que el joc és danyí pels jugadors i les seves famílies, anuncien que si els toca la grossa podran viure com reis  la resta de les seves vides ja que podran gaudir dels plaers sensuals que els diners els poden proporcionar.

Els anuncis de loteries i apostes saben molt bé estimular la cobdícia humana, la insatisfacció perenne que impulsa a ser satisfeta amb l’incansable desig d’aconseguir més diners per aplacar el desig que no es satisfà mai. El desig desordenat de felicitat incentiva a satisfer-lo en llocs equivocats. El desig caòtic de felicitat fa que només a Espanya es malgastin més de 40 mil milions d’euros a l’any.

Roberto Santiago l’autor de la novel·la que inspira la sèrie Ana Tramel. El juego, diu que va fer una investigació exhaustiva sobre el món del joc. Tot el que la sèrie exposa sobre el tema “no m’ho han explicat, ho he vist amb els meus propis ulls. La sèrie té aquest punt de veritat total i absoluta, per bé que per descomptat tot està ficcionat”.

“L’enganxament al joc és una malaltia reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és un tema que sovint ha estat tabú” va advertir el novel·lista. Ara bé, l’addicció al joc no és una malaltia que es pugui guarir amb fàrmacs.

La lluita contra l’enorme corporació de la indústria del joc és com una lluita de David contra Goliat, afirma Ana Tramel la protagonista de “El juego”. S’equivoca d’enemic. No és contra les grans corporacions del joc contra les que s’ha de lluitar. És cert que la publicitat incideix en l’amor al diner que hi ha en les persones. Si  aquest amor desmesurat al diner no existís la publicitat que incita a jugar seria un fracàs total. Penso que s’ha d’anar a buscar la solució en les persones que juguen i no en les corporacions que guanyen molts diners incitant a les persones a que malgastin el que tenen, inclús el que no tenen. acaben sent extorsionats per màfies.

S’ha de planejar bé l’estratègia a seguir en la lluita contra l’addicció al joc que tants estralls produeix. L’addicte ha de començar per reconèixer l’estat en que es troba i què és el que la portat a la ruïna moral i econòmica en que  es troba. Ineludiblement ha de reconèixer que la condició de pecador és la  que l’ha portat a buscar la felicitat en lloc equivocat. Si es dóna aquest reconeixement s’ha donat un pas de gegant en la solució del problema de l’addicció al joc.

Si el jugador empedreït reconeix la seva condició de pecador admet la seva feblesa i la necessitat de rebre força per vèncer l’esclavatge que l’arruïna. Ana Tramel esmenta el relat bíblic de l’enfrontament entre David i Goliat. David va ser un adolescent pastor d’ovelles que es va enfrontar amb el poderós Goliat. La lluita va ser molt desigual. David només portava cinc pedres escollides del rierol i la fona a la mà. Goliat anava fornit amb l’equip de soldat. Ningú dubtava qui seria el vencedor. Els pronòstics van fallar perquè David es va enfrontar a l’expert guerrer en el Nom del Senyor. El poderós Goliat va caure mort als peus de David a causa de l’impacte d’una pedra que David li va clavar al front (1 Samuel 17. 45). El  Goliat a qui s’han d’enfrontar els addictes al joc no són persones de carn i ossos convertides en les grans corporacions del joc, sinó a “principats, potestats, potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12). Per dir-ho de manera més senzilla contra esperits satànics que l’impulsen a jugar. Per vèncer el poderós Goliat que l’addicte al joc porta dintre seu ho ha de fer en el Nom de Jesús i revestit del seu poder superarà amb escreix l’addicció (Efesis 6: 10-17).

Octavi Pereña i Cortina

 

INVIOLABILITAT CONSTITUCIONAL

L’article 56.3 de la Constitució afirma: “La persona del rei és inviolable, i no està subjecta a responsabilitat…” Que la Constitució de 1978 digui que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, ens recorda les monarquies absolutistes del passat emparades pels teòlegs de l’Església Catòlica que defensaven l’origen diví de les monarquies  absolutistes. És cert que aquesta afirmació neix de Romans 13: 1 que diu: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi h autoritat que no vingui de Déu i les autoritats que hi ha han establertes per Déu”. Un text tret el seu context és un pretext. Se li pot fer dir tot allò que l’intèrpret li vingui millor pels seus interessos. El context general de la Bíblia no ens permet pensar que Déu és partidari dels absolutismes monàrquics ni republicans. Els absolutismes monàrquics afavoreixen la injustícia en Nom de Déu. Els republicans en nom de la raó. Fixem-nos en el que ocorre en el món.

La carta reial que atorga poders a les monarquies i a les repúbliques i que està per sobre de les constitucions nacionals es troba a Deuteronomi 17: 14-20. Aquest text conté unes clàusules que van dirigides únicament a l’Israel bíblic. El que es pot aplicar a totes les nacions diu: “I que” (el rei/governant) “no multipliqui les seves dones, a fi que el seu cor no es desviï , ni multipliqui excessivament per a si mateix la plata i l’or. I s’esdevindrà, quan s’assegui al tron del seu regne, que escriurà per a ell en un llibre una còpia d’aquesta llei, segons l’exemplar que tenen al davant els sacerdots, els levites, i el tindrà amb ell, i el llegirà tots els dies de la seva vida, perquè hi aprengui a témer el Senyor el seu Déu, per complir totes les paraules d’aquesta llei i aquests estatuts per fer-los, a fi que el seu cor no s’exalci per sobre els seus germans, i no s’aparti del manament ni a dreta ni a esquerra, a fi que allargui els dies del seu regnat, ell i els seus fills enmig d’Israel” (vv. 17-20). Avui ni els reis ni els polítics no han de fer cap esforç extraordinari per fer-se amb una còpia de la Bíblia. La trobaran a les llibreries. Avui no cal anar a la clandestinitat per fer-se amb una còpia del Llibre de Déu. No tenen excusa per no fer la lectura diària de la Bíblia per aprendre a governar amb justícia.

El vertader Rei d’Israel és el Senyor. Aquest que coneix la manera de ser del seu poble sap anticipadament que voldrà tenir un rei com tots els  pobles veïns. Els diu: “i diguis: posaré un rei sobre meu, com totes les nacions que m’envolten, posaràs sobre tu el rei que el Senyor el teu Déu hagi escollit” (vv.14, 15). El text que comentem implícitament ensenya  que la duració del seu regnat serà curta si no es manté fidel a les instruccions que dóna el llibre que ha de llegir diàriament. Al llarg dels segles el Senyor ha parlat mitjançant els profetes i, arribat el compliment del temps per Jesús i pels seus deixebles inspirats per l’Esperit Sant. Tot el que Déu creu que li convé a l’home saber es troba en la Bíblia.

La Constitució espanyola de 1978 afirma: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat…” La Constitució divina que ha estat redactada per homes inspirats per l’Esperit Sant que està per sobre les constitucions nacionals ha de ser obeïda per tots els homes. Els monarques i els polítics no estan eximits de fer-ho. De no obeir les seves ensenyances  n’hauran de donar compte a l’Autoritat suprema que els ha posat en el càrrec.

Sent ja vell el profeta Samuel el poble li va demanar un rei perquè es volien assemblar a les nacions veïnes. El Senyor li va dir al seu servent no t’han rebutjat a tu sinó a mi que no em volen com a Rei. Fes cas a la seva petició (1 Samuel 8: 7). El Senyor li diu a Samuel: demà se’t presentarà un jove a qui descriu i “l’ungiràs per príncep sobre el meu poble Israel” (1 Samuel 9: 16). I agafant Samuel una ampolleta d’oli i la va vessar sobre el seu cap, i el va besar i li va dir: ¿No  és això senyal que el Senyor t’ha ungit  com a príncep sobre la seva heretat?” (1 Samuel 10: 1). Aquesta unció es va fer en privat. Més tard es farà pública la investidura. Feta la coronació “Samuel va declarar al poble el dret del regne, i el va escriure en un llibre, i el va posar davant del Senyor” (vv. 24, 25).

Tres anys més tard Saúl es trobava en dificultats bèl·liques i, violant la Llei de Déu va usurpar les funcions sacerdotals que eren competència de Samuel. El profeta li va haver de dir: “Has fet una ximpleria no guardant el manament que el Senyor el teu Déu et va manar, perquè ara el Senyor hauria afermat el teu regne sobre Israel per sempre, però ara el teu regnat no es mantindrà…perquè tu no has guardat el que el Senyor et va manar” (1 Samuel 13: 13, 14).

Tot just al final del seu regnat, sent el darrer enfrontament amb els filisteus “Saúl va consultar Déu: Baixaré darrere els filisteus? Els lliuraràs a la mà d’Israel? I Déu no li va respondre aquell dia” (1 Samuel 14: 37). Ja que el Senyor a causa de la seva desobediència obstinada guarda silenci i no li contesta a les seves súpliques, Saúl es troba perdut i no sabent  què fer consulta una nigromàntica  (1 Samuel 28: 3-25). Saúl va morir llançant-se sobre la seva espasa. Aquest és l’epitafi que recorda el regnat de Saúl: “I Saúl va morir per la seva infidelitat que va cometre contra el Senyor, referent a la paraula del Senyor que no havia guardat, i també per preguntar una nigromàntica, per consultar-la i no va consultar el Senyor, per això el va matar” (1 Cròniques 10: 13,14).

Per al Senyor no existeix immunitat constitucional. Així monarques com plebeus hauran de comparèixer davant el tribunal de Crist que els jutjarà pels seus fets. Podran eludir la justícia humana modificant lleis i constitucions al seu antull. Davant l’Insubornable, la sentència serà justa, si no ho és en el temps, ho serà en l’eternitat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

JUSTÍCIA EQUITATIVA

Què fa la justícia quan una dona veïna de Torà va ser agredida per un jove del poble que “ja ha causat molèsties als veïns en altres ocasions? Coses semblants es repeteixen més del compte. Els ciutadans davant d’aquests casos de violència creu que la justícia no fa  res. Es detenen els violents, entren per la porta del davant i surten per la del darrere. Es dóna una desconfiança molt gran vers la justícia. Penso que en aquest cas, pel que es refereix a la justícia se li podria aplicar el que Susanna Carrusso, secretaria general del sindicat CGIL la seu del qual ha ser assaltat per l’extrema dreta italiana, diu: “També crec que es necessita un debat públic perquè no n’hi ha prou amb il·legalitzar  les associacions neofeixistes, és necessari reconstruir una altra cultura”. Les lleis no són suficients per eradicar els comportaments que afecten la pau social. En el cas de la justícia és necessari reconstruir una altra cultura que arribi a lo més profund de les persones.

Queixar-se que la justícia no és justa. Que estem farts de veure la impunitat que gaudeixen els delinqüents, no canviarà el seu comportament ni dels jutges que jutgen injustament. Centrem-nos en la violència infantil i adolescent. Per què es dóna? Dos textos bíblics ens ajudaran a entendre el problema: “Els malvats s’esgarrien des de la matriu: s’extravien des del si matern, parlen mentida” (Salm 58: 3). “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51: 5). Aquests dos textos desmunten la filosofia que ensenya la bonesa innata de l’ésser humà. Ensenyen clarament que els nadons no són innocents i que si es tornen dolents és a causa d’influències externes que els exculpen de les seves malifetes. Si es dóna per bona l’ensenyança bíblica s’ha de canviar el model educatiu. No n’hi ha prou amb ensenyar als infants a llegir i escriure, sumar i multiplicar que és el fonament de la cultura. Segons els dos textos citats el problema de la maldat és de caràcter espiritual. S’ha d’anar a aquest camp  si és que verament es vol eradicar de soca-rel la violència. La feina d’ensenyar vera espiritualitat als fills li pertoca fer-la els pares. La Bíblia no es cansa de repetir que els pares tenen la responsabilitat d’ensenyar els fills el temor del Senyor. El problema rau en que la majoria dels pares són incrèduls malgrat que públicament es considerin cristians. Donada aquesta condició, els pares els importa un rave l’educació espiritual dels seus fills. En tenen prou amb que l’escola els prepari per a saber guanyar-se la vida quan siguin adults. Aquest model educatiu coixeja i porta a que es donin massa cassos d’infants i adolescents que es comporten com el jove de Torà que va agredir la dona perquè el va amonestar perquè la seva música no deixava dormir el seu nadó. El proïsme tant se m’importa.

Davant una educació cent per cent materialista no ens ha de fer estrany que els casos de violència infantil i adolescent creixin exponencialment. La Bíblia que hauria de ser el conseller espiritual dels pares ens diu què haurien de fer donat el cas que les correccions no facin cap mena d’efecte i el mal comportament s’endureixi: “Quan un pare té un fill tossut i rebel, que no vol obeir la veu del seu pare i la de la seva mare, i l’han castigat i no els obeeix, llavors el seu pare  la seva mare el prendran i el portaran als ancians de la seva ciutat, i al portal del seu lloc, i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre és tossut i rebel, no obeeix la nostra veu, és un golut i un embriac. Llavors tots els homes de la seva ciutat l’apedregaran i morirà. I trauràs el mal d’enmig teu i tot Israel ho escoltarà i tindrà por” (Deuteronomi 21: 18-21).

A cop d’ull, a causa dels canvis cultural que s’han anat donant al llarg dels segles ens pot semblar aquest text molt salvatge. Si ens prenem la molèstia d’analitzar-lo per aplicar-lo al nostre temps descobrirem que conté ensenyances molt equànimes. Ens mostra que els pares s’han de prendre seriosament l’educació dels seus fills. Que els han corregit quan ha calgut perquè caminessin correctament. Tot l’esforç emprats ha estat inútil. Les ensenyances li entraven per una orella i li sortien per l’altra. Les malifetes que cometia no ren foteses sinó delictes greus. Encara que el text no ho esmenta és molt probable que hagués comés algun delicte de sang. Quan els pares han fet tot el que ha estat al seu abast i no se n’han sortit de que caminés pel bon camí, aquests pares no fan com molts pares fan que coneixent el que fan, defensen per tots els mitjans una bondat inexistent. Conscients del ferotge que és no tenen més remei que portar-lo davant la justícia que és la responsable de dictar sentència. Quan es donen casos de criminalitat ferotge el text que comentem aplica la pena de mort. En la nostra cultura s’ha abolit la pena de mort i s’ha substituït per la cadena perpètua que hauria de ser sense possibilitat de revisió. Quants casos no s’han donat de violadors sotmesos a llargues condemnes i subjectes a tractament psicològic, que s’han caracteritzat pel bon comportament durant l’encarcerament. Un cop sortits de la presó tornen a les seves.

La sensibleria no és un bon motiu. Els drets humans portats a l’extrem fan més mal que una pedregada. La justícia s’hauria de caracteritzar per castigar el delinqüent d’acord a la gravetat del delicte. Si la condemna hagués de ser pena  de mort, la cadena perpetua significa perpetuïtat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

SALUT MENTAL EN PERILL

“El Pla Nacional de Salut Mental disposarà de 100 milions i un telèfon 24 hores”. Sánchez admet el deteriorament de la població pel Covid-19 i anuncia noves mesures. La Covid-19 ha creat una pandèmia paral·lela que afecta la salut mental. La Covid-19 propaga el virus”. La pandèmia de la malaltia mental la causa el pecat.

En paraules del president Sánchez. “Hem d’analitzar els problemes, fer-hi front amb el suport de les societats científiques i de la societat civil…La necessitat urgent d’un sistema sòlid de prevenció, promoció i atenció de la malaltia mental: Ningú no està fora de perill, necessitem una societat que faciliti, alleugi les vides d’aquestes persones i dels que els envolten, amb un compromís sanitari i polític en què puguem afrontar aquest gran repte que tenim al davant”. Segons el president Sánchez “no podem normalitzar que tantes persones necessitin pastilles per poder dormir o per llevar-se i viure. No podem normalitzar que la feina produeixi ansietat ni que el patiment es visqui en solitud. Hem de donar resposta immediata als que tenen problemes de salut mental i obrir un gran debat social”. Bla, bla, bla. El president Sánchez va xifrar en un 10,8% els espanyols que consumeixen tranquil·litzants, relaxants o pastilles per dormir. Davant aquesta trista realitat, crec que és més dolorosa que l’oficial. El president va dir: “Hem de donar resposta a aquest problema i analitzar les causes que l’originen”. Potser que la Covid-19 hagi intensificat els problemes de salut mental. Ja fa anys que s’anuncia la seva existència. Encara no se li ha donat resposta a aquest problema ni s’ha trobat la causa que l’origina. Els bons propòsits del president Sánchez no es faran realitat perquè la industria farmacèutica investiga les conseqüències i és incapaç d’investigar la causa que origina la diversitat de manifestacions de la malaltia mental perquè no és biològica sinó espiritual. La industria farmacèutica pagaria gustosament milions de dòlars a qui li donés la solució del problema mental. La recepta divina és gratuïta.

Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist és qui té en la seva mà la solució al problema de la salut mental. Crida els malalts i els diu: “Ei! tots els assedegats, veniu a les aigües, i el que no té diners, veniu compreu i mengeu: Sí, veniu i compreu sense diners i sense preu vi i llet…Inclineu la vostra orella, i veniu a mi. Escolteu i la vostra ànima viurà, i faré amb vosaltres un pacte etern” (Isaïes 55: 1.3).

Les industries farmacèutica i lletera comercialitzen productes energètics que fan ballar i saltar a vells decrèpits. La fatiga crònica que afecta a tants no es cura amb begudes energitzants a base de minerals i vitamines. Molt menys la salut mental que no sigui un problema biològic.

Existeixen dos tipus de persones: Les que confien en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist i les que creuen que Déu és un mite inventat per la classe sacerdotal per lligar les persones i així poder viure a les seves costelles. Aquets confien en ells mateixos o en institucions. Realment creuen en la capacitat humana per superar totes les dificultats que se’ls puguin presentar. Aquest envaniment ha posat de manifest la pandèmia en l’eslògan: “Junts vencerem”. Satanàs que és qui ens fa creure que Déu és un mite és qui ens porta al consum de fàrmacs per superar la diversitat de trastorns mentals. És així com ens tornem addictes als fàrmacs. El president Sánchez va dir que vol donar resposta al consum excessiu de tranquil·litzants, relaxants  o pastilles per dormir. Va dir que espera donar resposta al problema. El tema de la salut mental és un els que les autoritats sanitàries porten anys volent-lo solucionar. Pegats sí que se’n posen molts. El  propòsit de buscar solució al problema de la salut mental pot ser sincer. Arreglar-lo és figues d’un altre paner. Se’ls escapa de les mans la solució perquè la salut mental, que no sigui biològica, és de caràcter espiritual. La solució no és a les mans dels psiquiatres, psicòlegs o metges de capçalera.

L’altra classe de persones que hi ha són les que confien en Déu Pare de nostre Senyor Jesucrist. Reconeixen la seva feblesa i acudeixen a aixoplugar-se sota les ales del Totpoderós. Reconfortants són les paraules que el profeta Jeremies escriu dirigides vers un poble que per haver abandonat Déu es trobava en una situació politico-social molt greu semblant a la nostra: “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor. Perquè serà com un abandonat en el desert, i quan arribarà el bé ,no ho veurà, i habitarà en llocs secs de l’estepa, en una terra de salobre i deshabitada. Beneït l’home que confia en el Senyor, i el Senyor és la seva confiança. Serà, doncs, com un arbre plantat vora les aigües, que estan les seves arrels vora el corrent, que no tem quan ve la calor, i el seu fullatge resta verd, i en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit” (Jeremies 17: 5-8). El llenguatge simbòlic que empra el profeta serveix per contrastar la situació exuberant en que es troben els fidels del Senyor i la marcida dels incrèduls en el moments adversos.

El salmista joiós es dirigeix al Senyor dient-li: “Tu has convertit la meva lamentació en dansa: M’has deslligat el cilici, i m’has cenyit de goig” (Salm 30: 11). Això és el que fa Jesús amb tots els qui creuen en Ell:  Els dóna la seva pau que ultrapassa la comprensió humana. (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

QUÈ PODEM FER EN TEMPS DE CRISI?

Estem vivint un temps de desinformació, confusió i por, tot això inspirat pel “pare de la mentida”, Satanàs que des de l’inici de la història persegueix dos objectius: crear divisió entre Déu i l’home i entre l’home i l’home.  Ho aconsegueix. Els seus propòsits malignes es veuen clarament en els enfrontaments racials, les diferències polítiques caracteritzades per l’odi i les diferències religioses que es caracteritzen pel menyspreu vers les ovelles que no pertanyen a la pròpia pleta. En definitiva: Enfrontaments entre els uns i els altres per tal de destruir l’adversari. Aquesta situació d’enfrontament no ens hauria d’estranyar ja que és la característica dels últims temps              (2 Timoteu 2: 1-5)

En aquests temps de Covid-19, pandèmia d’abast mundial, ens submergim en un creixement exponencial del dolor i el sofriment a causa que cada cop més ens impacten esdeveniments que entenebreixen el futur omplint-lo d’incògnites que ens angoixen. Familiars i amics s’han vist afectats pel Covid-19, alguns d’ells s’han passats llargues temporades ingressats en els hospitals amb la mort d’alguns d’ells. Els desnonaments no s’aturen. La pobresa creix. l’increment desmesurat  del preu  del gas, electricitat, benzina fa insostenible moltes economies. El famós canvi climàtic i altres situacions desfavorables fan que la vida diària es faci molt feixuga. El resultat de tots els impactes dnyins que rebem incessantment fan que s’incrementin els sentiments d’ansietat, angoixa, por, incertesa.

Com podem fer front a aquests daltabaixos que ens mortifiquen? La causa més important del naufragi que s’apropa és el fet d’haver abandonat Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist que en envia la llum que ens permet caminar pel mar de la vida  embolcallat d’espesses tenebres espirituals  sense xocar contra els esculls. El pare de la mentida, Satanàs, la serpent antiga abans esmentada ofusca les nostres ments omplint-les  d’incredulitat la qual cosa ens endinsa en la descreença i per tant a abandonar Déu que hauria de ser la Roca sobre la que edificar les nostres vides perquè les riuades que ens envesteixin no ensorrin les nostres vides. “Els que esperen en el Senyor renoven les força, alcen ales com les àguiles, corren i no es fatiguen, caminen i no defalleixen”  (Isaïes 40: 31).

Com podem fer front a les crisis que ens afecten sense que ens triturin?  Filipencs 4: 6,7) ens ensenya com superar-les: “No us desficieu per res, sinó feu conèixer a Déu en tot moment  les vostres peticions amb la pregària i la súplica, amb accions de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús”.

Prèviament hem esmentat que Satanàs que és pare de mentida ens porta a dubtar de la bondat i la misericòrdia de Déu manifestada en el seu Fill Jesús, De cap manera vol que ens desfem dels seus  tentacles que ens porten a tenir sentiments homicides que inocula en els nostres cors. El mot homicidi inclou tot allò que ens porta a pensar en negatiu.

El Dr. Nancy Fresure, especialista del cor diu: “No sabem com canviar els pensaments negatius”. es publiquen infinitat de llibres que tracten sobre el pensament positiu. Si no sabem com canviar els pensaments negatius  que espontàniament brollen dels nostres cors, ¿per a què serviran els esforços desesperats per canviar la nostra manera de pensar en negatiu que ens és innata? El fracàs crearà més angoixa.

Observant un pacient que sobre la taula del seu psiquiatre hi havia una Bíblia, li va dir: “¿Vosaltres els psiquiatres llegiu la Bíblia?” L’interpel·lat Dr. Smiley Blanton li va respondre: “No sols la llegeixo, l’estudio”. I va afegir: “Si les persones absorbissin el seu missatge, molts psiquiatres perdrien la feina”.

Les depressions i les malalties mentals que no són d’origen biològics, algú ha dit que són “com una cambra a l’infern”. “El missatge de la Bíblia pel que fa a la fe és clar. “No té sentit preocupar-se per tot allò de la vida que no es pot controlar. El que sí es pot controlar és com li donem resposta als desafiaments i on posem l nostra confiança. No podem controlar la vida, però sí podem controlar la resposta que li donem” (Jeff Monroe). ¿Com podem controlar allò que no es pot controlar? Jesús ens diu que no es pot servir dos senyors alhora. No es pot festejar Satanàs i alhora estar a bé amb Jesús. Ambdós senyors són tan incompatibles com el dia i la nit.   Ens hem de decidir per un d’ells. Si ens casem amb Satanàs serà impossible abandonar els trastorns  que ens ocasiona. Si ens decidim per Jesús i el considerem Senyor de les nostres vides els tentacles de Satanàs que ens impulsen a pensar en negatiu es trencaran. Ja estarem alliberats del seu esclavatge. Com el món en que vivim està dominat per Satanàs que és el “príncep d’aquest món” (Joan 12: 31) vol dir que el món està embolcallat de tenebra, però els creients en Crist són guiats per la seva llum. Amb el salmista, quan els cristians es veuen afectats per les crisis poden alçar aquesta pregaria al tron de la gràcia de Déu: “quan m’adono que estic a punt de caure, el teu amor em sosté, Senyor, quan creix el neguit dintre meu, el teu consol és la meva delícia” (Salm 94: 18, 19).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

SUÏCIDIS

“Hi ha famílies tòxiques en que el malalt se sent una carrega, i la salut emocional ha quedat arraconada durant mesos” (Thais Tiana, psicòloga). “La pandèmia també ha causat un agreujament de conflictes familiars que és un desencadenament del suïcidi infantil, també s’ha incrementat la violència domèstica de la qual molts nens són espectadors i s’han incrementat els abusos a la infància” (Anna Plaza, psiquiatra). Aquests fets que convergeixen amb la pandèmia fan que els intents de suïcidi entre infants i adolescents hagi augmentat un 250% durant el 2020. Segons l’Institut Nacional d’Estadística la xifra de 3.671 suïcidis registrada el 2019 sigui una xifra infradatada ja que en moltes ocasions les morts registrades com accidents realment són suïcidis. La qual cosa podria multiplicar el nombre de casos per 2 o fins i tot per 3”. Una altra pandèmia afegida al Covid-19. Psicòlegs i psiquiatres coincideixen en definir aquesta època com la tempesta perfecta contra la salut mental.

No sóc especialista en salut mental, per tant no m’incumbeix ficar-me on no em pertoca. Si no m’equivoco, psicòlegs i psiquiatres tracten el suïcidi des de la vesant fisiològica, és dir, segons les lleis que actuen en els òrgans i teixits del cos humà. Jo ho faig des de la  vesant del l’ésser humà que no és exclusivament cos. També és ànima. El text que tracta de l’ànima humana és la Bíblia que és la revelació de Déu que sent el Creador és qui millor coneix la psique humana. Per dir-ho d’una manera més clara la Bíblia és el manual d’instruccions que el Creador ha publicat pel perfecte funcionament de la màquina que és l’home. És com comportar-se com un poca solta adquirir estris i no seguir les instruccions del fabricant que acompanyen als productes que fabrica pel seu bon funcionament. Ens comportem com baligues-balagues en no seguir les instruccions que el Creador ha publicat pel nostre bon funcionament.

Una de les conseqüències de no seguir la normativa divina és que l’ànima que inicialment era un ufanós jardí es converteix en un erm, un lloc inhòspit. Si se’n fa cas torna el desert en una bassa d’aigua i la terra seca en corrents d’aigua (Salm 107: 35). No ens ha d’estranyar, doncs, que el salmista escrigui: “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela la meva anima, Déu meu! La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent” (Salm 42: 1,2).

El profeta Isaïes dirigint-se a una nació que com la nostra que per haver abandonat Déu s’ha convertit en un desert inhòspit. Ens fa aquesta invitació: “Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües…Inclineu la vostra orella, i veniu a mi, i escolteu, i la vostra ànima viurà…Cerqueu el Senyor, mentre pot ser trobat, crideu-lo mentre és a prop. Que el malvat abandoni el seu camí, i l’home inic els seus pensaments. I que torni al Senyor, perquè Ell li tindrà misericòrdia, i al nostre Déu, perquè Ell perdonarà abundantment” (Isaïes 55: 1,3,6,7).

Els plaers del món aparentment fan feliços els homes. El que realment fan és convertir l’ànima en un ermot, en terra esquerdada per la manca d’aigua. Els plaers del món no donen el que prometen. Aquesta situació de sentir-nos  desemparats per deixar-nos portar per la sensualitat, és la que causa els suïcidis infantils i d’adolescents a que ens referim. L’oci nocturn, tant esmenat a causa de la pandèmia i els botellots que l’acompanyen, realment són aigua salada. Com més se’n beu més marcida queda l’ànima. Aquesta salabror que deixa insatisfeta l’ànima, en alguns casos, massa, porten al suïcidi.

Jesús dirigint-se de Judea vers Galilea havia de travessar Samaria, cansat de la caminada s’asseu a descansar vora el pou de Jacob. Malgrat que Jesús és Déu, com a home que és té les necessitats dels humans: té set. Una dona s’apropa al pou per poar aigua. Jesús li demana aigua. Aquesta petició dóna peu a encetar una conversa que posa al descobert les necessitats espirituals de la femella. A la fembra li estranya que Jesús li demani aigua perquè jueus i samaritans no es tracten. Jesús no va venir a aixecar murs de separació sinó a demolir els que els homes basteixen. “Si coneguessis el do de Déu, i qui és el que et diu: dóna’m de beure, tu li hauries demanat, i ell t’hauria donat aigua viva” (v.10). Estranyada la dona li diu: “Senyor, no ten poal i el pou és profund. ¿D’on tens aquesta aigua viva?” (v. 11). Jesús va de l’aigua del pou a l’aigua que és Ell mateix: “Tot  el qui beu aigua d’aquesta, tornarà a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré serà dins d‘ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (vv. 13,14).

Tot seguit Jesús va dir a la samaritana: “Vés, crida el teu marit i torna. La dona li respon: No tinc marit. Jesús li diu: Ho has dit bé: No tinc marit. Perquè has tingut cinc marits, i el que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat” (vv.16-18). Amb el coneixement que Jesús té de la samaritana la dona entén que l’home que té davant seu és més que un home. Reconeix que Jesús és el Messies promès. Llavors la dona deixa el càntir vora el poui se’n va corrent al poble per anunciar als seus veïns el que havia trobat.

L’aigua que subministren els pous d’aquest món no apaguen la set de l’ànima. Els assedegats com la samaritana necessiten l’aigua viva que és Jesús que fa brollar de l’ànima rius d’aigua  viva que dóna vida eterna. Als qui els passi pel  cap llevar-se la vida, abans de passar a l’acció llegiu el capítol quatre de l’evangeli de Joan. Ben segur que us adonareu que val la pena viure.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CELIBAT

Molta morbositat ha creat la renuncia inesperada de Xavier Novell, bisbe de Solsona. No és el meu propòsit engrossir l’eixam de comentaristes i tertulians que especulen sobre els motius que l’han portat a renunciar a la seu episcopal. El problema de fons és el tema del celibat obligatori dels sacerdots.

Les arrels del celibat sacerdotal van néixer en el segle II a causa de l’agnosticisme, filosofia que considerava pecaminós tot allò que produeix plaer sensual. El Concili d’Elvira celebrat l’any 306 va decretar que els sacerdots que tenien relacions sexuals amb les seves esposes la nit prèvia a la celebració de la missa perdien la feina.

El Concili de Nicè  celebrat l’any 324 va decretar que cap home ja ordenat pogués casar-se.

L’any 590 el papa Gregori el Gran va afirmar que el desig sexual era instrument diabòlic i recomanava que els sacerdots casats abandonessin les seves famílies i es lliuressin en cos i ànima al servei de l’Església.

En l’any 1074 el papa Gregori VII è va afirmar que tot home que desitgés ser ordenat sacerdot hauria de fer vot de castedat.

No va ser fins el segle XVI que el Concili de Trento va decretar el celibat obligatori per als clergues.

En el segle XXI el papa Francesc va afirmar: “El celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida que jo aprecio molt i crec que és un do per a l’Església. No sent dogma de fe sempre tenim la porta oberta per a canviar-lo. En aquest moment, no obstant, no ho tenim pensat”.

El principi general de les relacions home-dona és el matrimoni, institució instaurada abans de la Caiguda: “Déu va crear l’home mascle i femella” (Gènesi 1: 27). Veient el Creador que no era bo que el mascle es trobés sol. Malgrat d’estar envoltat d’animals que llavors no eren perillosos, de la seva costella va extreure Eva. Déu va dir: “Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva muller, i  seran una sola carn” (Gènesi 2: 24). Ni l’homosexualitat, ni el lesbianisme formen part del pla de Déu perquè no contribueixen a omplir la terra, sotmetre-la i dominar sobre la creació (Gènesi 1: 28). El principi general és el matrimoni, la unió d’un home i d’una dona. L’agnosticisme y sectes filosòfiques semblants  mereixen la reprovació de Déu: “L’Esperit  diu clarament que en els darrers temps alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis…que prohibeixen casar-se…”            (1 Timoteu 4: 1-5). L’apòstol Pau deixa ben clar que el celibat obligatori dels clergues és d’origen satànic. Per tant la postura el papa Francesc: “En aquest moment, no obstant, no ho tenim pensat” d’abolir el celibat obligatori del clergat és posar.se en contra de la voluntat de Déu i fer costat als “esperits enganyadors i de doctrines de dimonis”

El principi general és la unió d’un home i una dona en matrimoni.  La clerecia cèlibe per obligació, ¿és una opció legal? La resposta a aquesta pregunta hem d’anar a buscar-la en la Bíblia, no en la Tradició extra bíblica ja que la Bíblia és l’autoritat suprema en qüestió dogmes i d’ètica. L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu donant-li instruccions pel bon funcionament de les esglésies, escriu: “Aquesta paraula és fidel: Si algú desitja  el pasturat, desitja una obra bona. Cal, doncs, que el pastor sigui irreprensible, marit d’una sola muller…no amant dels diners, que governi bé la seva pròpia casa, tenint els fills en submissió amb tota dignitat. Perquè si un no sap governar la pròpia casa, com podrà tenir cura de l’església de Déu?” (1 Timoteu 3: 1-7).

Aquestes instruccions divinament inspirades trameses mitjançant la ploma de l’apòstol Pau trinxen la filosofia del celibat obligatori de la  clerecia, siguin sacerdots, bisbes, arquebisbes o papes. Desmunta l’argument que el celibat sigui “do per a l’Església” com ha dit el papa Francesc. Si els clergues no aprenen a educar en el temor del Senyor a una petita congregació com ho és la família, com es pot pretendre que el celibat obligatori serveixi perquè els sacerdots s’entreguin plenament al servei de la parròquia que és una congregació molt més nombrosa que la familiar? “L’avui no toca” del president ordi Pujol no es pot aplicar al govern de l’Església. Avui, sense dilació, és necessari que el papa Francesc derogui, entre altres, la doctrina del celibat obligatori de la clerecia perquè per no ajustar-se a la voluntat de Déu “es fa cas a esperits enganyadors i a doctrines de dimonis”. No s’edifica l’Església de Crist sinó “la sinagoga de Satanàs” (Apocalipsi 2: 9).

Octavi Pereña i Cortina

 

INCIVISME

La canalització del riu Segre s’ha convertit en un lloc de celebracions massives de botellots que fan anar de corcoll el veïnatge pel soroll que provoquen. L’alcalde de Lleida Miquel Pueyo ha dit: “No són admissibles els botellots que converteixen aquest espai en un abocador i suposen un risc per la salut en la situació actual, a més de nombroses molèsties al veïnat. Però només amb actuacions policials no podem combatre aquest tipus de comportaments, cal que tothom hi posi de la seva part i tinguin un comportament més cívic”. Pere Ferran, director dels Mossos arran del macro botellot que es va celebrar en el  campus de la Universitat Autònoma de Barcelona el passat cap de setmana va emfasitzar: “El que hem de fer és molta pedagogia”.

Amb tot això és molt curiós que la secció PRIVAT del diari Segre del passat 18 de setembre del 2021 publica un comentari que porta per títol Pedagogia urbana amb pot èxit diu: “Ahir vam veure com dues noies joves anaven pujades al mateix patinet, circulaven per una vorera estreta en un carrer a prop de la rambla Ferran i a més anaven sense casc. Van tenir la mala sort de passar per davant d’un urbà amb qui gairebé xoquen, i la bona, que l’agent era partidari de la pedagogia. Les va parar, els va explicar les infraccions que cometien i que era perillós que anessin dos al patinet i sense casc i les va deixar anar. L’agent va seguir la ronda i les noies no van tardar ni cinc minuts a tornar a passar de la mateixa forma”. El civisme que defensa l’alcalde i la pedagogia manifestada per l’agent no han funcionat.

D’entre molts proverbis en transcric dos. “Corregeix el eu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19: 18). “El bastó i la correcció donen saviesa, però el noi consentit és la vergonya de la seva mare” (Proverbis 29: 15). La pedagogia i el civisme s’han e començar a aplicar en la llar. És responsabilitat dels pares disciplinar els fills des del naixement. La pedagogia sense disciplina no funciona. Tenir fills és una cosa. Els animals en tenen. Els pares no s’han d’assemblar als animals. Educar els fills  com cal n’és una altra. Educar requereix vocació i constància. Tenir objectius i perseverança sense  defallir. Hi ha molts pares, malauradament que han abandonat les seves responsabilitats educadores i no se’n preocupen de posar límits als extraviaments que comencen a manifestar-se en els nadons tan aviat com veuen la llum del sol. Per desídia dels pares els “angelets” es converteixen en petits dictadors que amarguen els pares. El seu comportament no desitjat es trasllada a l’escola fent insuportable les vides dels seus companys amb els seus abraonaments i el seu narcisisme exagerat. Quan comencen a emancipar-se amplien els límits del seu mal comportament. El que va començar sent un problema domèstic es converteix en un problema social. Arribat aquest punt les autoritats no poden restar passives. Han d’actuar com a tals.

“Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors…Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por de l’autoritat? Fes el bé, i en tindràs lloança: Perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, perquè no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar els qui fan el mal. Per això, cal sotmetre’s no sols per causa del càstig, sinó també per motiu de consciència” (Romans 13: 1-5). L’obediència a les autoritats civils no ha de ser motivat per la por sinó per obediència a la voluntat de Déu que és qui els ha donat l’autoritat. Aquesta és la causa de la incivilitat: si no hi ha Déu no hi ha autoritat. Si no actuen amb justícia en el seu dia n’hauran de respondre a qui els ha atorgat l’autoritat. Els alcaldes com a caps de les policies locals tenen l’obligació de perseguir els delictes que es cometen en els seus municipis i els jutges castigar-los proporcionalment.

És de lloar que alguns universitaris de la Universitat Autònoma de Barcelona hagin organitzat brigades de neteja per arranjar la zona com més aviat millor. No és responsabilitat dels innocents rentar els plats que uns altres els han embrutat. Repeteixo, la policia ha de portar als jutges els delinqüents i aquells dictar les sentencies que siguin proporcionals als delictes comesos. ¿No seria just que els jutges sentenciïn els assistents als botellots que s’encarreguin de netejar els espais públics que han embrutat amb la seva incivilitat i arranjar els desperfectes ocasionats per la seva brutalitat. I els pares, si els autors dels desperfectes no poden, s’encarreguin de pagar els costos  dels desperfectes ocasionats. Si les autoritats abandonen les seves responsabilitats de perseguir els incívics i els jutges no els condemnin a reparar els danys ocasionats, ¿ens ha d’estranyar que la incivilitat s’estengui com una taca d’oli?

Octavi Pereña i Cortina

 

 

VANDALISME

“Els veïns dels Bloc Joan Carles alerten que fa setmanes que les places interiors estan a les fosques i això fomenta la delinqüència i el vandalisme”. Víctor Ruíz, president de l’Associació de Veïns de La Mariola denuncia que “la foscor dóna peu per a destrosses a vehicles i mobiliari, també s’han produït robatoris a l’interior de vehicles, sovint de persones que venen roba al mercat i guarden les mercaderies dins les furgonetes”.

El vandalisme està molt estès avui. Només cal veure com acaben els botellots i la manera com el jovent reacciona sovint  davant la policia. Les manifestacions de protesta més d’una vegada acaben en enfrontaments amb la policia, contenidors cremats, destrosses de mobiliari urbà, trencadissa de vidres de botigues…El vandalisme adolescent no és qüestió que places i carrer estiguin il·luminats o no. És qüestió de condició humana: “Perquè del cor provenen els pensaments dolents, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis, les blasfèmies. Aquestes coses són les que contaminen l’home” (Mateu 15: 19,20). El vandalisme seguirà existent hi hagi llum o no en els carrers i places.

El problema que denuncia l’Associació de Veïns de La Mariola i els mitjans de comunicació és qüestió de Déu. ¿Existeix o no? Si la resposta és no, el vandalisme no té solució. Anirà augmentant. Les queixes veïnals no l’aturaran. Es demana que sigui la policia l’encarregada de posar fi al salvatgisme juvenil. Els ajuntaments diuen que no disposen de mitjans suficients per aturar-lo. La llei no te competències en les coses de l’esperit. Pot denunciar fets i castigar-los si pot, però és incompetent per canviar la naturalesa humana i la seva inclinació al mal. Alguns culpen Déu per la seva indolència d’acabar amb les malifetes. Se l’imaginen ajagut en una gandula xuclant un refresc indiferent de tot el que succeeix a la Terra. Li fan dir: demà ja m’encarregaré de posar fi al vandalisme. Si us plau, no em molesteu que estic molt ocupat. Aquest Déu no és el de la Bíblia. Un coneixement exhaustiu de Déu no és a l’abast de l’home però d’Ell en sabem el suficient perquè ens guiï, si li ho permetem, pel camí del bé.

El salmista fa una descripció de Déu  que si se la té en compte canviarà el comportament humà: “On aniré lluny del teu Esperit? ¿I on fugiré de la teva presència? Si pujo al cel, tu ets allà; si faig el meu llit al sepulcre, heus aquí, tu també hi ets. Si prenc les ales de l’alba, i habito a l’extrem del mar, fins allà la teva mà em guiarà, i la teva dreta m’agafarà.. Si jo digués: Indubtablement la tenebra em cobrirà, i la llum entorn meu serà nit, tampoc la tenebra no és fosca per a tu, i la nit brilla com el dia: per a tu la tenebra és com la llum” (Salm 139: 7-12).

Déu ho sap tot. Res se li escapa als seus ulls. ¿Creu el lector que si els vàndals, els incívics dels nostres dies, que es mouen per totes les esferes socials, cometrien les malifetes que fan si fossin conscients que Déu existeix i que coneix, no sols els seus fets, també les intencions de fer el mal que neixen en els seus cors? Si algú se sent observat les vint-i-quatre hores del dia i els tres cents seixanta cinc dies de l’any, ben segur que no les farà. El problema del vandalisme que planeja l’Associació de Veïns de La Mariola i que es manifesta arreu és una qüestió de fe en el Creador dels cels i la Terra que es fa tangible en el seu Fill que es va fer home en la persona de Jesús de Natzaret per a salvar el seu poble dels seus pecats.

Jesús que és “la llum del món” no desitja que ningú camini en la tenebra. Poc abans d’abandonar aquest món per ascendir al cel va deixar quest encàrrec als seus deixebles. “M’ha estat donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: Aneu, doncs, instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí, jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps. Amén” (Mateu 28: 18-20).

En el moment en que un creu en Jesús com el seu Salvador per l’Esperit habita en el creient  el caràcter de Jesús es va desenvolupant en el “nascut de nou”. Si les persones que es consideren “creients no practicants”, això sí, assisteixen a una església pel bateig d’un nadó, per la confirmació, els casament, l’enterrament  i en alguna altra data considerada assenyalada, si fossin vers creients, les males notícies que tant sovint se’n fan ressò els mitjans de comunicació no veurien la llum pública perquè el comportament d’aquests cristians de nom seria totalment distint.

Mentre la conversió en massa a Crist no es produeixi, que no es produirà, es hem conformar amb conviure amb el vandalisme divers. Ara bé, els vers cristians esperem la vinguda gloriosa del Senyor Jesucrist a buscar els seus i implantar el Regne de Déu etern en el que existirà la justícia en la seva plenitud. Mentre aquest dia no arribi seguirem anunciant l’Evangeli perquè els que tinguin oïdes per escoltar escoltin i puguem compartir la condició de fills de Déu: “Tots vosaltres sou fills de la llum i fills del dia, no som de la nit ni de la tenebra. Per tant, doncs, no estigueu dormint, com els altres, sinó vetlleu i siguem sobris, perquè els qui dormen, dormen de nit, els qui s’embriaguen, estan ebris de nit. Però nosaltres que som del dia, siguem sobris, havent-nos revestit amb la cuirassa de la fe i de l’amor, i amb el casc de l’esperança de la salvació” (1 Tessalonicencs 5: 5-8).

Octavi Pereña i Cortina