HIGIENE SOCIAL

Francesc Peiron, corresponsal de La Vanguardia a Nova york, comença el seu escrit “La jutgessa Cheryl Matthews ha fet història des de l’estrada”. La magistrada del comtat d’Oakland, Michigan, va imposar de 10 a 15 anys de presó a James i Jennifer Crumbley, els pares d’Ethan, que el 30 de novembre de 2021 va matar a trets quatre companys de l’institut de la ciutat d’Oxford. Feia una setmana que els seus progenitors li havien comprat la pistola, regal anticipat de Nadal…Els experts van remarcar que els fiscals de tot el país prenen nota d’aquest cas com un precedent per aplicar perquè els pares tinguin present que la seva conducta importa”. Ja era hora que els jutges coresponsabilitzin els pares dels delictes dels seus fills si no han fet tot el que calgui per frenar les seves tendències malvades i més quan els centres educatius els alerten del perill que representen per la societat, com en el cas d’Ethon.

El principi educatiu que hauria de ser present és: “I vosaltres els pares, no exaspereu els vostres fills, sino crieu-los en la disciplina i amonestació del Senyor”  (Efesis 6: 4). Malauradament aquest principi educatiu no s’aplica de manera generalitzada perquè els pares no creuen en Jesús. Des de la més tendra edat els infants ja donen mostres de rebequeria i d’indisciplina. En lloc de corregir-los d’acord a l’edat els afalaguen amb moixaines. Si no se’ls dóna el que demanen ploriquegen i piquen de peus. Criden per atreure l’atenció. Per no sentir-los se’ls concedeix el que demanen malgrat que el que exigeixen no sigui el que més els convé. S’ha establert un precedent i els fills saben com trencar  les defenses. En la muralla defensiva s’hi ha obert un esvoranc per on hi entren per aconseguí el que volen. En aquesta actitud filial ¿hi té alguna cosa a veure que els pares de l’Ethon li compressin la pistola amb que va matar els  seus quatre companys de l’institut?

La Bíblia cita el suposat cas d’uns pares que tenien un fill obtús i rebec que no escoltava raons. El propòsit del relat és ensenyar  als pares el què cal fer quan es trobin en una situació semblant: “Quan un home té un fill tossut i rebel, que no vol obeir la veu del seu pare i la veu de la seva mare, i l’han castigat i no els obeeix, llavors el seu pare i la seva mare el prendran, i el portaran als ancians de la seva ciutat, i al portal del seu lloc, i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre és tossut i rebel, no obeeix la nostra veu, és un golut i un embriac. Llavors tots els homes de la ciutat, l’apedregaran, i trauràs el mal d’enmig teu, i tot Israel ho escoltarà i tindrà por” (Deuteronomi 21: 18-21). Els segles han transcorregut i els costums han canviat, però l’ensenyança d’aquest text resta vigent. La tossuderia i la rebel·lia del noi havien de ser molt extremes perquè les autoritats de la ciutat el condemnessin a mort. Avui el principi de l’autoritat gairebé ha desaparegut de la societat. Avui no toca exercir justícia perquè no és políticament correcte. Cada il·legalitat ha de tenir la corresponent punició. Endavant les atxes!

La incivilitat que se la considera una falta lleu no se la castiga com caldria. Les autoritats que són responsables davant Déu de posar odre giren el cap per ver veure que no veuen res. Així és com la brutícia que envaeix els carrers i que fa fàstic envaeix els carrers. Els furts sovintegen i com no se’ls frena, els delinqüents s’embraveixen i es fan més violents.

Sovint passo per un carrer on hi ha uns contenidors envoltats de brutícia. Alguna vegada em trobo amb l’escombriaire que cobreix la zona. Comentem la brutícia. Em va sorprendre que em digués que tenia identificats els responsables de la  brutícia. Les autoritats ¿ho ignoren? ¿És que prefereixen que la situació segueixi sent com és per evitar-se problemes? ¿Les promeses electorals on queden? Ara que s’apropen unes noves eleccions, les partits confeccionen les llistes amb els noms dels candidats. A l’elector només li cal escollir una de les paperetes que presenten i posar-la a la urna. Això  ens fa creure que som un poble democràtic perquè emprem les urnes. Ingènuament creiem en la sobirania popular. És un error perquè darrere de l’acció humana s’hi troba la sobirania divina que impulsa la creació de les llistes i qui decideix el resultat electoral. Deixa exercir el lliure arbitri perquè decidim el que Ell vol. “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (Romans 13: 1). Les eleccions que es fan democràticament no significa que els elegits puguin fer i desfer al seu arbitri. Són servidors de Déu per al nostre bé. Però si fan el mal, tingueu por, que no és en va que porta l’espasa: perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal (v. 4). Si les autoritats no fan el bé als ciutadans i no castiguen als infractors de la llei hauran de retre comptes de la seva negligència quan hauran de presentar-se davant el tribunal de Crist a donar compte de la seva majordomia.

Octavi Pereña Cortina

 

CÈLIBES O CASATS

Per què un bisbe com Xavier Novell que segons la premsa és un home intel·ligent i possible candidat al cardenalat no es pot casar? El celibat clerical no té fonament bíblic. Es va instituir en el segle XI sent papa Gregori VII i reformat sota el pontificat de Pau VI en el Concili Vaticà II, en el capítol 2, punt 16 on el llegeix: “Mitjançant la virginitat o el celibat observat per causa del regne dels cels, els sacerdots són consagrats a Crist d’una manera especial i distingida”. Què té prioritat la llei humana o la divina? Indiscutiblement la que ha de prevaldre és la divina. Què diu la Llei de Déu? “Però l’Esperit diu clarament que en els darrers temps alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis, dels qui parlen falsament amb hipocresia, que tenen cauteritzada la pròpia consciència que prohibeixen casar-se” (1 Timoteu 4: 1-3a ).

Sembla ser que en plena activitat apostòlica i possiblement influenciats pel paganisme del que procedien, alguna cristians fossin partidaris del celibat clerical. Els profetes eren casats i desconeixien què era el celibat profètic. L’apòstol Pau escrivint a l’església de Corint, redacta: “¿No tenim dret de portar amb nosaltres una germana esposa com els altres apòstols, i els germans del Senyor i Quefes (Pere)? (1 Corintis 9: 5). La qüestió del celibat no es plantejava a l’hora d’escollir els pastors que havien de pasturar les esglésies.

Escrivint al seu deixeble Timoteu l’apòstol Pau li diu: “Aquesta paraula és fidel: si algú aspira a pasturar, desitja una bona obra. Cal, doncs, que el pastor sigui irreprensible marit d’una sola muller” (1 Timoteu 3: 1, 2). Jesús diu: “Hi ha eunucs que han nascut així del ventre de la mare” (Mateu 19: 12). Aquesta excepció de la regla no els exclou del ministeri pastoral si són cridats a aquest càrrec. El principi general és: “Que el pastor sigui irreprensiblement marit d’una sola muller”

Octavi Pereña Cortina

 

 

PER QUÈ FRACASSEN ELS POLÍTICS?

Fernando Ónega acaba el seu escrit “Una petita proposta”, així: ”Em limito a fer una modestíssima proposta: Seria molt demanar de l’Executiu de qui depèn la solvència de les decisions oficials que es sotmetin a una prova d’idoneïtat? No es farà perquè no interessa als compromisos  d’aquesta màquina de col·locació que són els partits. Però  no tinc cap dubte: si es fes, es tornaria la confiança a la societat” El mateix Ónega escriu: “La guerra entre partits que diu molt de la seva ànsia de poder i molt poca de la voluntat desinteressada de servir. I qui parla de la frivolitat del  nomenament dels càrrecs públics”. La Dana valenciana s’ha encarregat de posar al descobert la incompetència de càrrecs públics.

Per què fracassen  els polítics escollits democràticament?

Els israelites van anar al profeta Samuel a demanar-li que volien un rei com tenien les nacions veïnes. La proposta va molestar el profeta. Déu li va dir al seu disgustat servent: “No t’han rebutjat a tu, sinó a mi m’han rebutjat, perquè no regni sobre ells” (1 Samuel 8: 7). El Senyor ordena a Samuel que ungeixi com a rei Saúl, “un jove ben plantat, i no hi havia cap home entre els fils d’Israel més ben plantat que ell i d’espatlla en amunt era més alt que qualsevol del poble” 1 Samuel 9: 2).

En un principi semblava que el monarca escollit democràticament complia les expectatives que s’esperaven d’ell. Ai! “L’Esperit del Senyor es va apartar d’ell”         (1 Samuel: 16: 14). El Senyor Jesús explica la paràbola de l’esperit immund que torna a casa. l’esperit immund pel que sigui surt de l’home. Passat un temps decideix tornar a la casa que havia abandonat i la troba desocupada, endreçada i adornada. surt a busca set esperits pitjors que ell i entren a prendre’n possessió. El darrer estat d’aquell home es fa pitjor que el primer (Mateu 12: 43-45). Això és el que li va passar a Saúl “L’Esperit del Senyor es va apartar de Saúl, i el turmentava i un esperit de mal de part del Senyor el turmentava” (1 Samuel 16: 14).  Per haver-se apartat del Senyor Samuel amonesta a Saúl: “Avui el Senyor ha esquinçat de tu el regne d’Israel, i l’ha donat a un altre que és millor que tu” (I Samuel 15: 28). Per haver perdut el favor del Senyor Saúl va d’error a error. No té conseller en qui pugui aconsellar-se. S’apropa un enfrontament amb els filisteus. En la seva desesperació diu als seus servents: ”Busqueu-me  una dona amb poders nigromàntics i aniré a consultar-la” (I Samuel 28: 7). Dit i fet consulta la nigromàntica  i se’n torna a reunir amb les seves tropes. L’aniquilació de l’exèrcit d’Israel va ser total. I Saúl es va suïcidar deixant-se caure sobre la seva espasa. L’epitafi és revelador; “I Saúl va morir per la seva infidelitat que va cometre contra el Senyor referent a la paraula del Senyor que no havia guardat, i també per preguntar una nigromàntica per consultar-la. No va consultar el Senyor, per això el va matar, i va transferir el regne d’Israel a David, fill de Jessè” (2 Cròniques 10: 13, 14).

Tornem enrere: “I el Senyor va dir a Samuel: ¿Fins quan et doldràs per Saúl quan jo l’he rebutjat perquè no regni sobre Israel. Omple el teu corn amb oli, i ves, jo t’envio a Jessè de Betlem, perquè m’he proveït d’un rei entre es seus fills” (I Samuel 16: 1). Sense pensar-s’ho dues vegades Samuel omple la banya d’oli i surt disparat cap a Betlem per complir l’encàrrec del Senyor d’ungir a un dels fills de Jessè. A quin d’ells? Quin senyal veurà que li  permeti identificar el jove que haurà d’ungir com a rei d’Israel l’escollit pel Senyor? “I va esdevenir que en veure Eliab va dir: Certament l’ungit del Senyor és davant meu” (1 Samuel 16: 6). El Senyor li va parar els peus en dir-li: No miris el seu aspecte, ni l’alçada de la seva estatura, perquè l’he rebutjat perquè el Senyor no mira com l’home, perquè l’home mira el que té davant dels ulls, però el Senyor mira el cor” (v. 7). Quan finalment es va presentar David, el fill petit de Jessè “el va ungir enmig dels seus germans, i l’Esperit del Senyor va venir sobre David des de aquell dia endavant” (v. 13). Malgrat que David va ser un home escollit per Déu per ser un home segons el seu propi cor, i que el Senyor li hagués manat que fos príncep sobre el seu poble (I Samuel 13: 14). No va deixar de ser un pecador. En les pàgines de la Bíblia han quedat registrats molts dels seus pecats, que li eren perdonats quan els confessava a Ell. Deu treballa mitjançant vasos de fang que són molt fràgils i no deixa de fer-ho mentre siguin conscients de la seva fragilitat.

El Senyor li va dir a l’apòstol Pau: “Et basta la meva gràcia, perquè el meu poder es perfecciona en la feblesa. De molt bon grat, doncs, em gloriaré en la meva feblesa, a fi que estigui sobre mi el poder de Crist” (2 Corintis 12: 9).

Saúl va fracassar com a rei perquè no va resistir el diable i va permetre que un esperit maligne de part del Senyor el turmentés” (I Samuel 16: 14). I no es va penedir de la seva desobediència. La trajectòria religiosa del rei David queda reflectida en aquest text del Salm 51: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia, d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta-m completament de a meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions, i el meu pecat és sempre davant meu· (vv. 1-3).

Saúl, rei incrèdul que guiat per un esperit maligne va esfondrar  el regne i va morir suïcidant-se. David, home humil davant Déu va deixar un regne gloriós. L’epitafi diu: “I va morir en bona vellesa, ple de dies, de riquesa i d’honor” (I Cròniques 29: 28).

Octavi Pereña Cortina

 

CATÀSTROFES SOBTADES

La Dana valenciana ha provocat nombrosos danys materials i abundància de morts., i consternació entre familiars i amics dels desaparegut en ignorar el seu parador. Jesús es refereix a dos fets catastròfics que sobrepassen amb escreix als que La Dana ha produït en el País Valencià. Un és el Diluvi Universal. Com el nom indica, un cataclisme que fa afectar tota la Terra. L’altre és la destrucció de Sodoma i Gomorra. En ambdós casos, abans que es produís el col·lapse, les persones “menjaven, bevien, es casaven i es donaven en casament, compraven, venien, plantaven, construïen” (Lluc 17: 27, 28). Ningú sospitava les catàstrofes que els havien de caure al damunt de manera sobtada.

Jesús també es refereix a dos fets luctuosos que no són de la magnitud dels esmentats que també es van produir en un obrir i cloure els ulls, sobtadament. L’un es refereix al “cas dels galileus, la sang dels quals Pilat havia barrejat amb els sacrificis”. Jesús va dir als seus oients: “¿Penseu que aquests galileus van ser més pecadors que tots els altres galileus perquè van patir aquestes coses?” (Lluc 13: 1,2). L’altre cas es refereix “a aquells divuit sobre els quals va caure la torre  de Siloé, i els va matar. ¿Penseu que eren més culpables que tots els altres homes que vivien a Jerusalem?”      (v. 4). En ambdós casos Jesús acaba amb el mateix afegitó: “Si no us penediu, tots us perdreu igual” (vv. 3, 5). “No,  us dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual”     (vv. 3, 5).

A vegades creiem que la mort és una cosa que els passa als altres sense pensar que un dia trucarà a la nostra porta. Els mitjans s’encarreguen una i altra  vegada de recordar-nos la tragèdia de La Dana valenciana. Mirant-la des de lluny no ens treu ni el son ni la gana. És una noticia més de les que els mitjans difonen. Escoltar una i una altra vegada noticies violentes, ens han immunitzat. Les paraules de Jesús haurien de sacsejar les nostres consciències   perquè la mort més aviat o més tard ens arribarà i llavors ens haurem d’enfrontar a la realitat de l’eternitat: “No,  us dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual”. Què significa en quest text, perdre? En la Bíblia hi trobem dos significats: Mort espiritual que es produeix en el mateix instant que l’òvul és fecundat pel semen. El resultat és la insensibilitat total a la vertadera espiritualitat L’altre és la mort del cos que es produirà en un moment o altre de la nostra història . Quan Jesús diu al seu auditori: “No,  us dic. Però si no us penediu, tots us perdreu igual” ens recorda que hem heretat el pecat d’Adam del qual som corresponsables i del que ens hem de penedir: “Per quan tots han pecat, i estan destituïts de la gloria de Déu” (Romans 3: 23).

Si no ens penedim, el picar de peus en senyal de protesta no impedirà que arribat el dia que hàgim de comparèixer davant el tribunal de Crist, el Jutge suprem dicti la sentència de condemna eterna. No la aniquilació, com alguns defensen per escapolir-se del judici diví. Amb la mort no ens convertim amb pols còsmic impersonal. L’apòstol Pau amb molta brevetat descriu l’existència eterna  després de la mort del cos dels cadàvers espirituals: “Amb flama de foc, per donar el càstig als qui no coneixen Déu i els qui no obeeixen l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist, els quals seran castigats amb l’eterna ruïna, fora de la presència del Senyor, i de la gloria del seu poder”                     (1 Tessalonicencs 1: 8, 9).

Sigui per un decés sobtat o sigui per una malaltia de llarga durada, pel sol fet de ser pecadors, tots morirem. El lector que llegeix aquest escrit té l’oportunitat, si encara no ho  ha fet escollir on vol passar l’eternitat. Quan exhali el darrer alè segellarà el seu destí per sempre. Ja no tindrà una segona oportunitat de penedir-se i escapolir-se de la condemna eterna.

Octavi Pereña Cortina

 

JUVENTUD INSATISFECHA

Explicar el sentido y propósito de la visa tendría que ser la base de toda educación

“Acostumbramos a relacionar a la juventud con la alegría y el deseo de vivir” (Lola García, periodista).  La realidad desmiente este aforismo. El contexto social es tan oscuro y retorcido que no facilita que los niños y adolescentes sean felices. Tampoco lo proporciona el entorno familiar tan tóxico en muchos casos. En conjunto se respira un aire tan contaminado que contribuye al incremento de los problemas de salud mental deteriorada por la adicción a los fármacos antidepresivos y ansiolíticos. Los niños y adolescentes se encuentran inmersos en un ambiente de confusión generalizada que no permite encontrar la puerta de salida de emergencia que da acceso a una zona libre de contaminación. La insatisfacción se acentúa. ¿Están los niños y adolescentes condenados a vivir en un ambiente social tan enmarañado y que tantos daños sicológicos produce? Ello depende de la decisión que los afectados tomen.

La Dra. Teresa Vilà dice algo incorrecto según la Sanidad oficial: “La ansiedad se acostumbra a somatizarla con dolor de espalda, mal de cabeza o malestar físico. Y en muchas ocasiones esta dolencia no se soluciona con una pastilla, sino buscando el origen que lo ocasiona y actuando sobre éste”. Si no se actúa directamente sobre sobre la causa que somatiza la ansiedad los trastornos mentales que provoca no desparecerán. Lo que colectivamente no puede conseguirse sí se puede alcanzar individualmente. Normalmente se busca  horizontalmente la solución. Si Sanidad no puede solucionar el problema, ¿por qué no se busca corregirlo verticalmente como propone el salmista? “Alzaré mis ojos a los montes, ¿de dónde vendrá mi socorro? Mi socorro viene del Señor, que hizo los cielos y la tierra. No dará tu pie al resbaladero, ni dormirá el que te guarda: He aquí no se adormecerá ni dormirá el que guarda Israel. El Señor es tu guardador, el Señor es tu sombra a tu mano derecha. El sol no te fatigará de día, ni la luna de noche. El Señor te guardará de todo mal, Él guardará tu alma. El Señor guardará tu salida y tu entrada desde ahora y para siempre” (Salmo 121: 1-8).

Las relaciones padres/hijos a menudo son tóxicas. Los vínculos del Padre celestial con sus hijos siempre se caracterizan por un amor incondicional. Fíjese el lector la manera como el amor del Padre celestial se manifiesta en la relación con sus hijos: “Y habéis ya olvidado la exhortación que como a hijos os dirige diciendo: Hijo mío, no menosprecies la disciplina del Señor, ni desmayes cuando eres reprendido por Él, porque el Señor al que ama disciplina, y azota a todo el que recibe por hijo, y si soportáis la disciplina, Dios os trata como a hijos, porque, ¿qué hijo es aquel a quien el padre no disciplina? Pero si os deja sin disciplina, de la cual todos habéis sido participantes, entonces sois bastardos, y no hijos” (Hebreos 12: 5-8).

Describe al Padre celestial la parábola del hijo pródigo. El hijo abandona la casa paterna para “irse a vivir a una tierra lejana y allí desperdició sus bienes viviendo perdidamente…Y  volviendo en sí dijo: Ya no soy digno de ser llamado hijo, hazme como a uno de tus jornaleros. Y levantándose vino  su padre…Y cuando estaba lejos, lo vio su padre, y fue movido a misericordia, y corrió, y se echó sobre su cuello, y le besó” (Lucas 15: 11-32).

Un texto de Proverbios que encaja perfectamente con la parábola del hijo pródigo: “Oye, hijo mío, la instrucción de tu padre, y no desprecies la dirección de tu madre, porque adorno de gracia serán a tu cabeza, y collares  a tu cuello2 (1: 8, 9). El autor de este proverbio presenta al Padre celestial instruyendo a su hijo (¿pródigo?). Realmente todos somos hijos pródigos que en Adán  hemos abandonado la casa del Padre celestial para “irnos a una tierra lejana para desperdiciar los bienes para vivir perdidamente”. La adolescencia acostumbra a ser díscola. Es una etapa de crecimiento y de formación en que el hijo cree que lo sabe todo y que puede prescindir de la instrucción paterna. Esta deformación racional se debe al engaño de Satanás que perturbó la mente de Eva: “Sabe Dios que el día que comas (el fruto del árbol prohibido) serán abiertos vuestros ojos, y seréis como Dios, sabiendo el bien y el mal” (Génesis 3: 5). Eva comió y la semilla de la insatisfacción se sembro en los corazones de todos los humanos. He aquí la fuente de donde nace la rebeldía de los hijos hacia los padres. Piensan que lo saben todo: el  bien y el mal. No necesitan que nadie les enseñe. ¡Craso error!

Los padres “ciertamente por unos pocos días nos disciplinaban como a ellos les parecía, pero Éste (el Padre celestial) para lo que nos es provechoso, para que participemos de su santidad” (Hebreos 12: 10). La finalidad de la instrucción que recibimos del Padre  es para hacernos semejantes a Él.

“A menudo la disciplina que dan los padres está fuera de lugar lo cual levanta un muro de separación entre padres e hijos lo cual impide que los hijos acudan a los padres en busca de consejo. Este abismo generacional lo aprovecha Satanás, el padre de la mentira para hacerles creer que la vida cristiana es muy aburrida. Según Proverbios 1: 9 la instrucción del Padre celestial es “adorno de gracia será a tu cabeza, y collar a tu cuello”. La voz de Dios lo es todo menos aburrimiento. Nos enseña: “Sobre toda cosa guardada, guarda tu corazón, porque de él mana la vida” (Proverbios 4: 23). Vivir insatisfecho  o con gozo permanente depende de un decisión que sólo tú poder hacer. Solo existen dos “influencers” que pueden hace que tu vida sea gozosa o insatisfecha. Jesús que te proporciona gozo permanente.  Satanás te mantiene en la insatisfacción. Escoge sabiamente.

Octavi Pereña Cortina

 

 

QUI GUANYARÀ?

El panorama polític és molt decebedor. Si s’estiren els fils s’hi troba molta merda. Les clavegueres dels partits estan farcides d’excessiva corrupció. No existeix efecte sense causa. La font de l’ensorrada política es troba en el fet que actua horitzontalment. La política  és quelcom exclusivament cosa nostra i nomes som nosaltres qui em d’aturar la seva caiguda lliure. Els polítics són massa orgullosos per reconèixer el seu fracàs i acceptar que han d’abandonar la mirada horitzontal i dirigir-la verticalment.

Gràcies als avenços tecnològics i a relativa facilitat com s’investiga l’espai creiem  que som déus. Si ho som ho som amb peus de fang. Malgrat que Déu va fer l’home “una mica menor que els àngels, el vas coronar de glòria i honor, i el vas posar sobre les obres de les teves mans, vas sotmetre totes les coses sota els seus peus” (Hebreus 2: 7, 8), seguim sent homes que a causa del pecat d’Adam ens trobem en una situació molt inferior a la que teníem abans que el pecat malmetés la nostra relació amb Déu. Els salmista ens obre una porta per la que els polítics farien molt bé que traspassessin: :”Alçaré els meus ulls a les muntanyes, ¿d’on em vindrà l’auxili? El meu auxili ve del Senyor, que ha fet els cels i la terra” (Salm 121: 1, 2). El salmista ens transporta al camp de l’esperit. És en aquest camp on s’ha d’anar a buscar la solució a la davallada política.

Heus aquí el dilema. A causa del pecat naixem cecs espiritualment. Només creiem allò que contemplem amb els ulls de la cara i palpem amb els dits. Fora de lo material no hi ha res. Tot són faules. Aquesta és la gran tragèdia de la humanitat que no pot resoldre els problemes. L’apòstol Pau fa sonar l’alarma perquè la dimensió espiritual no es converteixi en un forat negre que ens engoleixi i ens destrueixi: “Vestim-nos tota l’armadura de Déu, a fi que puguem estar ferms contra els estratagemes del diable. Perquè la nostra lluita no és contra sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de les tenebres, contra els esperits de maldat en els àmbits celestials. Per això prenem tota l’armadura de Déu, a fi que puguem  resistir en el dia dolent i, després de totes les coses, estar ferms”  (Efesis 6: 11-13).

Ernest Maragall en referència als cartells que el relacionaven amb l’Alzheimer del seu germà Pascual, per desacreditar-lo políticament, ha dit: “Sento horror i vergonya per pertànyer a un tros de societat capaç de dur a terme actuacions tan indecents”. Si tota la indecència política acabés amb això ens podríem donar per satisfets. Però no, la indecència política ha pres una dimensió tan gegantina que si no prestem atenció a les paraules de l’apòstol ens cobrirem de merda. Això, malauradament ja està passant.

Ja és hora que es posin sobre la taula les intencions ocultes dels partits polítics. Els fariseus, els eterns enemics de Jesús que pretenien desfer-se d’Ell al preu que fos, li diuen: “Tu dones testimoni de tu mateix, el teu testimoni no és verídic” (Joan 8: 13). Això és l’inici d’una controvèrsia que ens portarà fins Abraham i la seva descendència. A nosaltres  els occidentals ens pot semblar un tema intranscendent, però és de cabdal importància perquè entendre-ho ens ajudarà a donar la resposta a la pregunta. “Qui guanyarà?”, que és el títol d’aquest escrit. El fariseus creien que pel fet de ser descendència carnal d’Abraham ja eren autèntica descendència del patriarca. Carnalment sí que ho eren. Espiritualment no. "Sapigueu, doncs, que els de la fe” (d’Abraham), “aquests són fills d’Abraham” (Gàlates 3: 7). Els fariseus defensaven a capa i espasa ser descendència d’Abraham. Jesús no ho desmenteix: “Sé que sou descendència d’Abraham” (Joan 8: 37). Si fóssiu vertaders fills d’Abraham “faríeu les obres d’Abraham” (v. 39). Ara esclata la traca final quan Jesús els diu: “vosaltres sou del vostre pare el diable,  i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8 44).

Jesús, “que és la glòria” (del Pare), “i l’expressió exacta de l’essència” (del Pare), “ (Hebreus 1: 3), se les ha de veure amb els fariseus que són fills de Satanàs com ho són tots els que no són de la fe d’Abraham. Si el combat acaba en taules la solució al problema del mal, en tota la seva diversitat de manifestacions, només ens queda picar de peus. Des del moment que Llucifer es va revoltar  contra Déu per tal de destronar-lo ha estat activa una guerra a mata-degolla. No sabem com va poder ser que d’on tot era bo pogués  manifestar-se el pecat de l’orgull. Sí sabem que Satanàs és com un gos encadenat. Només pot actuar segons la llargada de la cadena. El que sí sabem perquè la Bíblia ho ensenya amb claredat és que Satanàs vol destruir el pla de Déu de salvar el seu poble dels seus pecats. Ho va intentar matant Jesús quan tenia dos anys per l’espada d’Herodes. Va fracassar. Els jueus van intentar matar-lo en diverses ocasions. Sense aconseguir-ho.

Apropant-se el dia D i l’hora H  de l’execució del pla de Déu per la salvació del seu poble, Jesús va dir: “Per això el Pare m’estima perquè jo poso la meva vida per tornar-la a prendre. Ningú no me la pren, sinó que jo mateix la poso. Tinc potestat de posar-la i potestat de tornar-la a agafar” (Joan 10: 17, 18). Un segon abans de morir Jesús va exclamar: “S’ha complert! i inclinant el cap, va lliurar l’esperit” (Joan 19: 30). Els fariseus, sequaços de Satanàs,es fregaven les mas de satisfacció creient que havien assolit la victòria sobre el seu enemic. L’alegria els va durar ben poc perquè al tercer dia en compliment de les escriptures Jesús va ressuscitar. La tomba va quedar buida. Per intentar amagar el fet, la casta sacerdotal va subornar els soldats romans perquè diguessin que els apòstol van robar el cos de Jesús mentre dormien. Jesús sí va ressuscitar. Va guanyar la partida. Satanàs ha perdut la guerra. Ara només cal que l’estocada final Jesús li clavi a Satanàs el dia que tornarà en la seva glòria a buscar el seu poble. Jesús que és la VIDA ha vençut a l’autor de la mort. Mentre tant, el poble de Déu espera expectant la vinguda gloriosa de Jesús per introduir el regne etern de Déu per acabar per sempre el malson de la corrupció política.

Octavi Pereña Cortina

 

ESPIRITISME CRISTIÀ

El profeta Jeremies fa sonar l’alarma  quan escriu: “Jo no vaig enviar aquests profetes. No els vaig parlar, però ells profetitzen. Però si haguessin estat en el meu consell, i haguessin fet escoltar al meu poble les meves paraules aleshores els haurien fet tornar del seu mal camí, i de la maldat de les seves obres” (23: 21, 22).

Jesús afirma: “I s’aixecaran molts falsos profetes, i en faran desviar molts” (Mateu 24: 11). l’apòstol Pere confirma el que ha dit Jesús: “Però també hi van haver falsos profetes entre el poble, com també hi haurà entre vosaltres falsos mestres que introduiran encobertament sectes de perdició, fins a negar l’Amo que els ha comprat, i s’atrauran sobre ells mateixos una prompta perdició. I molts seguiran els seus camins de perdició, i per culpa d’ells serà difamat el camí de la veritat. I amb cobdícia faran negoci de vosaltres amb paraules artificioses. Des d’antic la seva condemnació no està inactiva, i no dorm la seva perdició” (2 Pere 2: 1-3)

L’alarma hauria d’haver sonat al celebrar la festa de Tots Sants i en la commemoració de tots els fidels difunts quan l’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella. escriu: “D’altra banda, el 2 de novembre dia dels fidels difunts, preguem per tots aquells que ens han deixat i que han finalitzat el seu camí aquí a la Terra. Els recordem amb afecte, els portem al cor. Per això preguem al Déu Pare misericordiós, per intercessió de santa Maria i de tots els sants, perquè puguin gaudir de la vida eterna al cel”. El prelat en el seu escrit “La flama de l’esperança” (La Vanguardia 3/11/2024). El prelat deixa entreveure que els vius es poden comunicar  amb els difunts.

Aquesta filosofia és pagana i es contraria a les ensenyances de la Bíblia. Heus ací uns textos: “ Perquè la rebel·lió és com el pecat d’endevinació” (1 Samuel 5: 23). “Que no es trobi en tu…ni qui practiqui l’endevinació, ni que faci de vident, ni que faci presagis, ni fetiller, ni que faci encanteris, ni qui pregunti a nigromàntics, ni endevins, ni evocadors de morts, perquè tothom que fa aquestes coses és una abominació pel Senyor, i és per causa d’aquestes abominacions  que el Senyor el teu Déu expulsa aquestes nacions del teu davant” (Deuteronomi 18: 10-14).

Tant el profeta Jeremies com l’apòstol Pere ens avisen que l’Església de Crist aquí a la Terra no la constitueixen persones totalment santes. Jesús explica la paràbola de la zitzània i el blat (Mateu 13: 24-30). Jesús acaba la paràbola dient a aquells que volien arrencar la zitzània abans d’hora: “Deixeu que tots dos creixin juntament fins a la sega, i en el temps de la sega diré als segadors: Colliu primer la zitzània i lligueu-la en feixos per cremar-la, però el blat aplegueu-lo en el meu graner”.

L’arquebisbe de Barcelona en l’escrit esmentat no es comporta com un sembrador de blat. Ho fa com a sembrador de zitzània. Ho fa com “un enemic” (v. 28) que s’infiltra furtivament en la vinya del Senyor. ¿Qui és l’enemic? L’apòstol Joan el desemmascara quan amb duresa escriu: “Vosaltres sou del vostre pare el diable. I voleu fer els desitjos del vostre pare, ell és homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat. Quan parla la mentida  parla del que li és propi perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44). Del pare de la mentida la Bíblia diu: “I la serp la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor Déu havia fet” (Gènesi 3: 1). De l’enemic que furtivament entra al camp per contaminar-lo amb la zitzània, l’apòstol Pau el descriu: “Perquè aquests tals són falsos apòstols,  obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant no és gran cosa si els servidors es disfressen de servidors de justícia, la fi dels quals serà segons les seves obres” (2 Corintis 11: 13-15).

Satanàs no s’infiltra en les esglésies a  cara descoberta. Sempre ho fa portant la màscara de la hipocresia. Se la canvia segons les circumstàncies. Això sí, sempre fent veure que és un apòstol de Jesucrist. L’engany, perquè no es descobreixi sempre va acompanyat amb mitges veritats. La mentida no s’atreveix a plantar cara a la veritat obertament. La Paraula de Déu és la veritat. Satanàs per poder mentir sense ser descobert, ho fa desvirtuant la Bíblia. Si aconsegueix que les persones considerin la Bíblia com una obra literària com el Quixot, guanya la partida. Als qui es consideren cristians de només de boca els farà creure  les coses més aberrants.

Llegim en l’escrit del purpurat barceloní: “En aquesta època, en que resem pels difunts …Els cristians no mirem la mort amb por, sinó amb esperança, preguem pels difunts i els deixem en la pau de Déu, perquè puguin arribar a la joia plena del cel…Visquem el veritable sentit de les celebracions amb que comencem els mes de novembre tan arrelades a la nostra història i cultura, i plenes d’esperança cristiana” (?). L’escrit que comentem no deixa de traspuar espiritisme. És cert que no és un espiritisme groller com el pagà perquè se l’ha maquillat  amb una capa de cristianisme. Aquesta mutació externa se la pot comparar amb la dita: “La mona encara que es vesteixi de seda, mona es queda”.

Octavi Pereña Cortina

 

 

LA GUERRA TÉ SENTIT

En un dels seus apunts al natural JL Martin es refereix a la guerra. Dalt, a la part esquerre de la vinyeta, un breu text: “Orient Mitjà”. Sota el tex, molts esclats de bombes.  A la dreta del dibuix i a la part alta un núvol fosc acompanyat d’un breu text: “Déu parla”. Dins del núvol fosc un text: “S’aixequen oracions per la pau però no les sent per les explosions”. “Ai la guerra! Em pregunto si és necessari que les persones civilitzades es dediquin a la guerra. No sols et dic que no és necessària, sinó que mai serà necessària, i que sempre, no només en algunes ocasions destrueix el desenvolupament de la humanitat, destrueix la justícia i atura el progrés. (Golton Mohk).

“La guerra és una matança de persones que no es coneixen en profit de persones que sí es coneixen però que no es maten” (Paul Valeri).

“Si un caníbal fa servir forquilla i ganivet per menjar, ¿és progrés? Avui o demà, uns caníbals que mengen amb forquilla i ganivet bombardegen la meva ciutat en nom de la democràcia i de la llibertat, ¿és civilització?” (Anònim).

Es podria allargar fins l’infinit la llista de citacions que tracten la guerra. Com escriu el profeta Isaïes: “Però els malvats són com el mar agitat, que no pot estar tranquil, les seves aigües llancen llot i fang. No hi ha pau diu el meu Déu, per als malvats” (57: 20, 21).

Per més que es repeteixi fins la sacietat que s’ha de tenir memòria històrica perquè no es repeteixi el passat luctuós, el cert és que no aprenem la lliçó: “Us vaig destruir com la destrucció de Déu com Gomorra i Sodoma, i vau esdevenir, com un tió salvat del foc: Tanmateix, encara no vau tornar a mi, afirmació del Senyor” (Amós 4: 11). Malgrat els advertiment del Senyor en són molts els qui no li fan cas. Malgrat tot, a vegades es troba un tió que s’escapa del foc. Basant-se en aquesta esperança els cristians fan cas de l’encàrrec que els ha donat Jesús d’anunciar el missatge de salvació sense discriminar ningú. Segons el profeta Isaïes no és l’esclat de bombes que impedeix que Déu no escolti les súpliques que li fan els homes perquè ens doni la pau tan necessària. El text que transcric és un xic llarg, però conté el secret pel que Déu no escolta les nostres pregàries demanant-li pau: “Heus aquí, la mà del Senyor no s’ha escurçat  per salvar, i la seva orella no s’ha endurit per escoltar. Sinó que les vostres iniquitats són les que han fet separació entre vosaltres i el vostre Déu. I els vostres pecats li han fet amagar el rostre de vosaltres per no escoltar. Perquè les vostres mans estan contaminades amb sang, i els vostres dits amb iniquitat, els vostres llavis han parlat falsedat, i la vostra llengua murmura perversitat. No hi ha qui reclami justícia, i no hi ha ningú que jutgi amb fidelitat: Confieu en el no-res, i parleu falsedat i concebeu dolenteria i infanteu iniquitat…No coneixeu el camí de la pau, i no hi ha judici en els vostres senders, i han fet senderes torçades, ningú del qui hi passa no coneix la pau…I el Redemptor vindrà a Sió i a aquells de Jacob que es converteixi de la seva transgressió, declaració del Senyor. Aixeca’t, brilla, perquè la teva llum ha vingut, i la glòria del Senyor s’ha alçat sobre tu” (Isaïes 59: 1-4, 8,9, 20,21: 60: 1).

Quan equivocat estava el general nord-americà Douglas Mac  Arthur quan després de la rendició del Japó, el 2/09/1945, des de el vaixell Missouri  va dir: “Conciutadans, avui callen les armes. s’ha acabat la gran tragèdia. S’ha guanyat un gran victòria. Els cels ja no fan ploure mort. Els mars només serveixen pel comerç. Arreu els homes caminen drets a la llum del sol. Tot el món està en una pau completa”. Des del 1945 fins avui les guerres s’han multiplicat i l’armament és més mortífer i destructor. Les guerres no s’han acabat ni s’acabaran. Les armes que es fabriquen són per fer-les servir. No per emmagatzemar-les.

Jesús assegut en el Mont dels Olivers, entre altres coses va dir als seus deixebles. “Començareu a sentir parlar de guerres i de rumors de guerres. No us inquieteu, perquè cal que passin aquestes coses, però encara no és la fi. Perquè s’alçarà nació contra nació, i regne contra regne…Però aquestes coses són el començament dels dolors” (Mateu 24: 6-8).

Si fem un viatge al passat  ens pararem en el llibre de Daniel i ens fixarem en l’estrany somni que va tenir el rei Nabucodonosor. Si ho fem aprendrem una important lliçó que ens donarà tranquil·litat en els borrascosos dies que ens toca viure. El monarca no va recordar el somni, però la desmemoria el va deixar perplex i inquiet. De tota manera va voler recuperar-lo. Va enviar a buscar a bruixots, mags, astròlegs per recuperar el somni oblidat. No hi va haver manera de complaure el monarca. A petició de Daniel, un jove jueu deportat a Babilònia a qui Déu   li havia donat el do d’interpretar somnis (Daniel 1: 17), el desterrat adolescent va ser portat a la presència de Nabucodonosor. L’intèrpret li va dir al rei que en el somni havia vist una gegantina i estàtua que tenia el cap d’or pur, el pit i els braços de plata, el ventre i les cuixes de bronze, les cames de ferro, els peus en part de ferro i en part d’argila. Mentre en el somni el monarca contemplava la colossal figura, “una pedra va ser tallada sense mans i va colpir l’estàtua als seus peus de ferro i d’argila, i els va esmicolar” (2: 34). L’estàtua es va esbocinar. Començant per Nabucodonosor i el seu imperi, “en els dies d’aquests reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble: esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (v. 44). La Història confirma la veracitat de la profecia.

La data del compliment de la vaticini anunciat per Daniel roman secret. És per això que Jesús va dir als seus deixebles: “Per això, vosaltres també estigueu preparats, perquè a l’hora que no penseu, ve el Fill de l’Home” (Mateu 24: 44). Els fills de la llum sempre vetllant esperant que vingui Jesús en la seva gloria per posar fi el món  que coneixem per introduir el regne de Déu etern que acabarà amb l’angoixa que provoca ser ciutadans d’un dels regnes d’aquest món. Per la fe que és do de Déu esperem amb vehemència el que no veiem.

Octavi Pereña Cortina

 

FORMACIÓ PERMANENT

Un món que canvia de pressa, especialment en l’àmbit laboral, la formació permanent és una necessitat vital per no quedar-se despenjat. Malauradament la necessitat lectora  s’ha quedat limitada a la lectura de documents relacionats amb la feina. Fora de l’àmbit laboral a prou feines es llegeix. La lectura sempre ha estat una necessitat deficient. Fa anys vaig llegir en un llibre sobre publicitat que els textos han de ser molt breus per la manca de comprensió lectora en els lectors dels anuncis. Avui amb la tecnologia digital la manca de lectors s’agreuja perquè posa a l’abast dels potencials lectors textos que no requereixen l’esforç de llegir un llibre. Educació es queixa de la magnitud que presenta el problema de la incomprensió lectora dels estudiants.

Si la crisi lectora és tan greu en el camp sensual, la crisi lectora en el camps espiritual encara és mes greu. Per naixement natural naixem espiritualment morts, malgrat que siguem vius físicament. En vida, els cadàvers espirituals només els interessa  les exigències sensuals que els demana la carn: Àpats exquisits, viatges  a paradisos idíl·lics, espectacles com més sensuals millor que millor, el futbol i altres esports, exclusivament com a espectadors, no com a practicants, que encenen passions,…Com la majoria de les persones són cadàvers vivents  no necessiten nodrir l’ànima amb la lectura i meditació de la Bíblia que és la Paraula de Déu vers l’home. Avui potser no. Anys enrere es compraven edicions de luxe de la Bíblia que quedaven molt bé en la llibreria del menjador, com ornament. Les seves pàgines impol·lutes com acabades de sortir de la impremta.  Les tapes no s’havien obert mai. Les  pàgines no contenien cap empremta digital que identifiques el lector. Per il·lustrats que siguin els cadàvers espirituals no senten cap necessitat de nodrir l’esperit.

Els   morts espirituals són això: Cadàvers que si no és per una força externa que els doni vida, mai s’aixecaran d’entre els morts. Això ho il·lustra molt bé Ezequiel 37: 1-14. En la conversa que Jesús va mantenir amb Nicodem, erudit jueu, el Mestre li va dir al seu il·lustre  visitant: “Allò que ha nascut de la carn és carn, i allò nascut de l’Esperit és esperit” (Joan 3: 6). Aquest text fa referència a la dicotomia humana: carn i esperit. Per naixement natural naixem sent cadàvers espirituals. Heus aquí la causa per la que la majoria de persones no els interessi el conreu de l’ànima. Jesús en un dels seus desplaçaments  de Jerusalem a Galilea havia de passar per Samaria. Cansat per la caminada es va seure vora un pou. En això una dona s’acosta per omplir d’aigua el càntir que portava. L’ocasió dóna peu a l’inici d’una conversa entre les dues persones. Jesús li diu a la samaritana: “Dóna’m aigua” (Joan 4: 2). Jesús continua dient-li: “Si sabessis qui sóc jo que et demano aigua, tu li n’hauries demanat, i Ell t’hauria donat aigua viva” (v. 10). La dona només coneixia l’aigua del pou.  Què és això de l’aigua viva? A la dona se li desperta el rosec de la consciència. Jesús li explica. “Tot el qui beu aigua d’aquesta  tornarà a tenir set. Però  el qui begui de l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré serà dins d’ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (v. 14). L’aigua que Jesús dóna a l’ànima assedegada no té res a veure amb l’aigua fresca que neix del pou. Jesús ens treu de dubtes: “L’últim dia, el més gran de la festa. Jesús es va posar dret, i va exclamar dient: Si algú te set, vingui a mi i begui. El qui creu en mi com ha dit l’Escriptura, del seu interior brollaran rius d’aigua viva. I va dir això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creien en Ell, doncs encara no havia vingut l’Esperit Sant, perquè Jesús encara no havia estat glorificat” (Joan 7: 37-39). Qui creu en Jesús com escriu l’apòstol Pau fa que “rebi la primícia de l’Esperit, gemega dins nostre anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos. Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que es veu, per què ho ha d’esperar encara?” (Romans 8: 23, 24).

L’anhel que l’Esperit Sant provoca en l’ànima del creient en Crist el descriu perfectament el Salm 42: 1, 2: “Com el cérvol brama pels rierols d’aigua, així. t’anhela la meva ànima, Déu meu. La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent”. El panteixar del cérvol per l‘aigua és una bella il·lustració  del creient en Crist que anhela estar més a prop d’Ell que és l’aigua viva i el pa de vida que apaguen les necessitats bàsiques de l’ànima. Si el panteixar per Crist es manté viu: ”No  ens deixarà ociosos ni sense fruit vers el coneixement profund del nostre senyor Jesucrist” (2 Pere 1: 8). En definitiva, la formació permanent del creient en Crist serà una necessitat vital.

Octavi Pereña Cortina

 

LÍMITS A LA MALDAT

Gaël Faye, escriptor i raper de Burundi, en resposta a la periodista Ima Sanchís, diu:” Sóc un pessimista que creu en el futur. Entenc la pau com un interval entre guerres, perquè és molt més fàcil deixar anar els baixos instints que perseverar en el diàleg, la recerca de l’empatia i el compromís. L’espiritualitat té aquesta força, però sovint s’aplica malament…El genocidi és el crim dels crims. Només els éssers humans tenen l’estúpida idea d’esborrar de la terra uns altres de la seva mateixa espècie. Ho hem traït tot: Déu, els nostres valors, la cultura He viscut amb questa vergonya…I he conegut persones justes. Ells són la nostra llum. No podré explicar-me mai com entre persones d’una mateixa família n’hi ha que deixen matar els seus veïns i d’altres tenen la força moral de dir que no arriscant la seva vida…Jo em recolzo en aquelles persones per construir el meu propi optimisme. Em dic que aquesta és la humanitat i la resta un fracàs de la humanitat, l’estupidesa. Això és el que el genocidi m’ha ensenyat: la part de llum”. Aquestes reflexions de Goël Faye exposen les contradiccions que es veuen en el comportament humà. ´Son un clar-obscur que reflecteix que no totes les persones arriben a l’extrem de la corrupció moral de cometre genocidis: camps d’extermini nazis o de qualsevol altra ideologia, gulags siberians, camps de concentració infames, guerres destructives per afany de poder, i altres malifetes que escandalitzen les persones sensibles. Si es donen en l’home graus de perversitat i d’entre el femer de la dolenteria brolla un clavell roig que desperti esperança en l’home, no és a causa de la seva bondat innata sinó de la voluntat divina que en la seva misericòrdia dóna a uns més que a uns altres. La declaració divina no deixa lloc al dubte: “De just no n’hi ha ni un”. Tots som pecadors i com a tals tots estem condemnats a la mort eterna de no ser que la misericòrdia divina atorgui als qui Ell vol la fe en el seu Fill Jesús que dóna la vida eterna als qui Ell escull.

A mesura que el temps avança i s’acosta la fi del món tal com avui el coneixem, la maldat humana anirà creixent en perversitat. Les malvestats que avui es cometen diàriament, unes poques ocupen amplis espais en els mitjans de comunicació, unes altres es publiquen en un raconet i unes altres resten en l’anonimat. El ateus culpen Déu de ser el responsable de tots els mals que ens afecten. Als qui critiquen Déu per la seva suposada indolència davant els esdeveniments que ens afecten, els prego que llegeixin la Bíblia. Si no ho fan, els transcric un bocinet  perquè se n’adonin que el Senyor no és indiferent al que passa en la terra: “Així parla el Senyor: atureu-vos sobre els camins  i mireu, i pregunteu per les senderes antigues, quin és el bon camí i camineu-hi! I trobareu repòs per a les vostres ànimes. Però han dit: No hi caminarem. I he posat sentinelles sobre vosaltres. Estigueu atents al so del corn. I vau dir: No estarem atents. Per tant, escolteu nacions, i sapigueu, congregació, el que els vindrà. Escolta terra: Heus aquí, porto el mal sobre aquest poble, el fruit dels seus pensaments, perquè no van parar atenció a les meves paraules, i també van rebutjar la meva Llei. Què és per a mi això, l’encens vingut de Sabà i la fusta olorosa d’una terra llunyana? No accepto els vostres holocaustos, els vostres sacrificis no em són agradables. Per tant, així diu el Senyor: Heus aquí poso ensopecs a aquest poble, i hi ensopegaran pares i fills conjuntament, el veí i el seu amic seran destruïts” (Jeremies 6: 16-21).

El lector podrà pensar que això és injust. Quin concepte de justícia s’ha de tenir: el nostre o el de Déu?

El Senyor li diu al profeta Jeremies: “Aixeca’t i baixa a la casa del terrisser, i allà et faré escoltar les meves paraules. I vaig baixar a la casa del terrisser i, heus aquí feia un treball al torn. I l’atuell de fang que ell estava fent es va ver malbé a la mà del terrisser, i en va tornar a fer un altre atuell, com va semblar millor als ulls del terrisser de fer-lo. I la paraula el Senyor es va adreçar a mi, dient: ¿No puc fer amb vosaltres, casa d’Israel com aquest terrisser? Heus aquí com el fang a .la mà del terrisser, així sou vosaltres en la meva mà, casa d’Israel” (Jeremies 18: 2-6). Déu sent el nostre Creador ha fet les coses com li ha semblat millor, això sí, sempre des dels límits de la seva justícia perfecta.

En la paràbola dels obrers contractats a treballar a la vinya per un diari al dia i que a l’hora de cobrar van rebre el mateix salari tant els qui havien començat a fer-ho a la sortida del sol com els ho havien començat a fer gairebé en pondre’s el sol, davant les queixes d’un que va considerar injust l’actuació del vinyater, Jesús acaba així la paràbola: “¿No m’és permès fer el que vull amb les meves coses? ¿O és que el teu ull és maliciós perquè jo sóc bo? (Mateu 20: 15).

Déu ha parlat al llarg dels segles mitjançant els profetes que no van ser escoltats i, “en aquests darrers dies ens ha parlat en el Fill” (Hebreus 1:2) que, com també com els profetes, a més de ser rebutjat va ser sentenciat a mort per blasfem. Malgrat el rebuig de l’Enviat, Déu el Pare deixa constància de l’amor  que sent per l’home que no vol saber res d’Ell: “Perquè Déu v a estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna. Perquè Déu no va enviar el eu Fill al món per condemnar el món, sinó a fi que el món sigui salvat per mitjà d’Ell” (Joan 3: 16,17). Fins el dia final Déu seguirà enviant els seus   servents perquè anunciïn el seu amor infinit vers una humanitat rebel, Si els oients creuen el missatge. que impedirà que la perversitat humana es pugui manifestar en la seva a màxima crueltat, indiscutiblement la maldat minvarà.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

 

AUTORITAT ECLESIAL

L’ordenació de Josep Lluís Serrano Pentinat, el dissabte 21 de setembre a la catedral de La Seu d’Urgell, l’arquebisbe  d’Urgell tracta el tema de les ordenacions en el seu escrit “Acollim el bisbe coadjutor d’Urgell”. Tractaré el tema des de la perspectiva bíblica, no des de el punt de vista de l’humanisme cristià com ho fa el clergue.

La pregunta bàsica que ens hem de fer abans de continuar és: ¿D’on procedeix l’autoritat? Per creació, de Déu, que la delega en Adam que és el primer humà creat. En els Déu Manaments la delega en els pares: “Honra el teu pare i la teva mare…” (Èxode 20: 12). Ens serà molt útil explorar la relació mascle/femella. Amb un feminisme extremadament virulent és molt difícil tractar aquest tema sense que es desprenguin espurnes, però s’ha de tractar si és que realment se la vol entendre. “Perquè l’home no prové de la dona, sinó la dona de l’home. I perquè l’home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l’home. Per això la dona ha de portar un senyal d’autoritat sobre el seu cap per causa dels àngels” (1 Corintis 11: 8-10). “I vull que sapigueu que el cap de tot home és Crist, i el cap de la dona és l’home, i el cap de Crist és Déu” (1 Corintis 11: 3). Tots subjectes a Déu el Pare. L’apòstol Pau finalitza la relació del marit com el cap de l’esposa, escrivint: “Aquest misteri és gran, i ho dic referent a Crist i l’església. Però que cadascú de vosaltres  també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit” (Efesis 5: 32, 33). La carnalitat ens impulsa a rebel·lar-nos contra l’autoritat suprema de Déu: “I Déu va veure el que havia fet, i heu aquí que era molt bo” (Gènesi 1: 31). El pecat d’Adam ha malmès l’harmonia de les relacions home-dona. Davant la toxicitat que crea aquesta relació, crec oportú aplicar en el tema que comentem aplicar el que el senyor de la vinya va dir als assalariats que es queixaven de que els obrers contractats al capvespre cobraven un denari igual que ells: “¿No m’és permès fer el que vulgui amb el que és meu?” (Mateu 20: 13).

Havent-nos vacunat contra el masclisme i feminisme radicals passem a examinar com s’han de governar les esglésies de les quals Crist és el Cap. Per descomptat el pensament de Crist al respecte només el podem trobar en la Bíblia. Malgrat que el Llibre el van escriure  homes, els qui el van escriure ho van fer sent inspirats per l’Esperit Sant (2 Timoteu 3: 16) que és el mateix que dir que ha estat escrit pel dit de Déu. Per mitjà de la Bíblia Déu ens parla i ens diu allò que necessitem escoltar, no allò que volem oir.

De la lectura del llibre dels Fets que és la història de l’església apostòlica descobrim que   l’església no és un ens gegantesc, una multinacional religiosa coneguda com Església Catòlica, sinó una multitud de petites esglésies locals que espiritualment els seus membres formen el cos espiritual de Crist. En l’aspecte local cada església s’autogoverna seguint les instruccions que li dóna l’Esperit Sant mitjançant la instrumentalitzat de la Bíblia. Crist és el Cap. Escullen els pastors. Administren disciplina als membres que la necessiten. Prediquen la Bíblia sense afegir ni retallar res, perquè tota l’Escriptura és inspirada per Déu. La Bíblia és la llum  que li il·lumina el camí. Amb ment oberta i esperit lliure de prejudicis. Amb la humilitat necessària els cristians demanem al Cap de l’església la saviesa que necessitem “que dóna a tots generosament …i li serà donada” (Jaume 1: 5). Preparats per rebre la saviesa que Crist vol compartir generosament amb els seus germans, anem a I Timoteu 3: 1-7 on se’ns donen les instruccions que s’han de seguir pel bon govern de les esglésies.

El text comença dient: ”Aquesta paraula és fidel: Si algú  aspira a ser pastor d’una església, desitja una obra bona” (v.1). Ser pastor que guia les ovelles que neixen en Crist fins a ser adultes en la fe, és aspirar a exercir l’ofici més noble d’entre els més nobles.

Tot seguit el text descriu les qualitats que ha de reunir l’home que aspiri a ser pastor d’ànimes. La seva lectura hauria de desanimar a molts que aspiren a ser pastors  perquè són molts els cridats però pocs els escollits. Si no són escollits pel Cap de l’església no estaran disposat a pagar l’elevat cost d’exercir-lo. ”Cal, doncs, que el pastor sigui irreprensible marit d’una sola muller, sobri, discret, honorable, hospitalari, apte per a ensenyar, no donat al vi, no violent, no cobdiciós de malguanys, sinó amable, pacífic, no amant dels diners, que governi bé la seva pròpia casa, tenint els fills en submissió  amb tota dignitat” (vv. 2-4). Això significa que el pastor ha de ser un home que doni el fruit de l’Esperit Sant que descriu Gàlates 5: 22-26). Els membres de l’església on el pastor exerceix el ministeri són els responsables de disciplinar-lo si no manifesta les característiques que la Bíblia ensenya que s’han d manifestar. Ésser membre d’una església cristiana  exigeix una gran responsabilitat davant els homes i. el que és més important, davant de Crist el seu Cap.

El membre perfecte d’una església cristiana en  el temps present no existeix. Exigeix el penediment, el reconeixement de pecar molt sovint. Així és com es manté enganxat al Cep que és Crist d’on rep la saba que el manté viu i productor de bones obres que il·luminen als que viuen en la foscor.

No m’he referit a tot el que el text diu sobre la personalitat del pastor perquè l’espai no dóna per més. Faig un salt i acabo amb: “També cal que tingui un bon testimoni de part els de fora, a fi que no caigui en descrèdit ni en parany del diable” (v. 7). L’home perfecte llevat de Jesús, no existeix. En gran part el descrèdit que es carrega l’Església sobre les seves espatlles és a causa que no dóna un bon testimoni als de fora. Són paraules de Jesús: “Però el qui faci entrebancar un d’aquests més petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin al coll una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar” (Mateu 18: 6).

Octavi Pereña  Cortina

 

 

LLUM EN LA FOSCOR

“L’esperança és la possibilitat de mantenir-se ferms enmig de les adversitats, de no desanimar-se en temps de tribulacions o davant la barbàrie humana” (papa Francesc). l’arquebisbe de Tarragona Joan Planelles exposa com ens podem afrontar a la barbàrie humana, en escriure: “Hi ha d’haver lloc per a la reflexió que ve del substrat espiritual de la societat que recull segles i segles de saviesa i d’experiència. Per això com recull el mateix Papa, és la fe cristiana, juntament amb les altres religions, les que estan cridades fins i tot a liderar –per molt estranya que sembli la proposta- aquesta renovació social. perquè entre les religions es possible un camí de Pau i el punt de partença ha de ser sempre la mirada de Déu”. Aquetes paraules de l’arquebisbe tarragoní mostren que l’ecumenisme, no sols entre les denominacions cristianes l’amplia a les altres religions. Això és possible amb “la mirada de Déu” ¿Quin Déu? Existeixen infinitat de déus que no són Déu. ¿És possible que aquesta infinitat de divinitats portin la humanitat pel camí de la pau? On queden les paraules de Jesús: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida: Ningú ve al Pare sinó per mi?” (Joan 14: 6).  Jesús és l’únic qui ens pot donar la pau: “La meva pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dona” (Joan 14: 27). ¡I creiem que podem aconseguir caminant junts amb els qui ignoren qui és el camí de la pau! ¡Què en som de necis! No és qüestió de discriminar a ningú, sinó d’escoltar la Paraula de Déu i obeir-la. Com a ciutadans d’un món en flames on la barbàrea humana es mostra sense fre, els cristians hem de treballar colze amb colze amb els qui legítimament colen aconseguir-la, sense perdre la nostra identitat cristiana: ¡”Ai d’aquells que diuen del mal bé i del bé mal, que posen la tenebra per llum i la llum per tenebra, que posen l’amarg per dolç i el dolç per amarg” (Isaïes 5: 20).

Per contribuir a combatre la barbàrie humana, què hem de fer els cristians? Donar exemple de bon comportament perquè els practicants de les altres religions desitgin imitar-nos: “Vosaltres sou la sal de la terra. Però si la sal es torna insípida, ¿amb què la salaran? Ja no serveix per a res, sinó per llançar-la fora i ser trepitjada pels homes. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia i es posa sota la mesura, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 13-16).

Malauradament els incrèduls que poden ser molt religiosos en veure “la llum vertadera” que és Jesús que va venir al món, el món el va rebutjar. Quin va ser el resultat d’aquest rebuig? Es van omplir d’odi i no van parar fins aconseguir que fos clavat a la creu. Així que van creure que s’havien alliberat de qui els molestava tant. Jesús que va il·luminar els cors dels qui havien cregut en Ell, els diu: “Recordeu la paraula que us he dit: Un servent no és més que el seu amo. Si a mi m’han perseguit també us perseguiran a vosaltres” (Joan 15: 20).

L’arquebisbe Planellas “s’atreveix a oferir sis propostes que, en gran part es converteixen en compromisos ineludibles”, que resulten ser pur humanisme cristià que és ni més ni menys que filosofia humana enganyosa. És una llàstima  que l’Església Catòlica no se n’adoni que la llum que pensa que irradia només sigui tenebra. Si de veritat desitja contribuir a eliminar la barbàrie que es manifesta en el món, li convindria treure del fons del calaix on fa becaines el text amb que Jesús clou el que es coneix com el Sermó de la Muntanya: “I tot aquell que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que edificar la casa damunt la roca. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa, i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca. I tot aquell que escolta aquestes les meves paraules i no les fa, s’assembla a un home desassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa i es va ensorrar i va ser gran l’ensorrament” (Mateu 7: 24-27).

Una església que s’edifica sobre el fonament de sorra que es la Tradició, l’humanisme cristià i altres filosofies s’ensorra estrepitosament perquè no pot resistir les envestides de les forces infernals. Es troba embolcallada de tenebres que li impedeixen veure el camí per guiar els desorientats.

Octavi Pereña Cortina

 

JOVENTUT INSATISFETA

“Acostumem a vincular la joventut amb l’alegria i les ganes de viure” (Lola Garcia, periodista). La realitat desmenteix aquest aforisme. El context social fosc i retorçut no facilita que els infants i els adolescents siguin feliços. Tampoc no ho permet l’entorn familiar tan tòxic en molts casos. En conjunt es respira un aire tan contaminat, ajudat per l’addicció als ansiolítics i els antidepressius fa que l’escalada de la insatisfacció repunti. Ela nens i adolescents es troben immersos en un medi de confusió generalitzada on no hi ha cap porta de sortida d’emergència que doni accés a un espai on es respiri aire pur. La insatisfacció ha vingut per quedar-se. ¿Estan obligats els infants i adolescent condemnats a viure en un medi tan enverinat? Tot depèn de la decisió que prenguin.

La Dra. Teresa Vilà diu quelcom incorrecte segons la Sanitat oficial: “L’ansietat acostuma a somatitzar-se amb dolor d’esquena, mal de cap o molèsties físiques. I en moltes ocasions aquesta malaltia no es soluciona amb una pastilla, sinó buscant l’origen que l’ocasiona i actuant sobre aquest”. El que no es pot aconseguir col·lectivament sí que es pot obtenir individualment. Normalment es busca la solució horitzontalment amb la medicació. Si Sanitat no pot solucionar el problema, per què no s’intenta corregir-lo per la via vertical que ens proposa el salmista? “Alçaré els meus ulls a les muntanyes, ¿d’on ens vindrà l’auxili? El meu auxili ve del Senyor, que ha fet els cels i la terra. Ell no deixarà relliscar els teus peus, no s’adormirà el qui et guarda: Heus aquí, el qui guarda Israel, no s’endormisca ni s’adorm. El Senyor és qui et guarda, el Senyor és la teva ombra, a la teva mà dreta, el sol no et ferirà de dia, ni la lluna de nit. El Senyor et guardarà de tot mal, Ell guarda la teva ànima.  El Senyor guarda la teva sortida i la teva entrada, des d’ara i per sempre” (Salm 121: 1-8).

Les relacions pares/fills sovint són tòxiques. Els vincles del Pare celestial amb els seus fills sempre són d’amor incondicional. Fixi’s el lector com es manifesta l’amor del Pare celestial vers els seus fills: “I us heu oblidat de l’exhortació que (Déu) us adreça com a fills: Fill meu no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina els qui estima, i assota el fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, quin fill hi ha que el seu pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’hem esdevingut participants, llavors sou bastards i no fills” (Hebreus 12: 5-8). El Pare celestial s’assembla al pare de la paràbola del fill pròdig. El fill abandona la casa paterna “per anar-se’n a una terra llunyana, i allí va malbaratar el seu patrimoni vivint dissolutament…i va tornar en si i es va dir: M’alçaré i me n’aniré al meu pare…ja no sóc digne de ser anomenat fill teu. I es va alçar i se’n va anar cap el seu pare. I quan encara era lluny, el seu pare el va veure, i en va tenir misericòrdia, i va córrer, i se li va llençar al coll i el va besar” (Lluc 15: 11-32).

Un text de Proverbis que encaixa perfectament amb el fill pròdig. El Pare celestial s’encarna en un pare que instrueix el seu fill. Ho fa així: “Escolta, fill meu, la instrucció del teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare, perquè seran una diadema de gracia per al teu cap, i collars al voltant del coll” (1: 8, 9). L’autor d’aquest proverbi presenta el Pare celestial instruint el seu fill (¿pròdig?). Realment tots som fills pròdigs des de que en Adam vam abandonar la casa del Pare celestial  “per anar-nos-en a una terra llunyana, i allí vam malbaratar el nostre patrimoni vivint dissolutament”. L’adolescència acostuma a ser díscola. És una etapa de formació i creixement, que el fill creu que ho sap tot i que pot prescindir de la instrucció paterna. Aquesta deformació racional és la conseqüència de l’engany de Satanàs que va confondre la ment d’Eva  en dir-li: “Déu sap que el dia que en mengeu (el fruit de l’arbre prohibit), els vostres ulls seran oberts, i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal" (Gènesi 3: 5). Heus aquí la font d’on neix que els fills. creguin que ho saben tot i que ningú els ha d’ensenyar res. ¡Greu error! que porta moltes complicacions als pares i a ells mateixos.

Els pares: “ens corregien per una certa durada i segons els semblava, Ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com Ell” (Hebreus 12: 10). Sovint la disciplina dels pares és forassenyada. Això és un handicap perquè crea un abisme generacional.  La joventut creix insatisfeta a causa dels prejudicis fomentats per Satanàs el pare de la mentira, que la vida cristiana és avorrida. Segons el verset esmentat de Proverbis la instrucció del Pare celestial és una “diadema de gracia per al teu cap, i collars al voltant del coll”. Escoltar el consell de Déu d’avorrit no en té res. Ens ensenya : “Sobre tota cosa guardada, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida” (Proverbis 4: 23).

Octavi Pereña Cortina

 

 

MARIA: PECADORA O IMMACULADA

“Aquest diumenge (1/097024)…que coincideix amb la festa de la Nativitat de la Mare de Déu. Aquest dia celebrem a Catalunya el dia de les marededéus trobades. Unes marededéus que, segons la tradició, van ser amagades durant la invasió musulmana i després trobades misteriosament” (Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona). El purpurat barceloní cita del bisbe de Vic Josep Torras i Bages unes  advocacions de  la “Visita espiritual a Nostra  Senyora de Montserrat”. La primera advocació que cita el clergue, diu: “Verge prodigiosa, tron puríssim, on reposa l’eterna Saviesa, quan va venir al món a ensenyar el camí de la salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les  muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. La donzella de Natzaret quan se’n va anar a visitar els pares de qui seria Joan Baptista, en la pregaria que va dirigir al Senyor va dir de si mateixa: “La meva ànima exalça la grandesa del Senyor, i l meu esperit s’alegra en Déu, el meu Salvador. Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lluc 1: 46-48). Gràcies siguin donades a Déu que ha tallat la comunicació entre les ànimes dels difunts que es troben en el paradís (Lluc 23: 43) i els vius que  habiten en aquest món controlat per Satanàs ( Lluc 16: 26) que és el príncep d’aquest món (Joan 16: 11). Cap de les bajanades que es diuen de Maria no arriben més lluny dels llavis que les pronuncien. L’immens goig que sent ara Maria al trobar-se davant la presència del seu Fill, Rei de reis i Senyor de senyors, no l’empastifaran. La serventa del Senyor que va acceptar que una espasa traspassés la seva ànima (Lluc 2: 35) no l’afectaran les poca-soltades que des de  el regne de Satanàs es diuen d’ella.

La segona advocació que l’eminència cita, diu: “Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. Torras i Bages i tots els que creuen en la seva doctrina converteixen Maria en un ídol, Amb més claredat no ho pot dir l’arquebisbe barceloní quan referint-se a les marededéu amagades i misteriosament trobades, malgrat que no digui explícitament es refereix a imatges materials. La Llei de Déu prohibeix rotundament la idolatria. Ho fa amb aquestes paraules: “No tindràs altres déus davant meu. No els faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha baix a la terra, ni de que hi ha dins les aigües sota la terra, ni et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós…” (Èxode 20; 3 6).

La mariolatria està basada en les tradicions humanes, no en la Paraula de Déu. Jesús té molt clar diu què pensa de les tradicions no bíbliques: “Aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor é lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrina els manaments dels homes” (Mateu 15: 8,9). Joan Calví referint-se a les tradicions humanes ha deixat escrit: “Heus acci que l’apòstol Pau ens  amonesti admirablement dient que les tradicions humanes són laberint en el que les consciències s’hi troben cada cop més perdudes, i encara més, són trampes que atrapen les persones des del primer moment de manera que acaben per atrapar-les”.

L’apòstol Pau preveient el que passaria en el futur proper, escrivint al seu deixeble Timoteu, li diu: “Perquè vindrà un temps quan no suportaran a sana doctrina, sinó que, segons els seus propis desitjos, ells mateixos s’apilaran un munt de mestres, perquè tindran coïssor a l’orella, i apartaran l’orella de la veritat, i es giraran cap a les faules” (2 Timoteu 4: 3,4). El mateix apòstol escrivint a Titus, li diu: “I que no facin cas a faules jueves, i de manaments d’homes que s’han girat de la veritat” (Titus 1: 14). El mateix apòstol tractant el tema de l’apostasia, escriu: “Però l’Esperit diu clarament que en els darrers dies alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis. Aquests actuen amb la hipocresia dels mentiders amb la pròpia consciència marcada per la infàmia” (1 Timoteu 1: 1, 2).

L’antic Israel “va refusar d’obeir (les paraules dels profetes) i van oferir una espatlla obstinada, i van endurir les seves orelles per no escoltar. I van fer el seu cor tan dur com el diamant, per no escoltar la Llei ni les paraules que el Senyor dels exèrcits havia enviat pel seu Esperit, per mitjà dels primers profetes: i hi va haver una gran ira de part del Senyor dels exèrcits. I es va esdevenir que així com Ell va clamar i ells no van voler escoltar, així també ells van clamar i jo no els vaig voler escoltar, així diu el Senyor dels exèrcits” (Zacaries 7: 11-13).

L’obstinació dels qui s’anomenen cristians que es comporten com cavalls desbocats seguint l’exemple de l’antic Israel, bé se’ls pot aplicar les paraules que el profeta dirigeix als díscols israelites: “No sigueu com els vostres pares, als quals els primers profetes van proclamar, dient: Així diu el Senyor dels exèrcits: Torneu enrere dels vostres camins i dels vostres actes dolents, però ells no van escoltar, i no van fer cas de mi, afirmació del Senyor” (Zacaries 1: 4).

Vista la tossuderia que persisteix dels qui es consideren cristians que no volen caure de l’ase per tornar al Senyor, són escaients les paraules del profeta Habacuc: “Quin profit hi ha en l’estàtua que ha esculpit l’escultor? És una escultura de fosa que ensenya falsedat. Per què l’escultor que fa ídols muts, confia en la seva pròpia obra? Ai del qui diu a la fusta: Desvetlla’t, i a la pedra muda: Anima’t! ¿Podrà així ensenyar? Heus aquí, està recobert d’or i de plata, però no hi ha esperit dintre seu” (Habacuc 2: 15-19).

Octavi Pereña Cortina

 

 

ANORMALITAT DEMOCRÀTTICA

Què significa el títol de l’escrit publicat a La Vanguardia: “El President i l’Alcalde junts a missa per primera vegada des del 2014”) Se`l presenta com normalització democràtica, quan realment  és una reminiscència del passat nacionalcatolicisme franquista i dels llargs segles de maridatge entre la monarquia i l’Església Catòlica que ha deixat una forta empremta en la consciència social. Hem de fer un esforç d’oblit i aconseguir que l’Església Catòlica deixi de ser la consciència nacional imposada i ocupi el lloc que li correspon en la societat de proclamar la Veritat de la Paraula de Déu sense retallades ni afegits de la que està tan necessitada la societat actual.

El títol de La Vanguardia posa de manifest que encara no s’ha entès que les consciències  no es poden manipular ni coaccionar.  Que el respecte a la diversitat religiosa és un valor que s’ha de conrear amb totes les forces. La pau social ho requereix.

Anem a les festes majors. En èpoques ancestrals el pobles, viles i ciutats es posaven sota el patronat d’un sant/a, verge, perquè tingués cura de la població. Era una imposició que la ciutadania acceptava per força. La història està prou documentada per saber que els passava als qui dissentien  de l’autoritat eclesiàstica. La Inquisició estava sempre a punt per fer desapareix d’Hispania els heretges maldestres.

Avui, gràcies al Senyor, el passat dictatorial eclesiàstic ja és història, però com indica el títol de La Vanguardia encara queden reminiscències   d’aquest passat nefast. Les autoritats poden ser creients catòlics com d’altres confessions,  també ateus. L’empremta deixada per la Tradició no hauria der ser una llosa avui. La missa de festa major no hauria de ser una qüestió religiosa que afectés les consciencies de  les autoritats. Si hem aprés que les consciències són inviolables no sortiran nous títols com el de La Vanguardia que ens recordin que la llibertat religiosa no està plenament consolidada. Queda molta feina a fer perquè el mot anti” s’esborri totalment dels nostres cors. Trobaríem com la cosa més normal que l’alcalde no assistís a missa.

Octavi Pereña Cortina

 

 

MARATÓ ESPIRITUAL

L’esport tal om ens el presenten els mitjans de comunicació és bàsicament un gran negoci que genera molts diners. L’efecte mimetisme té la facultat d’incitar la infància a dedicar-se a l’esport professional, amb l’esperança del pares que els seus fills es convertiran en “cracks” que guanyaran fortunes. En el camí de l’èxit molts cauen a la cuneta. L’esperança del triomf s’esvaneix amb la mateixa facilitat amb que l’escalfor del sol engoleix la boirina matinera. No és de l’esport d’elit que tractarem. Em referiré a l’exercici corporal que no necessita anar al gimnàs per practicar-lo. Ni equipament mecànic per practicar-lo, que segons la publicitat guareix totes les dolències agudes i per haver. Em referiré als senzills exercicis que perfectament es poden fer a domicili sense necessitat de desplaçaments ni dispendis econòmics.  L’únic inconvenient que tenen els exercicis físics casolans és que al fer-se en privat no dóna lloc a presumir d’anar a prestigiosos centres públics.

Feta aquesta excepció anem al gra. La Bíblia diu: “L’exercici corporal és útil per a poca cosa” (1 Timoteu 4: 8). Malgrat això l’exercici físic és força útil a la vida present perquè serveix per a conservar la mobilitat. No practicar-lo, en molts casos fa que la dependència prengui possessió.

La Bíblia ens parla de l’home interior i de l’exterior. l’interior es renova, l’exterior es desgasta. És d’aquesta dualitat de l’home que en parlarem d’ara endavant. “El Senyor no mira com l’home: Perquè l’home mira el que té davant els ulls, però el Senyor mira el cor” (1 Samuel 16: 7). Aquest text ens hauria de fer pensar doncs conté les dues característiques de l’home:  l’home natural o carnal: veu el que té davant els ulls, es a dir el cos i no para atenció a allò que no es veu que és l’ànima. La causa d’aquesta distorsió és que per naixement de dona un hom neix espiritualment mort. No necessita tenir cura de l’anima. La insensibilitat espiritual ens porta a dos extrems. L’un el descriu prou bé Álvaro Bilbao, psicoterapeuta i neuropsicòleg: “ Els experts recomanen  que la pràctica esportiva ha de ser sempre racional. Es dir, que no es converteixi en una obsessió que pugui posar la relació de parella en perill. Hi ha persones realment obsessionades amb l’aspecte físic o la necessitat de fer esport, i quan això es converteix en l’únic, interfereix la vida de parella. Podem estar davant un problema de salut mental”. L’altre la desídia que porta a fabricar grosses panxes que desequilibren els seus portadors.

Malgrat que  “l’exercici corporal és útil per a poca cosa”, té una finalitat. Des del moment de la concepció la vida està determinada. Des d’abans de la creació de l’univers  i de tot el que conté, existeix el Llibre de la Vida on hi ha inscrits els noms de tots els redimits. D’aquests no en mancarà cap ni un. En les mans del Senyor hi ha la salut i la malaltia, la vida i la mort. Això no significa que siguem uns titelles moguts per un titellaire. En tot allò que depengui de nosaltres ens hem de preocupar per la nostra salut física i espiritual. En el despatx celestial hi ha un arxiu on apareixen els noms de tots els redimits per la sang de Jesús des de d’Adam  fins l’últim dels inscrits que ho serà un segon abans que Jesús  glorificat vingui a buscar el seu poble per passar l’eternitat en el seu regne.

La vida cristiana, en el temps present, el Nou Testament la compara a una marató que té com a model les antigues Olimpíades gregues  en les que els atletes competien per a ser guardonats  amb una corona de llorer. Així ho descriu l’apòstol Pau: “¿No sabeu que els qui corren a l’estadi, prou corren tots, però només un rep el premi. correu de tal manera que l’obtingueu. I tot el que lluita es controla en totes les coses, i ells certament ho fan per obtenir una corona corruptible. Jo, dons, corro així, no pas amb incertesa, combato així, no pas donant cops a l’aire sinó que copejo el meu cos i el domino, no fos que havent predicat als altres, jo sigui desqualificat” (1 Corintis 9: 24-27). L’apòstol Pau corre, combat, perquè sap amb certesa la meta a que vol arribar.

Fem una pausa i tornem als exercicis corporals. Anys enrere se’ls coneixia com gimnàstica sueca. Aquests exercicis tenien la finalitat de desentumir els membres amb la qual cosa s’aconsegueix que la mobilitat,  llevat excepcions, es produeixi lentament i s’arribi al final de l’existència temporal amb més bona salut física. Fet  aquest incís continuem amb el tema que ens interessa: la marató espiritual: “Per tant, no defallim, sinó al contrari, encara que el nostre home exterior es va desgastant, l’interior es renova de dia en dia. Perquè el lleuger pes momentani de la nostra aflicció està produint  un immensament immens i etern pes de glòria per a nosaltres que no mirem les coses que es veuen, sinó les que no es veuen, perquè les coses que es veuen són temporals, però les que no es veuen són eternes” (2 Corintis 4: 16-18).

La serpent, Satanàs, que va enganyar Eva i mitjançant ella  Adam, amb la conseqüència de la mort física i espiritual de tota la seva descendència, Jesús ens fa aquest advertiment: “I jo us dic amics meus, no tingueu por dels qui maten el cos i després d’això no poden fer res més. I us mostraré de qui heu de tenir por: Tingueu por d’aquell que després de matar, té potestat de llançar a l’infern, sí, us ho dic, a ell heu de tenir por” (Lluc 12: 4, 5). Malgrat que l’exercici físic no pot impedir que el cos es converteixi en pols, la resurrecció de Jesús que garanteix la nostra converteix el pols dels nostres cossos mortals en cossos incorruptibles i immortals.

Octavi Pereña Cortina

 

ESPERANÇA, ¿N T’AMAGUES?

L’escalfament de la Terra amb totes les conseqüències mediambientals que l’acompanyen  no només és motiu de preocupació del científics que estudien les seves repercussions, també ho és per als cristians. Tant és així que “l’1 de setembre líders de les diverses confessions religioses d’arreu del món es reuniran. Serà una jornada mundial de pregària que ens ajudarà a discernir la resposta al crit de dolor de la creació” (Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona. El prelat en el seu escrit “Brots verds” (La Vanguardia, 25/08/2024), redacta: “Si mirem amb ulls esperançats sabrem veure brots verds fins i tot en un bosc calcinat o entre els estralls que provoca una sequera extrema”. El purpurat barceloní segueix escrivint: “El lema d’aquesta iniciativa ecumènica a partir del passatge bíblic de l’apòstol Pau, en que explica que l’univers creat té un dolor intent, com el del part, però no perd l’esperança” (Romans 8: 20-22). El clergue deixa en suspens què significa l’esperança cristiana. Desconec quina serà la conclusió a que arribaran   els líders de les diverses confessions religioses. Sí puc assegurar que la manera com el purpurat presenta el text de l’apòstol Pau és motiu de confusió. Què és que el dolor de part de la creació sigui motiu d’esperança?

Intentaré aportar llum al text de Romans 8 que va des del verset 18 al 29. No es poden entendre els dolors de part que pateix la creació si no es té en compte la maledicció divina que cau  sobre ella a causa del pecat d’Adam: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i vas menjar de l’arbre que t’havia manat dient: No en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra perquè d’ella has estat tret perquè tu ets pols , i a la pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19).

Tenint en compte aquest text estem en condicions d’entendre els dolors de part que pateix la creació. El purpurat barceloní acompanya al text Romans 8: 20-22, el següent comentari: “No perd l’esperança” ¿És fiable? l’esperança que és res més que un estat d’ànim optimista basat en l’expectativa de que el que s’espera passarà, ¿es farà realitat? Indiscutiblement NO. Quantes esperances estèrils no ens han desencisat i frustrat! No és el que  ens diu el text de Romans citat ja que es refereix a una esperança que és sí, sí. No una quimera. És així com s’expressa l’apòstol Pau: “Perquè considero que els sofriments d’aquest temps present no són dignes de comparar amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres” (v. 18). Els cristians no caminem per vista sinó per fe. La gloria venidora que esperem que es manifesti és la resurrecció dels nostres cossos mortals que posarà fi als dolors de part de la creació i dels nostres. És una esperança certa i no fugissera perquè està basada en la resurrecció de Crist.

L’apòstol vincula estretament la creació del món material i el de la creació de l’home. Com si fossin membres d’un mateix cos. El que li passa a l’un afecta també a l’altre: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu” (v. 19). L’apòstol presenta la creació com si fos un ésser viu, amb sentiments, sensible a la maledicció divina causada pel pecat d’Adam. és conscient que l’alliberament de la maledicció divina depèn de la resurrecció dels fills de Déu.

Tant la creació material com l’home pateixen dolors de part: “Perquè sabem que tota la creació alhora gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament això, sinó que nosaltres mateixos, que tenim les primícies de l’Esperit, gemeguem dins nosaltres anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos” (vv.22, 23). Quan la redempció dels cossos dels fills de Déu es faci realitat significarà que ha nascut un cel nou i una terra nova en la que sojornarà la justícia en tot el seu esplendor. La criatura ha nascut i els dolors del part ja són cossa del passat.

Malgrat que la plenitud de la salvació avui es gaudeix en esperança des del moment que un hom creu en Crist com Senyor i Salvador és totalment salvat perquè la sang de Jesús li neteja tots els pecats.  No en queda ni un perdut en algun racó. No és parcialment salvada. El que passa és que actualment la salvació no es gaudeix en tot el seu esplendor. Es camina per fe no per vista: “Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que es veu, per què ho ha d’esperar encara? Però si esperem allò que no veiem, ho esperem amb esperança”      (vv. 24, 25).

El profeta Isaïes ens dóna un indici de com serà la Terra i amb ella tota la creació el dia que la redempció dels cossos dels fills de Déu sigui realitat i els dolors de part s’hagin acabat perquè la criatura ja hagi nascut sana: “El llop habitarà amb l’anyell, i el lleopard s’ajaurà amb el cabridet, estaran junts el vedell i el lleó jove i l’animal de corral, i un nen petit els dirigirà. i la vaca i l’ossa pasturaran plegades, i els seus petits jauran junts, i el lleó menjarà palla com el bou. I l’infant de llet jugarà vora el cau de l’àspid, i el deslletat estendrà la seva mà al forat del basilisc.  No faran mal ni destruiran en tota la meva muntanya santa perquè la Terra serà omplerta del coneixement del Senyor, com les aigües cobreixen el mar” (Isaïes 11: 6-9). Quan una entreclaror d’un món tan meravellós es contempla en l’horitzó, que és impossible entendre amb tota la seva magnitud, els cristians ens el fem nostre per la fe. ¿Li farà estrany el lector que ho esperem amb tanta vehemència?

Octavi Pereña Cortina