EL DESTÍ DELS PODEROSOS

El funeral d’estat amb que es va acomiadar la reina Elisabet de Gran Bretanya ha estat un espectacle mediàtic vist per televisió arreu del món. Els dissenyadors de la cerimònia se n’han ocupat del mínim detall des de fa molts anys. La cerimònia ha estat un espectacle magnífic. ¿Era necessari tanta despesa que no afecta per a res a la difunta reina i més en aquests moments de greu crisi econòmica que fa que moltes famílies no puguin arribar a fi de mes? En el moment que una persona fina ja no s’hi pot fer res per ella. La mort segella el destí etern, sigui salvació o condemnació.

Cada família, d’acord amb la seva disponibilitat, vol acomiadar el finat amb el propòsit d’enaltir l’ego amb un espectacle que manifesti la grandesa familiar.

Es diu que la mort és l’esdeveniment més just perquè ningú pot eludir la falç justiciera. Tant els reis com la plebs, quan els arriba l’hora estipulada per Déu s’hauran de trobar amb Ell. S’intenta evadir la mort, però no s’aconsegueix eradicar-la. La falç és a l’aguait esperant l’hora d’actuar. Ja que la mort és un fet mundial que buida la Terra de tots els membres de cada generació, és assenyat parlar-ne per alliberar-nos de la por que ens produeix.

Els magnats pretenen vèncer la mort contractant dispendiosos serveis de conservació dels seus cossos esperant que els avenços mèdics trobin el remei la  solució a la malura mortal. “Els qui confien en la seva força, i es glorien en l’abundància del seu capital: Cap d’aquests no pot redimir de cap manera el seu germà, ni pagar a Déu el rescat per ell, perquè la redempció de la seva ànima té un alt preu, i no s’acabaria de pagar mai, a fi que pugui viure per sempre, i no vegi la corrupció” (Salm 49: 6-9).

El salmista segueix escrivint: “Perquè veu que els savis moren, l’insensat i el desassenyat pereixen igual, i deixen la seva riquesa a d’altres” (v. 10). Amb els seus ulls contemplen com al seu entorn desapareixen amic i familiars. Per si no n’hi ha prou, les esqueles que publiquen els diaris s’encarreguen d’anunciar la mort de persones conegudes i desconegudes. Contemplar el que succeeix al seu entorn no produeix ni fred ni calor. Passada la sorpresa, en  resta la  indiferència. No s’aprèn a comptar els dies.

Malgrat tot, persisteix l’anhel d’immortalitat. “En el seu interior s’imaginen que les seves cases duraran per sempre, les seves residències continuaran de generació en generació: Anomenen les terres amb els seus noms. Però l’home no perdura gaire en l’honor, s’assembla a les bèsties que pereixen” (vv 11, 12). Malgrat tots els esforços per preservar el seu nom, aquest es perd en la foscor del temps. Com a molt, resten arxivats en els arxius dels registres històrics a l’abast d’uns pocs historiadors. “Aquest és el seu camí, neciesa per a si mateixos: i els que venen al seu darrere es complauen en la seva boca” (v. 13). Dels poderosos en queda ben poca cosa, un vague record pels historiadors. Com a tots els impius moren “com ovelles han estat assenyalats per al sepulcre, la mort serà el seu pastor…i la seva ostentació es perdrà en el sepulcre, i el sepulcre serà la seva morada” (v. 14). És una altra manera de dir condemnació eterna.

Les revistes de paper setinat ens mostren les mansions dels poderosos, de les estrelles i astres del cine, dels ídols de l’esport i d’altres. Aquest glamur ens enlluerna i ens desperta l’instint bàsic de desitjar posseir tot allò que  els enlairats gaudeixen. Heus aquí el destí que els esper als qui tenen els ulls posats en les coses materials que avui hi són i demà ja han desaparegut. “No tinguis por si un home es fa ric, quan s’engrandeix la glòria de casa seva, perquè quan mori no s’endurà res, la seva glòria no baixarà amb ell. Encara que durant la seva vida es beneïa a si mateix, i els homes el felicitaven quan es beneficiava a si mateix,  arribarà fins la generació dels seus pares: mai més no veuran la llum. L’home que viu en l’esplendor, però no té enteniment, és semblant a les bèsties que desapareixen” (vv. 16-20).

La fi de les persones que pereixen com les bèsties no per força ha de ser el nostre destí. El salmista ens mostra una altra manera de deixar aquest món: “Però Déu redimirà la meva ànima del poder del sepulcre, perquè Ell m’agafarà” (v. 15). Jesús que va vèncer la mort quan  va ser ressuscitat de les seves urpes ens diu amb més claredat que el salmista:  “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori, viurà” (Joan 11: 25).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

FIDELITAT

Segons Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell, el papa Francesc, el 29 de juny va publicar la bella carta apostòlica Desidero desideravi sobre la formació litúrgica del poble de Déu amb la que invita a “tota l’Església a redescobrir, custodiar i viure la veritat i la força de la celebració cristiana”. “La litúrgia”, diu l’arquebisbe, “és el do de la Pasqua del Senyor que quan l’acceptem amb docilitat transforma tota l’existència…Per guarir la mundanitat espiritual que s’ha introduït en el si de l’església i, per tant, també a la litúrgia, cal redescobrir la bellesa de les celebracions”. Sant Pau VI afirma que “la litúrgia és la primers font de la vida divina que se’ns comunica, la primera escola de la nostra vida espiritual, el primer do que podem fer al poble cristià”. Conclusió sense litúrgia no hi ha vida espiritual.

Els antics israelites van rebre de Déu mitjançant Moisès instruccions molt precises sobre com celebrar la litúrgia. El culte d’aquell antic poble va ser mol elaborat. No s’ha d’oblidar que els mals que els van sobrevenir no va ser per haver abandonat la pràctica litúrgica,  sinó per haver abandonat Déu i haver fornicat amb els déus pagans de les nacions veïnes. S’ha de destacar que l’arquebisbe d’Urgell citant el papa Francesc escriu: “Demana, també, abandonar les polèmiques per escoltar el que l’Esperit diu a l’Església, mantenint la comunió i l’admiració per la bellesa de la litúrgia, sota la mirada de Maria”. Dubto que l’Esperit Sant hagi beneït aquesta declaració.

Ni els profetes de l‘Antic Testament, ni Jesús, ni els apòstols, ni l’església apostòlica, diuen res de la litúrgia com a font de vida espiritual. Els profetes tenien posada la mirada en el Messies que havia de venir. Jesús afirma de si mateix: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà” (Joan 11: 25). El missatge de l’església apostòlica es pot resumir amb les paraules de l’apòstol Pere: “Ell” (Crist), és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingui cap de l’angle. I en ningú altre hi ha la salvació: perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en què haguem de ser salvats” (Fets 4: 11, 12).

L’apòstol Joan inspirat pel mateix Jesús escriu un missatge dirigit a cadascuna de les set esglésies de l’Àsia, que correspon a l’actual Turquia. Cadascuna d’elles té coses bones i dolentes. No existeix cap església perfecta. A l’església d’Efes després de lloar-la li diu: “Però tinc contra tu que has abandonat el teu primer amor” (Apocalipsi 2: 4).

L’Església Catòlica encara conserva molt poder terrenal, però, l’escassetat de sacerdots, ¿no és un senyal de que es troba en decadència i que se li acosta l’hora de desaparèixer com va passar amb les set esglésies de l’Àsia? Fomentar la litúrgia sota la mirada de Maria no és la manera de fomentar vocacions pastorals ni la fe vertadera en els fidels. Abans no sigui massa tard: “Per tant, recorda’t d’on has caigut, i penedeix-te, i fes les primeres obres, sinó, aviat vinc a tu, i trauré el teu portallànties del seu lloc, si no et penedeixes” (v. 5).

És molt possible que l’Església Catòlica com Institució faci el desentès a la invitació  Jesús a penedir-se per haver abandonat “les primeres obres”. El missatge que Jesús transmet a l’església a Efes va dirigit a persones: “El qui tingui orella, que escolti què diu l’Esperit a les esglésies: al qui venci, li donaré de menjar de l’arbre de la vida que és enmig del paradís de Déu” (v.7). El fidel catòlic a causa del missatge foscos que li tramet la seva Església no gaudeix de la certesa de la seva salvació. L’ombra del dubte li és permanent. El fet que l’Església Catòlica hagi abandonat la puresa de la fe evangèlica té les seves conseqüències.

L’Església Catòlica per més que ho digui no fomenta la lectura de la Bíblia. El creient catòlic avui pot fer-se amb un exemplar de la Bíblia molt fàcilment. Detalla les “primeres obres” que s’ha de recuperar. Obri-la el lector. Obri-la i acompanyi la lectura demanant a l’Esperit Sant que li obri l’enteniment per entendre la lectura. Jesús que és el Senyor de l’Església, i és misericordiós, donarà resposta a la súplica: “Demaneu, i us serà donat; cerqueu, trobareu; truqueu, i us serà obert. Perquè tot aquell qui demana, rep, i el qui cerca, troba, i a qui truca li serà obert” (Lluc 11: 9, 10).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

IDOLATRIA

Amb quina cara se li a aparèixer la Mare de Déu al mercader Pere Nolasco la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218? L’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella, escriu: “I en aquesta església situada en el mateix emplaçament que ocupa l’actual basílica de la Mare de Déu de la Mercè, hi va col·locar una bella imatge, la seva cara recorda molt a la de les dones barcelonines que ajudaven en les feines de redempció dels captius que feien els mercedaris”, es dir, la talla no reflecteix el rostre de Maria.  La imatge de la Mare de Déu de la Mercè és una talla del segle XIV atribuïda a l’escultor Pere Moragues. Referint-se a la imatge l’arquebisbe de Barcelona escriu: “Aquest any és noticia perquè els darrers mesos ha estat curosament restaurada. Ara ja torna a ocupar el seu cambril a la basílica de la Mercè i ja tenim el goig de poder tornar-la a visitar, de confiar-li les nostres angoixes i necessitats. Ella com a mare, ens mira i ens acull amb un amor immens”.

“La renovada imatge de Santa Maria sota l’advocació de la Mercè” ens diu l’arquebisbe, “ens convida a renovar també la nostra devoció a la Mare de Déu, que porta aquest títol tan expressiu i tan vinculat a la nostra ciutat…Desitjo que la renovada imatge de la nostra patrona sigui una oportunitat per animar-nos a fer-li una visita espiritual”.

L’arquebisbe segueix escrivint: “Maria ens fa sempre el gran do, la mercè de portar-nos al Crist i dirigir-nos cap a Ell. Maria sempre ens ajuda a posar la nostra confiança en el seu Fill. A les noces de Canà, ella diu als servidors d’aquest àpat i encara ens diu a cada un de nosaltres: “Feu el que Jesús us digui” (Joan 2: 5). Amb raó s’ha dit que aquestes paraules són el testament de Maria. Renovar la nostra devoció a santa Maria ens farà més bons germans i més atents als qui pateixen”.

L’arquebisbe de Barcelona és més marià que cristià. Per això exalta la imatge de Pere Moragues. Es ben conegut que per a justificar la idolatria els doctors de la Santa Mare Església ho fan amb el sofisma de dir que no s’adora la imatge sinó allò que representa. Aquesta postura és una contumaç oposició a l’ensenyança bíblica: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt els cels , ni del que hi ha a baix a la terra, ni dels que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien, i faig misericòrdia a milers, als qui m’estimen i als qui guarden els meus manaments” (Èxode 20: 4, 6).

En la creació l’home portava la imatge de Déu en el seu interior que el distingia de les bèsties irracionals. Amb el pecat d’Adam la imatge divina es va trencar. Malgrat això una resta de la imatge divina hi va romandre la qual cosa va impedir que l’ésser humà es degenerés fins convertir-se en animal irracional. Segueix sent un ésser pensant que nega l’existència de Déu. De Déu no en vol sentir parlar. El poc que li queda de la imatge divina l’impulsa a buscar Déu per camins equivocats, convertint la imatge invisible de Déu “en semblança d’imatge d’home corruptible” (Romans 1: 23), que adoren.

“Les doctrines són el fonament de l’Escriptura ni unides amb l’enganxament de l’Escriptura, per més creïbles i agradables que siguin no tenen cap valor, ni serveixen de res als homes. Aquelles esperances de pau i felicitat que no siguin garantides per la Paraula de Déu no fan sinó enganyar els homes com una paret que està ben arrebossada però aixecada sense fonament” (Mattew Henry).

“Les masses han sentit sempre una gran atracció per la idolatria, sobre tot quan sap presentar-se amb fastuositat, acompanyada de música, apel·lant als sentits, creant una atmosfera especial i rebent el suport oficial” (Josep Grau).

“Sembla ser que el cervell humà sigui procliu a acceptar com a real les idees religioses que ell mateix es crea” (Ferran Requejo).

L’arquebisbe de Barcelona acaba el seu article Renovem la devoció a la patrona de Barcelona amb aquesta exhortació: “Renovar la nostra devoció a Santa Maria ens farà més bons germans i estar més atents als qui pateixen”. Anteposa Maria a Crist misericordiós  que és l’únic que inclina els homes que creuen en Ell a fer el bé .

Dos apòstols tenen quelcom  a dir respecte a la idolatria: “Que vull dir, doncs? Que l’ídol és alguna cosa, o que allò sacrificat a l’ídol és alguna cosa? No pas sinó que les coses que sacrifiquen els gentils és als dimonis que sacrifiquen, i allò no pas a Déu, no vull que vosaltres tingueu comunió amb els dimonis” (apòstol Pau, 1 Corintis 10: 19,20).

L’altre apòstol és Joan que en Apocalipsi 9: 20, 21, escriu: “I a resta dels homes que no van ser matats per aquestes plagues no es van penedir de les obres de les seves mans, i no van deixar d’adorar als dimonis i els ídols d’or, de plata, de bronze, de pedra i de fusta, que no   poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis, ni de les seves bruixeries, ni de la seva fornicació i dels seus robatoris”.

L’apòstol Joan a l’acabament del seu apocalipsi, escriu:” I si algú treu de les paraules del llibre d’aquesta profecia, Déu li traurà la seva part del Llibre de la Vida i de la ciutat santa i de les coses escrites en aquest llibre” (22: 19). Déu, no l’home, és qui parla.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RADICALITZACIÓ POLÍTIICA

En la memòria anual corresponent a l’any 2021, la Fiscalia General de l’Estat destaca una dada preocupant. Es tracta de l’augment del nombre de delictes d’odi. Si alarmant ho és la xifra, encara ho és més “la radicalització dels polítics” i la “polarització del debat polític” que motiven l’odi i la violència. És dir, la crispació del debat polític al que hi ha contribuït l’aparició d’un partit com Vox, que està generant un clima que la Fiscalia General de l’Estat considera preocupant.

Un comentarista anònim apunta: “Compartim totalment i donem suport a la crida de la Fiscalia als dirigents polítics a revertir questa situació per les greus conseqüències que se’n deriven. Si els nostres polítics converteixen el necessari diàleg i les discrepàncies democràtiques en crispació i insults i desqualificacions, contribueixen amb la seva conducta a que persones o col·lectius de la nostra societat es radicalitzin i es tornin intolerants, amb el conseqüent reflex en conductes i actuacions que es tradueixen en els delictes d’odi i de violència”.

Tant la Fiscalia com el comentarista anònim fan un diagnòstic del comportament dels polítics que genera violència amb la seva radicalització, però no aporten remei al diagnòstic fet. La radicalització dels polítics és un reflex de la radicalització dels ciutadans. El que fa la radicalització del polítics és despertar i estimular en els ciutadans la radicalització que jeu adormida en el seu interior.

Elihú, un dels amics del patriarca Job que van anar a visitar-lo per consolar-lo en la greu tribulació per la que estava passant, va dir: “¿Podrà governar algú que odia la justícia? (Job 34: 17). Trobar una persona justa és tan difícil com trobar una agulla en un paller. En el món ronden tantes persones injustes que hauríem de fer el que feia Diògenes, el filòsof grec. Es diu que anava pel carrer a plena llum el sol amb un llum d’oli encès buscant un home.

El narcisisme amb la divinització que en fa de l’home aconsegueix que els governants no rectifiquin les seves polítiques que porten al fracàs. Parlen molt de dialogar però allò que practiquen és un diàleg de sords. Els dialogants s’acusen mútuament però cap d’ells no vol canviar la seva política errònia. Això fa que la situació empitjori.

El governant “és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 4). El governant ha de saber distingir entre el bé i el mal. El bé per premiar el ciutadà que el faci. I el mal per castigar la persona que transgredeixi la llei.

“La nostra república necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir el que creuen és recte i just, no importa el nombre dels qui s’hi oposin. La majoria pot equivocar-se i no promouen la vertadera democràcia si ignoren la minoria encara que sigui la minoria d’un. Amb urgència es necessiten dirigents que s’atreveixin a dir el que necessiten escoltar, no el que volen sentir” (Richard C. Helverson).

Un altre cop topem amb la urgència de trobar homes justos  que es facin càrrec de l’administració dels afers públics. Aquesta urgència l’il·lustra Diògenes   que a ple llum del sol anava pel carrer portant encès un llum d’oli buscant un home. Al seu entorn n’hi havia molts d’homes però no n’hi havia cap de just.

Abraham Lincoln que va ser president dels Estats Units va dir: “Res és políticament correcte allò que és moralment equivocat”. És urgent que persones justes es facin càrrec de la política si es vol que la radicalització es transformi en tolerància i respecte a allò que és diferent encara que només sigui u qui és diferent.

Les persones no neixen justes, se’n fan. Tant Diògenes com Richard C. Halverson  no van trobar cap home just perquè és una rara avis. Ni remenant el paller se’n trobarà un. Jesús no va venir a buscar persones justes sinó pecadors que eren rebutjats per l’elit religiosa. L’escenari és el menjador de Mateu, el cobrador d’impostos a qui Jesús havia acabat de cridar. Asseguts a taula hi eren els cobradors d’impostos i pecadors. Els fariseus que constituïen una secta religiosa que gaudia de molta influència, es consideraven ser persones justes perquè creien que complien la Llei de Déu al peu de la lletra. Aquests religiosos en adonar-se’n que els comensals que estaven asseguts a taula eren populatxo immund, es van queixar als deixebles de Jesús dient-los: “Com és que el vostre Mestre menja amb els cobradors d’impostos i pecadors?” Oint Jesús aquesta queixa es dirigeix als denunciants dient-los: “Els qui estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts. Aneu, doncs, i apreneu el que vol dir: Misericòrdia vull i no sacrifici, perquè no he vingut a buscar justos sino pecadors al penediment” (Mateu 9: 10-13). Els injustos són els qui es converteixen en justos per la fe en el Nom de Jesús que és qui els perdona els pecats i els converteix en fills de Déu. En aquesta tasca hi intervenen els cristians si és que prediquen l’Evangeli tal com està redactat en la Bíblia i se l’interpreta amb l’ajut de l’Esperit Sant qui va inspirar els homes  que el van escriure. “Ell” (Jesús) “és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha salvació, perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que hàgim de ser salvats” (Fets 4: 11, 12).  No busquin bones persones per governar, sinó pecadors convertits a Crist que caminen en novetat de vida.

Octavi Pereña i Cortina

 

DISCIPLINA

Dos fets ocorreguts el mateix dia. L’un a Barcelona per un noi de 24 anys i que el seu amic va gravar la bretolada de donar un cop de peu a una dona que s’esperava en un pas de zebra, fent-la caure a terra, provocant-li in esquinç a la cama. L’altre es va produir a Lleida. Un nen de 14 anys li va llençar una pedra a una dona que s’estava esperant per pujar a l’ascensor que hi ha a la plaça de l’Escorxador, produint-li una ferida al cap que va necessitar deu grapes per tancar-la. Aquests dos fets són no res entre la multitud de males accions que es cometen diàriament. El fet que es donin aquests actes indesitjats és a causa que quelcom no funciona en l’educació que s’imparteix als infants.

“l’educació sense religió”, va escriure C. S. Lewis, “per útil que sigui sembla més bé per fer de l’home un diable més astut”. Quan cito Lewis no ho faig en el sentit que dono suport a l’èmfasi que posa el Govern de Madrid d’ensenyar Religió en l’escola pública. Em refereixo a la responsabilitat que tenen els pares de fer-se seus els els principis ètics   que contenen les pàgines de la Bíblia. Aquest llibre encara que és el bestseller per excel·lència, poques persones el llegeixen, per tant, desconeixen les ensenyances que canvien el comportament humà.

En el cas de Mario, el noi de Talavera de la Reina, que utilitzava les cames d’una dona com si fossin una pilota  de futbol, ¿és que es creia que fos Pepe,  el jugador del Madrid? I el seu amic que va immortalitzar l’excel·lent jugada en un vídeo que sembla ser que ha donat la volta al món, sentien poc respecte per les persones. L’acció sembla ser que va ser premeditada i, encara que en la seva declaració Mario va dir que estava borratxo, la borratxera no l’eximeix de la seva responsabilitat.

No hi ha regla sense excepció. D’una educació esmerada sense mancar-hi una bona formació religiosa, en pot sortir una fill que sigui un bala perdut. Però el problema d’avui no es troba en  l’educació esmerada, tot el contrari, en l’educació descurada  dels fills que es despreocupa d’educar-los i que traspassa la responsabilitat a les escoles públiques o concertades.  Aquesta despreocupació té funestes conseqüències. Desatendre l’obligació que tenen els pares d’educar els seus fills sovint és paga amb un preu molt alt ja que en molts casos al costat d’un fill delinqüent sol haver-hi pares permissius que no frenen la tendència que tenen els seus fills a fer el mal. La pregunta que ens és lícita fer és: Els pares dels protagonistes de les salvatjades que comentem, ¿van tallar les primeres manifestacions agressives encara que bramessin, fent-los veure que l’agressivitat és una conducta indesitjable que pot portar a cometre actes dels que se’n penediran tota la vida?

El títol de  la notícia és: “Condemna europea a França per les surres i les bufetades als nens”. En lletra petita es llegeix. “El Consell d’Europa vol penalitzar allò que el 80% dels francesos aprova”, Trobo molt bé que es vulgui extirpar la crueltat que en nom de l’educació es practica en els fills i es penalitzi aquest comportament impropi, però una surra ben donada a temps, quan els raonaments no serveixen de res pot evitar que el fill es converteixi en un petit dictador que avergonyeixi els pares i es converteixi en un perill social en l’adolescència.  La irresponsabilitat educativa dels pares en no voler disciplinar els fills quan toca fer-ho explica les moltes conductes antisocials de infants i adolescents.

“La niciesa està lligada en el cor del jove, però el bastó de la disciplina  la traurà fora d’ell” (Proverbis 22.15). Textos com quest poden fer pensar que la Bíblia aprova la violència educativa. N’hi ha d’altres que limiten la pràctica de la coerció educativa: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). “I vosaltres els pares no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4).

S’arriba a un consens en que l’educació permissiva no és bona pels fills i que la disciplina a de formar part de l’educació. La Bíblia se’n fa ressò dels desgrat que provoca la paraula disciplina, però també ens informa dels seus beneficis. “I us heu oblidat de l’exhortació que se us adreça com a fills: fill meu, no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn. Perquè el Senyor disciplina el qui estima i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’han esdevingut participants, llavors sou bastards, i no fills. A més a més, tenim els nostres pares segons la carn, que ens disciplinàvem, i els respectàvem. ¿no ens sotmetrem molt més al Pare dels esperits, i viurem? I ells (els pares biològics), certament, ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per el que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui han estat exercitats” (Hebreus 12: 5-11). No ens aniria malament, a pesar de la imperfecció humana que els pares prenguessin nota que la disciplina és un bé per als fills i a ells els evitaria moltes llàgrimes.

Octavi Pereña i Cortina