DEMOCRACIA QUE TRONTOLLA

Juan Bautista Alberdi, “un dels més grans pensadors argentins” segons Felipe Pigna, retrata força bé els qui  per desprestigiar els polítics que pensin diferent i se’ls acusa de nazis, antisistema o qualsevol altre pejoratiu, d’aquesta manera quan diu: “És un dèspota tot aquell que creu que ser opositor al govern és un traïdor a la pàtria”. El dèspota és el veritable traïdor a la pàtria perquè creient-se posseïdor de la veritat absoluta té orelles però no escolta els punts de vista de l’oposició que poden ser l’expressió d’amor a la pàtria tant o més autèntic que el del dèspota que vol impedir expressar-se. “Més hi veuen quatre ulls que no pas dos”, diu el refrany.

Com a demòcrata que sóc considero aquesta filosofia política la millor de les diverses existents, però no és perfecta com no ho és res que sigui de fabricació humana. La imperfecció que té la democràcia exigeix un control permanent per evitar els abusos als que tendeixen tots els éssers humans degut a la imperfecció de la seva condició gràcies al pecat que infecta l’ànima. Thomas Jefferson toca el punt feble quan deixa escrit. “La democràcia no és més que el govern de les masses, on un 51% de les persones pot llençar per la borda els drets dels altres 49%”. Manera força clara d’advertir dels perills que acompanyen les majories absolutes que són incapaces d’administrar bé el poder que els donen les urnes. L’excés de poder que les urnes donen a un partit polític obre la porta a cometre greus abusos. En lloc de fomentar la justícia patrocina les més greus injustícies que empobreixen els pobles en nom de la força que dóna el 51%dels vots.

Sovint el resultat de les eleccions no es pot predir. El govern ha comès errors colossals i les urnes li donen el 51% dels vots. És incomprensible però aquesta és la trista realitat. Encara que no hi hagi majoria absoluta, els interessos egoistes dels polítics els fan prendre decisions que van en contra del benestar dels ciutadans i amb les seves martingales fomenten la corrupció política  perquè els uns amb els altres es tapen els draps bruts. La democràcia té molts defectes que impedeixen que les persones siguin felices. Cal vigilar molt, doncs, i posar límits legals per impedir que els excessos restin impunes.

Democràcia és sinònim de justícia. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix d’aquesta manera el mot justícia: “Virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret”. Aquesta definició té una semblança amb aquestes paraules de Jesús: “Per tant, totes les coses que vulgueu que els homes us facin a vosaltres, feu-les també a ells, perquè en això consisteix la Llei i els Profetes” (Mateu 7:12). La virtut moral que el diccionari considera justícia i el comportament que Jesús vol que els homes es tinguin entre ells no és  possible somniar-lo si prèviament els éssers humans no són justos. El Nou Testament ensenya com la persona injusta es pot convertir en justa, de com passar de ser una persona egoista a una d’altruista que pensa en el bé dels altres: “El just viurà per la fe” (Romans 1:17) i, aquest entre altres: “Justificats, doncs per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà del nostre Senyor Jesucrist” (Romans 5:1). A partir de la declaració de Déu que considera justa una persona injusta, aquesta, per la fe en el Nom de Jesús comença una manera nova de viure que comporta fer als altres el que vol que els altres li facin. En el moment en que Déu declara justa una persona comença la regeneració de la democràcia perquè des de la base social s’inicia un progressiu caminar en la justícia. Sense la justificació del pecador per la fe en Jesucrist la democràcia és una fal·làcia perquè és totalment impossible mantenir la justícia que és el seu fonament. “El senyor és la justícia” (Jeremies 33:16) del creient en Crist i aquest s’aparta de la injustícia, es dir, s’esforça a viure segons la Llei de Déu que santifica el creient.

Després de dir l’apòstol Pau “l’amor als diners és una arrel de tota mena de mals, i alguns els han cobdiciat , i s’han extraviat de la fe, i s’han torturat ells mateixos amb molts dolors”, dirigint-se al seu deixeble Timoteu li diu: “Però tu, oh home de Déu, fuig d’aquestes coses, i segueix la justícia…que guardis el manament sense taca, irreprensible, fins la manifestació de nostre Senyor Jesucrist” (1 Timoteu 6:10-14). L’apòstol no demana un impossible a un ateu, un agnòstic o un creient no practicant, que segueixi la justícia, ho demana a un home de Déu perquè aquest és la única persona que pot desitjar ser obedient a la Llei de Déu que és la base de la justícia  sobre la que se  sustenta la vertadera democràcia

Octavi Pereña i Cortina

 

RENOVACIÓ POLÍTICA

És evident que la política està desprestigiada, no perquè en si mateixa sigui dolenta, sinó perquè els polítics la converteixen en menyspreable. Només amb sentir el molt política les persones s’esgarrifen. La política s’ha convertit en una mena de pesta de la  que un hom se n’ha d’apartar d’ella el més lluny possible per evitar contaminar-se.

El que en part ha prostituït la política és el fet que els ciutadans per ganduleria i per no complicar-se la vida se n’han desentès. I el que hauria de ser una activitat de tota la comunitat s’ha convertit en un gueto d’uns pocs que més que l’interès general preval el lucre personal. La privatització de la política en part és la causa de la corrupció generalitzada que es dóna en aquest àmbit.

Lluís Foix  fa diana quan explica la causa humana de la corrupció a gran escala que preocupa i enutja als ciutadans: “La corrupció que debilita o anul·la la llibertat no és la de qüestions menors com la de robar una gallina o emportar-se una ampolla d’alcohol car d’un supermercat. La corrupció és aquell estat personal o social en que ens podem acostumar a viure pensant que no és dolent estafar una mica Hisenda o esquivar l’IVA quan paguem l’electricista del barri…Aquesta corrupció habitual, menor, és un indici que accepta implícitament la gran corrupció dels qui roben sense escrúpols, afavoreixen amics i parents, silencien l’oposició i utilitzen la força per mantenir les seves corrupteles a gran escala”.

El germen de la corrupció del que en som portadors tots els ciutadans perquè tots sense excepció som pecadors fa possible la corrupció a gran escala que posa en perill la llibertat democràtica assolida. Inclús un cec veurà que a partir de la microcorrupció  s’ha arribat a la macrocorrupció que fabrica l’anomenat cementiri d’elefants, una manera de retirs auris per a polítics de luxe que tenen noms i cognoms. Aquesta situació d’alta degradació moral  i ètica s’hi ha arribat en part per la desídia dels ciutadans ja que ens hem desentès de les nostres responsabilitats cíviques i ens hem deixat arrossegar per la corrupció habitual menor que implícitament afavoreix amics i parents. Què és sinó una materialització de la corrupció que engendra el pecat el fet de rebutjar en el Parlament una moció presentada que proposava que les persones implicades per un cas de corrupció havien de ser destituïdes dels seus càrrecs de responsabilitat política? ¿No és corrupció a gran escala el fet que els cadàvers polítics s’aparquin en el Senat, el Consell d’Estat, institucions públiques? Aquest malbaratament descarat de diners públics buida les arques de l’Estat que es podria evitar si es prengués la decisió d’agafar el bou per les banyes i fer d’una vegada per totes la llei de partits que fa tants anys que se’n parla però que mai no hi ha temps per redactar-la, presentar-la al Parlament per a ser discutida, esmenada i aprovada. Aquest llei ha de deixar ben clar que els polítics no estan sotmesos a una llei especial que blindi les seves accions, sinó que estan subjectes a la mateixa llei que vigila la resta de ciutadans i que aquests puguin fiscalitzar les seves actuacions. La llei de partits hauria de regular específicament la durada dels mandats presidencials i els anys en que els polítics puguin servir l’Administració. Hauria de prohibir les llistes tancades per a ser substituïdes per unes altres d’obertes perquè siguin el ciutadans els que elegeixen directament els seus representants. Finalitzat el període determinat, la impossibilitat de ser sangoneres de l’Estat deixant de gaudir de privilegis que no els pertoquen. Finalitzat el servei al País s’han de convertir en ciutadans sense privilegis especials, guanyant-se el pa en les activitats a les que es dedicaven abans de donar uns anys de les seves vides al servei del País. D’aquest manera s’impediria que la política es convertís en una manera de viure que fomenta la corrupció.

La regeneració política planteja un problema: “Qui pot adreçar allò que ell ha torçat?” (Eclesiastès 7:13). La regeneració política tan cobejada no serà mínimament assolida si prèviament no es produeix una regeneració moral  i espiritual de tots els ciutadans i de manera especial en la d’aquelles persones que durant un temps limitat volen servir el País pel bé de tots els ciutadans. Aquesta regeneració  imprescindible pel benestar del col·lectiu no es pot assolir només amb bons propòsits perquè aquests el vent se’ls enduu molt fàcilment. Cal reconèixer la corrupció individual  que provoca el pecat  i per la fe en Jesucrist convertir-se en una persona nova en la que l’amor als diners ja no és una prioritat. La conversió a Jesucrist és la preparació prèvia perquè l’individu pugui assimilar de manera natural l’esperit de les lleis promulgades en benefici de tota la societat.

Octavi Pereña i Cortina

 

CONFLICTES DE GÈNERE

La macroenquesta elaborada per l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, després d’entrevistar cara a cara 42.000 dones elegides a l’atzar als seus 28 països per donar resposta a un interrogant que planeja des de fa temps de si la violència contra les dones és un problema comú a la UE, la resposta és rotundament afirmativa. Morten Kjaerum, director de l’Agència, afirma: “L’enorme magnitud del problema és la prova que la violència contra les dones no només afecta a unes quantes, sinó a tota la societat, cada dia”.

Blanca Tapia, portaveu de l’Agència diu: “Els hem preguntat fets molt concrets: si t’han tocat el pit o el cul, si t’han grapejat, si t’han enviat fotografies pornogràfiques dient-te que et volen fer això…Han estat  preguntes molt concretes sobre fets molt concrets. No s’ha deixat a la interpretació personal dir si et sents o no assetjada”.

Evidentment la publicació de l’enquesta ha proporcionat material per omplir espai en les tertúlies radiofòniques i televisives. Els gurus que donen solucions a tots els problemes que discuteixen, pel que fa el cas de la violència contra les dones s’han limitar a dir que no s’expliquen com pot ser possible que passi això quan l’educació sexual és matèria escolar des de fa anys. Indiscutiblement la causa és que en l’educació sexual només es dóna informació biològica i mecànica sobre el sexe, però no s’imparteix formació espiritual. En oblidar la dimensió espiritual de l’ésser humà fa possible que la sexualitat es comporti com un cavall desbocat que arrasa per allí on passa. La manca d’experiència genuïnament espiritual en el baró fa que la dona se la consideri un objecte de la seva propietat i que l‘ha de complaure en tot.

La violència de gènere “no és un discurs nou”, diu Miguel Lorente, expert en violència de gènere, “és el discurs de fa segles, propi dels homes que veuen les dones  com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen per sobre dels d’elles. Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”. Tot just el paradís va ser escenari d’una revolta contra l’autoritat del Creador, el Senyor es va dirigir a Eva i li va dir entre altres coses: “I el teu desig serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (Gènesi 3:16). Aquesta declaració divina posa en evidència que l’etapa d’harmonia conjugal s’havia acabat i s’iniciava una altra de milers d’anys de conflictes de gènere.. El primer indici de que les coses no eren com haurien de ser en les relacions baró - dona el trobem en Làmec que va dir a les seves dones Adà i Sil·là: “Escolteu la meva veu, dones de Làmec, estigueu atentes a les meves paraules: He matat un home per causa d’una ferida meva, i un jove per causa d’un cop contra mi. Perquè si Caín és venjat set vegades, doncs Làmec setanta vegades set” (Gènesi 4:23,24). Aquestes paraules són una amenaça velada que si desobeeixen el mascle pagaran les conseqüències. Des de que es va dir aquesta subtil amenaça ha plogut molt i la violència contra la dona ha adoptat la varietat de formes en que es manifesta el les diverses societats. És per això que en les societats occidentals tan ben informades sobre el tema es veuen incapaces de resoldre el greu problema de la violència contra les dones. Fora de la Bíblia no es troba explicació perquè el drama es segueixi representant en escenaris tan multicolors. 

Si la rebel·lió d’Adam i Eva contra Déu va introduir el pecat de la violència de gènere aquí a la terra, per la fe en el Senyor Jesucrist que amb la seva mort a la creu perdona els pecats, també perdona el de la violència de gènere. Aquí hem de fer una pausa i donar una explicació. La fe en Crist i la seva obra redemptora definitivament esborra el pecat però no fa perfectes ara els pecadors redimits. Però, aquests pecadors ja no són esclaus del pecat. Amb la força que els atorga la presència de l’Esperit Sant en ells els capacita per posar fre als rampells de fer mal a les dones. Haver-se constituït en temples de l’Esperit Sant posa en evidència que l’amor amb que s’ha d’estimar a les dones no ha assolit la perfecció. Encara queda molt camí a fer. Però una cosa és certa: minva la virulència i les relacions home – dona es fan més harmòniques, assolint poc a poc cotes més altes de respecte ver les dones. La raó es troba en el fet que al bell mig de les relacions entre gèneres hi està  gravat aquest manament de Jesús, no solament en la ment, sinó en l’ànima: “Com jo us he estimat, que us estimeu els uns als altres, com us he estimat” (Joan 13:34).

Octavi Pereña i Cortina

 

ANARQUIA ESPIRITUAL

Als Estats Units quan un nou president pren possessió del càrrec jura fidelitat posant la mà sobre una Bíblia. Aquesta tradició neix amb George Washington primer president de la recent nascuda nació que unilateralment es va independitzar d’Anglaterra. Washington va ser un genuí home de fe cristiana que sabia què significava jurar fidelitat posant la mà sobre una Bíblia. Sabia que Déu, l’Autor de les Sagrades Escriptures l’estava veient i que no li podria donar gat per llebre. Jurar fidelitat posant la mà sobre una Bíblia tenia sentit pels primers presidents dels Estats Units. Amb el temps aquesta tradició s’ha convertit en un costum buit de contingut a pesar que els presidents electes juren sobre la mateixa Bíblia en que ho va fer George Washington.

 Tenen sentit les paraules de John Adams que va ser el segon president del recentment constituït nou estat independent: “La nostra Constitució es va fer només per a un poble moral i religiós. És totalment inadequada per a un govern d’un altre caire”. No s’ha de perdre de vista que la moral i religió a que es refereix  el president Adams és la cristiana. L’historiador Paul Johnson confirma la premonició del president Adams quan escriu: “Fa cinquanta anys els dirigents d’Amèrica assistien regularment a l’església i tenien un millor coneixement del que és maliciós, però aquest sentiment s’ha fet insostenible així que el protestantisme en general s’ha convertit en una cosa buida, en fe de donut. Quan les persones prenen decisions que afecten les seves vides sense la humilitat i la modèstia que engendren la creença en un Déu totpoderós, la malícia n’és el resultat”.

El diagnòstic que en fa Paul Johnson de la decadència moral nord-americana també és aplicable a les democràcies occidentals que en certa manera son filles de la nord-americana. Encara s’hi és a temps per canviar el curs del declivi moral que ens porta a la misèria, per no dir: la destrucció de la nostra civilització.  La decadència econòmica d’Occident   no és deguda a la competència de les potències emergents: Xina, Índia, Brasil…sinó a la seva degradació moral que és el seu autèntic competidor. La degradació moral que és tan variada i multicolor té el seu inici i desenvolupament es una sola paraula: PECAT que bàsicament és desobediència a la Llei de Déu.

A Èxode 20:1-17 Déu exposa als israelites els anomenats Deu Manaments que resumeixen la Llei divina. A Èxode 24:3 es descriu la reacció dels israelites a les paraules de Déu donades al Sinaí: “I Moisès va venir i va comunicar al poble totes les paraules del Senyor i tots els judicis. I tot el poble va respondre a una sola veu, i va dir: Totes les paraules que el Senyor ha dit, les farem”.

Poc abans d’entrar a la Terra Promesa Moisès recorda als israelites els termes del pacte que Déu havia fet amb ells: “I s’esdevindrà que, si escoltes amb diligència la veu del Senyor, el teu Déu, també el Senyor t’enaltirà per damunt de totes les nacions de la terra” (Deuteronomi 28:1). Aquest capítol de Deuteronomi descriu les benediccions que acompanyen l’obediència i les malediccions que segueixen la desobediència de la Llei de Déu. Aquestes paraules en fan cas les persones que tenen sensibilitat espiritual per escoltar la veu de Déu donada per l’Esperit Sant. Els que no la tenen les consideren contes de vora el foc, faules moralistes que es poden menysprear  amb tota normalitat sense esperar-ne conseqüències.

Per treure Catalunya de la decadència, que és força evident, no n’hi ha prou amb que una ínfima minoria  sigui temorosa de Déu i  visqui d’acord a les ensenyances divines. Cal que una ampla majoria dels seus ciutadans tinguin temor reverencial al Senyor Jesucrist i no considerin les seves paraules revelades en la Bíblia un anacronisme propi de societats subdesenvolupades. És una urgència tornar a Déu per sortir del pou sense fons en que hem caigut degut a la incredulitat, agnosticisme i ateisme que dominen. L’anarquia espiritual, el fes el que vulguis perquè ningú no et demanarà comptes no ens traurà del fangar en el que hem caigut.             

Octavi Pereña i Cortina