PLAER AMB SOFRIMENT

Durant els Sanfermines 2016 es van donar cinc casos d’assetjaments  sexuals. El més sonat va ser la violació d’una jove de 19 anys per part de cinc homes. L’acte va ser gravat en un video que a més reprodueix el diàleg que els executors de l’assetjament van tenir amb la resta del grup Manada que no va viatjar a Pamplona.

La periodista Pilar Rahola comentant aquest fet en el seu escrit La massa, redacta: “Al contrari, no hi ha res més patètic que un individu submergit en el magma de la gentada, convertida en una andròmina de carn que beu, crida, orina i conjuga la resta de verbs primaris, sense altre to que el to de la massa. Quan això passa, l’únic traç d’humanitat que resta és la suor de l’aixella…Quants d’aquests fatxendes que toquetegen pits i culs o que fins i tot arriben a l’abús, farien el mateix en solitari? És possible que siguin gent normal, amb les seves vides, les seves novies, les seves histories, sense una altra esplendor que la grisor de la quotidianitat. Però arriben a la festa en ramat, se senten mascles alfa alliberats i convençuts que la massa atorga invisibilitat, s’obliden que són éssers humans”.

Els ajuntaments de diversos municipis en prenen nota i encara que no s’hagi donat el problema d’assetjament sexual a dones en les seves localitats faran campanyes de conscienciació perquè val més prevenir que curar. L’editorial de SEGRE (24/08/2016) en fa una lectura molt crítica dels Sanfermines, en dir: “I és que sembla que hem retrocedit en els últims temps pel que fa respectar els drets de les dones, i el masclisme més ranci i atàvic està apuntat preocupadament amb un ímpetu gens conforme a la presumpta evolució de la nostra societat. Només cal mirar algunes fotos  i alguns titulars dels Jocs Olímpics de Rio sobre dones atletes, que poc tenien a veure amb l’esport i sí amb el seu aspecte físic. Així fa uns mesos, tot un candidat a la presidència filipina, càrrec per al qual finalment va ser elegit, feia broma sobre la violació i assassinat anys enrere d’una monja en una presó del seu país. Amb un incomprensible sentit de l’humor, el polèmic Rodrigo Dutarte va justificar l’atac que va patir una dona dient que “com era tan guapa…”, alhora es lamentava que ell, com alcalde que era en aquella època, no fos el primer en violar-la”. Miguel Lorente afirma: “La societat està malalta”. La malaltia a la que es refereix és psíquica però aprofundint més en la xacra social l’arrel de la seva malaltia es troba en l’ànima que és on ni psicòlegs ni psiquiatres hi poden fer res. El resultat d’aquesta impotència és afrontar la situació amb campanyes de conscienciació i en incrementar els efectius policials per impedir que en les festes populars es puguin repetir els malsons de noies que siguin violades per altres grups Manada.

L’escriptora Dacia Maraini vol aprofundir en el tema quan escriu. La violència contra la dona “no hauríem d’anomenar-la masclista en el sentit que l’home no neix així, sinó que se’n fa per culpa d’una cultura mediàtica que incita violència” .Segons Dacia Maraini, l’assetjador sexual, el violador, no és responsable dels seus actes, El culpable és la “cultura Mediàtica”. Qui la forja aquesta cultura? Persones com el flamant president de Filipines que es lamentava que com era tan guapa no hagués estat el primer en violar-la. La cultura mediàtica no és anònima, la formen persones amb nom i cognoms. Tan els forjadors de la cultura mediàtica con els executors, són responsables dels seus actes.

Fa un any o dos en un estadi de futbol va aparèixer una pancarta que deia. “Shakira és de tots”. Això significa que aquesta dona és propietat de la massa d’espectadors que en aquell moment es trobava en l’estadi. Per extensió tot els homes en son propietaris. La Shakira ni cap dona no són propietat de cap  home. Ni del marit si són casades. La dona és un ésser humà que com a vas més fràgil, començant per l’espòs, l’home n’ha de tenir cura i respectar. Creure que la dona X és propietat d’un individu o d’un col·lectiu justifica que l’home pugui exercir violència contra ella en considerar-la un ésser inferior,  que potser no té ànima, que s’ha de doblegar als desigs d’un individu o d’algun grup anomenat Manada com el que va violar la noia e 19 anys durant els Sanfermines.

La neciesa de dir que Déu no existeix i per tant vivint pensant que ningú veu el que fan i creuen que ningú els passarà compte del seus comportament immoral, van molt equivocats Déu “els lliura a la impuresa en els desigs dels seus cors, per deshonrar els seus cossos entre ells mateixos…Per això Déu els va lliurar a passions deshonroses…I com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els lliura  a una ment reprovada, a fer coses impròpies…” (Romans 1.24-32). Els violador s’ho passen bomba com explícitament reflecteixen els missatges que els cinc membres de la Manada van intercanviar amb la resta dels components del grup que no van viatjar a Pamplona. Però és un goig que portarà sofriment etern perquè si no hi ha penediment i es canvia de conducta, quan s’hauran de presentar davant del tribunal de Crist per haver de donar compte dels seus actes, la sentència que sortirà dels llavis del Jutge diví serà: “No sé d’on sou, aparteu-vos de mi tots els qui obreu injustícia. Allí serà el plor i el cruixit de les dents” (Lluc 13: 27,28).

Octavi Pereña i Cortina

ELS DITS DE DÉU

“Auguste Compte se’l pot considerar el pare del radicalisme científic basat en una fe cega en la capacitat de la Ciència per contestar totes les preguntes i resoldre tots els problemes, i constituït com una nova religió. Compte divideix la història en tres estadis: el teològic, en que es postulen déus invisibles que expliquen els esdeveniments; el metafísic, en que els déus es converteixen en abstraccions per explicar l’origen de les coses; i el científic, en que es busca la descripció i el control de la natura, i on, “la religió de la humanitat” suplanta el cristianisme…L’origen del Cosmos segueix tan lluny de ser explicat com en temps de Ptolomeu. El que s’està investigant no és l’origen del no-res, sinó el procés que va des del Big Bang fins l’actualitat. L’origen és abans, i les peguntes essencials no tenen res a veure amb els lepons, borions o bosons que s’estan descobrint, son preguntes més simples: Què o qui va desencadenar el Big Bang? ¿Amb quin propòsit?” (Miguel Àngel Munárriz Casajús, doctor enginyer de l’ICAI).

I és precisament d’aquestes qüestions, a les que no arriba la Ciència són les que se n’ocupa la Bíblia de donar-los-hi resposta. Amb aquesta declaració força coneguda comença la Bíblia. “En el principi Déu va crear els cels i la Terra” (Gènesi 1.1). Un cop la Terra va estar en condicions de rebre l’home “Deu va dir: Fem l’home a la nostra imatge, segons la nostra semblança, i que ells tinguin domini sobre els peixos del mar…” (v.26).

Miguel Ángel Munárriz Casajús es pregunta: “¿Què o qui va desencadenar el Big Bang? ¿Amb quin propòsit? La Ciència respon amb del silenci.

“Alçant el cap cap a la cúpula celeste i ens admirem de la seva bellesa natural com si fos un espectacle preparat especialment per al plaer de la nostra espècie. La nit estrellada és sempre magnífica. Milions de persones en gaudeixen en aquests mesos estivals de l’hemisferi nord. Amb els Perseids s’hi afegeix un nou al·licient i aquest any la nit serà més intensa…Durant l’estiu l’Observatori Fabra organitza sopars sota les estrelles…Els comensals poden pujar fins a la cúpula de l’edifici on es guarda el telescopi que apunta a Saturn. Diuen que quan la gent posa l’ull en el visor del telescopi, sol mussitar: “Déu meu, Deu meu!” La veritat de la nostra fragilitat còsmica es fa palesa amb una ullada a l’univers mitjançant la lent d’augment. Tanta immensitat ens fa humils: som minúsculs, no som el centre de l’univers , ni tan sols és la nostra l’única galàxia…”(Carina Farreras).

Ni amb l’ajut del telescopi que apropa als ulls la immensitat sideral en general l’ésser humà no és capaç d’adonar-se que no està sol. Té ulls per a veure-hi i a pesar de l’ajut del telescopi és incapaç de veure que darrere de l’estelada que tan excita els sentits hi ha el Creador que mitjançant la seva creació revela “les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i La seva divinitat” (Romans 1:20). És una llàstima perquè es perd l’oportunitat de fruir d’un gaudi que transcendeix el temps. Veure la creació des de la perspectiva exclusivament material crea sensacions de curta durada que s’han d’anar renovant periòdicament perquè les bones vibracions no es perdin. Penso que d’aquí neix el frenesí per la investigació espacial que no dóna resposta a les preguntes existencials que es fa l’home.

El salmista que sense l’ajut del visor d’un telescopi, amb l’ull nu, contempla en miniatura la immensitat del Cosmos, però intuint per la fe la seva immensitat, exclama: “Quan miro els teus cels, l’obra dels teus dits, la lluna i els estels que tu has establert: Què és l’home, perquè te’n recordis , i el fill d’Adam, perquè el visitis” (Salm 8:3,4).

Una de les finalitats de l’exploració espacial és esbrinar si hi ha vida en algun indret recòndit del Cosmos. Es gasten mils de milions de dòlars  per intentar descobrir si hi ha vida. Aquest descobriment encara no s’ha fet. En cas que es  trobi un vestigi de vida, aquest descobriment no aportaria llum al seu origen. Els assistents als sopars sota les estelles que organitza l’Observatori Fabra aconsegueixen que els qui posen els ulls en el visor del telescopi, admirats per la visió sideral diguin. “Déu meu, Déu meu!”. Aquesta no és una declaració de fe, només és una expressió instintiva de sorpresa en observar la foscor tatxonada  de milions de resplendents estels. En el fons de la incredulitat es manté viva l’espurna de la possibilitat que Déu existeixi. La mirada de fe del salmista li permet adreçar-se amb la humilitat que exigeix la distància existent entra la immensitat del Creador i la insignificança de la criatura: “Què és l’home perquè te’n recordis , i del fill d’Adam perquè el visitis?” Darrere la creació no s’hi troba el no-res, sinó el propòsit de la seva existència: “Els cels declaren la glòria de Déu, i l’expansió proclama l’obra de les seves mans” (Salm 19:1).

Qui té ulls per a  veure la realitat de la creació se n’adona de l’existència d’un Déu personal que a més de Creador, per exigències del pecat també és el Salvador. L’ésser humà no és sol en l’univers, té la possibilitat de parlar amb el Creador-Salvador que és Jesús. El salmista per la fe que és un regal de Déu posa de manifest que és possible comunicar-se amb el Creador. La fe és la finestra a través de la qual arriba la resposta a les preguntes que es planteja  Miguel Ángel Munárriz Casajús: “Què o qui va desencadenar el Big bang?” ¿amb quin propòsit?”

Octavi Pereña i Cortina

INESTABILITAT SOCIAL

“El mal més gran i la pitjor crisi del segle XXI és l’ansietat, la incertesa i l’angoixa del present. El futur gairebé no compta. A hores d’ara, quan l’home posseeix més mitjans per conèixe’s, més sembla que es desconeix. La informació és instantània i global, els descobriments de tota índole avancen i es superposen a una gran velocitat. …I?” (<b>Joan-Pere Viladecans</b>, pintor. L’I? de l’artista és un interrogant que obre la porta als dubtes que exposa en el seu escrit <i>Epidèmia de patologies mentals</i>.

El món actual està afectat per un capitalisme sense entranyes que vol aconseguir els màxims guanys amb el menys temps possible. Aquests diners ràpids s’aconsegueixen  a base de rebaixar sous, contractes laborals escombraria, llargues jornades amb sous de fam…Avui ja es parla de la reintroducció de l’esclavatge en l’anomenat Primer Món o Occidental. El desmantellament de l’Estat del Benestar amb la implantació de la precarietat com a sistema, té el seu cost: Proliferació de trastorns mentals que comencen a presentar-se cada cop en edats més avançades..

Aquesta situació pot provocar dues respostes: l’una, aixecar els punys cap al cel i culpar Déu de la situació. “Si existeixes, s’acostuma a dir, per què ho permets?” “Si ets un Déu bo com diuen els cristians, per què permets que les persones pateixen d’una manera tan cruel com els mitjans de comunicació s’encarreguen de visionar-ho?  Aquesta postura d’odi contra Déu agreuja encara més la situació de les persones que pateixen a causa de l’opressió dels poderosos que s’han convertit en instruments que Satanàs utilitza per practicar els seus instints homicides. Resistir de mala manera la realitat que ens toca viure contribueix a augmentar el sofriment perquè aquesta actitud contribueix a l’augment del consum de fàrmacs per combatre l’estrès, l’ansietat i altres malures mentals que avui són d’actualitat, que a més d’esclavitzar-nos a la química escuren les nostres butxaques amb la satisfacció de les farmacèutiques que veuen com els guanys augmenten exponencialment.

L’altra reacció al desmantellament de la Societat del Benestar amb tots els perjudicis socials que l’acompanya no és agressivitat contra Déu culpant-lo de tots els mals que patim. Consisteix en creure que Déu, encara que no ho sembli, té el control de la situació, que no se li ha escapat de les mans i que en permetre que les coses siguin tal com són serveixen per en senyar-nos quelcom que ens serà beneficiós. Penso que sense deixar-nos portar per l’ofuscament ens hauríem de fer una pregunta: “Com són les meves relacions amb Déu? Ja sé que som d’aquelles persones que amb el puny enlairat cridem i culpem Déu dels nostres mals. Si resulta que Déu no és el nostre enemic que es complau en fer-nos sofrir, tot el contrari, el que vol és el nostre bé, i que la situació caòtic a en que ens trobem, la permet, no la fa,  perquè vol ensenyar-nos quelcom que serà pel nostre bé. Es nega la sobirania de Déu en els esdeveniments. El resultat és que en prescindir de la seva autoritat suprema les coses ens val de mal a pitjor. “Hi ha camins que a l’home li semblen rectes, però acaben sent vies de mort” (Proverbis 14:12)

Com a criatures rebels que som Déu ens ha de disciplinar perquè ens posem al lloc que ens correspon com a criatures seves que som. Se’ns ensenya que la disciplina és contrària a la llibertat. L’evidència és que la desobediència a Déu ens ha portat a la catastròfica situació actual, de la que no sabem com sortir-nos-en. A pesar de la nostra rebel·lió Déu s’adreça a nosaltres en aquests termes: “Fill meu, no menystinguis la disciplina del Senyor, no menyspreïs la seva correcció: Perquè el Senyor corregeix el qui estima, com un pare el fill en qui es complau” (Proverbis 3:11,12). “El temor del Senyor és el principi del coneixement” (Proverbis 1:7). La segona part d’aquest verset diu: “Els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció”.Una reflexió sincera ens farà entendre que hem estat uns insensats en aixecar els punys amb odi contra Déu i que la insensatesa ens ha portat a la desgràcia  de convertir-nos en esclaus dels antidepressius i ansiolítics.

El rei Salomó escriu: “Feliç l’home que troba la saviesa, i l’home que aconsegueix la intel·ligència: perquè el seu guany és millor que el guany de la plata, i el seu profit, que l’or refinat. És més valuosa que les perles: i res del que puguis desitjar no s’hi pot comparar (vv.13-15). El text ens diu que la Saviesa que Déu atorga és més valuosa que els béns materials, aquests es poden perdre en un parpadeig, de fet, amb la crisi, molts els han perdut. En canvi qui posseeix la saviesa divina que és un tresor molt valuós, cap lladre per més expert que sigui no ens el pot robar.

L’autor de Proverbis segueix donant-nos bones notícies que contradiuen els estereotips que es donen  de l’avorriment que ocasiona prendre’s seriosament la fe cristiana. Heus aquí la recompensa que acompanya posseir la saviesa que prové del temor de Déu: “A la seva dreta hi ha allargament de dies, a la seva esquerra riquesa i honor. Els seus camins són camins agradables, i tots els seus senders són pau. Un arbre de vida és ella  per als qui s’hi aferren: i són feliços els qui la retenen” (vv.16-18).

A les acaballes del seu article <b>Viladecans</b>  escriu: “Però a la gent d’avui, més que la mort, l’angoixa sobreviure i veure l’horitzó com una ratlla traçada a llapis, així: sense més. Sense futur. Potser el que més ens costa és tornar a creure en el món i en l’home”. Quin contrast entre la saviesa de l’home i la de Déu!

Octavi Pereña i Cofrtina

LA IMATGE DE DÉU

El periodista Josep Corbella entrevista Palmira Saladié, entre altres coses li pregunta. – Què pensa que és cert encara que no pugui demostrar-ho? La resposta és: “Que els austrolopitecs, antecessors dels humans eren capaços de caçar i fer eines”. Segons els evolucionistes els austrolopitecs són un gènere de primats extingits que van viure a l’Àfrica entre quatre i dos milions d’anys. La Palmira és mereixedora d’un elogi per reconèixer que no pot demostrar el que creu feien els “antecessors dels humans”.

No puc elogiar   Emilia Cerezo Moedano, autora dels llibres ¿Evolución? Sí, pero para todos y Darwin preescolar, perquè afirma coses sobre Déu que no pot demostrar. El periodista que la entrevista fa aquest comentar. “Un llibre on posa al límit el darwinisme i ni tan sols afirma que l’home ve dels simis,sinó que Déu també procedeix d’un déu simi anterior” . Al llarg e l’entrevista publicada a El País Semanal (26/06/2016), l’Emilia diu algunes coses sobre Déu que desconec com pot arribar a  dir-les una persona culta però que Déu assegura que es a causa de la seva  niciesa. A diferència de Palmira Saladié que afirma no poder demostrar les coses que creu com van ser, l’Emilia Cerezo afirma amb rotunditat el que va passar fa  milions d’anys: Déu “ve d’un déu simi anterior que es comunicava grunyint i estava completament cobert de pèl. Déu és el producte d’una evolució constant durant milions d’anys…Sí (Déu va crear l’univers) però va tardar moltíssim. Va evolucionar durant mils de milions d’anys …Déu va començar a ser intel·ligent al  cap de molt, molt temps. Al començament tenia el cervell de la mida d’un cacahuet”.Referent a Jesús diu: “Li diré que la primera cosa que van fer els simis al desenvolupar un polze  oposable va ser agafar unes pedres i uns bastons i crucificar el messies simi per expiar els nostres pecats de simi…”Si Déu és com se l’imagina Emilia Cerezo i que no aporta proves per demostrar el procés evolutiu del seu déu, no ens ha de fer estrany que l’home arribi a fer les barbaritats com les que fa l’anomenat Estat Islàmic i sense oblidar les crueltats que cometen els estats que es consideren civilitzats. Aquestes barbaritats són el resultat de que l’ésser humà no té en compte el Creador tal com del descriu la Bíblia i s’ha abocat a la idolatria.

El Déu etern i immutable no té cap semblança amb el déu que descriu l’Emilia Cerezo amb tants detalls. El Déu de la Bíblia no l’ha vist cap mortal. És l’Invisible. Alguns mortal van veure una teofania, una manifestació sensible de la divinitat. Quan Moisès li va demanar a Déu: “Et prego que em mostris la teva glòria” (Èxode 33:18), la resposta que va rebre va ser: “No pots veure la meva faç, perquè cap home no pot veure’m i viure. I el enyor va dir. Heus aquí, hi ha un lloc vora meu, i tu t’estaràs dret dalt de la penya, i s’esdevindrà que quan passi la meva glòria, jo et ficaré dins d’una esquerda de la roca i et cobriré amb el meu palmell i tu veuràs la meva esquena, però la meva faç no es podrà veure” (vv. 20-23). Per això el manament: “No et faràs cap estàtua  ni cap imatge…” (Èxode 20.4). L’apòstol Pau dóna l’explicació al fet que Emilia Cerezo converteixi el Déu invisible a la semblança d’un simi “que es comunicava grunyint i estava completament cobert de pèl”. Va escriure: “Perquè les coses  invisibles d’Ell (Déu), el seu poder eterni la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món” (Romans 1:20). Els qui no volen creure les coses invisibles d’Ell exposades en la creació. “afirmant ser savis es van tornar necis, i van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i rèptils…”(vv.22,23)

Jesús abans de deixar aquest món diu als seus deixebles que marxarà a preparar un lloc per a ells “perquè on jo sóc, també hi sigueu vosaltres” (Joan 14:3). Els deixebles que encara no havien rebut l’Esperit Sant troben molt estranyes les paraules de Jesús perquè no les entenien. És cert que coneixien Jesús, però no amb la claredat amb que ho farien a partir de la Pentecosta quan l’Esperit Sant prendria possessió d’ells. Durant la conversa es produeix un diàleg molt interessant: “Si m’haguéssiu conegut, també hauríeu conegut el meu Pare. I des d’ara el coneixeu, i l’heu vist: Felip li diu: Senyor,mostra’ns el Pare i en tenim prou. Jesús li diu: ¿Tant de temps que sóc amb vosaltres, i no m’has conegut, Felip? El qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. ¿I com és que dius. Mostra’ns el Pare?” (Joan 14:7-9).

Jesús “que és l’esplendor de la seva glòria (de Déu) i l’expressió exacta de la seva essència” (Hebreus 1:19,20), descobreix el Déu invisible que es mostra en l’obra de la  creació (Romans 1: 19,20). Sent Jesús l’expressió exacta de l’essència de Déu, ens mostra la tendresa i l’amor infinit que sent per les seves criatures que en la seva neciesa el converteixen en un simi, una imatge grollera del Déu  que va estimar tant el món que va donar el seu Fill unigènit a fi que tots els qui creuen en Ell no es perdin sinó que tinguin vida eterna (Joan 3:16).

Octavi Pereña i cortina