XERINOLA SEXUAL

Ana Macpherson comença amb aquestes paraules el seu escrit “CHEMSEX, sexe d’alt risc”. L’ús de drogues per tenir millor sexe o per atrevir-se a tenir-ne és un clàssic de la humanitat, però a les grans ciutats i entre homes que tenen sexe amb homes adquireix actualment talla de problema de salut pública, reconegut com a tal a Barcelona i Madrid, perquè les conseqüències comencen a ser visibles en consultes d’hospital i fins i tot a urgències”.

L’addició al sexe és tan forta que per no defallir s’utilitzen mescles de drogues. Això és el que diu Macpherson: “La de més impacte, i probablement la que més augmenta el fenomen és  l’extensió de la tina, la mentafetamina que sovint substitueix l`ús clàssic de la cocaïna, perquè resulta més barata i accessible, però que també és la més perillosa, perquè provoca més ràpidament addicció i inhibeix el son i el cansament, treu la gana i augmenta el desig sexual. Com la droga dorm el raciocini es descuida l’ús del preservatiu amb la qual cosa augmenta el ric d’infecció de la sida i d’altres malalties de transmissió sexual. Amb la mentafetamina  es facilita la celebració de maratons sexuals grupals que poden durar entre 24 i 48 hores. Tot un cap e setmana.

Percy Fernández, responsable de recerca  de Stop Sida, ha dit: “Som a temps d’actuar. Si la tina salta a la societat en general serà catastròfic. Ara està controlada”.

No hi ha efecte sense causa. Quina és la causa que porta a l’home que per a satisfer la seva addicció al sexe i per conservar la seva passió encesa utilitza les drogues posant en perill la pròpia vida i la dels amb qui manté relacions sexuals? Al meu entendre la millor explicació que se li pot donar es troba a Romans 1: 18-32.

El text indicat comença dient: “Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i injustícia dels homes que detenen la veritat amb injustícia” (v. 18). D’entrada el text ens indica que Déu no es queda al marge dels afers humans com molts  voldrien. El comportament  dels homes desperta la seva ira en veure que la veritat és trepitjada per la injustícia. La justícia de Déu no és insensible a que se la transgredeixi. Pel que diu el v. 19, la injustícia humana rau en el fet que no es reconeix l’existència de Déu. Aquest no reconeixement no es pot justificar de cap de les maneres: “Ja que allò que es coneix de Déu els ha estat manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (vv. 19,20). L’obcecació de l’home és tan forta que tenint  ulls per veure-hi s’obstina a no voler veure el que és evident: la creació no s’ha pogut fer sola perquè la matèria no té vida, la qual cosa fa evident que la seva existència és fruit de l’existència d’un Agent extern. L’existència d’aquest Agent creador la manifesta la declaració amb que s’inicia la Bíblia: “En el principi Déu va crear els cels i la terra” (Gènesi 1:1). És evident que per creure aquesta declaració cal fe. La fe no és de fabricació humana. Si l’home reconeix questa mancança i la demana amb sinceritat, Déu li regalarà. La fe rebuda li farà caure les escates que no el deixen veure-hi i la llum de Déu il·luminarà la foscor de la seva ment. Feta la llum, dirà: Quin imbècil he estat durant tots quests anys que no he vist el que és evident! Si algun esclau del sexe i de les drogues recupera la vista, la cadena que el lliga a aquesta doble esclavitud es trenca i el camí a la llibertat s’inicia.

 Malgrat l’evidència de que la creació és obra del Creador  molts prefereixen seguir sent cecs, la conseqüència és: ”Canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (v.28). El resultat de persistir en la ceguesa de l’ànima és la idolatria. Ésser idòlatra no consisteix únicament en fer-se imatges de fusta, d’or, de pedres precioses i vestir-les amb magnificència. Els ídols es porten al cor

Potser el més escampat: “l’amor al diner és una arrel de tota mena de mals”                    (1 Timoteu 1:10). Però la idolatria no s’acaba amb l’amor al diner. Hi ha ídols de carn i ossos que canvien  segons l’actualitat de les estrelles de l’espectacle, els esportistes famosos, els polítics seguits per un eixam de fanàtics ofuscats, incapaços  d’adonar-se que els seus idolatrats són déus amb peus de fang, el col·leccionisme obsessiu no s’escapa a aquesta categoria.

La idolatria té aquetes conseqüències: “Per això Déu els va lliurar a passions deshonestes, ja que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en sí mateixos la paga merescuda per la seva perversió” (vv. 26,27).

Malgrat que la creació desvela el Creador, l’ésser humà en la seva insensatesa prefereix adorar ídols que són falsos déus de creació humana. Les denuncies d’escrits com “CHEMSEX, sexe d’alt risc” posen de manifest que no és innocu abandonar el Creador de tot l’existent, per ídols.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EPIDÈMIA DE SUÏCIDIS

La periodista Ima Sanchís li pregunta a l’escriptora Abigail Thomas: Quina és la pregunta més terrible que mai s’hagi fet? L’escriptora que va perdre el seu marit en un accident, li respon: “Si pogués tornar enrere i fer que l’accident d’en Rich no hagués succeït, ¿ho faria?…Vaig dubtar i vaig sentir que no mereixia viure”. El 10 de setembre es celebra el Dia Internacional del Suïcidi. En aquesta data els mitjans de comunicació s’encarreguen de parlar-ne molt d’això. Després l’interès informatiu decau fins arribar l’oblit, i esperar el proper 10 de setembre per treure-li el pols.

Coincidint amb la celebració del 2023 “el Conseller Manel Balcells va dir que volen intensificar la prevenció del suïcidi i ha anunciat que oferirà, atenció psicològica als familiars de persones  que s’han suïcidat” (Redacció de LA MAÑANA 8/09/2023). L’any 2022 a  Catalunya es van suïcidar 607 persones, un5% més que el 2021. El Conseller Balcells va dir: “Ningú és capaç de dir què passa exactament, però estem convençuts que hem d’actuar al màxim perquè no passi. Hi ha maneres de fer-ho i la prevenció el suïcidi és una d’aquestes eines. Hem d’intensificar-ho i tenir aquesta visió multifactorial”.

La Bíblia registra dos casos de suïcidis i dos d’intent. Cadascun dels relats aporta detalls que ens ajuden a entendre perquè algunes persones es suïciden i d’altres ho intenten. Ahitofel va ser conseller del rei David. Quan Absalon , fill de David, es va rebel·lar contra el seu pare, Ahitofel es va posar al servei del fill rebel.  “En aquells dies, el consell que donava Ahitofel era com quan algú consulta la paraula de Déu” (2 Samuel 16: 23). Ahitofel aconsellava a l’usurpador com es podria apoderar del tron del seu pare fugitiu. L’encertat consell d’Ahitofel va ser rebutjat pel que va donar Huxiai. Llavors, Ahitofel, ferit en el seu amor propi “quan ve veure que no havia estat seguit el seu consell, va albardar l’ase, i es va aixecar i va marxar a casa seva, i va donar disposicions sobre la seva casa, i es va penjar i va morir”(2 Samuel 17. 23).

El profeta Elies va obtenir   una aclaparadora victòria sobre els profetes de Baal. La reina Jezabel el va amenaçar de mort i va fugir. “i la seva ànima demanava de morir. I va dir: prou, et prego Senyor, pren la meva ànima perquè no sóc millor que els meus pares” (1 Reis 19: 1-4). El nom del profeta Jonàs és prou conegut. Déu l’envia a Nínive a predicar un missatge de penediment. En adonar-se que Déu no anava a destruir-la el profeta es va enutjar amb Déu per haver estat misericordiós amb la ciutat impia: “Ara, doncs, Senyor, et prego que em prenguis la vida, perquè és millor la meva mort que la meva vida” (Jonàs 4: 3). Judes que va trair el Senyor per trenta monedes de plata, “en veure que havia estat condemnat va tenir remordiment…va llençar les peces de plata dins el santuari, es va retirar, se’n va anar, i es va penjar” (Mateu 27: 3-5). L’amor propi ferit. La por. La rebel·lió contra Déu. El remordiment. Aquest quatre estats emocional contribueixen a afavorir el suïcidi o l’intent de fer-lo.

El conseller Balcells promet la prevenció dels suïcidis com a eina per evitar-los. Ens hem de fer la pregunta: ¿les eines psicològiques poden arribar al cor del problema? Dic que no. Afecten el cervell, però no a l’esperit que és on es gesten els pensaments suïcides.

Si la naturalesa humana fos la d’Adam abans de la desobediència, avui no en parlaríem de suïcidis doncs no hi hauria cap interferència entre nosaltres i Déu perquè no existiria el pecat que ens separa de Déu. I, Satanàs que és qui ens incita a fer el mal no tindria cap poder sobre nosaltres. Avui el paradís només existeix en la imaginació de les agencies de viatges que venen paradisos inexistents. Tan aviat com arribem al paradís pel qual hem pagat el preu per gaudir-lo, exclamem: Caram que bonic! Passat l’impacte que ens ha causat la bellesa del paratge, descobrim que el paradís pel que hem pagat uns bons calerons no és res més que un bonic paisatge que forma part de la Terra que ha estat maleïda per Déu a causa del pecat del nostre pare Adam.

A causa que Adam va desobeir a Déu menjant el fruit de l’arbre prohibit el Senyor li va dir al díscol: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona, i has menjat de l’arbre, del qual t’havia manat dient: no en mengis, la Terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards”(Gènesi 3: 17, 18). Els sofriments, l’adversitat, la por, els remordiments que corsequen…són com la pròpia ombra que és inseparable. Déu que és misericordiós setanta vegades set, a Eva que incita a l’espòs a pecar, li diu: “I posaré enemistat entre tu (la serp)  i la dona i entre el teu llinatge (de la serp) i el seu llinatge (Jesús). Ell et ferirà el cap i tu li ferirà el taló” (Gènesi 3: 15). És la primera profecia que anuncia la vinguda de un Salvador que en la persona de Jesús va morir  a la creu per salvar el poble de Déu dels seus pecats (Mateu 1: 21).

Per als incrèduls la pesada càrrega del pecat que han se suportar és massa pesada per arrossegar-la: “Tots els dies dels (incrèduls) són dolents, però el cor content té sempre un banquet” (Proverbis 15: 15). La fe en Jesús com el Salvador, no en el Jesuset folklòric en que l’han convertit, és qui converteix en un banquet el cor de l’afligit. Aquest és el missatge és el que l’Església hauria de predicar en veu alta. El resum del missatge de Jesús que guareix les malalties mentals que indueixen al suïcidi que són la conseqüència del pecat és: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostre ànimes, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28, 29).

Octavi Pereña i Cortina

 

EL DIFÍCIL ART DE CURAR

Se’n parla molt del dolor i del sofriment per es silencia la causa que els origina per ignorància. En una societat majoritàriament que creu en l’evolució que ensenya que l’ésser humà és el resultat de l‘atzarosa aparició d’una cèl·lula que ha anat evolucionat durant milions d’anys fins arribar a l’homo sapiens i que es considera científicament provada pels científics ateus. E. Galeano ha escrit quelcom molts curiós i significatiu: “El futbol és l’única religió que no té ateus”. Per als evolucionistes l`esser humà ha evolucionat fins allò que avui és: un animal racional. Un animal que a diferència de les bèsties pensa. Com consideren que el cervell humà ni més ni menys  un cervell animal evolucionat són  incapaços d’arribar a l’arrel del dolor i del sofriment.

El Dr. Fernando Martínez-Pintor, reumatòleg que investiga el dolor, cita una anècdota molt reveladora de la incapacitat de l’ésser humà per aprofundir en el tema del dolor: “A mi em truquen els pacients per preguntar-me si ha sortit alguna cosa nova, “una pastilla de la felicitat”. Aquesta pastilla és. exercici, relaxació, bona alimentació, dormir bé, relacions agradables”. El Dr. Fernando Martínez-Pintor ofereix una teràpia que pot servir per mitigar el dolor físic però no arriba a l’arrel del problema. Si es desitja aprofundir en el tema del dolor estem obligats a anar als tres primers capítols de Gènesi que és el primer llibre de la Bíblia. Si la investigació es comença a fer sense prejudicis religiosos s’haurà avançat un bon tros en el camí. La primera cosa que es descobrirà és que Adam de qui procedeix la humanitat va ser creat per Déu amb independència dels animals. Inclús Eva Déu la va crear a partir de la costella que va extreure de l’home. Tots els éssers humans sense excepció procedim d’Adam. Acabada la creació el Creador va contemplar l’obra de les seves mans “i va veure tot el que havia fet, i heus aquí que era molt bo” (Gènesi 1: 31).

Déu va fer l’home “sense cap defecte de fabricació”. El dolor es va presentar més tard. Malgrat que Déu va avisar que si menjava el fruit de l’arbre prohibit moriria (Gènesi 2: 17), va desobeir i va morir. La mort té dos aspectes: l’espiritual que va ser instantània i la física va ser al cap de 930 anys (Gènesi 5: 5). A l’instant que Adam va morir espiritualment van començar a aparèixer les malalties que  demés  de causar dolor avisen que la mort aguaita a la cantonada.

El Dr. Fernando Martínez-Pintor diu que es remeia el dolor “amb tractaments que no només son farmacològics, per això és imprescindible saber neurociència”. El doctor citant Baselga, diu: “la majoria dels càncers tenen darrere una persona que sofreix”. Sense cap intenció de voler practicar intrusisme faig cas del que Jesús va dir: “Els sans no tenen necessitat de metge, sinó els malalts” (Marc 2: 17). Un pacient en veure sobre la taula del seu psiquiatre  una Bíblia li va dir al seu metge:”¿”Vosaltres els psiquiatres llegiu la Bíblia?” El Dr. Smiley Blanton li va respondre: “No només la llegeixo, l’estudio. Si la gent absorbís el seu missatge, molts psiquiatres anirien a l’atur”.

 El Dr. Fernando Martínez-Pintor  li diu al periodista que l’entrevista: “El que deia Voltaire: “He decidit ser feliç perquè això és bo per la meva salut” i això implica tenir una ideació positiva i posar-li un filtre al catastrofisme imperant”. Qui millor que Jesús pot ser el filtre? “Per això us dic no us desficieu per la vostra vida” (Mateu 6: 25). Hi ha moltes coses que us aclaparen: Unes són totalment privades: L’addicció d’un fill a la droga, la filla adolescent embarassada, la mort d’un familiar o de l’amic íntim, trobar-se a l’atur…Unes altres afecten a la comunitat: La qualitat dels governants, la corrupció institucional, l’amenaça de guerra, la inflació, les hipoteques, el canvi climàtic…Les solucions d’aquests problemes sovint no són al nostre abast. Jesús ens diu: “No us desficieu”. No us deixeu arrossegar pel pànic. Quan una situació ens desficia ens atreu com si fos un iman. Eixamplem l’horitzó. Deixem de mirar l’aigua que amenaça amb engolir-nos  i ens adonarem com el Pare celestial alimenta els ocells i vesteix amb molta bellesa els lliris del camp. El desfici pel present i el que genera la incertesa del futur fomenta la multitud de trastorns mentals que essencialment són de caràcter espiritual. Com el cos i l’ànima són inseparables, els trastorns de l’ànima repercuteixen en el cervell. Aquesta relació els evolucionistes la ignoren.

Els incrèduls es desficien per totes  les coses que tenen relació amb el cos, però als qui creuen en Jesús els diu: “El Pare celestial sap que teniu necessitat de totes aquestes coses. I cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia. I totes aquestes coses us seran afegides. No us desficieu, doncs, pel demà, perquè el demà ja portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (Mateu 6: 25-34). Jesús que és l’Enviat del Pare per fer-nos participar del seu amor ens diu: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no us pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

La fe del salmista li fa escriure pel benefici nostre: “Ara sé que el Senyor salva el seu ungit, Ell li respon des del cels de la seva santedat, amb el poder salvador de la seva mà dreta. Uns confien en carros, d’altres en cavalls, però nosaltres fem memòria del Nom del Senyor, el nostre Déu. Aquells es dobleguen i cauen, però nosaltres ens alcem i romanem drets” (Salm 20: 6-8).

Octavi Pereña i Cortina

 

EDUCACIÓ SEXUAL

“Quatre jugadors del planter del reial Madrid ahir /14/09/2023) van se arrestats per la Guàrdia Civil, acusats d’un presumpte delicte de revelació de secrets d’indole sexual, segons El Confidencial,  en una noticia confirmada més tard per l’Agència EFE”. Davant l’increment de delictes sexuals comesos per menors i adolescents,  “¿què cal fer?   perquè Des de la FAD (Centre Reina Sofia FAD Joventut) ho tenen clar: conscienciar-los des de petits i fer tallers de pràctiques perquè els adolescents entenguin què és la intimitat” (Celeste López/Maite Rius). “Què cal fer? es pregunta la FAD.

 Gènesi 1: 25, 27, 28 relata la creació de les bèsties i del home amb la facultat de reproduir-se. Biològicament la reproducció d’ambdós és semblant. El semen del mascle mamífer fecunda l’òvul  de la femella. En la pràctica hi ha una gran diferència. En els mamífers la fecundació del òvuls de les femelles es fa quan aquestes es troben en període de zel. Acabat aquest període el sexe desapareix. En els humans la cosa és diferent. La legítima relació sexual és dóna en el matrimoni (Gènesi 2: 24). És una relació motivada per l’amor. En els mamífers fora del període de zel de les femelles el sexe no existeix. En els humans aquest període asexual no existeix. L’atracció sexual es desvetlla amb la pubertat i dura fins a la vellesa. És aquí quan es pot fer un mal ús del sexe tant pels homes com per les dones. La relació sexual legítima és la que és motivada per l’amor en el matrimoni. És clar que també es pot practicar el sexe il·lícitament motivat per la lascívia, la inclinació als exagerats plaers sexuals causada pel pecat. “Del cor provenen els pensaments dolents: els adulteris, les fornicacions” (Mateu 15: 19). És evident que “la fornicació, la impuresa, la lascívia” (Gàlates 5: 19) es generen  en les persones  no regenerades per la fe en Jesús i que no caminen en novetat de vida. La lascívia és inflamada per l’infern en les persones no convertides  a Crist. Causa conflictes familiars, fomenta les malalties venèries…Sense el poder de Déu ningú pot controlar del tot la lascívia que és un verí mortal.

Davant la multitud de casos semblants al del planter de jugadors del reial Madrid, amb la FAD ens preguntem: “Què cal fer?” Alejandro Villena, psicòleg i director de l’Asociación Dale una Vuelta, diu: “Ens escandalitzem de les agressions sexuals en grup…, però no fem res, ni els polítics, ni tampoc la societat, ni els pares”. Jo hi afegiria: ni l’Església. Què poden fer els polítics, la societat, els pares, l’Església si són uns analfabets en la matèria? Si els adults no saben com curar la seva disfunció sexual, com van a poder arreglar el comportament sexual d’infants i adolescents que tant molesta? És com demanar que l’esbarzer  doni peres. Si els pares consumeixen pornografia, si es són infidels l’un a l’altre, si són clients habitual de prostíbuls, quina autoritat tenen a l’hora d’ensenyar els fills a que siguin responsables? Alguns podran dir: no he vist mai una peli porno, ni he comprat una revista del mateix gènere. M’ho puc creure. Ara bé, qui pot dir que mai ha mirat una dona per cobejar-la? Jesús. Jesús ens condemna quan a qui ho fa li diu: “ha comés adulteri amb ella en el cor” (Mateu 5: 28).  Qui més qui menys tots ens hem deixat portar per la lascívia. Tots ens hem de penedir davant Déu que ha legislat. “No desitjaràs la muller del teu proïsme” (Èxode 20: 17). Si els pares arreglen la seva relació amb Déu per la fe en el Nom de Jesús, llavors, i no abans, estaran en condicions d’ensenyar amb autoritat com ha de ser el comportament sexual dels seus fills. La construcció d’una casa no comença per la teulada. Es comença pel fonament.

Suposem que els pares són vers creients en Crist. Que la seva fe no està dipositada sobre un “déu desconegut” com el que els atenesos adoraven per estar a bé amb tots els déus que s’havien imaginat, sinó que la tenen dipositada en Jesús que és la Roca per haver ressuscitat dintre els morts, llavors es faran seves les paraules del profeta Joel: “D’aquest (Jesús) contareu als vostres fills, i els vostres fills als seus fills, i els seus fills a l’altra generació (1: 3). Un cop feta la pau amb Déu s’estarà en condicions d’ensenyar sexualitat als fills, sense tabús que interfereixen. Com suposem que són vers cristians  tenen clar que a demés de carn i ossos tenen ànima que també se l’ha d’alimentar.

Els pares que tenen la certesa d’haver cregut en Crist són conscients que el sexe és un regal de Déu i que se l’ha de conservar sant: “ Per tant, deixarà l’home el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva muller, i seran una sola carn” (Gènesi. 2: 24). Alguns ensenyen que el sexe és pecat inclús en el matrimoni i que només se l’ha de fer servir per la reproducció. Aquest concepte erroni és el que ha portat al celibat clerical i monacal. És el causant de molts problemes. En cap lloc de la Bíblia s’ensenya aquesta bajanada. Per desmuntar aquesta bestiesa n’hi ha prou amb llegir: “Que el matrimoni sigui honorat en tot, i el llit sense taca, Déu jutjarà els fornicadors i els adúlters” (Hebreus 13: 4).

Els pares que són vertaders cristians saben per pròpia experiència que en el moment oportú es desperta la libido en els seus fills. Per tant han d’estar preparats per no respondre a les preguntes amb ximpleries com “els nens venen de París”. Amb paraules senzilles, adequades a l’edat han de respondre amb la veritat les preguntes que els facin, doncs la veritat allibera. El sexe l’ha donat Déu perquè s’utilitzi pel propòsit pel que li ha estat donat: mantenir unit el matrimoni. Que no se l’ha d’utilitzar per satisfer la luxúria amb la qual cosa  un hom es degrada i a la persona amb qui el practica. Els han d’ensenyar que els seus companys no són objectes per usar i llençar. Són persones creades a imatge de Déu que cal respectar com ells mateixos ho volen. Se’ls ha d’ensenyar a estimar els seus companys/es amb l’amor amb que Déu els estima. La tasca d’educar els fills és delicada i complexa però amb la saviesa que Déu atorga als qui li demanen, serà difícil, però no impossible.

Octavi Pereña i Cortina