NARCISISME

Lucía Etxebarria fa aquest retrat del narcís: “Gent externament molt bella, però en realitat tant lletja en l’interior com el retrat amagat en les golfes. El narcís és algú obsessionat amb si mateix, amb somnis de grandiositat  i lideratge i dóna molt poca atenció als altres. Ell o ella ha de ser reverenciat, ben visible. Per això tants narcisos se senten atrets per la política. Per un altre costat, no tots els que es fan una operació d’estètica són narcisos, però gairebé tots els narcisos s’operen. Reflexionem. El narcís exagera els seus aconseguiments i les seves capacitats, s’obsessiona amb el poder, se sent agredit si no se l’admira, sobrereacciona si el critiques, és arrogant i superbiós”. Resumint la descripció que  fa Exebarria, el narcís és una persona que es complau excessivament en les seves pròpies qualitats o obres. El narcisisme és un virus mortífer que tothom amb més  o menys intensitat porta dins l’ànima. 

La Bíblia té quelcom a dir del narcisisme: “Boires i vent sense pluja és l’home que es vanagloria d’un do fals” (Proverbis 25:14). “Que un altre et lloï, i no pas la teva pròpia boca: un estranger i no pas els teus propis llavis” (Proverbis 27:2).

El narcisisme ja existia abans de la creació del mon visible. Referint-se a Llucifer, “fill de l’alba” (Isaïes 14:12), el profeta Ezequiel diu: “El teu cor es va enorgullir a causa de la teva bellesa, vas corrompre la teva saviesa a causa del teu esplendor” (28:17). L’orgull va ser la causa que aquest ésser angelical “perfecte en els seus camins, des del dia que vas ser creat, fins que la iniquitat va ser trobada en tu” (v.15). Aquest querubí perfecte en els seus camins es va convertir en Satanàs el dia que el seu orgull el va impulsar  a voler destronar Déu del seu setial. No en va tenir prou en perdre la seva dignitat que gaudia en el cel en presència de Déu que en ser creat l’home i veient que gaudia del favor de Déu va enverinar els cors d’Adam i Eva injectant-los el verí de voler ser com Déu “coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 3:5).

L’orgull li va fer perdre la dignitat amb que Adam havia estat creat. Un personatge històric que va sortir malparat per l’orgull va ser Nabucodonosor, rei de Babilònia: “Mentre caminava per damunt del palau reial de Babilònia, el rei va exclamar i va dir: ¿No és aquesta la gran Babilònia que jo he construït  com a casa del regne amb la força del meu poder i per a la glòria del meu honor? La paraula era encara a la boca del rei quan una veu davallà dels cels: A tu et diuen, oh rei Nabucodonosor: El regne ha estat traspassat de tu” (Daniel 4:29-31).

El narcisisme destrueix les nacions. L’Exaltació de la nació, la divinització de la bandera i l’enfervoriment del poble quan els polítics de torn calenten els ànims amb les seves paraules enfervorides que posen la nació al capdavant de les nacions, què és sinó narcisisme elevat a l’enèsima potència? L’auto enaltiment precedeix la caiguda.

El narcisisme com hem vist va aparèixer en la prehistòria i s’ha escampat fins els nostres dies. La seva presència contribueix a l’existència de problemes socials com agressions i violència, segons diuen els investigadors. El psicòleg George Schreer  diu que també afecta els accidents de circulació: ”Els qui tenen conceptes enlairats d’ells mateixos i els narcisos prediuen un conduir agressiu. Conduïm tal  com vivim. Ràpid, amb temeritat que pot significar derrapar i xocar”.

El narcís no és el que aparenta ser. Sota l’aparença d’una alta estima s’hi amaguen sentiments d’inseguretat i d’insuficiència que s’emmascaren i es compensen amb el salt no sempre reeixit de la fama i de l’èxit. El narcís ha heretat el pecat d’Adam. Si el narcisisme té conseqüències psicològiques són el resultat del pecat. Per això que no es pot combatre la malura atacant els efectes. S’ha d’anar a l’arrel i, l’arrel es troba en el cor on neixen els pensaments que formen el narcís. L’oposat al narcisisme és la humilitat i aquesta és una virtut que no abunda perquè se l’ha desarrelat de l’ànima. Cal tornar-la a sembrar en el cor i conrear-la amb molta cura i desherbar-lo sovint perquè la llavor del narcisisme no ha desaparegut del tot . El narcís està confós i la confusió el pertorba. La seva ànima està neguitosa, fet que li incrementa el desassossec. El profeta Isaïes descriu l’estat mental en que es troba el narcís quan escriu: “ Però els malvats són com el mar agitat, que no pot estar tranquil, i les seves aigües llancen llot i fang. No hi ha pau, diu el meu Déu, per als malvats” (57:20,21).

Les píndoles no poden tranquil·litzar els pensaments que s’assemblen a un mar agitat que llança llot i fang. Si el lector desitja calmar  el desordre mental que el pertorba, Jesús li fa  aquesta invitació: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes” (Mateu 11:28,29). Anar a Jesús significa creure en Ell i tenir-lo en compte al llarg de la vida. La fe en Jesús sembra la  llavor de la humilitat que practicada expulsa de l’ànima la mala herba del narcisisme.

Octavi Pereña i Cortina

ANTÍDOT CONTRA L’AVORRIMENT

Entre el 21 de juny i el 24 d’agost del 2012 el municipi de Roses va ser sacsejat per diversos incendis forestals. Dos adolescents de 16 anys, veïns de Roses van ser acusats d’una sèrie d’incendis forestals. Els acusats van ser dos estudiants que es trobaven de vacances i membres de famílies estructurades i acomodades. El seu perfil és el d’uns nois dels qui mai s’hauria sospitat. No tenien antecedents. Molt possiblement haurien continuat amb la seva aventura destructiva si no hagués estat per un fet fortuït i el narcisisme d’immortalitzar en imatges les seves bretolades. Es dóna  per descartat que tinguin el més mínim trastorn mental.

Un veí va trobar una targeta de memòria d’un telèfon mòbil. En veure que contenia fotografies i vídeos en que apareixien els dos adolescents  encenent foc en zones forestals va alertat els Mossos. Aquesta troballa va ser la clau de la investigació perquè va posar els agents sobre la pista.

Els Mossos després de veure les imatges  van arribar a la conclusió que possiblement volien trencar la monotonia de l’estiu, els dies sense tenir res que fer se’ls feien molt llargs. Si l’avorriment va ser el causant que aquests joves deixessin els videojocs i les seves passejades amb moto per l’encenedor, ens fixarem en l’avorriment.

José Antonio Marina diu quelcom molt interessant: “M’intriga (l’avorriment) perquè és el malestar que sent qui no està dissortat Qui pateix no està avorrit. Està patint. L’avorriment és el sentiment de no estar rebent un nivell adequat d’estimulació…Quan estem avorrits, busquem noves sortides. Si ens afanyem a divertir el nen, el condemnem a la passivitat. La societat de l’espectacle és una societat de passius…El culpable de l’avorriment és, alhora la seva víctima. Els meus alumnes s’irriten quan els dic: no esteu avorrits perquè les coses son avorrides, sinó al contrari. Les coses són avorrides perquè esteu avorrits. Els recomano que tinguin projectes, fan interessant la realitat. L’avorrit necessita matar el temps , perquè no té amb que omplir-lo. I per això consuma una conducta suïcida, ja que el temps és la nostra única riquesa. La creació encara que sigui minúscula, quotidiana, és l’antídot contra l’avorriment. Per això l’epígraf d’aquesta columna és crear”.

L’avorriment, segon Marina, és un estat emocional inactiu ja que li manca creativitat. L’avorrit està deil·lusionat. Res no l’importa. El que compta és matar les hores sigui com sigui. Als dos adolescents de Roses els dies de vacances se’ls feien molt llargs i com que no eren creatius es van dedicar a encendre focs, cosa que els emocionava. En lloc de creativitat, destrucció. No tots els avorrits es converteixen en Nerons que per fer una lloa a Roma li va calar foc per inspirar-se. L’encerta Marina quan escriu: “La societat de l’espectacle és una societat de passius”. Les il·lusions que crea la societat de l’espectacle són com focs d’encenalls que desperta emocions que abans de gaudir-les ja s’han mort. I així indefinidament. La societat de l’espectacle que hem creat per desvetllar-nos ens manté avorrits. Ens mata emocionalment. Vet aquí la necessitat d’emocions cada cop més fortes. Podem arribar a convertir-nos en incendiaris.

Segons Marina l’antídot contra l’avorriment és la creativitat. Anem a veure que ens diu el llibre d’Eclesiastès sobre la creativitat que ha se ser la medicina de l’avorriment. L’autor de l’obra es presenta d’aquesta manera: “Jo, el Predicador, era rei sobre Israel a Jerusalem. I vaig aplicar el meu cor a cercar i a recordar amb saviesa tot allò que es fa sota els cels: tasca feixuga aquesta , que Déu ha donat als fills de l’home per ocupar-los. He observat totes les coses que es fan sota el sol : i heus aquí tot és vanitat i aflicció d’esperit” (1:12-14). Al final del llibre aconsella el seu fill: I més enllà d’aquestes paraules, fill meu, para compte: de fer més quantitat de llibres no hi ha fi, i l’estudi excessiu fatiga la carn” (12:12). El que ens ve a dir Salomó és que tot allò que no tingui transcendència eterna no satisfà a qui s’hi escarrassa perquè “és vanitat i aflicció d’esperit”. El que no té sentit avorreix.  Si el que fa l’home és intranscendent, ¿ens hem de conformar amb l’avorriment? De cap manera.

L’home ha estat creat per Déu i la plena realització de l’home s’obté quan per la fe en Jesús i la seva obra redemptora es recupera l’amistat amb Ell perduda en el paradís pel pecat d’Adam. Quan algú es troba amb Jesús posa tota la seva diligència en créixer en el coneixement de Déu . L’apòstol Pere ens assegura que “si aquestes coses són en vosaltres i s’hi multipliquen, no us deixaran ociosos ni sense fruit vers el coneixement profund de nostre Senyor Jesucrist” (2 Pere 1:8). El creient en Crist a partir de la seva conversió entra en un procés de perfeccionament espiritual que el porta a voler assolir la perfecció del Pare celestial. Treballar per entrar en el regne del cel   és l’esforç que no paga mai amb “vanitat i aflicció d’esperit”. aquest treball és gratificant  i perquè tot allò que té transcendència eterna mai decep.

Octavi Pereña i Cortina

COM S’AGUANTEN LES ESTRELES?

A l’astrofísic Kike Herrero de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, Josep Corbella l’interroga: - Una pregunta per la qual no tingui resposta? La contesta que li dóna: “Com s’aguanten les estrelles del cel? M’ho va preguntar una nena de cinc anys. A veure com li respons amb rigor i senzillesa”. Aquesta pegunta que fa una nena és la mateixa que ens fem els adults i que potser no gosem fer-la públicament per no semblar que som uns ignorants. “Només quan tinguem ulls per veure-hi i orelles per escoltar, descobrirem que tota la natura parla amb eloqüència de Déu” (Van Der Puy).

Amb l’estil poètic de la literatura hebraica, el salmista exposa la seva fe en Déu creador en un llenguatge que tant adults com infants podrem entendre si no és que els prejudicis no ens tapen les oïdes poder no sentir com la creació lloa el seu Creador: “Al·leluia! Lloeu el Senyor des dels cels, lloeu-lo en les altures. Lloeu-lo tots els seus àngels, lloeu-lo tots els seus estols. Lloeu-lo sol i lluna, lloeu-lo tots els estels de llum. Lloeu-lo cel dels cels, i les aigües que hi ha sobre els cels. Que lloïn el Nom del Senyor, perquè Ell va manar, i van ser creats. Ell també els ha establert per sempre més, Ell ha donat l’estatut, i mai no passarà” (Salm 148: 1-6).

En un cert moment els deixebles li van preguntar a Jesús: “Qui és, doncs, el més gran en el regne dels cels? Jesús va cridar un nen i el va posar enmig d’ells. I va dir: En veritat us dic, si no canvieu, i us torneu com els nens, no entrareu pas en el regne dels cels” (Mateu 18: 1-3). Amb els anys la simplicitat infantil es complica. Si a un infant de cinc anys se li diu que les estrelles s’aguanten al cel perquè el Déu tot poderós que ha creat l’univers les aguanta amb el poder de la seva paraula, ho acceptarà. Més endavant farà preguntes més complexes que si té oïdes per escoltar i ulls per a veure-hi també robarà resposta que satisfacin els seus interrogants.

L’origen de l’univers amb tot el que conté és un misteri que no es pot resoldre si no és per la fe en Déu creador. Les teories científiques que volen desvelar-lo sense tenir en compte el Creador no satisfan i aquesta insatisfacció obre la porta a noves insatisfaccions. El misteri segueix imperant. Llavors siguem humils i admetem que l’origen de l’univers és un misteri que la filosofia científica no pot desvelar. El fet que el Consell d’Europa insisteixi als seus 44 membres a “oposar-se amb força a l’ensenyament del creacionisme com a disciplina científica”, no contesta les preguntes que l’ésser humà es fa: “Qui sóc” “D’on vinc i on vaig?” “Com s’aguanten les estrelles?” Els partidaris del Big Bang que amb dogmatisme afirmen que un fet atzarós va formar l’embrió de l’univers i que l’evolució ha fet la resta, se’ls podria fer la pregunta que Déu li va fer a Job: “On eres quan vaig fundar la Terra? Fes-m’ho saber si tens la intel·ligència. Qui va fixar les seves mesures , si ho saps, o qui va estendre damunt d’ella la corda?……(Job 38:4-12).

El llibre de Proverbis, un dels llibres poètics de la Bíblia personifica la saviesa de Déu amb llenguatge poètic entenedor: “El Senyor em posseïa al principi del seu camí: abans de les seves obres, des de llavors: vaig ser ungida, des del principi, abans del començament de la Terra, quan encara no hi havia abismes, vaig ser infantada…encara Ell no havia fet la Terra ni els camps, ni el principi de la pols del món. Jo era allà quan Ell  va establir els cels…Llavors jo era al seu costat com un mestre d’obres, era cada dia les seves delícies, delectant-me sempre en la seva presència, delectant-me en el món habitat de la seva Terra, i les meves delícies eren amb els fills d’Adam” (Proverbis 8: 22-31).

Sense abandonar el llenguatge poètic Proverbis presenta la saviesa que és Crist que és digne “de rebre la glòria i l’honor, perquè tu vas crear totes les coses i per la teva voluntat existeixen i van ser creades” (Apocalipsi 4: 11). “A dalt dels llocs elevats, a la vora del camí, al mig dels senders, ella es planta al costat dels portals, a l’entrada de la ciutat, a l’entrada de les portes proclama: A vosaltres, oh homes, clamo: …Escolteu-me perquè parlaré coses importants…Perquè la meva boca expressarà la veritat…Tots els mots de la meva boca són expressats amb rectitud…Tots ells són correctes per a qui té discerniment, i rectes per als qui han trobat el coneixement…”Proverbis 8: 1-17).

La Saviesa, Jesús, es dirigeix a tots els homes sense excepció. Dient-los: “Qui tingui orelles per escoltar que escolti”.

Octavi Pereña i Cortina