EDUCACIÓ PER LA CONVIVÈNCIA

Què és primer l’ou o la gallina? Si creiem que la gallina i el seu company el gall són creació de Déu és lògic pensar que primer és la gallina i després l’ou fecundat pel gall que permet la seva reproducció. Què hi té a veure l’ou i la gallina en un escrit que té la finalitat de reflexionar sobre educar per la convivència? Penso que hi té quelcom a dir-nos.

Per què existeix la violència? Per què es donen casos d’assetjament físic i sexual cada cop en edats més primerenques que es perllonguen fins la maduresa? Què fa que l’ésser humà estigui inclinat a la violència des de que és un nadó?  No sé si el lector s’ha fet mai aquestes preguntes. Intentaré donar-les resposta.

L’home va ser creat per Déu a la seva imatge i semblança. Primer va crear el baró i del seu costat va extreure Eva. Això significa que tota la humanitat descendeix d’Adam. La teoria que l’home va aparèixer simultàniament en indrets diferents, no té validesa. Sent així, la seva descendència hauria de ser a la imatge i semblança de Déu, és dir, inclinada a fer el bé. Abans que haguessin tingut el seu primer fill que fos semblant a ells es va produir un incident que va capgirar la naturalesa bona de l’home. Per instigació de Satanàs i per mediació d’Eva, Adam de qui procedeix tota la humanitat va menjar el fruit de l’arbre que Déu li havia prohibit menjar-ne. Això va tenir unes conseqüències desastroses per a tota la seva descendència que no reflecteix la bondat inicial amb que va ser creat Adam, sinó que li transmet la naturalesa inclinada a la violència fruit del seu pecat. El primer acte violent va ser l’assassinat de Caín que va matar el seu germà Abel per motius religiosos. Aquest fratricidi va ser  la primera guerra de religió registrada i que s’ha anat reproduint al llarg els segles  fins avui.

La gallina (el baró) es va reproduint segons la seva naturalesa inclinada al mal, però, Déu, l’ofès per la desobediència d’Adam tenia previst girar la truita. L’amistat amb Déu perduda per la desobediència es pot recuperar si es fa cas al mitjà previst per aconseguir-se. Déu mata uns animals amb les pells dels quals tapa la nuesa que avergonyia Adam i Eva. Aquests animals representen a Jesús morint a la creu amb la sang del qual es neteja el pecat dels qui creuen en Ell. A partir d’aquí l’home recupera la possibilitat d’assolir en la seva totalitat la imatge i semblança de Déu que s’havia perdut per la desobediència. Amb la conversió a Crist s’inicia un procés vers la perfecció del Pare celestial que arribarà a la seva plenitud el dia de la resurrecció amb el retorn de Jesús glorificat  per endur-se els seus cap al Regne de Déu.

Tornem al present. La gallina (el baró), per reproducció biològica segueix portant al món descendència inclinada al mal, però, com a éssers racionals que som els humans Déu ens ha donat la possibilitat de canviar el tarannà de la descendència. Això és possible fer-ho si els pares ensenyen als seus fills la bona notícia que per la fe en Jesús mort i ressuscitat poden recuperar la naturalesa divina que inclina als qui la posseeixen a fer el bé.

La bona educació és imprescindible en la lluita per eradicar la violència que es manifesta en les diverses etapes de la vida.

Dos joves de Linyola de 15 i 18 anys van agredir amb una barra de ferro un professor de l’IES Ermengol IV de Bellcaire d’Urgell. Els fets es remunten al dia anterior quan el docent va renyir una alumna de 4t d’ESO “per haver molestat durant una activitat”. Al finalitzar les classes el pare de la noia es va presentar al centre i va provocar un aldarull amb el mestre, a qui va agredir. La manera d’educar del pare no és la correcta. Es va comportar com un pare no convertit a Crist que reprodueix la seva naturalesa dolenta inclinada a la violència. Aquest cas del pare que agredeix un mestre per haver reptat la seva filla no és el primer que es dóna. Malauradament tampoc no serà l’últim.

Hi ha molta educació enverinada perquè els pares transmeten als seus fills les inclinacions perverses que s’amaguen dins dels seus cors. En paraules de Jesús tenen per pare el diable i els desigs del seu pare el diable volen fer (Joan 8:44). Quan eduquen els fills transmeten l’esperit homicida i mentider del diable que hi ha en ells.

El fill, la filla, és una promesa que es pot complir o esgarriar. Quan veiem un nadó dormint en el seu bressol acostumem a dir: Què bonic, s’assembla un angelet! Passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys i l’angelet s’ha convertit en un noi de 15 ó 18 anys que amb una barra de ferro agredeix el mestre que s’ha atrevit a renyar a la seva amiga. L’evolució d’àngel a dimoni hauria de ser tema de reflexió seriosa. L’educació basada en la filosofia que no hi ha Déu ni dimoni no és la idònia per expulsar la violència de la societat.

Els pares convertits a Crist eduquen els seus fills en la fe cristiana. Els inculquen la necessitat de convertir-se a Crist que els farà noves criatures  i aquest ser nous homes facilitarà  l’educació perquè per què seran sensibles a la Paraula de Déu. Els pares convertits a Crist són els pares que no solament donen vida biològica ja que els ensenyen a viure la vida abundant que han rebut de Crist. Aquesta és l’educació que hi manca en la lluita contra la violència de les mil cares. Les característiques que els infants d’avui han de tenir per a ser bons dirigents de la societat de demà no s’obtenen per casualitat, són el resultat d’uns pares diligents en l’educació i pietosos en la seva manera de viure.

Octavi Pereña i Cortina

RESPECTE A LES PEIXATERES

La polèmica iniciada per Félix de Azúa, acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola, quan va menysprear l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau dient-li que “hauria d’estar venent peix en una parada de peix”, perquè “no té preparació per dirigir una ciutat de quatre milions d’habitants”, és una mostra com les paraules s’esgrimeixen com espases per ferir les persones que no cauen bé. No és propi d’un acadèmic de la R. A. E., ni de cap persona per inculta que pugui ser en l’aspecte acadèmic perquè sempre s’han de fer servir les paraules per edificar l’altre, no per ridiculitzar-lo i ferir-lo en la seva dignitat. L’altre, per humil i ignorant sigui, no deixa de ser una persona a la que se l’ha d’estimar com a un mateix.

Occident, cristianitzat de cara a la galeria però pagà en el fons, va perdent progressivament les bones maneres perquè mancat de la vertadera fe cristiana va deixant pas a la barbàrie que produeix la seva absència. Félix de Azúa pot ser un acadèmic de prestigi, no ho sé,  però les seves paraules carregades de menyspreu vers Ada Colau perquè nom li cau bé la seva ideologia política posa de manifest la seva carència d’erudició ètica. Segons Isabel Bugallal, Félix de Azúa, amb la seva esposa i filla, “va exiliar-se” a Madrid. “No està disposat a que la seva filla sigui esclavitzada ensenyant-li odi als espanyols”. Félix de Azúa que per la seva condició de pare hauria d’ensenyar valors ètics a la seva filla, ¿quins valors li podrà transmetre de primera mà quan manifesta un rebuig tan furibund contra una dona amb qui no  comparteix ideologia política i menteix quan afirma que l’escola catalana sembra en els nens l’odi contra els espanyols. Desconec la formació cristiana que pot tenir Félix de Azúa.El fet de ser acadèmic de la R.A.E. ben segur que coneix aquestes paraules pronunciades per Jesús: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix”, i aquesta altra: “Per tant, totes les coses que vulgueu que els homes us facin a vosaltres, feu-les també vosaltres a ells” (Mteu7:12). Penso que el contingut ètic d’aquestes paraules és insuperable.

M’imagino, pel que diu l’apòstol Pere: “El qui vol estimar la vida i viure dies feliços, que guardi la seva llengua del mal, que no diguin res de fals els seus llavis” (1 Pere 2:10), que Félix de Azúa no és feliç. “Si la teva boca vols guardar/ d’ensopegades i mals/ cinc coses miraràs/ a qui parles, de qui parles/ i la manera, el temps i el lloc” (William Morris). Thomas Watson, comentant aquest text bíblic: “No donaràs fals testimoniatge contra el teu proïsme” (Èxode 20: 16), diu: “Déu ha posat dues barreres naturals a la llengua: les dents i els llavis, i aquest manament és una tercera barrera que li posa fre: no acusis ningú falsament”

Dedicat especialment a Félix de Azúa, però apropiat per a tothom, la Bíblia té moltes coses a dir respecte a la llengua, especialment aquesta: “Germans meus, no sigueu molts a fer-vos mestres, sabent que rebrem un judici més sever, perquè tots ensopeguem en moltes coses. Si algú no ensopega en el parlar, aquest és un home perfecte, capaç de refrenar també tot el cos…Així la llengua és un membre petit, però es glorieja de grans coses.  Mireu un foc petit encén un bosc tan gran…” (Jaume 3:1-12).

“Qui xerra paga”, afirma la dita popular. Atribuït a Diògenes. “Tenir dues orelles i una sola llengua, per escoltar més i parlar menys”. L’escriptor nord-americà  Marck Twain que ens va fer passar moments deliciosos en la nostra infància amb la lectura dels seus llibres, ha deixat escrit: “És millor tenir la boca tancada i semblar estúpid, que obrir-la i aclarir el dubte”. Què difícil és tenir la boca tancada!

Les Escriptures cristianes contenen un amagatall de perles molt valuoses que l’explorador ha d’anar descobrint amb paciència ja que a vegades ens passen desapercebudes però que una segona o tercera lectura ens mostren tota la seva bellesa i vàlua . Heus aquí una d’una gran bellesa i de valor incalculable: “Veniu fills, escolteu-me: us ensenyaré el temor del Senyor. Qui és l’home que desitja la vida, que estima els dies per veure el bé? Guarda la teva boca del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la” (Salm 34:11-14). Quants focs in·núnitils no s’encendrien si es tinguessin en compte les perles que amaguen les pàgines de la Bíblia i que portarien pau i benestar a la nostra societat dolguda si es descobrissin i en féssim cas!

Octavi Pereña i Cortina

CAOS HUMANITARI

Pilar ·Rahola comença el seu escrit “Déu”, així: “Podria fer meu el dilema de García Marquez, quan va assegurar que li desconcertava tant pensar que Déu existís com que no existís. Per bé que Jean  Anouilh, tot baixant en les entranyes , va afegir que el més terrible de Déu és que no sap si és un truc el diable. El cert és que la gran pregunta de Nietzsche, “és l’home només un fallida de Déu, o és Déu només una fallida de l’home”, es manté eternament oberta, especialment quan la barbàrie escampa la seva maldat i costa entendre l’horror després de la tragèdia. És la pregunta que es feien els jueus en els camps d’extermini “on és Déu”, i la mateixa que s’han d’haver fet tots aquells que han patit, a pròpia carn, la maldat extrema”. La confusió en que es troba Pilar Rahola la segueix expressant quan escriu: “No crec que fer una pregunta com aquesta, en tals circumstàncies, hi hagi resposta possible, la qual cosa no evita que la pregunta es formuli una altra vegada, i una altra, com la lletania de la desesperació”.

Trobant-se Pilar Rahola submergida en el mar del desconcert, segueix escrivint: “Personalment estic convençuda que Déu és una idea humana, un clau a que agafar-se per acceptar la inevitable finitud de la vida, i els asseguro que aquest convenciment és una pesada pedra a la pròpia motxilla. Però aquest convenciment no m’ha impedit valorar –probablement envejar- els qui tenen una fe sòlida en Déu, quan aquesta fe enforteix la seva humanitat”.

Voldria creure que l’enveja que Pilar Rahola sent pels qui tenen una fe sòlida en Déu que enforteix la humanitat dels que la tenen, sigui sincera. Si així fos estaria a una passa  d’obtenir-la. Abans, però, s’hauria de desprendre del concepte plural que té de Déu ja que parla de “déus lluminosos” i de “déus del mal”. Acaba l’escrit dient: “Feliç Setmana Santa a tots els déus de la llum, i als creients que els honoren”, ja que és una creença basada en les mitologies grega i romana, déus que per cert van ser fets amb els vicis i passions dels homes que els van dissenyar. Només hi ha un sol Déu, com ho adverteix el primer verset de la Bíblia: “En el principi Déu va crear els cels i la terra”. Aquest Déu creador assegura que ho va fer tot bo. També ens diu el text inspirat per l’Esperit Sant que un àngel que es va proposar destronar Déu, en rebel·lar-se contra Ell es va convertir en Satanàs i, aquest, posseint una serp, va fer caure Adam en desobediència a Déu, pecat que introdueix el mal en l’ésser humà: aquests “déus del mal, aquests trons de mort que inspiren l’odi i la violència” .

Déu que no vol deixar l’home abandonat al seu tràgic destí, declara: “I posaré enemistat entre tu (la serpent) i la dona, i entre el teu llinatge i el seu llinatge. Ell et ferirà al  cap, i tu el feriràs al taló” (Gènesi 3:15). Aquesta és la primera profecia que anuncia la mort de Jesús perquè l’home pugui recuperar l’amistat amb Déu perduda en la desobediència d’Adam. En paraules de Jesús: “Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8:12). Si la Pilar Rahola vol saber la  veritat sobre el problema del mal, si vol desprendre’s de la confusió que impregnen les seves paraules ha de començar a buscar i el Senyor promet a tot aquell que busca trobarà a Ell que es llum que expulsa la foscor de l’ànima que provoca la incertesa que proclama la periodista.

“En aquests temps de dies foscos……què hem de fer amb els déus del mal, aquests trons de mort que inspiren odi i violència”? Hem de posar fre a aquesta activitat que tants danys ens proporciona.

Li pregunto a Pilar Rahola: ¿Li preocupa verament la proliferació del mal que, entre altres, es fa en Nom de Déu? Si li importa el tema escoltarà el que Déu li vol dir. Si l’escolta, Crist que és la llum del món il·luminarà el seu cor, fent-li desaparèixer la tenebra espiritual que li causa el desconcert que vostè manifesta en el seu escrit.

La declaració de Déu: “En el principi Déu va crear els cels i la terra”  no és creguda i se la substitueix per una altra que parla d’un hipotètic Big Bang acompanyat de la teoria de l’evolució. És dir, la creació és obra de l’atzar. A Déu se l’exclou de l’obra de les seves mans. Això no és el que ensenya la Bíblia. “Allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat, perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (Romans 1: 19,20). Però l’ésser humà en la seva obstinació no ho vol reconèixer i: “afirmant ser savis, es  van tornar necis, i van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (vv. 22,23). Aquest canvi no autoritzat té conseqüències: “I com no que no van aprovar reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies” (v. 28). Tot seguit el text fa un llistat de les coses impròpies que veient-les li fan preguntar a Pilar Rahola:  “¿On és Déu”? El detall és el següent: “Estan plens de tota injustícia, fornicació, malícia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (vv. 29-31).

El capítol 1 de Romans es va escriure fa 2000 anys i descriu al detall la societat actual. ¿No hauria de ser motiu de reflexió  per a tots aquells que estan preocupats per la  situació caòtica en que estem immersos i que no sabem com sortir-nos-en?

Octavi Pereña i Cortina

ANTÍDOT CONTRA L’AVORRIMENT

Entre el 21 de juny i el 24 d’agost del 2012 el municipi de Roses va ser sacsejat per diversos incendis forestals. Dos adolescents de 16 anys, veïns de Roses van ser acusats d’una sèrie d’incendis forestals. Els acusats van ser dos estudiants que es trobaven de vacances i membres de famílies estructurades i acomodades. El seu perfil és el d’uns nois dels qui mai s’hauria sospitat. No tenien antecedents. Molt possiblement haurien continuat amb la seva aventura destructiva si no hagués estat per un fet fortuït i el narcisisme d’immortalitzar en imatges les seves bretolades. Es dóna  per descartat que tinguin el més mínim trastorn mental.

Un veí va trobar una targeta de memòria d’un telèfon mòbil. En veure que contenia fotografies i vídeos en que apareixien els dos adolescents  encenent foc en zones forestals va alertat els Mossos. Aquesta troballa va ser la clau de la investigació perquè va posar els agents sobre la pista.

Els Mossos després de veure les imatges  van arribar a la conclusió que possiblement volien trencar la monotonia de l’estiu, els dies sense tenir res que fer se’ls feien molt llargs. Si l’avorriment va ser el causant que aquests joves deixessin els videojocs i les seves passejades amb moto per l’encenedor, ens fixarem en l’avorriment.

José Antonio Marina diu quelcom molt interessant: “M’intriga (l’avorriment) perquè és el malestar que sent qui no està dissortat Qui pateix no està avorrit. Està patint. L’avorriment és el sentiment de no estar rebent un nivell adequat d’estimulació…Quan estem avorrits, busquem noves sortides. Si ens afanyem a divertir el nen, el condemnem a la passivitat. La societat de l’espectacle és una societat de passius…El culpable de l’avorriment és, alhora la seva víctima. Els meus alumnes s’irriten quan els dic: no esteu avorrits perquè les coses son avorrides, sinó al contrari. Les coses són avorrides perquè esteu avorrits. Els recomano que tinguin projectes, fan interessant la realitat. L’avorrit necessita matar el temps , perquè no té amb que omplir-lo. I per això consuma una conducta suïcida, ja que el temps és la nostra única riquesa. La creació encara que sigui minúscula, quotidiana, és l’antídot contra l’avorriment. Per això l’epígraf d’aquesta columna és crear”.

L’avorriment, segon Marina, és un estat emocional inactiu ja que li manca creativitat. L’avorrit està deil·lusionat. Res no l’importa. El que compta és matar les hores sigui com sigui. Als dos adolescents de Roses els dies de vacances se’ls feien molt llargs i com que no eren creatius es van dedicar a encendre focs, cosa que els emocionava. En lloc de creativitat, destrucció. No tots els avorrits es converteixen en Nerons que per fer una lloa a Roma li va calar foc per inspirar-se. L’encerta Marina quan escriu: “La societat de l’espectacle és una societat de passius”. Les il·lusions que crea la societat de l’espectacle són com focs d’encenalls que desperta emocions que abans de gaudir-les ja s’han mort. I així indefinidament. La societat de l’espectacle que hem creat per desvetllar-nos ens manté avorrits. Ens mata emocionalment. Vet aquí la necessitat d’emocions cada cop més fortes. Podem arribar a convertir-nos en incendiaris.

Segons Marina l’antídot contra l’avorriment és la creativitat. Anem a veure que ens diu el llibre d’Eclesiastès sobre la creativitat que ha se ser la medicina de l’avorriment. L’autor de l’obra es presenta d’aquesta manera: “Jo, el Predicador, era rei sobre Israel a Jerusalem. I vaig aplicar el meu cor a cercar i a recordar amb saviesa tot allò que es fa sota els cels: tasca feixuga aquesta , que Déu ha donat als fills de l’home per ocupar-los. He observat totes les coses que es fan sota el sol : i heus aquí tot és vanitat i aflicció d’esperit” (1:12-14). Al final del llibre aconsella el seu fill: I més enllà d’aquestes paraules, fill meu, para compte: de fer més quantitat de llibres no hi ha fi, i l’estudi excessiu fatiga la carn” (12:12). El que ens ve a dir Salomó és que tot allò que no tingui transcendència eterna no satisfà a qui s’hi escarrassa perquè “és vanitat i aflicció d’esperit”. El que no té sentit avorreix.  Si el que fa l’home és intranscendent, ¿ens hem de conformar amb l’avorriment? De cap manera.

L’home ha estat creat per Déu i la plena realització de l’home s’obté quan per la fe en Jesús i la seva obra redemptora es recupera l’amistat amb Ell perduda en el paradís pel pecat d’Adam. Quan algú es troba amb Jesús posa tota la seva diligència en créixer en el coneixement de Déu . L’apòstol Pere ens assegura que “si aquestes coses són en vosaltres i s’hi multipliquen, no us deixaran ociosos ni sense fruit vers el coneixement profund de nostre Senyor Jesucrist” (2 Pere 1:8). El creient en Crist a partir de la seva conversió entra en un procés de perfeccionament espiritual que el porta a voler assolir la perfecció del Pare celestial. Treballar per entrar en el regne del cel   és l’esforç que no paga mai amb “vanitat i aflicció d’esperit”. aquest treball és gratificant  i perquè tot allò que té transcendència eterna mai decep.

Octavi Pereña i Cortina