MORT, ON ÉS EL TEU PODER?

El periodista Fernando Grimalt li pregunta a Billie August, director de cine danès. – Per què va decidir fer una pel·lícula sobre la mort? Aquesta és la seva resposta: “És important destacar que parla de la vida i de l’amor tant com de la mort. Dit això, els éssers humans ens hem acostumat a desterrar de la nostra existència la idea de la mort. És un mecanisme de defensa que hem desenvolupat. La vida seria insuportable si contínuament estiguéssim pensant que, un bon dia, tot això se’ns ha d’acabar”

Hi ha dues maneres diferents d’entendre l’existència humana: Viure sense desitjar pensar en la mort, com el cineasta danès, o viure amb la idea que t’acostes a la mort a cada segon que transcorre.

Em pregunto: per què ha de ser insuportable pensar sovint que un bon dia tot això s’ha d’acabar?  La por a la mort la provoca el fet que les persones estan atrapades pel món material. Les persones verament espirituals, ho són aquelles que per la fe en Jesucrist i pel testimoniatge de l’Esperit Sant saben que tenen vida eterna. La mot física no els fa por. És evident, pel que passa arreu, que al final, amb por o sense, ningú s’escapa de la mort.

Blaise Pascal aporta llum al tema que ens ocupa quan escriu: “Una de les qüestions clau a les que ens hem d’enfrontar és si les nostres vides acaben amb la mort. La creença o no en l’eternitat determina els nostres actes. Per tant, és essencial determinar què hi ha de mortal en nosaltres, què hi ha d’etern, i que atresorem la part eterna. La majoria de les persones fan precisament tot el contrari”.

Un dia un incrèdul li va dir al ben conegut predicador nord-americà Billy Graham: “No tens por perquè tens quelcom que jo desconec”. Aquí està precisament la raó per la que els cristians a pesar que sovint “comptem els nostres dies”, la vida no se’ns fa insuportable. Tot el contrari, saber i recordar que la mort ens pot venir a buscar de manera inesperada hi ha tranquil·litat en les nostres ànimes perquè sabem que ens espera una existència millor en les estances celestials en les que el Senyor Jesús hi està preparant un lloc per a tots aquells que creuen en Ell.  Ja que la mort es pot presentar en qualsevol moment sense demanar permís per segar-nos la vida, recordant-nos del Creador “abans que la corda de plata no es deslligui, i del llantió d’or es trenqui, i la gerra s’esmicoli vora la font, i la roda es trenqui a la cisterna, i la pols torni a la terra, com allò que era, : i l’esperit torni a Déu, que l’havia donat” (Eclesiastès12:6,7), és assenyat.

Les persones tenim dos components: la pols que torna a la terra amb la mort física i l’ànima, que per als creients en Crist al deixar el cos se’n va a gaudir de la presència de Déu mentre espera el dia de la resurrecció que està garantit per la resurrecció de Crist. El creient en Crist sap que la seva vida és a les  mans de Déu, sent Ell qui disposa el moment que la gerra s’esmicoli vora la font. Resta tranquil perquè sap que el moment del decés arribarà quan tot el que se li va encomanar fer aquí a la terra s’hagi realitzat. Aclucar els ulls és decisió divina, no humana. L’hora de morir és a les mans del Creador. Els homes savis pensen sovint en el que diu la Bíblia perquè beuen en la font de la saviesa divina.

La Bíblia, basant-se en la resurrecció de Crist, afirma que això corruptible s’ha de vestir d’incorruptibilitat i això mortal d’immortalitat i que la mort ha estat engolida per la victòria de Crist. Sent això així l’apòstol Pau proclama aquest crit de victòria: “On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mot és el pecat, i el poder del pecat és la llei (la llei s’encarrega de fer ressaltar el pecat). Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist”                      (1 Corintis 15:55-57).

En Crist la mort ha perdut el seu caràcter aterridor. Al cristià no se li fa insuportable pensar-hi.

Octavi Pereña i Cortina

EL CAMÍ DE DAMASC

La periodista Núria Escuer entrevista Matilde Asensi, escriptora, que reconeneix que no és creient però que parla amb molt dogmatisme sobre la fe cristiana. La reportera li diu: - Els evangelis ens van arribar manipulats. Qui va mentir millor? La periodista sentencia que els evangelis que van ser escrits per testimonis presencials de Jesús, de tot el que va fer i dir, excepte Lluc que abans de posar-se a redactar el seu evangeli es va informar dels testimonis presencials de Jesús, ve a dir que menteixen. Si els evangelis escrits en el segle I  redactats per persones que van conèixer personalment Jesús no diuen la veritat, quin enfilall de mentides no diran els evangelis apòcrifs escrits en el segle IV?

Anem a la pregunta: Qui va mentir millor? Matilde Asensi contesta: “Sant Pau, Pau de Tars. Aquest és el creador de la nostra Església d’avui, dels dogmes, el credo, els pecats…Jesús no va dir res d’això. L’únic que prohibeix és el divorci. Res més. Jesús només era un bon rabí, complidor de la llei de Moisès. Si sabéssim més del judaisme entendríem molt millor el cristianisme.”.

Una pegunta: com pot pretendre Matilde Asensi conèixer el cristianisme si confessa que no és creient? Què sap una no creient què és la fe cristiana?

Crec que Matilde Asensi no s’ha llegit els evangelis canònics, per això diu les insensateses que afirma. L’escrit més tardà del Nou Testament és de les acaballes del segle I , sent obra de l’apòstol Joan. Per començar Pau no és el fundador de l’Església, aquesta ja existia quan perseguia amb ferocitat els cristians i donava suport a la lapidació d’Esteve, el primer màrtir cristià. Pau es va convertir a Crist anant a Damasc amb poders del gran sacerdot per fer presoners els cristians que vivien en la ciutat siriana per endur-se’ls a Jerusalem. És de suposar que no per elogiar la seva fe! Abans d’arribar a la ciutat un esclat de llum el va fer caure del cavall. Alhora sentia una veu que li deia. “Saule, Saule, per què em persegueixes? A partir d’aquest moment es va convertir en un fervent cristià i en un fervorós predicador de la fe cristiana, cosa que li va portar moltes sofrences. Pau es va convertir en una pedra més del fonament apostòlic de l’Església posat sobre la pedra de l’angle que és Jesucrist.

L’Asensi diu que Jesús no va dir res de dogmes, el credo, els pecats. Jo em pregunto: si l’escriptora encara que diu “m’he atipat de llegir els evangelis”, ¿verament se’ls ha llegit? Si ho hagués fet, encara que no hagi arribat a creure que Jesús és Déu, no diria les barrabassades que presenta com a veritats. Potser s’ha atipat de llegir els falsos evangelis, els apòcrifs, que no han estat escrits pels testimonis presencials del que Jesús va dir i fer. Si s’atrevís a llegir els evangelis canònics descobriria amb sorpresa que Jesús parla de dogmes i prohibicions. Jesús prohibeix moltes més coses a més del divorci. És dogma creure en el Pare i el Fill. Ho és creure que Déu és el Creador…En infinitat d’ocasions parlen del pecat, del penediment i que les persones deixin de pecar…

És molt estrany que l’Asensi digui que “Jesús  només era un bon rabí, complidor de la llei de Moisès quan va despertar l’odi furibund dels sacerdots i escribes precisament perquè consideraven que incomplia la llei de Moisès perquè guaria els malalts en dissabte. Per aquest fet que ells consideraven gravíssim  van intentar matar-lo en diverses ocasions.

L’escriptora ataca amb virulència l’Església que segons ella va fundar l’apòstol Pau: “Si sabéssim més del judaisme entendríem millor el cristianisme”. El judaisme que practicaven els sacerdots, escribes i fariseus del temps de Jesús era un judaisme corromput per haver abandonat les ensenyances del profetes i no cal dir, les de Moisès, que parlaven tots ells en Nom de Déu i haver posat les ensenyances dels antics en un pla superior a les Escriptures. En aquest cas sí que és correcte que l’ordre dels factors altera el producte. Això va convertir el judaisme inicial en un legalisme que asfixiava els creients fins el punt que Jesús es va veure obligat a corregir-los i dir-los: “lligueu càrregues pesades i difícils de portar i les poseu damunt les espatlles dels homes, però no les voleu moure ni amb un dit” (Mateu 23:4). En aquest sentit si entenem el legalisme judaic entendrem el cristianisme que és fill d’aquest judaisme corromput condemnat per Jesús. 

Jesús va rebutjar amb força el judaisme legalista que presentava Déu com un Ésser dur, aspre, sempre irat, que només mira de castigar els homes pecadors i presenta l’autèntica cara de Déu que és amor , amor tant gran que el va impulsar a donar el seu Fill únic “a fi que tot el qui creu en Ell tingui la vida eterna. Aquest amor infinit que allibera el pecador de la feixuga càrrega del pecat el transmeten tots els escrits apostòlics sense oblidar els que va redactar l’infamat Saule de Tars que no va oblidar mai l’experiència de la seva conversió a Crist en el camí de Damasc que, d’un home cruel i sense entranyes, un estricte complidor de la llei de Moisès, es va convertir en un home  disposat, si fos possible, a donar la seva vida pel seu poble.

Octavi Pereña i Cortina

 

SOLITUD CURATIVA

Avui hi ha un desequilibri entre solitud i estar sol. Les persones no saben estar soles perquè desconeixen què és la solitud. Aquesta situació que fa de mal pair crec que un mestre hindú la descriu molt bé: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminant juntes”. És cert que l’ésser humà és un ésser gregari, social, que s’agrupa. S’ha de trobar l’equilibri entre solitud, estar sol i ser sociable. La solitud és un art que s’aprèn amb la pràctica i que comença buscant Déu. L’ésser humà va ser creat per tenir necessitat de Déu. Aquesta necessitat es va degradar quan l’home va decidir prescindir d’Ell i escoltar la veu de Satanàs. Aquest fet va obrir la porta de bat a bat a la idolatria que no és altra cosa que substituir Déu que el va crear per déus que es creen per instigació satànica. Aquest divorci és el causant de que a l’home no li agradi el silenci, la solitud, perquè no li agrada tenir intimitat amb Déu. L’exemple d’això ens el dóna Adam que s’amaga de la presència de Déu i cobreix la seva nuesa amb un davantal cosit amb fulles de figuera. Li agrada dissertar sobre Déu  però  li avorreix conèixer-lo.

El dany que es va produir en el paradís, el divorci entre Déu i l’home no és un mal irreparable. Es pot recuperar la bona sintonia que existia entre Déu i la criatura abans del pecat. La manera de recuperar-la la dissenya el mateix Déu  que des de l’eternitat passada va esbossar-la perquè l’home tornés a  sintonitzar amb Ell un cop hagués pecat. Les pells del animals amb les que Déu va tapar la nuesa  d’Adam i Eva no eren res més que el símbol de l’Anyell de Déu, el Crist, que esborra el pecat del món. Per la fe en aquest Anyell l’home fa les paus amb Déu i s’inicia el camí que enforteix la intimitat amb Ell. Aquesta intimitat es troba en la solitud, en l’aïllar-se del mundanal brogit. És en la solitud aïllat de l’entorn sorollós, fent ús dels mitjans que Déu posa a disposició de l’ésser humà : la Bíblia i la pregària és com creix en el coneixement de Déu que havia perdut en el paradís. L’ànima en la solitud no està sola gaudeix de la companyonia amb Déu.

La solitud que porta  recuperar la intimitat amb Déu ensenya a saber estar sol. Necessita companyia, però no de qualsevol mena. Recordem la dita del mestre hindú: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminat juntes”. Tot just llevar-se engega la ràdio o el televisor buscant companyia. Les veus que sent li proporcionen una aparent companyonia que no eliminen la solitud de l’ànima. Això es fa extensiu als mòbils, portàtils i la multitud d’estris electrònics que serveixen per comunicar-se que no eliminen la solitud de l’ànima.

Al no tenir resol el problema de l’ànima les relacions socials no són el que haurien de ser. Són conflictives. El resultat de les desavinences personals porta a que les persones  es tanquin dins d’una closca per aïllar-se de l’entorn que les perjudica. L’aïllament social no és la solució. No s’hi troben bé soles. Llavors se serveixen de les noves tecnologies que els permeten mantenir relacions virtuals mitjançant la pantalla. Aquestes son relacions anònimes, fredes, sense caliu humà. No satisfan. El resultat és l’addicció a la tecnologia. Per escapolir-se de les flames es cau a les brases

El dèficit comunicatiu té una causa: l’ésser humà no ha resol el problema de la solitud de l’ànima. No el soluciona perquè la seva filosofia és errònia ja que es basa en la creença que Déu no existeix. El que no existeix no serveix. Sí, Déu existeix. La creació ho confirma. L’existència humana ho certifica.  El desig inconscient de Déu ho assevera. La mateixa idolatria tant perniciosa per l’ànima és l’evidència que l’home necessita Déu. El que falla d’aquest buscar és que es fa per camins erronis. La proliferació del fervor religiós expressat de diverses maneres, incrementat en èpoques de crisi és una altra evidència que l’home desitja tenir intimitat amb Déu. El que passa amb aquesta diversitat religiosa és que moltes d’aquestes manifestacions no tenen en compte la manera com es pot recuperar l’amistat amb Déu perduda en el paradís i que Déu en la seva misericòrdia ensenya com fer-ho a l’inici de la Història amb els anyells que Ell mata i que amb les seves pells tapa la nuesa del nostres primers pares, símbol de que el pecat que separa de Déu és esborrat.

Abans de començar el ministeri públic de Jesús Joan el Baptista el presenta com “l’Anyell de Déu que treu el pecat del món” (Joan 1:29). La fe que el Jesús bíblic restableix l’amistat amb Déu perduda fa que la solitud tingui sentit. A resultes d’això estar sol no danya ni les relacions socials perjudicials  perquè les dificultats serveixen precisament per tenir més necessitat de Déu, el Déu que satisfà i omple.

Octavi Pereña i Cortina

ORIGEN DE LA VIDA

La troballa a Sud-Àfrica  d’una suposada nova espècie d’homínid, amb el nom científic homo naledi,  li fa dir a Guillermo Altares: “Ha tornat a posar sobre la taula el debat entorn a una qüestió crucial que sembla una obvietat, però sobre la que els científics porten discutint des de Darwin sense trobar una resposta única: Què ens ha convertit en humans?  Què ens diferencia de la resta dels primats?”

El neurocientífic francès Thieray Chaminade, expert en l’evolució del cervell humà explica que “l’evidència fenomenològica”, s’imposa “ja que l’observació de la nostra cultura i la nostra història ens porta necessariament a la conclusió de que a pesar seguim sent un animal, som diferents de la resta”. No obstant això Altares afegeix: “Aquesta resposta deixa oberta la pregunta clau: d’acord, som diferents, però, per què?” El fet que no hi hagi consens en el món científic sobre l’origen de l’home, penso que aquest fet hauria de moure els editors de textos escolars de ciència que reflecteixin que la teoria de l’evolució és això, una teoria, no un fet contrastat que és la base de la ciència. Els textos haurien de fer constatar que no hi ha consens sobre el tema perquè la ciència no dóna resposta segura sobre el que ens diferencia de la resta dels primats. L’evolucionisme es una filosofia científica, però no ciència, ja que no existeixen proves concloents que l’origen de l’univers i de la vida és com ensenya el dogmatisme evolucionista.

Les persones, si fem funcionar la raó que ens diferencia ens preguntem: d’on vinc? On vaig? Qui sóc? Els científics que no es declaren teistes es refereixen a una intel·ligència superior que ha ordenat la creació. Però aquesta intel·ligència anònima no dóna resposta a les preguntes que es fa l`home perquè aquesta intel·ligència desconeguda no existeix.

“L’origen de la vida segueix sent un secret guardat sota set claus. Una cosa és saber de nucleòtids, polímers i oligòmers, i una cosa molt distinta, donar el salt de la matèria a la vida.  La vida, en sí mateixa, és un misteri sense resoldre. És com un alè que quan deixa d’alenar resulta irreversible. Un cadàver no torna a la vida al recompondre-li  els òrgans danyats i, sabeu per què?…perquè nosaltres no sabem alenar així. La pegunta, per tant, és: Què o qui va alenar sobre aquell primer conglomerat orgànic per donar-li la vida2 (Miguel Ángel Munarriz Casajúsn, doctor enginyer del ICAI).

“Jo m’interesso molt pel treball dels cosmòlegs, els físics sobre com va començar el món, l’origen de la vida…Jo també. Doncs sobre això apareix una teoria cada setmana i jo em pregunto com un científic es pot contradir tantes vegades en la seva vida i quedar-se tan tranquil. El que intento evidenciar amb aquest exemple és que la ciència en realitat és extremadament complexa” (Valentín Fuster).

Algunes veus científiques es pregunten. Abans del Big Bang, què? Del no-res no en pot sortir res. Una intel·ligència anònima no ajuda a resoldre el misteri de la creació i de la vida.

La Bíblia comença amb aquesta imponent declaració:  “En el principi Déu va crear els cels i la terra” (Gènesi 1:1). Després va narrant la creació de l’univers,  la terra, la vegetació, animals terrestres i aus i peixos. Quan va acabar la  creació i com un artista quan finalitza la seva obra  fa unes passes enrere, observa el que ha fet i diu: “que era bo” (1:25). Fins aquí l’home no apareix en el relat de la creació. La crònica fa una pausa i segueix dient: “Fem l’home a la nostra imatge, segons la nostra semblança…” (vv.26-30). En acabar el relat de la creació de l’home el text diu: “I Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo” (v.31).

Gènesi 1 dóna resposta a les peguntes que Guillermo Altares planteja en el seu escrit El triomf de l’home mico: “Què ens diferencia de la resta dels primats?” i “som diferents, però, per que?” L`home és un creació especial i separada de la resta dels animals i els primats. Tenim una semblança perquè estem fets del pols de la terra, però ens distingim d’ells perquè tenim la capacitat d’invocar el Creador que ens ha fet. Entre els molts textos que hi ha en la Bíblia que es refereixen a aquesta capacitat d’invocar el Nom de Déu he triat quest: “Les teves mans em van fer i em vas formar: dóna’m enteniment, i aprendré els teus manaments” (Salm 119: 73).

L’astrònom i matemàtic Johannes Kepler es dirigeix d’aquesta manera al Creador: “Et dono gràcies, Senyor i Creador, per haver-me donat alegria mitjançant la teva creació, perquè m’he sentit captivat per l’obra de les teves mans. He revelat a la humanitat la glòria dels teus fets, en la mesura que la meva ment limitada podia concebre la seva infinitud. I en fer-ho hagués presentat quelcom indigne de tu o he buscat la meva pròpia fama, tingues a bé amb misericòrdia perdonar-me”

Octavi Pereña i Cortina