QUI GUANYARÀ?

El panorama polític és molt decebedor. Si s’estiren els fils s’hi troba molta merda. Les clavegueres dels partits estan farcides d’excessiva corrupció. No existeix efecte sense causa. La font de l’ensorrada política es troba en el fet que actua horitzontalment. La política  és quelcom exclusivament cosa nostra i nomes som nosaltres qui em d’aturar la seva caiguda lliure. Els polítics són massa orgullosos per reconèixer el seu fracàs i acceptar que han d’abandonar la mirada horitzontal i dirigir-la verticalment.

Gràcies als avenços tecnològics i a relativa facilitat com s’investiga l’espai creiem  que som déus. Si ho som ho som amb peus de fang. Malgrat que Déu va fer l’home “una mica menor que els àngels, el vas coronar de glòria i honor, i el vas posar sobre les obres de les teves mans, vas sotmetre totes les coses sota els seus peus” (Hebreus 2: 7, 8), seguim sent homes que a causa del pecat d’Adam ens trobem en una situació molt inferior a la que teníem abans que el pecat malmetés la nostra relació amb Déu. Els salmista ens obre una porta per la que els polítics farien molt bé que traspassessin: :”Alçaré els meus ulls a les muntanyes, ¿d’on em vindrà l’auxili? El meu auxili ve del Senyor, que ha fet els cels i la terra” (Salm 121: 1, 2). El salmista ens transporta al camp de l’esperit. És en aquest camp on s’ha d’anar a buscar la solució a la davallada política.

Heus aquí el dilema. A causa del pecat naixem cecs espiritualment. Només creiem allò que contemplem amb els ulls de la cara i palpem amb els dits. Fora de lo material no hi ha res. Tot són faules. Aquesta és la gran tragèdia de la humanitat que no pot resoldre els problemes. L’apòstol Pau fa sonar l’alarma perquè la dimensió espiritual no es converteixi en un forat negre que ens engoleixi i ens destrueixi: “Vestim-nos tota l’armadura de Déu, a fi que puguem estar ferms contra els estratagemes del diable. Perquè la nostra lluita no és contra sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de les tenebres, contra els esperits de maldat en els àmbits celestials. Per això prenem tota l’armadura de Déu, a fi que puguem  resistir en el dia dolent i, després de totes les coses, estar ferms”  (Efesis 6: 11-13).

Ernest Maragall en referència als cartells que el relacionaven amb l’Alzheimer del seu germà Pascual, per desacreditar-lo políticament, ha dit: “Sento horror i vergonya per pertànyer a un tros de societat capaç de dur a terme actuacions tan indecents”. Si tota la indecència política acabés amb això ens podríem donar per satisfets. Però no, la indecència política ha pres una dimensió tan gegantina que si no prestem atenció a les paraules de l’apòstol ens cobrirem de merda. Això, malauradament ja està passant.

Ja és hora que es posin sobre la taula les intencions ocultes dels partits polítics. Els fariseus, els eterns enemics de Jesús que pretenien desfer-se d’Ell al preu que fos, li diuen: “Tu dones testimoni de tu mateix, el teu testimoni no és verídic” (Joan 8: 13). Això és l’inici d’una controvèrsia que ens portarà fins Abraham i la seva descendència. A nosaltres  els occidentals ens pot semblar un tema intranscendent, però és de cabdal importància perquè entendre-ho ens ajudarà a donar la resposta a la pregunta. “Qui guanyarà?”, que és el títol d’aquest escrit. El fariseus creien que pel fet de ser descendència carnal d’Abraham ja eren autèntica descendència del patriarca. Carnalment sí que ho eren. Espiritualment no. "Sapigueu, doncs, que els de la fe” (d’Abraham), “aquests són fills d’Abraham” (Gàlates 3: 7). Els fariseus defensaven a capa i espasa ser descendència d’Abraham. Jesús no ho desmenteix: “Sé que sou descendència d’Abraham” (Joan 8: 37). Si fóssiu vertaders fills d’Abraham “faríeu les obres d’Abraham” (v. 39). Ara esclata la traca final quan Jesús els diu: “vosaltres sou del vostre pare el diable,  i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8 44).

Jesús, “que és la glòria” (del Pare), “i l’expressió exacta de l’essència” (del Pare), “ (Hebreus 1: 3), se les ha de veure amb els fariseus que són fills de Satanàs com ho són tots els que no són de la fe d’Abraham. Si el combat acaba en taules la solució al problema del mal, en tota la seva diversitat de manifestacions, només ens queda picar de peus. Des del moment que Llucifer es va revoltar  contra Déu per tal de destronar-lo ha estat activa una guerra a mata-degolla. No sabem com va poder ser que d’on tot era bo pogués  manifestar-se el pecat de l’orgull. Sí sabem que Satanàs és com un gos encadenat. Només pot actuar segons la llargada de la cadena. El que sí sabem perquè la Bíblia ho ensenya amb claredat és que Satanàs vol destruir el pla de Déu de salvar el seu poble dels seus pecats. Ho va intentar matant Jesús quan tenia dos anys per l’espada d’Herodes. Va fracassar. Els jueus van intentar matar-lo en diverses ocasions. Sense aconseguir-ho.

Apropant-se el dia D i l’hora H  de l’execució del pla de Déu per la salvació del seu poble, Jesús va dir: “Per això el Pare m’estima perquè jo poso la meva vida per tornar-la a prendre. Ningú no me la pren, sinó que jo mateix la poso. Tinc potestat de posar-la i potestat de tornar-la a agafar” (Joan 10: 17, 18). Un segon abans de morir Jesús va exclamar: “S’ha complert! i inclinant el cap, va lliurar l’esperit” (Joan 19: 30). Els fariseus, sequaços de Satanàs,es fregaven les mas de satisfacció creient que havien assolit la victòria sobre el seu enemic. L’alegria els va durar ben poc perquè al tercer dia en compliment de les escriptures Jesús va ressuscitar. La tomba va quedar buida. Per intentar amagar el fet, la casta sacerdotal va subornar els soldats romans perquè diguessin que els apòstol van robar el cos de Jesús mentre dormien. Jesús sí va ressuscitar. Va guanyar la partida. Satanàs ha perdut la guerra. Ara només cal que l’estocada final Jesús li clavi a Satanàs el dia que tornarà en la seva glòria a buscar el seu poble. Jesús que és la VIDA ha vençut a l’autor de la mort. Mentre tant, el poble de Déu espera expectant la vinguda gloriosa de Jesús per introduir el regne etern de Déu per acabar per sempre el malson de la corrupció política.

Octavi Pereña Cortina

 

ESPIRITISME CRISTIÀ

El profeta Jeremies fa sonar l’alarma  quan escriu: “Jo no vaig enviar aquests profetes. No els vaig parlar, però ells profetitzen. Però si haguessin estat en el meu consell, i haguessin fet escoltar al meu poble les meves paraules aleshores els haurien fet tornar del seu mal camí, i de la maldat de les seves obres” (23: 21, 22).

Jesús afirma: “I s’aixecaran molts falsos profetes, i en faran desviar molts” (Mateu 24: 11). l’apòstol Pere confirma el que ha dit Jesús: “Però també hi van haver falsos profetes entre el poble, com també hi haurà entre vosaltres falsos mestres que introduiran encobertament sectes de perdició, fins a negar l’Amo que els ha comprat, i s’atrauran sobre ells mateixos una prompta perdició. I molts seguiran els seus camins de perdició, i per culpa d’ells serà difamat el camí de la veritat. I amb cobdícia faran negoci de vosaltres amb paraules artificioses. Des d’antic la seva condemnació no està inactiva, i no dorm la seva perdició” (2 Pere 2: 1-3)

L’alarma hauria d’haver sonat al celebrar la festa de Tots Sants i en la commemoració de tots els fidels difunts quan l’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella. escriu: “D’altra banda, el 2 de novembre dia dels fidels difunts, preguem per tots aquells que ens han deixat i que han finalitzat el seu camí aquí a la Terra. Els recordem amb afecte, els portem al cor. Per això preguem al Déu Pare misericordiós, per intercessió de santa Maria i de tots els sants, perquè puguin gaudir de la vida eterna al cel”. El prelat en el seu escrit “La flama de l’esperança” (La Vanguardia 3/11/2024). El prelat deixa entreveure que els vius es poden comunicar  amb els difunts.

Aquesta filosofia és pagana i es contraria a les ensenyances de la Bíblia. Heus ací uns textos: “ Perquè la rebel·lió és com el pecat d’endevinació” (1 Samuel 5: 23). “Que no es trobi en tu…ni qui practiqui l’endevinació, ni que faci de vident, ni que faci presagis, ni fetiller, ni que faci encanteris, ni qui pregunti a nigromàntics, ni endevins, ni evocadors de morts, perquè tothom que fa aquestes coses és una abominació pel Senyor, i és per causa d’aquestes abominacions  que el Senyor el teu Déu expulsa aquestes nacions del teu davant” (Deuteronomi 18: 10-14).

Tant el profeta Jeremies com l’apòstol Pere ens avisen que l’Església de Crist aquí a la Terra no la constitueixen persones totalment santes. Jesús explica la paràbola de la zitzània i el blat (Mateu 13: 24-30). Jesús acaba la paràbola dient a aquells que volien arrencar la zitzània abans d’hora: “Deixeu que tots dos creixin juntament fins a la sega, i en el temps de la sega diré als segadors: Colliu primer la zitzània i lligueu-la en feixos per cremar-la, però el blat aplegueu-lo en el meu graner”.

L’arquebisbe de Barcelona en l’escrit esmentat no es comporta com un sembrador de blat. Ho fa com a sembrador de zitzània. Ho fa com “un enemic” (v. 28) que s’infiltra furtivament en la vinya del Senyor. ¿Qui és l’enemic? L’apòstol Joan el desemmascara quan amb duresa escriu: “Vosaltres sou del vostre pare el diable. I voleu fer els desitjos del vostre pare, ell és homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat. Quan parla la mentida  parla del que li és propi perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44). Del pare de la mentida la Bíblia diu: “I la serp la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor Déu havia fet” (Gènesi 3: 1). De l’enemic que furtivament entra al camp per contaminar-lo amb la zitzània, l’apòstol Pau el descriu: “Perquè aquests tals són falsos apòstols,  obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant no és gran cosa si els servidors es disfressen de servidors de justícia, la fi dels quals serà segons les seves obres” (2 Corintis 11: 13-15).

Satanàs no s’infiltra en les esglésies a  cara descoberta. Sempre ho fa portant la màscara de la hipocresia. Se la canvia segons les circumstàncies. Això sí, sempre fent veure que és un apòstol de Jesucrist. L’engany, perquè no es descobreixi sempre va acompanyat amb mitges veritats. La mentida no s’atreveix a plantar cara a la veritat obertament. La Paraula de Déu és la veritat. Satanàs per poder mentir sense ser descobert, ho fa desvirtuant la Bíblia. Si aconsegueix que les persones considerin la Bíblia com una obra literària com el Quixot, guanya la partida. Als qui es consideren cristians de només de boca els farà creure  les coses més aberrants.

Llegim en l’escrit del purpurat barceloní: “En aquesta època, en que resem pels difunts …Els cristians no mirem la mort amb por, sinó amb esperança, preguem pels difunts i els deixem en la pau de Déu, perquè puguin arribar a la joia plena del cel…Visquem el veritable sentit de les celebracions amb que comencem els mes de novembre tan arrelades a la nostra història i cultura, i plenes d’esperança cristiana” (?). L’escrit que comentem no deixa de traspuar espiritisme. És cert que no és un espiritisme groller com el pagà perquè se l’ha maquillat  amb una capa de cristianisme. Aquesta mutació externa se la pot comparar amb la dita: “La mona encara que es vesteixi de seda, mona es queda”.

Octavi Pereña Cortina

 

 

LA GUERRA TÉ SENTIT

En un dels seus apunts al natural JL Martin es refereix a la guerra. Dalt, a la part esquerre de la vinyeta, un breu text: “Orient Mitjà”. Sota el tex, molts esclats de bombes.  A la dreta del dibuix i a la part alta un núvol fosc acompanyat d’un breu text: “Déu parla”. Dins del núvol fosc un text: “S’aixequen oracions per la pau però no les sent per les explosions”. “Ai la guerra! Em pregunto si és necessari que les persones civilitzades es dediquin a la guerra. No sols et dic que no és necessària, sinó que mai serà necessària, i que sempre, no només en algunes ocasions destrueix el desenvolupament de la humanitat, destrueix la justícia i atura el progrés. (Golton Mohk).

“La guerra és una matança de persones que no es coneixen en profit de persones que sí es coneixen però que no es maten” (Paul Valeri).

“Si un caníbal fa servir forquilla i ganivet per menjar, ¿és progrés? Avui o demà, uns caníbals que mengen amb forquilla i ganivet bombardegen la meva ciutat en nom de la democràcia i de la llibertat, ¿és civilització?” (Anònim).

Es podria allargar fins l’infinit la llista de citacions que tracten la guerra. Com escriu el profeta Isaïes: “Però els malvats són com el mar agitat, que no pot estar tranquil, les seves aigües llancen llot i fang. No hi ha pau diu el meu Déu, per als malvats” (57: 20, 21).

Per més que es repeteixi fins la sacietat que s’ha de tenir memòria històrica perquè no es repeteixi el passat luctuós, el cert és que no aprenem la lliçó: “Us vaig destruir com la destrucció de Déu com Gomorra i Sodoma, i vau esdevenir, com un tió salvat del foc: Tanmateix, encara no vau tornar a mi, afirmació del Senyor” (Amós 4: 11). Malgrat els advertiment del Senyor en són molts els qui no li fan cas. Malgrat tot, a vegades es troba un tió que s’escapa del foc. Basant-se en aquesta esperança els cristians fan cas de l’encàrrec que els ha donat Jesús d’anunciar el missatge de salvació sense discriminar ningú. Segons el profeta Isaïes no és l’esclat de bombes que impedeix que Déu no escolti les súpliques que li fan els homes perquè ens doni la pau tan necessària. El text que transcric és un xic llarg, però conté el secret pel que Déu no escolta les nostres pregàries demanant-li pau: “Heus aquí, la mà del Senyor no s’ha escurçat  per salvar, i la seva orella no s’ha endurit per escoltar. Sinó que les vostres iniquitats són les que han fet separació entre vosaltres i el vostre Déu. I els vostres pecats li han fet amagar el rostre de vosaltres per no escoltar. Perquè les vostres mans estan contaminades amb sang, i els vostres dits amb iniquitat, els vostres llavis han parlat falsedat, i la vostra llengua murmura perversitat. No hi ha qui reclami justícia, i no hi ha ningú que jutgi amb fidelitat: Confieu en el no-res, i parleu falsedat i concebeu dolenteria i infanteu iniquitat…No coneixeu el camí de la pau, i no hi ha judici en els vostres senders, i han fet senderes torçades, ningú del qui hi passa no coneix la pau…I el Redemptor vindrà a Sió i a aquells de Jacob que es converteixi de la seva transgressió, declaració del Senyor. Aixeca’t, brilla, perquè la teva llum ha vingut, i la glòria del Senyor s’ha alçat sobre tu” (Isaïes 59: 1-4, 8,9, 20,21: 60: 1).

Quan equivocat estava el general nord-americà Douglas Mac  Arthur quan després de la rendició del Japó, el 2/09/1945, des de el vaixell Missouri  va dir: “Conciutadans, avui callen les armes. s’ha acabat la gran tragèdia. S’ha guanyat un gran victòria. Els cels ja no fan ploure mort. Els mars només serveixen pel comerç. Arreu els homes caminen drets a la llum del sol. Tot el món està en una pau completa”. Des del 1945 fins avui les guerres s’han multiplicat i l’armament és més mortífer i destructor. Les guerres no s’han acabat ni s’acabaran. Les armes que es fabriquen són per fer-les servir. No per emmagatzemar-les.

Jesús assegut en el Mont dels Olivers, entre altres coses va dir als seus deixebles. “Començareu a sentir parlar de guerres i de rumors de guerres. No us inquieteu, perquè cal que passin aquestes coses, però encara no és la fi. Perquè s’alçarà nació contra nació, i regne contra regne…Però aquestes coses són el començament dels dolors” (Mateu 24: 6-8).

Si fem un viatge al passat  ens pararem en el llibre de Daniel i ens fixarem en l’estrany somni que va tenir el rei Nabucodonosor. Si ho fem aprendrem una important lliçó que ens donarà tranquil·litat en els borrascosos dies que ens toca viure. El monarca no va recordar el somni, però la desmemoria el va deixar perplex i inquiet. De tota manera va voler recuperar-lo. Va enviar a buscar a bruixots, mags, astròlegs per recuperar el somni oblidat. No hi va haver manera de complaure el monarca. A petició de Daniel, un jove jueu deportat a Babilònia a qui Déu   li havia donat el do d’interpretar somnis (Daniel 1: 17), el desterrat adolescent va ser portat a la presència de Nabucodonosor. L’intèrpret li va dir al rei que en el somni havia vist una gegantina i estàtua que tenia el cap d’or pur, el pit i els braços de plata, el ventre i les cuixes de bronze, les cames de ferro, els peus en part de ferro i en part d’argila. Mentre en el somni el monarca contemplava la colossal figura, “una pedra va ser tallada sense mans i va colpir l’estàtua als seus peus de ferro i d’argila, i els va esmicolar” (2: 34). L’estàtua es va esbocinar. Començant per Nabucodonosor i el seu imperi, “en els dies d’aquests reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble: esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (v. 44). La Història confirma la veracitat de la profecia.

La data del compliment de la vaticini anunciat per Daniel roman secret. És per això que Jesús va dir als seus deixebles: “Per això, vosaltres també estigueu preparats, perquè a l’hora que no penseu, ve el Fill de l’Home” (Mateu 24: 44). Els fills de la llum sempre vetllant esperant que vingui Jesús en la seva gloria per posar fi el món  que coneixem per introduir el regne de Déu etern que acabarà amb l’angoixa que provoca ser ciutadans d’un dels regnes d’aquest món. Per la fe que és do de Déu esperem amb vehemència el que no veiem.

Octavi Pereña Cortina

 

FORMACIÓ PERMANENT

Un món que canvia de pressa, especialment en l’àmbit laboral, la formació permanent és una necessitat vital per no quedar-se despenjat. Malauradament la necessitat lectora  s’ha quedat limitada a la lectura de documents relacionats amb la feina. Fora de l’àmbit laboral a prou feines es llegeix. La lectura sempre ha estat una necessitat deficient. Fa anys vaig llegir en un llibre sobre publicitat que els textos han de ser molt breus per la manca de comprensió lectora en els lectors dels anuncis. Avui amb la tecnologia digital la manca de lectors s’agreuja perquè posa a l’abast dels potencials lectors textos que no requereixen l’esforç de llegir un llibre. Educació es queixa de la magnitud que presenta el problema de la incomprensió lectora dels estudiants.

Si la crisi lectora és tan greu en el camp sensual, la crisi lectora en el camps espiritual encara és mes greu. Per naixement natural naixem espiritualment morts, malgrat que siguem vius físicament. En vida, els cadàvers espirituals només els interessa  les exigències sensuals que els demana la carn: Àpats exquisits, viatges  a paradisos idíl·lics, espectacles com més sensuals millor que millor, el futbol i altres esports, exclusivament com a espectadors, no com a practicants, que encenen passions,…Com la majoria de les persones són cadàvers vivents  no necessiten nodrir l’ànima amb la lectura i meditació de la Bíblia que és la Paraula de Déu vers l’home. Avui potser no. Anys enrere es compraven edicions de luxe de la Bíblia que quedaven molt bé en la llibreria del menjador, com ornament. Les seves pàgines impol·lutes com acabades de sortir de la impremta.  Les tapes no s’havien obert mai. Les  pàgines no contenien cap empremta digital que identifiques el lector. Per il·lustrats que siguin els cadàvers espirituals no senten cap necessitat de nodrir l’esperit.

Els   morts espirituals són això: Cadàvers que si no és per una força externa que els doni vida, mai s’aixecaran d’entre els morts. Això ho il·lustra molt bé Ezequiel 37: 1-14. En la conversa que Jesús va mantenir amb Nicodem, erudit jueu, el Mestre li va dir al seu il·lustre  visitant: “Allò que ha nascut de la carn és carn, i allò nascut de l’Esperit és esperit” (Joan 3: 6). Aquest text fa referència a la dicotomia humana: carn i esperit. Per naixement natural naixem sent cadàvers espirituals. Heus aquí la causa per la que la majoria de persones no els interessi el conreu de l’ànima. Jesús en un dels seus desplaçaments  de Jerusalem a Galilea havia de passar per Samaria. Cansat per la caminada es va seure vora un pou. En això una dona s’acosta per omplir d’aigua el càntir que portava. L’ocasió dóna peu a l’inici d’una conversa entre les dues persones. Jesús li diu a la samaritana: “Dóna’m aigua” (Joan 4: 2). Jesús continua dient-li: “Si sabessis qui sóc jo que et demano aigua, tu li n’hauries demanat, i Ell t’hauria donat aigua viva” (v. 10). La dona només coneixia l’aigua del pou.  Què és això de l’aigua viva? A la dona se li desperta el rosec de la consciència. Jesús li explica. “Tot el qui beu aigua d’aquesta  tornarà a tenir set. Però  el qui begui de l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré serà dins d’ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (v. 14). L’aigua que Jesús dóna a l’ànima assedegada no té res a veure amb l’aigua fresca que neix del pou. Jesús ens treu de dubtes: “L’últim dia, el més gran de la festa. Jesús es va posar dret, i va exclamar dient: Si algú te set, vingui a mi i begui. El qui creu en mi com ha dit l’Escriptura, del seu interior brollaran rius d’aigua viva. I va dir això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creien en Ell, doncs encara no havia vingut l’Esperit Sant, perquè Jesús encara no havia estat glorificat” (Joan 7: 37-39). Qui creu en Jesús com escriu l’apòstol Pau fa que “rebi la primícia de l’Esperit, gemega dins nostre anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos. Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que es veu, per què ho ha d’esperar encara?” (Romans 8: 23, 24).

L’anhel que l’Esperit Sant provoca en l’ànima del creient en Crist el descriu perfectament el Salm 42: 1, 2: “Com el cérvol brama pels rierols d’aigua, així. t’anhela la meva ànima, Déu meu. La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent”. El panteixar del cérvol per l‘aigua és una bella il·lustració  del creient en Crist que anhela estar més a prop d’Ell que és l’aigua viva i el pa de vida que apaguen les necessitats bàsiques de l’ànima. Si el panteixar per Crist es manté viu: ”No  ens deixarà ociosos ni sense fruit vers el coneixement profund del nostre senyor Jesucrist” (2 Pere 1: 8). En definitiva, la formació permanent del creient en Crist serà una necessitat vital.

Octavi Pereña Cortina