EVA Y MARÍA

<b>María fue el instrumento que utilizó el Padre celestial para la encarnación de su Hijo<7b>

Tres son los dogmas proclamados por la Iglesia Católica que son claramente anti bíblicos y que afectan la salud espiritual de los fieles porque los extravían del camino de la salvación que es Cristo. Jesús es el camino estrecho que conduce al Padre y que son pocos quienes lo transitan. Fuera de Jesús el camino  es ancho y conduce a la condenación eterna. Muchos son quienes caminan por él.

El prime dogma que tenemos que mencionar es el de la infalibilidad papal. Fue promulgado en el Concilio Vaticano I en el año 1870. Ha tenido muchos efectos negativos en la salud espiritual de los fieles católicos porque los aleja de la confianza en Dios que es el Infalible, para depositarla en hombres falibles. Este   dogma convierte a los papas en dioses al hacerse suyos atributos que son exclusivos de Dios. Dicho dogma transgrede el Decálogo que en su primer mandamiento dice: “No tendrás dioses ajenos delante de mí” (Éxodo 20: 3). Referente a los mandamientos Santiago escribe: “Porque cualquiera que guarde toda la Ley, pero ofende en un punto, se hace culpable de todos. Porque el que dijo: No cometerás adulterio, también ha dicho. No matarás. Ahora bien, si no cometes adulterio, pero matas, ya te has hecho transgresor de la Ley” (Santiago 2: 10,11). Es evidente que las multitudes que se congregan en la plaza de San Pedro para recibir las bendiciones papales y las que se reúnen en los llamados viajes misioneros del papa, no siguen a Jesús que es el camino estrecho que lleva al Padre. La desobediencia al primer mandamiento de la Ley de Dios abre la compuerta por la que entran a borbollones en el seno de la Iglesia Católica doctrinas heréticas que según las Sagradas Escrituras cristiana desencaminan a quienes las creen.

En el año 1854 se promulgó el doma de la Inmaculada Concepción de María, madre de Jesús. Según el razonamiento silogístico se deduce que si Jesús es sin pecado, María su madre, también tiene que serlo. El dogma de la Inmaculada Concepción no tiene base bíblica. Es erróneo porque no tiene en cuenta que María por ser desciende de Adán es pecadora. “Como está escrito: No ay justo ni aun uno” (Romanos 3: 10). Más claro el agua. Si no basta esta declaración, leamos: “No hay quien entienda, no hay quien busque a Dios. Todos se desviaron, a una se hicieron inútiles, no hay quien haga lo bueno, no hay ni siquiera uno” (Romanos 3: 11,12). Si estas afirmaciones no son suficientes, vayamos a lo que María piensa de sí misma: “Engrandece mi alma al Señor, y mi espíritu se regocija en Dios mi Salvador” (Lucas 1. 46,47). No admite que se la considere concebida sin pecado.

Prosigamos con el silogismo. Si Jesús fue resucitado de entre los muertos se llega a la conclusión que María subió corporalmente al cielo sin pasar por la muerte. En el año 1950 se promulgó el dogma de la ascensión corporal  de María al cielo sin pasar por la muerte. Si Jesús es el Redentor qué impide que a María se le vaya concediendo atributos que conciernen a Jesús su Hijo. ¿Por qué no puede ser corredentora? Todavía no se ha promulgado el dogma que oficialmente se la reconozca como tal. En el horizonte, pero, se percibe la tendencia de que más pronto o más tarde se reconocerá a María como corredentora con Jesús.

<b>Joan  Josep Omella<b>, arzobispo de Barcelona hace esta declaración en su escrito <i>María es la nueva Eva</i>: “Para conocer a María solo se necesita leer con actitud humilde la Sagrada Escritura. Si leemos la Biblia con atención descubriremos que María es la nueva Eva. No obstante, a diferencia de Eva, María no se esconde de Dios”. Pienso que el arzobispo de Barcelona al hacer esta declaración no tiene en cuenta estos dos textos: “Porque así como en Adán todos mueren, también en cristo todos serán vivificados…También está escrito: Fue hecho el primer hombre, Adán, alma viviente, el postrer Adán, espíritu vivificante” (1 Corintios 15: 22,45). El silogismo de <b>Joan  Josep Omella<b>, se basa en una premisa falsa ya que es la desobediencia de Adán la que contamina de pecado  a toda su descendencia. El afán de pretender exaltar a María mas allá de lo que le corresponde hace que se cometan disparates teológicos de fatales consecuencias para quienes los razonan y para los lectores que los creen. “En Adán todos mueren”, no en Eva. “Fue hecho el primer hombre, Adán, alma viviente, el postrer Adán (Jesús), espíritu vivificante”. El silogismo del arzobispo coloca a María en una posición que no le pertenece. La lectura humilde de la Sagrada Escritura como sugiere el arzobispo, muestra que María no desea que se la exalte de la manera como se hace: “Engrandece mi alma al Señor, y mi espíritu se regocija en Dios mi Salvador, porque ha mirado la bajeza de su sirvienta… quitó de los tronos a los poderosos y exaltó a los humildes” (Lucas 1: 46-48, 52).

Quienes enaltecen a María torciendo a conveniencia la enseñanza de la Sagrada Escritura deberían tener presente estas palabras del apóstol Pedro: Mientras se espera la venida gloriosa de Jesús al final del tiempo para introducir el Reino eternos de Dios: “Por lo cual, oh amados, estando en espera de estas cosas, procurad con diligencia ser hallados por Él sin mancha e irreprensibles, en paz. Y tened entendido que la paciencia de nuestro señor es para salvación, como también nuestro hermano Pablo, según la sabiduría le ha sido dada, os ha escrito, casi en todas sus epístolas, habla en ellas de estas cosas, entre las cuales hay algunas difíciles de entender, las cuales, los indoctos e inconstantes tuercen, como también las otras Escrituras, para su propia perdición”                       (2 Pedro 3: 14-16).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

NARCISISME CRISTIA

Jesús veient els dèficits socials que hi havia en els seus oients, els diu: “Per tant, vosaltres sigueu perfectes  com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mateu 5: 48). S’ha d’anar molt en compte a l’hora d’interpretar questes paraules de Jesús. Si  se les interpreta literalment  deixant de banda el context bíblic es poden produir greus trastorns de la personalitat.

Víctor-M. Amela entrevista a l’escriptora bilbaïna Espido Freire. Li diu: M’avançava que vostè va acabar fatal…L’escriptora li diu: “Per aquelles contradiccions i perquè em vaig exigir ser la millor…en tot. En tot el que feia: cant, escriptora…I em va envair el buit: Ansietat, pensaments negres…i vaig compensar aquell buit fosc amb el menjar i menjava, vomitava…bulímia i també anorèxia i…trastorns de la conducta alimentària. En resum. I de fet, estava sumida en una depressió”. El periodista li diu: Però vostè va guanyar el premi Planeta amb 25 anyets! No li va fer pujar la moral? “No. Allò em va empitjorar…Em vaig entossudir a demostrar que ho mereixia! Em vaig esforçar, i vaig treballar més i més…” Puc més”, em deia. Vaig voler dissipar sospites. I tot esforç era poc”. Com va sortir del bucle destructiu?, li pregunta Víctor-M. L’escriptora: “Va ser difícil! Com a dona, em forçava a ser més brillant que qualsevol home. Avui sé que qualsevol dona té dret a ser tan mediocre com qualsevol home”. L’Espido diu que la va ajudar a veure la llum “la meditació primer. I la psicoteràpia de grup, de seguida escoltes algú altre, i t’hi veus reflectida, i l’ajudes a relativitzar les coses…i així aprens a relativitzar les teves!…En altres persones és natural estar bé, però en mi és pura determinació i no tornaré a enfonsar el cap en aquest lloc fosc, humit, fred, no vull! La depressió és una heura: arrela les potetes a la paret…i ho infesta tot”. Dramàtica experiència de la persona que volia sobresortir en tot. Ser el número 1.

Analitzem “sigueu perfectes com el vostre Pare que és en els cels és perfecte”. Aquesta ordre Jesús no la dóna a l’home en general, ni als que es diuen cristians perquè segueixen les ensenyances de l’Església catòlica. A aquests se’ls instrueix que per a poder assolir la perfecció han de posar els seus cossos sota estricta disciplina: flagel·lacions, llargs dejunis, cilicis…, es dir, mortificant el cos com més millor. No s’ha de deixar aixecar el cap a les passions carnals! Així és com pretenen assolir la perfecció del Pare celestial sense poder-la aconseguir, perquè la tortura física no és el camí que porta a la perfecció. “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial” es demana a aquells que creuen que Jesús és el seu Salvador, que va morir per a ells a la creu, que la sang vessada en la creu del Gòlgota els neteja tots els pecats. Per la fe en Jesús que és un regal de Déu es converteixen en fills de Déu que, per seguir sent pecadors no assoleixen la perfecció del Pare celestial que Jesús vol que posseeixin. Amb el nou naixement que es produeix en el moment que l’Esperit Sant pren possessió dels conversos a Crist, comença el procés perfeccionador que l’apòstol Pau descriu de manera molt entenedora. Ens fa veure que el narcisisme cristià no és el camí vers la perfecció.

L’apòstol escrivint als cristians a Filips, els diu: “Perquè nosaltres som la circumcisió (els vertaders cristians), els que servim Déu en esperit i ens gloriem en Crist Jesús, i no posem la confiança en la carn”, es dir en les pròpies forces (Filipencs 3:3). L’apòstol fa un breu resum de la seva vida com a perseguidor de l’església. Declara la seva condició de narcís en afirmar que era “irreprensible” (v. 2) en pel que fa el compliment de la Llei de Déu. Ara, el prestigi que tenia en el judaisme com a fariseu, orgullós del que considerava estricta observança de la Llei de Déu, com a cristià “considero també que, totes les coses són pèrdua a causa de l’excel·lència del coneixement de Crist Jesús, el meu Senyor, pel qual vaig perdre totes les coses, i les considero fems, per tal de guanyar Crist” (v.8).

Ara, l’apòstol ensenya el camí que porta a ser perfecte com el Pare celestial és perfecte: “No pas que ja ho hagi obtingut o que ja hagi estat perfeccionat, però continuo endavant per si ho aconsegueixo, ja que també em va aconseguir. Germans, jo no penso que ja ho he aconseguit, només això, deixant les coses que resten enrere, m’esforço vers les coses que són al davant. Continuo endavant cap a la meta de la crida de dalt que Déu ha fet en Crist Jesús” (vv. 12-14). Arriba al final de la cursa cristiana que descriu amb aquestes paraules: “Perquè la nostra ciutadania és en els cels, d’on també esperem amb anhel el Salvador, el Senyor Jesucrist, que transformarà el cos de la nostra humiliació per tal de fer-lo conforme al cos de la seva glòria (el cos de Jesús ressuscitat), segons l’operació amb la qual pot sotmetre a si mateix totes les coses”(vv. 20,21). L’apòstol Pau i tots els que tenim la mateixa fe aconseguirem ser perfectes com el Pare celestial és perfecte quan serem en el regne celestial on el pecat no existeix, la mort vençuda  per la resurrecció de Jesús i la corrupció corporal del temps present s’hagi revestit d’incorruptibilitat. Ah! i el pecat destruit

Octavi Pereña i Cortina

 

 

LLUM EN LA FOSCOR

Trobant-se Jesús assegut en la muntanya de les Oliveres se li van acostar els seus deixebles, preguntant-li. “Digues-nos, ¿quan seran questes coses, i quan serà el senyal de la teva vinguda i de l fi del temps?” (Mateu 24: 3). Els respon. “Mireu, que  ningú us faci desviar. Perquè molts vindran  en Nom meu dient: Jo sóc el Crist, i en faran desviar molts.  (vv.4,5). Es presentaran molts salvadors que guiaran els seus seguidors a la perdició,. Jesús afegeix. “I començareu a sentir parlar de guerres i rumors de guerres” (v. 6). El drama futur continua. “I hi haurà fams, pestilències i terratrèmols en diversos llocs” (v. 7). Si tenim ulls per veure-hi  ens adonem que en els nostres dies es donen els senyals que la fi del temps s’acosta.

La nostra situació és semblant a la que el polític  britànic Sir Edward Grey va descriure a l’inici de la Primera Guerra Mundial, que se suposava havia de ser l’última guerra: “S’apaguen els llums arreu d’Europa, no els tornarem a veure encesos mentre visquem”. Es diu que aquesta guerra tan dramàtica va produir 20 milions de morts i uns altres 21 milions més amb diversos tipus de discapacitats. Va ser un terrible drama com també ho va ser la Segona Guerra Mundial, com també ho és la situació bel·licosa dels nostres dies. ¿Oi que compartim l’opinió de Sir Edward Grey? I multiplicada, perquè avui la condició és global. “S’apaguen els llums arreu d’Europa, no els tornarem a veure encesos mentre visquem”. Recordem-ho. Correm amb molta incertesa i donem cops de puny a l’aire per intentar sortir de la situació en que ens trobem sense trobar la porta de sortida que ens allunyi de la foscor que ens envolta. Les llums s’apaguen perquè no funcionen les centrals elèctriques. Premem insistentment els interruptors però les bombetes resten apagades. ¿Estem condemnats a restar pe sempre més en la foscor? De cap de les maneres.

L’evangeli de Joan comença amb aquesta sorprenent declaració: “En el principi era el Verb (Crist), i el  Verb era amb Déu, i el Verb era Déu…En Ell era la vida, i la vida era la llum dels homes, i la llum resplendeix en la tenebra, i la tenebra no la va comprendre” (vv. 1-5). Joan 3: 19 deixa ben clar quina és la raó perquè els homes no creguin que Jesús és la llum del món: “i aquesta és la condemnació, que la llum va venir al món, i els homes van estimar més la tenebra que la llum, perquè les seves obres eren dolentes”.

En el context de la dona sorpresa en adulteri, Jesús fa aquesta declaració: “jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la foscor, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12).

El salmista dóna  aquesta informació: “La teva paraula (la de Déu) és la llàntia per als meus peus, i és la llum per al meu camí” (Salm 119: 105). De manera clara que no dóna lloc al dubte, el poeta exposa la manera de sortir-se’n de la foscor que embolcalla el seu entorn. Sense dubtar gens ni mica assegura que la Paraula de Déu és la llàntia que il·lumina el camí per on transita. Embolcallat pe la foscor de la nit la Paraula de Déu li mostra el que té davant seu. Li fa veure el clots en els que hi pot caure, els obstacles que li impedeixen seguir caminant. La Paraula de Déu l’ajuda a prendre decisions correctes en els giravolts de la vida.

Semblaria  ser que els éssers humans malferits, amb diversos morats  produïts per les trompades fetes en el caminar en la foscor acceptarien de bon grat la llum que els arriba mitjançant Crist. No és així. Així ho declara la Paraula de Déu: “I la resta dels homes que no van ser matats per aquestes plagues” (Covid-19, guerres, fams migracions…) “no es van penedir de les obres  de les seves mans, i no van deixar d’adorar els dimonis i els ídols d’or, de plata, de bronze, de pedra i de fusta, que no hi poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis, ni de les seves bruixeries, ni de la se va fornicació, ni dels seus robatoris”  (Apocalipsi 9:20, 21). Van preferir restar en l’antiga normalitat que ens ha portat a trobar-nos en la situació actual que no agrada ningú. El text d’Apocalipsi acabat d’esmentar ens proporciona la solució per sortir de la catastròfica situació en que ens trobem: penedir-nos a Déu dels nostres pecats i abandonar l’estil de vida que ens porta al mal viure d’avui.

La mà misericordiosa de Déu resta oberta a la humanitat que l’odia. Som en temps nadalenc quan es recorda que el Fill de Déu, que és la Llum del món, es fa home en la persona de Jesús que els guiarà a un futur gloriós i etern. Però no, la majoria prefereix deixar-se guiar pel consumisme desmesurat que els manté atrapats en les tenebres que els arruïnen. Segueixen sent sords al missatge que l’àngel va anunciar als pastors: ”No tingueu por, perquè heus aquí us anuncio noves de gran goig, que ho seran per a tot el poble: Perquè avui us ha nascut en la ciutat de David el Salvador, que és el Crist el Senyor” (Lluc 2:10,11).

Octavi Pereña i Cortina

 

EL VIRUS QUE CORROMP LES NACIONS

Antonio Muñoz Molina acaba el seu escrit l’Altra pandèmia, així: “No ho sé, sincerament, què podem fe els ciutadans normals, els no contagiats de l’odi, els que voldríem veure la vida política regida pels mateixos principis de pragmatisme i  concòrdia pels que gairebé tot el món es guia en la vida diària. Ens posem la mascareta, guardem distàncies, sortim poc, ens rentem les mans, fem el nostre treball de la millor manera possible. Si no fem res més aquesta gent (els polítics mediocres que governen) ens enfonsarà a tots”

L’autor de l’escrit que esmento penso que fa una critica molt assenyada de la situació política, educativa i sanitària actual. Acaba el seu escrit realista manifestant la seva impotència davant la caòtica situació actual que es desborda i que tant la classe política com la ciutadania caminen  a palpentes per no donar-s cops de cap contra la paret.

“A cada moment”, diu Antonio Muñoz, “la política espanyola es va tornant més i més tòxica que el virus de la pandèmia. Per l’augment dels contagis i les morts “ les hem vist agreujades per l’espectacle cochombroso (allò brut, merdós, lord, greixós, llardós) de la discòrdia política, de la ineficàcia aliada al sectarisme de la irresponsabilitat frívola que poc a poc va mutant en negligència criminal, la política espanyola és tan destructiva com el virus”. La situació política, social i econòmica l’esbossa molt bé Antonio Muñoz:. Ens hem de quedar en “si no fem quelcom més aquesta gent ens enfonsarà a tots!”

Antonio Muñoz veu el problema espanyol així:” El  bon govern, la justícia social, primer de tot necessita d’una administració honesta i eficient. Les millors intencions naufraguen en el no-res o en el despropòsit si no hi ha estructures eficients i flexibles i funcionaris capaços que les mantinguin en marxa”.

Es diu de Diògenes, el filòsof grec que anava pel carrer a ple sol portant un llum d’oli encès. Alexandre el gran  el va veure i es va estranyar d’un comportament tan impropi. Se li apropa i li pregunta: “per què vas pel carrer portant encès el llum d’oli?” El filòsof li contesta. “Busco un home”. Aquesta resposta posa de relleu que en el segle IV abans de Crist les estructures polítiques trontollaven, com ho havien fet anteriorment i com ho seguirien fet en el futur fins arribar als nostres dies. L’home en la seva condició d’ésser caigut en pecat  ha perdut la noció de que és la justícia i es comporta de manera totalment oposada a la Llei de Déu.

“La justícia”, (resumint-ho consisteix en comportar-se a la manera de Déu), “enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34). La Bíblia ens parla de persones justes. Aquestes persones són éssers imperfectes. Són homes i dones els pecats dels quals han estat netejats i perdonats per la sang que Jesús va vessar en la creu del Gòlgota i que per la fe en el Nom de Jesús s’han convertit en noves persones. No són perfectes. Han nascut de nou en l’Esperit Sant. La seva presència els ajuda a abandonar el comportament injust que els dominava abans de la seva conversió a Crist. Ara estan motivats a fer allò que li plau a un Déu totalment just. Van pel carrer com sent llums d’oli encesos a ple sol. No van a trobar cap home o dona que pugui arranjar el desgavell social que ens porta a la misèria. Van pel carrer no a buscar persones justes que ens treguin del fangar que amenaça engolir-nos, sinó portant l’Evangeli de Jesús que és la llum del món. Cada persona que cregui en Jesús la llum de Déu resplendeix en el seu cor fent-.li veure la perversitat que hi ha en ella, amb la qual cosa adquireix un coneixement de si mateix que correspon al que és realment. Aquest coneixement amb l’ajut de l’Esperit Sant que contribueix  a abandonar el que eren abans els impulsa impulsa a viure l’ètica de la Llei de Déu. Aquests homes i dones són els qui ens ajudaran a sortir de l’empantanegament en que ens trobem si creiem el missatge de la Bíblia del quan són heralds.

Abandonar la política que fa més estralls que el Covid-19 en un món maleït per Déu a causa del pecat d’Adam no s’aconseguirà encara que tota la ciutadania fos constituïda per persones realment nascudes de nou. Que milloraria molt la condició en que actualment ens trobem, indiscutiblement. Peró una societat que reunís aquesta perfecció no seria la ideal perquè  la justícia no lluiria amb tot el seu esplendor.

Si una cosa hem d’aprendre de la història és que les nacions neixen i que la corrupció les porta a la destrucció. Els nacionalismes exacerbats que es cobreixen de banderes per amagar la corrupció, no funcionen. No milloren els països. Tot el contrari els empitjoren. El rei Nabucodonosor de Babilònia en un somni va veure una gran estàtua d’aspecte terrible. El profeta Daniel interpreta el signi ficat de l’escultura. A partir de l’imperi babilònic naixeran nous imperis que tots aniran desapareixen un darrere de l’altre fins a la fi del temps: “I en els dies d’aquets reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble, esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre. tothom ha vist que de la muntanya ha estat tallada, sense mans, una pedra, i ha esmicolat (l’estàtua), el gran Déu ha fet saber al rei (Nabucodonosor) el que s’esdevindrà després d’això. I el somni és veritat i la interpretació certa” (Daniel 2: 1-45).

Aquesta és l’esperança del cristià: Ser ciutadà del regne de Déu etern en el que la justícia es manifestarà en tota a se va plenitud.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

EL MÓN TRASBALSAT

En el seu escrit El món del revés, Daniel Fernández exposa: “Que el nostre sistema de valors s’ha pervertit i que l’ascensor social s’ha quedat encallat en alguna sima abismal”. Per il·lustrar aquest món  del revés, escriu: “Futbolistes i populistes son herois d’aquest món del revés. I això es compren, tot es torna cristall. Traiem al carrer abans els gossos que els nens, obrim abans els bars que les escoles. A més d’un suposat líder cal aplicar-li l’efecte brúixola i entendre que diuen tot el contrari de tot allò que pensen. És una falsa simetria que ens explica gairebé el que ens passa…Ens demanen que conservem la calma al mateix temps que se’ns inocula el pànic en dosis continues d’alarmes no sempre justificades. Esperem que tot millori mentre ens temem el pitjor. Desconfiem de les autoritats i ens queixem de falta d’autoritat. No  volem obeir i no volem que ens governin els tebis i els tous de cor. Som un univers dislocat i irracional. Necessitem que algú ens tregui d’ell aviat. Però no només un o dos, sinó a tots nosaltres. Cal començar a despertar i assumir que vivim en perill. I cal estar disposats a enfrontar-se al mal i distingir els somnis dels malsons”.

Aquest recull del pensament de Daniel Fernández retrata molt bé el món en el que vivim. Ens mostra una realitat que ens roba el son i que per intentar fugir d’ella ens farcim de píndoles, que diuen són innòcues i acaben fent-nos addictes a elles. El món  del revés no té  brúixola que li senyali el nord.

En la lluita per la supervivència ens agafem a salvavides que creiem ens poden treure dels mals tràngols pels que passem. A l’hora de la veritat, descobrim que no serveixen i seguim bastint un món  del revés.

Tota la Bíblia és un manual de filosofia i de manera especial ho és el llibre de Proverbis. Ara que es reivindica la filosofia i que s’editen llibres per acostar-la als ignorants, no puc deixar de recomanar la seva lectura atenta. El llibre de Proverbis posa a l’abast de les persones interessades en adquirir saviesa, la saviesa de Déu mitjançant un pare preocupat per l’educació del seu fill. Dóna consells que no tenen preu. L’avís que el pare dóna al seu fill és molt adient per sortir del món  del revés del que ens parla Daniel Fernández: “Fill meu guarda el manament del teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare. Lliga-te’ls constantment damunt del teu cor, nua-te’ls al voltant del coll: Quan caminis et guiaran, quan dormis et vetllaran, quan et despertis et parlaran. Perquè el manament és llàntia i l’ensenyament és llum, i les correccions de la disciplina són camí de vida” (Proverbis 6: 20-23).

Déu mitjançant la figura d’un pare ens parla de la importància que té la Bíblia que és paraula de Déu i que simbòlicament ens la nuem al voltant del coll, vol dir que l’hem de tenir sempre present. El salmista ens pregunta: “com netejarà un jove” (qualsevol persona) el seu camí?” Respon. “observant la teva paraula” (Salm 119: 9).

La Bíblia malgrat ser una obra humana perquè els seus autors materials són homes que la van escriure amb els seus respectius estils, l’Autor real és Déu que ho fa mitjançant l’Esperit Sant. L’apòstol Pau assegura: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (2 Timoteu3: 16,17). El fet que la Bíblia sigui un llibre diví-humà és el que fa possible que pugui exercir la seva tasca educadora, de guiar un hom quan camina, de  vetllar  quan dorm, de parlar quan està despert. El que cal destacar del text de proverbis citat es que “el manament és llàntia i l’ensenyament és llum”. Físicament la llum serveix perquè no hàgim de caminar a les palpentes. A les fosques anem perduts. El mateix ens passa en el camp espiritual. Sense Crist que és la llum del món, com diu: “Qui em segueixi no caminarà a la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12). Malauradament “els homes s’estimen més la tenebra que la llum perquè les seves obres són dolentes. Perquè tot aquell que practica el mal odia la llum i no ve a la llum per tal que no siguin reprovades les seves obres” (Joan 3: 19, 20). Malgrat que tots contribuïm a que el món(vagi)  del revés, la misericòrdia divina fa que els que no volen anar a la llum perquè les seves obres no siguin reprovades, la llum de Déu resplendeix en els seus cors, cosa que els fa comprendre la seva condició de pecadors. Van a Jesús que perdona els seus pecats i per l’Esperit Sant comencen un nou caminar que fa que abandonin la manera de viure que portaven abans de la seva conversió i comencin un nou caminar en la justícia de Déu. Aquestes noves persones creades en Crist Jesús són la sal que preserva de la corrupció i permet que el món  del revés redreci la seva inclinació.

Octavi Pereña i Cortina