HUMANITZACIÓ DE L’HOME

Davant la caòtica situació actual la gent no es cansa de repetir com si fos un disc ratllat: “S’han perdut els valors”. La periodista Ima Sanchís li pregunta a Julio Ancoechea, cap de Pneumologia  a l’hospital de la Princesa de Madrid: Quins valors? La resposta que escolta és: “La humanització és un principi ètic que es basa en la dignitat de l’ésser humà, recuperem el significat i preguntem-nos si s’estan realment contemplant aquesta dignitat, per exemple en el tracte a les persones grans”.

El pneumòleg descriu una experiència deshumanitzadora de l’home que pot servir per desemmascarar-la de manera global: “ara hem de ser solidaris amb el nostre entorn. Cada matí veig a la porta de casa una senyora gran embolcallada de mantes i papers, una cosa cada cop més freqüent. I els polítics continuaran barallant-se”.

Els  DEGs que es dediquen a tasques humanitàries fan un treball molt valuós a favor dels indigents. Ens hem de treure el barret davant aquests homes i dones que renuncien a moltes comoditats i inclús posen en perill les seves vides per ajudar la munió de persones que viuen en el llindar de la pobresa. Aquest esforç solidari no aconsegueix que les persones deshumanitzades recuperin la humanitat perduda.

Es pretén canviar el comportament humà mitjançant principis ètics que en una societat com la nostra que ha estat modelada pel cristianisme se sent impulsada a buscar direcció ètica en la filosofia greco-romana.  Ha perdut l’interès en ensenyar els valors ètics del cristianisme que són molt superior als del paganisme. No valorar la que té aquesta denominació d’origen no serveix per recuperar la humanitat perduda.

L’embrió de l’ètica cristina es troba en  el Decàleg que és la Llei de Déu. Malgrat que l’ètica cristiana és molt superior a la pagana no és efectiva perquè no es té en compte el Legislador. Creure en l’ètica cristiana sense tenir en compte el Legislador és hipocresia perquè veu la mota que hi ha en l’ull del veí i en canvi no veu la biga que hi ha en el propi. Com molt bé diu Jaume, l’escriptor sagrat: “Perquè qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2: 10). La saviesa de Jesús que és insuperable, ens dóna un resum de la magnificència de la Llei divina: en respondre   a un escriba que se li va apropar per preguntar-li: “Quin és el primer dels manaments?” Jesús li respon. “El primer manament de tots és: Escolta Israel (escolta lector): El Senyor Déu nostre, el Senyor és u. I estimaràs el senyor el teu Déu amb tot el teu cor  i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament. I el segon és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran  que aquests” (Marc 12: 28-31).

¿Pot superar aquest resum de l’ètica cristiana  qualsevol manual ètic escrit per la persona per més sàvia que se la consideri? No hi ha cap persona capaç de complir les exigències de la Llei de Déu, ni tan sols un els seus principis si es té en compte que Jesús va més enllà dels fets i es fixa en les intencions del cor. Fixem-nos en un punt: Qui pot dir que no ha comés adulteri en el seu cor? Segons Jaume tothom és infractor de tota la Llei de Déu. ¿De què serveix tenir a la mà uns principis ètics que ningú pot complir? La resposta ens la dóna l’apòstol Pau que posa l’Ètica en el seu lloc quan es fa aquesta pregunta: “Per què doncs la Llei?” (Gàlates 3: 19). Contesta així aquesta pregunta cabdal: “L’Escriptura va recloure totes les coses sota pecat, perquè la promesa que és per mitjà de la fe en Jesucrist fos donada als qui creuen. Abans, però, que vingués   la fe estàvem sota la guarda de la Llei, reclosos en espera de la fe que s’havia de revelar. De manera que la Llei ha estat el nostre mentor per dur-nos a Crist, a fi que siguem justificats (que significa: no que siguem justos, sinó que Déu ens declara justos) per la fe (en Jesús). Però arribada la fe, ja no estem sota el mentor” (la Llei ja no ens acusa) (Gàlates 3: 22-25).

La finalitat de la Llei és fer-nos entendre que tots els homes, sense cap excepció, des d’Adam fins a la fi del temps som pecadors allunyats de la glòria de Déu. Incapaços de complir la Llei de Déu per més que ens ho proposem. Per un costat la Llei ens condemna en fer-nos veure que som pecadors. Per l’altre, com mentor, ens guia a Crist que mor per nosaltres a la creu, ocupant el nostre lloc,  carregant Ell els nostres pecats  i declarant justos tots els qui creuen en Ell. Però hi ha quelcom més. Converteix el creient en temple de l’Esperit Sant. La seva presència fa sentir la necessitat d’obeir la Llei de Déu. No és una imposició des de fora sino la necessitat que neix dins. Es un procés que s’anomena santificació que consisteix en que poc a poc, però sense pauses, es va formant en el creient el caràcter de Jesús.. És aquí on es recupera la humanitat perduda en Adam. És aquí també on l’Ètica deixa de ser una feixuga càrrega, que s’imposa des de fora, que esgota, per convertir-se en un desig natural que surt de l’ànima.. 

Octavi Pereña i Cortina

 

 

FARISEISME EN EL SEGLE XXI

Tamara Tenenbraum que es va criar en una comunitat jueva ortodoxa. Diu que era  un món de regles molt clares on únicament els homes podien assistir a la universitat i les donen havíem de  tapar-nos els colzes  i els genolls i no portar pantalons. Les normes sobre aliments i sexualitat eren molt estrictes i els dissabtes no podíem tocar diners, ni electricitat ni mitjans de transport” . Aquesta religiositat extrema és filla del fariseisme que en temps de Jesús va ser molt influent i que li va ocasionar molts disgustos perquè consideraven que infringia la Llei de Moisès. L’ herència no només l’han rebut els jueus. D’ella no se’n van deslliurar  molts jueus que convertits al cristianisme van seguir en l’extremisme farisaic.

Convé analitzar què és el legalisme religiós que s’oposa amb tanta força a la gràcia i la misericòrdia que era l’essència de la predica de Jesús que tan va contribuir a l’expansió del cristianisme en l’època apostòlica. Si trèiem el vel que cobreix el legalisme descobrirem que la hipocresia arracona la santedat. Desvela  l’existència de persones que Jesús considera que són semblants “ a sepulcres emblanquinats que de fora semblen bonics, però per dins són plens d’ossos i de tota brutícia” (Mateu 22. 27). Heus aquí perquè Jesús considerés hipòcrites els fariseus perquè es presentaven en públic el que no eren realment.

En essència el legalisme religiós  consisteix en un codi de comportament amb el propòsit d’enaltir l’ego. Els legalistes confeccionen llistes de les coses que poden fer-se i quines no que no es basen en les ensenyances bíbliques sinó de les tradicions que s’han anat afegint al llarg dels segles i dels gustos personals. Jutgen el comportament aliè segons aquestes regles asfixiants. Sent així la cosa, jutjaven el que consideraven  ser cristià i intenten implantar-ho als seus semblants. El legalisme és molt astut i s’introdueix al si de les esglésies furtivament amb la careta de la pietat religiosa.

Si el legalisme impulsa el comportament ètic, ¿per què se’l considera tan perillós? En primer lloc perquè no és bíblic ja que no promou la gràcia de Déu i la llibertat que és el segell de la vida cristiana (Joan 8: 32). Fomenta l’ego narcisista que no agrada Déu (Romans 8: 8). Afavoreix l’orgull que Jesús condemna en la paràbola del fariseu i del cobrador d’impostos  (Lluc 18: 9-14).

La característica principal del fariseisme és l’obligatorietat de guardar el dissabte. És cert que el repòs sabàtic Déu el va instaurar immediatament després d’acabar l’obra creadora i va descansar el setè dia (Gènesi 2: 2,3). El descans sabàtic setmanal d’obligat compliment queda regulat en el decàleg (Èxode 20: 8-11). Per aquí entra furtivament el legalisme en l’església judaica. En l’intermedi entre l’Antic i el Nou Testament apareixen els fariseus tan nomenats en els evangelis que endureixen el repòs bíblic amb una llarga llista de nos que feia molt feixuc el repòs sabàtic. Va acabar convertint-se en l’ensenyança oficial en el temps de Jesús. Aquesta desviació va provocar que el Senyor el desaprovés en recordar-los les paraules del profeta Isaïes: “Aquest poble de llavis m’honora, però el seu cor és lluny de mi, doncs en va m’honoren ensenyant com doctrines, manaments d’homes” (Mateu 15: 8,9).

L’ofuscació que va provocar el legalisme va portar els fariseus a considerar que les guaricions que Jesús feia en dissabte fossin considerades infraccions de la Llei. També a la neciesa de considerar infracció de la Llei el fet que els deixebles que tenien gana i mentre caminaven vora un camp de blat en dissabte van agafar unes espigues i les fregaven amb les mans per menjar-se els grans. Aquesta operació la consideraven batre! (Mateu 12: 1-8).

L’arrel del legalisme religiós es troba en el fet d’arraconar l’ensenyança bíblica de la salvació única i exclusivament per la fe en el Nom de Jesús que és regal de Déu. Aquesta fe va acompanyada d’obres bones que Déu ha preparat perquè els creients les facin ((Efesis 2: 8-10). Aquest principi bíblic el substitueixen per un  altre que estimula a fer obres meritòries amb el propòsit de guanyar-se la salvació. Això porta a una escalada de fer obres meritòries per auto salvar-se asfixien i que mai garanteixen haver-la assolit.

Misericòrdia i legalisme van en paral·lel mentre serem aquí a la erra. S’ha d’evitar que el legalisme guanyi un cap de pont en la nostra ànima. Per assolir la victòria hem d’estar convençuts que Jesús és l’únic camí que ens porta a Déu i que fora d’Ell no hi ha salvació possible. Tan subtil és el legalisme que el mateix apòstol Pere va caure en la seva trampa, obligant que l’apòstol Pau a recriminar-lo públicament. “Si tu que ets jueu, vius com els gentils i no com els jueus, ¿per què obligues els gentil a judaïtzar?” (Gàlates 2: 14). Per combatre el legalisme religiós   cal estar convençut que la gràcia de Déu és imprescindible. Les bones obres  són necessàries com evidència d’haver assolit la salvació per la fe en el Nom de Jesús. Si no és així es caurà en el legalisme del que es queixa Tamara Tenenbraum.

Octavi Pereña i Cortina

 

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Heus aquí unes respostes que Silvia Semenzin, doctora en sociologia. Diu que des del 2018 es dedica a investigar a grups que es dediquen a escampar fotos d’esposes i altres grups que ensenyen com drogar a les dones: “M’hi vaig infiltrar( en un d’aquests grups per entendre’ls, i el que vaig descobrir va ser inquietant: Per a molts homes cosificar les dones és com consumir porno, no es consideren violents, creuen que és un joc entre amics que se senten molt mascles”…Cal fer “un canvi cultural. Ensenyar des de petits què és el consentiment, què és la llibertat sexual, què significa el feminisme. I regular la tecnologia cosa que va més ràpid que la llei”…”No hi ha manera d’esborrar completament  les imatges després que es difonguin. El mal és continu, massiu i col·lectiu. És una violència que no s’atura”. ¿S’ha radicalitzat la misogínia? li pregunta la periodista Ima Sanchís. La Silvia respon: “Segons les dades que tenim s’ha radicalitzat molt. Si abans es normalitzava com un joc entre homes, avui es reivindica com una forma de control sobre les dones. Finalment és un exercici de poder, de tornar a posar les dones al seu lloc”.

Per combatre aquesta epidèmia no n’hi ha prou amb ensenyar els nens a respectar les dones, ni amb endurir les mesures judicials i policials. És un problema profundament arrelat en el cor humà que s’anomena PECAT que es materialitza en diverses formes. L’aversió a la dona n’és una.

Una de les causes de l’expansió de la violència masclista és la pornografia. Heus aquí algunes opinions al respecte: “La pornografia perjudica per un igual els qui l’utilitzen i a les víctimes. Alimenta desitjos luxuriosos de maneres que no es poden satisfer” (Albert Leel).

“No veia a les persones com a persones, per a mi només eren objectes sexuals”(Ozhosa Ovienriola). “La pornografia, tan  la violenta com la que no ho és, és la causa més greu de la presència de la violació en la societat moderna. Malgrat que hi ha moltes teories sobre les causes del crim de la violació, recerques empíriques i socials, l’evidència és contundent en afirmar que la pornografia és el principal factor que la causa” (Hanga Handreas Tzortis).

“Cavalls atipats, cadascú renilla per la muller del seu proïsme: ¿No he de castigar aquestes coses? Declaració del Senyor. ¿I no es venjarà la meva ànima d’una nació com aquesta? (Jeremies 5: 8, 9).

Havent  vist les conseqüències dels desitjos sexuals descontrolats, anirem ara a la causa que els provoca. Déu va crear Adam, però per a ell “no es va trobar un ajut adient” (Gènesi 2: 20). Déu va extreure d’Adam una costella i d’ella en va fer Eva perquè l’espècie humana es pogués multiplicar. Gràcies a l’aparició en l’escenari del jardí d’un personatge no invitat: Satanàs “pare de la mentida i homicida des del principi” (Joan 8: 44). Aquest va entabanar Eva que mengés el fruit de l’arbre prohibit i, amb carantoines va aconseguir que Adam també ho fes. El pecat va fer acte de presència i el sexe que era necessari per la multiplicació de l’espècia humana va convertir els humans en “Cavalls atipats, cadascú renilla per la muller del seu proïsme”. Passen els segles i el poble de Déu deixa de ser exclusiu per donar pas als gentils. El tema del sexe, a causa de la seva importància, no se’l pot excloure del temari de l’església. Analitzarem el que diu. El tema del matrimoni és molt profund. Malgrat el tracten les Sagrades Escriptures ens troben en les beceroles pel que fa a la seva comprensió. Amb el poc que entenem en tenim més que suficient per corregir el nostre comportament, si cal.

El text de referència comença així: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5: 21). Una qüestió de primeríssima importància en el matrimoni si es desitja  arribar a un final feliç, i que no es pot marginar, és que Crist és la pedra de l’angle de l’edifici conjugal. El text esmentat es refereix als dos: espòs i esposa. Ambdós  s’han de sotmetre’s  al temor de Déu.

L’apòstol Pau dirigint-se a les esposes escriu: “esposes sotmeteu-vos als propis marits com al Senyor. Perquè el marit és el cap de la muller, com també Crist és el cap de l’església, i Ell és el Salvador del cos. Així que, com l’església està sotmesa a Crist, així també les esposes als seus marits en tot” (vv. 22-24). Si el lector és dona, sigues pacient. El “The End” de la narració encara no ha sortit. Segueix la lectura amb tranquil·litat: “Marits estimeu les vostres pròpies mullers, així com també  Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella, a fi de santificar-la, purificant-la amb el bany de l’aigua per la paraula, per presentar-se a si mateix l’església gloriosa, que no té taca ni arruga ni res semblant, sinó perquè sigui santa i irreprensible. Així els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix, perquè mai ningú ha odiat la seva pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix, com també el Senyor a l’església, perquè som membres del seu cos, de la seva carn i dels seus ossos. Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà ala seva dona, i tots dos seran una sola carn” (vv. 25-31).

¿Pot algú a arribar a entendre amb tota la seva profunditat la comparació que l’apòstol  fa del marit com a cap de l’esposa i Crist com Cap de l’església? Em temo que no. Creure-ho per l’Esperit, sí. La relació conjugal millorarà si ambdós esposos ho creuen. Quanta raó té l’apòstol quan acaba el tema del matrimoni amb aquestes paraules: “Aquest  misteri és gran, i jo ho dic referent  a Crist i l’església. Però, que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a ell mateix, i la muller que respecti el seu marit” (vv. 32, 33).

El marit que estima la seva esposa amb un amor semblant al que Crist té per l’església mai publicarà fotos íntimes de la seva esposa cosificant-la com objecte sexual.

Octavi Pereña Cortina 

 

 

ASSETJAMENTS SUPERATS

El passat 28 d’octubre es van produir manifestacions estudiantils contra l’assetjament escolar i el suïcidi el 14 d’octubre de Sandra Peña, jove estudiant de 14 anys. El lema que encapçalava la manifestació a Lleida deia: “Ja n’hi ha prou de bullying escolar i dels discursos d’odi”. Els manifestants va protestar contra l’assetjament escolar i els discursos d’odi, però no van dir res de la causa que els produeixen.

El psiquiatra Àngel Pedra va dir que l’assetjament escolar “sempre ha existit, però ara amb les xarxes s’ha intensificat”. Silvia  Pereque, portaveu del Govern de la Generalitat defensava els protocols existents en la lluita contra l’assetjament escolar. Tant els manifestants com els protocols dels governs reconeixen l’existència d’una epidèmia, però ni piu pel que fa al seu origen.

Pertanyem a una societat espiritualment atea, però tradicionalment religiosa. Jesús, als tradicionalment religiosos del seu temps els va dir: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites” (Lluc 11: 44). Ser religiós professional no vol dir que es cregui en Déu. Religiositat externa de cara a la galeria és sinònim d’ateisme. Ens agradi o no a aquesta nostra societat se li poden aplicar les paraules que Jesús va dir als religiosos dels seus dies: “Hipòcrites! Bé va profetitzar de vosaltres Isaïes, dient: Aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor és lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrines els manaments dels homes” (Mateu 15: 7-9). Aquesta societat teòricament teocràtica empastifa de corrupció tot el que toca. Només sap lluitar, encara que malament, contra els efectes, entre aquests, l’assetjament escolar.

David, escollit per Déu per a ser rei d’Israel, de qui segons la carn procedeix el Fill de Déu encarnat en la Persona de Jesús, va cometre adulteri amb l’esposa d’un militar que es trobava en el camp de batalla. Fruit d’aquesta relació adulterina la dona va quedar embarassada. Amb el propòsit d’amagar el seu pecat David  va ordenar al general de l’exèrcit que posés el marit ultratjat en un lloc  de màxim perill perquè sigui l’enemic l’encarregat de matar-lo. Així va ser. Quan va saber que el soldat que li feia nosa havia mort, va fer portar la viuda a casa seva. “Però allò que David havia fet era malvat als ulls del Senyor” (2 Samuel 11: 27).  Mitjançant el profeta Natan el Senyor amonesta David. Fruit d’aquesta reprimenda escriu el Salm 51 on manifesta públicament penediment pel seu crim comés. Entre altres coses reconeix: “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare”. Aquest text explica la causa de la rebequeria dels infants malgrat que els pares no ho vulgui reconèixer. “En pecat em va concebre la meva mare”, explica el mal comportament del fills que s’agreuja en el transcórrer els anys. “¿Com netejarà un jove el  seu camí? Observant la teva paraula” (Salm 119: 93). Com pot un infant entrar en contacte amb la paraula de Déu si els seus pares no li ensenyen? A causa de la ignorància dels pares els fills creixen sense saber res de l’amor de Déu. Menors d’edat han estat condemnats per pertànyer a bandes de delinqüents!

Àngel Pedra, psiquiatre, diu que quan una víctima de l’assetjament es suïcida, “en alguns casos  els assetjadors “demanen assistència psicològica”. Això vol dir que els assetjadors  encara els queda una mostra de sentiment. Que no han arribar al total enduriment del seu cor. Hi ha una esquerda per la que s’hi pot introduir l’amor misericordiós de Déu. Un cop introduït l’amor de Déu en el cor d’un assetjador aquest comença a estimar els seus companys com a ell mateix. Un cop l’amor de Déu s’ha instal·lat en el cor de l’assetjador canvia radicalment el concepte que té d’ell mateix: “Purifica’m amb hisop, i seré net, renta’m i seré més blanc que la neu. Fes-me escoltar el goig i l’alegria, i  s’alegraran els ossos que vas trencar. Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats. Oh Déu, crea en mi un cor net, i renova dins meu un esperit ferm. No em llencis lluny de la teva presència, i no em prenguis el teu Esperit Sant. Torna’m el goig de  la    teva salvació, i aferma’m amb un esperit noble” D’aquesta experiència en surt una persona nova que en lloc de buscar satisfacció fent mal als seus companys “ensenyaré als transgressors els teus camins, i els pecadors es convertiran a tu” (Salm 51: 7-13). En lloc de sembrar odi escampa l’amor de Déu que restaura els seus companys angoixats per diversos motius.

Octavi Pereña Cortina