ESTRÈS LABORAL

Josep Boix, empleat de banca reconeix: ”Em passo la vida pencant i no desconnecto” . Es refereix que a més de les hores presencials en l’oficina des de casa segueix treballant en detriment de la família i l’entorn social. Boix afirma: “Sé que no cal tant, però estem tots igual, primer fas per por de perdre la feina amb aquesta crisi, però al final t’hi enganxes”. La por a perdre la feina pot portar a fer-se un addicte al treball, a dedicar una quantitat de temps i d’energia excessiva a la feina i a fer-ho de manera compulsiva.

L’addicció a la feina pot anar associada a diversos factors: dels que tenen por a perdre la feina com Josep Boix, escapolir-se dels problemes domèstics, dels  que s’ho passen bé treballant perquè és la seva distracció. L’excés de treball, però, no està exempt de patologies que poden provocar desajustos i desequilibris personals i familiars.

El sistema capitalista de les grans empreses es converteix en una variant de secta perillosa que explota els seus treballadors fins a morir. El jove alemany  de 21 anys, Moritz Erhardt va morir d’un atac epilèptic desprès de treballar sense descans durant 72 hores. Ni Marta, ni Carlos, ni Cristobal  no van treballar mai 72 hores “però sí que vam passar 32 hores sense aixecar-nos de les nostres cadires una pila de cops”. Carles assegura: “Vaig veure com un economista es suïcidava llençant-se des d’un quart pis pel pati interior els meu banc”.

Els centres financers de la City de Londres tenen els seus taurons que es mouen arreu per reclutar talents acabats de llicenciar.   La selecció segons explica la Marta “es concentra, a més de la recollida de currículums exquisits procedents de la Politècnica i/o facultats d’Enginyers Industrials o Camins, en la visita en tres centres d’ensenyança: ICADE de Madrid, ESADE de Barcelona i Deusto de Bilbao” El procés de selecció s’inicia el setembre de l’últim curs de carrera.

Cristobal assegura que un cop acceptada l’oferta entres en un món que “per més que t’ho hagin explicat està a anys lluny del que t’imaginaves” . Els tres confirmen que “es guanyen molts diners, però vius sense rellotge, perquè treballes moltíssim, però sense sentiments, no pots tenir un no al teu cap i oblida’t de les festes. O et baralles perquè et promocionin o vas directament al carrer”.  Carlos diu que després d’un èxit es mereix unes vacances a les Seychelles: “Juro que me les vaig preparar. I juro que, dos dies abans d’agafar l’avió, es va presentar el meu cap, va deixar un sobre a la meva taula, i mentre s’allunyava , li vaig sentir dir: “Faràs les vacances un altre dia, tens treball pel dilluns, aquí et deixo els diners que t’has gastat en el bitllet i en el teu hotel paradisíac. Ens veurem demà a les nou”.

El testimoniatge d’aquests tres joves economistes no és gens afalagador. En certs indrets es poden guanyar molts diners a costa de perdre la vida com li va passar  a l’alemany Moritz Erhardt o suïcidant-se com ho va fer la jove economista  que es va llençar per la finestra. ¿És vida aquesta manera de viure sempre amb un pam de llengua fora?

Antonio Vindel, president de la Societat Espanyola pels Estudis de l’Ansietat i l’Estrès, ens fa aquesta reflexió: “I quan aquestes demandes (laborals i socials) resulten excessives davant els recursos d’una persona, el cos desenvolupa una sèrie de reaccions emocionals negatives (ansietat, ira, depressió) que constitueixen l’estrès. S’origina perquè tenim por de no estar a l’alçada, a no saber solucionar els problemes, a no arribar”. Encara que costa posar nom al que li passa a algú quan comença una depressió, “la majoria dels pacients”, afirma el Dr. Carles Lupresti, cap de psiquiatria de l’hospital Quiron de Barcelona, “ es mediquen d’alguna manera, en un nombre important dels casos amb alcohol, l’antidepressiu més antic, però que agreuja el seu estat incrementant les idees suïcides”.

Algú ha dit: “La pregària és el lloc on les càrregues canvien d’espatlla”. Per pregar, prèviament cal tenir fe. Sense fe en el Pare de nostre Senyor Jesucrist, les pregàries s’envien al buit on no hi ha ningú que les escolti. Quan es prega a Jesús que és el camí que porta al Pare, la càrrega feixuga que és l’ansietat, la frustració, el desencís, l’estrès, es traspassa a unes altres espatlles que alleugereixen la feixugor. El resultat de traspassar tot allò carregós a unes espatlles més fortes que les pròpies és que l’ànima tribulada per la sobrecàrrega   hi troba l’autèntic descans que no troba en l’alcohol i les drogues ni en els viatges a terres exòtiques per relaxar-se.

Octavi Pereña i Cortina

 

EL DÉU DEL NADAL

Lluís Benaventy en el seu escrit: Llums d’esperança de fa dos o tres anys es refereix a l’impuls econòmic que l’Ajuntament de Barcelona li vol donar a les festes nadalenques. El periodista escriu: “L’ajuntament mira de reforçar la nova imatge nadalenca de Barcelona en aquesta campanya que té cert caràcter experimental. La voluntat municipal és que en aquetes festes la neteja de l’urbs es reforci més que mai. Ahir a la nit les botigues del passeig de Gràcia van tornar a obrir fins la matinada. A més, quests dies Turisme de Barcelona posa en marxa – a Suïssa, Holanda, Bèlgica, Noruega, Dinamarca i Suècia – la campanya Christmas Shopping, a fi que els ciutadans d’aquests països s’animin a visitar Barcelona per comprar els regals de Nadal. D’aquesta manera el Consistori espera animar l’economia local i, especialment el sector turístic, el que ha aguantat més bé aquests anys de crisi, i el comercial”.

Per què Barcelona i tots els pobles i ciutats d’arreu han convertit una efemèride estrictament religiosa com ho hauria de ser el recordatori del natalici de Jesús  en una activitat comercial de tanta envergadura que s’ha oblidat de recordar-se del naixement del Fill de Déu, sol de justícia l’anomena la Bíblia? Quina és la causa que una festivitat inicialment religiosa s’hagi convertit en una activitat econòmica que genera mils de milions d’euros? La causa inicial és que es celebra un recordatori no autoritzat. La Bíblia ensenya a recordar la mort de Jesús crucificat durant la celebració d’una Pasqua que s’escau el 10 de Nissan, segons el calendari hebreu, que correspon al nostre abril. La Pasqua cristiana s’hauria de celebrar el mateix dia del mateix mes cada anys. Però la celebració de la mort de Jesús no ha de seguir el model hebreu. El recordatori de la mort de Jesús segons instruccions donades per ell mateix s’ha de fer d’una manera diferent. El decés de  Jesús s’ha de recordar amb la sobrietat d’un bocí de pa i un tastet de vi amb la senzillesa d’una assemblea de fidels reunits per fer-ho. És així com la Bíblia ensenya com s’ha de recordar la mort de Jesús en la creu. Aquesta celebració senzilla i devota en judaïtzar la pasqua cristiana s’ha convertit en un Divendres Sant fastuós que oscil·la segons caigui la primera lluna plena de primavera.

Pel que fa el naixement de Jesús la Bíblia no li posa data. Pels indicis que dóna el text el naixement s’hauria d’haver produït en primavera o la tardor, però no a l’hivern. El buit que deixa el relat sagrat s’ha intentat omplir-lo amb diverses dates fins adoptar el 25 de desembre que coincideix amb el solstici d’hivern que era una festa pagana dedicada a l’adoració del sol. De l’adoració al Déu encarnat, el Sol de justícia com l’anomena la Bíblia, s’ha passat a la veneració d’un astre convertit en ídol. El canvi ha consistit en cristianitzar una festa pagana. De la petita relliscada de celebrar un natalici no autoritzat s’ha arribat a la seva completa paganització. Els romans adoraven el sol i la petita bola de neu de l’inici de la transgressió s’ha convertit en l’escandalosa adoració del déu mammó, diner. D’una commemoració no autoritzada per Déu s’ha arribat al fabulós negoci vinculat amb el natalici de Jesús que va nàixer en un senzill pessebre.

La prostitució que s’ha fet de la suposada data del naixement de Jesús té un preu. Jesús és ben clar: “Cap servent no pot servir dos senyors: perquè o avorrirà a l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa” (mammó) (Lluc  16:3). L’estimaràs déu sobre totes les coses és taxatiu. Déu no comparteix la seva glòria amb cap déu. Qualsevol concessió que debiliti el fervor que s’ha de sentir per Déu que és  l’Espòs pel seu poble, el mateix Déu ho considera un adulteri quan el poble adora altres déus. El poble d’Israel va cometre adulteri quan va abandonar Déu que els va alliberar de l’esclavatge egipci i  guiat durant quaranta anys pel desert fins entrar en la Terra Promesa i protegir-lo un cop s’hi van instal·lar i van adorar els déus del pobles que convivien amb ells .

Donada la degradació que presenta la cristiandat actual que ha abandonat el seu Salvador encara  que de llavi pronuncií el seu Nom, de fet, el té molt lluny del seu cor. Molts déus han substituït el Redemptor. Limitant-nos al Nadal i el caire que ha pres és evident que el déu diner és el sobirà de la diada. Encara que de llavis siguem dient que Jesús és el Senyor, Ell ens diu que si estimem el déu diner el menyspreem a Ell.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

JUBILEU!

Els fariseus no anaven equivocats quan considerant que Jesús només era un home com els altres, era un blasfem quan  pretenia tenir potestat de perdonar pecats ja que és un atribut que pertany exclusivament a Déu.  Per tal de demostrar que Ell pot perdonar pecats perquè és Déu, diu als seus oponents: “Què és més fàcil? Dir: et són perdonats els pecats o dir: Alça’t i camina.  Doncs, a fi que sapigueu que el Fill de L’Home té potestat sobre la terra per perdonar pecats, llavors diu al paralític: Alça’t, pren la teva llitera, i vés-te’n a casa teva” (Mateu 9:5,6).

 El tema del perdó dels pecats ve a tomb arran de la celebració de l’any sant extraordinari de la Misericòrdia convocat pel papa Francesc amb una butlla que comença amb les paraules: “Jesús és el rostre de la misericòrdia de Déu Pare”.

Els anys sants o jubileus es “caracteritzen per uns dons espirituals especials, sobre tot la indulgència  o remissió de la culpa dels pecats, que també és aplicable als fidels difunts” (Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona). El jubileu catòlic que s’inspira   en el que celebraven els antics israelites, s’inicia amb l’obertura de la Porta Santa  de la basílica de Sant Pere. En el jubileu extraordinari convocat pel papa Francesc ha establert “portes santes de la misericòrdia” en totes les catedrals del món perquè els fidel catòlics puguin guanyar la “indulgència” fent el que el papa diu, amb la qual cosa els fidel catòlics es deslliuren de les penes temporals del Purgatori pels pecats no perdonats. Durant l’any sant extraordinari de la Misericòrdia el  papa ha concedit que “tots els sacerdots puguin absoldre en confessió el pecat de l’avortament” (Luís Martínez Sistach).

En la versió que Marc va de la guarició del paralític que demostrava que Jesús és Déu i per tant tenia poder de perdonar pecats, aclareix una qüestió que és molt important esbrinar. Els fariseus afirmaven: “Com és que aquest blasfema? Qui pot perdonar pecats sinó Déu únicament?” (Marc 2:7).

L’Església catòlica interpreta Mateu 16: 18,19) fora del seu context immediat i general de la Bíblia. Segons la seva interpretació  Jesús li va donar a Pere l’autoritat de perdonar pecats  i com se’l considera el primer papa també el poder dispensar l’autoritat de fer-ho als seus subordinats. Així s’ha arribat a l’absurd que els capellans puguin absoldre en confessió el pecat d’avortament, pecat que si no es considera imperdonable gairebé ho és. No és que estigui en contra de que qui hagi avortat no pugui rebre el perdó de Déu que per la sang de Jesús neteja tots els pecats a qui els confessa a Jesús amb autèntic penediment, denuncio la usurpació que el papa ha fet del poder de Jesús de perdonar pecats muntant l’espectacle de pretendre perdonar-los en sèrie.

Si Jesús pel fet de ser Déu té poder de perdonar pecats, la responsabilitat de l’església és portar els pecadors als peus de Jesús perquè d’Ell  rebin el perdó real de les seves transgressions ja que la sang que Jesús va vessar en la creu “neteja de tots els pecats…Si confessem els nostres pecats, Ell és fidel i just per perdonar-nos els pecats, i netejar-nos de tota injustícia” (1 Joan 1.7,9). A causa que el Senyor no ha traspassat a l’home el poder de perdonar pecats mitjançant la confessió auricular a un capellà, no s’ha de perdre de vista allò que Jesús va dir als seus deixebles poc abans de la seva ascensió als cels: “M’ha estat donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps. Amén”  (Mateu 28:18-20).

La funció dels cristians no és absoldre els pecadors dels seus pecats, sinó instruir-los en les ensenyances apostòliques inspirades per l’Esperit Sant que han quedat registrades en les pàgines d’un llibre que anomenem Bíblia o Sagrades Escriptures. L’acció d’instruir es coneix com evangelitzar, es dir, transmetre les bones notícies de que per la fe en Jesús mort i ressuscitat el pecador rep el perdó dels seus pecats. No és fins el segle III que es va començar a parlar de la confessió a un home. L’evolució s’acabaria transformant-se en un sagrament.

De molts és conegut que Saule de Tars va ser un ferotge perseguidor dels cristians. Trobant-se en aquesta feina tan rebutjable, apropant-se a Damasc el va envoltar una llum el cel molt brillant que el va fer caure del cavall, alhora sentia una veu que li deia: “Saule,Saule  per què em persegueixes?”… “Qui ets”, li pregunta Saule. “Jo sóc Jesús el qui persegueixes”. Saule tremolant i astorat va preguntar: “ Senyor, què vols que faci? El Senyor li va dir: “Alça’t, entra en la ciutat i se’t dirà el que has de fer”. El Senyor crida Ananies, un jueu fidel, a que vagi a trobar Saule perquè li comuniqui el missatge que li vol transmetre. (Fets9:1-19).  Més tard, ja conegut com a Pau, detingut a Jerusalem i a punt de ser introduït a la fortalesa, havent demanat permís al tribú, es dirigeix a la multitud. Quan fa esment del que li va passar a Damasc els va exposar el que li va dir Ananies: “I ara, per què trigues? Alça’t, sigues batejat i neteja’t dels teus pecats invocant el Nom del Senyor” (Fets 22:12-16). Ananies no li va dir: “Saule, confessa’m els teus pecats perquè te’ls  perdoni amb el poder que he rebut de Déu”. No li va dir això, sinó: “neteja’t dels teus pecats invocant el Nom del Senyor”. Les iniquitats l’aclaparaven però el Senyor li va perdonar totes les seves transgressions. Cal fer ressaltar que abans de veure Ananies Saule estava pregant (Fets 9:11).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

MAL DE VENTRE

Jenifer Lawrence, actriu guanyadora del premi Oscar, als seus 25 anys ha gravat la primera escena de llit durant la filmació de <i>Passenger</i>. La filmació no va ser fàcil. Segons va explicar l’actriu es va emborratxar per calmar la forta ansietat que l’ofegava. Això li va portar a tenir més ansietat. Quan va arribar a casa pensava: “Què he fet? No ho sé”. Va assegurar que “era la primera vegada que feia petons a un home casat, i la culpa és la pitjor sensació que tens a l’estomac. Sabia que era la meva feina, però no li podia dir això al meu estomac”. Va trucar la seva mare per preguntar-li: “¿Podries dir-me que està bé?”…”Era molt vulnerable, i no saps que és massa. Vols fer-ho bé, vols que tot sigui real, però llavors…Ha esta la vegada que he estat més vulnerable en la meva vida”. Quan va penjar el telèfon es va preguntar. ”¿Serà que m’acaba de dir que està bé?”

Els sentiments de Jenifer Lawrence davant d’una escena eròtica en una pel·lícula no s’adiu  amb la llibertat sexual del nostre temps. S’ha de tenir en compte que el llibertinatge sexual que predomina avui no s’hi ha arribat per generació espontània. La reacció de l’actriu davant el rodatge d’una escena de sexe perquè així ho exigia el guió és l’inici d’un procés que la portarà a repetir escenes luxurioses amb més facilitat. La sensació de culpa que l’actriu va sentir perquè volia que l’escena semblés real té una certa semblança amb el fumar. En l’adolescència, quan per voler imitar els més grans s’encén la primera cigarreta et ve un atac de tos. S’escanya i es troba molt desagradable l’experiència tinguda. A mesura que es va repetint l’acció d’encendre una cigarreta l’experiència desagradable va desapareixent sent substituïda per una altra de plaer. Inspirar el fum amb força fins fer-lo arribar a les profunditats del pulmó, extasia. La sensació de plaer és indescriptible. Amb els anys sorgiran les patologies. De moment, però, inhalar profundament el fum de la cigarreta és la millor cosa que et pot passar.

Jenifer Lawrence ha tingut la valentia de confessar públicament la mala sensació estomacal que li va produir haver de gravar la seva  primera escena  de sexe. Si en el futur ho ha de repetir cada cop que ho faci ho farà amb menys sentiment de culpa fins que les farà com la cosa més natural. Així i tot, el que no està bé no està bé encara que es digui tot el contrari. La consciència no arriba mai a endurir-se de manera que estigui totalment insensibilitzada. El pecat no confessat a Déu i perdonat es cobra un peatge molt car: alcohol, drogues, ansiolítics…per intentar adormir la consciència acusadora. En alguns casos el sentiment de culpabilitat és tan fort que s’opta pel suïcidi per posar-li fi.

Amb els anys el temor de Déu ha anat perdent pes i el seu declivi l’ha anat substituint la relaxació dels bons costums morals. Destapar-se, l’exposició del cos a ulls que no els pertoca, eliminant la tela dels vestits de bany fins el topless. L’estalvi de roba a la platja poc a poc s’ha anat introduint  en la roba de carrer de manera que pocs espais corporals queden tapats.

Un cosa porta a l’altra. Ser verge fins el matrimoni s’ha convertit en quelcom prehistòric. Ara, amb la filosofia de que tu ets l’amo del teu cos  i amb el que és teu fas el que vulguis, lliuro la virginitat al primer passavolant que es creua en el meu camí. Si un porta una copa de més s’intenta exculpar la immoralitat dient: no me’n recordo. Els fets són els que són i no es pot fer marxa enrere. Quants malsons no són el resultat d’haver creuat la línia roja que protegeix la castedat!

Per a Sally Broon que va ser sexualment activa no s’avergonyeix de rectificar, Diu: ”Sempre he cregut que el sexe és una cosa bona, però que s’ha de reservar pel matrimoni. A la universitat era sexualment activa, a pesar que era agradable sempre hi havia en mi alguna cosa que em deia que no era correcte fer-ho. M’ho podia justificar perquè estava enamorada, però, el sexe abans del matrimoni estava renyit amb les meves creences cristianes …Després del divorci vaig decidir que no tornaria a tenir sexe si no fos que em tornés a casar. Ara sé que el que penso és correcte i que procuraré viure d’aquesta manera. Així que haver escollit esperar fins el matrimoni, encara que en el passat hagi tingut relacions sexuals, crec que és el correcte”. Rectificar és de savis.

En mig del batibull moral que ens està portant a un carreró sense sortida és convenient que ens asseguem en un banc i reflexionem seriosament del que està passant. L’ampli espectre dels danys morals que ens atribolen no són el resultat de factors externs a nosaltres amb els que no hi podem fer res, són el resultat de les nostres pròpies decisions incorrectes. Estem tan confosos que no sabem, distingir entre el que està bé i el que no. Es dóna el cas, però, que molt sovint ens decidim per allò que ens perjudica. La Bíblia ens mostra el símil de la plomada, el cordill que en un dels seus extrems hi porta lligat un objecte pesant que suspès per l’altre extrem serveix per indicar la verticalitat d’una paret. Aquest estri és indispensable en la construcció  si no es vol que s’hagi d’enderrocar una paret que no puja vertical. La Bíblia, utilitzant el símbol de la plomada ens mostra que si es vol viure de manera moralment correcta hem de contrastar el nostre comportament amb l’ensenyança que contenen les seves pàgines. De la verificació es descobrirà el grau de desviament amb que edifiquem les nostres vides. Amb el descobriment en podrem fer el que vulguem però, si no corregim el nostre comportament ens aboquem al desastre. Això es el que està passant avui. Edifiquem les nostres vides pel cataclisme.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EUROPA AFLAMADA

Què fa possible que joves universitaris decideixin un dia unir-se a l’Estat Islàmic,  agafar un kalasxnikov i prémer el gallet contra unes persones assegudes tranquil·lament en la terrassa d’un cafè?  Què els impulsa a posar-se un cinturó amb explosius i immolar-se en un mercat? Què els mou a assaltar una església o mesquita i provocar una carnisseria entre aquelles persones reunides per invocar Déu? Què  succeeix en les seves ànimes que estan plenes d’un odi tan intens que esborra el més mínim sentiment d’amor?

Joana Bonet en el seu escrit El buit de la identitat diu:”Però a l’altre costat, més amagat, s’hi troben aquests homes avorrits que un dia van arriscar i xatejar amb integristes islamistes per Facebook. Elles canvien el serrell i les arracades per la burca, ells aprenen a fer servir armes i explosius ben lluny de l’abric de la cultura. No sé si es van interrogar  sobre el clau roent al que s’agafaven, però el pitjor és que nosaltres no ho vam fer. En situacions límit som capaços d’agafar-nos a un clau roent. És una imatge terrible ferro roent, així i tot és “l’únic ressort que creiem capaç de contenir la nostra desesperació”.

M’acullo al títol de l’escrit de Joana Bonet: El buit de la identitat. Quan l’ànima d’un jove és buida , quan ha perdut el sentit de la vida, quan quest buit l’ha d’omplir com sigui, l’ésser humà està avorrit perquè no té res que el satisfaci, busca emocions que l’omplin. Aquesta és la causa de l’incivisme juvenil amb que omple el buit existencial cremant contenidors, trencant mobiliari públic, practicant la violència en els estadis, matant indigents que per protegir-se de les inclemències dormen a l’aixopluc de l’espai que li proporciona el caixer bancari, apallissant persones pel color de la seva pell, raça o religió. L’ànima no pot estar buida: l’absència d’amor l’omple l’odi.

L’odi és com la droga, se’n necessita més per aconseguir el mateix grau de satisfacció. Aquesta es la causa de l’escalada de violència de la que la nostra societat n’és testimoni. Si no n’hi ha prou amb la interna se’n busca de més estimulant a l’exterior. Penso que aquest és el motiu pel que nois i noies educats en la nostra cultura busquen en l’islamisme radical  la violència que la nostra societat no els ofereix. Es cabussen en una ideologia que no té amor, s’inoculen d’anti amor i, quests jovent que semblaven normals de sobte tornen de Síria disposats a fer una carnisseria. Fer mal pel plaer de fer-lo.

Morten Storm que es va convertir a l’Islam després  de llegir una biografia de Mahoma que “el va allunyar de tots aquells anys de pallisses donades pel seu padrastre, baralles amb bandes juvenils, drogues, reformatoris i presons que havia conegut fins llavors”, explica els motius que el van portar a abraçar el jidahisme: “Ara que penso en això veig que  se’n van aprofitar de la meva feblesa. Jo era el candidat perfecte per a ser captat per aquests tipus amb barba que em parlaven del paradís que m’espera en l’altra vida, si em comportava com un bon creient. No havia arrelat en la cultura del meu país , ni sentia que algú del meu en torn m’estimés. Tampoc arrossegava un passat digne d’orgull. En canvi, l’Islam donava sentit a la meva vida, em permetia   rentar la meva consciència i els meus germans es preocupaven de mi i feien que em sentís important”.

L’antídot contra l’odi és l’amor. La filosofia fes l’amor i no la guerra no és l’amor que immunitza contra la violència. És una invitació al sexe desenfrenat que objectiva l’home o la dona amb el propòsit d’aconseguir plaer sexual i, un cop  temperada la passió, si t’he vist no me’n recordo. Amor de fer servir i llençar.

L’amor que vacuna contra la violència no és qualsevol tipus d’amor. No és l’amor filosòfic que ensenya que s’ha d’estimar però que no sap com fer-ho. Aquest amor no serveix per fer fora la violència social i molt menys la que exporta l’Estat Islàmic. Per Nadal s’intensifica l’ús de la paraula amor. Les nadales ens en parlen d’ell. En el moment de rebre regals ens abracem, ens petonegem i ens diem t’estimo. Aquest és un amor egoista. T’estimo perquè m’has donat. L’amor nadalenc que respirem és un amor adulterat. És una paròdia de l’amor de Jesús. En la nostra cultura cristiana el Nadal  està relacionat amb Jesús a pesar que es va paganitzant a pas lleuger. Diem que ens estimem perquè és costum fer-ho. És un sentiment que el vent s’emporta amb la mateixa facilitat que ho fa el sol amb la boirina matinal.

L’amor que arrenca d’arrel la violència és l’amor de Déu manifestat en el seu fill Jesús que per la fe en el seu Nom l’inocula en l’ànima del creient fent que l’odi que s’amaga en l’ànima es substitueixi per l’amor de Déu que busca el bé de l’altre. No persegueix regals sinó donar-se a l’altre pel seu bé. Sovint són petites coses. Un silenci que diu molt davant un infortuni. Una paraula sentida davant situacions difícils. Substituir la rancúnia per la comprensió. L’animadversió vers Déu per estimar-lo.

Al final Morten Storm   “va obrir els ulls i va descobrir que tot el que li havien explicat va ser un engany”. Al final els cristians també descobrim que el Nadal consumista que se’ns ven també és un engany. Llavors, ¿què? El Jesús que atorga vida eterna no es troba en el muntatge comercial bastit entorn de la seva persona. Se’l troba en la quietud i silenci de l’ànima que busca. La promesa de Jesús és: “Qui busca troba”. En la persona que creu en Jesús la violència comença a allunyar-se d’ella perquè ja no li és plaent.

Octavi Pereña i cortina

 

COLOR DE LA PELL

En una societat de majoria blanca les minories ètniques poden ser temptades a “desracialar-se” per tal d’atenuar la diferencia de color. La model i actriu australiana Dominique Maber de mare de Sri Lanka i pare britànic diu que quan era adolescent se la molestava pel color de la seva pell. Va créixer entre Sri Lanka i la petita ciutat australiana de Queensland.  El color de la pell la va marcar en ambdós llocs. Als ulls dels de Sri Lanka, la seva pell era més clara i se la tractava com una princesa. Quan tornava a Austràlia   se sentia deprimida i assetjada. Als 12 anys va començar a usar els perillosos tractaments per emblanquir la pell en un intent de descolorir-la per sentir-se acceptada. Ara que té 20 anys va interrompre el tractament abans que li provoqués danys irreparables. A Sri Lanka els tractaments se’ls considera innocus i tan perillosos com els dentifricis per blanquejar les dents. Ara la model afirma que voldria fer marxa enrere en el temps i dir-li a aquella nena que no sigui tan beneita. Això no pot fer-ho però sempre que té una oportunitat avisa a qualsevol persona que vulgui cometre l’error que ella va cometre, dels perills que comporten els tractaments blanquejadors de la pell.

Anna Choy, actriu i presentadora australiana d’origen xinès se n’adona de la tendència creixent de la cirurgia cosmètica per alterar els trets racials arreu del món. Aquests tractaments cosmètics agressius no estan exempts de risc perquè no són operacions senzilles. En la investigació que fa descobreix que hi ha persones disposades a passar pel quiròfan a pesar dels perills que acompanyen el bisturí. Després d’investigar el concepte que les dones australianes tenen de la bellesa, Anna Choy va viatjar  a Seül, capital mundial de la cirurgia estètica on hi va trobar que una de cada cinc dones passa pel quiròfan. En el districte de Gangnam hi va trobar 500 clíniques on es practica la cirurgia estètica, una àrea coneguda com cinturó de la bellesa, on les persones es transformen de cap a peus.

Quan Anna Choy torna a Austràlia es troba amb tres adolescents d’origen asiàtic que es volen fer cirurgia estètica. Una d’elles, Katti, de 16 anys li va dir que la decisió de fer-se la cara per transformar-la en més occidental no la va prendre ella sinó els seus pares. Aquest descobriment li va fer pensar: Com pot ser que uns pares vulguin que la seva filla canviï de cara per fer-li perdre la seva identitat?  El viatge que Anna Choy  va fer a Seül li va despertar el seu sentit d’identitat i fer-se la pregunta: “què significa l’aparença i el sentiment de sentir-se australiana?” Com a mare està preocupada per la seva filla mulata: “Quin futur li espera?” “Què significa això en una futura Austràlia multicultural?”

Què és el que motiva que les persones de color vulguin aclarir la seva pell? A pesar que els productes que blanquegen el cutis són molt tòxics, atreuen moltes dones de color que volen ser ben vistes pels blancs. El somni de la blancor cutània és una herència de l’època colonial. La psiquiatre Marie-Rose Moro afirma que les més joves que coneixen els efectes secundaris d’aquests productes, diuen: “Em vull semblar als qui governen”. L’afegitó “perquè tu t’ho vals” que acompanya la publicitat de  productes  cosmètics s’ha d’analitzar amb molta cautela i sentit crític. ¿És que el valor d’una persona es troba en el to blanquinós de la pell? La vàlua d’una persona es troba en el fet que és un ésser humà creat a imatge i semblança de Déu i que se l’ha de respectar i protegir sigui quin sigui el color de l’epidermis, condició social, sexe, nacionalitat, idioma i qualsevol altra característica diferenciadora.

Déu no mira l’aparença externa de les persones, es fixa en el seu interior on s’hi troba la seva autèntica humanitat. El color de la pell del proïsme no s’ha de convertir en un boc expiatori dels nostres mals ni dels nostres sentiments d’impotència ni de les nostres frustracions. La vida aquí a la terra és difícil tant pels blancs com per les persones de color. Ambdós grups han de conrear  la seva humanitat fixant-se en el model d’home que és Jesús que amb la seva mort i resurrecció enderroca el mur del racisme, sembrant en el cor la llavor de l’amor que enderroca la muralla de la segregació racial.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

VEXAMENT FEMENÍ

Kathryn Bolkovac, que va destapar la implicació de l’ONU en tràfic sexual destacava la gravetat dels crims que entre bastidors s’efectuen impunement contra les dones. És colpidor el que aquesta dona que formava part del Destacament de la Policia Internacional que, coordinat amb l’ONU, s’encarregava a mantenir la pau a Bòsnia i enfortir les institucions de la llei  i l’ordre després de la guerra, denunciï aquestes institucions. Grans ideals que van topar amb “una desorganització increïble”. “A aquesta mala gestió s’hi afegia la corrupció que comportava no només el tràfic de dones sinó també fraus financers i diners del contribuent que no arribaven on havien d’arribar”.

Kathryn Bolkovac li diu a Ima Sanchís, la periodista que l’entrevista: “En aquest context, la violència sexual afectava fins i tot a les intèrprets que treballaven amb nosaltres. Vaig descobrir que hi havia oficials internacionals que les tenien com esclaves sexuals, però eren adultes…El tràfic sexual era una altra cosa: dones i nenes provenint de països com Romania, Albània, Croàcia:  els prometien feina de cambreres o de models i un cop a Bòsnia els confiscaven el passaport i les obligaven a prostituir-se en un dels 900 bordells que hi havia al país disfressats de bars o restaurants”.

La Bíblia diu que els homes tenen a flor de llavis el mot pau però en el fons el que hi ha és el crim organitzat: “El primer cas va ser al cap de tres mesos d’arribar: vam trobar una noia molt maltractada físicament caminant per la muntanya. Ens va parlar del Florida Bar…En una habitació amagada vam trobar-hi set noies que dormien sobre matalassos, envoltades de preservatius, tota mena d’artefactes sexuals i vídeos de membres del Departament de la Policia Internacional i soldats de l’OTAN fornicant. A una que estava malalta li vam trobar monedes a la vagina. Marcs alemanys d’un oficial a qui anomenaven Doctor. I vam trobar vídeos de alts directius de Dyn Corp (empresa de seguretat privada que treballava pel govern dels EUA), violant aquelles noies algunes d’entre 12 i 15 anys, i vídeos que ells mateixos feien circular entre els soldats”

En acabar l’entrevista Ima Sanchís li pregunta a Kathryn Bolkovac: - Va canviar res? Un se’n fa creus de la resposta que va rebre. “Fa dos anys, La verdad oculta, la pel·lícula que Larysa Kondracki va fer sobre el cas es va veure en la seu de l’ONU a Nova York, i Ban Ki-moon, actual secretari general va aprovar una llei sobre revelacions protegides, però res no ha canviat. Les persones que abominen aquestes pràctiques tenen por de denunciar-les, i Dyn Corp (l’empresa de seguretat privada) encara obté contractes del govern del EUA. L’advertiment que la Paraula de Déu fa és força clara: No tramis cap mal contra el teu proïsme, mentre ell viu confiat vora de tu” (Proverbis 3:29).

El lector que hagi llegit l’entrevista que Ima Sanchís li fa a Kathryn Bolkovac ben segur que si té un mínim de sensibilitat haurà trobat horrorós el que es fa en nom de la pau sota la bandera de l’ONU. El prestigi d’aquest organisme internacional ha caigut pel terra, seguint la tendència d’altres organismes i institucions. La pregunta que ens hem de fer és: Com és possible que l’ésser humà pugui caure a un nivell tan baix de moral? Els qui creiem que la Bíblia és la Paraula de Déu revelada als homes perquè hi trobin en ella la llum necessària per viure un vida que respecti, en el cas que comentem, la dona, no ens sorprèn l’horrorosa descripció que Kathryn Bolkovac fa del comportament dels representants de l’ONU a Bòsnia.

El secret per descobrir la causa que porta a l’home a un comportament tant inhumà com el que comentem es troba en el fet que Déu, el Creador de l’univers i de tot el que conté, sense excloure l’home, ha estat exclòs de les aules i l’ensenyament de la Bíblia que aporta llum al cor de l’home ha estat substituïda per la filosofia atea de l’evolucionisme. La prohibició de que s’ensenyi la Bíblia en l’aula no és quelcom innocu. Es creu que fent aquesta substitució s’enalteix l’home. La veritat és que se’l converteix en un monstre. La varietat de monstruositats que es cometen en el món és una prova de que l’home no pot viure amb dignitat sense Déu. Al mancar-li a l’home el suport que li dóna la Llei moral de Déu es converteix en un vehicle que circula a tota velocitat i sense fre destruint tot el que troba pel camí.

Romans 1:18-32 descriu amb tota cruesa en el que es pot convertir una persona que creu que Déu ha mort o, que si existeix, se’n desentén del que passa a la terra.. Com no hem reconegut Déu, Déu ens ha lliurat a una ment reprovada, a fer coses impròpies, sense afecte natural, sense compassió ni misericòrdia. No ens agrada parlar de Déu i de la seva autoritat sobre l’home. El resultat d’aquesta actitud està a la vista de tothom. Si verament es desitja posar fi a la violència contra la dona, sigui física o psíquica, és imprescindible tenir en compte Déu i la seva Llei en el nostre caminar diari.

Octavi Pereña i Cortina

 

GUATEMALA TÉ PRESIDENT

L’entrevista que Jan M. Ahrens li fa a Jimmy Morales, president electe de Guatemala conté unes preguntes i unes respostes molt adequades  a la política actual al nostre país. Se li pregunta: ¿Se sent antipolític? Resposta: “Antipolític tal vegada no , perquè llavors no estaria en política, però anti classe política sí”. El president Morales és “anti classe política” , es dir, no combrega amb la “casta” política que n’ha fet de la política un modus vivendi, una manera de guanyar-se la vida saltant-se les regles ètiques que converteixen els polític en lloc de servidors dels ciutadans en vividors a costelles dels qui paguen amb esforç els impostos. El nou president assegura   que complirà els seus deures  “lluitant contra la corrupció, hi ha massa focus contaminats en el sistema, massa podridura”. Gos que lladra no mossega. Bla, bla contra la corrupció no serveix. Per això cal trencar la pertinència  al grup per impedir que es tapin mútuament les corrupteles. EL ROTO, assenyalant la corrupció vaticana recentment destapada la denuncia amb el dibuix d’un confessionari amb un sacerdot al seu interior, acompanyat amb el següent text: El problema del Vaticà és que els seus jerarques es confessen entre ells.

El president Morales es confessa cristià en dir: “Tinc fonaments cristians, però crec en la llibertat de consciència. Cadascú té el dret a creure i fer el que la seva llibertat li permeti sense ofendre el d’una altra persona”. Tenint el governant aquest principi que defensa el president Morales no es carà en la temptació de voler imposar als ciutadans la fe que professi i no utilitzarà l’escola pública per adoctrinar els alumnes en les doctrines d’una  confessió determinada, encara que sigui majoritària, ni es faran servir els diners públics  per finançar la religió

El periodista li fa a l’entrevistat una pregunta que avui s’eludeix la resposta al·legant que és estrictament personal: ¿Posa Déu per sobre de tot?,  que no l’esquiva i diu: “Jo sí”. Insisteix: ?¿Per sobre les lleis?  “Com Jimmy Morales, definitivament sí. Però com a president estic obligat a respectar la llei sobre totes les coses”. Pel sentit que té la entrevista no crec que Jimmy Morales pensi que la llei és inamovible i que s’hagi de fer complir peti el qui peti. Les lleis injustes s’han de revocar tan aviat com un hom se n’adona  que cal fer-ho pel bé de la ciutadania i no permetre que s’enquistin i provoquin febre social per interès de partit.

Un periodista competent no es pot negar a fer preguntes incòmodes pels entrevistats. Per això és inevitable que surtin preguntes polèmiques sobre l’homosexualitat i l’avortament. Pel que fa a l’homosexualitat diu: “Cadascú té el dret a creure i fer el que la seva llibertat li permeti sense ofendre el dret d’una altra persona”. En un país democràtic s’han e respectar els drets de les minories encara que no agradin. Això implica condemnar enèrgicament l’homofobia.  Pel que fa a l’avortament també és clar: “La vida existeix des de la concepció i s’ha de respectar el dret a la vida. Encara que entenc la discussió sobre casos extrems com la violació d’una nena o el risc per la mare”.

El reporter li pegunta a Jimmy Morales: quin problema li sembla més greu: violència, pobresa, anarcotràfic o corrupció? Resposta que va al gra: Corrupció. Pegunta declaratòria: Per què? Resposta sense ambigüitats. “Perquè és la raó per la què estic en política i combatre-la era el meu oferiment de campanya. Si aconseguim guarir els problemes de corrupció que hi ha a Guatemala, tendríem més recursos per combatre el narcotràfic i per donar seguretat. Corrupció problema greu a Espanya que no se li dóna solució definitiva. La no solució roba molts diners públics que es podrien destinar a mantenir un sistema educatiu públic de qualitat i també un sistema públic sanitari eficient  a més de poder augmentar les partides destinades  a prestacions socials essencials.

Guatemala és un país espremut per la corrupció política i el periodista li fa una pregunta en aquest sentit. ¿És conscient que ha guanyat pel vot de càstig? Resposta: “He guanyat pel vot de càstig i pel vot de fe. Hi ha un percentatge molt alt de votants  de 18 a 23 anys que han anat a les urnes per primer cop i que han confiat en algú a qui van veure a la televisió. M’han dit comediant, i és cert, però també sóc moralista. Hi ha un vot d’esperança de la gent que em va creure, de persones que em veuen proper a elles, que saben que, a diferència de la classe política no vaig nàixer en un bressol d’or  i que el poc que tinc ho he suat”. El vot de càstig fa caure amb contundència els governants corruptes i, ¿els substituts? Sembla  ser que Jimmy Morales és un cristià convençut. Crec que per això diu que també ha guanyat pel “vot de  fe”.  El 93% dels guatemalencs  són cristians i la meitat són cristians evangèlics. Que aquest fet no faci caure els guatemalencs  en la temptació de divinitzar Jimmy Morales ja que per fidel que sigui a Jesucrist no deixa de ser una persona caiguda en pecat  i, per tant feble i propensa a cometre errors. Si el vot que l’ha portat a la presidència de Guatemala no ha estat el vot de la fe en Déu que treballa amb instruments que són vasos de fang que es trenquen ràpidament en mil bocins, el nou president se sentirà sol. Els cristians evangèlics de Guatemala no s’han de caracteritzar com diu Jimmy Morales per anar “tres o quatre cops per setmana a l’església”, sinó per ser autèntics servents de Jesucrist, noves criatures, que treballen conjuntament amb el seu President en la lluita per la justícia social donant-li suport amb les seves pregàries d’intercessió .

El periodista acaba la entrevista que li fa al president electe de Guatemala  preguntant-li: quina serà la seva primera mesura quan prengui el poder el 14 de gener de 2016? Resposta: “Lluitar per aconseguir que els hospitals tinguin medicines”. Això significa administrar amb cura els diners públics i distribuir-los segons prioritats. Un propòsit que no s’hauria de quedar sense complir tan en Guatemala com en Catalunya.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

SOLITUD DE L’ÉSSER

Un home de 69 anys que en porta 6 de viduïtat. Es podria resumir el seu estat d’ànim en que es trobava aquesta persona amb aquestes paraules seves: “El cert és que continuo sol. La meva vida és bastant avorrida, encara que intento canviar-la amb el caràcter que tinc, malament rai, però cada any és pitjor”. Aquest solitari anònim afirma que després d’enviduar es va apuntar a una d’aquestes  agències on es busca parella. Ha sortit amb dues dones, però han estat cites molt breus. Cap d’elles va aconseguir fer-li oblidar la seva esposa. Viu en el passat.

La cultura del nostre temps ens empeny a buscar béns materials, noves experiències. El resultat d’aquesta recerca és que ens fa sentir més sols i infeliços. La filosofia del nostre temps ha alterat l’ordre dels valors. Anteposa el tenir al ser. Amb aquesta manera de pensar no ens ha de fer estrany que ens sentim sols estan acompanyats. Es pot entendre aquella dona que “segueix enganxada al mòbil inclús quan estic amb altres persones”. O d’aquella altra que “li havia estat impossible viure sense el mòbil”, “Déu fa habitar es solitaris en una llar” (Salm 68:6). Aquest text de la Bíblia descobreix el secret perquè la soledat no sigui traumàtica. Com deia Honoré de Balzac; “La solitud és bona però necessito algú que em digui que la solitud és bona”. La companyonia és bona per això als humans ens atreu el gregarisme. Cada cosa al seu lloc, però. No és l’home que fa habitar el solitari en una llar. És Déu qui ho aconsegueix. Malauradament, però, Déu és l’etern absent en la lluita contra la solitud patològica que fa que les persones s’enganxin als mòbils  i a l’infinitat d’estris  que la tecnologia posa a l’abast de l’home per comunicar-se. Com més mitjans de comunicació posseeix més sol es troba.

“Només amb Déu en tinc prou”, crec que és una dita de Santa Teresa. Aquesta afirmació obre un debat  que el temps no ha exhaurit perquè sempre és d’actualitat preguntar-se on es troba Déu ja que Déu és l’etern absent. Alguns que ho intenten ho fan mitjançant la religió. Quina? N’hi ha tantes! Amb la difusió pel nostre entorn de les filosofies orientals alguns assedegats de Déu el busquen en alguna d’aquestes manifestacions. Crec que el que diu la Yolanda té una aplicació general: “He incorporat a la meva vida  el ioga, el tai-txi i el senderisme. Estic molt sana però de vegades em ve una mena de gran neguit, sobre tot quan pregunto per la vida, el seu sentit, el seu misteri. De sobte em ve aquesta  consciència especial i sento molta solitud, un aïllament que no té res a veure  amb la solitud ordinària, encara que estigui amb el meu marit i els meus fills”

El materialisme, el déu del nostre temps ha fracassat en l’intent d’aportar felicitat a l’home. La filosofia clàssica amb els seus valors ètics també és un desastre. Per tal de corregir la corrupció social que tants danys ocasiona a l’economia se la vol recuperar per donar solució al greu problema social que ens arruïna. Com resoldre el problema amb quelcom que ha manifestat ser un fracàs? Des del fons de l’ànima sempre brolla una veu que voldria confessar: “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela la meva ànima, Déu meu! La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent. Quan vindré i em presentaré davant de Déu? Les meves llàgrimes són el meu pa de cada dia i nit, mentre tot el dia em diuen: On és el teu Déu?” (Salm 42:1-3). El salmista que coneix Déu i que passa per algun tipus de tribulació li diu a la seva ànima “On és el teu Déu” que apaga la teva set. Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer la persona insatisfeta, l’ànima de la qual està assedegada i famolenca i voldria acontentar-la.

Jesús fatigat per la caminada s’asseu vora el pou. Una dona samaritana s’acosta a pouar aigua. Jesús té l’oportunitat de parlar-li  de l’aigua espiritual que satisfà la set de l’ànima. Tu, li diu a la dona, vens a buscar aigua que no satisfà la set que realment tens. Has tingut cinc marits i el que ara tens no és el teu marit La vida disbauxada que portes t’obligarà a tornar a venir a buscar aigua en aquest pou que no apagarà la set de la teva ànima. Si tu m’ho demanes, si realment necessites apagar la set espiritual que no satisfà l’aigua d’aquest pou “jo et donaré l’aigua que dins teu serà una font que brolla per a vida eterna”  (Joan 4:4- 30). “El qui creu en mi, com ha dit l’Escriptura, del seu interior brollaran rius d’aigua viva” (Joan 7:38). Jesús pot ser tan categòric en la seva afirmació perquè es “l’aigua viva”. Qui creu en Jesús no torna a tenir set mai més. Llavors l’experiència del salmista és la seva. La Religió és aigua contaminada. La Filosofia és aigua potinejada pels savis. Qui beu de la font de l’ètica fracassa perquè els seus ideals són superiors a les seves forces. Per això a semblança del salmista rebutja aquestes aigües i es queda amb l’aigua que li dóna Déu.

Octavi Pereña i Cortina

 

MORT, ON ÉS EL TEU PODER?

El periodista Fernando Grimalt li pregunta a Billie August, director de cine danès. – Per què va decidir fer una pel·lícula sobre la mort? Aquesta és la seva resposta: “És important destacar que parla de la vida i de l’amor tant com de la mort. Dit això, els éssers humans ens hem acostumat a desterrar de la nostra existència la idea de la mort. És un mecanisme de defensa que hem desenvolupat. La vida seria insuportable si contínuament estiguéssim pensant que, un bon dia, tot això se’ns ha d’acabar”

Hi ha dues maneres diferents d’entendre l’existència humana: Viure sense desitjar pensar en la mort, com el cineasta danès, o viure amb la idea que t’acostes a la mort a cada segon que transcorre.

Em pregunto: per què ha de ser insuportable pensar sovint que un bon dia tot això s’ha d’acabar?  La por a la mort la provoca el fet que les persones estan atrapades pel món material. Les persones verament espirituals, ho són aquelles que per la fe en Jesucrist i pel testimoniatge de l’Esperit Sant saben que tenen vida eterna. La mot física no els fa por. És evident, pel que passa arreu, que al final, amb por o sense, ningú s’escapa de la mort.

Blaise Pascal aporta llum al tema que ens ocupa quan escriu: “Una de les qüestions clau a les que ens hem d’enfrontar és si les nostres vides acaben amb la mort. La creença o no en l’eternitat determina els nostres actes. Per tant, és essencial determinar què hi ha de mortal en nosaltres, què hi ha d’etern, i que atresorem la part eterna. La majoria de les persones fan precisament tot el contrari”.

Un dia un incrèdul li va dir al ben conegut predicador nord-americà Billy Graham: “No tens por perquè tens quelcom que jo desconec”. Aquí està precisament la raó per la que els cristians a pesar que sovint “comptem els nostres dies”, la vida no se’ns fa insuportable. Tot el contrari, saber i recordar que la mort ens pot venir a buscar de manera inesperada hi ha tranquil·litat en les nostres ànimes perquè sabem que ens espera una existència millor en les estances celestials en les que el Senyor Jesús hi està preparant un lloc per a tots aquells que creuen en Ell.  Ja que la mort es pot presentar en qualsevol moment sense demanar permís per segar-nos la vida, recordant-nos del Creador “abans que la corda de plata no es deslligui, i del llantió d’or es trenqui, i la gerra s’esmicoli vora la font, i la roda es trenqui a la cisterna, i la pols torni a la terra, com allò que era, : i l’esperit torni a Déu, que l’havia donat” (Eclesiastès12:6,7), és assenyat.

Les persones tenim dos components: la pols que torna a la terra amb la mort física i l’ànima, que per als creients en Crist al deixar el cos se’n va a gaudir de la presència de Déu mentre espera el dia de la resurrecció que està garantit per la resurrecció de Crist. El creient en Crist sap que la seva vida és a les  mans de Déu, sent Ell qui disposa el moment que la gerra s’esmicoli vora la font. Resta tranquil perquè sap que el moment del decés arribarà quan tot el que se li va encomanar fer aquí a la terra s’hagi realitzat. Aclucar els ulls és decisió divina, no humana. L’hora de morir és a les mans del Creador. Els homes savis pensen sovint en el que diu la Bíblia perquè beuen en la font de la saviesa divina.

La Bíblia, basant-se en la resurrecció de Crist, afirma que això corruptible s’ha de vestir d’incorruptibilitat i això mortal d’immortalitat i que la mort ha estat engolida per la victòria de Crist. Sent això així l’apòstol Pau proclama aquest crit de victòria: “On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mot és el pecat, i el poder del pecat és la llei (la llei s’encarrega de fer ressaltar el pecat). Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist”                      (1 Corintis 15:55-57).

En Crist la mort ha perdut el seu caràcter aterridor. Al cristià no se li fa insuportable pensar-hi.

Octavi Pereña i Cortina

EL CAMÍ DE DAMASC

La periodista Núria Escuer entrevista Matilde Asensi, escriptora, que reconeneix que no és creient però que parla amb molt dogmatisme sobre la fe cristiana. La reportera li diu: - Els evangelis ens van arribar manipulats. Qui va mentir millor? La periodista sentencia que els evangelis que van ser escrits per testimonis presencials de Jesús, de tot el que va fer i dir, excepte Lluc que abans de posar-se a redactar el seu evangeli es va informar dels testimonis presencials de Jesús, ve a dir que menteixen. Si els evangelis escrits en el segle I  redactats per persones que van conèixer personalment Jesús no diuen la veritat, quin enfilall de mentides no diran els evangelis apòcrifs escrits en el segle IV?

Anem a la pregunta: Qui va mentir millor? Matilde Asensi contesta: “Sant Pau, Pau de Tars. Aquest és el creador de la nostra Església d’avui, dels dogmes, el credo, els pecats…Jesús no va dir res d’això. L’únic que prohibeix és el divorci. Res més. Jesús només era un bon rabí, complidor de la llei de Moisès. Si sabéssim més del judaisme entendríem molt millor el cristianisme.”.

Una pegunta: com pot pretendre Matilde Asensi conèixer el cristianisme si confessa que no és creient? Què sap una no creient què és la fe cristiana?

Crec que Matilde Asensi no s’ha llegit els evangelis canònics, per això diu les insensateses que afirma. L’escrit més tardà del Nou Testament és de les acaballes del segle I , sent obra de l’apòstol Joan. Per començar Pau no és el fundador de l’Església, aquesta ja existia quan perseguia amb ferocitat els cristians i donava suport a la lapidació d’Esteve, el primer màrtir cristià. Pau es va convertir a Crist anant a Damasc amb poders del gran sacerdot per fer presoners els cristians que vivien en la ciutat siriana per endur-se’ls a Jerusalem. És de suposar que no per elogiar la seva fe! Abans d’arribar a la ciutat un esclat de llum el va fer caure del cavall. Alhora sentia una veu que li deia. “Saule, Saule, per què em persegueixes? A partir d’aquest moment es va convertir en un fervent cristià i en un fervorós predicador de la fe cristiana, cosa que li va portar moltes sofrences. Pau es va convertir en una pedra més del fonament apostòlic de l’Església posat sobre la pedra de l’angle que és Jesucrist.

L’Asensi diu que Jesús no va dir res de dogmes, el credo, els pecats. Jo em pregunto: si l’escriptora encara que diu “m’he atipat de llegir els evangelis”, ¿verament se’ls ha llegit? Si ho hagués fet, encara que no hagi arribat a creure que Jesús és Déu, no diria les barrabassades que presenta com a veritats. Potser s’ha atipat de llegir els falsos evangelis, els apòcrifs, que no han estat escrits pels testimonis presencials del que Jesús va dir i fer. Si s’atrevís a llegir els evangelis canònics descobriria amb sorpresa que Jesús parla de dogmes i prohibicions. Jesús prohibeix moltes més coses a més del divorci. És dogma creure en el Pare i el Fill. Ho és creure que Déu és el Creador…En infinitat d’ocasions parlen del pecat, del penediment i que les persones deixin de pecar…

És molt estrany que l’Asensi digui que “Jesús  només era un bon rabí, complidor de la llei de Moisès quan va despertar l’odi furibund dels sacerdots i escribes precisament perquè consideraven que incomplia la llei de Moisès perquè guaria els malalts en dissabte. Per aquest fet que ells consideraven gravíssim  van intentar matar-lo en diverses ocasions.

L’escriptora ataca amb virulència l’Església que segons ella va fundar l’apòstol Pau: “Si sabéssim més del judaisme entendríem millor el cristianisme”. El judaisme que practicaven els sacerdots, escribes i fariseus del temps de Jesús era un judaisme corromput per haver abandonat les ensenyances del profetes i no cal dir, les de Moisès, que parlaven tots ells en Nom de Déu i haver posat les ensenyances dels antics en un pla superior a les Escriptures. En aquest cas sí que és correcte que l’ordre dels factors altera el producte. Això va convertir el judaisme inicial en un legalisme que asfixiava els creients fins el punt que Jesús es va veure obligat a corregir-los i dir-los: “lligueu càrregues pesades i difícils de portar i les poseu damunt les espatlles dels homes, però no les voleu moure ni amb un dit” (Mateu 23:4). En aquest sentit si entenem el legalisme judaic entendrem el cristianisme que és fill d’aquest judaisme corromput condemnat per Jesús. 

Jesús va rebutjar amb força el judaisme legalista que presentava Déu com un Ésser dur, aspre, sempre irat, que només mira de castigar els homes pecadors i presenta l’autèntica cara de Déu que és amor , amor tant gran que el va impulsar a donar el seu Fill únic “a fi que tot el qui creu en Ell tingui la vida eterna. Aquest amor infinit que allibera el pecador de la feixuga càrrega del pecat el transmeten tots els escrits apostòlics sense oblidar els que va redactar l’infamat Saule de Tars que no va oblidar mai l’experiència de la seva conversió a Crist en el camí de Damasc que, d’un home cruel i sense entranyes, un estricte complidor de la llei de Moisès, es va convertir en un home  disposat, si fos possible, a donar la seva vida pel seu poble.

Octavi Pereña i Cortina

 

SOLITUD CURATIVA

Avui hi ha un desequilibri entre solitud i estar sol. Les persones no saben estar soles perquè desconeixen què és la solitud. Aquesta situació que fa de mal pair crec que un mestre hindú la descriu molt bé: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminant juntes”. És cert que l’ésser humà és un ésser gregari, social, que s’agrupa. S’ha de trobar l’equilibri entre solitud, estar sol i ser sociable. La solitud és un art que s’aprèn amb la pràctica i que comença buscant Déu. L’ésser humà va ser creat per tenir necessitat de Déu. Aquesta necessitat es va degradar quan l’home va decidir prescindir d’Ell i escoltar la veu de Satanàs. Aquest fet va obrir la porta de bat a bat a la idolatria que no és altra cosa que substituir Déu que el va crear per déus que es creen per instigació satànica. Aquest divorci és el causant de que a l’home no li agradi el silenci, la solitud, perquè no li agrada tenir intimitat amb Déu. L’exemple d’això ens el dóna Adam que s’amaga de la presència de Déu i cobreix la seva nuesa amb un davantal cosit amb fulles de figuera. Li agrada dissertar sobre Déu  però  li avorreix conèixer-lo.

El dany que es va produir en el paradís, el divorci entre Déu i l’home no és un mal irreparable. Es pot recuperar la bona sintonia que existia entre Déu i la criatura abans del pecat. La manera de recuperar-la la dissenya el mateix Déu  que des de l’eternitat passada va esbossar-la perquè l’home tornés a  sintonitzar amb Ell un cop hagués pecat. Les pells del animals amb les que Déu va tapar la nuesa  d’Adam i Eva no eren res més que el símbol de l’Anyell de Déu, el Crist, que esborra el pecat del món. Per la fe en aquest Anyell l’home fa les paus amb Déu i s’inicia el camí que enforteix la intimitat amb Ell. Aquesta intimitat es troba en la solitud, en l’aïllar-se del mundanal brogit. És en la solitud aïllat de l’entorn sorollós, fent ús dels mitjans que Déu posa a disposició de l’ésser humà : la Bíblia i la pregària és com creix en el coneixement de Déu que havia perdut en el paradís. L’ànima en la solitud no està sola gaudeix de la companyonia amb Déu.

La solitud que porta  recuperar la intimitat amb Déu ensenya a saber estar sol. Necessita companyia, però no de qualsevol mena. Recordem la dita del mestre hindú: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminat juntes”. Tot just llevar-se engega la ràdio o el televisor buscant companyia. Les veus que sent li proporcionen una aparent companyonia que no eliminen la solitud de l’ànima. Això es fa extensiu als mòbils, portàtils i la multitud d’estris electrònics que serveixen per comunicar-se que no eliminen la solitud de l’ànima.

Al no tenir resol el problema de l’ànima les relacions socials no són el que haurien de ser. Són conflictives. El resultat de les desavinences personals porta a que les persones  es tanquin dins d’una closca per aïllar-se de l’entorn que les perjudica. L’aïllament social no és la solució. No s’hi troben bé soles. Llavors se serveixen de les noves tecnologies que els permeten mantenir relacions virtuals mitjançant la pantalla. Aquestes son relacions anònimes, fredes, sense caliu humà. No satisfan. El resultat és l’addicció a la tecnologia. Per escapolir-se de les flames es cau a les brases

El dèficit comunicatiu té una causa: l’ésser humà no ha resol el problema de la solitud de l’ànima. No el soluciona perquè la seva filosofia és errònia ja que es basa en la creença que Déu no existeix. El que no existeix no serveix. Sí, Déu existeix. La creació ho confirma. L’existència humana ho certifica.  El desig inconscient de Déu ho assevera. La mateixa idolatria tant perniciosa per l’ànima és l’evidència que l’home necessita Déu. El que falla d’aquest buscar és que es fa per camins erronis. La proliferació del fervor religiós expressat de diverses maneres, incrementat en èpoques de crisi és una altra evidència que l’home desitja tenir intimitat amb Déu. El que passa amb aquesta diversitat religiosa és que moltes d’aquestes manifestacions no tenen en compte la manera com es pot recuperar l’amistat amb Déu perduda en el paradís i que Déu en la seva misericòrdia ensenya com fer-ho a l’inici de la Història amb els anyells que Ell mata i que amb les seves pells tapa la nuesa del nostres primers pares, símbol de que el pecat que separa de Déu és esborrat.

Abans de començar el ministeri públic de Jesús Joan el Baptista el presenta com “l’Anyell de Déu que treu el pecat del món” (Joan 1:29). La fe que el Jesús bíblic restableix l’amistat amb Déu perduda fa que la solitud tingui sentit. A resultes d’això estar sol no danya ni les relacions socials perjudicials  perquè les dificultats serveixen precisament per tenir més necessitat de Déu, el Déu que satisfà i omple.

Octavi Pereña i Cortina

ORIGEN DE LA VIDA

La troballa a Sud-Àfrica  d’una suposada nova espècie d’homínid, amb el nom científic homo naledi,  li fa dir a Guillermo Altares: “Ha tornat a posar sobre la taula el debat entorn a una qüestió crucial que sembla una obvietat, però sobre la que els científics porten discutint des de Darwin sense trobar una resposta única: Què ens ha convertit en humans?  Què ens diferencia de la resta dels primats?”

El neurocientífic francès Thieray Chaminade, expert en l’evolució del cervell humà explica que “l’evidència fenomenològica”, s’imposa “ja que l’observació de la nostra cultura i la nostra història ens porta necessariament a la conclusió de que a pesar seguim sent un animal, som diferents de la resta”. No obstant això Altares afegeix: “Aquesta resposta deixa oberta la pregunta clau: d’acord, som diferents, però, per què?” El fet que no hi hagi consens en el món científic sobre l’origen de l’home, penso que aquest fet hauria de moure els editors de textos escolars de ciència que reflecteixin que la teoria de l’evolució és això, una teoria, no un fet contrastat que és la base de la ciència. Els textos haurien de fer constatar que no hi ha consens sobre el tema perquè la ciència no dóna resposta segura sobre el que ens diferencia de la resta dels primats. L’evolucionisme es una filosofia científica, però no ciència, ja que no existeixen proves concloents que l’origen de l’univers i de la vida és com ensenya el dogmatisme evolucionista.

Les persones, si fem funcionar la raó que ens diferencia ens preguntem: d’on vinc? On vaig? Qui sóc? Els científics que no es declaren teistes es refereixen a una intel·ligència superior que ha ordenat la creació. Però aquesta intel·ligència anònima no dóna resposta a les preguntes que es fa l`home perquè aquesta intel·ligència desconeguda no existeix.

“L’origen de la vida segueix sent un secret guardat sota set claus. Una cosa és saber de nucleòtids, polímers i oligòmers, i una cosa molt distinta, donar el salt de la matèria a la vida.  La vida, en sí mateixa, és un misteri sense resoldre. És com un alè que quan deixa d’alenar resulta irreversible. Un cadàver no torna a la vida al recompondre-li  els òrgans danyats i, sabeu per què?…perquè nosaltres no sabem alenar així. La pegunta, per tant, és: Què o qui va alenar sobre aquell primer conglomerat orgànic per donar-li la vida2 (Miguel Ángel Munarriz Casajúsn, doctor enginyer del ICAI).

“Jo m’interesso molt pel treball dels cosmòlegs, els físics sobre com va començar el món, l’origen de la vida…Jo també. Doncs sobre això apareix una teoria cada setmana i jo em pregunto com un científic es pot contradir tantes vegades en la seva vida i quedar-se tan tranquil. El que intento evidenciar amb aquest exemple és que la ciència en realitat és extremadament complexa” (Valentín Fuster).

Algunes veus científiques es pregunten. Abans del Big Bang, què? Del no-res no en pot sortir res. Una intel·ligència anònima no ajuda a resoldre el misteri de la creació i de la vida.

La Bíblia comença amb aquesta imponent declaració:  “En el principi Déu va crear els cels i la terra” (Gènesi 1:1). Després va narrant la creació de l’univers,  la terra, la vegetació, animals terrestres i aus i peixos. Quan va acabar la  creació i com un artista quan finalitza la seva obra  fa unes passes enrere, observa el que ha fet i diu: “que era bo” (1:25). Fins aquí l’home no apareix en el relat de la creació. La crònica fa una pausa i segueix dient: “Fem l’home a la nostra imatge, segons la nostra semblança…” (vv.26-30). En acabar el relat de la creació de l’home el text diu: “I Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo” (v.31).

Gènesi 1 dóna resposta a les peguntes que Guillermo Altares planteja en el seu escrit El triomf de l’home mico: “Què ens diferencia de la resta dels primats?” i “som diferents, però, per que?” L`home és un creació especial i separada de la resta dels animals i els primats. Tenim una semblança perquè estem fets del pols de la terra, però ens distingim d’ells perquè tenim la capacitat d’invocar el Creador que ens ha fet. Entre els molts textos que hi ha en la Bíblia que es refereixen a aquesta capacitat d’invocar el Nom de Déu he triat quest: “Les teves mans em van fer i em vas formar: dóna’m enteniment, i aprendré els teus manaments” (Salm 119: 73).

L’astrònom i matemàtic Johannes Kepler es dirigeix d’aquesta manera al Creador: “Et dono gràcies, Senyor i Creador, per haver-me donat alegria mitjançant la teva creació, perquè m’he sentit captivat per l’obra de les teves mans. He revelat a la humanitat la glòria dels teus fets, en la mesura que la meva ment limitada podia concebre la seva infinitud. I en fer-ho hagués presentat quelcom indigne de tu o he buscat la meva pròpia fama, tingues a bé amb misericòrdia perdonar-me”

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ES BUSQUEN POLÍTICS

És evident que la política que és la ciència de governar, de conduir els afers públics en bona direcció en benefici de la ciutadania ha caigut en el descrèdit popular a causa de que com diu George Brnard Shaw “la política és el paradís dels xerraires”.

Hugo Grotius,  jurista i erudit holandès del segle XVI va escriure: “No pot governar un regne qui no sàpiga dirigir una província, no pot dirigir una província  qui no sàpiga ordenar una ciutat, no pot administrar una ciutat qui no sàpiga conduir una vila, tampoc una vila quim no sàpiga guiar una família, aquest home tampoc pot governar bé una família si no sap governar-se a sí mateix, tampoc ningú pot governar-se a sí mateix  si no és que la seva raó sigui senyor, la seva voluntat i els seus desigs els dels seus vassalls, ningú no pot governar la raó si no el governa Déu, i li és obedient”. Grotius ens està carregant amb la gran responsabilitat, perquè estem en una democràcia, d’escollir amb molta escrupolositat les persones que hagin d’administrar els afers públics a tots els nivells. Si els polítics són immorals, la culpa en bona part recau sobre els electors que amb els seus vots els han elegit.

Els westerns ens han familiaritzat  amb el cartell on s’hi llegeix: wanted, es busca i es dóna una recompensa monetària a qui lliuri el bandit viu o mort. Aquest es busca també és molt apropiat en el món de la política. Ens hem d’afanyar en trobar un polític perquè la recompensa és molt més valuosa que uns pocs dòlars: Una bona administració que és una benedicció per a tots els ciutadans. Segons l’estrany comportament de Diògenes que anava amb una llàntia encesa a plena llum del sol buscant un home, nosaltres hem de trobar un polític que no sigui xerraire, que sigui una persona que la governi Déu, que no s’hagi posat en la política pel lucre personal.

Desesperadament busquem persones a les que se les hi pugui confiar l’administració pública. Jim Collins, professor de la universitat  nord-americana d’Stanford exposa la diferència existent entre líder i lideratge: “Si et poso una pistola al cap, et puc fer fer coses que no desitjaries realitzar, però no he exercit lideratge: he practicat poder. El vertader lideratge existeix si les persones segueixen quan tenen llibertat de no fer-ho. Si les persones et segueixen perquè no tenen elecció, llavors no les guies”. Avui a casa nostra no ens posen una pistola al cap per obligar-nos afer el que no volem realitzar, però sí que ens constrenyen a fer el que no volem efectuar mitjançant l’ús de les estructures d’Estat que ens amenacen amb la por de plagues apocalíptiques si no obeïm els seus dictats.

En els discursos propagandístics els polítics tenen el defecte de lloar el que han fet i menyspreen les obres dels altres, i es posen a jeure satisfets un cop assolida la butaca que els dóna el poder. La grandesa d’un polític no es troba en el que ha fet, sinó en el que està fent. En el moment que es compara amb Cristiano Ronaldo i es considera el millor polític del món, s’inicia el procés de decadència que el porta a la mediocritat.

La ciutadania reclama en silenci un canvi radical en la manera de fer política. El bon govern no depèn tant de les lleis com de les qualitats personals dels governants. La maquinària de l’Estat sempre està subordinada a la voluntat dels qui la mouen. El bon o mal ús que es faci de la maquinària depèn de  la qualitat moral dels maquinistes. Per aquest motiu és tan important que els electors sàpiguen el que fan quan dipositen la papereta en les urnes.

Les persones no podem evitar a vegades comportar-nos com bocamolls. Qui xerra paga. Escoltant els polítics quan parlen informalment, especialment si ho fan amb el micròfon apagat, es descobreix molt de la seva personalitat i ens donen pistes de si són mereixedors o no del nostre vot.

És molt fàcil fer lleis, però això no és governar. Les lleis són com corretges lligades a un collar que cada cop que una persona es mou en desacord del governant de torn s’estira la corretja i es posa el desobedient en el seu lloc. Les lleis són per sr obeïdes, sí, però han de ser justes, és així com els ciutadans les obeiran sense necessitat de ser coaccionats. Cada vegada que un nou polític accedeix al càrrec promet complir la llei. El president Mariano Rajoy sempre té a la boca una frase que de tant oïda avorreix: s’ha de complir la llei i emfasitza que la farà complir. Però no té present que perquè una llei tingui vigència ha de ser acceptada per la majoria de les persones a les que va dirigida. Els bons polítics saben que l’única manera d’evitar el deteriorament de les lleis és anticipar-se i anar-les  modificant perquè puguin interpretar les realitats de cada moment.

És evident que la democràcia està en crisi perquè hi ha una greu crisi moral. Jacques Delors aque va ser president de la Comissió Europea els anys 1985-1995 ja va explicar la causa de la decadència de la democràcia quan va dir: “l’espiritualitat ha de revitalitzar la societat. La crisi moral de la democràcia en part és a causa de l’afebliment de l’espiritualitat”. Penso que l’espiritualitat que segons Delors ha de revitalitzarla democràcia li manca concreció. En el món s’hi troben moltes espiritualitats. Quina és la que té poder de fer-ho. Espiritualitat ve d’Esperit. Les persones  que són guiades per l’Esperit Sant són verament espirituals. És l’Esperit Sant qui les dóna la fe per creure en Jesús. El creient en crist és qui comença a caminar en la justícia. aquesta és la fe que revitalitza els individus i si són molts els qui caminen amb Jesús es revitalitza la societat que regenera la democràcia.

Octavi Pereña i Cortina

 

EL MAL: UN MISTERI

Josep Maria Espinàs en el seu escrit “No entenc la creació del mal”, planteja un problema que és en la boca de molts. Per què Déu ha permès l’existència del mal?  Si volem ser sincers és un misteri que desxifrar-lo, de moment és fora de la comprensió humana. Així i tot, la Bíblia ens dóna alguns detalls que aporten llum a aquest misteri que no ens deixa totalment a les fosques. Si Déu ho va fer tot bé, com és que existeix el mals?, ens preguntem.

En la seva columna Espinàs escriu: “Diversos analistes han estudiat el mal – oposat al bé – des de molts punts de vista. Em mereixen molt respecte, Però hi ha quelcom que no entenc. Si Déu va crear el món també va crear la possibilitat del mal. Per què no va crear només el bé? No podia obligar-lo ningú, era el màxim i únic poder, el dissenyador absolut de la creació. Perdonin la ignorància: si va crear l’home, per què no va decidir crear només homes bons?

La ment de Déu és inabastable a l’home, ara. L’abisme que separa l’home de Déu l’expressa el profeta Isaïes quan escriu: “Perquè els meus pensaments no són els vostres pensaments,  i els vostres camins no són els meus camins, declaració del Senyor. Perquè com els cels són per damunt de la terra, així són els meus camins per damunt dels vostres camins, i els meus pensaments per damunt dels vostres pensaments” (55:8,9). A l’hora d’emprendre la tasca d’esbrinar l’espinós tema de l’origen del mal ho hauríem de fer tapant-nos la boca com indica l’apòstol Pau: “Oh home, qui ets tu que repliques contra Déu? ¿Dirà potser la terrissa al qui l’ha format: Per què m’has fet així? ¿O és que el terrisser no té potestat sobre el fang, per fer de la mateixa massa de fang un vas per a honra i un altre per a deshonra?” (Romans 9:20,21). El tema de l’origen del mal és difícil d’esbrinar però si ens hi endinsem amb l’esperit que assenyalen els texts d’Isaïes i Romans en podrem extreure conclusions que ens beneficiaran.

Acabada la creació “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo”. Com ha estat possible que el mal s’hi introduís en ella? Hi ha dos textos que ens ajudaran a entendre-ho: “Tu eres el segell de la mesura, ple de saviesa i perfecte en bellesa…Eres a l’Edèn el jardí de Déu…Tu eres un querubí ungit…Tu eres perfecte en els teus camins, des del dia que vas ser creat, fins que la iniquitat va ser trobada en tu”  (Ezequiel 28:12-15). “Com has caigut dels cels, Llucifer, fill de l’alba! Has estat tallat a terra, afeblidor de les nacions. I tu deies en el teu cor: Pujaré als cels, elevaré el meu tron sobre els estels de Déu, i seuré a la muntanya de la reunió, als costats del nord, pujaré sobre les altures del núvol espès, m’assemblaré a l’Altíssim. Però fins l’infern has estat abaixat, a les profunditats de la fossa” (Isaïes 14:12-15). Com es va produir la rebel·lió angèlica, com en una creació santa éssers creats amb la capacitat de decidir es trobés iniquitat en ells? Ignorem com el pecat de l’orgull s’hi va introduir en ells. No podem especular. Recordem lo del vas i el terrisser. Hem d’acceptar el que va passar fa milers d’anys. Fer-ho no canvia la realitat i ens fa mal. Els textos citats ens informen de la conversió de Llucifer en Satanàs, el príncep dels dimonis, que a l’inici de la història de l’home es presenta a l’Edèn terrenal  posseint la serpent.

Jesús fa aquesta descripció de la naturalesa del diable: “Era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Llucifer, el querubí perfecte en els seus camins, es converteix en un àngel monstruós. Però no es conforma en ser-ho ell i els àngels que el van seguir en la seva revolta contra el Creador, també vol que l’acompanyi l’home en la seva rebel·lia. Per aconseguir-ho es possessiona de la serpent i fent ús de la seva paternitat de la mentida  de manera com qui no ha trencat mai un plat es dirigeix a Eva qüestionant-li l’autoritat que Déu tenia sobre ella i la bonesa de la prohibició de menjar de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”. L’orgull de Llucifer de voler ser com Déu el va fer caure “a les profunditats de la fossa”. Vist el resultat desastrós de la seva desobediència, no en té prou amb el seu sofriment etern. Vol que l’home creat a imatge i semblança de Déu l’acompanyi en la seva misèria. L’orgull que va portar Llucifer a la desgràcia és l’argument que empra per persuadir  Eva i a través d’aquesta Adam per apartar-los del Creador. Podeu menjar , els diu, de l’arbre que hi ha al mig del jardí: “No morireu pas! Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 4:5). Van desobeir. Els van ser oberts els ulls i van conèixer per experiència què és el mal. Déu va crear l’home amb el do del lliure albir i el va fer servir malament. Aquest és l’origen del mal que sovint culpem a Déu com el seu autor. Davant el misteri parcialment revelat, la desobediència d’Adam i Eva no va agafar per sorpresa al Creador ja que per treure’ns dels fangar en el que cauríem ens rescataria “amb la sang preciosa  de Crist, com d’un anyell irreprensible i sense taca, preordinat abans de la fundació del món, però manifestat en els darrers temps per causa de vosaltres” (1 Pere 1:19,20). Coneixent l’origen del mal estem en condicions d’aplicar el remei que Déu ha receptat per eradicar-lo. El trist del cas és que es rebutja a Crist que és la medicina receptada per Déu. Així que seguim discutint sobre el mal i aquest segueix fent les seves entremaliadures i ens destrueix. El fangar en que hem caigut és una evidència del rebuig que fem de la medicina receptada.

Octavi Pereña i Cortina