CRUELTAT O JUSTICIA

A una societat secularitzada i alhora tradicionalment religiosa li escau com l’anell al dit la resposta que August Comte va donar quan se li va preguntar on era Déu en la seva teoria científica: “No tinc necessitat d’aquesta hipòtesi”. ¿Realment es pot viure de manera satisfactòria sense Déu? L’evidència de que no es pot és ben evident en la societat. Un indici afegit és que actualment  augmenten els batejos laics. ¿Això no indica que subjectivament a l’home l’inquieta la qüestió de Déu?

Quan a l’escriptor britànic Philip Pullman se li va preguntar en què creia va respondre: “Crec que som vius. Crec que estem conscients, crec que el món és el lloc més meravellós. La pregunta sobre si hi ha Déu o no, no ocupa gran part del meu temps. No crec que necessiti un Déu per explicar per què tot és aquí. Si hi ha un Déu, està molt lluny ara mateix”. El mateix Pullman cridat a posicionar-se sobre la noció de Déu, afirma: “Si és un Déu com el de la Bíblia, és un criminal i estem més bé sense ell”.

Déu no deixa d’existir pel fet que els homes no creguin en Ell, o que és mort. Agustí d’Hipona explica amb claredat la raó  de l’ateisme i de l’agnosticisme: “Ningú nega Déu sinó aquell que li convé que Déu no existeixi”. Pullman nega Déu perquè si és “com el de la Bíblia és un criminal”. Seria interessant esbrinar per què Pullman considera que el Déu de la Bíblia és un criminal. Ben segur que aquesta idea li neix de veure el que ell considera crueltat en el comportament de Déu que es revela en l’Antic Testament. La primera manifestació de la “crueltat” divina es fa evident en el Diluvi Universal. Pullman i tots els qui pensen com ell, ¿s’han parat a pensar per què Déu va procedir de manera tant cruel? Agradi o no, no podem adaptar el caràcter just de Déu que es revela en la Bíblia a allò que nosaltres considerem justícia. Els nostres conceptes de justícia són molt volubles.

José Luís Sampedro diu que si hi ha Déu o no tant li fa: “Perquè no vaig demanar venir a aquest món, ell m’ha fet…Perquè si he sortit malament, és culpa seva, que construeixi millor la joguina”. Quan Déu va acabar la creació va veure que era molt ben fet el que havia cerat. (Gènesi 1: 31). No va crear la “joguina” defectuosa. La condició malmesa en que es troba l’home no és a causa d’un defecte de fabricació. És la conseqüència d’un acte de lliure decisió. Negar-ho no anul·la la realitat. L’home, a diferència d’una joguina va ser creat amb la capacitat de prendre decisions lliurement. Seguint el símil d’un producte manufacturat que l’acompanya un manual d’instruccions que el comprador ha de seguir pel seu bon funcionament, la “joguina” racional que Déu va  crear sense cap defecte li va donar unes instruccions per conservar la perfecció: “Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre de coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). La perfecció amb que la “joguina” va ser creada la va perdre en el moment que va desobeir  les instruccions donades pel “Fabricant”. La “joguina” ben aviat evidencia el defecte adquirit quan Caín mata Abel. “Quan Adam tenia cent trenta anys, i va engendrar un fill a semblança seva, segons la seva imatge i va anomenar el seu nom Set”  (Gènesi 5: 3). A partir d’aquest moment la humanitat es divideix en dues famílies espirituals: la de Caín i la de Set. La de Caín la més nombrosa, segueix les instruccions del seu pare el diable. La de Set, la minoritària, la formen els fills de Déu. Des de la creació d’Adam fins a Noè van transcorre uns mil anys. D’aquesta època Déu en fa un retrat de la humanitat que espiritualment procedeix de Caín: “I el Senyor va veure que la maldat de l’home era molt gran a la terra, i que el propòsit del pensament del seu cor era només el mal tot el dia” (Gènesi 6: 5). La sentència  que el Creador va dictar sobre la “joguina” que es va tornar defectuosa per decisió pròpia va ser: “La fi de tota carn ha arribat davant meu, perquè la terra és plena de violència per culpa d’ells. Heus aquí, els destruiré juntament amb la terra” (Gènesi 6:13).

¿Per què el Creador va tardar  gairebé mil anys per destruir la humanitat i no ho va fer abans? La paciència de Déu té un límit, Quan aquest límit arriba es compleix la sentència, El Senyor li va prometre a Abraham que la terra que trepitjaven els seus peus l’heretaria la seva quarta generació. Per què aquesta demora? “Perquè la iniquitat dels amoreus encara no era completa” (Gènesi 15: 16). El Senyor ajorna la sentència fins el moment que la maldat ha arribat a tal extrem que ja no és possible fer  marxa enrere.

José Luís Sampedro diu quelcom que evidencia, encara que sigui involuntàriament, la seva condició de pecador: “Perquè encara que sent conscient d’haver fet malament moltes coses en la meva vida, i que he pogut perjudicar involuntàriament algú, tinc la plena seguretat de no haver fet mal deliberadament algú”. Es vulgui reconèixer o no, s’és descendent d’Adam per la línia de Caín, es neix pecador destituït de la glòria de Déu. Per la fe en el Déu de Set, que no n’és d’altre que Jesús, el pecador passa de ser un fill del diable per convertir-se en un fill de Déu fet a imatge i semblança seva. Noè, els tres fills i les seves respectives esposes van ser deslliurats de la destrucció universal perquè es van refugiar en l’arca, símbol de Jesús. Això és el que l’apòstol Pere diu de Noè: “I Déu no va perdonar el món antic, sinó que va preservar vuit persones, in cloent Noè, predicador de justícia, quan va enviar el diluvi sobre el món dels impius” (2 Pere 2: 5). Tot el temps que va durar la construcció de l’arca les persones van escoltar el missatge de la inundació que s’apropava, però tenien oïdes que no escoltaven. Van decidir no fer cas del missatge que els llavis del predicador de justícia pregonaven i que la construcció de l’arca evidenciava que creia el missatge que predicava.

La justícia per ser justa ha de castigar el delinqüent. En Adam tots vam desobeir Déu i en conseqüència tots hem de morir espiritualment i físicament. La moratòria per part de Déu de no aplicar la sentencia de mor etern ens dóna la oportunitat de penedir-nos i trobar en Jesús l’arca que ens deslliurarà de la catàstrofe final.

Octavi Pereña i Cortina

NOTÍCIES FALSES

Victor Kubik, referint-se a l’escrit “Per què mentim” publicat a National Gographic el juny de 2017, comenta: “L’escrit de National geographic intenta desmentir que mentir forma part de la naturalesa humana. Alguns poden erròniament i perillosament derivar a disculpar o justificar-la. L’autor indica que investigadors en ciències socials i neuròlegs pensen que mentir sense restriccions es considera profundament arrelat en la condició humana. L’autor no intenta afirmar que mentir sigui quelcom bo. Però confirma una terrible veritat: Mentir és quelcom que en molts de nosaltres en som mestres. Mentim fàcilment, grans o petites mentides, a estranys, a companys de la feina, a amics, a persones estimades” .La mentida és omnipresent. Ningú és immune a ella. Tant si val si un és científic, no es dubta en presentar com a propis treballs d’investigació aliens. Es presenten demandes per plagis literaris, musicals…Allí on hi ha una persona l’ombra de la mentida l’acompanya. Es poden dictar lleis per combatre-la que no serveixen per eradicar-la perquè les lleis no canvien la naturalesa humana.

El novè manament de la Llei de Déu declara: “No donaràs fals testimoniatge contra el teu proïsme” (Deuteronomi 20: 16). Aquesta declaració s’acostuma a escurçar-la en dues paraules: “No mentiràs”. La ·Llei de Déu no té la finalitat de denunciar un comportament amb el propòsit d’aconseguir que l’ésser humà no faci el que prohibeix. El propòsit de la Llei de Déu no es fer bones les males persones. Tot del contrari. Té la finalitat de fer veure les persones que són dolentes i que no poden deixar de ser-ho. El dirigent d’Israel que s’acosta a Jesús per preguntar-li: “què haig de fer per heretar la vida eterna” (Lluc 18:18), el Senyor li diu que guardi els manaments. La resposta que rep és: “ He guardat totes aquestes coses des de la joventut” (v.21).”En sentir això, Jesús li va dir: encara et falta una cosa: Ven tot el que tens i reparteix-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. I vine, segueix-me” (v.22). Heus ací la reacció del dirigent d’Israel en sentir la resposta de Jesús: “Però, en sentir això, es va posar tot trist, perquè era molt ric” (v.23). El dirigent d’Israel creia que complia la Llei de Déu. En el moment que Jesús rasca les profunditats de la seva ànima es descobreix que aquell “fariseu” tenia el déu diner que no era el Déu a qui havia d’estimar amb totes les seves forces.

La incapacitat de l’ésser humà de guardar la Llei de Déu la posa de manifest Jaume quan escriu: “Perquè qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un punt, és culpable de tots. Perquè aquell que va dir: No cometràs adulteri, també va dir: No mataràs. I si no comets adulteri, però mates, ets transgressor de la Llei” (Jaume 2: 10,11).

Jesús va més enllà del pecat tangible quan va dir: ”Heu escoltat que va ser dit als antics: No cometràs adulteri. Però jo us dic: tot aquell que mira una dona per cobejar-la, ja ha comés adulteri amb ella en el se cor” (Mateo 5: 27,28). De la mateixa manera que l’adulteri espiritual forma part de la naturalesa humana i més avui amb la proliferació de pornografia per Internet a l’abast de tothom, sense excloure’n infants i adolescents, la mentida és impossible que la humanitat controlada per Satanàs “que és pare de la mentida”, pugui vèncer aquest pecat.

Segon l’article publicat a National Geographic, el 22% de les persones menteixen per tapar una transgressió personal. Un 16% ho fan per defraudar i aconseguir guanys econòmics. Un altre 15% enganya per aconseguir beneficis que van més enllà dels econòmics. Un 14% fa trampa per evitar perdre alguna cosa. Un altre 8% menteix per tal de millorar la seva imatge personal. La resta de les mentides van entre explicar exageracions per poder fer riure a la gent, quedar bé i no molestar i per altres motius. L’expansió de la mentida és decebedora i produeix molts estralls polítics, econòmics i socials.

“Maça i espasa i sageta afilada és l’home que dóna fals testimoniatge contra el seu proïsme” (Proverbis 25. 18), és el concepte que la Bíblia té de la mentida. El fet que el text empri tres armes que utilitzaven els soldat de l’antigor posa de manifest el poder de la mentida per fer mal. Vet aquí la importància que té el manament: “No donaràs fals testimoniatge contra el teu proïsme”.

Durant la passada campanya electoral alguns dels candidats a la presidència de la Generalitat de Catalunya van esgrimir declaracions que caben perfectament en la nova categoria legal “d’incitació a l’odi”. La llei si ho fa, pot sancionar fets, però és incapaç de modificar les intencions del cor del qual brollen els sentiments que la llengua transforma en maces, espases i sagetes. Per això les fake news, les notícies falses, proliferen tant, especialment durant les campanyes electorals.

Dos textos de l’epístola de Jaume:

“Però cap home no pot domar la llengua: és un ml incontrolable plena de verí mortal. Amb ella beneïm el Déu i Pare, i amb ella maleïm els homes que són fets a semblança de Déu” (3: 8,9).

“I la llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflamadora del curs de la vida i és inflamada  per l’infern” (3: 6). Aquest text ens informa que l’origen de la mentida i, per tant ens dóna la medicina per extirpar-la. Ens indica que neix en l’infern. Manera de dir que les persones que tenen llengües com maces, espases i sagetes afilades, el seu comportament s’origina en Satanàs que és el  pare de la mentida. Per naixement natural tots els éssers humans naixem sent fills espirituals del diable. Aquesta és la causa que la mentida creixi tant ufanosa com les males herbes. Per la conversió a  Crist el fill del diable es converteix en fill de Déu i la veritat de Déu comença a fluir del seu cor i la llengua la transforma en paraules dolces que amoroseixen l’altre. La incitació a l’odi que neix del cor dominat pel diable es converteix en la incitació a estimar que porta la pau i enderroca murs de separació.

Octavi Pereña i Cortina

 

REFORMA INACABADA

“Un fet que semblava superat perquè es reservava a èpoques d’obscurantisme religiós segueix sent d’actualitat: El comerç de relíquies. Eusebio Val escriu: “Els italians sempre han estat molt catòlics i hàbils comerciants. No cal sorprendre’s, doncs, del puixant negoci amb les relíquies sagrades, menys encara en aquest temps de tan fàcil d’accés al mercat global gràcies a internet. El portal dels Estats Units d’eBay, colós de les vendes i subhastes en línia, s’ofereix un reliquiari que suposadament conté un minúscul recipient amb llet del pit de la Verge Maria, la llet que va prendre Jesucrist. El preu és de 3.000 dòlars”. No em puc imaginar algú acostant-se a Maria mentre  alletava el seu Fill i posant-li una ampolleta sota el pit per recollir unes gotes de tant preuada llet! No puc concebre que algú   cregui que després de més de 2000 anys s’hagi conservat una minúscula mostra de la llet de Maria, de no ser que aquesta persona cregui l’ensenyança catòlica que els ossos i altres relíquies de suposats sants s’hagin de venerar amb una espècie de culte religiós perquè per elles es poden aconseguir gràcies i favors divins.

Val segueix escrivint: “El Vaticà és molt conscient d’aquesta escandalosa realitat i vol posar-hi límit…Per això, dissabte passat (que hauria de ser el 16 de desembre de 2017), es va anunciar un ampli decret de 38 articles amb  instruccions molt precises sobre l’autenticació, conservació i manipulació de relíquies sagrades”. Quina credibilitat se li pot donar a la garantia d’autenticitat que procedeix d’una institució que no es caracteritza precisament per ensenyar la veritat? El comerç de relíquies continuarà i es pagaran preus astronòmics per elles mentre els fidels catòlics segueixin creient l’engany que es puguin venerar els nomenats sants i un cop morts se’ls pugui retre culte i súpliques com si fossin déus i d’ells rebre benediccions espirituals i temporals. Una pregunta que s’haurien de fer els qui es deixen seduir per l’engany de les relíquies és: si l’apòstol Pere no va acceptar que el centurió Corneli caigués als seus peus i es prostrés quan va sortir a rebre’l, l’apòstol, aixecant-lo li diu: “alça’t, que jo mateix sóc un home” (Fets 10: 25,26). Com podria acceptar ara que és mort el culte que se li ofereix?. És impensable que acceptés l’adoració que pertany exclusivament a Déu. No li passaria pel cap acceptar tal heretgia.

El culte a les relíquies té un fort sabor de fetitxisme. El fetitxisme és la forma més grollera d’idolatria, consisteix a retre culte i atribuir-li virtuts màgiques a objectes materials tal com els produeix la natura. Només cal que es pronunciïn unes paraules en llatí i fer la senyal de la creu amb la mà i aquells objectes inofensius adquireixen propietats màgiques. El pa i el vi consagrats conserven el seu aspecte naturals i es transformen amb  el cos i l sang de Jesús. Es converteixen en objecte d’adoració, adoració que pertany exclusivament a Déu. Se’ls transporta en processó per rebre la veneració dels assistents. L’aigua, després de ser beneïda rep el poder de regenerar el batejat. L’oli pur d’oliva tot just consagrat confereix gràcia als malalts que són a punt de morir quan se’ls ungeix amb ell…

Segons Val “la Santa Seu no  vol eliminar una expressió tant important de la religiositat popular –que és molt valorada pel papa actual, Francesc- sinó regular-la d’una manera adequada per evitar abusos. S’imposen procediment molt precisos i controls estrictes”. Sobretot conservem la pietat popular que és contraria a les ensenyances bíbliques!

Amb la celebració del Cinquè Centenari de la Reforma iniciada per Martí Luter la Reforma no s’ha acabat. Luter va denunciar la superstició existent en l’Església catòlica i va posar a l’abast del poble alemany la Bíblia en la seva llengua. Altres nacions europees van seguir l’exemple de Luter i els reformadors van posar  a l’abast dels seus pobles la Bíblia en les diverses llengües vernacles. Per fi la Bíblia estava a l’abast del poble de manera entenedora. No n’hi ha prou amb tenir una Bíblia en llengua comprensible cal tenir ganes de llegir-la. Malauradament aquest desig no està massa estès. Les versions protestants de la Bíblia tenen una característica que les diferencia de les catòliques: No tenen notes a peu de pàgina, notes que dirigeixen els lectors a interpretar la lectura segons el pensament dels doctors que té la Santa Mare Església. S’anul·la la llibertat que té l’Esperit Sant d’ajudar els lectors a entendre allò que Ell ha inspirat als homes escollits a escriure

Les esglésies han d’estar immerses en un constant procés de reforma. Això és possible quan els fidels segueixen les instruccions que l’apòstol Pau dóna escrivint al seu deixeble Timoteu: “Tu, en canvi, persevera en les coses que vas aprendre i et vas assegurar, sabent de qui les has après, i que des de petit coneixes les Sagrades Escriptures, les quals et poen fer savi per a la salvació per mitjà de la fe en Crist Jesús. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per a ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota obra bona”. (2 Timoteu 3: 14-17). Aquest text no invalida el pastorat evangèlic. Reforça el compliment del deure que tenen els pastors de predicar la sana doctrina. Alhora, el fidel és exhortat a vetllar per la seva salvació. No pot posar-la passivament en mans alienes. Que els fidels disposin de la Bíblia fa possible que puguin contrastar l’ensenyança que imparteixen els qui estiguin a càrrec de les esglésies. Els pastors no deixen de ser persones fal·libles que necessiten, quan calgui, ser corregits. La reforma iniciada per Martí Luter el 31 d’octubre de 1517 encara no ha assolit el seu objectiu. A mesura que esglésies i fidels persisteixin en una reforma constant, la Reforma s’anirà acostant a la meta. L’arribada s’assolirà el dia de la resurrecció.

Octavi Pereña i Cortina

METAPSÍQUICA INÚTIL

En la Lleida de primers de segle XX, els prohoms de la ciutat eren molt abocats a la metapsíquica que tractava de manera científica els fenòmens paranormals. Popularment coneguts com espiritisme, que implicava la possibilitat de comunicar-se amb els morts mitjançant determinades tècniques. El Camp d’Esports era un lloc habitual on es reunien els metapsíquics.

Aquest tema el tracta Màrius Blàvia  en la seva novella “La flama d’or”, ambientada en la Lleida d’aquella època. El protagonista del relat és Neftalí Miravall, fill de metge i estudiant de Medicina a Barcelona. A les vacances d’estiu el Neftalí coneix la Laura de qui se n’enamora bojament. A la tardor torna a Barcelona per continuar els seus estudis. Li estranya que sobtadament deixi de rebre cartes de la seva estimada. A les vacances de Nadal torna a Lleida i el primer que fa és buscar la seva Dulcinea. És morta. Furtivament entra al piset que la noia tenia llogat on hi passava estones per meditar. Assegut en el balancí pensa en la seva estimada. Capficat en els seus pensaments el temps passa volant. De sobte, darrere seu ”escolta una ranera de moribund”. En girar-se “va poder veure la figura d’una dona”. Laura, Laura! Va cridar extasiat el jove. No era la Laura. “La veu era estranya, femenina, però amb uns lleugers tocs de ferralla”. Una veu espectral li diu: “La Laura ja fa temps que no és en aquest món”. On és ara? Pregunta indagador l’estudiant de medicina. L’espectre femení li contesta: “Fill meu, no em correspon dir-vos-ho. A mi només em correspon endur-me la gent a l’Altra Banda, si voleu dir-ho així. On van no és cosa meva . Ni vostra crec”. El Neftalí li clava a l’espectre la pregunta que es fa tothom: “¿Ni tan sols podeu dir-me si hi ha vida després de la mort, si cal tenir encara que només sigui una mica d’esperança?” La veu espectral li diu: “Aquest és un misteri amb el qual hem de conviure, jo us ho asseguro, no puc resoldre-us-el. No forma part de les meves atribucions”.

M’imagino que el senyor Blàvia s’haurà documentat a fons a l’hora d’escriure la novel·la i fruit de la investigació haurà arribat a la conclusió que el seu relat exposa: que la metapsíquica científica o l’ocultisme popular no són  eines vàlides per descobrir què hi ha més enllà de la mort.

Referint-se a la mort de Sylvia Browne, una de les vidents més prestigioses del món, després de detallar una sèrie de fracassos, Quim Monzó escriu: “Això és una petita mostra de vidència. Molta gent no pot entendre com els seus llibres encapçalen les llistes dels més venuts. Inclús ara, aquestes dues setmanes de la seva mort, en Amazon es venen com rosquilles. Per què? Doncs, perquè a part d’algunes excepcions la gent és bàsicament ase, sigui dit amb tot el respecte”.

Referint-se als horòscops, el periodista Jon Sintiaga escriu: “Vaig aconseguir quedar-m’hi (a la redacció) fent horòscops. Per això no els llegeixo. Sé com es fan, ha, ha”

L’experiència metapsíquica deixa inquiet el Neftalí. Es dirigeix al seu pare per dir-li: “Vull parlar amb vós, pare, vós que heu estat i que encara sou el meu guia, digueu-me, què hi fem aquí?” El pare li diu: “Doncs aquesta sí que és bona! ¿Vols dir que aquesta pregunta no te l’han resolt ja els catedràtics?” “No parlo de medicina ara”, li diu el fill, “vull saber el sentit de la vida”. El pare exclama: “Reconque, això és de calaix”.

La conversa que no porta enlloc fa que el noi li digui al seu progenitor: “¿Així la vida no té sentit?” El Ramon Miravall, pare del Neftalí, li diu: “Ja ho veus, sento decebre’t, bon minyó, però aquesta és la més pura veritat del món i no hem vingut a fer res, res de fonamental, res amb cara i ulls, res que ens hagi de treure la son i les ganes de viure, ni tan sols per llançar un vaiot a ningú. És tal com sona: estúpid i primitiu. Es a dir, res. Per tant, a dintre d’uns límits naturals , d’uns topalls  ètics, fes el que vulgues, el que et sembli, segur que estarà bé. Al cap i a la fi, no hi ha cap cosa gaire important on, sigui per l’article vint-i-nou o vés a saber què, hàgim de retre-li uns comptes prou severs a res”.

Considerat el llibre, la seva lectura ens eixa en un nihilisme frustrant. Al filòsof Rüdiger Safrauski se li pregunta: ¿Nietzsche i el seu nihilisme espiritual segueixen vigents en aquest món d’avui? La resposta que dóna: “Sí, sí, segueix sent molt vàlid. És el gran problema que ho està soscavant tot. Una societat funciona si té un sòlid fonament de valors, i aquests valors són normalment de caràcter religiós. Si aquests valors es van afeblint, els éssers humans perden les seves arrels espirituals. L’Islam està en auge perquè des del punt de vista espiritual té un fonament molt fort. En Europa, en canvi, el cristianisme és en retrocés”. El filòsof jueu Viktor Frankl considera que el buit existencial és la neurosi col·lectiva del nostre temps i descriu aquest buit existencial com “ forma privada i personal de nihilisme, i el nihilisme es defineix com una radical afirmació de la manca de sentit de l’home”.

Una declaració de Jesús que s’anuncia en els enterrament que malauradament entra per una orella i surt per l’altra: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà. I tot el que viu i creu en mi, no morirà mai. Creus això?” Pregunta Jesús

Octavi Pereña i Cortina