¿L’OU O LA GALLINA?

“Les atencions per salut mental s’han disparat des de la pandèmia, també per conducta suïcida. A l’Hospital Sant Joan de Déu de Lleida, les derivacions a Urgències de l’Hospital Santa Maria per conducta suïcida en nens i adolescents s’ha multiplicat per quatre i de mitjana, si abans de la covid s’atenien entre un i dos casos a la setmana, ara són entre un i dos  casos cada dika” (Redacció, Segre).

La psicòloga clínica Sara Marco assenyala que també ha baixa l’edat d’aquests menors atesos en el programa de risc del  centre baixen fins els 10 anys. La psicòloga apunta que els factors més immediats poden ser les xarxes socials i la frustració que va generar el confinament. Segons Sara Marco els infants i adolescents “se senten sols, desconnectats de tot i les xarxes socials exerceixen la seva influència, amb continguts que moltes vegades no tenen la maduresa de processar”. Segons dades de l’Associació Espanyola de Pediatria, la pandèmia ha provocat un augment fins el 47% en els trastorns de salut mental en els menors.

Davant aquestes dades tan preocupants és convenient afrontar la realitat sense prejudicis. No s’han de posar límits a l’hora de voler esbrinar per què passa el que està passant en els infants i adolescents.

És ben conegut que els infants i adolescents són molt cruels. El nou nat que era molt bufó o bufona, que s’assemblava a un angelet, amb el  pas del temps va aflorant el dimoni que porta dins, que és la manifestació del pecat amb que va ser creat. Conducta suïcida cada cop més precoç”, és el títol del reportatge a que em refereixo. És l’evidència de que els nous nats poden ser físicament sans, però espiritualment són morts. El lector podrà escandalitzar-se amb el que vaig a escriure: naixem tacats “en les ofenses i pecats” (Efesis 2: 1). Des de la concepció el nou nat està espiritualment mort i físicament encaminat a morir. És un error tractar el tema que ens ocupa com si fos una qüestió de salut mental que es pugui medicar com qualsevol altra dolència orgànica.

El president de la Generalitat Pere Aragonès s’equivoca quan referint-se als bessons de Sallent  que es van llençar des de el balcó, una greument ferida i l’altra morta, quan va dir: “Cada jove que es treu la vida és un fracàs col·lectiu com a societat”. En l’aspecte humà, si hi ha responsables aquests són les esglésies cristianes, segons els grau d’influència social que exerceixen, si no prediquen amb tota la seva puresa l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist.

Què va ser primer: l’ou o la gallina? En el cas dels humans: qui va ser primer: els pares o els fills? Per creació els pares ja que el Creador abans va fer Adam i Eva, dotant-los de capacitat reproductiva. Van engendrar Caín, Abel, Set, que són els més coneguts. I a la resta. Així va ser i així seguirà sent fins a la fi del temps.

Déu va escriure els Deu Manaments en dues taules de pedra. La primera tracta la suprema autoritat de Déu. La segona de les responsabilitats humanes. Aquesta l’encapçala el cinquè manament que diu: “Honra el teu pare i la teva mare a fi que s’allarguin els teus dies sobre la terra que el Senyor el teu Déu et dóna” (Èxode 20: 12).. La societat actual es caracteritza pel campi qui pugui. Cadascú fa el que li passa pels nassos. Així ens van les coses. Els Deu Manaments no autoritzen aquesta anarquia. Déu delega en els pares el principi d’autoritat que ha d’existir  en la societat. Si l’autoritat que els pares han rebut de Déu trontolla, l’anarquia n’és el resultat. La recent llei sobre l’avortament escurça la ja prou minsa autoritat que els pares exerceixen en els fills. És un presagi de que les coses van a empitjorar.

¿De quina manera els pares han d’exercir l’autoritat en els fills i aquests  honorar-los i obeir-los com és just? Hi ha una dia que diu: “La lletra amb sang entra”, es a dir, que els pares han d’emprar la coacció a l’hora d’educar els fills. La disciplina és convenient, però no la força bruta. La relació, tal cm hauria de ser entre pares i fills ens las descriu amb claredat l’apòstol Pau quan escriu: “Fills obeïu els vostres pares, perquè això és just. Honra el teu pare i la teva mare, aquest és el primer manament amb promesa, perquè et vagi bé i tinguis una llarga vida sobre la terra. I vosaltres pares, no irriteu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6: 1-4). Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança: però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19: 18).

El text d’Efesis ens ve a dir que tant els pares com els fills han de tenir en compte l’autoritat suprema de Déu. Els fills han de reconèixer l’autoritat que Déu delega en els pares i aquests no han de ser uns dèspotes. Tractar a baqueta els fills no educa. Crea en ells rebel·lia i distanciament dels pares.

L’increment de trastorns mentals en el infants i adolescents cada cop en edats més baixes com afirma la psicòloga Sara Marco, les xarxes socials hi contribueixen. Però l’arrel del problema es troba en els pares que no eduquen com cal els fills i, en molts casos els deixen abandonats a la seva sort. Què és primer: l’ou o la gallina? Indiscutiblement en allò que afecta la salut mental dels fills són els pares que tenen l’obligació d’educar-los en el temor del Senyor. Si els pares no són temorosos de Déu de cap de les maneres poden ensenyar als fills a reverenciar-lo. Aquesta carència els deixa indefensos davant els vents huracanats  i les aigües torrencials que impacten contra ells. El mur protector que és el Pare de nostre Senyor Jesucrist està enderrocats i l’allau els cau sobre i els ensorra emocionalment.

Les deficiències espirituals dels pares no treuen la responsabilitat que els fills tenen de creure o no. Al qui tingui orelles que escolti. Jesús els diu: Jo sóc el camí que port al Pare. “Qui ve a mi no el faig fora (Joan 6: 37). L’infant i l’adolescent afectats per la malaltia mental  causada per la malaltia de l’ànima si s’acoten a Jesús i li demanen perdó pels seus pecats, Jesús expulsarà els dimonis que pertorben les seves ments. Jesús avui segueix practicant sanitat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EDUCACIÓ EFECTIVA

La brutal pallissa que dotze nens entre 7 i 12 anys van clavar a una nena de 8 sembla ser a causa d’haver agafat la pilota amb que jugaven quan va sonar el timbre que anunciant que s’havia acabat el recreo, torna a posar en el primer pla informatiu la violència infantil. Deixarem de banda si en les escoles es compleixen o no els protocols de defensa dels drets dels infants. El que avui ens interessa és la causa que nens d’entre 7 i 12 anys es comportin de manera tan violenta com s’ha fet en el Col·legi Públic Anselm Turmeda de Palma, deixant la víctima amb una fractura de costelles, un despreniment de ronyó i contusions per tot el cos.

Amb motiu d’aquest molt desagradable fet, D. Marchena fa aquesta pregunta: “¿Què passa quan una llei recomana com poden ser les correccions que han de rebre els nens de casa?” El Comitè de Drets de l’Infant alerta el Síndic Rafael Ribó sobre un apartat de la llei catalana 25/2010, que diu: “Els progenitors poden corregir els fills en potestat d’una manera proporcionada, raonable i moderada, amb ple respecte a llur dignitat”. Rafael Ribó suggereix al Govern i al Parlament que promoguin ”l’eliminació”, per garantir “la prohibició efectiva dels càstigs corporals als nens”. És evident que es donen casos flagrants de maltractament d’infants pels pares. La llei, en tot cas ha de legislar els maltractaments, però no impedir que els progenitors puguin corregir els fills en potestat d’una manera proporcionada, raonable i moderada amb ple respecte a llur dignitat”. Si als pares se’ls roba el dret que han rebut de Déu d’educar i disciplinar els fills, per a què serveixen, per engendrar fills i lliurar-los a la tutela de l’Estat? Ja s’ha vist el fracàs que resulta ser la tutela dels fills per l’Estat.

L’autor de la carta als Hebreus reconeix l’autoritat que tenen els pares d’educar els fills, en escriure: “A més a més, tenim els nostres pares segons la carn, que ens disciplinen i els respectem…I ells, certament, ens disciplinen per pocs dies com els sembla bé, però Ell (Déu) per al que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat” (Hebreus 12. 9,10). Aquí l’escriptor sagrat contrasta dues maneres d’educar: la dels pares  i la de Déu. Al referir-se als pares que “ens disciplinen per pocs dies com els semblava bé”, està deixant entreveure que la manera d’educar dels pares és defectuosa, que la seva responsabilitat educadora es veurà afectada pels errors. Que molts cops els pares hauran de lamentar haver disciplinat els fills de manera equivocada. Que han estat excessivament durs a l’hora de fer-ho. Perquè la disciplina es pugui fer malament, ¿l’Estat ha de dictar lleis com fer-ho? En absolut. Quan L’Estat usurpa el dret diví que tenen els pares d’educar i disciplinar els fills el que es fa és crear dimonis, no persones responsables. L’Escriptura avisa els pares de com han d’educar i disciplinar els fills: “I vosaltres, els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4). “Pares no irriteu els vostres fills, a fi que no es descoratgin (Colossencs 3:21). Els pares cristians amb totes les seves imperfeccions, però amb la responsabilitat que els dóna saber que són instruments  de Déu, per educar i disciplinar els fills que els ha donat, per instruir-los en els camins del Senyor, mai acceptaran la filosofia educativa de deixar-los fer sense marcar límits. Acceptar-la podrà ser una comoditat immediata perquè no és gens agradable disciplinar els fills. És una feina de mal fer, però que s’ha de fer perquè el futur dels fills és a les seves mans, per a bé o per a mal.

L’ensenyança de les Escriptures cristianes és la base de l’educació que té per objectiu formar persones de bé. El resum de la llei de Déu és: “Estimaràs Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”. Els pares que volen estimar Déu sobre totes les coses ensenyaran els seus fills a fer-ho amb paraules i amb l’exemple. Alhora els ensenyaran a ser bons samaritans amb els seus companys. Els ensenyaran que han d’estimar-los. Que els han d’ajudar. Que han d’estar al seu costat a l’hora del perill. Que no els menysprearan pel color de la pell, per l’aspecte físic, per la religió que practiquin. L’amor al proïsme és molt ample. Si els fills creixen amb aquest principi gravat en els seus cors, actituds com la que denunciem al principi d’aquest escrit no es produirien.

Em temo que els nens d’entre 7 i 12 anys del Col·legi Públic Anselm Turmeda de Palma han estat educats pels seus pares amb la filosofia del deixar-los fer, no en la filosofia cristiana d’estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a tanmateix.

Octavi Pereña i Cortina

 

EDATISME

Xavier Trias de 77 anys es presenta com a  candidat a l’alcaldia de Barcelona i Joe Biden de 81 anys es torna a presentar a la presidència dels Estats Units. Se’ls retreu la seva edat per fer-ho ¿És que les persones “velles” no poden fer tan bé com les joves les responsabilitats que acompanyen els càrrecs públics? Què és el que converteix un hom en vell, l’edat,  o l’estat emocional del mateix? Hi ha persones que ja són velles als 50 anys. Res   els importa. Si treballen ho fan per obligació, sense il·lusió. Si els és possible fugen de la feina com gat escaldat fuig de l’aigua freda. Troben mil  i una excusa per eludir-la. Només pensen en els caps de setmana, les vacances i en la jubilació. S’esvaloten si s’allarga l’edat de fer-ho. Quan ja la gaudeixen es passen els dies queixant-se de tot. S’han convertit en vells irresponsables. Hi ha jubilats que segons l’home extern es van desgastant. És llei de vida, però segons l’home interior es renoven dia a dia. Són plens d’il·lusions. Col·laboren en tasques socials. Segueixen ampliant coneixements en temes del seu interès. Així sense defallir fins el dia que l’espelma s’apagui.

Qui és el vell, la persona que es gasta externament i no es renova internament o la persona de 90 anys que a més de gastar-se externament internament es renova? Una persona de 50 anys pot fer les coses més ràpidament que una de 90. És cert. Però l’experiència que li han donat els anys les fa més pausadament, però amb més saviesa. Comet menys errors.

En èpoques passades es veneraven els ancians. Els joves buscaven en ells el consell perquè els consideraven pous de ciència. Ara el vent bufa en sentit contrari. S’enalteix la joventut en detriment de l’ancianitat. A la joventut se’ls concedeix totes les gràcies. Inconscients que la jovenesa es passa inexorablement cap a la vellesa de manera artificial. Volen conservar  la bellesa de la joventut amb productes antiaging amb el propòsit de fer desaparèixer les marques externes de la vellesa que van apareixen. Sovint fan servir tècniques més agressives com la cirurgia estètica que no sempre dóna els resultats desitjats. Sovint, la pèrdua dels encants juvenils, si no s’accepta de bon grat, acompanya la rebel·lia pel fet de deixar de ser el que s’era, que corroeix l’ànima. Els anys fan que es perdin les forces de la jovenesa, pèrdua que se la vol compensar amb el consum de begudes energètiques que contenen minerals i vitamines que no es necessiten perquè una alimentació variada els aporta. La publicitat és tan enganyosa que ens mostra imatges de vells saltant i ballant com si fossin cadells. Des del moment en que es neix les etapes de la vida es succeeixen inexorablement: Infància, adolescència, condició d’adult, ancianitat. És impossible fer que el rellotge del temps s’endarrereixi.

No tots arribem a la vellesa en bones condicions físiques i intel·lectuals. Que els prejudicis no impedeixin que persones de 77 o 81 anys puguin assumir càrrecs en l’administració pública. L’experiència ens ensenya que persones d’entre 40 i 50 anys són nefastes i fan més mal que una pedregada de pedres de la grandària  d’una pilota de golf . “El que fa intel·ligent l’home és l’alè, el buf del Totpoderós. Ni l’edat no garanteix la saviesa ni la vellesa fa entendre el que és just” (Job 32: 8,9). La qüestió no és posar anys a la vida  sinó vida als anys.

En una societat no teocràtica com ho és la nostra no es pot exigir que els seus ciutadans creguin en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist, però sí que siguin ètics i més si aspiren a aconseguir càrrecs en l’administració pública. L’ètica no és una disciplina que hagi sorgit per generació espontània. Alguna resta del buf de l’Omnipotent s’hi troba en els incrèduls. És per això que l’ètica que han ensenyat els grans filòsofs que ha donat la humanitat cal anar a buscar-los en l’ensenyança divina proclamada des de la creació de l’home. Els  principis ètics que han de regir es troben condensats en els Déu Manaments. Els grans filòsofs no són superhomes són mortals amb tots els defectes. Per això les seves ensenyances han de ser contrastades per les inefables doctrines divines gravades en les pàgines de la Bíblia que és el sedàs que separa el blat de la palla.

“Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (Romans 13: 1). Els aspirants a governar, siguin adults o ancians, han de recordar que segons l’home exterior es van desgastant i segons l’home interior s’han d’anar renovant, si és segons Déu, millor que millor. Els Deu Manaments que són el rovell de l’ètica ensenyen que l’autoritat que Déu delega en els homes comença amb els pares. La Llei divina s’ha de respectar en totes les esferes socials. La renovació interior que s’ha de mantenir activa en les persones que aspiren a càrrecs públics s’ha de fer a la llum que irradia la Bíblia.

Els aspirants a governar, siguin joves o vells, s’han de renovar interiorment lo suficient com per veure’s reflectits en les paraules del salmista: “Déu s’alça en l’assembles divina, judica enmig dels jutges. ¿Fins quan judicareu injustament, i afavorireu els malvats? Defenseu el feble i el orfe, feu justícia a l’afligit i al desvalgut, allibereu el feble i el necessitat, deslliureu-los de la mà dels malvats” (Salm 82: 1-4).

Aquest escrit es publica en plena campanya electoral i es pregunta: Quants dels candidats s’està renovant interiorment fins el punt de sentir els sentiments que Déu posa  en la ploma del salmista?

Octavi Pereña i Cortina

 

ESGLÉSIA SANTA

El somni

“He somniat que volava/m’enlairava cap al cel/quan era lluny de la Terra/em transformava en estel/d’allà estant veia els pobles/les places i les ciutats/les muntanyes més agrestes/i els deserts tan desolats/he vist pobles en guerra/he vist tantes coses lletges/els infants plorant de gana/abandonats pels carrers/he vist tantes coses lletges/tanta desgràcia i dolor/que m’he despertat de cop/tot amarat de suor/no m’agraden gens les guerres/vull que tots ens estimem/com ens estima a nosaltres/aquell infant de Betlem/Ell va néixer per salvar-nos/ens ofereix salvació/si acceptem el que Ell ens dóna/el món serà molt millor” -Maria Carmona

El poema és molt emotiu. Pot inclús que ens faci vessar  rius de llàgrimes emocionades. Si no arribem a entendre què significa l’infant nascut a Betlem, les guerres seguiran matant, destruint, empobrint, fent que infants plorin famolencs. Per més que es digui que s’ha de tenir memòria històrica perquè la crueltat el passat no es repeteixi, no aprendrem la lliçó perquè els cors que és on s’engendren les guerres i les injustícies socials seguiran produint els pensaments que ens porten a cometre els crims.

En dècades passades l’Església Catòlica beneïa les armes que servien per matar i sembrar dolor. Avui, l’Església Ortodoxa Russa es posa al costat de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. On l’infant de Betlem no hagi nascut en els cors de les persones no florirà l’amor de  Déu que farà possible que el món sigui molt millor que l’actual.

“D’on venen les guerres i les lluites entre vosaltres?¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu, i no teniu, mateu i envegeu, i no podeu aconseguir, lluiteu i feu la guerra, però no teniu, perquè no demaneu, demaneu, i no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar en els vostres plaers” (Jaume 4: 1-3).

En el nom de Déu s’han comés i es segueixen cometen crims horrorosos. En el passat conqueridors cristians van cometre genocidis entre les poblacions indígenes. Recentment, en el nostre país, l’Església Catòlica es v a posar al costat de Franco beneint la rebel·lió contra un govern legítim amb l’excusa de defendre la fe. Les paraules de Jaume ¿no són una denuncia contra un comportament tan poc cristià? La lletra per les anques entra. Espanya, malgrat que es considera un país cristià, de fet és pagà i es pretén cristianitzar els pagans amb la força de la llei i del poder que l’empara.

Jesús va néixer en un món pagà i l’església que va fundar ho va fer en un ambient pagà i va créixer enmig de pagans. Ni Jesús, ni els seus deixebles, ni l’església apostòlica, mai no van plantar cara als governs pagans. El principi evangèlic que ensenya com s’han de comportar amb les autoritats paganes és molt clar. No dóna lloc a la confusió: “Sotmeteu-vos, dons, per causa del Senyor a tota institució humà: sigui al rei com a sobirà, sigui als governadors, com enviats per mitja d’ell per a càstig dels malfactors, i per a lloança dels qui obren bé. Perquè així és la voluntat de Déu: que fent el bé feu callar la ignorància dels homes insensats” (1 Pere 2:13-15). Tingui’s en compte que aquestes paraules no les escriu l’apòstol quan les autoritat es caracteritzaven  “en alabar els qui fan el bé”, ans tot el contrari, perseguien els cristians amb acarnissament. L’Església ha de tenir present com s’ha de comportar  en una societat pagana-cristianitzada: “El regne dels cels és semblant al llevat que una dona va agafar i va amagar en tres mesures de farina, fins que tot va ser fermentat” (Mateu 13: 33).

Jesús poc abans de deixar aquesta Terra per anar-se’n cap al cel no va recomanar als seus deixebles que dictessin lleis que servissin per forçar els pagans a fer-se cristians de forma, no pas de cor, sinó: “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat, heus aquí jo estic amb vosaltres tots els dies fins la fi del món” (Mateu 28: 19, 20). És responsabilitat de l’Església predicar l’Evangeli sense embrutar-lo amb ensenyances no bíbliques. Ha de deixar de predicar un altre evangeli que no és l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist i deixar d’amenaçar amb el foc infernal ja que només li correspon a Jesús fer-ho. Els escollits que el Pare ha donat al Fill, en escoltar l’Evangeli ja se n’encarrega l’Esperit Sant de donar-los el do de la fe per que creguin. Ocupar el lloc de Déu fa més mal que una pedregada.

L’evangeli de Joan ens narra la història de “la dona  enxampada en adulteri” (Joan 8: 3-11). Els moralistes de l’època agafant-se en la Llei de Moisès volen lapidar-la. A aquells rosegaaltars Jesús els diu: “El qui de vosaltres estigui sense pecat sigui el primer de llençar la pedra contra ella”. En escoltar questes paraules els defensors de la moral “acusats per la seva consciència” van abandonar l’escenari deixant sols Jesús i la dona. Quan no hi va haver orelles que escoltessin Jesús li va dir a la femela. “¿Ningú t’ha condemnat? Ella va dir. Ningú, Senyor. Llavors Jesús li va dir: Ni jo et condemno, vés-te’n i no pequis més”.

Els cristians han d’avorrir el pecat començant pel propi, però han d’estimar el pecador. No han de jutjar perquè si ho fan es posen per sobre de la Llei de Déu i es converteixen en jutges que es posen en el lloc de Jesús que és l’únic que pot jutjar els vius i els morts. En el cas de “la dona  enxampada en adulteri” Jesús ens dóna l’exemple de com tractar els  pecadors. L’apòstol Pau no obliga els oients pagans a fer-se cristians. Ens diu el text que “una dona anomenada Lidia …que adorava Déu, escoltava” (pari atenció el lector) “y el Senyor va obrir el cor d’ella perquè estigués atenta a allò que Pau deia” (Fets 16: 14). “Així és la meva paraula que surt de la meva boca: No torna  a mi buida, sinó que fa allò que desitjo, i acompleix  allò perquè l’he enviat” (Isaïes 55: 11). La salvació és obra de Déu, no dels homes.

Octavi Pereña i Cortina