PRESÓ PERMANENT REVISABLE

“L’assassinat de Laura Lucimo a mans de Bernardo Montoya, un delinqüent que 23 anys abans havia matat una anciana que vivia sola, ha ressuscitat el debat sobre la necessitat o no d’endurir el càstig a aquests delinqüents en el Codi Penal” (J. M. R.)

El mateix J. M. R. en l’escrit “Els experts plantegen millorar els controls  sobre els presos perillosos” redacta: “Quan l’arribada de la democràcia va portar l’eliminació de la pena de mort, llevat en temps de guerra, ningú va reflexionar  què fer amb el delinqüent terrible”, diu el magistrat Arturo Beltrán. “Es va pensar que la democràcia portaria la sanitat, ens faria millors, i això és un error. Llavors teníem un fenomen terrorista que es va agreujar…la democràcia no porta absència de crims. Llavors es va legislar per impulsos. Primer es va eliminar la redempció de penes en la presó, amb el que es garantia el compliment íntegre i màxim de 30 anys. Després s va augmentar a 40. Més tard el 2010 es va reformar el Codi Penal per introduir la llibertat vigilada, una pena després de la pena”.

J. M. R. Segueix escrivint: “El PP va utilitzar aquest crim (el de Bernardo Montoya) per exigir en el Congrés una ampliació de la presó permanent revisable, aprovada només feia tres anys y aplicada a cinc assassins. Els juristes consultats sostenen que aquestes mesures no tenen l’eficàcia que es proclama ni redueixen els assassinats. Però coincideixen que en alguns crims comesos per reincidents han de fer reflexionar els polítics sobre possibles millores legislatives en el sistema punitiu”.

J. Ricou escriu: “Rehabilitar un assassí, un  violador, un maltractador o un delinqüent extremadament violent costa a més de molt esforç dels professionals, diners. Les presons haurien de complir aquesta tasca, però casos com el de Laura Luelmo fan evident que aquets programes que busquen la reinserció tenen errors”. Citant Ricou a Rafael Torrubia, professor del departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura: “Caldria demanar-se quan passa això, si els professionals que han treballat amb aquests presos han tingut tots els recursos necessaris per fer la seva feina”.

La presó permanent revisable té els seus errors la qual cosa implica que no pot garantir que els violadors, els assassins, quan surten de la presó ho faran com a persones honestes i fiables. El delicte de violació, acompanyat en alguns casos d’assassinat, crec que és el que més preocupa la societat actual. La Bíblia en parla i ho fa amb aquests termes :”Quan una noia , una verge, és esposada amb un home, i un altre home la troba en la ciutat, i jeu amb ella, llavors els traureu tots dos al portal d’aquella ciutat i els apedregaran i moriran: la noia per no haver cridat auxili a la ciutat, i l’home per haver humiliat la muller del seu proïsme, i traurà el mal d’enmig teu. Però si l’home ha trobat al camp la noia esposada, i l’home la viola, i jeu amb ella, llavors només serà fet morir l’home que ha jagut amb ella, i a la noia no li faràs res, no hi ha en la noia pecat que mereixi la mot, perquè és igual com quan algú es llença contra el seu proïsme i el mata, aquest cas és el mateix. Perquè l’ha rtobat en el camp, la noia esposada ha cridat auxili, però no hi ha hagut qui la salvés” (Deuteronomi 22: 23-27).

La violació, dintre altres, és un delicte que segons la bíblia mereix pena de mort. La gravetat del crim així ho requereix. Si ens deixéssim guiar per la Bíblia no caldria revisar per impulsos el Codi Penal per endurir les penes quan es fa evident que els programes de reinserció fracassen i els tets psicològics no són fiables.

Amb la democràcia per contrarestar els judicis sumaríssims del franquisme es va abolir la pena de mort. Molts hi són contraris a causa de les deficiències de la justícia que condemnen a pena de mort persones que més tard es demostra que eren innocents. Els legisladors són els qui han de decidir l’enduriment de les penes en el Codi penal per tal d’evitar que els violadors, els assassins, els pederastes, els segrestadors no puguin tornar a cometre els crims que els han portat a la presó quan complida la sentència imposada recuperen la llibertat. He pensat molt en aquest tema i he arribat a la conclusió que si no es restableix la pena de mort s’hauria d’instaurar la pena de presó de per vida, sense la possibilitat de rebre un indult per cap motiu. La gravetat del delicte de violació té un preu. No és qüestió d’humanitat perquè es suavitzi la pena, és de justícia que el violador pagui el preu pel crim comés.

Octavi Pereña i Cortina

MISSA O CULTE

Pilar Rahola en el seu escrit Una història (La Vanguardia, 28/11/2018) relata la història d’una família armènia que porta nou anys residint a Holanda a la que el govern li nega concedir asil polític. La família Tamrazyan va trobar protecció en l’església Bethel. El pastor Theo Hettema va tenir una idea que va compartir amb la congregació: “Cap església no hauria de tenir que escollir entre el respecte a la llei i el respecte a la dignitat humana”. Segons Rahola “la policia holandesa no pot entrar en un lloc de culte mentre es celebrin els oficis”.

Per a no infringir la llei i amb el propòsit de protegir la família Tamrazyan, el 26 d’octubre de 2018 més de 300 pastors van convenir de fer torns amb el propòsit de celebrar cultes ininterromputs i així impedir que la policia pugui entrar en el recinte religiós per a detenir la família armènia. Rahola finalitza el seu escrit amb aquestes paraules: “Goethe deia que els pecats escriuen la història, però que la bondat és silenciosa. Afortunadament aquest cop ha fet soroll”. Preguem al Senyor perquè la bondat faci soroll més sovint per a neutralitzar l’escàndol de la maldat. Davant el desori que representa el drama humà de la migració i la ineficàcia europea de donar-li solució,és gratificant conèixer històries de com la població se les pensa per a protegir emigrants del perill de ser deportats   per no tenir els papers en regla. Cito el relat que Pilar Rahola que fa de la família Tamrazyan perquè la coneguda periodista confon el culte evangèlic amb la missa catòlica. Cada cop que cita l’ofici evangèlic que els cristians evangèlics anomenem culte el substitueix per missa. Fa uns anys que el Defensor del Lector de La Vanguardia va tractar aquesta qüestió. Penso que periodistes que desconeixen les peculiaritats evangèliques poden cometre l’error de confondre culte per missa. Costa molt pair que aquesta confusió la tingui una bregada periodista que ha estudiat el cristianisme. Si en l’escrit que esmento, Rahola hagués utilitzat la paraula missa un sol cop en referir-se al culte evangèlic, ho hauria pogut considerar un lapsus. Que ho faci cinc vegades és un error inexplicable en una periodista de la categoria de la Rahola. M’agafo a l’error colossal que ha comés la prestigiosa periodista per intentar fer un breu esbós de la diferència existent entre la missa catòlica i culte evangèlic.

El Concilio de Trento declara que la missa es la Santa Cena instituïda por Jesús, la repetició del sacrifici de Jesús en la creu, un vertader sacrifici propiciatori pels vius i pels morts. Es dir, la missa per un poder auto atorgat  per la clerecia catòlica, el capellà que celebra la missa, en la consagració del pa i del vi els dos elements es converteixen en la vertadera carn i sang de Jesús que aquest va oferir en la creu per la salvació del poble de Déu. Això és el que significa el nom Jesús: Salvador “perquè salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 21). En la missa el protagonista és el sacerdot. Només homes ordenats poden celebrar-la.

La centralitat del culte evangèlic és la predicació. En les capelles evangèliques no s’hi troba altar en el que oferir sacrificis encara que siguin incruents. El pastor quan puja al púlpit no ho fa com si fos un superhome dotat de poders especials, sinó com un pecador que ha estat redimit per la sang de Jesús que es limita a predicar l’Evangeli sense posar o treure res del seu contingut, segons la capacitat que li concedeix l’Esperit Sant. La centralitat del culte evangèlic no recau en la suposada repetició del sacrifici de Jesús, sinó en l’anunci de Jesús mort i ressuscitat per a salvar els pecadors. Quan una església evangèlica celebra el Sant Sopar, el pastor que presideix l’acte ho fa com a delegat de l’església que l’ha escollit per ser-ho, recordant-los “cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que vingui” (1 Corintis 11: 26). La celebració del sant sopar es fa amb les dues espècies: pa i vi tal com indiquen Jesús i l’apòstol Pau i són a disposició de tots els assistents a la celebració amb dret a participar-hi.

¿De què serveix als feligresos catòlics participar maquinalment del suposat sacrifici incruent de Jesús en que creuen, si no tenen l’esperança que en el dia de la resurrecció Jesús vindrà a buscar els seus per passar tota l’eternitat amb Ell en el lloc que ara està preparant per a ells ?

Octavi Pereña i Cortina

POLÍTICS SENSE ÈTICA

¿És possible la bona política sense ètica? Rotundament no. La bona política està fonamentada sobre valors. Si aquests no existeixen la política s’ensorra..

Jesús Parra Montero, catedràtic de filosofia fa aquesta reflexió: “Quan un hom veu els líders dels partits, de tots els colors, gallejar envoltats dels seus “cortesans”, aquests que enyoren les engrunes del poder que el líder reparteix, em ve a la memòria aquest refrany de que “els arbres no deixen veure el bosc”, el bosc és la realitat i els arbres aquells cortesans que, sense objectivitat i crítica alguna, adulen i amaguen al líder la veritat dels errors que fa. S’hi identifica com “síndrome de La Moncloa o del poder”. El més intel·ligent per a un polític d’ètica democràtica és identificar els arbres que no li deixen veure el bosc (la realitat) i acomiadar-los: a ell li anirà millor i als ciutadans també”. Jesús Parra fa ressaltar la importància que tenen els consellers en el governant. “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau: però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11: 14). “Sense consell els projectes fracassen”. “Però en la multitud de consellers  s’afermen” (Proverbis 15: 22).

Roboam fill de Salomó quan va pujar al tron d’Israel va demanar el parer als consellers que havia tingut el seu pare. No va fer cas del bon consell que li van donar i que hauria servit per la prosperitat del regne. Va anar a buscar el parer dels seus companys de gresca que el van aconsellar malament. El resultat va ser que 10 de les 12 tribus es van independitzar formant el nou Israel. Els consellers són molt importants. És essencial que els governants tinguin sensibilitat per fer-se seus els consells que porten prosperitat a la nació i rebutjar els que porten a la seva ruïna. Els governants són responsables de les decisions que prenen, siguin encertades o equivocades. Han de ser sensibles a la bona ètica. Aristòtil  amb molt bon criteri va escriure: “No s’ensenya ètica per saber què és la virtut sino per  a ser virtuosos”. Hi ha una distància abismal entre saber què és la virtut  i ser virtuós. En són molts els qui es delecten llegint els savis consells que donen els filòsofs clàssics i moderns. ¿On es veu la virtut?

Algú ha escrit: “Vivim en una època de disciplina, cultura i civilització, però no en una època de moralitat. L’estat actual de les coses es pot dir que augmenta la felicitat de les persones, però també la seva infelicitat. ¿Com pot ser feliç la gent, si no està educada per assolir una moral elevada? La seva saviesa no augmenta”.

La moral elevada, la virtut dels clàssics no s’assoleix mitjançant la raó sinó mitjançant la fe en el Pare celestial i el seu Fill Jesús, que no és de fabricació humana sinó regal de Déu. Toni Batllori en una vinyeta mostra un periodista amb el micròfon a la mà preguntant-li a un candidat a la presidència: “Tot s’hi val Sr. Candidat? El candidat anònim respon: “Tot no, es clar, per exemple: la veritat, la coherència, i l’honestedat, no valen. Només val el que serveix per guanyar vots”. Aquesta és l’ètica amb la que molts polítics volen governar.  Com a Catalunya no hi ha un bon guiatge la política es troba en la situació caòtica en que es troba. Els polítics estan mancats de bona ètica. On trobar l’ètica que enalteix la nació?

El fonament de l’ètica es troba en Déu que al llarg dels segles s’ha donat a conèixer mitjançant l’instrumental dels profetes i en el compliment del temps encarnant-se en la persona Jesús que un cop ressuscitat i abans d’ascendir l cels va deixar l’encàrrec als seus deixebles d’anar a “tots els pobles…ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28:19,20). La banalitat de la política de manera generalitzada és senyal que ens trobem en l’etapa post cristiana. En això hi té molta culpa l’Església en la seva expressió multiconfessional que en lloc de predicar l’Evangeli anuncia un altre evangeli que no té res que veure amb l’autèntic. L’Evangeli és bones notícies de salvació per a tots aquells que conscients o no són com ovelles que no tenen pastor que caminen esgarriades per aquest món que s’ha convertit en un desert insalubre assetjats per bèsties ferotges que poc a poc acaben amb nosaltres. Si l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist no és integralment predica,t l’anunci de l’evangeli adulterat no ens ha de fer estrany que a causa d’aquesta adulteració la virtut desaparegui i que la política siguin un escàndol. En línies generals l’Església “defuig d’anunciar tot el designi de Déu” (Fets 20: 27). Per manca del coneixement “de tot el designi de Déu” la mala política del nostre temps n’és la conseqüència.

En aquest temps de tanta confusió política l’Església sense excuses s’hauria de fer seva l’exhortació de l’apòstol Pau. “Perquè tot aquell que invoqui el Nom del Senyor serà salvat. Però, com invocaran en aquell que no han cregut? ¿I com creuran en aquell de qui no han sentit parlar? ¿I com en sentiran parlar sense algú que prediqui? ¿I com predicaran si no han estat enviats? Tal com està escrit: Que preciosos són els peus dels qui anuncien l’Evangeli de la pau dels qui anuncien bones noves!” (Romans 10: 13-15). Una Església temorosa de Déu és que la política necessita per la seva regeneració.

Octavi Pereña i Cortina

CIUTATS INTEL·LIGENTS

Sobre les taules dels despatxos dels departaments tècnics  dels ajuntaments de les grans ciutats s’amunteguen projectes per construir les “Smart Cities”, Ciutats intel·ligents que confiant en les noves tecnologies diuen que humanitzaran les grans ciutats. Barcelona, durant el mes de novembre del 2018 ha acollit una nova edició de la Cimera Internacional de Metròpolis Intel·ligents. Uns eslògans que s’han repetit durant la Cimera: “Solucions “Smart” per a més ciutats més habitables”. “Una necessitat del segle XXI: Crear comunitat”. “Les grans ciutats aposten incorporar solucions tecnològiques que facilitin el dia a dia i fomentin la participació i l’intercanvi entre els ciutadans”. ¿S’assoliran aquestes aspiracions?

Per a dissenyar les ciutats intel·ligents cal situar sensors en diversos indrets. La informació que envien es recull en un centre de control des d’on es dóna resposta intel·ligent coordinada segons les necessites del moment.

Des del punt de vista social una bona aplicació de les noves tecnologies podrà fer que les ciutats siguin més còmodes. La varietat d’electrodomèstics ha fet més còmodes les llars. ¿Ha aconseguit que les famílies siguin més felices? Quanta violència no es trama en les llars! Relacions conjugals molt dolentes. Abisme generacional. Fills patint assetjament inclús trobant-se al llit gràcies a  les noves tecnologies. I molt més inconvenients que els electrodomèstics no aconsegueixen portar felicitat a les llars. La comoditat que indiscutiblement proporcionen els electrodomèstics no impedeix que el malestar més o menys greu existeixi entre els membres de les famílies.

La lenta introducció de les noves tecnologies en les ciutats farà possible que sigui més fàcil desplaçar-se. ¿Les farà més habitables? La incivilitat ciutadana es manifesta de diverses maneres: cagarades de gos que dificulten transitar. Pintades a les parets dels edificis… Vandalisme que malmet mobiliari públic. Estirades de bosses que posen en perill la integritat física principalment de persones d’edat avançada. Conducció imprudent que no respecta semàfors ni passos de vianants. No ens hem d’oblidar les bicicletes i els patinets elèctrics que envaeixen les voreres.  Donada la condició humana la incivilitat  diversa no desapareixerà.

Malgrat tot, benvingut sigui el progrés tecnològic que fa la vida més còmoda. Prioritzant el benestar físic ens oblidem que l’ésser humà s’ha convertit en un depredador de la pròpia espècie. S’ha transformat en un ésser insaciable que no li preocupa gens ni mica la salut del planeta Terra. Per a satisfer el seu ego es converteix en cabdill del malbaratament. Abans l’ésser humà s’ha d’humanitzar si és que de veritat vol que les seves llars i ciutats es converteixin en llocs habitables on es respiri benestar i felicitat. Els tècnics que treballen per a fer més intel·ligents les ciutats  mesurant els nivells d comoditat, ¿s’han preguntat perquè l’home es comporta de la maner com ho habitualment posant en perill la bona convivència? És urgent donar resposta a aquesta pregunta.

A pesar que el fet va ocórrer fa sis o set mil anys, les conseqüències perduren. Adam com a representació de tota la humanitat va pecar i el resultat va ser que Déu per causa d’ell va maleir la terra en aquests termes: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre, del qual t’havia manat, dient: No en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vi da, et produirà espines i cards, i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis al terra, perquè d’ella has estat tret, perquè ets pols, i a la pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19). Aquest breu text descriu tot el que passa i seguirà passant fins que no s’instaurin “els cels nous i la terra nova” (Apocalipsi 21: 1) que succeirà a la vinguda gloriosa de Jesús a la fi del temps, el dia de la resurrecció.

Mentre no arribi quest dia, la lluita per l’existència serà molt difícil. Per més que l’home s’afanyi, les espines i els cards seguiran creixent ufanosos i la suor de la cara seguirà fent enutjosa tota l’activitat humana. El Roto, en una de les seves vinyetes mostra un home ajupit cap el terra amb una aixada en la mà conreant el camp. La il·lustració va acompanyada d’aquest text: “Herbicides, insecticides, pesticides, nitrats, plàstics, transgènics…Treballo en un camp de mines”. El Roto descriu la conseqüència de la maledicció sense aportar solució. Tampoc l’ofereix l’Evangeli a curt termini. Però l’Evangeli porta esperança als qui creuen en Jesús prometent-los vida eterna i que en la ciutat celestial on hi viuran eternament “no hi haurà més maledicció” (Apocalipsi 22:3). Quan la promesa s’hagi complert el cel nou i la terra nova serà l’escenari on Déu ”eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà. I tampoc no hi haurà dol, ni clam, ni dolor, perquè les primeres coses han  passat” (v.4). El dret a viure en la Nova Jerusalem és exclusiu dels qui vivint avui en una terra maleïda creuen que Jesús és el Salvador anunciat a l’inici de la Historia (Gènesi 3:15).

Octavi Pereña i Cortina

CORRUPCIÓ AMENAÇADORA

Cristina Torrent comença així el seu escrit democràcies: “Les democràcies, el govern del poble –o més concretament de la seva majoria- estan parint monstres. L’extrema dreta, el popularisme, l’autoritarisme es van estenent, com una epidèmia per tot arreu. Un mal que no para de créixer i que es va filtrant per les escletxes de les democràcies occidentals. Gegants amb peus de fang. D’on han sortit sinó els Trump, Putin, Conte o Bolsamoro? De les urnes. Per tant ningú pot qüestionar el seu poder legítim, atorgat pels electors. Oi? No podem ignorar que un nacional-socialista anomenat Hitler va arribat al poder per la via de les urnes. No estem als anys trenta però l’amenaça és real. La democràcia del segle XXI, segueix parint i nodrint monstres”

Penso que el que escriu Cristina Torrent  no es pot dir amb més claredat. ¿Perquè les democràcies occidentals del segle XXI, malgrat el nivell cultural que han assolit segueixen parint i nodrint monstres? Ningú li sap donar resposta  a aquesta pregunta si no és que es busqui en la Bíblia.

El Roto, en una de les seves vinyetes que descriuen amb molta claredat l’actualitat, mostra la cara horroritzada d’un home. Al barret que porta hi ha escrit amb lletres roges: SPY. Sobre el seu cap li cau un munt de merda. Sembla com si El Roto estigués anunciant el que passaria en algunes viles de Catalunya que en fer-se de dia  van aparèixer amb munts de fem abocats davant les portes dels seus jutjats. La vinyeta d’El Roto porta aquesta petició: “Les clavegueres del sistema estan esclatant! Deixeu de cagar!” Com es pot deixar de cagar si la condició humana que descriu a la perfecció el profeta Isaïes ho fa d’aquesta manera: “Escolteu cels, i para l’orella terra, perquè el Senyor parla: He criat fills i els he fet pujar, però ells s’han rebel·lat contra mi. El bou coneix el seu propietari, i l’ase la menjadora del seu amo, però Israel no coneix, el meu poble no entén. Ai nació pecadora, poble carregat d’iniquitat, sement de malfactors, fills corromputs! Han abandonat el Senyor, han menyspreat el Sant d’Israel, se n’han tornat enrere…Des de la planta del peu fins al cap, no hi ha res de sa: ferida i  blaus, i nafra viva: no han estat curades, ni embenades, ni untades amb oli” (Isaïes 1: 2-6). El profeta descriu la corrupció moral del poble d’Israel, és una descripció intemporal, per haver abandonat Déu. ¿No descriuen Cristina Torrent i El Roto les conseqüències de que el món occidental hagi abandonat Déu? Ambdós descriuen els efectes, però no la causa de la corrupció, avisen de la malura moral de l’home. No li apliquen el remei perquè el desconeixen.

Juan José Millás acaba el seu escrit: Clavegueres, així: “Aquí només hi som Mariano i jo, i Mariano ara no hi és. ”Se’n  parla molt de les clavegueres de l’Estat quan a la vista del que anem coneixent, hauríem de parlar de l’Estat de les clavegueres”. La metàstasi corruptiva ens hauria de fer reflexionar: “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34)

El mateix Isaïes que descriu Israel com una nació que “des de la planta dels peus fins al cap, no hi ha res de sa”, li mostra que si accepta l’avís de Déu canviarà radicalment la marxa del país: “Cerqueu el Senyor, mentre pot ser trobat i crideu-lo mentre és a prop. Que el malvat abandoni el se camí, i l’home inic els seus pensaments: i que torni al Senyor, perquè Ell li tindrà misericòrdia, i al nostre Déu, perquè Ell perdonarà abundantment” (55: 6,7). La invitació del profeta no va dirigida a la elit política i religiosa del país, la fa extensiva a tota la població doncs tota ella és culpable de la manca de justícia que es donaven en els tribunals i en les relacions interpersonals: “Així diu el Senyor: guardeu el judici, i feu justícia, perquè la meva salvació és apunt d’arribar, i la meva justícia és a punt de ser revelada” (56: 1).

La manca de la justícia és la ruïna dels pobles. Sabent-ho és de savis rectificar. La salvació de la corrupció que és a punt d’arribar-nos al nas i asfixiar-nos no aconseguirà el seu propòsit si col·lectivament demanem perdó a Déu pel nostre pecat i canviem el rumb del nostre viatge terrenal. És una decisió que s’ha d prendre individualment i que ningú podrà fer-ho en nom nostre. Els polítics ens voldran ensarronar amb les seves promeses de regeneració política. Les seves ofertes no són creïbles perquè no tenen poder de canviar la seva condició humana corrupta, ni menys la els altres. L’home nou amb un tarannà totalment diferent només el pot fer Jesús que canvia els cors avesats a fer el mal i els inclina a fer el bé. Qualsevol intent de regeneració política que no passi per la conversió a Jesús està abocada al fracàs perquè l’home no pot canviar la naturalesa corrupta de la seva ànima.

Octavi Pereña i Cortina

PEUS DE FERRO I D’ARGILA

Al segon any del seu regnat, Nabucodonosor rei de Babilònia va tenir un somni que va torbar el seu esperit, però no el recordava. Va cridar els mags perquè li tranquil·litzessin l’esperit, però no ho van aconseguir. “El secret li va ser revelat a Daniel en una visió nocturna” (Daniel 2:19). El profeta li diu al monarca: “Quan tu, oh rei, eres sobre el teu llit, et van venir pensaments del que s’esdevindrà en el futur, i el qui revela els secrets et fa saber allò que s’esdevindrà” (v.29). Tu, oh rei, has vist una estàtua que “era colossal, i la seva lluentor extraordinària” (v.31). L’estàtua estava cisellada amb diversos materials: or, plata, bronze, ferro i argila. (vv.32,33). “L’estava mirant fins que una pedra va ser tallada sense mans, i va colpir l’estàtua als seus peus de ferro i argila i els va esmicolar” (v.34). La interpretació que Daniel fa de l’estàtua és que a partir del cap d’or que representa Nabucodonosor fins els peus de ferro i argila són imperis que van desapareixent l’un darrere l’altre.

Aquesta colossal i estranya imatge  es manté dempeus sobre una base molt fràgil: “Els seus peus, part d’ell de ferro i part d’ells d’argila” (v.33). El ferro i l’argila no lliguen. Tot el que es construeix sobre un fonament com aquest és de curta durada. El imperis neixen petits, creixen i quan arriben al seu màxim esplendor, desapareixen.

El motiu d’aquest escrit no és parlar d’imperis, sinó que a partir de la imatge que va somniar Nabucodonosor, anar al regne de Déu que és etern i que ara en el temps està representat per l’Església, que segons l’apòstol Pere té un fonament sòlid apte per a una durada eterna: “Atansem-nos a Ell (Crist), pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa davant de Déu…Per això també es troba a l’Escriptura: Heus aquí, poso a Sió (l’Església), una pedra angular (Crist), escollida preciosa, i el qui creu en ella no serà avergonyit” (1 Pere 2: 4,6). El fonament que sosté ferma l’Església és el que s’edifica “sobre el fonament dels apòstols i profetes, essent Jesucrist mateix la pedra angular. En Ell, tot l’edifici, coordinat harmoniosament, va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, en ell, també vosaltres hi sou juntament edificats, per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 20,22).

L’apòstol Joan trobant-se desterrat a l’illa de Patmos “per causa de la paraula de Déu i del testimoni de Jesucrist” (Apocalipsi 1: 9), escriu missatges a les set esglésies de l’Àsia (actual Turquia) (Apocalipsi 2 i 3). Cada missatge conté una lloança i una amonestació. Aquestes esglésies tenien peus de ferro barrejat amb argila. La fermesa de la Paraula de Déu i la feblesa de les filosofies paganes. D’aquestes esglésies només en queden romanalles com les d’Anatòlia que són atracció turística.

Abaixar el llistó no serveix en religió. La Bíblia ens ensenya a edificar les esglésies sobre el fonament apostòlic i profètic que té com a pedra d’angle Jesucrist. Si fem una mirada crítica a la doctrina que ensenyen les esglésies descobrirem que hi ha una barreja de Veritat i de paganisme. Fonament de ferro barrejat amb argila que no sosté l’edifici institucional que s’hi edifica damunt. Estem molt orgullosos de les nostres esglésies. Cadascun dels missatges que l’apòstol Joan adreça a les set esglésies de l’Àsia conté un advertiment al penediment: deixar de construir sobre fonaments de ferro i argila.

Jesús, en l’anomenat Sermó de la Muntanya parla de dos fonaments: roca i sorra: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes meves paraules, i les fa, el compararé a un home assenyat , que va edificar la casa damunt la roca. I va caure pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa, i no es va ensorrar perquè estava fonamentada sobre la roca. I tot aquell que escolta aquestes meves paraules i no les fa, s’assembla a un home desassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa. I es va ensorrar i va ser gran l’ensorrada” (Mateu 7: 24-27).

Avui, amb la filosofia que totes les religions porten a Déu, les esglésies adulteren la puresa de la doctrina bíblica amb la qual cosa la riuada del paganisme i de les falses religions és la riuada que ensorrarà les esglésies que no s’edifiquen sobre a Roca que és Jesús. Potser l’Islam serà el tsunami que ensorri les esglésies que no s’edifiquen sobre la Roca que és Jesús i la seva Paraula.

Octavi Pereña i Cortina

EL DIABLE: UN ÉSSER REAL

El Roto, com és habitual en les seves vinyetes aplica el bisturí en la metàstasi social. Un home assegut davant l’ordinador  contempla en la pantalla un dimoni d’aspecte amenaçador, Davant l’esborronadora imatge, l’adult es pregunta: “A vegades se m’apareix el diable en la pantalla i no sé si cridar el tècnic o l’exorcista”. Com si no digués res El Roto  presenta el diable als seus lectors de manera horripilant. L’home no sap que fer: si buscar un tècnic o confiar en l’exorcista. Aquest dilema es presenta diàriament en la vida real. En el que no hi ha cap mena de dubte és que l’ésser humà està malalt. No em refereixo a les malalties del cos de les que ningú dubta i que s’ha d’anar al metge per solucionar-les. El Rato no es refereix a les malalties corporals quan veu el diable amenaçador en la pantalla. Es refereix a les malalties de l’ànima quan dubta si ha d’anar a l’exorcista.

Quan en la vida diària ens trobem amb les horripilants situacions que ens fan posar els pèls de punta als seus autors se’ls remet al psiquiatre que és el tècnic que se suposa guareix les malalties de l’ànima. I als governants corruptes, als jutges que prostitueixen la justícia, els qui abusant del poder no els tremola la mà a l’hora de firmar l’autorització del desnonament d’una família que no pot pagar els pagaments de l’hipoteca o el lloguer del pis, o el rebut de l’electricitat i del gas, on s’envien aquestes persones? La llista de persones que cometen malifetes  és molt llarga i sense distincions socials. ¿A quin metge els enviem?

La societat actual és extremadament materialista. No creu en res que no pugui tocar. El que no veu no existeix. No pot entendre el món espiritual i nega la seva existència perquè no el pot analitzar. Allò que El Roto veu en la pantalla de l’ordinador no és un diable amenaçador sinó persones de carn i ossos que com Judes, el deixeble de Jesús, que el diable va entrar en ell i que per trenta monedes de plata el va lliurar a les autoritats religioses perquè el condemnessin a mort. Aquestes persones que son posseïdes pel diable per cometre crims horrorosos necessiten anar a l’Exorcista. He escrit Exorcista en majúscula perquè d’Exorcista només n’hi ha un, Jesús el Fill de Déu que va abandonar els llos celestials per encarnar-se en el si de Maria per destruir les obres del diable.

Ens costa entendre que paral·lelament al món físic existeixi l’espiritual. Ens és difícil fer-ho perquè el món espiritual no es pot analitzar en el laboratori. Com no surt a la foto no existeix. Per fe, que és regal de Déu criem que el món físic amb tot el que hi ha en ell ha estat creat per la paraula de Déu. Tanmateix, el món espiritual. Es pot creure o no. Negar l’existència del món espiritual no el fa desaparèixer. Més tard, quan ja no hi haurà temps per rectificar es descobrirà que sí existeix el món espiritual.

Avui veiem els efectes que el món espiritual exerceix en el físic però com no es creu en ell no es pot entendre com es puguin produir les malifetes que l’home de la vinyeta d’El Roto veu en la pantalla de l’ordinador en l’aparença d’un sanguinari dimoni. Per això no sap on anar a buscar la solució dels greus problemes que ens afecten.

Des del món  invisible ens arriba llum que ens permet conèixer l’origen de les salvatjades que es fan en el nostre entorn. És clar que si no es creu en Déu el problema és nostre no de la Llum que ens informa i que els nostres ulls no volen veure. Si no creiem el missatge que ens envia l’Invisible no podem lluitar contra els dimonis que apareixen en les pantalles dels nostres ordinadors.

Déu és el creador del món invisible que en un principi era bo com també ho va ser el material. Aquest es va fer dolent per la desobediència d’Adam. L’altre per la desobediència d’uns àngels al eu Creador. Déu, que no  vol que continuem estan en la ignorància ens avisa: “Perquè la nostra lluita no és contra carn ni sang, sinó contra principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12). El text no ens dóna detalls de com actuen “les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle”. Es limita a dir que existeixen i que són molt poderoses i que no ens hi podem enfrontar amb les nostres minses forces. El senyor Jesucrist per la ploma de l’apòstol Pau ens avisa: “Per això, preneu tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu resistir en el dia dolent i, després de fer totes les coses, estar ferms” (v.13). Per evitar caure en el parany de confiar en els nostres minses forces per enfrontar-nos al diable, heus aquí l’advertència: “Vestiu-vos tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu estar ferma contra els estratagemes del diable” (v. 11). proveïts de” tota  l’armadura de Déu” que és el poder que necessitem per poder posar en pràctica l’ordre: “Sotmeteu- vos  doncs a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7). La nostra resistència no farà que el diable deixi de fer malifetes mitjançant les persones que posseeix, però nosaltres no col·laborarem amb ell perquè s’haurà trencat el jou que ens mantenia units a ell: “Si el Fill us allibera, sereu veritablement lliures” (Joan 8: 36).

Octavi Pereña i Cortina

EL DIABLE: UN ÉSSER REAL

El Roto, com és habitual en les seves vinyetes aplica el bisturí en la metàstasi social. Un home assegut davant l’ordinador  contempla en la pantalla un dimoni d’aspecte amenaçador, Davant l’esborronadora imatge, l’adult es pregunta: “A vegades se m’apareix el diable en la pantalla i no sé si cridar el tècnic o l’exorcista”. Com si no digués res El Roto  presenta el diable als seus lectors de manera horripilant. L’home no sap que fer: si buscar un tècnic o confiar en l’exorcista. Aquest dilema es presenta diàriament en la vida real. En el que no hi ha cap mena de dubte és que l’ésser humà està malalt. No em refereixo a les malalties del cos de les que ningú dubta i que s’ha d’anar al metge per solucionar-les. El Rato no es refereix a les malalties corporals quan veu el diable amenaçador en la pantalla. Es refereix a les malalties de l’ànima quan dubta si ha d’anar a l’exorcista.

Quan en la vida diària ens trobem amb les horripilants situacions que ens fan posar els pèls de punta als seus autors se’ls remet al psiquiatre que és el tècnic que se suposa guareix les malalties de l’ànima. I als governants corruptes, als jutges que prostitueixen la justícia, els qui abusant del poder no els tremola la mà a l’hora de firmar l’autorització del desnonament d’una família que no pot pagar els pagaments de l’hipoteca o el lloguer del pis, o el rebut de l’electricitat i del gas, on s’envien aquestes persones? La llista de persones que cometen malifetes  és molt llarga i sense distincions socials. ¿A quin metge els enviem?

La societat actual és extremadament materialista. No creu en res que no pugui tocar. El que no veu no existeix. No pot entendre el món espiritual i nega la seva existència perquè no el pot analitzar. Allò que El Roto veu en la pantalla de l’ordinador no és un diable amenaçador sinó persones de carn i ossos que com Judes, el deixeble de Jesús, que el diable va entrar en ell i que per trenta monedes de plata el va lliurar a les autoritats religioses perquè el condemnessin a mort. Aquestes persones que son posseïdes pel diable per cometre crims horrorosos necessiten anar a l’Exorcista. He escrit Exorcista en majúscula perquè d’Exorcista només n’hi ha un, Jesús el Fill de Déu que va abandonar els llos celestials per encarnar-se en el si de Maria per destruir les obres del diable.

Ens costa entendre que paral·lelament al món físic existeixi l’espiritual. Ens és difícil fer-ho perquè el món espiritual no es pot analitzar en el laboratori. Com no surt a la foto no existeix. Per fe, que és regal de Déu criem que el món físic amb tot el que hi ha en ell ha estat creat per la paraula de Déu. Tanmateix, el món espiritual. Es pot creure o no. Negar l’existència del món espiritual no el fa desaparèixer. Més tard, quan ja no hi haurà temps per rectificar es descobrirà que sí existeix el món espiritual.

Avui veiem els efectes que el món espiritual exerceix en el físic però com no es creu en ell no es pot entendre com es puguin produir les malifetes que l’home de la vinyeta d’El Roto veu en la pantalla de l’ordinador en l’aparença d’un sanguinari dimoni. Per això no sap on anar a buscar la solució dels greus problemes que ens afecten.

Des del món  invisible ens arriba llum que ens permet conèixer l’origen de les salvatjades que es fan en el nostre entorn. És clar que si no es creu en Déu el problema és nostre no de la Llum que ens informa i que els nostres ulls no volen veure. Si no creiem el missatge que ens envia l’Invisible no podem lluitar contra els dimonis que apareixen en les pantalles dels nostres ordinadors.

Déu és el creador del món invisible que en un principi era bo com també ho va ser el material. Aquest es va fer dolent per la desobediència d’Adam. L’altre per la desobediència d’uns àngels al eu Creador. Déu, que no  vol que continuem estan en la ignorància ens avisa: “Perquè la nostra lluita no és contra carn ni sang, sinó contra principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12). El text no ens dóna detalls de com actuen “les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle”. Es limita a dir que existeixen i que són molt poderoses i que no ens hi podem enfrontar amb les nostres minses forces. El senyor Jesucrist per la ploma de l’apòstol Pau ens avisa: “Per això, preneu tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu resistir en el dia dolent i, després de fer totes les coses, estar ferms” (v.13). Per evitar caure en el parany de confiar en els nostres minses forces per enfrontar-nos al diable, heus aquí l’advertència: “Vestiu-vos tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu estar ferma contra els estratagemes del diable” (v. 11). proveïts de” tota  l’armadura de Déu” que és el poder que necessitem per poder posar en pràctica l’ordre: “Sotmeteu- vos  doncs a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7). La nostra resistència no farà que el diable deixi de fer malifetes mitjançant les persones que posseeix, però nosaltres no col·laborarem amb ell perquè s’haurà trencat el jou que ens mantenia units a ell: “Si el Fill us allibera, sereu veritablement lliures” (Joan 8: 36).

Octavi Pereña i Cortina

EL GRAN MANAMENT

Nemrod Carrasco, professor de filosofia, en la entrevista que li fa Víctor-M. Amela, diu quelcom molt xocant per la manera de dir-ho, però molt interessant: “Filosofar és tocar els ous. Filosofar és empipar. Filosofar és preguntar-te, és qüestionar-te la realitat. Filosofar és distanciar-te de les teves pròpies creences: és descreure. De tot el que està establert i és inqüestionable. No respectar cap opinió. Dinamitar totes les opinions, atacar les opinions no és atacar les persones. Jo no sóc les meves opinions. No tinguem la pell tan fina i cap opinió hauria d’anar a missa. Ataquem-les totes!”

La filosofia no és quelcom que ha aparegut per generació espontània a la qual s’hi poden adherir  tots els éssers humans. Per ser els éssers humans de creació divina tenim la capacitat de raonar, de ser filòsofs, ser savis. Filosofia significa saviesa. Però no tota la filosofia és saviesa bona. N’hi ha de dolenta. L’apòstol Pau als qui es creien savis, filòsofs, els desperta dient-los: “Que ningú no s’enganyi. Si algú d’entre vosaltres es pensa que és savi en aquest món, que esdevingui neci a fi d’esdevenir savi. Perquè la saviesa d’aquest món és neciesa davant de Déu, perquè està escrit: Ell pren els savis en la seva astúcia. I encara: El Senyor coneix els raonaments dels savis, que són vans” (1 Corintis 3: 18-20). L’apòstol esmenta dos tipus de saviesa: la que és d’aquest món i la que no ho és. Ens ensenya a abandonar  la primera per deixar la neciesa i ser verament savis.

La Bíblia ens diu que abans de la creació de l’home van ser creats els àngels, alguns dels quals acabdillats per Llucifer es van rebel·lar contra el Creador, convertint-se el líder en Satanàs i els seus seguidors en dimonis. Alhora, Satanàs es converteix en el déu d’aquest món. La majoria dels habitants de la Terra tenen com a pare el diable  i com diu Jesús: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos dels vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). L’origen de la saviesa d’aquest món de la que ens parla l’apòstol Pau és diabòlica. Ara que es parla tant de la postveritat, per no esmentar el mot mentida, sabem que el comportament humà no és accidental sinó a causa de la paternitat satànica.

Filosofar,  segons Nemrod Carrasco és: “Tocar els ous, fer-se preguntes, qüestionar-te la realitat, distanciar-te de les teves pròpies creences, descreure”, és dir, ser crític amb el que passa. L’origen de la saviesa que permet veure  la causa de que el món no funcioni bé és: ”El temor del Senyor és el principi del coneixement”, però, “els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció” (Proverbis 1: 7). La saviesa divina que en són portadors els qui creuen en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist no agrada als poders polítics i econòmics d’aquest món que són  controlats pel seu pare espiritual que és Satanàs.

Els poders polítics esgrimeixen amb molta facilitat  l’expressió: “Incitació a l’odi”. Flemming Rose, escriu: “La legislació europea contra la incitació a l’odi està legitimada pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides, adoptat el 1966. No obstant això, poca gent sap que democràcies liberals com Suècia, Noruega i Regne Unit van votar en contra de l’article que instava a penalitzar la incitació a l’odi. L’article va ser una iniciativa del bloc soviètic. Eleonor Roosevelt que presidia la Comissió de Drets Humans de l’ONU va advertir que podria ser utilitzat per qualsevol dictador per tapar la boca  a les veus crítiques…Un problema crucial de les lleis contra la incitació a l’odi és que no existeix una definició clara de la mateixa. Això deixa un marge als poders a utilitzar la llei poder reprimir les opinions que no siguin del seu grat. El 2015 la comissària europea de  Vera Jourova va declarar: “Si la llibertat d’expressió és una de les pedres angulars d’una societat democràtica, la incitació a l’odi és una flagrant violació d’aquesta llibertat. S’ha de castigar severament”. Un enfocament perillós de la llibertat d’expressió sobre tot si no hi ha consens sobre el concepte d’incitació a l’odi. De fet, el dret a ofensa és part de la llibertat d’expressió. Ningú no té dret a no se ofès. La llibertat d’expressió inclou el dret a dir-li a la gent el que no li agrada com va dir una vegada George Orwell”.

Ens adonem que s’està degradant el concepte Democràcia. Que les diferències polítiques es dirimeixen en el Constitucional i en els tribunals. Les lleis són per ser obeïdes. D’acord, però quan les lleis no serveixen per conservar la pau i l’harmonia perquè la societat ha canviat des del moment  que van ser legislades, el seny diu que aquestes lleis que no serveixen, que han esdevingut un obstacle per la bona convivència, aquestes lleis s’han de canviar per unes altres que s’ajustin a les necessitats actuals. Ser sensible a la necessitat de canviar les lleis quan convingui, costa. Costa per una senzilla raó: es veu als afectats per les lleis vigents com a súbdits als que se’ls ha de restringeix la seva llibertat a ser diferents i que no es mereixen ser tractats com a persones a dotades de la identitat amb que  les ha creat el Creador. La justícia enalteix la nació: però el pecat és l’oprobi dels pobles”  (Proverbis 14:34). Quan hi ha tantes lleis injustes que ocasionen munió de danys als ciutadans, és una evidència que malgrat els legisladors i governants presumeixin de ser cristians, de fet desobeeixen el Gran Manament: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i el teu proïsme com a tu mateix” (Lluc 10: 27). Quan la grandesa d’un país es roba en el compliment estricte de les lleis humanes i s’utilitzen tots els poders de l’Estat per aplicar la llei de l’embut, s’ha de qüestionar la grandesa d’aquesta Nació. L’any 2017es va celebrar el Cinquè Centenari de la Reforma iniciada per Martí Luter. El lema de la Reforma és: “L’Església sempre reformant-se”. La base de la reforma perpètua de l’Església es troba en l’obediència a l’autoritat suprema de la Bíblia. L’Estat perfecte no existeix. Ensems l’Església, l’Estat s’ha de trobar en una situació de permanent reforma deixant-se guiar per l’autoritat de la Bíblia per tal que la justícia que el fa gran no sigui una paraula buida de contingut.

Octavi Pereña i Cortina

PERDÓ EFECTIU

La pederàstia eclesial s’assembla a la riuada desbordada que destrueix tot el que troba. El que fins ara es mantenia en un relatiu secret, ha deixat de ser-ho. En públic es parla amb tota normalitat el que fins ara es xiuxiuava a l’orella i a porta tancada. Ara és del domini públic perquè la por  s’ha esfumat.

Berna González Harbour en el seu escrit Quina sort tenen els delinqüents catòlics! Vincula la pederàstia catòlica amb la confessió auricular en escriure. “Els catòlics acostumen a sentir la tranquil·litat de pertànyer a l’única religió vertadera – creuen, llavors per a ells és així – i històricament han tingut l’avantatge de poder pecar sempre que després visiten el confessionari per passar la baieta. Allí, el confessor els espera amb un decidit Mister Proper disposat a traslladar el perdó diví que esborra el malson del seu historial. No resten antecedents penals després de resar varies avemaries…Tenen sort els delinqüents catòlics que es poden confessar i restar indemnes”. És molt trist que s’hagi de tractar la banalitat de la confessió auricular  relacionant-la amb quelcom tant greu com són els abusos sexuals a menors comesos per clergues que se suposa poden viure lliures de lascívia per la gracia que es diu reben en ser ordenats capellans. El greu problema de l’Església catòlica es troba en el que ha suplantat Déu i haver-se auto atorgat el poder diví   de perdonar pecats. El fidel catòlic no necessita Déu, en té prou amb qui es proclama intermediari entre Déu i ell. A canvi del perdó ha de fer la penitència de resar un parenostre i tres avemaries. Si la consciència no queda tranquil·la, cosa que no assoleix mai, llavors li queden les aportacions en metàl·lic que li escurcen la permanència en un suposat Purgatori on amb durs sofriments purga els pecats nom perdonats. Si qui ha de purgar els pecats té una cartera ben plena. l’autoritat papal el lliura   del Purgatori i se li fa creure que al seu decés se n’anirà  directament cel. El perdó eclesiàstic que és incapaç de purificar les persones que el reben no té el vist i plau de Déu. Simó, un jueu convertit al cristianisme en veure que per la imposició de mans dels apòstols es rebia l’Esperit Sant va oferir diners per aconseguir aquest poder. L’apòstol Pere li va dir: “Penedeix-te, doncs, d’aquesta maldat teva, i suplica Déu per si de cas et sigui perdonat el pensament del teu cor” (Fets 8: 22).

Sí, Déu perdona el pecador, però no amb la facilitat amb que ho fa l’Església catòlica. Perdona, sí, gratuïtament per la fe en Jesús al gran cost de morir en la creu per salvar el seu poble. Per al perdonat, el perdó li surt de franc, però Déu va haver de pagar el preu de la salvació lliurant el seu Fill a morir pels qui no mereixien ser estimats: “Perquè Déu va estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tots els quin creuen en Ell no es perdin, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3: 16).

Segons la Bíblia, la salvació és per gràcia, per fe que és un regal de Déu. El pecador no ha de fer res, només creure l’oferta de Déu de perdonar-lo en Crist. Aquest perdó que per al perdonat és tant fàcil, crea unes responsabilitats. L’apòstol Pau escrivint als cristians de Roma, els diu: “Què direm, doncs? ¿Continuarem en el pecat perquè abundi la gràcia? (Romans 6:1) Es veu que a Roma hi havia cristians  que es deien: Ja que Déu ens ha perdonat per gràcia, continuem amb el nostre estil de vida que portàvem abans de convertir-nos a Crist, perquè s’incrementi la gracia divina. Quina va ser la resposta que els va donar l’apòstol? “De cap manera! Els qui vam morir al pecat, com viurem encara en ell?” (v.2). Els redimits per la sang de Jesús entren a formar del poble sant de Déu i no poden embrutar la santedat rebuda vivint en pecat.

El cristià vertader, que és un fill de Déu, malgrat que tots els seus pecats han estat netejats per la sang de Jesús, segueix sent un pecador que si no vigila pot arribar a cometre pecats infames. La Bíblia que és transparent, els denuncia. David el rei d’Israel en qui s’inicia la dinastia de la que vindrà Jesús el Rei d’Israel, va cometre adulteri i homicidi. Potser va seguir el costum de la seva època en que els reis s’havien auto atorgat el dret a cometre aquests pecats. Però a Déu no li va agradar el comportament del monarca que havia escollit. Li envia el profeta Natan a reprendre’l  per haver transgredit la seva Llei. David és un exemple del que diu el proverbi: “Dóna instrucció al savi i serà encara més savi, alliçona el just i augmentarà el seu saber” (Proverbis 9: 9). A resultes de l’amonestació del profeta, David escriu el salm 51, David és conscients que els pecats comesos abans que a l’home els ha fet a Déu. En el seu penediment no s’acosta a Natan que havia estat el portaveu de Déu, sinó que se’n va directament a Déu a qui havia ofès, en aquests termes: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia. d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè conec les meves transgressions , i el meu pecat sempre és davant meu. Contra tu, particularment he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que sigues trobat just quan parles, i pur quan jutgis” (vv1-4). En un altre salm David descriu els efectes del pecat en ell: “No tinc res de sa en la meva carn a causa de la meva indignació, no tinc pau en els meus ossos a causa del meu pecat. Perquè les meves iniquitats han passat sobre el meu cap com una carrega pesada, són massa pesades per a mi” (Sal 38: 3,4). Avui, amb tantes carregues emocionals a causa dels pecats no confessats a Déu i perdonats hem de seguir l’exemple de David de no anar a buscar el perdó en l’home sinó a Déu: “Senyor torna’m el goig de la teva salvació, i aferma’m amb un esperit noble” (Salm 51:12). Avui amb la secularització de la societat es va a buscar inútilment l’ajuda del psicòleg o del psiquiatre. Avui més que mai proliferen les malalties mentals causades pels pecats no confessats a Déu i perdonats. La càrrega del pecat és insuportable.

Octavi Pereña i Cortina

MATERIALISME INSENSAT

Una vinyeta d’El Roto il·lustra molt bé la societat actual: Una mare asseguda a la taula amb els seus dos fills. Un d’ells li pregunta: “Mama, què és el buit existencial?” La resposta que li dóna la mare és molt clarificadora per la seva senzillesa: “Doncs que tenim massa coses” Quina és la causa de desitjar massa coses? Les volem perquè ens donen satisfacció momentània i això ens produeix la sensació de felicitat que és de curta durada. ¿A quin preu? Aquest desig incontrolat de posseir algú l’ha denominat Llei Barbie: “Els accessoris que es consideren opcionals  es fan imprescindibles, creant necessitats que abans no les tenien” Les coses materials tenen data de caducitat. Per bones que siguin arriba el moment que s’espatllen i la decepció que ocasiona motiva a substituir-la per una altra que arribat el moment predeterminat pel fabricant també es fa malbé, mancança que desperta substituir-la per una altra joguina. Això produeix l’efecte hàmster: una rotació infinita que no porta enlloc. Es persegueix una satisfacció saludable i el que es troba és el buit existencial. Assaborim dolçor i tastem agror. Com més ben equipada estigui la nostra Barbie favorita, més decepció produeix quan es trenqui. Els béns materials no donen sentit a la vida. Les sensacions de felicitat que produeixen són de curta durada, provocant la necessitat de noves sensacions cada vegada més fortes per aconseguir el mateix plaer. Al final, com amb  qualsevol tipus de droga l’anima i el cos es marceixen i en lloc de troba el paradís un s’enfonsa en l’infern. Aquesta és la realitat del materialisme compulsiu

Algú ha dit que el materialisme explica l’espiritisme i tots els moviments espiritualistes que impulsen a buscar sentit a la vida per camins equivocats. Impulsen a voler omplir el buit existencial que maneres que acceleren la rotació  de la roda del hàmster: donar tombs i més tombs per no anar enlloc.

Joanie Yoder quan va escapar del materialisme va escriure: “Llavors, un dia, l’Esperit de Déu em va obrir els ulls amb una pertorbadora revelació: el materialisme no consisteix únicament amb tenir coses, també és desitjar-les. ¡Vaig ser culpables de materialisme! Déu em va fer veure el meu desencant per això: Un ídol en el meu cor! En aquell dia em vaig penedir d’aquest subtil pecat. Déu es va tornar a entronitzar en el meu cor com el seu tron correcte. No cal dir que li va seguir un goig que no es basava en coses sinó en Ell”.

Un dia un home sobresurt de la multitud demanant-li a Jesús que fes d’intermediari per partir l’herència amb el seu germà. Jesús que coneixia les intencions del seu cor, li va dir: “Vigileu i guardeu-vos de l’avarícia, perquè la vida d’un no està en l’abundància de les coses que posseeix” (Lluc 12: 15). Jesús que coneix els pensaments més íntims sabia el que hi havia en el cor d’aquell home que li demanava que fes de mitjancer amb el seu germà: l’avarícia, l’afany immesurable de posseir dominava la seva ànima.

Jesús dirigint-se a la multitud concentrada, especialment en aquells que tenien oïdes per oir els relata la paràbola del ric avariciós. Aquell home que enderrocava magatzems per fer-los més grans amb el propòsit de poder emmagatzemar encara més béns. El seu afany acaparador només tenia un motiu, poder dir-li a la seva ànima: “Anima, tens molt béns aplegats per a molts anys: reposa, menja, beu, passa-t’ho bé” (v.19), L’home de la paràbola com tots el materialistes de toltes les èpoques només pensen en gratificar el cos, complaure tots els seus desitjos. La paràbola acaba amb les paraules que Jesús dirigeix a aquell home que pensava que la vida era molt curta. Com dubtava que hi hagués un més enllà en el que seguís existent, es diu a si mateix: “menja, beu, delectat tant  com puguis, que la vida és molt curta. Demà moriré i quan arribi la mort m’hauré donat tots els capricis que he pogut. M’hauré donat la gran vida. Deixaré aquest món plenament satisfet. Però Jesús pel fet d’haver vingut a aquest món procedint de les mansions celestials sap el que ignoren els mortals. Dirigint-se a aquell home que estava equivocat del tot, li diu: “Insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ànima, i això que has acumulat. per a qui serà? Així passa amb tot el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (vv.20,21).

Paraules de Jesús: “No us feu tresors sobre la terra, on l’arna i el rovell fan malbé i on els lladres foraden i roben. Sinó feu-vos tresors en el cel on ni l’arna ni el rovell no fan malbé, i on  els lladres  no foraden ni roben. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí i haurà també el vostre cor” (Mateu 6: 19-21).

¿Té el lector orelles per escoltar les paraules de Jesús? Jesús pel fet d’haver vingut de les mansions celestials sap amb certesa la realitat del món que per a nosaltres, avui és invisible. N’ha prendre bona nota perquè pugui dir amb el salmista: “Perquè aquest Déu és el meu Déu  per empre i  eternament: Ell em guiarà més enllà de la mort” Salm 48: 14).

Octavi Pereña i Cortina

REFORMA ECLESIÀSTICA

El bisbe de Lleida Salvador Giménez comença així la glossa dominical del 23/09/2018: “El 20 del mes passat el papa Francesc va publicar una carta dirigida a tot el poble de Déu amb motiu dels escàndols d’índole sexual d’alguns clergues sobre fidels al seu càrrec, de forma especial sobre menors d’edat. Reconeixia el pecat i els delictes dels membres de l’Església, demanava perdó a les víctimes en nom de tots els catòlics, sentia vergonya i penediment pel dany causat, desitjava col·laborar i generar una cultura capaç d’evitar situacions similars i demanava conversió personal concretada en la penitència i la pregària de tots  envers tots”.

Em dóna la sensació que la consternació que avui manifesta la clerecia catòlica  davant l’escàndol dels abusos sexuals a menors no és sincera. Mentre es silenciaven els abusos i aquests no es feien públics de manera generalitzada, es tapaven i s’enviava els clergues responsables a altres parròquies que ignoraven les seves malifetes, aquí no ha passat res. Ara, amb la difusió que se’n fa dels abusos sexuals a menors per part de clergues i jerarques catòlics, l’escàndol s’ha fet massa gros i ja no es pot amagar. Paraules de Jesús: “No hi ha res encobert que no s’hagi de descobrir, ni res amagat que no s’hagi de saber” (Lluc 12:2). Quan el bisbe lleidatà escriu: “És cert que és petit el percentatge dels abusadors, comparat amb la totalitat, que moltes altres institucions han tingut problemes similars, que ningú acostuma a demanar perdó pels fets del passat i de responsabilitat individual, que en tots els sectors i organitzacions socials han  ocorregut els mateixos abusos, que els mitjans de comunicació  magnifiquen els fets que fan referència als catòlics, que és un atac frontal contra la nostra Església”, contraataca minimitzant la responsabilitat que té l’Església perquè el seu pecat impera també en altres àmbits. Penso que el bisbe no l’encerta quan escriu: “Els mitjans de comunicació magnifiquen els ets que fan referència als catòlics, que és un atac furibund contra la nostra Església”. Malgrat que aquests  atacs, en alguns casos, puguin ser interessats, el bisbe i tots els clergues que pensen com ell haurien de donar gràcies a Crist, el vertader Senyor de l’església perquè els mitjans de comunicació destapin la immundícia que circula per les clavegueres   de l’Església catòlica. Jesús ens adverteix que abans de treure la brossa de l’ull del veí hem de treure la biga que hi ha en el nostre. A més la clerecia catòlica s’ha proclamat adalit en defensa de la moral i que la seva responsabilitat és molt més gran que la dels grups esquerrans ateus.

La glossa dominical del bisbe de Lleida gira entorn  del que diu el papa, però que diu Jesús que és el Senyor de l’Església? El mal que es fa a una persona va més enllà del l’ésser perjudicat. Quan Jesús es va aparèixer a Saule de Tars que anava a Damasc per empresonar els cristians que residien en aquella ciutat, li va dir: “Saule, Saule, per què em persegueixes?…Jo sóc Jesús, del qui tu persegueixes” (Fets 9: 4,5). Fer el mal a una persona és el mateix que fer-lo a Jesús. El Senyor és molt sensible al dolor que es causa a un ésser humà. Referint-se a les nacions que van espoliar Israel el profeta escriu: “El qui us toca, toca la nineta del seu ull” (el de Déu) (Zacaries2: 8).

He llegit la carta del papa que esmenta el bisbe lleidatà. Reprodueixo la conclusió perquè reflecteix la doctrina catòlica: “Si un membre sofreix, tots sofreixen amb ell”, ens deia sant Pau. Per mitjà de l’actitud orant i penitencial podem entrar en sintonia personal i comunitària perquè creixi  entre nosaltres el do de la compassió, de la justícia, de la prevenció i reparació. Maria va saber estar al peu de la creu del seu Fill. No ho va fer de qualsevol manera, sinó va estar firmament dempeus i al seu costat. Amb aquesta postura manifesta la seva manera d’estar a la vida. Quan experimentem la desolació que ens produeix aquestes llagues eclesials, amb Maria ens farà bé “instar ´més en la pregària” (S. Ignasi de Loyola, Exercicis espirituals, 319)., buscant créixer més en l’amor i fidelitat a l’Església. Ella la primera deixebla, ens ensenya a tots els deixebles com hem de detenir-nos davant el sofriment de l’innocent, sense evasions ni  pusil·lanimitat. Mirar a Maria és aprendre a descobrir on i com ha d’estar el deixeble de Crist”. A Crist per Maria és la doctrina de l’Església catòlica per frenar els escàndols sexuals que es donen en el seu si. L’Església i això ho hauria de descobrir l’Església catòlica, som “familiars de Déu, edificats sobre el fonament dels apòstols i profetes, essent Jesucrist mateix la pedra angular. En Ell, tot l’edifici, coordinat harmoniosament, va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, en Ell també vosaltres hi sou juntament edificats per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 19-22).

Si al fonament que és Jesús se li afegeix algun element estrany com ho és Maria s’afebleix el fonament la qual cosa porta a l’enderrocament de l’Església perquè si ha introduït el germen de la corrupció. La corrupció iniciada s’estén com una taca d’oli en l’Església catòlica. És evident que els constructors han abandonat Crist, la pedra que és cap de cantonada. Ha arribat l’hora que els assetjadors sexuals de menors demanin perdó a Crist dels seus pecats perquè   sent Déu té el poder de perdonar-los. Si ho fan contribuiran que Crist la pedra rebutjada pels constructors torni a ocupar el lloc preeminent en el fonament de l’Església.  Amb el seu caminar en santedat  deixaran de danyar la nineta de l’ull del Senyor Jesús.

Octavi Pereña i Cortina

EDUCANT PER A SER BONS POLÍTICS

Les conseqüències de l’educació permissiva són ben evidents en el dia a dia malgrat que el afectats no les vulguin veure.

La periodista Eva Millet, autora de Hiperniños, fa aquesta reflexió: “Segons la meva opinió, si el nen talla flors, buida la paperera o embruta el paviment que és un bé públic. Cal dirigir-se a ell i dir-li malgrat els pares hi siguin. Perquè les flors que tallen o papereres que buiden a terra són de tots” Com reaccionaran molts pares en el moment que algú s’atreveixi a renyar els seus fills pel seu comportament incívic? Molt probablement de la mateixa manera quan una ciutadana va reprendre un nen que sacsejava violentament un arbre jove: “Com jo pago impostos aquest arbre és meu i el meu fill pot fer amb ell el que vulgui”. Ben segur que a aquesta mare no li deu agradar que els mestres el renyin per l’aire de superioritat que manifesta amb els seus companys i vagi a queixar-se a l’educador o al director de l’escola. Aquesta també consentirà el seu fill en altres situacions. El resultat serà que inexorablement es convertirà en un tirà ingovernable que es posarà en conjuntures cada cop més greus que el podran portar fins i tot a la presó.

Ara que s’ha posat de moda que alguns polítics presumeixin de màsters aconseguits de manera fraudulenta, ens hem de preguntar quina és la causa d’aquest narcisisme que els impulsa a sortir-se de l’anonimat de manera tan barroera? Ben segur que és la manca de disciplina en la seva infància i adolescència que per no sentir els seus crits i picament de peus els seus pares li consentien tot. Quan aquests fills arribin a adults i es fiquin en política, ¿on portaran el país? Les característiques dels polítics d’avui no han aparegut per accident, són la conseqüència d’uns pares que no s’han pres seriosament disciplinar els seus fills quan l’arbre era jove i flexible. Quan el tronc s’ha fet rígid no hi ha manera d’adreçar-lo. No és casual l’incivisme que costa tants milions d’euros a l’erari públic. La dilació en disciplinar té les seves conseqüències. La Bíblia dóna aquest toc d’atenció als pares: “Com la sentència no s’executa sobre l’acció dolenta promptament, per això el cor del fill d’Adam  s’omple del desig de fer el mal” (Eclesiastès 8:11).

Els fills com tots els humans són imperfectes. Ben segur cometran molts errors. Els pares, si són conscients de les seves responsabilitats no es posaran una bena als ulls  per no veure el seu comportament impropi ni giraran els ulls per fer-se el distret. Tot el contrari, conscients de les imperfeccions filials els ensenyaran a treure dels fracassos la clau de créixer com a persones i aconseguir els beneficis que comporta, dins dels límits de la condició humana, equipar-se per a ser persones honorables.

S’han publicat molts llibres que pretenen ensenyar els pares a ésser bons pares. La filosofia que imparteixen és errònia: Consideren bo l’ésser humà i que amb una bona educació s’aconseguirà que facin bones obres. Aquest concepte condueix al fracàs perquè l’ésser humà no és bo. Pretendre que es comporti com una persona bona va contra la seva naturalesa. Pot fer coses relativament bones. Jesús ensenya això quan diu: “Doncs  si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills” (Mateu 7: 11). Malgrat que els pares poden donar coses bones als fills pel fet de ser descendents d’Adam aquesta aparent bonesa porta amagat el germen del pecat. Costa entendre que les obres humanes que es consideren bones no se’ls hi pugui donar aquesta qualificació. El motiu es troba en que l’ésser humà per naturalesa és un arbre dolent que pot donar fruits aparentment bons però que el seu interior està corromput pels pecat. Quantes vegades a l’obrir una fruita externament perfecta  descobrir que el seu interior està podrit! Jesús ens ensenya a no fixar-nos en l’exterior de les coses sinó el seu interior. És en aquest sentit que s’equivoquen els que diuen que l’home és bo. S’ha de produir un canvi en l’ADN espiritual perquè l’arbre dolent que s’és per naixement es pugui convertir en un de bo que doni bons fruits.

Jesús conversant amb el savi jueu Nicodem li diu que a l’ésser humà li cal néixer de l’Esperit per convertir-se en arbre bo. Sorprès li pegunta a Jesús: “He de tornar a entrar en el ventre de la meva mare per tornar a néixer? Se sobreentén que Jesús li diu a Nicodem: “D’aquí a tres anys, per salvar el poble de Déu dels seus pecats em penjaran a una creu i la sang que vessaré, si tens la mirada de fe posada en mi t’esborrarà tots els teus pecats. No en quedarà ni un que t’acusi. Llavors serà una nova persona. Pel que sabem Nicodem va tenir aquesta mirada de fe (Joan 19:39). Els pares que els preocupa l’educació dels seus fills si imiten Nicodem i miren per fe la creu on Jesús va ser crucificat pels seus pecats es convertiran en noves criatures que tindran la mirada fixa en el Pare celestial i aprendran els secrets per convertir-se en bons mestres dels seus fills. És cert que no assoliran la perfecció absoluta. Cometran errors i el penediment que els acompanyarà perfeccionarà l’ofici de mestre dels seus fills.

La relació que es té amb  el Pare mitjançant Jesús converteix els pares en terrissaires que modelen el fang que són els fills per fer-los semblants al Pare i al Fill. En la tasca educadora cometran errors. Hauran de tornar a amassar el fang. Les tasques de mestre i alumne continuen intactes. Poc a poc en els  fills destaquen les característiques humanes que els capaciten per a ser bons ciutadans i si el propòsit de Déu és que assoleixin tasques de govern, la seva acció política no serà assenyalada per la corrupció.

Octavi Pereña i Cortina

PEDERÀSTIA ECLESIÀSTICA

Referint-se al viatge del papa Francesc a Irlanda envoltat d’un núvol espès d’acusacions de pederàstia contra l’Església, el periodista Rafael Ramos ha escrit: “El papa Francesc no ha dit literalment I am sorry, ni ha establert un tribunal per jutjar les jerarquies eclesiàstiques responsables dels abusos de menors i el posterior encobriment com demanen les víctimes”. Aquetes paraules penso que resumeixen els munts d’informació que s’han publicat al respecte. No hi ha un efecte sense una causa. Quina és la causa de la claveguera que s’amaga darrere de la manca de transparència que l’Església catòlica ha manifestat a llarg dels anys a l’hora de tractar l’escabrós tema dels abusos sexuals  a menors, de l’esclavatge al que han estat sotmeses  noies recollides en centres de beneficència tutelats per l’Església? La resposta  aquesta pregunta la contesto amb una altra pregunta: ¿És cristiana l’Església catòlica? Jo diria que no. A l’Església catòlica bé se li podrien aplicar les paraules que el Senyor li adreça mitjançant el profeta Isaïes destinades al poble d’Israel que en teoria havia de ser el poble de Déu: ”Perquè aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora amb els llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’havien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (29: 13).

Els preceptes d’homes que ensenyaven els falsos profetes de l’Antic Testament avui es poden resumir en una paraula: Tradició. Al llarg el temps els costums s’han convertit en lleis que es concentren en el mot Tradició que de fet se li atorga més autoritat que a la Paraula de Déu. Malgrat que l’Església catòlica avui no nega que la Bíblia és la Paraula de Déu i fa periòdiques declaracions de que s’ha de llegir, a l’hora de la veritat segueix sent un llibre segrestat per als fidels catòlics. De fet és la Tradició que regeix l’Església catòlica i en paraules d’Isaïes són preceptes d’homes els que tenen l’última paraula en l’Església. El fet que paraules d’homes siguin les que marquen les directrius de l’Església té les seves conseqüències pràctiques.

Les ensenyances d’homes que són el fonament  de tots els mals de l’Església catòlica es transformen en l’aigua baptismal, que segons l’Església és el sagrament que esborra el pecat original i converteix els batejats en fills de Déu. La Bíblia no ensenya aquesta doctrina. L’àngel que se li va aparèixer a Josep per dir-li què havia de fer, li va dir: “No tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, perquè Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 20,21).

Confiats en la regeneració baptismal multituds entren a formar part de l’Església catòlica sense haver estat purificats per la sang de Jesús que esborra tots els pecats (1 Joan 1: 7). Què passa?, doncs que els fidels catòlics no s’han convertir en temples de Déu perquè l’Esperit de Déu no habita en ells (1 Corintis 3:16). La conseqüència és que en no tenir Déu a qui invocar, necessiten déus de plata, d’or…als qui pregar en moments de necessitat. Això se’n diu idolatria i evocar falsos déus entre altres coses porta a la pederàstia tan en voga en l’Església catòlica.

Alguns diuen que si els clergues es cassessin la pederàstia disminuiria. Això no és veritat. En el món secular es donen molts casos de pederàstia. No. Com ensenya l’apòstol Pau, l’origen del pecat sexual es troba en l’ateisme. “Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els o ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables. Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies, sinó que van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis, i van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible…” (Romans 1: 19-23). L’apòstol detalla els efectes que la idolatria té en els qui la practiquen: “Per això Déu els va lliurar a passions deshonestes, ja que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en sí mateixos la paga per la seva perversió. I com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies” (vv.26-28). L’apòstol ens dóna l’explicació del per què l’existència del pecat sexual en les seves variants més aberrants.

Deixem el comportament sexual desordenat d’una part dels ateus i centrem-nos en l’Església: “Però la fornicació i cap mena d’impuresa o cobdícia, que no siguin ni anomenades entre vosaltres, tal com escau a sants, ni cap obscenitat, ni cap bajanada o vulgaritat, que són coses que no convenen, sinó més aviat accions de gràcies. Perquè ja ho sabeu, que cap fornicador o impur o cobdiciós, que és idòlatra, no té herència en el Regne de Crist i de Déu. Que ningú no us enganyi amb paraules buides, perquè per causa d’aquestes coses ve la ira de Déu sobre els fills de la desobediència. No sigueu, doncs, coparticipants. Perquè en altre temps éreu tenebra, però ara sou llum en el Senyor, camineu com fills de la llum” (Efesis 5: 3-8).

L’apòstol diu als cristians d’Efes que abans de convertir-se a Crist eren uns malfactors però que ara ja no ho eren. La proliferació de la corrupció en el clergat i feligresia catòlica és una evidència que l’aigua baptismal no ha esborrat el pecat original. Són els mateixos gossos amb un altre collar. Davant els fets comentats, ¿es pot considerar cristiana l’Església catòlica? Deixo que el lector doni la resposta.

Octavi Pereña i Cortina

EXORCISTES

L’anunci del vaticà que totes les diòcesis han de tenir un exorcista oficial ha fet que s’hagi escrit molt sobre el tema d’expulsar dimonis. Crec que Pere Espinet i Coll, d’Anglès, amb motiu de l’elecció de mossèn Puig com a exorcista de Girona, defineix força bé la filosofia catòlica sobre el tema. El redactor de la carta al director de La Vanguardia, exposa: “El mossèn exorcista és escollit pel bisbe de la diòcesi, quan aquest veu en ell un home de Déu, fort, d’esperit sa, d’una formació teològica i espiritual sòlida, i sobre tot que tingui ben present que el poder de treure el diable no ve d’ell, sinó que és un transmissor de l’Església catòlica”. Quan l’Església es fa GRAN Déu es fa petit. Segons Espinet, ja que l’exorcista ha de ser “un home de Déu”, només pot exercir l’ofici si és “un transmissor de l’Església catòlica . És dir, que el poder d’expulsar dimonis l’Església catòlica el concedeix a homes subjectes a la seva autoritat. Ens trobem amb el problema de sempre. L’Església catòlica ho vol tenir tot lligat i ben lligat. Els fidels abans de ser servents de Déu ho són de la Institució. Abans d’obeir Déu s’han de sotmetre a l’autoritat de l’Església. Ningú pot escapar-se dels seus tentacles. Fora de l’Església, segons ella, no hi ha salvació. Per això es fa propietària del poder de Déu de salvar i també el d’expulsar dimonis. Aquest poder creu que el dóna al seus fidels servidors.

Segons l’Església catòlica hi ha quatre símptomes que evidencien que ens troben davant un cas se possessió satànica: La blasfèmia i l’aversió als símbols religiosos, cosa bastant normal en els renegaires. La facultat de descobrir  a distància els secrets de les coses. Posseir una força física extraordinària inexplicable.  Parlar o entendre un idioma desconegut. La manera d’expulsar els dimonis d’aquestes persones que manifesten senyals de possessió és emprant relíquies de sants, crucifix, aspergint aigua beneïda, seguint les instruccions del manual.

Limitar la possessió satànica als aspectes externs indicats el que fa és limitar el nombre dels posseïts. Per engendrament natural els nous concebuts porten la marca del pecat original, que no s’esborra amb l’aigua baptismal que s’aplica al cap del nadó. El pecat només el pot esborrar la sang de Jesús (1 Joan 1:7). Per això és tant important que els cristians tinguin present l’ordre que Jesús ressuscitat va donar als seus deixebles abans d’ascendir als cels per asseure’s a la dreta del Pare des d’on intercedeix pel seu poble aquí a la Terra: “M’ha estat  donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: aneu doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí, jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi el temps. Amén” (Mateu 28. 18-20).

En la conversa que Jesús va tenir ama Nicodem, un dirigent dels jueus li va dir que per a ser un fill de Déu no n’hi ha prou amb ser un erudit en les Sagrades Escriptures. Jesús li diu: “Si un no neix de nou, no pot veure el Regne de Déu”                      (Joan 3:3). De moment el dirigent jueu no entén el significat de. “nàixer de nou”. Com puc tornar al ventre de la meva mare, es pregunta, per tornar a néixer? No home, no, li diu Jesús. Amb la paciència que el caracteritza, l’agafa de la mà i el transporta al passat, a l’episodi en que el pecat del poble d’Israel va fer que Déu enviés una plaga de serps verinoses que feia estralls entre el poble. Davant la terrorífica situació “el poble va anar a Moisès, i van dir: hem pecat contra el Senyor i contra tu, prega al Senyor que tregui les serps d’entre nosaltres. I Moisès va pregar a favor del poble” (Nombres 21:7). En resposta a la pregaria intercessora de Moisès, el Senyor li va dir: “Fes-te una serpent de bronze, i posa-la damunt d’un pal, i s’esdevindrà que tot aquell que sigui mossegat  i la miri, viurà” (v.8). Havent Nicodem refrescat la memòria amb aquest incident en el desert, Jesús li explica a l’erudit jueu el significat de la serp de bronze que guaria els efectes de les mossegades de les serps: “I així com Moisès va alçar la serp en el desert, així  cal que sigui alçat el Fill de l’Home, a fi que tot el qui cregui en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” (Joan 3: 14,15). Aquestes paraules condensen l’Evangeli. En això consisteix la Gran Comissió que Jesús  va encarregar als seus deixebles abans d’ascendir al cel perquè és el missatge que té poder d’expulsar dimonis de les persones posseïdes.

L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li fa aquesta reflexió: “Un servent el Senyor no s’ha de ficar en discussions, sinó que ha de ser amable amb tothom, apte per a ensenyar, sofert, que corregeixi amb mansuetud els qui s’hi oposen, per si Déu els dóna el penediment per al coneixement de la veritat, i tornar al bon seny, alliberats del parany el diable que els tenia captius per fer la seva voluntat” (2 Timoteu 2: 24-26). Qualsevol cristià que anunciï que Jesús és el Salvador es converteix en un exorcista en les mans de Déu que expulsa dimonis de les persones que creuen que Jesús és el Salvador i que allibera les persones dels paranys del diable. Per fer-ho no li cal esperar l’autorització de l’Església, l’ordre li ve donada directament pel Senyor de l’Església.

Octavi Pereña i Cortina

ATEISME

Martín Caparrós en el seu escrit “L’ateu específic” ataca totes les religions. No cal dir que l’Església catòlica no fuig de la fúria i amb ella el cristianisme en general. “O sigui que, al seu costat (l’Islam) el déu dels cristians serà un avi bo. Però al déu dels cristians se li cau la careta sempre. O potser no li agrada portar-la, pobre diable. En qualsevol cas fa tot el que pot – diran que és totpoderós -  per mostrar que segueix sent el rei. Per això contraataca amb els seus prelats, els seus polítics, publicitaris varis. I ho aconsegueix: En aquests últims dies argentins, per exemple, la campanya despietada de capellans i més capellans”

Penso que  l’escrit del senyor Caparrós consisteix en donar cops de puny a l’aire i si l’encerta l’endevina. El que sí és clar és que expressa una clara animadversió vers el cristianisme, no solament per la seva condició d’ateu declarat, també pel comportament de la jerarquia catòlica. L’anticristianisme del senyor Caparrós en part és a causa del comportament impropi d’una part de la clerecia catòlica. Fa una valoració incorrecta dels fets, doncs culpabilitza Déu d’us actes que els vertaders culpables ho són unes persones que es diuen ser representants de Déu a la Terra  i que monopolitzen la veritat de Déu sense posseir-la.

Jesús, sense embuts, considera hipòcrites aquells religiosos que ensenyen com si fossin manaments de Déu el que són preceptes humans. Dieu el Senyor que coneixerem el que són, no pel que diuen, sinó pels seus fets. L’arbre se’l coneix pel fruit que dóna. Un arbre dolent de cap de les maneres pot donar bons fruits. Si el senyor Caparrós i tots els que pensen com ell, en lloc de culpabilitzar Déu sense reflexionar i es preocupessin d’anar a la font del cristianisme que es troba en la Bíblia, que gràcies a Déu avui es pot trobar en qualsevol llibreria, i reflexionessin en la Paraula de Déu, sens dubte se n’adonarien  que les acusacions que presenten contra Déu són infundades. Descobririen que Déu no aprova el comportament reprovable d’aquells que parlen en Nom seu sense haver estat enviats.

L’ésser humà no es fa ateu, neix sent-ho per descendència d’Adam i persisteix en aquesta condició malgrat les evidències que la creació aporta de la seva existència. Com diu Einstein: “l’home troba Déu darrere de cada porta que la ciència aconsegueix obrir”. Malgrat que el llibre de la creació parla de l’existència de Déu els lectors d’aquest llibre extraordinari persisteixen en negar l’evidència del que llegeixen perquè la seva condició de persones caigudes en pecat, el diable els hi ha posat una bena als ulls que els impedeix veure la realitat tal com és. Aquesta bena els cau en el moment en que per la gràcia de Déu reben el regal de la fe que els permet creure que Jesús és el Salvador de món. Malgrat l’engany satànic l’ateisme és responsabilitat de la persona que nega l’existència del Creador. Al seu dia n’hauran de donar compte de la decisió presa.

Existeix un ateisme provocat per aquells religiosos que parlen en Nom de Déu sense haver estat enviats a parlar. Amb el seu garlar que no s’ajusta a l’ensenyança bíblica i amb el seu comportament indigne que no s’adiu  a la santedat de Déu interfereixen la recerca d’aquelles persones que volen saber qui són realment, per què són aquí a la terra i que estan inquietes per saber si hi ha quelcom més enllà de la mort. Heus aquí la reprensió que reben de Jesús els qui tenen el sen Nom als llavis però que els seus cors són lluny d’Ell: “Però el qui faci entrebancar un d’aquests petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin l coll una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar. Ai del món per causa dels entrebancs! Perquè cal que vinguin els entrebancs. Però ai per culpa del qual ve l’entrebanc” (Mateu 18: 6,7). 

A l’inici del seu ministeri públic Jesús va pronunciar aquest missatge que és un recordatori de les ensenyances profètiques i que va ser el nucli de la seva doctrina i la dels seus deixebles que l’han tramés a la seva posteritat fins els nostres dies: “Penediu-vos, perquè s’ha apropat el regne dels cels” (Mateu 4: 17). Joan el Baptista que aplanava el camí perquè el poble cregués en el Messies que venia darrere seu, també pronuncia un missatge de penediment: “I veient que molts fariseus i saduceus (religiosos del seu temps) venien al seu baptisme, els va dir: Cria d’escurçons! Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (Mateu 3: 7,8). Jesús “que no tenia necessitat que ningú li donés testimoni concernent l’home, perquè Ell sabia el que hi ha dins l’home” (Joan 2. 25), amb més autoritat que la del Baptista diu als religiosos d’avui que amb el seu comportament indigne posen entrebancs en el  camí d’aquells que busquen Déu “cria d’escurçons! Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment”.

En el moment que els mitjans de comunicació denuncien la pederàstia que inunda l’Església catòlica, la jerarquia es dóna manya per demanar perdó pels abusos comesos al llarg dels anys, però s’obliden que abans que res han de demanar perdó a Déu perquè les malifetes comeses als desvalguts primer les han comés a Ell. Fins avui no tinc constància que s’hagi fet cap declaració demanat a Déu perdó pels abusos comesos.

Octavi Pereña i Cortina