SOLITUD VOLUNTÀRIA
Una
de les malalties que més afecten l’home del nostre temps i que s’ha convertit
en un problema psiquiàtric és la solitud. Tot just llevar-se, una de les
primeres coses que es fa és engegar la ràdio o el televisor per sentir-se
acompanyat. El fet de sentir una veu dóna la sensació de no estar sol. El mòbil
permanentment obert li desperta ansietat perquè s’espera una trucada que no
arriba. Llavors som nosaltres els qui truquem algú per parlar de qualsevol
cosa: el temps, xafarderies…L’important és sentir una veu encara que no es
digui res que valgui la pena escoltar. “La soledat no desitjada literalment és
com el dolor físic”, diu la psicòloga Louise Hawkly.
És
cert que l’home és un ésser gregari, que necessita relacionar-se amb altres
persones perquè li és vital per la seva salut psíquica. Necessita companyonia
com el pa que es menja. Els esplais de gent gran, ateneus, associacions
diverses que serveixen per congregar persones fan una tasca excel·lent a l’hora
de facilitar que la gent es reuneixi per xerrar i fer coses en comú. Aquestes
eines, però, no arriben a solucionar l’autèntic problema de la solitud, que és
espiritual. Els estris esmentats endolceixen la solitud. La cobreixen d’una
capa de vernís que amaga la gravetat de la malura que porta de corcoll els
especialistes.
“Els
homes vulgars han inventat la vida en societat perquè els és més fàcil
suportar els altres que suportar-se a si
mateixos”, ha dit Arthur Shopenhauer. La
publicitat ens bombardeja constantment amb anuncis de magnífics creuers que
garanteixen ens faran passar uns dies magnífics gaudint dels immillorables
serveis que ofereixen. La societat ens empeny a
desitjar béns materials, experiències compartides a pesar que sabem que
les noves sensacions, al final ens faran sentir més sols i infeliços. Per
evitar caure en la solitud traumàtica que ens corseca per dins fem cas a la
publicitat tendenciosa, que mai és neutral perquè sempre busca treure’n profit:
ens impulsa a fer coses noves, a tenir noves sensacions, a ampliar relacions.
El que no ens diu, però, que hem de buscar la solitud. Sorprenent, oi: resoldre
el problema de la solitud angoixant amb solitud!
M’explicaré. En l’agenda de cada dia hi hem de
tenir reservat un espai precisament reservat per gaudir la solitud. Sóc del
parer que aquest espai s’ha de reservar
al començ del dia abans que el brogit de la jornada impedeixi envoltar-nos de
quietud i silenci. Aquest aïllament autoimposat no és per dedicar-lo a
autoexaminar-nos per extreure les coses bones que imaginem resten amagades en
la profunditat de l’ànima. Què és pot treure de bo si en ella no hi ha res bo?
És una il·lusió pensar que l’home sigui bo. Si tenim ulls per veure-hi ens
adonarem de la seva perversitat. ¿De què serveix fer propòsits de bon
comportament si no es tardarà a incomplir-los? La solitud voluntària ha de
servir per posar la mirada fora d’un mateix, en Déu. Quan es comença el dia
escoltant la ràdio un s’impregna de les bones
notícies que s’encarrega de transmetre: un nou atemptat, un accident en un
complex industrial xinès, una nova decapitació efectuat per l’Estat Islàmic,
una altra arribada en massa d’immigrants al les costes mediterrànies d’Europa,
la violència masclista no s’acaba…Les notícies tan positives que escoltem al començament del dia ens preparen
negativament per iniciar la jornada.
Si
en lloc d’engegar la ràdio o el televisor per escoltar les bones notícies que ens diuen bon dia sintonitzem amb Déu el Pare de
nostre Senyor Jesucrist, els seus llavis ens anuncien el perdó dels nostres
pecats per la sang que el seu Fill va vessar en la creu, ens assegura el seu
suport al llarg de la jornada, endolceix les insatisfaccions de l’ànima,
guareix les ferides que rebem a causa d’incomprensions i enveges, ens garanteix
la seva pau que sobrepassa la comprensió humana. Amb la col·laboració de
l’Esperit Sant i de la Bíblia que és la Paraula de Déu revelada ens dóna
saviesa i creixem en el coneixement d’Ell, cosa que ens permet mantenir
intimitat amb el Déu invisible que es fa present en el seu Fill Jesucrist. Si
comencem la jornada sentint en el rostre l’alè confortant de Déu les
dificultats que es presentaran no podran amb la serenor que imparteix el fet de
caminar amb Déu. Jesús el Bon Pastor ens pastura durant la travessia per la
vall tenebrosa
La
institució eclesial pot ser manipulada. Els seus funcionaris poden ser
incompetents perquè en lloc de ser servents de Déu ho són d’interessos
econòmics o d’altres tipus. En adonar-nos de la corrupció de la classe
sacerdotal estem temptats a abandonar la institució i ens convertim en creients no practicants, que per cer és
un contrasentit. La corrupció sacerdotal
també porta a pensar que Déu no existeix. La solitud voluntària que per ser d’índole
privada i un assumpte entre Déu i jo i pel fet de no incloure-hi cap altra
persona en la relació no pot ser manipulada ni degradada. Si no és el nostre
desig, la solitud voluntària resisteix la prova de les circumstàncies que
canvien i, en la incertesa dels canvis, per cert molt accelerats avui, la
intimitat amb el Déu etern creador de tot el que existeix en aporta la serenor
que tant necessitem en un món conflictiu perquè edifiquem les nostres vides
sobre la Roca que és Crist. És així com vivint en un món inestable la presència
de Crist impedeix que perdem
l’equilibri.
Octavi Pereña i Cortina
